Arxiu d'etiquetes: bonhomia

La Nostra Senyora fa costat els pagesos, promou la bonesa i afavoreix la fertilitat

General, , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La menta i el gaig”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Així, quan el rei Herodes ordena la matança dels nens petits, Sant Josep, la Nostra Senyora i el Nen Jesús emprengueren camí, “fins que, quasi ja, els soldats del rei els assolien. Precisament fou quan se’ls esdevenia passar prop d’un home que sembrava i la Santa Verge (…) li diu:

-Home, el bon home, ¿què és lo que feu en aqueix camp?

I el pagès que li respon:

-Mare, la bona mare: sembro.

-Doncs aneu a casa vostra, colliu el volant i veniu a segar-ne.

-¿Com pot ser això?

L’home n’era tot admirat i no hi volia creure, mes la Verge l’hi tornà a dir i ell, amb la fe al cor, se n’anà a casa seva i, quan tornà amb l’eina segadora, el blat ja era crescut i grog, que dava goig de veure” (p. 158). Com veiem, la dona tracta bé el pagès (el considera bon home) i el llaurador també hi tracta la dona (ací, la Mare de Déu). A més, la dona proposa (simbòlicament i tot) al pagés i ell hi confia: se’n va a sa casa (en hivern, quan fa més fred) i torna al camp… en juny.

Cal dir que, en aquest apartat, l’acció té lloc en desembre, el mes associat a la sembra del forment (motiu pel qual llegim la paraula “volant”, un tipus de corbella o de falç), moment en què es colga la llavor (en la terra) amb l’esperança que, en la joventut (en juny, quan es considera que sol començar la collita del blat i en què s’inicia l’estiu), done els seus fruits.

I, com que el llaurador ha confiat en la dona i, igualment, ha seguit les seues órdens, la llavor ha reeixit: crescut i groguenc, a  més de ser-ho de qualitat.

En l’apartat següent, podem copsar una diferència entre els catalans i els castellans: “A tot això, els soldats ja arribaven i l’home, sega que segaràs, prompte tingué feta una garbera, sota de la qual s’hi amagaren de seguida el Bon Jesús amb Josep i Maria.

-Segador, mal segador, ¿hauríeu vist passar per aquí un home amb una dona i un noiet que fugien?

I diu el pagès:

-Sí que els vaig veure passar, mes era quan sembrava aquest blat que ara sego” (p. 158). I, així, l’home, amb lo collit, facilita que Maria, Josep i el Bon Jesús no estiguen al descobert dels soldats. Podem pensar que la dona (la Nostra Senyora) és qui ha portat els plans entre el marit, el fill i ella. A banda, com veiem, la Mare de Déu està vinculada amb el camp (com també ho feien moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920). I, en canvi, els soldats (així com ho fan en la cultura castellana, molt relacionada amb l’ideal del conquistador, a diferència de la nostra, que ho fa molt amb la jardineria i amb la pagesia) no estan tant per la terra.

Cal dir que la paraula “garbera”, a més de fer referència a un munt de feix d’espigues tallades, també té el significat de “gran quantitat” (per exemple, quan diem que “Hi havia una garbera de gent”). Per consegüent, la dona (la Mare de Déu), no sols marca les directrius i facilita la fertilitat al pagés. I, com que el llaurador és un home de bon cor, diu als soldats “que havia vist passar a qui cercaven, quan sembrava aquell blat que, llavors, segava” (p. 159). Per això, els militars “no tingueren altre recurs que entornar-se’n, puix, d’allò, ja devia fer una pila de mesos” (p. 159). Afegirem que, en la rondalla “El soldat i els llops”, plasmada en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, del Pallars, també hi ha uns soldats, els quals no passen en temps de sembra (quan neva molt) sinó en la primavera (en abril).

Finalment, una mata de menta volgué avisar els soldats i, després, un gaig, d’on eren la Nostra Senyora, Sant Josep i el Nen Jesús, però els militars eren massa lluny. Arran d’això, Déu castigà la mata de menta i el gaig com fa “al malparlador i als que el seu cor tenen sempre ple de maldat i enveja” (p. 159). En canvi, Déu i la Mare de Déu feren costat el pagés, per la seua bonhomia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Àvies i mares que promouen la bonhomia, fer el bé i molt receptives

General, , , ,

Àvies (padrines) i mares que impulsen a actuar amb bonhomia i a fer el bé.

El 4 de febrer del 2022, en Facebook, preguntí si les àvies (o padrines) o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, “¿vos impulsaven a actuar amb bonhomia i tractant de fer el bé, com podem veure en moltes rondalles? Gràcies”.

En el meu mur, el 4 de febrer del 2022 ens comentaren “La meva àvia i la meva mare sempre deien ‘El que no vulguis per a tu, no vulguis per a ningú’” (Glòria Reverter), “Molt cert, Lluís” (Neus Castellvi Asensio), “’A missa? Fes bé i no faces mal i altre sermó no cal’. Ho deia el meu avi patern (1912-1997)”[1] (Jose V. Sanchis Pastor), “’Tu, sempre fes el bé, que el mal ve sol’, la iaia. I també el que diu la Glòria: la mama i la iaia” (Montserrat Cortadella), “Ahir mateix, un familiar (té 89 anys), em va contar que la padrina, la seva mare, l’enviava a ca una tia i li deia ‘Si et donen uns doblers, no els agafis, que en tenen pocs’, perquè no fes res a canvi de doblers. I mu mare, sempre, diu ‘Qui dona del que té, menja del que no té’” (Xisca Gaya Riutort), “A casa, sempre m’havien dit que ‘El que no t’agrada que et facin, a tu, no ho facis a ningú’” (Rosa Garcia Clotet).

En el grup “Dialectes”, el 4 de febrer del 2022 plasmaren “Dues àvies ben diferents: una educava per a l’èxit i per tenir un bon marit i una posició social. L’altra era senzilla i bona cuinera, amb bon humor i no s’escandalitzava per les coses modernes, com la faldilla curta o portar pantalons…” (Lidia Bros Sarroca), a qui Maria Montserrat Morera Perramon li comenta “Lidia Bros Sarroca. El meu cas era el mateix!”; “La meva era molt masclista en el tracte. (…) És l’única que vaig conèixer” (Merce Regue), “Justament, tal com ho descrius” (Cèsar Ollé Garcia).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 4 de febrer del 2022 ens escrigueren, “A mi, sempre m’havien exigit que respectés les persones grans i la canalla. També inculcaven que no tenia que jutjar a ningú per com pensés, perquè, em deien que no era tot negre o blanc: els colors grisos també existien i eren respectables, sempre que no perjudiquessin a altres persones.

La meva mare va néixer al 1904” (Joaquima Basart), “La meva àvia era guaridora i, la gent, la respectava molt perquè feia el bé, curant a qui ho necessitava i volia. Sempre deia que ‘Una acció val més que mil paraules’. Era d’Olot. Va ser un exemple per a mi” (Maite Barcons).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de febrer del 2022, Eulàlia Pons Gomila comentà “Supòs que la meva mare em va donar una bona educació. Va néixer el 1916 i sempre va ser molt moderna i avançada a la seva època. Li estic molt agraïda. No crec, no obstant, que quadri amb estereotips de rondalla”.

En el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, el 5 de febrer del 2022, Josép Antoni Torres Torres plasmà “Sí, clar”.  

Adduirem que la manera d’actuar i de viure plasmades en molts comentaris tenen molta relació amb l’educació matriarcal. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Tot i que aquest comentari és d’un home, l’hem inclòs pel seu interés històric i educatiu.

Hòmens que fan costat a les jóvens, que faciliten el gaudi de la vida i molt oberts

General, , , , ,

 

Una altra rondalla valenciana, molt semblant a relats d’altres llocs i en què una jove passa a fer uns papers disfressada d’home i en què, al capdavall, es descobreix que és dona però, tot i això, es casa amb un noble, és “El patge Saguntí”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”. Cal dir que, des de molt prompte, ens trobem amb un passatge matriarcal en línia amb el taoisme i, òbviament, amb el matriarcalisme vinculat amb cultures mediterrànies, com ara, la relacionada amb la llengua catalana i la grega (en la figura de Demèter, la deessa de l’agricultura, en més d’un moment, en relació amb la seua filla Persèfone): “Davant la casa hi havia un rastre de seriosos xiprers i, pels voltants, creixien alguns magraners, tarongers i llimeres; els primers assenyalant tristos el blau camí del cel; els altres, cantant alegres la joia de la vida amb l’esplet dels seus fruits i amb l’esclat del seu fullatge” (p. 27). També podríem relacionar-los amb els Sants de la Pedra (Senent, amb el manoll de forment; i Abdó, amb el penjoll de raïm).

A banda, comentaré que lo que escriurem a continuació, el 26 de juny del 2022, no ho pensí durant la primera lectura, encara que el cel (cap a on creixen els xiprers) té a veure amb la mort (així com el sant accedeix a la santedat després de morir, no abans), els magraners, els tarongers i les llimeres, o siga, part dels fruits associats a l’abundància de la terra i al gaudi de la vida, tenen relació amb tocar els peus a terra, actitud que fa possible que, mitjançant la simpatia amb la terra i el tractament empàtic i afectiu cap a la Mare Terra (i, igualment, cap a la mare com a generadora i cap a la fecunditat i cap a la fertilitat), els resultats siguen fructífers i que els habitants de la zona i els qui treballen els camps comencen el dia (i el tanquen) confiant que el demà serà abundant i que sempre hi haurà abastiment, gràcies, per descomptat, a les bones obres de línia matriarcalista.

Adduirem que, en paraules tretes del “Llibre del Poble de Déu”, coordinat per Pere Riutort i en què hi ha unes pregàries del vespre dels dimecres, podem llegir:

“Aclamem exultants, Déu Pare misericordiós, perquè la seua eterna bondat cobreix tota la terra, i diguem-li.

Sou l’alegria, Senyor, dels qui esperen en vós.

(…) Concediu-nos el bon temps

perquè les collites siguen abundoses.

(…) Escolteu, Senyor, la nostra pregària vespertina i feu que, seguint les petjades del vostre Fill, donem amb perseverança el fruit de les bones obres” (p. 1497). Aquesta esperança, aquest veure i sentir que la Terra dona vida al camp, a la família, a la població en què es viu, a la comarca i a poblacions més llunyanes, etc. era una cosa que els nostres avantpassats ho reflectien (com també perviu en moltes poblacions catalanoparlants i d’altres cultures matriarcals) en aquest amor per la terra i no per lo celestial.

Un poc després, mor la mare de la jove i, al moment, el pare. Comentarem que, en més d’un escrit en Facebook en vincle amb el paper de la dona o bé que tenia a veure, per exemple, amb la família, ens han plasmat que, si cau la dona, cau la casa. I, en eixe sentit, es reflecteix molt bé en aquesta rondalla: primerament, mor la dona i, ràpidament, ho fa el marit.

Però, tot i això, la jove, Llucina, immediatament, copsa que, l’endemà de soterrar els seus pares, li vingué al pensament Sant Vicent Ferrer, confià en ell i, així, diu al sant:

“-¡Sant Vicent, empareu-me en aquesta hora (…)!

I fou quasi alhora que sentí una blana remor darrere d’ella. Es girà i veié un frare que li somreia dolçament: era sant Vicent!

-Acosta’t, fadrina.

Ella, obeint, s’hi va acostar” (p. 28) i, tot seguit, el sant li farà costat i facilitarà que la jove Llucina accedesca al palau dels ducs (p. 28), on passarà a fer el paper del Saguntí.

Com podem veure, malgrat que moren els pares (podríem interpretar-ho com que Llucina ja ha aplegat a la jovenesa, necessita desenvolupar-se, valer-se per ella mateixa i, això sí, en vincle amb la realitat), sempre compta amb una persona bonhomiosa (i, ací, en la figura d’un sant que… li apareix darrere, justament on ho farien el pare i la mare de Llucina, de la mateixa manera que, en una fotografia de família, els pares hi són) que, des del primer moment, li ho posarà fàcil i en qui també podrà confiar. Afegirem que, en moltes rondalles en llengua catalana, els sants i, per exemple, Jesús, figuren com a persones amb bona empatia i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles en què es premia el bon tracte, l’obertura als altres i la bonhomia

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què, fins i tot, es fa lo que vol la dona, és “Sa filla i sa fillastra des moliner”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV. En aquesta narració, un moliner té dues filles: una, Catalineta, és “garrida, galanxona i aguda ferm” (p. 123) i, posteriorment, una segona, quan, a ell, se li mor la dona i el moliner es casa amb una vídua que tenia una filla que nomia Catalinota.

Un poc després, veiem que el moliner diu a Na Catalineta, “torna sa farina as gegants de sa cova des Fangar” (p. 123), d’uns gegants que hi vivien i que, mentres que els tractassen bé, ells “els feien amples i els deixaven córrer” (p. 123). I, així, aquesta filla, que és un tros de pa, fa marxa cap a la cova, hi entra i diu:

“-Qui hi ha a la casa de Déu? Qui hi ha aquí? Sortiu, que vos duc sa farina.

(…) entra a sa cova i, al punt, tot ho tengué net i ben encitronat” (p. 124).

Tot seguit, els gegants troben que la cova està molt neta “i romangueren tan agradats i satisfets que s’apleguen i diu es caporal.

-Es mereix aquesta al·lotona que li donem un do; massa que el s’ha guanyat” (p. 125), detall que també veiem en rondalles d’altres indrets, com ara, una del País Valencià, en què quatre animals acorden concedir un do a un jove que havia aconseguit que tots quatre s’entenguessen i aplegassen a un acord[1]. I ho pacten: “Es do ha d’esser que, en badar boca Na Catalineta, per cada paraula que li broll de sa boca, li broll una pesseta.

-Aprovat! Aprovat! -digueren tots es gegants.

-Tantes de gràcies! -diu, aleshores, Na Catalineta, i, zas!, li brollen de sa boca tres pessetes per ses paraules que acabava de dir” (p. 125).

Quan veuen els pares de Na Catalineta que la filla tenia eixe do, el pare estava contentíssim (p. 125).

A banda, el moliner envia l’altra filla, Catalinota, a la de la vídua amb qui ell s’ha casat. I les coses canviaran. De fet, el pare, esperançat, li comenta:

“-Hala, Catalina[2] , si t’hi espitxes! Vejam si tornaràs com s’altra Catalina!

-Jo hi faré tots es possibles! -diu sa grosseranda” (p. 126).

Però, els gegants, com veuen que Na Catalinota és ruda, no li faran costat i, més encara, li ho deixen ben clar: “Es bé és des qui se’l guanya! Na Catalineta els se guanyà” (p. 126). I, quan arriba a sa casa, una trompa que portava darrere, li fa soroll. I, com que veu que no se’n desfà, d’eixe soroll, tria no parlar.

Ara bé, un home s’enamora de Na Catalinota, perquè “no havia trobada cap altra al·lota que el volgués (…) i dins vuit dies es casen sense que Na Catalinota badàs boca fins que fou casada” (p. 127), àdhuc, quan eixien de l’església on s’havien casat. I, per això, al capdavall de la rondalla, llegim “Idò. No fos estada tan maleita, grosseranda i malambrosa! Més se’n mereixia!” (p. 129). Per tant, tot i el caràcter de Na Catalinota, ella aconsegueix que l’home faça lo que ella vol. No obstant això, es tracta d’una rondalla en què, clarament, es premia l’obertura als altres, el bon tracte cap al proïsme i la bonhomia, com en tantes narracions en llengua catalana.

Adduirem que aquesta vesprada he acabat de llegir la rondalla mallorquina “Es fuset”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVII. Es plasma molt la sexualitat matriarcal i, a més, des de molt prompte, es fa lo que vol la dona, la dona salva l’home i, per exemple, ella té la darrera paraula. I… s’escrigué en 1897. Recomane la seua lectura.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Fou arreplegada per Joaquim G. Caturla.

[2] Ací es refereix a Na Catalinota.

“Tenia bon cap per sa lletra”, papes cultes, molt oberts i plans

General, , , ,

 

També  hem trobat dues rondalles (una, amb una porra i, una segona, amb un cinglador), quan tenen punts en comú amb la rondalla mallorquina, “Dos fills de viuda, que una arribà a esser papa i s’altre arribà a esser rei”, plasmada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què, un dia, una dona vídua que tenia dos fills, En Joanet i Peret, troba dos ous que tenien dos missatges diferents i els porta a un argenter que sabia de lletra (p. 102). En el primer es llegia “Qui em menjarà, a mi, serà papa” i, en el segon, un missatge molt diferent: “Qui em menjarà, a mi, serà rei” (ambdós en la pàgina 102).

En Joanet es menjarà el que duia que seria papa, mentres que En Pere es calà el que faria rei a qui se l’engolís. Afegirem que l’argenter no diu res als dos germans.

Quan En Joanet i En Pere “es feren grans (…), un dia agafen sa mare i li diuen que se’n voler anar a trescar el món a veure si trobaran ventura a part o banda” (p. 103), tot i que ella hauria preferit no restar sola.

Cal dir que, camina caminaràs, els dos es troben en un punt que feia entreforc (p. 103) i que En Joan tira per la dreta (anava per a papa), mentres que En Pere pren el camí de l’esquerra (volia l’aventura de ser rei). Així com el primer, el de papa, podríem associar-lo a mà dreta i a rectitud com també amb l’estabilitat (perquè, com ara, els capellans, en més d’una obra d’art, apareixen ben grossets), el rei ho fa amb la guerra, amb l’acció.

Ara bé, en aquesta rondalla, amb molts trets en comú amb la valenciana i amb la menorquina vinculades amb les faves, el rei portarà, des del primer moment, una característica del personatge bonhomiós de les tres rondalles abans esmentades: la bondat. Per tant, com en moltes rondalles en llengua catalana, no és un rei agressiu.

A més, un dia En Joan pegà cap a Roma i, com que “Tenia bon cap per sa lletra i afectat d’estudiar que era” (p. 104), molt prompte el fan prior i, al moment, mor el papa i l’anomenen pontífex i, així, “Ja romangué complida sa promesa que feien ses lletres que aquell ou que En Joan es menjà torrat duien escrites.

A En Pere no li digué tan bé. Tresca qui tresca ciutats i capta qui capta, tantes n’arribà a trescar que, a la fi, pega a Roma amb sos seus companyons de captiri” (p. 104).

En Roma, als pocs dies, es celebra el Corpus i… En Pere reconeix el seu germà. Però, com que no el creien, no parava de dir que el papa era germà seu. Al capdavall, el pontífex rep En Pere en el palau i… comencen a parlar tots dos (p. 106) sobre com han aplegat a fer les funcions que exerceixen (la de papa i la de cap de captaires). Però, com que En Pere vol millorar, demana al germà què podria fer.

Llavors, el papa, amb el paper clàssic de conseller (bé del rei, bé d’una altra persona), li comentarà com podria eixir-se’n i, així, viure millor, sense haver-les de passar magres. I ací és on comença a plasmar-se la bonesa d’En Pere, ja que En Joan (el papa) li dona una guitarra i, a banda, li comenta: “Fes bonda i que, per allà on passes de matí, hi pugues passar es capvespre” (p. 106).

En Pere, com a aventurer, se’n va a un regne i, com en altres rondalles, demana que surta un casal com el del rei i… davant del reial. Aquest detall el vincule amb el capitalisme, quan els particulars (els burgesos) començaven a fer la competència a la noblesa (a la monarquia i tot, d’on sorgirien els règims republicans). El bonhomiós En Pere diu a la filla del rei com se les ha enginyades ell per a aconseguir-ho. De nou, figura el matriarcalisme: la dona (la princesa) és la part més intel·ligent.

Més avant, membres de la cort li donaran una altra guitarra, però aquesta no tindrà eixa mena de poders màgics i, aleshores, En Pere se’n torna a Roma:

“-Sa guitarra que tenc, la’m puc passar per darrere. No tenc altre llivell que tornar-me’n as meu germà, a veure quin camí em dona” (p. 109).

I En Joan, el papa, li farà costat, li ho posarà més fàcil: ara, amb una bossa (p. 110). I camina caminaràs, cap a la mateixa ciutat en què el rei solia donar almoina als pobres (p. 110). I, En Pere, en podia fer més, d’almoina (p. 110). Cal remarcar que, en aquesta rondalla (com en moltes en què figuren Jesús i Sant Pere, o bé, com ara, algun personatge bíblic), no es tracta d’una autoritat dura, sinó molt oberta i, àdhuc, compassiva.

En relació amb aquestes rondalles, recorde que, un dia, ma mare em parlà sobre el pare d’una tia meua, un home a qui coneguí i que deia moltes sentències, com ara, una que em digué ma mare i que podríem vincular amb aquesta narració: “Tu, ves a espai amb eixe que, si no, te la fotrà”. De moment, hi ha moltes més persones que procuren fer el bé.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.