Agermanat amb Pere Riutort Mestre, un model a seguir

General, , , , , ,

 

Entre els valencians, com també entre els catalans, els balears i més persones de tot l’àmbit lingüístic, n’hi ha que són models a seguir. En el meu cas, una d’elles és Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935).

I, per una altra banda, hi ha persones que acullen, com molts il·lustrats del segle XVIII i que eren catalanoparlants, la cultura castellana, la qual, entre altres coses, té tres pilars: furtar, mentir i, per descomptat, el fet que un home puga fer de la dona lo que li rote, ja que, per a moltíssims castellans, la dona és una propietat de l’home (“La maté porque era mía”), amb què jo no combregue com tampoc no ho fan molts catalanoparlants que abracen, dia rere dia, un model de vida i d’actuació matriarcals. 

Afegirem que, passant al segle XVI, per mitjà de l’obra “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, en el col·loqui sisé, Lívio comenta a Don Pedro que “trobam dels cathalans poques coses escrites de les moltes que han obrades y per ço podem dir, ab veritat, que los de Cathalunya han tingut en tot temps més obres que paraules, lo que contrari és en los castellans, que tot temps han tingut més paraules que obres” (p. 338), paraules que molt bé enllacen amb algunes de Francesc Eiximenis sobre els castellans, en el capítol 894 de la seua obra “Lo Crestià” i que podem llegir en la tesi “La filosofia social i política de Francesc Eiximenis”, de Lluís Brines i Garcia: “Deya en Guillem de Monpeller, avi del rei en Jacme d’Aragó, qui pres València, e pare de madona Maria de Monpeller, mare del dit rey, que traversura hy avia en tres maneres, car la primera se apel.la ytaliana, la segona africana e la terça castellana. La ytaliana termenava tostemps en venjar e conquerir; la africana en bon temps e en gaudir, mas la castellana en furtar e en mentir” (p. 585).

Des d’ací, el meu agraïment a Pere Riutort Mestre, mestre i amic, a hores d’ara i tot, per haver-nos transmés, als alumnes de Magisteri, que la veritat havia de surar i, per tant, que els mestres no havíem d’oblidar ni d’ocultar la part de mentira, sinó fer possible que més persones tinguessen criteri propi i, òbviament, ser nosaltres models a seguir, com a ensenyants, com a educadors de l’esplai i com a persones, en lloc de ser i d’actuar com, anys a venir, farien Lluís Miquel Campos Sanchis o, per exemple, Enric Morera, dos polítics vinculats al partit valencià Bloc i de què també hi ha informació en aquest text redactat per Pere Riutort.

 

 

 

 

 

“Ella té los pits tan tendres”, un poema matriarcal del segle XVII

General, ,

 

Un altre poema del llibre “Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII”, a cura d’Albert Rossich, i que figura com el poema XX[1], té una part que diu així:

“Ella té los pits tan tendres

que les mamelles s’acorren

de vèurer que tot és llet,

tant de dintre com de fora;

    cos d’agulla de cosir,

la cintura melindrosa,

lo ventre una caramida

per lo que atrau i deporta;

    més blanc és que mil cotons,

rodonet com una poma.

   (De les anques no en dic res,

perquè mai li mir la gropa;

sols sé que em fan més servei

que no dos coixins de ploma)”.

 

En acabant, descriu, per exemple, “Lo conyet” (en el vers 39), les cuixes, les cames i, a més, que l’home es troba amb una dona que el tracta com una persona, així com ell a ella:

“Ella em diu: ‘Lo meu senyor,

lo meu bé, la mia mona,

lo meu rei, la mia vida

i lo meu Papa de Roma;

vós sou lo meu cotonet

vós sou la mia persona,

vós sou lo meu regalet,

vós sou la mia amor dolça.

A vós tinc jo de servir

i de vós he de ser tota,

ab vós me tinc de folgar

i ab vós tinc de ser nóvia.

    De on veniu que tant suau?

Voleu que us mate una polla?

Mentres la polla es courà

gozarem de l’amor dolça” (p. 40).

 

És tan preciós aquest poema que, realment, convida a llegir-lo i a difondre’l. I, finalment, un toc matriarcal que no passa desapercebut, ja en els darrers versos, quan diu l’home:

   “Jo us diré què em succeí

ab esta tan galant mossa:

Després de ser-m’hi folgat

algunes trenta mil voltes,

    ab astuciosa traça,

com la més sutil rabosa,

me pregà encaridament

la deixàs pujar dessobre[2].

    Fiu-ho per a fer-li’n pler” (p. 47).

 

Finalment, dir-vos que, anit, una amiga de Facebook, de les Illes Balears, em preguntà com podria accedir a aquest llibre i, immediatament, li ho escriguí i, un poc després, ho plasmí als meus amics. Conec dones de més de setanta anys, que són catalanoparlants i que aproven aquest tipus de poesia, que ja existia abans del moviment il·lustrat del segle XVIII.

 

Notes: [1] Com indica Albert Rossich, “El poeta descriu a un corresponsal seu les qualitats de la seva amant Margarida, sempre a punt de complaure’l i no desdenyant de prendre a vegades la iniciativa”  (p. 38).

[2] En el DCVB, figura com aglutinació de de junt amb sobre i indica que vol dir sobre.

 

 

 

“Dos casats, per dar-se pler”, un poema eròtic i matriarcal del segle XVII

General, ,

 

En relació amb la visió matriarcal de la sexualitat, hi ha un poema interessant en el llibre “Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII” i que no té a veure amb la visió de la sexualitat que, en nom de la cultura, del progrés i de la racionalització, impulsarien els il·lustrats del segle XVIII, els quals menypreaven la gran majoria de la població, ja que la consideraven incultes, malfaeners, ociosos, etc. Però, com veiem, a hores d’ara, la gran majoria dels catalanoparlants que fa comentaris en Facebook, vinculats a poemes (o a cançons) d’aquest tipus, els aprova.

 

“Dos casats, per dar-se pler

usen de mascle i femella.

Digué lo marit a ella,

estant al dolç pas postrer:

     ‘Oh, si açò pogués esser,

i sempre pogués durar

tant quant trigaria anar

un caragol a Madrid!’

Respongué ella: ‘Ai, marit!

Anar? Anar i tornar!’” (p. 11).

De “Fundació Terrassenca Sant Galderic” a “morisc” i els Sants de la Pedra

General, , ,

 

A continuació, exposarem una part del vocabulari arreplegat al llarg de l’estudi sobre els Sants de la Pedra, mitjançant articles, comentaris, llibres, etc., relacionats amb tot l’àmbit lingúístic.

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia)

“El virgo de Visanteta”, un llibre en què la dona està ben tractada

General, , ,

 

En relació amb la literatura matriarcal, podem incloure, per exemple, el llibre “El virgo de Visanteta”, en la versió cinematogràfica de Vicent Escrivá i Toni Fos, publicat en 1978 (2a. edició) per l’editorial Prometeo, a partir de la versió de José Bernat Baldoví (nascut en el segle XIX)[1]. Així, per exemple, llegim (pp. 35-36)

“RETOR:

Puix, xiqueta, apura, apura.

Era flor o era alficòs?

 

VISANTETA:

Recorde que era molt dolç

i en un ardor celestial;

alficòs no pareixia,

era més bé xirivia.

Com ell sacsava i sacsava

i era tan suau i melós

lo que en la figa m’entrava,

jo no el deixava eixir fora

per si era sant i gloriós.

Ai, quin plaer me donava!

No ho sap bé, senyor retor.

 

RETOR:

No ho sé? No!

És una locura.

És un premi del Senyor”[2].

 

 

Notes: [1] En l’estudi sobre el matriarcalisme, per a facilitar la lectura, farem lleugeres adaptacions del text original que figura en la versió d’aquest llibre.

[2] Aquests versos, hui, 30 de gener del 2021, els he publicats en el meu mur i en molts grups de Facebook i estan tenint èxit, fins al punt que moltes persones els passen a grups que consideren adients i en relació amb la llengua catalana.

Versos d’humor eròtic

General, ,

 

Tot seguit, uns quants versos que hem recopilat durant l’estudi sobre el matriarcalisme.

El 28 de gener del 2021, en el grup “Dialectes”, Joan-Carles Martí Casanova n’ha escrit uns que diuen aixi:

“En un bancal de faveres,

tu me mostrares el cul

i ‘atempta-me’l’ em digueres,

tan valent que dius tu qui eres”.

 

Joan-Carles Martí Casanova afegí que “L’aprenguí de mon pare, nascut a Elx el 1928” i, en preguntar-li, jo, si es tractava d’una cançó, em contestà “Uns versets”. Per tant, estem davant uns versos de tipus eròtic i acompanyats d’humor, com també els següents, que escrigué el 28 de gener del 2021 i que, hui, en resposta a una pregunta que li fiu (sobre si eren una cançó), em digué, en un missatge, “No. Uns versets molt coneguts a tota la zona Alacant-Elx”. Diuen així:

“Un soldat en Alacant

festejava una senyora

i, per baix del davantal,

li tocava la bacora”.

“Poesia eroticoburlesca rossellonesa del segle XIX” (llibre)

General, , , , , , , ,

 

Ací tenim unes quantes fotos del llibre “Poesia eroticoburlesca rossellonesa del segle XIX”, editat per Trabucaire, en Canet (Catalunya Nord), en el 2000.

Aquesta obra, junt amb les que ja hem recopilat, ens permet mantenir un vincle entre el passat, per exemple, del segle XVII, i la poesia eròtica en llengua catalana, actual i de línia matriarcal i que té molts punts en comú amb la música popular eròtica en valencià i anterior, com ara, a 1970.

En aquest llibre, podem llegir, com ara, que aquest tipus de poesia, en la Catalunya Nord, és “producte d’un grup d’amics, d’autors que podríem qualificar de cultes, però dirigida a un públic més ampli i local (cosa que explica la tria del català)” (p. 12).

 

 

 

 

 

 

De “collita” a “fruita” i els Sants de la Pedra

General, , , ,

 

Tot seguit, exposarem una part del vocabulari recopilat al llarg de l’estudi sobre els Sants de la Pedra, per mitjà d’articles, de comentaris, de llibres, etc. vinculats amb tot l’àmbit lingüístic.

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia)

 

 

 

Pedagogia matriarcal: junts, fent camí

General, , , , , ,

 

De nou, gràcies a totes les persones que han contribuït al punt sobre la pedagogia matriarcal com també a les que, per mitjà dels seus testimonis, dels seus escrits, etc., des de bon matí, s’obrin a la realitat, als altres i a lo que passa pel món i que, a més, no es dediquen a inventar-se res.

 

El matxisme des del segle XVIII i la seua influència en l’ensenyament. El papa Joan Pau II i les nacions i les llengües.

Ara bé, cal recordar que, com escriu  Bartomeu Mestre, en l’entrada “Blues amb dones” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=270867), publicada en el seu blog “Etxiba Balutxo…”, “Descobrir que l’entrada de machisme[1] a França té la data localitzada de 1715, ultrapassa el fet lingüístic, perquè la nova nomenclatura reflecteix també una conducta social. Una de les accions primeres que va fer Felip V aquell mateix any, ja sotmeses Barcelona, Mallorca i Eivissa, va ser derogar les Ordenances Militars de Carles III[2]que, entre altres mesures, condemnaven a mor el segrest, la violació i la violència contra les dones. Aquelles ordenances tenien una finalitat proteccionista, com a resposta als abusos i ultratges habituals que practicaven els soldats de la corona de Castella contra les dones catalanes. Cap sorpresa excessiva, doncs, aquesta troballa que confirma que la paraula entra a França quan hi entra també la conducta que descriu. Cal tenir en compte igualment que els Decrets de Nova Planta instaren un règim que, a poc a poc, anirà anorreant progressivament els drets civils catalans i, actualment, tret del règim de Separació de Béns, la resta de privilegis (les segones festes, per exemple) no tenen força jurídica i constitueixen vestigis matriarcals que caldria reforçar, amb ampara[3] legal”. Molt interessant.

Després de llegir les paraules de totes aquestes persones, una de les primeres coses que em venen al pensament, és la conveniència de reproduir, per a qualsevol catalanoparlant com també per a qualsevol alumne, mestre o, per exemple, per a qui estiga interessat per la pedagogia, especialment, en relació amb tot l’àmbit lingüístic, un fragment del discurs de Joan Pau II en l’ONU (en 1995), perquè, entre altres coses, fa una distinció entre nació i Estat que, per a qualsevol de nosaltres, no sols sorgeix de boca d’un cap d’estat (en aquest cas, de la Ciutat del Vaticà), sinó que pot ser ben aprofitat de cara al demà i tot: “ ‘els drets de les nacions’ (…) no són altra cosa que els ‘drets humans’ presos en aquest específic nivell de la vida comunitària. Una reflexió sobre aquests drets certament no és fàcil, tenint en compte la dificultat de definir el concepte de ‘nació’, que no s’identifica a priori[4] i necessàriament amb Estat” (punt 8, p. 197).

I, immediatament, Joan Pau II addueix que “El seu dret a l’existència és certament el pressupòsit[5] dels altres drets d’una nació: ningú, doncs –ni un Estat, ni una altra nació ni cap organització internacional- no està mai legitimat a considerar que una determinada nació no és digna d’existir. Aquest dret fonamental a l’existència no exigeix necessàriament una sobirania estatal, ja que són possibles diverses formes d’agregació jurídica entre diferents nacions, com ara, en els Estats federals, en les Confederacions o en els Estats caracteritzats per àmplies autonomies regionals. Poden haver-hi circumstàncies històriques en les quals agregacions diverses d’una sobirania estatal poden resultar fins i tot aconsellables, però a condició que hi hagi un clima d’autèntica llibertat, garantida per l’exercici de l’autodeterminació dels pobles. El dret a l’existència implica naturalment, per a cada nació, el dret a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou allò que jo anomenaria la seva originària ‘sobirania espiritual’. La història demostra que en circumstàncies extremes (com les que s’han vist en la terra en què vaig néixer[6]) precisament la seva mateixa cultura permet a una nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica. Cada nació té consegüentment també el dret a modelar el propi futur donant a les generacions més joves una educació apropiada.

Però si els ‘drets de la nació’ expressen les vitals exigències de la ‘particularitat’, no és menys important subratllar les exigències de la universalitat, expressades a través d’una forta consciència dels deures que les nacions tenen envers les altres i tota la humanitat. El primer de tot és certament el deure de viure en una actitud de pau, de respecte i de solidaritat amb les altres nacions. D’aquesta manera l’exercici dels drets de les nacions, equilibrat per l’afirmació i la pràctica dels deures, promou un fecund ‘intercanvi de dons’, que enforteix la unitat entre tots els homes” (punt 8, p. 197 de l’explanació de Pere Riutort).

Per tant, deduïm que el dret a l’existència de la nostra cultura passa per transmetre-la mitjançant la nostra manera d’entendre la pedagogia, matriarcal, i com considerem que cal educar els xiquets, els adolescents, els jóvens, les persones que ja es fan càrrec de la seua vida i, a més, els ancians, però amb un estil en línia amb les nostres tradicions, com ara, amb el pactisme, amb l’esperit emprenedor, amb el matriarcalisme, etc. sense que això comporte l’anul·lació dels drets de ningú, ni el rebuig cap als qui no pensen com nosaltres, com tampoc no moure’ns, igualment, quan es menyspree qualsevol nació, Poble, cultura, llengua, etc. I això és clau que es transmeta des de casa, passant per una escola no repressiva cap a la nostra cultura i receptiva a les altres, una escola alliberadora i de germanor que també aposte per la solidaritat entre els Pobles i entre les persones i per un món millor (però en què el centre no siga l’utilitarisme, ni un pragmatisme agressiu encaminat, com ara, a l’anul·lació de la dissidència, de la llibertat d’expressió, del dret a l’autodeterminació de les  persones i dels Pobles, etc.).

 

 

Notes: [1] Es refereix a la paraula “machisme” en francés, adaptada del castellà machismo.

[2] De l’arxiduc Carles, qui portava el nom de Carles III, que no del  rei Carles III de Borbó, que regnaria bona part de la segona meitat del segle XVIII com a rei de Castella, de Catalunya, del Regne de València, d’Aragó, de Navarra…

[3] Literalment, en lloc d’empara.

[4] Primerament.

[5] L’efecte, el punt de partida, el fonament, la base.

[6] Polònia. A partir de 1795, la Confederació de Polònia i Lituània fou repartida entre Prússia, Rússia i Àustria. Polònia recuperà la independència en 1918, però, arran de l’ocupació nazi (1939) i de la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial, fet que comportà la pèrdua de més de sis milions d’habitants i, en acabant, patí, com a república socialista, els efectes de l’opressió de línia soviètica, fins que es creà la Tercera República Polonesa, en 1989, El paper del papa Joan Pau II, qui era fortament anticomunista, fou clau en la caiguda del règim soviètic en Europa. U dels trets que caracteritzà el règim de la Unió Soviètica, en lo cultural, fou que, per exemple, danses que no eren de línia col·lectiva, foren forçades a ser-ho, en algunes de les repúbliques de la Unió Soviètica.