Arxiu d'etiquetes: la dona en Catalunya

«Som una societat matriarcal», la dona en les Illes i en Catalunya

Un escrit que hem trobat prou en línia amb el d’Elisenda Ortega, sobretot, per lo que aporta respecte del paper del pare, és l’entrevista “Jaume Santandriu[1]. Capellà i poeta” (https://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/localsite/collect/premsaForanaMallorca/index/assoc/Inca_rev/ista_199/4_mes07_.dir/inca_revista_1994_mes07_n0036.pdf), publicada en juliol de 1994 en “Inca Revista” (no. 36), en què Jaume Santandreu, quant a son pare, diu que, “Com passa sempre sovint a Mallorca, ca nostra és un matriarcat i la tendresa estava representada per la part paterna. Mon pare era un home escalfadís. Una estreta de mà seva, marcava una fita. Era un home ocurrent i graciós, però, per damunt de tot, era un home bo. Seria molt difícil trobar-li un caire negatiu. Era un passador de pena, però, en cas de tenir una espina. se la clavava ell” (p. 14). A més, en la mateixa pàgina, veiem que és un home que, com Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935), ha estat molt en contacte amb la natura (p. 14) i considera que “Si hi ha una força interior, seria la de les arrels del camp i un amor entranyable a la nostra terra” (p. 14). Igualment, en nexe amb la qüestió “Fill únic entre cinc germanes, això marca. Com éreu de petit?”, addueix que “El contacte directe amb la terra i el predomini d’un femení dins a ca nostra. La qual cosa explica molt que, per damunt de tot, terra i dona han produït dins mi un predomini de sensibilitat. M’he sentit sempre molt estimat” (p. 14).

Empiulant amb aquests mots de Jaume Santandreu sobre el predomini de lo femení en la cultura lligada a la llengua catalana, agregarem que, en la tesi “Infarto de miocardio. Infarto social. La experiencia de las restricciones en un programa de rehabilitación cardíaca” (https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/385860/TESI.pdf.txt;jsessionid=4737F2CDCDF4E2DF809621BBA3A3E678?sequence=2), de Miquel Arenas Paños, en relació amb la Universitat Rovira i Virgili (de Catalunya), i a què vaig accedir el 14 de setembre del 2021, copsem que el metge del cor (cardiòleg) Ricard Caicedo diu que, “en la nostra cultura, hi ha un matriarcat i l’home està més evadit de la feina… aquesta generació que ja s’ha fet gran i l’home sempre es reforça en la dona”  i que un altre metge, César Martínez, coincideix amb el metge que hem esmentat, en el fet que la cultura catalana és matriarcal i, a més, afig que les dones són més curioses[2]: “’les dones crec que porten les regnes… som una societat matriarcal (…) probablement, la gent jove, que és la que menys infarts té, ha canviat la cosa, però hi ha gent de quaranta anys en amunt,… les que empunyen les regnes són les dones… fan més qüestions, van més enllà, demanen sobre l’esdevenidor’.

El cardiòleg coincideix a fer una distinció entre el model de relació home-dona de la gent major en contraposició a la gent jove i, curiosament o significativament, qualifica la nostra societat com matriarcal. Ambdós també acorden que les dones són més encuriosides que els hòmens”.

Doncs bé, un amic meu, molt coneixedor de la cultura colla (un Poble d’Amèrica del Sud  i matriarcalista), a una qüestió meua sobre matriarcalisme i creativitat (i altres punts), em digué que sí que era cert que, en els Pobles matriarcals, es desenvolupàs més la creativitat.

Un altre escrit que aporta molta informació sobre la dona en la família catalanoparlant és “A l’àvia Mercè en el seu centenari” (https://www.lopedris.cat/a-lavia-merce-seu-centenari-c5655), publicat en el butlletí “Lo Pedrís”, de Vilaplana (el Baix Camp) i redactat per Mercè Huguet, en indicar que “L’àvia ens explica aquest món passat des d’un present que li és afable i en el qual també ens mostra la dona que és avui (…). Una dona forta, que, dins un context que no deixava triar gaire, va saber construir un entorn en el qual organitzar la feina i la família, educar els fills segons les seves conviccions. Dins aquest matriarcat –tal i com de vegades exagerem a casa-, la Mercè va esdevenir l’àvia que avui coneixem: lúcida, afectuosa, amant de la conversa, amb sentit de l’humor, patidora i amb un afany d’alimentar-nos constantment.

Vostè, àvia, que va néixer avui fa un segle, però que està sempre al dia de l’actualitat, ens transmet l’amor per Vilaplana i la seva gent. Gràcies per compartir amb nosaltres aquest amor que ja sentia de ben petita” i que, fins i tot, ho plasmà en un poema de 1933, quan la dona tenia tretze anys, i com a “Capitana de les eixerides de Vilaplana” (fet que ens indica que comandava un grup de persones), uns versos que foren publicats en el setmanari catequístic “L’Eixerit”, de què la néta adjunta unes quantes fotos.

Agraesc la generositat dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En acabant, el nom apareix com Jaume Santandreu.

[2] Textualment.