Llauradors, jardiners, bondat i matriarcalisme

 

Passant a “La llengua és el notari de la identitat” (https://dbalears.cat/opinio/2009/10/05/225786/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat.html), un article de Bartomeu Mestre i Sureda publicat en la web del “ dBalears”, en el 2009, l’escriptor comenta que la cultura de tot l’àmbit lingüístic és matriarcalista, com molt bé podrem deduir, per exemple, de fragments com els següents: “Les llengües són eines d’expressió, l’ànima del poble, un model d’entendre el món i la vida. Defineixen, més que cap altra cosa, la pertinença a una cultura. Formen l’estructura d’una col·lectivitat. En conformen la personalitat. La identitat d’un poble rau, més que en la història, en la seva cultura. Constitueix el factor més important per establir diferències amb altres. La nació catalana sobreviu (…) perquè té fites clares que la delimiten de qualsevol altra. Molt profundes, gairebé antagòniques, amb la cultura patriarcal espanyola; la del mite del caçador. A les antípodes, la nostra cultura matriarcal representa el mite del llaurador[1].

(…) En cas de dificultat, ells toquen ‘madera’ (fent al·lusió al fetitxisme de tocar la creu a l’espera del miracle). Nosaltres tocam ferro per barrar el forrellat de casa nostra[2]. Quan són sincers, parlen ‘en plata’ (pur materialisme) o ‘en cristiano’ (un concepte de guerra santa procedent de les creuades). Nosaltres, positius, parlam clar i català[3]. (…) Ells porten l’anell de casats a la dreta i nosaltres a l’esquerra, perquè és la del cor.

(…) La Puríssima per a ells és “la virgen” i per a nosaltres, la mare de Déu[4]. (…) Nosaltres tenim segones festes, perquè la dona té els mateixos drets que l’home i és senyora dels seus béns[5].

(…) Fa 25 anys, la UIB va fer un estudi sobre els diversos col·lectius humans presents a les Balears. L’informe destacava un fet que, per excés de pudor social, no es va posar prou de relleu. Els catalans no érem criticats per defectes, sinó per virtuts. Això no ha mudat gens i encara ens retreuen que siguem estalviadors, treballadors, austers, familiars, negociadors, pactistes, parlamentaris…”.

Un altre article de Bartomeu Mestre en què aporta informació que paga la pena tenir present, és “Les ‘saetas” a Mallorca” (https://www.dbalears.cat/opinio/2009/04/07/14873/les-saetas-a-mallorca.html), publicat en el diari “dBalears”, quan diu que “L’exhibició del dolor[6] no forma part de la nostra cultura. La serenor presideix les nostres manifestacions de dol. El nostre patir fa part de la més absoluta privacitat i intimitat. De fet, els catalans no som renouers i ho podeu certificar amb mil detalls. També amb l’expressió d’alegria som discrets. Si anau a una platja a l’estiu entendreu què vull dir. Els que criden, els que corren i embruten d’arena l’altra gent o els que tenen un aparell de música a les totes, evidentment no pertanyen a la nostra nissaga. Aquestes conductes no tenen res a veure amb ètnies, sinó amb cultures. Els trets distintius que diferencien els pobles patriarcals dels matriarcals, com el nostre, aporten dades que, més enllà de les opinions, resulten irrefutables”.

Quan llisquí aquest article de Bartomeu Mestre, per primera vegada, el 25 de març del 2021, hi restí interessat perquè aportava informació nova i sobre temes que no m’havia plantejat[7] tot i que, partint del testimoni de Rosa Garcia Clotet (de Blanes, Catalunya), quan ella parla sobre com l’educaren els seus pares (un exemple matriarcal, com també el de Pere Riutort, dues persones que, en aquest punt, m’han exposat informació que t’obri els ulls), i, igualment, del document “Saviesa ancestral”, publicat dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat”, sí que ho entenia i ho acceptava. I, finalment, en línia amb aquest matriarcalisme de què parla Bartomeu Mestre, en aquest article, al capdavall afig unes paraules que escrigué Jaume Oliver d’Albocàsser (1919-2004), en relació amb un incident que ocorregué en Felanitx (Illes Balears), en plena Setmana Santa, davant un home que havia començat a cantar una “saeta”“es Vicari Costella tingué prou serenitat per resoldre el desconcert, dient: Caminau, caminau! Ves si ara per una ‘sardana’ mos aturaríem”.  

En relació amb el mite del llaurador que comenta Bartomeu Mestre, hi ha l’article “Caín i Abel? Reeees, un malentès!” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/2019/01/11/cain-i-abel-reeees-malentes-2913744.html), de Pere Morey Servera i publicat en el “Diario de Mallorca”, en què identifica Caín amb el pastor i amb Castella (com ara, amb lo transhumant, de què també parla Jaume Vicens Vives, en el seu llibre “Notícia de Catalunya”[8]) i, en canvi, Abel  amb el pagès. Quant al pagès, escriu que “ha de treballar molt més per fer fruitar la terra: llaurar, sembrar, segar, batre… o regar, exsecallar[9], femar… sempre hi ha alguna tasca a fer al camp, a un pagès li cal tenacitat, resistència i resiliència. El pastor, en canvi, treu el ramat a pasturar i sols ha de vigilar que cap llop no se li acosti, està disposat a lluitar. Té més temps per mirar passar els núvols, per somiar (potser per això hi ha hagut més poetes místics a la literatura castellana) [.] Està menys arrelat a la terra, és més aventurer; per això ‘Los dioses nacían en Extremadura’ com diu la novel·la de García Serrano (1917-1988)”.

I, tot seguit, amb unes paraules que no tenen pèrdua, comenta que “El pastor és patriarcal perquè sap quan[t] important és que el mascle de la guarda sigui fort i cobreixi quantes més femelles, millor. El pagès, en canvi, veu la Terra com una mare, sap que ha de dipositar la llavor i prendre cura de la planta mentre creix, per això els pobles pagesos, els mediterranis, som més matriarcals que els pastors de terra endins”.

En relació amb aquestes paraules de Pere Morey, direm que, així com en el “Rondallari de Pineda”, amb moltes rondalles de Pineda de Mar, que foren recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX, hi ha una rondalla (i cal pensar que n’hi haurà poquíssimes, d’aquesta línia), “En Cagasitges”, en què el personatge actiu és raboser, mentirós i, igualment, emprenedor; de xiquet, aprengui, en l’escola (on totes les classes es feien en castellà), un conte en castellà i relacionat amb la mentira…, “El pastorcillo mentiroso”, en el curs 1978/1979, en què fiu els huit anys.

L’article de Bartomeu Mestre “La llengua és el notari de la identitat” enllaça molt bé amb bona part de l’article “Mallorca i la dignitat de la Dona” (https://www.dbalears.cat/opinio/2021/03/08/349611/mallorca-dignitat-dona.html), de Jordi Caldentey, publicat en “dBalears”, el 8 de març del 2021, en què l’autor comenta que, “Qualsevol que llegesqui les Rondalles Mallorquines, podrà alenar i assaborir l’ambient dels nostres avantpassats, en el qual la figura de la madona era la paret mestra de la família, de la llar, la figura entorn de la qual girava la vida familiar”  i, un poc després, addueix que “l’home tradicional mallorquí, quan no s’avenia amb sa dona i veia impossible la convivència, se suïcidava, (…) abans de fer-li mal”.

A més, Jordi Caldentey addueix (i en negreta), que “Mallorca, amb els nostres dos territoris germans del Continent, érem una civilització de les més avançades d’Europa en qüestió de reconeixement i de respecte als drets de la dona i a la seva dignitat. Evidentment, no podem abaixar la guàrdia” com també que “anava avançada temps enrere i hi va encara avui, en comparança amb molts de països del nostre entorn”, per exemple, en el tema de la sexualitat.

En relació amb aquest article de Jordi Caldentey com també amb el de Bartomeu Mestre sobre la llengua i la identitat, direm que, en l’entrada “Segona festa de Nadal: tradició matriarcal en perill” (http://rellevant.cat/segona-festa-de-nadal-tradicio-matriarcal-en-perill), de Jordi Caldentey i publicada en la web “Rellevant.cat”, en agost del 2017, s’indica que, la Segona Festa de Nadal, “el dia de Sant Esteve, que, des d’un caramull de segles enrere, sempre era estada festa a Mallorca, enguany resulta que no ho serà[10]i afig que “Sempre és estada una festa general no tan sols d’àmbit a tota Mallorca sinó de totes les Illes Balears i de tots els territoris mediterranis de l’antiga Corona d’Aragó. Ens aquestes terres, a diferència d’altres de continentals, tradició marca, des de temps immemorials, que, tant per Nadal com per Pasqua, hi ha d’haver un dia de festa per a dinar a ca la família de l’home i un altre dia per a anar a dinar a ca la família de la dona. Avui en dia, que tant procurem dir i fer les coses de manera que seguesquin la sensibilitat feminista sembla mentida que no valorin aquesta concepció tan bellament matriarcal, com a mínim, tan respectuosa amb la figura de la dona”.

I, en el paràgraf següent, fa unes preguntes que podríem considerar interessants: No hem d’anar al màxim d’igualtat entre l’home i la dona en tots els àmbits de la vida? No mirem tant prim en segons quines coses, per exemple en imposar un repartiment igualitari per gèneres en les llistes electorals? Beníssim, ara no ho discutirem” i considera que, el fet de no recuperar aquesta festa, la qual, en les Illes Balears, en el 2011, es decidí eliminar per a l’any següent, el 2012, i que, fins i tot, ho facen governs “progressistes”, ¿tal vegada, tinga a veure amb què “només hi veuen un significat religiós (i, per tant, ‘de poca importància’, sospit), que ho paga defensar? És de molt poca cultura , al meu parer, no tenir en compte el gran significat tradicional que tenen la Segona Festa de Nadal i la Segona de Pasqua per la seva dimensió matriarcal, vénc a dir igualitària entre la figura del pare i de la mare a les famílies mallorquines”.

Tot seguit, com a opció, exposa (i podem considerar també traslladable al Pais Valencià, on tampoc no es celebra, si bé, des dels anys noranta del segle XX), la possibilitat de passar la festa del primer de març (dia de la celebració de l’autonomía balear, però “que tampoc no té gens d’arrelament popular”) i, així, passar-la “al primer diumenge del mateix mes”, ja que “així deixarien lloc a la conservació d’una festa que sí que tengués tradició i arrelament popular a totes les Balears, com és el cas de la Segona de Nadal”. El motiu que indica és perquè Les festes que ho paga conservar i potenciar trob que són les festes que el poble sent, que la gent hi participa i que tenen un significat que ve de segles enrere”. Hi estic totalment d’acord.

També en relació amb la mateixa festa i, per tant, amb el tema de la dona en la cultura balear, però, en aquest cas, també vinculat amb la llengua catalana, en l’entrada “La segona festa de Nadal” (https://bibiloni.cat/blog/la-segona-festa-de-nadal), de Gabriel Bibiloni i publicada en “El blog de Gabriel Bibiloni”, en el 2011, indica que eixe mateix any, “S’ha suprimit aquesta festa del calendari laboral, cosa que és lamentable i diria, fins i tot, que inacceptable i indignant.

La segona festa de Nadal, o dia de Sant Esteve, és una festa tradicional a la major part de la nació catalana i la podem considerar com un tret d’identitat cultural important del nostre país, que ens singularitza i ens diferencia d’altres cultures veïnes. Per a nosaltres Nadal i la segona festa són un tot que no es pot deslligar. La nostra tradició genuïna ens du a reunir la família aquests dos dies en dos importants dinars familiars”.

Una de les persones que comentà l’article de Gabriel Bibiloni, Xavier, escrigué que “Fa molts anys que la Generalitat valenciana va deixar perdre la segona festa de Nadal i que en ambients valencians continua celebrant-se”.

En l’article “Caín i Abel? Reeees, un malentès!”, de Pere Morey Servera i publicat en el “Diario de Mallorca”, també es comenta que “la segona festa de Nadal se celebra a la Catalanitat[11], però no a la resta de la Península; i és que a la primera festa les famílies es reuneixen a ca el marit, però a la segona, amb la de la muller, a la qual se la té aquí més en compte”.

Pere Morey Servera remata l’article amb unes paraules molt interessants: “Compreneu ara perquè[12] tenim una visió del món tan distinta els castellans i nosaltres?”.

¡I tant que es comprén!

 

 

 

Notes: [1] Recordarem ací les paraules de Vicent Torralba, membre de la CNT durant la guerra (1936-1939), qui, en un article publicat en el llibre Quaderns d’Investigació d’Alaquàs” de 1994, amb el títol Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària”, escrit per Ramon Tarín, diu que “La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots” (p. 92 de l’article).

Igualment, en l’article “Tradicions, espectacle i folklore” (https://www.setmanarisoller.cat/opinio/2010/04/16/281876/tradicions-espectacle-i-folklore.html), de Josep Bonnín, publicat en la web “SÓLLER.cat”, llegim que “dins la cultura mediterrània (…) la deessa impera amb totes les seves maneres, és la figura adorada, a qui se li fan ofrenes i sacrificis, perquè sigui generosa. La terra és femenina”.

[2] Aquesta “espera del miracle” que cita Bartomeu Mestre té, com a analogia, Sant Isidre resant baix d’un arbre mentres que un àngel li està llaurant els camps. De fet, en moltes representacions del sant, l’àngel apareix llaurant. A més, pot recordar-nos la tendència cap a lo místic, lo abstracte, en lloc de cap a la terra i cap a les persones, com ho fan els Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

[3] Tot i que “cristiano” i “clar” poden recordar la rectitud, la correcció, és cert que “cristiano”, a més, és més obert, més expansiu, mentres que “català”, no sols està referit a una llengua en concret (que no a un terme general com “cristiano”) sinó que s’identifica amb el nom de la llengua del parlant i amb la intenció de facilitar l’entesa (“clar”).

[4] La forma “Mare de Déu”, lo primer que m’inspirà quan el vaig llegir, per primera vegada, fou que lo femení (la Mare, fins i tot, la Terra Mare) estava per damunt de lo masculí (el Fill, els déus masculins, Jesús) com a senyal de matriarcalisme i també la típica estampa de la Mare de Déu acompanyada del Nen Jesús així com en les festes d’agost de Bétera ho fa l’obrera casada (una dona adulta) al costat de l’obrera fadrina (una dona jove).

[5] Aquest detall ja ho deixa prou clar. De fet, més d’una vegada, entre parelles valencianes valencianoparlants grans i que mantenen molts  costums, podem oir, quan se’n van de casa, per exemple, per a anar a missa del diumenge, que la dona diu a l’home: “¿Has agarrat diners?”. És l’home qui porta els diners a la casa, però és la dona qui els administra, encara que ell, com ara, quan passegen, vaja per la dreta i amb el braç dret lliure. A més, afegiré que, en moltes poblacions valencianes, l’home anava per la dreta de la dona (quan eixien a fer una volta) i, a més a més, quan es casaven en l’església (llevat, com ara, de si ho feien en poblacions com Alcoi o, per exemple, Vinaròs), la dona es situava a l’esquerra i l’home a la dreta, mirant tots dos el capellà.

[6] Es refereix a les “saetas” de Setmana Santa. Com a exemple, en línia amb aquest article, direm que, en el País Valencià d’arrels catalanes, es fa molta més festa des del dia de Pasqua en avant (fins al dia de Sant Vicent Ferrer, dilluns següent a Dilluns de Pasqua), que durant la Setmana Santa, com es plasma, molt, en la música vinculada amb la festa de Pasqua.

[7] Com escriguí, el mateix dia, a l’autor, M’ha impactat un article teu sobre les ‘saetas” en Mallorca”.

[8] Jaume Vicens Vives escriu que,Els castellans, -d’ascendècia transhumant i nòmada com molt bé els ha definits un d’ells, el professor Carande-” (p. 46).

[9] En el DCVB, figura com a un mot de Mallorca i que significa “Tallar als arbres les branques seques o sobreres”.

[10] El primer any que deixà de ser-ho, com deduïm, a partir d’un escrit de Gabriel Bibiloni, fou el 2012.

[11] Com hem vist, en l’article de Gabriel Bibiloni, i que encara té validesa, a hores d’ara, no en tot l’àmbit lingüístic, si més no, de manera oficial. L’article de Pere Morey Servera fou escrit en el 2019.

[12] Textualment.

Josep Pla, la família, la pagesia i el matriarcalisme

 

El 23 de març del 2021, mentres cercava en Internet, sobre la pagesia matriarcal, trobí una obra de l’escriptor català Josep Pla, “Els pagesos” (http://vinolas.cat/insmontsoriu/curs2018-19/gestio_admin/primer_curs/mp1_comunicacio/uf2_com_escrita/descarregues/Els_pagesos-Josep_Pla.pdf) en què, en tres moments, es parlava de matriarcalisme i,  a més, en relació amb una dita que recomana ser sempre parent de la dona i, igualment, amb el tema de la família. En el tercer, diu així: “El vell Verdera era un home de més de vuitanta anys, una reminiscència del món antic, una romanalla literalment arcaica. Serrat em parlava del seu sogre i de la seva família objectivament per donar-me a entendre com visqueren els pagesos del rodal durant segles. En el món de la pagesia s’han produït més canvis de principis de segle[1] ençà que en els últims dos mil anys. Verdera (…) era com una finestra a través de la qual véieu el món del passat. (…) A les masies, la dona és l’element bàsic. Les dones porten les masies en règim de matriarcat invisible i dissimulat. La masia que no té una dona al davant va indefectiblement a mal borràs. El pagès és un treballador de la terra. La dona sol ser el complement comercial. És molt rar que un pagès, a més de pagès, sigui comerciant. Si en el mateix home apareixen les dues qualitats, el producte és important” (p. 189).

Quant als altres passatges de l’obra “Els pagesos en què es fa referencia al matriarcalisme, en el primer, diu “En dia de mercat, contemplo una família pagesa sobre la senyora pagesa, sigui de la classe rodona o sigui de la forma vertical. Hom sent el matriarcat. La senyora pagesa domina” (p. 105).

Unes planes després, Josep Pla, parlant de pagesos i mariners, exposa trets que, àdhuc, coincideixen amb els que plasma Jaume Vicens Vives (en relació amb la Catalunya pagesa i amb la Catalunya del litoral, la més pròxima a la mar), en la seua obra “Notícia de Catalunya”[2] (pp. 27-29). De fet, Jaume Vicens Vives comenta que, així com en la muntanya s’havia format “l’esperit feiner, el seny, el sentit de continuïtat, la tradició familiar i la responsabilitat social” (p. 27), “La gent de la costa és oberta, amiga de novetats, espavilada, sorneguera, sentimental, lliure, difícil de sotmetre’s a una disciplina” (p. 28),  Doncs bé, Josep Pla escriu que “Els seus interiors són més nets i ordenats. Compareu les criatures dels pagesos amb les dels pescadors; tot el que tenen les primeres d’emmurriades, silencioses i esquerpes ho tenen les altres de sociables, enjogassades i vives. Hi ha sempre pageses magnífiques; prudents, ordenades, previsores, cautes, de mirada llarga, àmplia i claríssima. En moltes de les masies del país impera un matriarcat fort i positiu” (p. 118).

I, en un altra font, el llibre “El receptari de l’Elvira ‘Correu’. La cuina d’una família del 1900 a Palafrugell” [3](https://www.palafrugell.cat/serveis-ciutadania/el-receptari-de-elvira-correu), edició a cura de Carme Bonal i Bastons, editat per “Arxiu Municipal de Palafrugell” amb la col·laboració de la Diputació de Girona, podem llegir que “La petita Elvira i els seus germans havien viscut dins del matriarcat familiar encarnat per l’àvia Esperança i la mare Rita” (p. 29).

Un altre article interessant, que plasma, en poques línies, el matriarcalisme en la família catalanoparlant, és “Caterina Albert, darrere la careta de Víctor Català” (https://ducros.cat/corpus/index.php?command=show_news&news_id=3221) [2] de Francesca Bartina i publicat en la web del “Corpus Literari Ciutat de Barcelona”[5], quan diu que Caterina Albert “Tenia la consciència d’haver crescut en un matriarcat i dispensava una autèntica veneració per la mare i l’àvia. Del pare, Lluís Albert i Paradeda, advocat i diputat republicà, en va heretar el catalanisme. De la mare, Dolors Paradís i Farrés, en va aprendre la sensibilitat artística. De l’àvia, Caterina Farrés i Sureda, el gust per la llengua viva, per les històries intenses de la pagesia i l’interés pel folklore”.

En línia amb el receptari d’Elvira “Correu”  i amb la família Caterina Albert (sobretot, per en la influència de sa mare i de la seua àvia), en l’article “Llaurar la pàgina” (https://lalectora.cat/2020/12/15/llaurar-la-pagina), d’Artur Garcia Fuster, sobre obres de l’escriptora Mercè Ibarz, i publicat en la revista “La Lectora”, inclou unes quantes paraules en relació amb lo que suposà la introducció del cine[6] i, posteriorment, de la televisió: “Tot un món de canvis que afecten, és clar, l’estructura familiar i, de retruc, una de les qüestions que més han interessat Ibarz al llarg de la seva trajectòria: el paper de les dones. Ibarz descriu com l’arribada d’aquests elements distorsionadors minva la influència d’àvies, de mares o de sogres en societats petites considerades fins aleshores com a matriarcals. Les parcel·les de poder, fins aleshores, molt definides –simplificant molt: l’home llaura i la dona recull i organitza- canvien amb el pas dels anys” i, més avant, diu que “La memòria familiar, però, la continuen servant les figures femenines, com la de la seva mare (Quima) o la tieta, autèntiques transmissores de llegat casolà”, detall que concorda amb altres recopilacions per al punt sobre la transmissió del saber, en què parteix, sobretot (i molt), de la dona, sia la mare, sia l’àvia (o padrina).

 

Notes: El llibre de Josep Pla es pot consultar en Google per mitjà de l’enllaç que hem escrit.

[1] Es refereix al segle XX.

[2] Publicat per Editorial Vicens Vives/labutxaca, en el 2013.

[3] Des d’aquest enllaç, es pot accedir a la versió en pdf que es troba en la mateixa pantalla.

[4] Víctor Català fou el pseudònim literari que adoptà, des de molt prompte, Caterina Albert i Paradís (l’Escala,  1969-1966), una escriptora catalana com també pintora, escultora i dibuixant.

[5] En aquesta entrada, s’indica que es tracta d’un “Article publicat al diari Avui el 16/11/06 per Francesca Bartrina”.

[6] Parla del cine “Cinema Paradiso”, de la Franja d’Aragó. Cal tenir present que Marcè Ibarz Ibarz nasqué en Saidí, una població de la comarca del Baix Cinca, en 1954.

“Per davant”, dues anècdotes eròtiques de les Illes Balears

 

Una anècdota eròtica que hem trobat en el llibre “Sic isti nostri sunt”, de Cosme Aguiló, publicat per Edicions Documenta Balear, en el 2010, figura en el relat “Les festes de madò Cervellera, en què es diu que madò Cervellera “Un dia, en  què la comunitat celebrava una festa, (…) hi havia trull i sarau per llarg. Amb això passà per davant la casa un home que li deien en Pere Canet i la va escometre:

-Vos fan una bona festa[1], per aquí darrere.

Ella, va ser com un coet per respondre:

-A mi,  a ses festes, m’agrada que les me facin per davant!” (pp. 76-77).

Veiem, per tant, una dona que actua amb molta espenta i que no es para en palles.

Una altra anècdota eròtica treta del llibre “Sic isti nostri sunt”, de Cosme Aguiló, titulada “Un animal salvatge sota control sever”, diu així:

“Aquests felanitxers[2]! Són de por! Perquè em digueren, per cert i segur, que això va succeir a la població que és gairebé veïna de la meua. Un de tants genis d’aquesta ciutat de personatges singulars va tenir (supòs que pel camp i no pels corrals des Badaluc, ni molt menys per s’Arraval) la necessitat de fer un roll, de canviar l’aigua a les olives, d’orinar, dit sigui amb poques paraules. Es va descordar la bragueta dels calçons, va agafar l’instrument, va prémer a consciència i la gàrjola es posà a rajar, ufana, com si fes aigua de bambolla. Com que no tenia problemes de ‘posteta’, la pluja beneïa de gotims d’àuria rosada tota la humilitat de la vegetació circumdant, mentre que la potència del doll sallent aprofundia un gorg dins la terra reblanida i el sobrant escorxava el coster, fent un saragall que pretenia imitar l’encaixament del barranc manacorí de Son Sifre. Els músculs facials de l’actor tot just començaven a perdre la tensió per donar a la cara un aspecte d’eterna i beatífica felicitat, quan un encadenament de crits femenins torbà la intimitat del moment. Una dona, espaordida per la visió del membre, del qual no es donen, de manera específica, detalls dimensionals, havia començat a cridar, com si estàs tocada d’oradura o, més ben dit, com si hagués afinat les espines dorsals del drac de na Coca:

-Ai!, ai!, ai!, aiai!, aiaiai!, ai aiai!

El felanitxer, que sabia fer dues feines alhora, ço és, orinar i pensar, va ser una fletxa per encastar unes paraules sedants, adients i antològiques:

-No tengueu ànsia, madona. Tranquil·la, que té un cap ben aferrat i, a s’altre, jo l’aguant pes morro!” (pp. 122).

 

 

Notes: [1] “Fer festa”, en aquest cas, vol dir “copular, unir carnalment”.

[2] Nom que reben els habitants de Felanitx, una població de les Illes Balears.

De Llorenç de Rocafort a les Alcusses i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, exposarem fotos i imàtgens arreplegades, en molts casos, per mitjà de la generositat de persones que participaren en l’estudi sobre els Sants de la Pedra i ho farem, des de Llorenç de Rocafort (l’Urgell) fins a les Alcusses, en el terme de Moixent (una població valenciana de la comarca de la Costera), en relació amb els Sants de la Pedra.

Com que, en la font de partida, els goigs que es canten en Llorenç de Rocafort sí que figuraven de costat però no com en el document adjunt que oferim més avall, he triat afegir-los en aquesta entrada. Agraesc la generositat de l’amic Pep Capdevila, nascut en 1949 i molt ajudós, qui me’ls facilità. Val la pena consultar el seu blog “The Ladies of Vallbona” (http://theladiesofvallbona.blogspot.com).

 

 

 

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia)

Dones amb molta espenta en lo eròtic

 

 

Una part de l’obra “Es Rector de Son Pinyol”, en què el rector aplana el camí de les dones, en lo sexual, diu així:

“PUTES

Bona nit tengui, don Joan.

 

RECTOR

Hola, estrelletes… Què tal?

 

SOLLERICA

Repunyeta quin pardal!

Vatua el món quin trepan!

 

PITXORINA (Tocant es pardal

an es Rector)

Això sí que és gros…!

 

RECTOR

                                          Alerta!

Que me podries trencar.

 

CATALINA

Portant la bragueta oberta,

no tengui por…

 

(El toca).

 

RECTOR:

                                  Au, està…!

No me facis pessigolles.

 

SOLLERICA

Bons coions teniu germà!

 

VALENCIANA

Mare santa, i quin siurell[1]!” (p. 373).

 

Afegirem que, el 20 de març del 2021, pengí en Facebook aquesta part de l’obra i que, al moment, Ricard Jové Hortoneda, un home nascut en 1929 i molt obert, escrigué “Com a mínim és xocant”. I jo, un poc després de llegir el comentari de Ricard Jové, li contestí “I les dones actuen amb molta espenta i sense pensar-s’ho dues vegades”.

 

 

Nota: (1) “Siurell”, en aquest cas, vol dir “penis”.

“Aquella dona”: els capellans i la sexualitat matriarcal

 

Per mitjà del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: El Cançoner, la narrativa oral i el teatre”, de Gabriel Janer Manila i publicat per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2019, veiem que la sexualitat està ben vista en les cultures matriarcals i, fins i tot, entre les autoritats eclesials, com es reflecteix, per exemple, en la narració oral “Aquell homo que no podia entrar al cel”, en què se’ns presenta un Sant Pere molt obert i agradable. Així, un home que espera a veure si és admés en el cel, “Toca. Sant Pere obri, i ell passa. I llavors aquell va tornar tocar i diu:

-Bon mestre, com així a jo, que no he fet res mai, no me deixau entrar?

Diu:

-Idò digues: piu.

Diu:

-Piu.

I diu Sant Pere:

-Haguessis barrinat[1] quan eres viu” (p. 268).

 

Una altra narració oral en aquesta línia eclesial és “Aquella dona que volia parlar amb significances”[2], quan una dona que s’acabava de confessar, diu una paraula molt grossa i, tot seguit, passa a parlar amb el capellà i, entre altres coses, “Diu:

-Ai, pare, jo… he dit una cosa molt, molt lletja. Jo estic empegueïda de dir-l’hi.

-Però, què heu dit?

-És que és molt gros, lo que he dit.

Diu:

-Bé, si és tan gros, digau-ho amb significances, i jo ja vos entendré.

I aquella dona diu:

-Idò he dit lo que tenen baix des pardals es homos” (p. 307).

Igualment, també amb l’aprovació eclesial, hi ha la narració oral “Aquella al·lota de casa bona que se’n va anar a confessar(p. 320), en què el capellà, per exemple, li diu:

“-Bé –diu es capellà-, fins ara no és cap pecat, això que me contes.

Diu:

-No, és que després de llevar-me sa camia, pare, em va llevar es sostenidors…

Diu:

-Filla meva, fins ara no hi ha cap pecat.

-És que llavors em va llevar ses bragues, pare.

Diu:

-Fins ara, tot això no és cap pecat.

-I, llavors, em va tirar d’esquena damunt es llit i ell, que també s’havia despullat, se m’acostava…” (p. 320).

Un poc després, en què la dona li fa un comentari, el capellà torna a posar-se de part d’ella.

 

 

Notes: [1] “Barrinar” és una paraula que, en Mallorca, com podem llegir en el DCVB, significa “Fotre, en tots els seus significats”.

[2] “Parlar amb significances”  figura en el DCVB com  “usar un llenguatge figurat, dient una cosa per fer-ne entendre una altra”.

“Pere, toca’m”, dones amb molta espenta

 

Un altre tema que hem inclòs en aquest punt, perquè sembla que està molt present en les cançons populars eròtiques en valencià, és el de palpar, una part més del tacte. Així, en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila i publicat per Editorial Moll, en 1979, l’autor comenta que “l’objectiu primer del palpar, són els pits de la dona, i el cançoner n’és ple d’exemples saborosos” (p. 56) com també, per exemple, que “Caldria observar que no sempre l’acte de palpar és una acció que realitza l’home sobre el cos de la dona, car aquesta també es deleix per prendre part en la festa, i a la invitació de l’home, respon ella amb un altre convit:

            Si vols venir, ja vendràs,

            a s’hort a coir magranes,

            que es temps que elze coiràs

            jo te tocaré ses mames.

 

            Si vols venir, ja vendràs

            a s’hort a coir melons,

            que es temps que elze coiràs

            jo te tocaré els coions” (pp. 56-57).

 

Gabriel Janer, continuant amb el tema de palpar, afig que “és força conegut dins tota Mallorca aquest diàleg, que la gent explica en forma de coverbo:

‘-Mumare, En Pere em toca.

-I per on?

-Per sa bajoca.

-Pere, no toquis s’al·lota.

-Pere, toca’m i et daré un tros de coca’.

 

De fet, l’acte de palpar és, potser sempre, el començament de la festa, una festa en què participen ambdós d’una manera o altra, però que es fa sempre al marge del consentiment de la mare” (p. 57).

Comentarem que, el 15 de novembre del 2020, en què la participació fou alta, en el grup “Dialectes”, Antònia Sitjar escrigué:

“-Mumare,… en Joan em toca…

-Joan, no toquis s’al·lota!

-Joan, toca`m i menjaràs coca quan pastarem”.

 

 Tot seguit, en relació amb Joan i l’al·lota, el mateix dia, Aïda Cristobal escrigué unes paraules que diuen així:

“A Reus, el xic es diu Pere i la cosa va de la següent manera: la xiqueta crida sa mare i diu:

‘-Maaree, el Pere em toca!

I, al Pere, més fluix, li diu:

-Toca’m, Pere, toca’m!’.

 

La iaia ens ho deia sempre, quan mom germà i jo érem petits i ens queixàvem l’un de l’altre, però, després ens busquinyàvem[1]”.

El mateix dia, Alfred J. Martínez Ramos, responia a Aïda Cristóbal que “A Guardamar (Baix Segura), és idèntic. A nosaltres, ens ho deia ma mare, a ma germana gran i a mi” i, a més, Cristina Pons Claros escrigué:

“’-Mare, Peret em toca.

-Peret, deixa a la xiqueta.

-Toca’m, Peret, ara que la mare no ens veu’.

 

A Sueca, quan dos xiquets es barallen i s’enquisquen[2]”.

 

Una altre membre del mateix grup, Rosa Bixquert, el 15 de novembre del 2020, escrivia una versió que diu així:

“A Favara:

‘-Mareee, Peret em toca.

Mareee, Peret em toca.

I, per darrere:

-Toca’m, toca’m, Peret,

ara que la mare no et veu”.

 

Tot seguit, Joan Colera, també en el grup “Dialectes”, escrivia “Sí; això ho he sentit per València, però amb i sense sentit sexual”.

A més, Octavi Font Ten, afegia:

“Mare, Pere em toca.

Toca, Pere, toca”.

 

Sense parar-se en palles, Ramon Navarro Bonet, també el 15 de novembre del 2020, en el grup “Dialectes”, escrivia:

“-Mare, Peret em toca.

-Peret, no toques a la xica.

-Toca’m, Peret, ara que la mare no ho veu”.

 

I, un poc després, Polita Rigo Covas afig:

“’Mare, en Pere em toca.

-Pere, no toquis a sa nina.

-Pere, toca’m i et daré coca’.

 

A Palma, ma mare ho deia”.

 

Igualment, en el grup “Dialectes”, també el 15 de novembre del 2020, Francesc Bitofen escrivia: “A Sueca:

‘-Mare, Peret em toca!

Toca’m, toca’m, Peret!”.

 

I, eixe mateix dia i en el mateix grup, Joan Olivares Alfonso escriu:

“-Mare, Peret em toca.

Peret, toca’m, ara que la mare no ho veu”.

 

En unes paraules escrites per Maria Galmes Mascaro, en relació amb el tema de palpar i amb aquestes línies sobre Pere i la núvia, si bé publicades en del grup “Mots oblidats pel diccionari”, el 15 de novembre del 2020, hi ha una versió que diu així:

“-Mare, en Pere em toca.

-Per on?

-Per sa bajoca.

-Pere! No toquis s’al·lota!

-Pere, toca’m i et donaré un tros de coca”.

 

Finalment, en relació amb aquestes línies, el 15 de novembre del 2020, en el grup “Música popular eròtica en llengua catalana”, Felip Munar Munar escrivia un comentari que diu així:

“-Mumare, en Pere em toca!

-Pere, no toquis s’al·lota!

-Pere, toca’m i et donaré coca”.

 

A més, Felip Munar Munar, en resposta a una pregunta que li fiu, sobre si “¿Són versets, de lo que podríem dir humor eròtic popular?¿Són una glosa?”, digué que “És un diàleg sarcàstic d’un festeig, quan la sogra vetlava els estimats”, I, tot seguit, com que jo havia estat veient les respostes que hi havia (i que hem escrit ací), li comentí que “Lo que sí que he pogut comprovar, aquesta vesprada, és que són versos coneguts en tot l’àmbit lingüístic: Reus (Catalunya), Sueca, Favara (dues poblacions valencianes), Illes Balears…”.

 

 

Notes: [1] “Busquinyar”, vol dir “buscar dissimuladament”.

[2] “Enguiscar”, vol dir “Incitar, estimular a la baralla”.

Dones balears amb molta espenta

 

En l’article “El germen femenino en Mallorca” (http://www.manjaria.es/gastrolive/gastromania/el-germen-femenino-en-mallorca), de Tati Fructuoso i publicat en el “Diario de Mallorca”, llegim que “Llama la atención la cantidad de emprendedoras, mucho mayor que en el resto de comunidades de España, que hoy triunfan en Mallorca. ¿Casualidad o causalidad? Tal vez tenga que ver con el germen latente del matriarcado en la isla o sea consecuencia del esfuerzo de un grupo de mujeres que tienen en común la pasión por la cocina”. Una de les dones, Maca de Castro, comenta que “Es cierto que en Mallorca hay más atención sobre la mujer, pero es que aquí siempre ha habido mucha mujer trabajando bien. Ahora somos más visibles todas”. Tot seguit, Marga Coll diu que “Mallorca es la isla de las mujeres cocineras, tenemos mucha visibilidad. Creo que la estructura matriarcal de nuestra sociedad tiene mucho que ver” i considera que “En el Forum Internacional Parabere[1] he podido comprobar la cantidad de mujeres que trabajan duro sin la búsqueda de protagonismo tan habitual en los hombres de este sector. Nos mueven otros objetivos”.  En relació amb la tercera dona, Maria Solivellas, es comenta que començava de zero en aquest ofici i que “junto a su hermana Teresa, abanderaron una cocina responsable y mallorquina, recuperando el recetario materno”. Per tant, veiem un exemple més en què el saber està vinculat, sobretot, a la dona, en aquest cas, a les receptes que recorda la mare.  Referent a la darrera de les dones entrevistades, Ariadna Salvador, llegim que “No cree que la mujer sea ni mejor ni peor que el hombre”  i que “La mujer en el mundo de la restauración tiene unas capacidades increïbles… tenemos mucho que aportar, tanto en sala como en cocina”.

Continuant en relació amb les Illes Balears, direm que, el 8 de març del 2021, en el grup de Facebook “PROJECCIÓ CULTURAL ses nostres illes”, Conxa Forteza Bruno exposà un escrit titulat “Aquelles dones valentes”. Entre altres coses, es feia esment al llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”, de Bàrbara Suau Font i, tot seguit, es feren comentaris que exposem ací: “Quanta raó tens, Conxa!!

Estaven fetes d’una altra pasta i no només ses dones, sinó també els homos i ses criatures.

Eren temps durs.

Ara ens hem acomodat tant, sobretot, en part a tota sa feina feta pels nostres avantpassats, que ens varen voler donar una vida millor.

(…) Sa meva admiració va per tots, però sobretot per ses dones, en un dia com avui” (Catalina LS), “Dones com aquestes són ses meves. Valentes dones” (Lida Rigo Miralles), “Dones de veritat” (Margarita Salva Mas), “El meu homenatge a totes elles” (Joana Maria Pinya Espases), “Jo no sé d’on treien ses forces; des de luego noltros no som com elles” (Catalina Bauçà Cabrer), “He passat un guster de llegir-ho, no és creguedor sa fortalesa i enginy que tenien per afrontar sa vida en aquelles èpoques, simplement admirable.

Gràcies una vegada més, Conxeta!” (Norat Puerto Nadal).

 

 

Notes: [1] En el mateix article, que es podia consultar el 14 de març del 2021, es comentava que aquest fòrum és “una red internacional que da voz a las mujeres que desde el sector alimentario generan oportunidades para cambiar el mundo”.

“Speculum al foder”, una visió medieval, en català i matriarcal de la sexualitat

 

Heus ací una obra medieval sobre la sexualitat i, això sí, des d’una visió matriarcal i, a més, com s’escrigué, en l’original, en el seu moment i com així figura en aquesta versió: en llengua catalana.  És de començaments del segle XV. La versió que presentem ací data del 2007.

Agraesc que, fa uns dies, David Algarra, l’autor del llibre “El Comú Català”, un llibre que recomane, em parlàs d’aquesta obra sobre la sexualitat i que em digués que aniria bé per al tema del matriarcalisme.

De fet, com comentà David Algarra, l’11 de març del 2021, en la seua pagina de Facebook (“Pàgina d’en David Algarra Bascón, autor del llibre El Comú Català”) en el segle XIV ja s’havia publicat l’obra “Speculum al foder” (https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Speculum_al_foder),  de què ell havia publicat un vídeo en la mateixa pàgina.

El 13 de març del 2021, en Viquipèdia, poguérem llegir que, és un llibre medieval en català, d’autor anònim, que es pot traduir al català actual com Mirall, espill o manual del fotre i pretén ser un tractat sobre les bones maneres sexuals. Inclòs en el gènere didàctic dels tractats, és un text divulgatiu sobre la seducció, les pràctiques sexuals i la higiene. Es tracta del primer manual eròtic europeu”.

A més, es tracta d’una obra molt oberta en el tema sexual i paga la pena veure el vídeo sobre “Speculum al foder” (https://www.youtube.com/watch?v=eqRc448wkB4 ). 

 

 

 

 

 

‘Goig en lloança’ i els Sants de la Pedra

 

 

A continuació, exposarem fotos i imàtgens recopilades, en molts casos, gràcies a la generositat de moltes persones que prengueren part en l’estudi sobre els Sants de la Pedra i que, desinteressadament, han fet possible que hi haja informació que no figurava en Internet, ni, per exemple, en moltes fonts escrites. 

A tots ells, gràcies.

Afegirem que, en alguns casos, veiem com la presència del valencià ha augmentat en poblacions valencianes. És d’agrair que, com ara, ho faça en relació amb sants tan vinculats amb el País Valencià, com són els Sants de la Pedra, i, a més, empeltats amb el matriarcalisme present en la llengua catalana.

I ho farem des dels goigs als “Benissants” (nom afectuiu que, en aquest cas, reben en Cullera, una població valenciana de la comarca de la Ribera Baixa), fins a un himne de Carpesa (una històrica població, ara part de la ciutat de València), dedicat als Sants de la Pedra.

 

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia)