Xiques jóvens que menen, marededéus i la sexualitat matriarcal

General, , , ,

Una altra narració recopilada en la mateixa obra pel folklorista de Collbató, i en què capim el tema de l’enveja, és “La filla de l’hostalera”. “Vet aquí que una vegada era una hostalera molt guapa que tenia una filla que encara era molt més guapa que no pas ella” (p. 68) i, per això, la dona tanca la xica en el celler.

Passa que la gent demana per la filla, però la mare els deia que “uns parents se l’havien enduta” (p. 68), fins que, un dia, en plena època de fred, uns hòmens es presenten en l’hostal i u de la colla “s’adona d’una trena de cabell ros que sortia per l’escletxa de la porta del celler; obre i veu que és la filla de l’hostalera” (p. 68).

Un poc després, aquest home s’acosta a la mare; i ella, “perquè no fos dit, la va treure del celler.

Però, quan aquells homes van ser fora, crida el dimoni i li demana com ho podria fer per fer-la perdre” (pp. 68-69).

Per consegüent, la rondalla trau una dona que prioritza la fama (que ningú li faça ombra) i les aparences (la resposta als hòmens).

Ben mirat, apareix un personatge femení (el diable) que fa de mare i de fada i que encarna la saviesa i la dona que aconsella qui li ho demana. En eixe seny, aquest relat té semblances amb un altre molt conegut: Blancaneu.

En acabant, el dimoni li diu:

“-Mira: vés a trobar la teva veïna, que és donada a mi, i ella se’n cuidarà” (p. 69).

I així és. Aquesta veïna porta la filla cap a un bosc (ací podria simbolitzar l’adolescència, puix que la fadrina, a mitjan camí, encara no havia rebut aquesta segona dona, ni ho farà) i, al capdavall, “veu un llum molt lluny: ella que s’hi acosta i es troba amb una casa” (p. 69).

O siga, que la jove, gràcies a l’esperança, s’endinsa en la joventut. Això sí, altrament, ho fa a un celler, és a dir, a una banda subterrània i, per tant, femenina, de la casa. Aleshores, “arriben una pila d’homes” (p. 69), qui eren lladres.

Després, com en rondalles del mateix ram, els escurabosses sospiten que algú ha entrat en la casa i n’hi ha u que la troba. La diferència rau que, en aquest cas, com que el descobridor diu “Seràs meva” (p. 70) a la xica, un tret de possessió en el camp sexual, però no aprovat pel capità dels malefactors, el cap diu a la minyona:
“-Doncs, tu romandràs a cuidar la casa i, a aquest, el matarem.

Ella va dir:

-Si el mateu, no m’hi vull restar; però, si no el mateu, sí.

-Doncs ja no el matarem.

I aquella va romandre” (p. 71).

En altres mots: el jerarca, d’ençà d’un primer moment, no sacrifica la dona, fa lo que ella li proposa i perdona la vida a qui havia pretés que la joveneta fos com una mena de propietat masculina.

Ara bé: mentrestant, la mare i hostalera demana per la seua filla al diable, qui li diu que la veïna sap on resideix ara la xicota.

Llavors, aquesta segona dona porta unes xinel·les (sabates lleugeres) a la jove i, quan ella les veu en un racó i se les prova, resta encisada i, com que els lladres estimaven la fadrina, la fiquen dins d’una caixa (detall de recepció), la porten a un bosc (lloc d’aventura i de pas) i ho fan de tal manera que “semblava mateix que una marededéu” (p. 72).

El rei, qui una dia anava de cacera, la troba, capta que li pareixia una marededéu “més amorosa i guapa!

I la fa portar a casa seva” (p. 72).

Igualment, com que, en la Cort, hi havia criades, fins i tot curioses, li trauen les dues xinel·les, la minyona reviscola i ho expliquen al monarca.

Ben mirat, el sobirà “fa explicar la noia (…); ara, si vols, et casaràs amb mi.
I es van casar” (pp. 72-73).

Sobre aquest darrer passatge amb el tema de la sexualitat, direm que no és l’única rondalla en què un home (àdhuc, podent ser ell qui posàs les condicions a la dona, en aquest cas, perquè ella hauria estat alliberada per membres de la Cort) ho deixa en mans de la dona (ací, d’una jove): ella té la darrera paraula.

En un tercer passatge en què el narrador exposa l’enveja de l’hostalera, la veïna farà que la xica tinga un fill i que se li muira. Però, quan la noia ho comenta al monarca, ell es proposa salvar la jove: que no li torne a ocórrer. I, altrament, sense recriminar-la.

En línia amb això, una sentinella (una dona), en plena nit, ou la veïna, l’agafa i, posteriorment, el rei ordena prendre l’hostalera i, quan ja seran juntes (la mare i la segona dona), les cremen i l’al·lota passa a ser reina (p. 74).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Reis que es casen amb fadrines senzilles, que els salven i de bon cor

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), és “Julivertina”. Una noia (Julivertina), qui vivia amb la seua padrina (qui era una bruixa), es troba que l’anciana li té gelosia i que, per això, la té en la cambra més alta del castell.

Però un dia que hi ha tempesta, “passava el rei i, quan la va veure tan garrida, va anar al castell” (p. 65).

Després, el monarca demana permís d’hostatge a la velleta i ella li l’admet. Un poc després, ell s’acosta on està la néta i, encoratjats pel rei, ambdós jóvens “se’n van anar amb un cavall.

Vet aquí que se’n van i la padrina, quan va veure que la jove havia fugit, corre al darrere d’ells” (p. 65).

Aleshores, com en relats semblants, la fadrina, a través de lo que llança entre ells dos i l’anciana, garanteix que la dona no els puga agafar.

Passa que, ben avançada la narració, la sensibilitat de la xica per la velleta, la fa girar-se, veure un mico i que, immediatament, l’al·lota passe a tenir cara de mona.

En acabant, el rei diu a la noia:

“’-¿Com et presentaré jo, ara? -diu-. ¿Què diran, la gent?’.

I, a tot això, van arribar ja a palau i el rei va dir a la seva mare que ell es volia casar amb aquella noia. I la seva mare li va dir que no, perquè tenia cara de mico. Però ell, ferm que sí, que s’hi casaria de totes passades.

I ja ho van dir tothom: que el rei es casava amb una que tenia cara de mico” (p. 66).

Com podem veure, per una banda, l’home s’interessa per l’opinió de la gent, més que per ser assertiu. I, com que la mare (qui té la darrera paraula) no li fa costat, ella ho desaprova.

Ara bé: en eixe moment, ell, amb fortalesa, decideix continuar amb la seua fidelitat a la paraula que havia donat a la fadrina, per a, demà, ser un monarca a qui el poble senzill, els nobles i l’Església, puguen considerar que és de fiar (com diu una dita, ”Paraula de Rei no pot mentir”).

Adduirem que el sobirà compta amb el suport dels súbdits i, per això, “A la noia, (…) li van fer molts presents; i va arribar el dia del casament i tothom va anar a veure quan sortiria la cara de mico amb el rei; i, així que era vestida, va arribar el present de la seva padrina, el qual era una capsa en què hi havia un paperet que deia que ja la perdonava i que li tornava la seva cara” (p. 66).

Per consegüent, no sols la velleta perdona la jove (al meu coneixement, perquè, del punt de vista de l’anciana, la xicota havia violat la forma de viure a què la sotmetia), sinó que, ben mirat, la dona major té la darrera paraula i, recorrent a la remissió, també se’n beneficia el rei (es podrà casar amb una al·lota encisadora) i, així, la dona salva l’home.

Altrament, el narrador compensa la perseverança del monarca i que la noia, una bona persona, d’ençà del primer moment, haja confiat en ell com un rei de credibilitat: “I, de seguida, se li va tornar la [ cara] que tenia abans i, així que van sortir, tothom esperava una cara de mico… ¡i van veure una noia ben formosa!” (p. 67).

Al capdavall, podríem dir que, com que la xica no és de la noblesa, sinó del poble senzill, el futur marit (si més no, en aquest relat) simbolitza que, entre la gran majoria de la població del regne, també poden haver-hi persones amb qui un cap d’estat es puga identificar molt, més enllà de la bellesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Vincle mare-filla, empelt lèsbic i matriarcal i dones que salven hòmens

General, , , , , , , ,

Un altre relat que figura en el mateix llibre del folklorista de Collbató i, en què es reflecteix el matriarcalisme, àdhuc, en lo sexual, és “El mirallet de la serp”. Així, un pare tenia tres filles i un dia se’n va a un bateig i cada una li demana que li faça un present (en el cas de la petita, una rosa).

“[ El pare] Passa per un jardí i va pensar:

-Per una rosa, no em diran res.

Hi entra i cull la més bonica que va veure. Encara no la va haver collida, li surt una serp que li diu:

-¿Per a qui és, aquesta rosa?

Diu:

-Per a la meva noia petita, que me l’ha encomanada.

Diu:

-Si no em portes la noia, et prendré la rosa i te’n recordaràs.

El pare, si us plau o per força, li va haver de portar la noia i, quan la serp la va tenir,  li va demanar per casar-se amb ella” (p. 63).

Per tant, primerament, el pare entra en terreny femení i molt vinculat amb la tradició matriarcal catalana: el jardí.

Llavors, la serp (que representa la força interior de la persona i que s’arrossega per la terra, per plantes i per arbres) li deixa clar que ella és qui mana i que ell haurà de seguir les directrius femenines.

Igualment, apareix un enllaç sexual que podria evocar-nos la dona lesbiana (dues dones atretes sexualment entre elles) i, a banda, el nexe (encara que no ho expose el narrador) entre la mare i la filla (eròticament i tot) i, si no, entre dues jóvens de la mateixa generació.

En ambdós casos, podem dir que, al principi, la xica no ho aprovarà (potser per influència de cultures foranes), però, al capdavall, li dirà que sí i hi haurà un empelt feminal: “La noia, que no, que no s’hi volia casar; però la serp, tant va porfidiar, que, a l’últim, li va dir que sí” (p. 63). És a dir, la xica acull la proposta de la serpent i, així, atenent a la resposta inicial de la fadrina, hi ha un matrimoni entre dones (potser, el primer que trobàrem, el 25 d’agost del 2025, des que havíem començat la recerca en agost del 2019, en bona mesura, recorrent a la rondallística i a llegendes):

En acabant, “La noia li va demanar que la deixés anar a casa seva a acomiadar-se; i la serp li va dir que ja hi podia anar, però que no trigués gaire. Li va dar un mirallet; diu:

-Té. Quan vulguis saber lo que faig, mira el mirallet” (pp. 63-64), un passatge semblant a aquells relats vernacles en què una xicota enllaça amb un personatge que li fa de mare i que li dóna moltes facilitats per a desenvolupar la seua personalitat.

Tot seguit, capim que, més d’una setmana després, la noia troba el mirallet i “va veure que la serp, adés, s’havia mort” (p. 64), fragment en què, altra vegada, figura la connexió (ací, gran) entre la mare i la filla, entre les dues dones.

En línia amb eixe fet, al capdavall, la serpent es  tornarà un personatge masculí i, aleshores, la jove adopta un paper de mare (possiblement, arran de la gran relació que ha tingut amb l’animal tel·lúric): “Corrents, se n’hi torna i la serp li va dir:

-Si no ens casem de seguida, jo em moriré.

I es van casar llavors; i es va girar la noia i veu que la serp era un príncep i van viure feliços” (p. 64).

O siga, que l’animal es transforma en un xicot i ella el salva. Això em féu pensar que, en un primer moment, la serp s’hauria engolit el minyó i que, finalment, en aquest passatge, pareix com si la fadrina el tragués de la terra (amb què té molt a veure la serpent) i, així, poguessen crear una nova parella en què, com en moltes rondalles autòctones catalanes, la dona ha salvat l’home.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritus de pas, l’arquetip del rei, sinceritat i dones arriscades

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “El rondallari català” de Pau Bertran i Bros, és “El príncep serpent”. Una joveneta vivia amb la mare, qui un dia es mor. Llavors, el pare es casa amb una altra dona i la fadrina, com que veu que la madrastra li’n feia passar moltes, se’n va.

Després de fer camí cap a un bosc, es troba amb una vella que accepta llogar-la i que li dóna faena: “anar al riu a rentar tripes amb un ganivet i amb una burxeta.

Ve un colp de riu i se n’emporta les tripes, el ganivet i la burxeta; una dona ho veu a baixar i ho aplega i ho posa damunt d’una pedra” (p. 44). Per tant, la minyona fa vida en un lloc relacionat amb lo femení, amb la sexualitat i amb lo social (que evoca les relacions entre dones en el safareig). A més, la pedra (solidesa) va unida a l’anciana: és forta.

Aquesta dona major, aprofitant les seues vivències i la seua potència, li diu uns mots per al dia rere dia i que empiulen amb l’arquetip del rei:

“-Noia. Escolta el que et diré: quan sentis un ruc a bramar, acota ben bé el cap; quan sentis les campanes a tocar, aixeca ben bé el cap” (pp. 44-45). En altres paraules: que tinga present els humils i que es mostre oberta a ells i que siga receptiva davant els rics com també amb els que ocupen alts càrrecs de poder o puixants.

Tot seguit, com a compensació, “Ella, que, quan va sentir el ruc a bramar, el va acotar, i, quan va sentir que les campanes tocaven, el va aixecar, i li va caure un estel al front” (p. 44), un detall associat (en el rondallari) a persones vinculades amb la reialesa i amb els fills de caps d’estat.

En acabant, la xica troba un príncep que caçava i amb qui aprova casar-se. Ell li comenta:

“-Mira. Jo, de dies, sóc home i, de nits, sóc serpent: quan el riu baixarà tèrbol, a casa teva, estaran malalts; i, quan baixarà clar, senyal que estaran bons.

El riu va baixar tèrbol:
(…) -Vés, però mira: no els diguis que, de nit, sigui serpent.

I ella que ho va dir.

I, llavors, quan va tornar al palau, el príncep no la va voler perquè ho havia dit” (p. 45).

En aquest apartat de la narració, capim trets que representen un home prou íntegre, puix que la serp (fecunditat, feminal i mare) té a veure amb la foscor; i, en canvi, en moments de llum, ell és en nexe amb lo masculí. Eixa enteresa del noble (recomanable per a qui exerceix el poder, sia home, sia dona) connecta amb vivències seues i amb la formació que ell ha rebut (els comentaris que li fa sobre el riu) i no cal dir que amb el tema de la sinceritat i del bon cor (el refrany “Paraula de rei no pot mentir”, puix que, com diu una altra dita, “Del color del Rei, se tinyen els vassalls”).

No debades, el xicot li exigirà que ella faça unes proves: que se li hauria espatllat un parell d’esclops i que li hauria omplit un parell d’ampolles d’aigua de llàgrimes (p. 45), és a dir, que hauria passat a ser jove (el tema de la cançó eròtica “A la vora del riu, mare” i les espardenyes) i el penediment (els plors, els quals provindrien, en part, com a resultat d’un pas a una etapa nova).

Aleshores, la noia, preparada per a fer realitat les proves que li havia marcat el príncep, fa com en altres narracions semblants: passa pel palau (com els jóvens que canten a unes fadrines pel mes de maig) i un dia diu a la mare de la segona muller del sobirà què volia:

“-Una nit d’anar a dormir amb el seu marit.

-¡Ai, aqueixa dona! ¡On va! Això sí que no.

Diu la noia:

-Compri-m’ho.

En tant que la noia l’hi demanava, llavors, la seva mare que diu:

-Doncs, una nit només” (p. 46).

Per consegüent, captem una joveneta arriscada i que pretén parlar amb el noble.

“A dormir que van ser, ella li va dir que el parell d’esclops ja eren espatllats i que les ampolles ja eren plenes.

Ell li diu:

-Ah, ¿tu eres?

Diu:

-Sí; ja no hi tornaré més.

Ell que, llavors, va i treu l’altra de casa i va acceptar romandre amb la mare al seu costat i amb la noia” (p. 46).

És a dir: el príncep s’obri a la xica (perquè ell veu que ara és de fiar), una dona de paraula i més coherent en la seua manera de viure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

 

Ritus de pas de dona adolescent a jove, la mare receptiva i el part

General, , , , ,

Una altra narració recopilada per Pau Bertran i Bros (1853-1891) en l’esmentat llibre, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Niranureta”: “una vegada era un noi i una noia que van restar sense pare, ni mare, i la noia era molt petita i la van haver de dar a dida; el seu germà era més gran i se’n va anar a l’Havana a fer fortuna i enviava diners per a pagar la dida i per a vestir la seva germana.

Aquest noi tenia un gran amic i sempre parlaven de la seva germana, que desitjava molt conèixer-la, i ell, que es va determinar d’anar a cercar la dida” (p. 39). Com podem veure, apareix el tema de l’hospitalitat (mitjançant la mare de llet), que la germana (Niranureta) empiula amb la terra i que el germà gran (en Bernat) fa via… i fa costat la xica. Igualment, capim el tema de l’amistat.

Passa que la mare de llet també vol viatjar junt amb els dos amics i, quan la germana ja és en la mar, la dida demana a Niranureta i, com que la noia no entén què vol dir el seu germà, diu a la dona:
“-Dida: ¿què diu el meu germà en Bernat, que no l’entenc? (…).

Diu:

-Que et treguis aqueix vestit i que el donis a la meva noia, i que tu et posis el seu.

Ella que diu:

-¡Que és estrany que el meu germà digui això, amb tant de gust que me’l va comprar! Però estic a l’obediència d’ell; ell ho mana, ho faré” (p. 39).

Per consegüent, la filla és una menor d’edat i en Bernat (el germà) li fa de pare.

Més avant, la dida li demana les arracades i, fins i tot, li afig que es tire a la mar (p. 40).

Llavors, ella es llança a la mar i, mentrestant, la dona i la filla fan via cap a on són els dos hòmens (el germà i l’amic) i, com en algunes rondalles semblants, la filla de la mare de llet es fa passar per Niranureta i en Bernat li comenta:

“-Fins dubto que siguis tu. ¡Sinó perquè et conec amb el vestit i amb les arracades!…” (p. 41).

A continuació, l’amic es casa amb la filla de la dida, “Però cada dia tenia gust d’anar-se’n a passejar amb el seu cunyat per la vora de la mar…” (p. 41). I, així, es plasma la sexualitat, a través del simbolisme de l’aigua (ací, de la vora de la mar i que ens evoca les cançons “A la vora de la mar” i “A la vora del riu, mare”).

Ara bé: “Quan la Niranureta es va tirar a la mar, la Mare-balena la va replegar i no se la va menjar, de tan garrida que era, que li va fer llàstima” (p. 41). És a dir: la jove torna a la Mare, en aquest relat, a una mare que connecta amb la Mare Aigua (el paper de l’aigua en l’embaràs) i amb un animal aquàtic i gros que podria enllaçar amb una mena de Gran Mare, però marítima.

En un passatge immediat, “un dia que li diu:

-Mare-balena: dóna’m un pam de cadena.

Diu:

-Què en vols fer?

Diu:

-Per pentinar-me.

Diu:

-No, no: que em fugiries.

Diu:

-No et fugiré: ja et tornaré” (p. 41).

I, així, en un segon moment, quan la xiqueta li diu “Un per pentinar-me i un per dar menjar als aucellets” (p. 41), detall que, en una tercera resposta, inclou assolellar-se (p. 42).

Adduirem que, com en altres rondalles, al capdavall, “quan ella es veu amb tanta cadena, ella que fuig i anava per la vora de la mar” (p. 42) i, com que el seu germà i l’amic veuen uns cabells formosos que es mouen per l’aigua, “agafen aquells cabells i estiren ¡i surt la seva germana!” (p. 42). Aquests mots són en nexe amb la típica llegenda que simbolitza el part, però, ací, mitjançant dos hòmens que la trauen de l’aigua (en lloc de fer-ho del pou) i, de rebot, ella passa d’adolescent a fadrina, a dona ja jove.

Tot seguit, ella diu a en Bernat:

“-¿Com és que em vas dir que em tirés a la mar?

Diu:

-Jo no t’ho vaig dir; jo et vaig demanar com et provava, la mar.

(…) I, en veure que era una malifeta tan gran, la van agafar i la porten a casa d’aquell amic i, davant de la dida i de la seva noia, van fer explicar totes les coses que havien fet passant la mar” (p. 42).

Finalment, potser per una qüestió que el germà fa a l’amic i a la germana, “Destinen de fer dues parets i ficar-les entremig” (p. 42) i que s’hi morissen. Un altre exemple en què una decisió, primerament, es comenta al grup i, al capdavall, és presa: en aquesta contalla, amb intenció de compensar el mal que havia rebut la germana i d’evitar que les altres dues dones (la dida i la seua filla) en facen més.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Soterraven la placenta (o colga) o el cordó umbilical

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿soterraven la placenta (o colga) o el cordó umbilical? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 23 d’agost del 2025 i posteriorment comentaren “No estic gaire segura. Abans, la soterraven sota un arbre que plantaven a sobre, senyal de vida que comença i que creix amb força, arrelat a Terra. El cordó umbilical, el guardaven en una capseta el que es desprenia del nadó.

Jo tinc guardat els dels meus fills i primeres dents; i els meus fills fan lo mateix. Ara, com que neixen a l’hospital, la placenta resta a l’hospital” (Antonia Verdejo), “Ni idea” (Lurdes Gaspar), “No. Venia un metge i una infermera comare a casa. No crec que feren eixes coses” (Josep Ferrer Ferrer), “Ho desconec” (Xec Riudavets Cavaller), “La mare, varen llençar el cordó umbilical al riu Llobregat, diu la meva sogra.

Jo no la vaig veure: va tenir la meva filla a casa. M’ho va dir el meu home” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho sé. Jo sóc de ciutat” (Eusebia Rayó Ferrer), “No ho sé, però crec que no” (Àngels Santacana Casals), “Tampoc ho he sentit dir” (Joan Prió Piñol), “No en sé res. Ho pensi impossible a l’època, anys vint del segle passat, on van donar llum” (Lucila Grau), “No ho sé. Tan sols sé que ho arreplegaven tot en un poal” (Lourdes Hernandis), “No tinc cap informació sobre el que demanes” (Lurdes Closa), “A casa, no.

En cap de les famílies: materna o paterna” (Joan Marrugat), “Ho havia sentit explicar a la iaia, però, a casa, no tinc present que ho fes ningú, ni els avantpassats” (Montserrat Cortadella), “A casa, no. Ells eren de Vic. Ella era pagesa; l’avi, pagès. Però no n’he sentit parlar. Mai, mai, mai. Mai m’han fet cap explicació d’això” (Maria Dolors Sala Torras), “No” (Lydia Quera), “Aquesta resposta no la tinc, no s’havia comentat mai a casa…, que recordi” (Rosó Garcia Clotet), “Varen tindre parts casolans. Però ma mare mai ho ha comentat. Supose que ho tirarien al fem” (Octavi Font Ten), “La mare mai va dir res i crec que no va fer res d’això” (Roser Canals Costa), “No ho sé!” (Àngels Santacana Casals), “A casa, no” (Montserrat Carulla Paüls), “No ho sé pas…” (Daniel Gros), “No en sé res” (Maria Capellas Carreras).

En el grup “Cultura mallorquina”, afegiren “No es parlava del tema: embaràs, naixement, part… Tabú. Almanco, jo no he sentit res: ‘Mos han duit un infant'” (Maria Galmes Mascaro), “Ho soterraven davall un arbre” (Antonia Mas Niell), “Jo crec que sí, perquè jo, que tenc setanta-quatre anys, vaig tenir es meu primer fill a ca nostra i, quan vàrem acabar es part, sa comare li va dir as meu home que anàs a soterrar es segon part as corral de cas meus pares, qui vivien devora ca nostra. Per tant, ho devien fer així” (Francisca Noguera Bordoy). 

En el meu mur, el 23 d’agost del 2025 plasmaren “El meu cordó umbilical, l’àvia Teresa el va soterrar al jardí de la casa pairal on vaig néixer…

No em va dir el motiu” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “No tinc ni idea. El que sí que sé és que jo vaig néixer amb vel i que les meves ties varen recriminar la meva mare de no haver-lo guardat (ACS)” (Glòria Reverter).

Adduiré que ma mare (en una conversa telefònica del 24 d’agost del 2025), després de llegir-li els comentaris i altres fonts escrites (fins i tot, llegendes i rondalles de què li parlí), em digué “Potser, a la gent de més estudis, això els pareixeria un despropòsit, una superstició. I, a la gent que no en tenia [o no tants], una cosa més natural [, de la vida quotidiana]”.

Altrament, direm que el tema apareix en el llibre “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, d’Esther Borrell, en què diu que l’arbre és la mare i que el fruit és l’infant, i agrega dos fets (el d’un home i el d’una dona, amb diferents colgues): “José Vicente diu que la seva mare va deixar assecar el seu cordó, el va embolicar en un paper, el va guardar i, al cap d’un temps, creu que el va llençar, i la meva amiga Merche em va dir que la seva mare encara guarda en una llauna amb alcohol els cordons que l’havien unida a les seves dues filles” (p. 159).

Finalment, com indicàrem a algunes persones, en un article sobre la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), “Saberes ancestrales y prácticas tradicionales: embarazo, parto y puerperio en mujeres colla de la región de Atacama”, publicat per Viviana Rodríguez Venegas i per Cory Duarte Hidalgo en el 2020 en “Diálogo Andino” (no. 63), podem llegir un testimoni sobre soterrament de la placenta i, a banda, que “La persona encarregada de la cura de la placenta, la soterra, acte en què agraeix la Pachamama pel naixement d’un nen (o d’una nena) fort, vigorós i ple de vida” (p. 118).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Notes: En relació amb els mots d’Antonia Mas Niell, el 24 d’agost del 2025 trobàrem l’entrada “Rituales para la placenta: el árbol de la vida” (https://desdelaraiz.es/rituales-placenta-guia-definitiva), d’Ester López Turrillo i publicada en la web “Desde la Raíz”, en què posa que, en alguns indrets d’Espanya, “s’embolicava amb un mocador blanc abans de soterrar-la i, en altres, en lloc de fer-ho en un hort o baix d’un arbre, el soterraven junt amb el muntó de fem, perquè servís de guano per a la terra”.

Prosseguint amb el simbolisme de l’arbre, en l’entrada “Rituales de placenta” (https://antropourbana.com/rituales-de-placenta), d’Olivia Campbell i publicada en la web “Antropología urbana”, capim que, “En el 2010, els antropòlegs mèdics Daniel Benyshek i Sharon Young, ambdós, de la Universitat de Nevada, Las Vegas, es proposaren analitzar les tradicions de cent setanta-nou cultures per a l’ús de la placenta. Descobriren que, entre les cent nou comunitats que defineixen rituals de placenta culturalment adients, hi havia cent seixanta-nou mètodes d’eliminació, àdhuc, el soterrar, la incineració, la col·locació intencional en un lloc específic o penjar-la en un arbre o en una estructura. Quan Burns va decidir soterrar baix d’un arbre la placenta del seu fill, va participar en u dels mètodes d’eliminació més comuns. En moltes cultures, es creu que l’arbre actua com a protector del nen: alternativament, la salut de l’arbre podria presagiar el benestar i la prosperitat del nen.

(…) Comunament, es creu que la placenta és el parent viu del nen: hi ha cultures que es refereixen a ella com a mare, com a germà o com a àvia. ‘En tot el continent americà, la placenta és tractada amb reverència’, va escriure Patrisia Gonzales, professora assistent d’estudis mexicano-estatunidencs”.

 

Dones que salven i receptives, esperit comunitari i agraïment

General, , , , , ,

Prosseguint amb rondalles en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, també capim el matriarcalisme en la narració “El gat del gegant”. Un dia, una mare diu a dues filles que vagen a per llenya. Entremig, se’ls apareix un gegant i els diu que, si accepten viure amb ell, no hauran de treballar en la casa bonica i que “l’única feina que tindreu, el fer sopes al gat.

Però la petita no hi volgué anar, només la gran” (p. 35), com en molts relats en què la
filla més xicoteta és la més eixerida i no segueix la temptació.

Ja en la casa, el gegant diu al gat (el qual, al llarg del relat, podria simbolitzar una dona) que la jove li farà les sopes.

Passa que un dia no li la fa com cal. Llavors, el felí ho diu a l’home i ell unta el coll de la jove i resta encantada (pp. 35-36).

Ara bé: com que el tità no tenia qui li fes els menjars, se’n va a cercar la germana petita. Així, quan ja vivia un temps en la casa, la noia demana al gat per la seua germana “i el gat no li ho volia dir; però, a l’últim, li ho va donar entenent i li diu” (p. 36) que és en una cambra.

Aleshores, com que el felí accepta acompanyar la xica i dir-li com alliberar la germana gran, es fa lo que vol la dona: “entra a dintre i veu la seva germana encantada i la cambra tota plena d’encantats” (p. 37).

En acabant, l’al·lota salva la germana i la resta d’encantats: “La noia agafa l’ampolla i una ploma i unta el coll de la seva germana i, després, dels altres encantats, i tots van tornar a viure” (p. 37).

Tot seguit, el gat, com si fos una fada, diu a la jove (i als qui hi havia en la cambra) què han de fer per a alliberar-se del gegant.

En el passatge següent, quan feien camí, copsen una formiga, una àguila i un lleó que es barallaven per repartir-se un conill. Nogensmenys, com que tots (els humans i els animals) ouen el tità, decideixen fer lliga i matar el gegant. Per això, la formiga els diu “Digueu: ‘¡Déu formiga!’”; l’àguila, “¡Déu àliga!”; i el lleó, “¡Déu lleó!” (p. 38).

Finalment, encara que aplega el gegant, com que no els veu i cada una de les persones s’havia transformat, “tots plegats van esmicolar el gegant.

Mort que va ser, tots ells van tornar persones altra vegada” (p. 38) i, com a agraïment col·lectiu cap a la germana petita, “el palau del gegant va ser per a aquella noia que els havia desencantat; i ella se n’hi va anar amb sa mare i amb sa germana” (p. 38).

Per consegüent, la filla xicoteta no castiga la major i, ben mirat, com en altres rondalles, dóna hospitalitat a sa mare (i ací, a més, a la germana gran).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Vos comentaren sobre hòmens que feien mitja

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre hòmens que feien mitja i ganxet? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 22 d’agost del 2025 plasmaren “No recordo que en parlés” (Rosó Garcia Clotet), “No” (Anna Babra), “No” (Lurdes Gaspar), “A mi, la meva mare, no m’ho va comentar. Però sí d’un home que feia les feines de casa i que era molt feliç” (Roser Canals Costa), “No en recordo gens” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No pas” (Joan Prió Piñol), “Eren pocs. Alguns ho feien per hobby. Hi havia nois que els relaxava. No era habitual” (Maria Dolors Sala Torras), “Mai. Els rols estaven molt ben marcats. Al redol on em moc, era impensable fins fa pocs anys.” (Xec Riudavets Cavaller), “No, perquè, al carrer de casa, en teníem un i l’àvia sempre deia ‘Tots som lliures de fer el que ens agrada, sense fer mal a ningú’.

Jo sempre he cregut que tot és entés segons la teva educació. Estic molt contenta de la manera de ser dels meus avis” (Lydia Quera), “Homes que feien mitja, no; però homes que feien (i que sabien confeccionar i trenar tota mena de materials), com ara, l’espart, la boga, el canyís… per a fer cistells, sàrries, cabassos, etc., d’aquests, n’hi havia molts” (Rosa Rovira), “No: uns eren pagesos i els altres tenien una botiga de vins petita” (Nuri Coromina Ferrer), “No” (Montserrat Carulla Paüls), “Nooo. Que va! Els homes, a casa,… d’això: res de res” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 22 d’agost del 2025 posaren “Jo només n’he conegut un a la vila, que no era del poble!!!!” (Ricard Jové Hortoneda).

Finalment, direm que figura en “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon Vidales, publicat en 1910, quan el folklorista diu que “vaig veure assegut al brancal d’una porta un senyor d’uns seixanta anys, (…) fent mitja (…).

Era la primera vegada que veia un home fer mitja” (p. 11), el senyor Manel, un històric frare del Monestir de Poblet.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Reis que proposen i filles que tenen la darrera paraula

General, , , ,

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes i que figura en el llibre “El rondallari català”, del folklorista de Collbató, és “Els tres pretendents”: “una vegada hi havia una noia molt garrida. Ves si en devia ser, de garrida, que en tenia tres que la volien; tots tres anaven a casa seva, a tots tres, dava paraula i els deia que s’hi casaria” (p. 27).

Aleshores, el pare diu a la filla: “tria el que t’estimis més.

La noia va dir al seu pare:

-Jo tant m’estimo l’un com l’altre” (p. 27).

Convé dir que, en algunes cultures matriarcals, es veu positivament que una dona tinga relacions sexuals amb diferents persones i, per això, aquests passatges podrien ser una pervivència (encara que llunyana) en la Catalunya del segle XIX, si més no, en les contalles.

Més avant, “el seu pare va i els crida d’un a un i els diu:

-¿Quines intencions portes, tu” (p. 27), detall que, igualment, farà amb els altres dos.

Per consegüent, la filla ha fet com en moltes narracions mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932): el pare accepta els sentiments de la filla i fa un edicte (ací, ordena que els tres aspirants passen pel palau):

“-Bé: ja et tornaré la resposta un altre dia” (p. 28) i, així, la dona té la darrera paraula.

Adduirem que, en un passatge posterior, el parent trau un tret vinculat amb l’arquetip del rei: la franquesa. Així, diu 

“-Mireu, nois: jo us he de ser franc. He enraonat amb tots tres a soles, tots tres m’heu respost igual i el que em demaneu tots tres, ja veieu que és impossible. ¿Voleu fer una cosa que jo us diré?

-Vejam: digueu” (p. 28).

Com podem veure, el monarca respon com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: no els imposa, sinó que els proposa. I els diu que, a partir d’eixe dia, que cada u dels tres desenvolupe un treball “i, qui sigui més bon oficial, per a aquell, serà la noia.

-Bé: ja ens hi conformem.

L’un va i aprèn de barber; l’altre, de ferrer; i l’altre, de l’esgrima” (p. 28).

Un poc després, hi ha un passatge típic en moltes rondalles: els tres germans que, en un punt, s’ajunten i acorden tornar a veure’s quan hagen fet lo pactat (ací, amb el sobirà).

Agregarem que, quan, altra vegada, passen per la Cort, el rei els posa una segona prova. I, quan els candidats ja l’han assolida, diuen “posem la barca a la mar i anem-hi, (…) ens hi presentarem.

Corren, tots es fiquen dins de la barca i fan camí” (p. 33), un detall que concorda amb l’esperit comunitari, propi dels Pobles matriarcalistes.

El primer dels pretendents porta un ramellet per a la filla del rei; el segon, una llanxa; i el tercer comenta que, amb una ullera, havia pogut veure la noia.

Ara bé: el pare els diu que es posen d’acord els tres aspirants. Això sí: com que el sobirà capta l’esperit competitiu que hi ha en el fons d’aquells tres pretendents, motiu pel qual ho tiren en plet, “El notari va dir un dia al pare de la noia:
-¡Això sembla un gibrell de caragols! (…) Jo fóra d’un parer: de casar la vostra filla amb el meu noi, i un dia dir a aqueixos tres que tots tres havien perdut.

-Bé: doncs, arreglem-ho així.

Fan el casament: la noia ja és casada i ells encara pledegen” (p. 34).

Com a anècdota (però que és un fet real), una vegada, un home dels anys quaranta del segle XX, em comentà que, en una vila, hi havia dos partits que tenien el mateix nombre de regidors i que un tercer només n’havia aconseguit u. Al capdavall, el representant del que en tenia menys, proposà ser ell el batle de la vila… I ho fou.

Tornant a la rondalla, finalment, el notari aplega els tres jóvens i els diu:

“-Nois: tots tres heu perdut.

-I això, ¿per què?

-Perquè no us haguéreu entès mai. La noia ja es fa vella i l’hem casada amb el meu noi” (p. 34). I, com que ho accepten, el fill del notari es casa amb la xica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, que perdonen i que salven l’home penedit

General, , , , , , , , , ,

Una altra contalla de l’obra “El rondallari català”, del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891), en què copsem trets matriarcalistes, és “El ruc de les bruixes”. “Una vegada era un mosso d’una casa que va entrar a saber que les seves mestresses, sogra i nora, eren bruixes i que, a les nits, sortien per la xemeneia (…). Ell, que ho va voler experimentar, i un dia es posa a fer l’adormit a l’escó” (p. 25). Comencem, doncs, amb unes frases relacionades amb un moment femení i actiu del dia en els Pobles matriarcalistes: la nit. Igualment, aquesta rondalla comença amb el tema sexual (les dones i, a més, per damunt del mànec de la granera, això és, de l’home, el tronc recte de la qual ens portaria al penis).

Les dues dones, després d’haver preparat unes olles amb untets, se’n van cap a Altafulla, una vila famosa per la bruixeria.

I “ell ho va veure tot i, encara no van ser fora, s’alça per fer com elles” (p. 25): l’home imita la dona, no al contrari; ella és, per dir-ho així, el model a seguir.

“Després, ben tip, s’unta, l’home I:

-¡Altafulla, xemeneia amunt! -i, tot plegat, es torna un ruc (¡Havia errat l’olla dels untets!)” (p. 25). Aquest detall empiula amb un fet cultural: en els Pobles esmentats, les dones menen l’ase (l’home, és a dir, l’animal de càrrega) i, altra vegada, capim el simbolisme de l’olla (circular i receptiu).

I més: quan les mestresses (l’anciana de la casa i la joveneta) tornen a casa i veuen que, en el perol, hi ha un gat (animal, sovint, vinculat amb les bruixes), podien haver castigat el xicot, no solament, fent que romangués sense poder-se moure… En eixe seny, Pau Bertran i Bros atorga molta importància a la vella, puix que diu que “semblava un dimoni” (p. 25).

Ara bé: el preu que pagarà el jove per haver passat la ratlla resulta significatiu, com molt bé exposa l’estudiós, potser, una bona temporada (de l’hivern de la vellesa, a bona part de la primavera de la infantesa i de la bonhomia), com si es tractàs d’una mena de fase de penediment (en aquest relat, masculí). Així, “Tant i tant, la jove va arribar a tenir-ne compassió, i un dia li va dir:

-Mira: ara ve la festa del Roser; quan passi la processó per aquí davant, surt. Amb una queixalada, arrenca una rosa del tabernacle de la Mare de Déu i et tornaràs home altra vegada” (p. 26). Adduirem que, no sols l’home segueix les directrius de la jove, sinó que les fa, possiblement, en el mes de maig, un mes que té molt a veure amb la figura maternal, amb la de Nostra Senyora i amb les flors. I, ben mirat, un personatge feminal (Nostra Senyora) salvarà l’home…

Afegirem que, com que Pau Bertran i Bros era català i, en el relat, inclou les roses, pensem que el passatge esdevé en plena primavera i, més encara, tenint present que qui parla amb el minyó és una fadrina (no una dona que passa per la maduresa de la vida, o siga, per la primavera d’hivern).

Finalment, posarem que, un altre dia que sol celebrar-se la festivitat de la Mare de Déu del Roser (però no tant en Catalunya), és el 7 d’octubre (com indica el filòleg Gabriel Bibiloni en el seu llibre “Santoral apòcrif. Els sants i la cultura popular”, p.4, publicat en el 2024 per Edicions Documenta Balear), un mes en l’etapa en què la terra fa saó (i, simbòlicament, les persones en l’època adulta de la vida) i, més aïna, de reflexió.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.