Arxiu d'etiquetes: viatges

“Vam anar dos dies descobrint la ciutat” (Rafel Martí)

 

Continuant amb les respostes sobre com es sentien quan, fins i tot, fora d’on viuen, senten que una persona parla la seua llengua materna, en el meu mur, plasmaren “Em fa molta il·lusió” (Isabel Vazquez Frauca), “Ja pots anar lluny que, sempre que ixes de viatge, trobes a algú del poble (Crevillent) i li parles com si el conegueres de sempre i, igual, ni el saludaves abans” (Isabel Espinosa), “M’he trobat, en molts llocs, amb gent que parlava la nostra llengua, a part dels que fem turisme.

L’any 1976 era amb un amic a Ginebra i vaig conèixer tres noies de Xàtiva que hi eren per motius de feina. Vàrem fer una bona amistat i vam passar tres dies pel cantó de Vaud, amb elles d’amfitriones. El que ens va unir va ser la llengua” (Joan Prió Piñol), a qui comentí “Jo, en Burgos, en 1997, amb dos catalans que vivien en Lleida des de feia més de trenta anys: u, procedent de Santander; l’altre, d’Extremadura. I tots tres parlàvem català en terres castellanes”; “Se sent una alegria i una satisfacció inenarrable” (Quim Batpar), “Preciós. Allà pel 2000, arribàvem a l’hotel de Florència al capvespre per, de seguida, anar a sopar, i, només travessar la porta i demanar la clau, una parella que no havíem vist ens diuen ‘Què sou, catalans?’. Bé, vam anar a sopar plegats, i dos dies descobrint la ciutat junts” (Rafel Marti), “Felicitat!!?” (Àngels Moran Navarro), a qui contestí “Sí”; “Jo, sempre que vaig a terres forasteres i en trobe algú que parla la nostra llengua, tinc una alegria gran i parle amb ells en el meu català a l’estil valencià” (Josép Antoni Torres Torres), “Hi havia una dita o frase d’algú (…) que deia, més o menys, que, casa meva era allí on es deia ‘Bon dia’, és a dir, on es parla la meva llengua.

En certa manera, doncs, quan, en terra d’altra llengua, sents la teva, és com si fossis en una ambaixada o consolat del teu país” (Santi Arbós), a qui comentí “I també quan, encara que tu, a la llengua, li digues ‘valencià’ i, un altre, li diga ‘català’, et trobes en la terra de l’altre, però, d’on segles arrere, partiren els teus avantpassats.

Ho plasmen alguns comentaris que fan a aquesta pregunta” i que Santi Arbós em respongué amb “Ben cert”; “Santi Arbós. Era Josep Pla, que deia que ‘El meu país és aquell que si dic Bon dia, em responen Bon dia’” (Maria Garganté Llanes), “A mi, tot i que ho sabia, em va impressionar gratament poder parlar en català a l’Alguer. No era cap sorpresa, evidentment, però la impressió era tan intensa que estava segur que no havia canviat de País. Com quan he estat al País Valencià o a Menorca, Eivissa i en algunes localitats de la Franja de Ponent” (Ricard Jové Hortoneda).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 26 de desembre del 2021 ens comentaren “En el meu cas, he viatjat molt i escoltar parlar en català, sents una alegria i sempre els fas unes salutacions clàssiques” (Lluís Roig), “La meva filla viu a Austràlia des de fa tres anys i, ara fa poc, va anar a la perruqueria i, el món és molt petit, parlant amb l’ajudant: és una noia catalana i de Rubí, com la meva filla. Ara són amigues…” (Empar Llobet), “Emociona” (Maria Grimau Vilaro).

En el grup “Dialectes”, el 26 de desembre del 2021 plasmaren “Em passa sovint. Fins i tot, fa poc vaig trobar un valencià al metro de Londres, que fa anys que viu a Escòcia i va estar content de parlar en català amb algú al cap de tant temps” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Alegria” (Magda Psicoeducatiu), “Em vaig trobar amb una noia valenciana que vivia a Lyon, una vegada que vaig anar a veure el fill, quan estudiava allà (feia un Erasmus). Quan ens van sentir que parlàvem en català, vam estar molt contents” (Maria Teresa Ortiga Mulet).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.