A continuació, tractarem sobre el matriarcalisme que hi ha vinculat als Sants de la Pedra (i, per exemple, en relació amb la celebració de la festivitat dels sants Abdó i Senent), el qual està present, com ara, en l’obra “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” (1), de Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), un religiós valencià que, en aquest llibre, ens aporta informació clau sobre balls, danses, pans beneïts i altres fets relacionats amb la festivitat d’ambdós sants, que són d’origen matriarcalista i que encara continuen en el segle XXI.

Aquesta informació ens pot fer pensar que eren una pervivència antiga en el seu temps i en el Regne de València (a mitjan del segle XVI, ja que el llibre fou imprés en la Ciutat de València en 1542) i perquè n’hi hagué que encara perduraven en el segle XVIII.

Així mateix, el contingut i l’estil literari de l’autor ens permeten conéixer part del punt de vista que hi hauria, aleshores, en l’Església valenciana i a nivell d’Europa (sobretot, tenint present que tres anys després, en 1545, començaria el Concili de Trento, d’on sorgiria una visió que remarcaria més una religiositat dirigida des del poder eclesial, amb intenció d’acabar amb la religiositat popular i amb manifestacions matriarcals i paganes que, aleshores, es mantenien fermes), si més no, tal com ell descriu lo religiós digne de conservar i de promoure i, a banda, lo que calia tombar, com ara, els balls i les danses que es celebraven en el Regne de València amb motiu de la festivitat dels sants Abdó i Senent. 

En el capítol cinqué, i en relació amb les danses i altres fets culturals que, a hores d’ara, podem presenciar (sobretot, en Catalunya) en el segle XXI, direm que, en lo que escriu Joan Baptista Anyés,  sobre l’abat Arnulf, d’Arles (de la comarca pirinenca del Vallespir), abat que, segons la llegenda (tot i que hi ha arguments de pes per a considerar que tingué lloc un fet semblant), en la segona mitat del segle X, anà a Roma a demanar que se’n pogués emportar els cossos dels Sants de la Pedra i, així, resoldre tots els maldecaps agrícoles i de la vall d’Arles, introdueix un fragment molt interessant que diu així: “el sant abat a corregir ses males obres i fer penitència exhortava, i que això, amb molta fe, a la clemència de Déu recorreguessen amb dejunis, processons i oracions devotes, puix és a tots molt cert, que per justa penitència i esmena de la mala vida, la divina indignació s’aplaca. Però no puc deixar d’admirar-me dels nostres llauradors, que creuen obligar a Déu i als sants gloriosos en les festivitats d’aquells, amb sol fer molts pans beneïts, i amb trompes i tabals i balls fer grans danses, en les quals mai no fou servit Déu, ni menys els sants”.

Relacionat amb els pans beneïts (que hem pogut enregistrar més en fonts relacionades amb poblacions catalanes), tot i que, de manera indirecta, en l’entrada “Temples cristians sobre sitges de cereals: Santa Maria de Gallecs” (2), escrita per Manel Jovani, qui porta el bloc “El somni de la Deessa Terra”), llegim que “es pot afirmar que sota diverses advocacions de la Mare de Déu, i també la figura d’alguns sants, es continuen mostrant els antics cultes agraris dels nostres avantpassats. Fins i tot, la mateixa transformació eucarística de Jesucrist en el Pa diví no deixa de ser una clara al·lusió a aquests cultes agraris”. Però també, com manifesta, en acabant, que “La Gran Mare del gra i de la terra està present en la gran aparició d’imatges en terres de conreu, dins de les garbes de cereals o entre espigues de blat. Les festes de blat són un exemple evident de la seva sacralitat, igual que les ofrenes de pans a les imatges”. I, també afegirem que encara hi ha poblacions on, durant la celebració de la festa dels sants Abdó i Senent, es donen pans beneïts i, així mateix, que, en alguns casos, he trobat lo que es diu “els pabeneïters”, terme que, per exemple, empra Miquel Rustullet Noguer (de la comarca del Pla de l’Estany), en l’article “Antecedents de la Plaça dels Sants Abdó i Senén” (3), publicat en “Revista de Banyoles”, en el 2012.

Però el tema dels pans beneïts de què parla Joan Baptista Anyés com també dels “pabeneïters” , el trobem, de nou, per exemple, en l’article “Banyoles. Festa del Terme en honor als sants Abdon i Senén” (4), del capellà Martirià Brugada i Clotas, sobre Banyoles (comarca del Pla de l’Estany).I el religiós valencià, per a adduir-hi més raons per a actuar favorablement a l’espiritualitat i a les obres que ell  considera prioritàries per damunt de lo pagà, en el capítol cinquè, diu, en acabant, que “Com en tals festes més sia festejat el Diable, cometent-se en tals solaços innumerables qüestions i culpes, com se’n veu la experiència (sic)”. Intuesc que el Diable de què parla, era una manera metafòrica de fer al·lusió al paganisme (i, per baix mà, a lo femení i a lo matriarcal), encara persistent en el segle XVI.

Aquestes línies poden fer-nos pensar que, en el seu temps, hauria vist o hauria conegut (perquè escriu “com se’n veu la experiència”) que, amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, els llauradors valencians (als quals va dirigit el llibre) fessen més aïna música amb els instruments esmentats i també balls i danses. Així mateix, després de veure com escriu les paraules, podríem intuir que, almenys, els balls i les danses, hi poguessen ser d’origen pagà i que encara estiguessen arraïlades, a nivell popular, en el Regne de València (“dels nostres llauradors”).

Tot seguit, rebutja aquesta actitud del camperolat, en dir que “I així ens deuen admirar si els gloriosos Abdó i Senén no els guarden les terres i possessions, com de tals festes els sants sols tenen el nom i tot l’altre és dels que ballen i, parlant més ver, del Dimoni”. Per tant, Joan Baptista Anyés considera que les danses i altres esdeveniments musicals i populars són lo més arrelat el dia de la festa dedicada a ambdós sants, que aquests fets estan allunyats del cristianisme que ell defén i, a més, expressa, poc o molt, que és adient que siguen erradicats. 

Immediatament, proposa, com una espècie de camí correcte (més que com a alternativa, “I, si els tals mon consell volguessen prendre”), que les persones que s’hi dedicassen, canviassen la seua dedicació, de forma que hi “obligarien més cert als gloriosos sants, que amb molta devoció, penedits de sos pecats, amb tota solemnitat celebrassen la missa i oficis del dia dels sants, i que els que havien de donar als sons i desprendre en els hostes ho plegassen tot i ho distribuïssen entre els pobres vergonyants dels seus propis llocs i parròquies. I, celebrant així la festivitat dels sants, podrien justament confiar en la divina misericòrdia, que per la intercessió dels gloriosos prínceps, ses possessions i béns els guardaria”. Els “pobres vergonyants” són les persones que demanen almoina amb sentiment de vergonya.

I tot, com Joan Baptista Anyés redacta, immediatament, en el capítol cinqué, “Perquè mai la indignació de Déu s’aplaca (*) per sons de trompes i tabals, ni menys per balls, pels quals més s’ofèn; ni s’aplaca per processons i cantars, ni per crits de misericòrdia de persones que primer ses vides no esmenen ni de les males obres es peniden, per molt que els tals, cridant misericòrdia, es facen roncos (*). Com pogué ser que no s’aplacà la indignació justa de Déu pels dejunis i processons dels pobles d’Arles i veïns térmens, com se mostra que no cessà per aquelles, ni els acostumats temporals ni persecució de les feres, perquè pogué ser que aquells que misericòrdia demanaven, perseverassen en les acostumades envellides malícies i culpes”.

Serà, en el capítol vuité, on Joan Baptista Anyés comentarà que, des de que l’abat Arnulf portà les relíquies dels sants a Arles, hi desaparegueren els problemes que hi havia, ja que, “molt admirats aquells pobles, a nostre senyor Déu, en els seus sants, magnificaren”. 

Lo tractat sobre la visió del religiós valencià, respecte a les festes, permet entendre que el costum de ballar, amb motiu de la festivitat dels sants de Abdó i Senent, no sols és del segle XVI o anterior sinó que, a més, el seu origen, efectivament, és pagà, ja que, en cas contrari, no cal imaginar que Joan Baptista Anyés, capellà de l’època (però amb un estil literari i un missatge més paregut al de Sant Vicent Ferrer, qui visqué entre 1350 i 1419, això és, no renaixentista) hi exposàs, indirectament, la conveniència de fer com en Arles i, així, substituir-lo per dejunis, processons, oracions i, fins i tot, per la generositat cap als pobres que captassen.

Ara bé, la visió de Joan Baptista Anyés sobre els balls i les danses devia ser compartida per més religiosos i en part de la jerarquia eclesial del segle XVI i anterior al Concili de Trento i, molt més encara, després de l’esmentat concili. Així, en “Com eren les nostres Festes Majors d’abans?” (5), entrada amb un article de Carles Martí Vila, cronista de Sant Boí de Llobregat, hi ha que “Fou en l’any 1649, quan el rei de França s’havia apoderat de quasi tot Catalunya i, en nom seu, el virrei Pere de Marca feia mercè als que el servien de gràcies i benifets (*), sobretot concedint-los els bens (sic) dels que lluitaven contra la seva dominació.

El castell de Sant Boi i els drets i rendes del mateix foren donats al capità Francesc de Borrell, el qual, ignorem per quins motius, suspengué les festes de la vila, no precisament la festa major sinó la segona, la dels Sants Màrtirs Abdó i Senén. Els jurats i altres representants de la població aixecaren acta de protesta i en ella nomenen els espais seculars en els quals s’havia materialitzat la prohibició.

Eren primerament les danses, els balls de plaça, tan importants, especialment els que es celebraven a l’acabament dels oficis religiosos.

(…) No es prohibien sols les danses, tampoc es permeté fer cossos. El cos era una mostra de las (sic) manifestacions esportives d’aquell temps, unes curses a peu que, fins fa relativament pocs anys, havien tingut gran ambient a la vila [de Sant Boi de Llobregat]”.

Però lo que conta Joan Baptista Anyés persisteix quasi dos segles després, en l’any 1736,  en aquest cas, en el Regne de València, ja que, Joan Esplugues, un capellà valencià del segle XVIII, en un llibre que recull molts escrits seus i presentat com “Memòries d’un capellà del segle XVIII” (6) escriu que, en Montaverner (una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida), durant les festes posteriors a la festivitat de Sant Jaume (25 de juliol), en considerar que “Es [= En] estos dies no tingué esta octava més memòria que la que feu lo rector en son ofici i missa, perquè els dos es prengué el món per a ses bulles i festes que també volen executar en reverència i solemnitat de Déu i sos sants i encara que de elles no es serveix lo senyor, a voltes és menester donar-les lloc per a que accedisquen en atre temps a lo espiritual o servisca per a desempalagar, perquè molt luego se embafen de la devoció i sos exercicis, tan embafats i enfadats com los jodios en lo desert que arribaren a marmolar i manifestar fastig del mannà que del cel cada dia enviava Deu (…). Esta és malaltia vella que patim des de que Adam pecà perquè per lo gust i sabor de aquella fruita vedada a tots nos estregà (*) el paladar; i per a que este fastig en nosatros los cristians, no passe a lo que arribà a los jodios que fonc hasta desitjar les olles podrides de Egipte en despreci del mannà, convé a voltes donar lloc i temps de desempalagar, permitint en lo espiritual o después algun divertiment temporal i de món, però que nunca siga pecat. I així per a estos dos dies es portaren sis vaquetes de la serra d’Énguera, a costes de la administració de les festes, per a córrer-les en lo poble, i es feren carafals en tota forma junt a la sala i al carreró i tanca al peu del campanar per a que sols en la plaça i part del carrer major es corregueren” (pp. 112-113).

Finalment, direm que el fet que, a hores d’ara, es recuperen aquestes danses, podria ser un bon motiu per a explicar-ne l’origen etnològic i, així, de pas, per a contribuir a un major coneixement de les arrels, no sols de la festa sinó també de la seua evolució en la cultura valenciana i en tot l’àmbit lingüístic, en aquest cas, en relació amb les festes dedicades als Sants de la Pedra.

Font: 

(1) Llibre  “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, de Joan Baptista Anyés, publicat per l’editorial Ulleye, de Xàtiva, en el 2010.

(2) Entrada “Temples cristians sobre sitges de cereals: Santa Maria de Gallecs”(http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2015/06/temples-cristians-sobre-sitges-de.html), entrada escrita per Manel Jovani (qui porta el bloc “El somni de la Deessa Terra“).

(3) Article “Antecedents de la Plaça dels Sants Abdó i Senén”, de Miquel Rustullet Noguer (de la comarca del Pla de l’Estany), publicat en “Revista de Banyoles”, en el 2012.

(4) Article “Banyoles. Festa del Terme en honor als sants Abdon i Senén”, del capellà Martirià Brugada i Clotas, sobre Banyoles (comarca del Pla de l’Estany), tret del llibre “Repics de festa. Aplecs, fires i festes del Pla de l’Estany” (de diversos autors i publicat pel Consell Comarcal del Pla de l’Estany, en 1999).

(5) Entrada “Com eren les nostres Festes Majors d’abans?” (http://museusantboi.blogspot.com/2013/05/com-eren-les-nostres-festes-majors.html), entrada amb un article de Carles Martí Vila, cronista de Sant Boí de Llobregat, publicada en la web “SANT BOI DE LLOBREGAT: HISTORIA I  PATRIMONI”.

(6)  Llibre “Memòries d’un capellà del segle XVIII” és un llibre que arreplega la transcripció feta per Emili Casanova. L’edità la Institució Alfons el Magnànim, en el 2002 (ací partim de la segona edició, revisada).  Aporta molta informació interessant en lo religiós, en lo etnològic, en lo lingüístic, etc.

Notes:  Aplacar vol dir apaivagar, mitigar.

“Roncos” és una paraula castellana que en valencià direm “roncs” i que correspon als sorolls que es fa roncant.

Benifet, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, en una de les definicions que n’hi exposa, és una “concessió de terres o altres béns, fetes per un senyor a un conrador o altre individu sota certs pactes i obligacions per part d’aquest”.

Els escrits de Josep Esplugues figuren en el llibre “Memòries d’un capellà del XVIII”.

Amb el verb “estregar” en lloc del castellà “restregar”, Josep Esplugues empra aquesta adaptació seua i no la forma valenciana (i sí correcta) “refregar”: “refregà el paladar”.