Maternitat, dones que deixen empremta; el part i endevinalles

General, , , , , , ,

Un altre poema en què captem el tema de la maternitat i literatura matriarcal, és “Oda a la meva mare” (https://www.lacollacuidadora.net/oda-a-la-meva-mare), d’Anna R. i escrit en el blog “La Colla Cuidadora” en març del 2014. Diu així:

“ODA A LA MEVA MARE

Mare, penso amb tu
Ja fa un any que te n’has anat
però la teva absència no he superat,
ni el buit que m’has deixat.

Mare, penso amb tu
i ploro amb emoció en evocar
tots els anys transcorreguts al teu costat,
ja que mai ens havíem separat”.

 

Com podem veure, la filla encara està en nexe amb la mare: per mitjà del record. A més, comenta que mai no havien trencat.

Tot seguit, no sols posa que la mareta havia aplegat a cent-un anys, sinó que evocar-la li dóna força i que continua estimant-la:

“Mare, penso amb tu
i mai hauria imaginat que a 101 anys
haguessis arribat i tu suposo que tampoc
si conscient n’haguessis estat.

Mare, penso amb tu
i ara, potser massa tard, m’adono
de tot el que a la meva vida has significat
i sento no haver-t’ho expressat.

Mare, cada dia penso més amb tu
i sé que no tornaràs,
però del dolor en trec força,
la teva estimació sento al meu cor i
sé que sempre estàs amb mi.

Mare, allà on siguis,
que trobis el descans i la pau”. 

 

Afegirem que, en l’entrada “Maternitat(s)” (https://poeteca.cat/ca/poema/4976), en la web “Poeteca”, hi ha uns versos de Joana Brines que enllacen amb lo maternal (ací, amb el part), els quals hem triat per a l’apartat de literatura matriarcal:

“Maternitat(s)

            ‘T’he parit amb plaer

            de fletxa a trenc de sang’

                                            MMM

Vaig ser cos,

gemec,

sense paraules.

Vaig ser dona arrelada

engendrant un nou món

al meu cos.

Vaig ser mare recent nada

el mateix dia que va néixer la meva filla”.

 

Per consegüent, l’escriptora reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i copsem una actitud positiva davant la maternitat.

Més avant, quan comenta que ja havia nascut el nen, Joana Brines escriu

“Érem a la vegada,

una, dues, tres

ànimes bategant

en el mateix lloc, el mateix dia”.

 

Aquests versos podríem empiular-los amb uns que són populars i que, en el llibre “Folklore valencià” (volum de 1920), de Francesc Martínez i Martínez, figuren com una endevinalla sobre el bateig: “Dos mares i dos filles van a missa amb tres mantellines” (pp. 11-12). La resposta són l’àvia, la filla i la néta, això és, les tres generacions.

Finalment, direm que les tres persones són dones, un fet que té a veure amb el matriarcalisme, en el sentit que remarca més lo femení i, òbviament, lo maternal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en àvies i en nétes i pervivències matriarcals

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Sa Colcada”, de Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau (1823-1906).

Una altra persona en què captem el sentiment de pertinença a la terra és Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau, de la ciutat de Palma (Illes Balears), en aquest cas, en el poema “Sa Colcada” (https://historiavibrant.cat/sa-colcada), el qual figura en un article de Jesús Llòria publicat en la web “Associació Cultural Vibrant” en desembre del 2018. Primerament, direm que el poeta, entre d’altres coses, fou historiador, escriptor i que, fins i tot, plasmà rondalles mallorquines. La composició, a banda, tracta sobre la Festa de l’Estendard (el 31 de desembre, Diada de les Illes Balears) a mitjan segle XIX, i inclou una padrina (àvia) que en parla a una néta:

“Sa Colcada

Ja no sap ningú la història
del nostre gran Rei En Jaume.
Mustia està ja la pauma
que mos donà la victòria.
Tot s’ha perdut …; la Colcada
molt pocs la recorden ja;
d’aquella hermosa diada,
dins breu temps, ningú hi haurà
que en puga contar cap mot;
quan jo encara era fadrina…
– Contau-mos-ho tot, padrina!
Contau-mos-ho tot!

– En tants d’anys com han passat,
la meva memòria flaca,
d’aquella festa tan maca,
no en traurà cap ni trellat;
jo no veig res que em record
d’aquells temps les alegries…;
tothom, tothom ja s’és mort
i, com més transcorren dies,
més se torna el cel funest,
més i més mon cos s’inclina.
– Digau-mos-ho prest, padrina!
Digau-mos-ho prest!”.

 

Com podem veure, la padrina, qui representa el pas dels anys, la memòria del passat i la transmissió de la cultura tradicional (ací, a la xiqueta), diu que ja no se’n recorda tant i que ha minvat la força de la festa. Però, com que la néta vol aprendre’n, la dona li la descriu:

“– Quin dia aquell! Alimares,
tamborinos, xeremies,
balls pertot, i galanies
i alaques riques i rares,
retaules, domàs, festers,
drap-rasos i branques d’om,
murta pel mig dels carrers
i la gent de gom en gom.
Quin dia aquell de més trull!
I era avui mateix, mesquina!
– Tal dia com avui, padrina?
Tal dia com avui?”.

 

A més, Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau comenta que era una festa a què acudia gent diferent (en riquesa, de cases, en professions…) i amb bona voluntat:

“-El pobre, amb el ric, mesclat,
els amos, amb sos missatges,
confusos tots els llinatges
passejaven la ciutat,
i els menestrals més antics,
amb los penons de l’ofici,
duien com a bons amics,
sense rancor ni malíci’,
per conservar més les paus,
els esclaus a la Marina.
– Que hi havia esclaus, padrina?
Que hi havia esclaus?

– Callau, i teniu paciènci’
que tot, tot vos ho diré;
i res més vos contaré,
si no escoltau amb silenci.
Doncs sabreu com, en memòria
del dia de la Conquista,
feien funció de tal glòria,
que era una cosa mai vista,
i admiració dels estranys,
que en venien… de la Xina.
– Que ja fa molts d’anys, padrina?
Que ja fa molts d’anys?

– Ja en fa molts; i s’aplegaven
davant Cort els cavallers
i, a cavall, molts de carrers,
en processó, transitaven,
a la moda antiga armats,
de cap a peus brufats d’or,
amb rics mantells adornats
de lama o tissú del bo;
per aquí, anaven passants
cap a Santa Catalina.
– Per aquí davant, padrina?
Per aquí davant?

– Per aquí mateix i, amb ells,
anaven vestits de gala
els tamborers de la Sala,
macers, mestres i virreis,
i hi anaven els Jurats
amb les gramalles i els rissos,
curials i sobreposats,
el Regiment dels Suïssos,
i el Duc vestit de Virrei
amb senyors de sa oficina.
– Vestit com el Rei, padrina?
Vestit com el Rei?

– Tots els frares, els mossons,
capellans, inquisidors,
trompes, pífols i tambors,
el Regiment dels Dragons,
i, després, amb creu alçada
els canonges de la Seu
i el Bisbe, mitra posada,
que aquest dia anava a peu,
i, a la fi, per més honor,
una música divina.
– Quina processó, padrina!
Quina processó!”.

 

Per tant, inclou personatges del primer terç del segle XIX, com ara, els inquisidors. Més avant, l’escriptor, mitjançant l’anciana, addueix

“– I la processó sortia
a rodar per devers l’Horta,
i, quan tornava a la Porta,
amb tres cops de creu l’obria.
Voltava ran–ran murada
i, amb una cara xereca,
davant la Porta Pintada,
el senyor Lluc de la Meca
entregava al senyor Duc
les claus dins una bacina.
– Qui era el senyor Lluc, padrina?
Qui era el senyor Lluc?

– Era el senyor Lluc un veí
dels més facetos i vius,
cap-de-guaita dels captius,
com si diguéssem, son rei.
Més titeretero que un lloro,
amb lo cap ben empolvat,
representava el Rei Moro
quan entregà la Ciutat
an el Gran Conquistador
de la perla mallorquina.
– I el botifarró, padrina?
I el botifarró?”.

 

I, així, estrofa rere estrofa, captem que la dona fa d’educadora, comparteix amb la xiqueta el seu saber

“– Així el ceptre anomenaven
que duia en les seves mans,
tots els al·lots ignorants
que sols de riure es cuidaven;
amb ell, feia postissures,
bel·landines i felets
a les nines; i elles, pures,
reien com a babaluets
en veure el bastó brunyit
que era un tronc redó d’auzina.
– Jo hauria esclafit, padrina!
Jo hauria esclafit!”.

 

Per consegüent, la nina considera que hi hauria bona festa (esclafit).

 “– Ja la Ciutat entregada,
pujava la processó
per la costa del Bastió
fins esser a la Raconada.
Llavors, entrava per davall
el mateix arc que hi ha allà
per on diuen que, a cavall,
el Rei en Jaume en passà,
que era el portal principal
de la ciutat sarraïna.
– El mateix portal, padrina?
El mateix portal?

– El mateix i, a Sant Miquel,
la Colcada s’aturava,
i una missa allà es cantava
dant gràcies al Déu del Cel.
Mentrestant, els majordoms,
els mercaders i els notaris,
els peons amb los prohoms,
sobreposats i clavaris,
i deu cavalls cotoners,
seguien per can Moixina.
– I llavors, què més, padrina?
I llavors, què més?

– Corria tot el seu curs
la solemne processó;
i, acabada, en el balcó
d’Almoina, feia un discurs
un Regidor dels més savis,
en el qual feia memòria
del valor dels nostres avis
beneint cent noms de glòria;
bons llinatges! ai! jo en sé
que ara passen fam canina.
– Que ho sabeu de bé, padrina!
Que ho sabeu de bé!”.

 

Quant a l’estrofa anterior, la padrina comenta a la xiqueta que el regidor era u dels més savis i que aquest home era una persona amb molts punts en comú amb avis que havien viscut. Aquest tret ens porta al sentiment de pertinença a la terra que, no sols tindria l’home, sinó molts polítics.

Igualment, la dona diu

“– Ai! tot passa, i quina prova
que en el món res és etern!
Tot ho vol a lo modern
d’aquest segle la gent nova.
Cadufos dels vells passats
són, i festes de mal to
aquelles solemnitats
que parlaven an el cor;
poc a poc, el món novell
al món antic assassina.
– Quin temps era aquell, padrina!
Quin temps era aquell!

Ara, amb quatre rebomboris
que no costen una malla,
honren com si fos rondalla
la més gran de les històri[e]s.
Lo que més llament encara
no és el perdre lo passat,
és el veure el jovent d’ara
que no respecta l’edat.
Ai! que mai tornarà ja
el temps de quan era nina!
– Sí que tornarà, padrina!
Sí que tornarà!”

 

Per això, finalment, el record del passat i, per una altra banda, l’esperança, fan bona pasta, és a dir, la velleta i la nena, dues persones que podríem dir que estan disposades a promoure les tradicions.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La Reina Isabel II, cançó i relats eròtics

General

Bon dia,

Tot seguit, exposem unes paraules d’Antonio Bernabeu Pérez, de l’11 d’agost del 2024, en relació amb la reina Isabel II d’Espanya (segle XIX) i part de la seua vida sexual, reflectida en una cançó i en uns relats eròtics:

“Les meves àvies, amb la música i ritme del Himne de Riego, cantaven:

‘La Reina estava malalta,

el Rei no sabia res,

passaven a visitar-la 

Senyors i Cavallers’.

L’esmentada lletra jo no l’entenia fins a l’altre dia, que un professor d’Història me la va explicar. La Reina era Isabel II d’Espanya; el Rei, Francesc d’Assís de Borbó, aleshores, marit de la Reina i reconegut homosexual.

La Reina rebia visites externes per satisfer ses necessitats sexuals.

A més, ell era oncle carnal de la Reina. Era el germà menor del pare i són sabudes les seves aventures.

Hi ha una llegenda urbana per Alcoi que diu que, en una de les guerres carlistes, la Reina es va refugiar al Molí Payá (fàbrica de paper).

Del refugi, la Reina en va eixir embarassada del que seria el Rei Alfons XII. No se sap si el pare va ser Puigmoltó o un dels joves Payá”.

Agraesc la generositat d’Antonio Bernabéu Pérez: era la primera vegada que ens deien aquesta lletra.

Una forta abraçada i bona setmana.

Maternitat i relacions amb bona sensibilitat entre la mare i els fills

General, , , ,

Un altre poema en què es plasma el tema de la maternitat i, a més, escrit pel català Antoni Bori i Fontestà (1862-1912), és “Amor de mare”, el qual trobàrem en l’entrada “Dia de la Mare” (https://eltrobadorcatala.wordpress.com/2012/05/01/6-de-maig-dia-de-la-mare), del blog “El trobador català”. Diu així:

“AMOR DE MARE

El primer petó que, al front,
hem rebut en venir al món
i que tots sentim encara,
és el petó més preuat,
més ric i més perfumat
que ens ha fet la nostra mare”.

 

Com podem veure, primerament, el poeta enllaça el primer bes de la mare al nounat (i que la mareta ho fa amb afecte) amb u dels primers instants de la vida després del part.

En acabant, afig unes paraules que encaixen amb el punt de vista de les cultures matriarcalistes, quant a la dona (com a mare, com educadora, com a encoratjadora dels fills, etc.):

“Res del món no hi pot haver
que arribi mai a valer
el que val aquesta dona,
alegre com un estel,
pura com el blau del cel,
i, com els arcàngels, bona.

Amb delícia i bell consol,
ella ens gronxa en el bressol
i ens adorm en els seus braços;
ella ens ensenya a resar,
a creure en Déu, a estimar
i a donar els primers passos”.

 

Igualment, l’escriptor Antoni Bori i Fontestà tracta sobre la sensibilitat de la mareta amb el fill, fins i tot, quan els fills són en llocs ben distants i, nogensmenys, ella els recorda:

“Tots els nostres pensaments,
voluntats i sentiments,
el seu cor sempre endevina;
i s’afanya, amb tot el zel,
a complaure el nostre anhel
amb voluntat peregrina.

Ses més pures il·lusions
ens transmet amb sos petons,
i, quan no ens veu, ens enyora;
i ens porta un amor tan viu,
que, en nostres ditxes, somriu,
i, en nostres desgràcies, plora”.

 

En acabant, passem a unes paraules que m’evoquen unes que, algunes vegades, m’ha dit una cosina de mon pare nascuda en els anys trenta del segle XX: “Pensa una cosa: les mares hem tingut nou mesos els fills dins de nosaltres. I la relació entre la mare i el fill (amb tot lo que comporta) és una cosa que no s’oblida i que fa que no siga igual entre la mare i el fill, que entre el pare i el fill. No és igual”:

“Mai ningú podrà arribar
a sentir tant, i estimar
el que aquesta dona estima,
quan el seu llavi olorós,
perfumat i carinyós,
al front dels seus fills, arrima.

Altres amors hi hauran
que el seu perfum perdran,
quan hauran tret la florida:
l’amor de mare és l’encens
més olorós, més immens
que pot trobar-se en la vida”.

 

Tocant els versos següents, direm que, llevat de casos molt puntuals, les mares, com se sol dir (i amb el bon sentit de la paraula), pateixen pels fills fins al darrer moment. O, en altres paraules, no els deixen caure, no se n’obliden, s’hi interessen, s’hi mostren sensibles. Això porta l’autor del poema a posar dos missatges: u, a les mares; l’altre, als xics i a les xiques. Diu així:

“Fins a l’hora de la mort,
quan se’n va amb nostre record
carinyós en la memòria,
entre els àngels, allà al cel,
prega amb fervorós anhel
per la nostra eterna glòria.

A la mare, beneïu,
nois i noies que sentiu
sos petons al front encara;
estimeu-la de tot cor,
que, en la terra, no hi ha amor
tan gran com l’amor de mare”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la maternitat, la transmissió intergeneracional i la mort

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La Pàtria”, d’Antoni Bori i Fontestà (1862-1912).

Prosseguint amb poemes en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra,  hem trobat, com ara, u escrit pel català Antoni Bori i Fontestà (qui, entre d’altres coses, fou mestre, pedagog i escriptor). Figura en el llibre “Memòria poètica”, a cura de “Llibreria Tècnica”. Diu així:

“LA PÀTRIA

 

Tenim tots, des de naixença,

un trosset de terra al món,

que se’ns grava a la memòria

i s’arrela en nostre cor.

 

Allà ens ha gronxat la mare,

de petits, en el bressol,

adormint-nos a abraçades,

despertant-nos a petons.

 

 Allà hem après, en créixer,

a assajar els primers mots,

desplegant la nostra pensa

a la llum de la raó.

 

Allà, amb nostres alegries,

hem barrejat nostres plors

i, amb els primers parenostres,

nostres primeres cançons.

 

Allà, a la nostra família,

hem consagrat els records

i hem après dels nostres avis

les més belles tradicions.

 

Allà hem sentit els afectes

que han alçat en nostre cor

un temple a la fe sagrada

i un paradís a l’amor”.

 

 

Com podem veure, en aquestes estrofes, el poeta trau el tema de l’educació en casa i en la família i la vincula amb els sentiments, amb el cor i amb l’estima pels altres familiars (els quals fan que u se senta acollit i en un ambient molt favorable a l’aprenentatge i a les relacions entre persones): la terra, el sentiment d’arrelament, el cor, la mare afavorint el bon son i el despertar del nin; els primers moments de la vida en què el xiquet aprén a pensar; alegries i plors; la terra on hom aprén, ja de petit, el Parenostre, cançons, belles tradicions que transmeten els avis, etc..

I tot, entre persones que, a banda, aplanen lo religiós de tipus matriarcalista (el paradís a l’amor, que no el culte a la mort acompanyada de sang i militarista o, per exemple, com a fruit de venjances, ni al sacrifici, ni al patiment) en una mena de santuari afectiu i sentimental.

Tot seguit, plasma el pas de la infantesa a la jovenesa i, posteriorment, a la independència econòmica (quan es fan hòmens, però no indica allò d’”hòmens de profit” perquè han fet el servici militar o perquè han tornat de la guerra), una emancipació que va unida al lligam a lo terrenal, a la Mare Pàtria (que no al Pare Estat, és a dir, a lo patriarcal):

“I pujant, i fent-nos homes,

hem honrat el nostre nom

amb el treball i la ciència,

amb la virtut i l’honor”.

 

En acabant, Antoni Bori i Fontestà, en lloc de deixar arrere els pares, exposa com un retorn a ells. Aquest tret, sovint, esdevé en aplegar les persones a la plenitud de la vida (cap als quaranta anys) i amb bones relacions amb els parents. Així, no trau una lluita entre generacions, ni tampoc un rebuig, ni un menyspreu cap a les anteriors,… ni cap a la terra on nasqueren (i en què viuen); i afig detalls que formen part d’aquell indret: persones, campanars, la joia de viure, flors, el fossar. Per això, addueix 

“¡Com no havem, doncs, d’estimar-lo,

aquest bell trosset de món

si, en ell, hi tenim gravades

les més pures afeccions!

 

L’amor de tots els que viuen,

el record dels que s’han mort

són lenitius que endolceixen

eixa vida de dolors.

 

I el campanar de la vila,

l’antic rellotge de sol,

el fossar, la creu de terme,

i el cel i el toc d’oració.

 

Tot alegra nostra vista

i tot parla a nostre cor

com un llibre ple de notes,

com un jardí ple de flors.

 

Flors tristes o flors alegres,

segons obrin sos capolls,

ran mateix del cementiri

o bé a l’ombra del bressol!”.

 

 

Finalment, passem a unes estrofes molt sucoses i en què copsem un tret matriarcalista important: el no rebuig a lo que té a veure amb la mort, ni a prendre-la amb neguit. Al meu coneixement, està en nexe amb el fet que els pobles matriarcals 1) no ho fan a les dues etapes més fosques del dia (la vesprada i la nit), ni 2) a la dona, qui sol anar acompanyada (bé d’un xiquet, bé d’una filla, bé d’una jove, bé d’una dona de la generació següent), detall que podem empiular amb quan l’antropòloga basca Mª Carmen Basterretxea, en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos” (p. 91), escriu sobre les defuncions. I, per descomptat, amb paraules de Bartomeu Mestre i Sureda relatives a “las saetas” i amb el fet que, en la nostra cultura, la gent és junt amb el difunt, però no es dedica a dramatitzar l’acte de morir com tampoc no exalta les victòries, ni trenca la tranquil·litat de la nit (com sí que promouen els pobles patriarcals):

“I aquell vell racó de terra,

aquest bell trosset de món,

on hem vist la llum del dia

i esperem tranquils la mort,

 

té un nom tan pur, tan alegre,

expressiu i afectuós,

que, per sentir-lo i comprendre’l,

cal dir Pàtria amb la mà al cor”.

 

I, així, la idea de Pàtria no enllaça amb la militar, ni amb lo celestial, sinó amb lo terrenal i, òbviament, amb lo maternal (ací, simbolitzat per la mà en el cor, això és, per la sinceritat, ben allunyada de cultures patriarcals que promocionen la mentira i, igualment, els robatoris).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la llibertat matriarcal

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Semper Semperque”, de Ramon E. Bassegoda (1856-1921).

Un altre poema en què copsem aquest sentiment de pertinença, el qual escrigué el català Ramon E. Bassegoda i Amigó i que figura en el llibre “Memoria poètica”, a cura de Llibreria Tècnica, diu així:

“No altra llengua parlem que la dels avis,

des del bressol a l’hora de la mort,

tendres afectes expressant del cor

o, a Déu, pregant, posem-la en nostres llavis”.

 

Com podem veure, el poeta, primerament, enllaça la llengua amb totes les èpoques de la vida, amb la vida de cada persona que se sent de la terra (el cor) i que, en aquest cas, a més, també l’usa quan prega a Déu. I tot en una cultura que no viu de la gossera, ni d’esperar sempre que un altre els ho done tot, bo i fet ni tampoc del fetitxisme de limitar-se a tocar la fusta (“tocar madera”, que dirien en castellà, com a símbol del material de la creu en què morí Jesucrist), ans en nexe amb la dita “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”.

Tot seguit, l’escriptor Ramon E. Bassegoda empiula la llengua vernacla amb la política en pro de lo indígena, que no de lo que acompanya el dogmatisme, la retòrica, el “buenrollismo”, els “pronunciamientos”, les castes, el quixotisme o, per exemple, l’imperialisme, tan propis de la cultura castellana (la qual és patriarcal).

A més, ho fa encara que els polítics i els submisos a alts càrrecs castellans (i, òbviament, procastellanistes, tot i que visquen en terres catalanoparlants) preferesquen lo que, popularment, es diu una baixada de pantalons i, així, no entrar en la presó i sí, per contra, continuar amb la cultura burocràtica, seguir les modes dels qui manen i aprovar la cultura del sabre i de la normativa per imposició i vertical (que no per aprovació comunitària i matriarcalista):

“Defensant drets o vindicant agravis,

davant del rei, en quant se’ns faci un tort.

Que la parli qui és amo d’un tresor

tant com el poble i els micers i els savis”.

 

Adduirem que “micer”, com es pot llegir en el DCVB, és una forma antiga de “misser”, paraula emprada en al·lusió a lletrats.

A banda, Ramon E. Bassegoda i Amigó afig sobre l’ús quotidià i generalitzat de la llengua catalana, no sols en casa, en els afers i en el món del camp, sinó, igualment, entre la noblesa:

“En els nostres afers, en tota empresa,

en les fires i aplecs, la gent pagesa

i, en sos palaus, el noble de ciutat”.

 

Finalment, escriu unes paraules que hem pogut captar com un fet associat a moltes persones que han participat en la recerca sobre el matriarcalisme i, més encara, a catalanoparlants que havien nascut abans de 1920: enllacen llengua catalana i llibertat. Si la llengua compta amb el suport (sobretot, també acompanyada per una actitud política matriarcalista i, així, favorable a lo vernacle), la llibertat matriarcal (que no la llibertat formal, és a dir, la de línia patriarcal i vinculada amb el dret civil i amb les fal·leres dels primers ministres i de llurs acòlits) també serà un fet. Això sí: amb aquest sentiment. Per eixe motiu, comenta que

“I tots, si dies vénen mai de prova,

en caure com va caure Casanova,

la llengua és la mateixa llibertat” (p. 119).

 

Com a aclariment, direm que Casanova (en referència a Rafael Casanova i Comes, ca. 1660-1743), fou el darrer conseller en cap (batle) de la Barcelona foral, fins a l’any 1714.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes  i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i dones que porten la iniciativa, amb sensibilitat i emparades

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en “Himne a Catalunya”, d’Àngel Guimerà (1845-1924).

Un altre escrit en què copsem aquest sentiment i molts trets matriarcalistes és el poema “Himne a Catalunya”, del català Àngel Guimerà, el qual figura en el llibre “Memòria poètica”, a cura de Llibreria Tècnica. Amb lleugers retocs, diu així:

“Oh, Catalunya, mare nostra,

mare del cor que venerem,

respira fort i aixeca el rostre:

mentre el món sia món, et voltarem.

 

Avant, avant, que ets nostra mare!

Sàpigue’t tu, que Déu ja et sap,

i el teu terrer és teu encara

amb l’ànima al damunt, de cap a cap”.

 

Com podem veure, el poeta associa la terra (ací, Catalunya) a la mare, al cor i afig que ella comptarà amb el suport dels catalans.

Igualment, la dona encara regna la terra i, a més, Àngel Guimerà prioritza l’ànima i, per tant, la sensibilitat.

Tot seguit, l’escriptor vincula Catalunya (i, de pas, lo maternal i lo matriarcalista) amb la fertilitat i li proposa que tinga els peus en la mar i, quant als braços, que els situe en dos punts que empiulen amb la tradició catalana: l’ascona (la faena) i la força de la terra (els Pirineus):

“Regada amb sang, la terra és bona.

Tingues al mar clavats els peus,

un braç enlaire per l’ascona,

i, amb l’altre, arrapa’t fort als Pirineus”.

 

Afegirem que,

“Amb nostra llengua franca i noble,

crida’ns a tots, que et respondrem;

som una raça i som un poble,

i, tant drets com caiguts, poble serem.

 

Caiguts avui i enmig de runes;

demà, el peu ferm i enlaire els cors:

sense captar d’enlloc engrunes,

sense lligams de ferro ni de flors”.

 

Per consegüent, el lligam que ací existeix és el dels catalans amb lo terrenal (això és, el sentiment de pertinença) i, altra vegada, captem que la dona és la part forta i amb espenta a qui, tant els vius, com els morts, com els que naixeran, la tenen per mare i la segueixen. Aquest tret està en nexe amb el de la dona i la casa o, com ara, amb els molts comerços que portaven dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Cal dir que, com podem llegir en el DCVB, el terme “raça”, en molts escrits anteriors a 1940 (encara que no indique l’any), fa al·lusió al “Poble o nació com a grup ètnic, considerat com a procedent d’una mateixa soca” i no, per consegüent, per exemple, amb lo que, a les darreries dels anys setanta del segle XX, s’associava amb el color de la pell:

“Va doncs, oh, Pàtria, que t’ho imploren

damunt la terra els que s’hi estan,

davall la terra aquells que foren,

i, més lluny que els estels, els que vindran”.

 

Finalment, Àngel Guimerà posa unes paraules que, al meu coneixement, enllacen amb els segles IX-XI en els comtats catalans (amb un desenvolupament molt en línia amb el matriarcalisme) i vincula els castells amb Castella, no amb aquestes construccions en territori català, les quals començarien a tenir més força a partir del segle XI.

“Que no ets pas morta, que ets dormida.

Amb ta bandera, els vents remou,

siga-hi tothom a l’embranzida

i cauran els castells, quan diguis: Prou!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, l’educació matriarcal i la llengua vernacla

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La pubilla catalana”, de Pere Muntanyola i Carner (1872-1948).

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, que fou escrit pel català Pere Muntanyola i Carner i dedicat a Carme Picó i Serra, figura en el llibre “Memòria poètica”, a cura de “Llibreria Tècnica”, a què accedírem en el 2024. Entre d’altres coses, diu

“Só catalana de cor

i em plau bé ser catalana:

(…) com no hauré d’aimar-la avui

que viu, pobre Pàtria!, esclava?”.

 

Un poc després, afig

“Déu una parla ens donà,

que va ensenyar-me la mare

entre besos i cançons,

jocs de nin i plors i rialles…

(…) En eixa llengua, vaig dir,

per primera volta: ‘pare’…

i, essent nit, quan, al llitet,

amb la mare, agenollant-me,

pregàvem al bon Jesús

i a la Verge Immaculada,

era català aquell prec

que el Déu de cels escoltava!”.

 

Per tant, el poeta trau el tema de la maternitat, el de l’educació matriarcal, la mare com a transmissora de la cultura (com ara, cançons de bressol) com també que el català és la llengua que, quan la pubilla era xiqueta, ja emprava amb son pare i amb sa mare.

En un altre passatge de la composició, Pere Muntanyola i Carner posa que

“La llengua dels avis meus,

per mi, serà sempre aimada;

d’un poble digne eix’ parlar

serà sempre el de ma casa.

Nomeneu pas catalans

als qui rebutgen llur parla:

ells, catalans, no ho són, no;

són renegats de la Pàtria!”.

 

Per tant, enllaça el sentiment a l’ús de la llengua vernacla (ací, la catalana), la qual també empraven els seus avis.

A continuació, escriu sobre la llengua i sobre la relació entre Catalunya i Castella:

“La llengua et vol arrencar,

Catalunya, ta germana…

(…) Castella, fingint-te amor,

la llibertat t’ha robada!

(…) Te cridà, braços oberts,

noble i lleial t’hi llançares.

(…) I, com Judes, lo traïdor,

te féu un bes a la galta”.

 

Igualment, Pere Muntanyola i Carner addueix que Castella,

“D’aleshores, ha furtat

les teues costums, ta parla,

les que et feren forta i gran,

institucions i lleis sàvies!

De llavors, ha dissipat

tos cabals i tos reialmes;

ha tornada de llautó

corona d’or que li dares!”,

 

trets que enllacen amb fets històrics i, a més, amb la tradició castellana de furtar i de mentir.

Finalment, copsem la dita “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’” i el text empiula amb el sentiment, amb lo femení i amb tocar els peus en terra:

“Preguem, germanes, al cel,

per la Pàtria Catalana.

Després de Déu, sobretot,

lo del món, hem d’estimar-la!

Dels avis, la llengua honreu;

de llurs costums, siau guardes;

i, si, a un fill, doneu la sang,

digau-li que és per la Pàtria!”.

 

Quant al detall de donar la sang a un fill, té a veure amb lo maternal (tenir fills i educar-los sobre Catalunya i, òbviament, en català).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia i, a més, a Rosa Rovira, a Joan Prió Piñol i a Rosó Garcia Clotet, que em reportaren en relació amb l’escriptor Pere Muntanyola i Carner.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

3093-obraarxiu-la-pubilla-catalana-n (1)

El sentiment de pertinença a la terra, educació matriarcal i sensibilitat dels pares

General, , , , ,

Una altra composició d’Enric Duran i Tortajada, en el mateix llibre, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra i molts trets matriarcalistes, és “Somni”, escrita en 1947. Com que l’hem considerada molt significativa i, àdhuc, que reflecteix com són les cultures matriarcalistes i com les patriarcals (ací, en al·lusió simbòlica a la cultura castellana, la qual havia vençut en la guerra de 1936-1939), hem reproduït tot el text (amb alguns lleugers retocs). Al capdavall, la tractarem. Diu així:

“He tingut un rar somni. Nit d’hivern, sense estrelles.

Vora la llar encesa de la casa pairal

ma mare -santa mare!-  brodava meravelles

i mon pare -bon pare!- amb ses contalles belles

de la seua paraula ens feia el grat regal.

 

Jo mirava a ma mare que escoltava amorosa

-ma mare: dolça imatge, cabells blancs com la neu!-

i admirava a mon pare -estampa bondadosa!-

que parlava i parlava… Sa paraula agradosa

era la veu de l’ànima, del seny era la veu.

 

A fora de la casa el llampec estremia

la fosca paorosa de la nit hivernal,

del tro el redoble tètric per l’ombra s’estenia,

la pluja assagetava i a la cambra es sentia

el benestar de viure arrecerats del mal.

 

Ai, la feliç estampa familiar oblidada

que hui reviu mon somni on veig l’antiga llar:

a ma mare, com sempre, cosint enfeinada

i a mon pare, amb paraula carinyosa i pausada,

contant velles històries o faules exemplars!

 

I a fora el vent rugia com si cent llops famèlics

rondaren vora casa nostra sort envejant;

orfes de llum d’estrelles eren els àmbits cèlics

i, en contrast, nostra casa s’omplia de cants mèlics,

de pau i benaurança i d’amorós encant.

 

I mon pare parlava… I jo, atent, l’escoltava…

De sobte una demanda en mos llavis florí:

‘Què és la Pàtria?’ -pregunte-. Mon pare en mi els ulls clava

i em diu: ‘La Pàtria teua -ma paraula al cor grava-

és aquesta llar nostra, tot lo que tens ací’.

 

‘A fora, el vent que xiula, la tempesta que brama,

l’ambició que rodola per els àmbits del món,

el foc sord que recrema sense arborar la flama,

l’odi vil que assageta, la veu que en el buit clama

per l’amor entre els homes i a qui ningú respon’.

 

‘A fora, la macabra, funesta cavalcada

-cavalls apocalíptics empentants pel mal vent-

esborrant les fronteres amb sang jove vessada,

sembrant dol, brollant llàgrimes i, en sa carrera irada,

enfonsant lo que sura, troncant tot lo existent’.

 

‘A dins, la nostra casa, la casa dels besavis

que conserva la saba del vell tronc familiar,

l’estampa vuitcentista dels venerables avis

-a la mà el vell rosari i el Pare-Nostre als llavis-

donant to de puresa a l’ambient exemplar’.

 

‘A dins, tot lo que és nostre: esperit, sang; la raça

que perdura en nosaltres i es tramet als hereus.

Els volguts murs i els sostres de la paterna casa

acollint-nos sortosos; amorosa lligassa

per als delits del cor i els familiars conreus’.

 

‘No és la Pàtria eixa línia que un dit fred fixa al mapa,

ni la bandera estranya que un tirà pot hissar,

ni l’Estat que l’imposa del poderós la grapa.

La Pàtria és…’.. I el rar somni s’esvanix, se m’escapa….

I reste melancòlic, tot sol, en despertar” (pp. 359-361).

 

 

Com podem veure, els passatges esdevenen en l’estació més femenina per excel·lència: l’hivern, una època de l’any que, en cal poeta, va unida 1) a la germanor, 2) a una mare ben tractada, creadora i amorosa amb els fills, 3) a un pare amb una sensibilitat i amb una paciència oral que li permeten transmetre als fills les tradicions (contalles, històries i faules) per mitjà del seny, de l’afecte i de la benaurança.

Mentrestant, Enric Duran i Tortajada exposa com és la cultura forastera (ací, representada per lo extern). Llavors, el fill, com si fos adolescent, demana a son pare què vol dir Pàtria. Com a aclariment, direm que, en el primer terç del segle XX, el terme “raça”, sovint, rebia el significat de “Poble, cultura”.

I heus ací que l’home vincula la Pàtria amb la terra vernacla (començant per la casa pairal, per la llar i per tot lo que en forma part) com també ho veiem en l’inici de la lletra de l’himne a la Mare de Déu dels Desemparats: “La Pàtria valenciana”.  Aquesta connexió entre Mare i Pàtria va unida al terrer on nasqueren els ancestres i els progenitors, a aquella on es parla la llengua indígena (no l’idioma imposat per conquistadors d’una cultura patriarcal estrangera). Evocarem que “estrangera”, etimològicament, vol dir “estranya” i que, en 1939, el 49% dels valencians eren analfabets en llengua castellana, d’acord amb report facilitat per Pere Riutort el 31 de gener del 2021.

Per això, eixa és la terra “que conserva la saba del vell tronc familiar” junt amb allò “que perdura en nosaltres i es transmet als hereus”: primerament, la llengua i el folklore, tret que s’inicia amb el contacte entre la mare i el nen arran del naixement del nadó i amb la maternitat.

Finalment, el pare empiula la terra amb lo pròxim, amb lo maternal, amb la Mare Terra (encara que no pose aquestes paraules), ja que escriu que la Pàtria no és fruit d’una línia freda (les fronteres que, més d’una vegada, fixen els polítics en reunions internacionals o d’un Estat), ni té a veure amb la bandera amb què s’identifica un tirà foraster, ni, per descomptat, amb lo procedent d’un Estat que imposa.

Al meu coneixement, un poema molt sucós i molt interessant per a tractar a nivell pedagògic i, òbviament, entre els catalanoparlants que estan interessats pel sentiment de pertinença a la terra, per la maternitat i per l’educació matriarcal, ben allunyada de la que va unida a l’esperit militarista i agressiu de les cultures patriarcals (per exemple, de la castellana).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i el nexe entre la mare i el fetus (i el nen) en cultures matriarcalistes

General, , ,

Un altre poema en què copsem la maternitat i que també figura en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, és “Vida nova” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/vida-nova), el qual pot semblar una continuïtat de la composició “Origen”. Adduirem que va acompanyat d’una foto amb una dona embarassada i amb una floreta groga (el color de l’optimisme). Diu així:

“Vitalment arreles
a la terra fonda,
panxa de la mare
que et consent i gronxa.

Amb ímpetu tibes
la carn remorosa,
cançó de bressol
que et nodreix i ensonya.

Fermament empenys
el clos on ets hoste,
en la rodonesa
no hi cap la derrota”.

 

Per tant, no sols el fill arraïla en la mare, sinó que ho fa en terra i de manera fonda. En aquesta terra, la mareta (simbòlicament, la Mare Terra) li és molt generosa (“et consent”) i, fins i tot, fa que gaudesca la vida (“i gronxa”).

Igualment, la dona, a més de nodrir el nen i de facilitar-li el son, li canta. En aplegar a aquest detall, recordàrem que Rigoberta Menchú, pertanyent a una cultura indígena i matriarcal d’Amèrica Central, en una entrevista que li féu Elisabeth Burgos en 1982 (i publicada en el llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”), comenta que la mare, en començar a estar embarassada, ja raona amb el futur nadó.

En eixe sentit, afegiré que, cap al 2000, una dona nascuda en els anys seixanta del segle XX i que, possiblement, ja era mare per primera vegada (o bé estava a punt de ser-ho), ens digué a unes quantes persones, que, modernament, es recomanava que la mare parlàs al xiquet, encara que no hagués nascut. Llavors, jo, que havia llegit el llibre esmentat, li responguí que això era tradicional en aquest Poble americà, com ja havíem captat (per primera vegada) en el curs 1993/1994. I, anys a venir, pel 2018, un home que destacava el moviment de la Il·lustració, poc o molt, escrigué en Facebook que, a ningú, se li ocorreria parlar amb el fill mentres que encara romangués en la mare. I també li comentàrem (com a la dona amb qui raonàrem), que era tradicional en cultures matriarcalistes. La resposta fou com qui aprén una cosa que no sabia abans.

Tornant a la composició “Vida nova”, l’hostatge (l’embaràs) s’entén com un vincle entre mare i nin, com si el xiquet del demà fos un hoste i, com que no es promou l’agressió, sinó la relació interpersonal (i entre cada persona i la comunitat i, sobretot, amb lo vernacle i tocant els peus en terra), Carme Cabús posa que “no hi cap la derrota”.  Aquest tret el podem considerar ben lluny de part de la lletra de l’himne de la Segona República espanyola (1931-1936), quan deia “vencer o morir”, en línia, com ara, amb el de “las Juventudes Católicas de España” (prou estés durant la dictadura franquista, del 1939 a  1975), quan diu “vivir o morir por la Cruz”.

La mare de la poetessa, com plasma l’escriptora en l’entrada “Llengua” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/llengua), en aquesta web, li transmetrà i li ensenyarà lo que, en molts comentaris sobre dones nascudes abans de 1920, ens han considerat que és lo que decideix si una persona se sent de la terra o no: l’actitud davant la llengua vernacla (ací, la catalana). Diu així:

“Al pas del nostre temps, mare,
amb tu aprenia la llengua,
una forma essencial de natura
que s’esponjava com la tarda,
entre el plaer dels ocells i dels arbres
i dels petits animalons
que entre les flors vivien.
I les paraules que m’ensenyaves, mare,
eren el significat de les coses
que palpitaven i compartíem”.

 

Per consegüent, que Carme Cabús associe la llengua a una forma essencial de natura, és com si ens digués que l’idioma autòcton empiula amb la terra, amb lo maternal (la Mare Natura, el naturalisme) i, a banda, podem pensar que, en semblança amb lo relatat per Rigoberta Menchú, la mareta també li parlaria, àdhuc, entre la natura.

Finalment, lo que deia la mare a la filla (la poetessa) eixia del cor i perquè “eren el significat” que afavoria que la vida tingués sentit. I, així, en pocs versos, es reflecteix un estil d’educació i una vida matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La foto correspon a la pàgina 28 del llibre en què Rigoberta Menchú tracta sobre el tema.

 

assemblea-pagesa-6f (1)