Les dones, amb molta iniciativa i ben considerades

General, , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Joaquim G. Caturla i en què, no sols és la dona qui salva l’home sinó que, a més, ella acaba sent ben considerada per l’home, és “Un lluç enmig del bancal (Arreplegada a Benimagrell)”, la qual figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”. En ella, “un matrimoni que vivia en un poble xicotet, mig hortolà i mig mariner, (…) formaven una parella molt ben avinguda i duien una vida bastant bona” (p. 105).

A més, veiem que l’home, Pep, “era molt bon home, tranquil, pacífic, tot cor, però als ulls de Vicenta, que era més desperta i a qui agradava bastant manar i dispondre, tenia un defecte: considerava les dones una miqueta bajoques” (p. 105).

La dona, Vicenta, amb molta iniciativa i amb molta espenta, i que volia que la cosa canviàs i que Pep consideràs bé les dones, passa a l’acció: “L’endemà la dona s’alçà de bon matí, i, com que vivien en un poble mariner, va anar on venien el peix i va comprar un lluç enorme” (p. 106), va a casa i, immediatament, com que l’home encara no s’havia llevat del llit, planta el lluç en un camp que tenien (p. 107).

Un poc després, l’home s’alça del llit, va al camp i, al moment, s’acosta a la dona i li diu que ha trobat un lluç en el camp. Vicenta, amb creativitat, fa que, fins i tot, una veïna, a qui agradava manifassejar un poc, vaja a casa de Pep i Vicenta i pregunte a ell com podria ser que hi hagués un lluç en un camp.

I, finalment, Pep després de veure que la seua dona ha fet que, àdhuc, moltes persones del poble hagen preguntat per ell i que ell haja decidit parlar amb Vicenta, veu com la seua dona, “va obrir la fresquera que hi havia a l’entrada del jardí i, mentre sostenia el lluç per la cua, va dir amb un somriure de triomf:

-És aquest?

-Ah, mala gandula! I com m’has fet fer a mi el ridícul davant de tots?

-Perquè (…) les dones tenim més cervell i molt més trellat que no els hòmens. Mira quina faena t’han fet les dones avui!

I des d’aquell dia, Pep no va tornar a menysprear les dones” (p. 110).

Agraesc la col·laboració de Ximo Caturla i la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan dia rere dia.

Dones, xiquets i jóvens molt oberts

General, , , , ,

 

 

En relació amb el detall de l’àvia com a principal transmissora de la cultura tradicional, i que figura al principi de la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, per Joaquim G. Caturla, el 13 de maig del 2021, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, Rosa Garcia i Clotet, una dona molt oberta i molt col·laboradora, em comentà que, “Aquest fragment de conte, em recorda quan era petita i els demanava a les àvies i a la mare, que em contessin rondalles i crec que, més d’una, se la inventaven”.

Igualment, en l’article “El pregó d’Anna Ballbona obre el Sant Jordi a Granollers” (http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/846898-el-prego-dranna-ballbona-obre-el-sant-jordi-a-granollers.html), publicat el 23 d’abril del 2015 en el diari “ElPuntAvui” i a què vaig accedir el 19 de maig del 2021, la periodista i escriptora Anna Ballbona, en el pregó (el qual figura en l’article), diu que, en sa casa, “no hi havia una gran biblioteca (…). Però hi havia una cosa que resultaria molt valuosa: hi havia una memòria i una voluntat d’explicar-la. Molts històries guardades i algú me les ha volgut explicar. I aquest algú, a casa, han estat les dones, l’àvia Amàlia i la mare. A pagès, que és el món d’on vinc i és el món del qual he vist les últimes escopetades i un munt d’històries, sol passar que hi ha un matriarcat amagat. Aquest matriarcat es manifesta de maneres molt diverses i en ocasions, és capaç d’esquivar el rotllo rebregat de l’hereu antic.

L’àvia i la mare no em van explicar contes abans d’anar a dormir però, en canvi, em van explicar històries fantàstiques. L’àvia era d’Òrrius[2] i tenia una memòria formidable que li permetia aixecar, al meu davant, tot un món que ja no hi era. Era un món que s’havia extingit físicament, però no narrativament. Era un món que m’impressionava, que se’m feia tangible”.

A més, Anna Ballbona addueix que “L’àvia Amàlia m’explicava històries de la Gilda dels Ous, la Dèria, els Clics, que deien que eren bruixots, d’aquella vegada que va passar davant del cementiri, de la Teresa de ca l’Altafulla i el farsant que se’n volia aprofitar, del germà mort a la guerra, de les enveges de la post-guerra… Aleshores no ho sabia. Ara ho sé. (…) Perquè sovint s’ha bandejat el món de pagès, la llengua dels avis, la potentíssima fibra òptica que ens dóna. I dic fibra òptica perquè, efectivament, la llengua de l’àvia Amàlia em permetia apamar[3] i veure més clara la realitat per on jo treia el cap. M’ho permetia i m’ho permet encara.

(…) Un altre exemple lluminós del poder dels relats: abans de posar-hi els peus, per boca de l’àvia jo ja sabia com eren els Cingles de Bertí. Ella no els havia trepitjat mai, però la seva mare, la meva besàvia, que venia d’allà dalt, li havia descrit amb tots els ets i uts, amb una llengua agafada a la terra, com eren els Cingles. És la màgia que deia abans. L’àvia mai hi havia estat però era capaç de descriure amb tota precisió com eren. Ja de gran, he caminat pels Cingles diverses vegades. En tornar-ne, li ensenyava fotos a l’àvia i ella recitava, com si res, tot el mapa dels Cingles i els noms de les cases que tenia gravats al cap. ‘Però com ho sabeu això, àvia, si no hi heu estat?’ li preguntava jo. ‘Oh, m’ho havia explicat la mare’, em responia”. Es tracta, per tant, de dones molt obertes (no sols als xiquets, sinó també a persones que ja són jóvens, com és el cas d’Anna Ballbona) i, a més, molt expansives i amb molta iniciativa.

Agraesc la col·laboració de Rosa Garcia i Clotet, com també la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i les que ho fan en el dia rere dia, fins i tot, encoratjant-me.

 

Dones organitzadores i molt obertes

General, , , , , , , , ,

 

En relació amb l’escrit sobre les quatre generacions, en l’article “Primera alcaldessa de la història de Vic”[1] (http://www.elter.net/opinio/250/primera-alcaldessa-historia-vic), publicat en la web “Elter, el portal d’Osona”, relatiu a l’organització de la societat en Vic (i traslladable a moltes poblacions catalanoparlants), podem llegir que, “sense ànim de pontificar arbitràriament, em fa l’efecte que cinquanta anys enrere, moltes famílies vigatanes es governaven pel poder de les mares (o de les àvies) com a autoritat suprema del clan. Això no significa que no hi haguessin famílies patriarcals, però jo diria que eren minoria”.

De fet, en el llibre “Encisam de totes herbes”, de Joaquín Martí Gadea, publicat en 1891, en la ciutat de València, hi ha dues endevinalles que ho plasmen:

“Me faig llarga i pesada,

efecte de l’edat,

i soc molt respectada

per tindre blanc el cap.

                        La vellesa

 

Soc femella llarga i prima,

però de totes respectada,

que porte creu en lo front

i corona d’or o plata.

                        La vara de la justícia” (p. 230).

Doncs bé: per exemple, en la cultura colla (matriarcal, de Sud-amèrica), la matriarca (com a cap del poble colla), fins i tot, ho és des del punt de vista jurídic, com bé ho comenta un amic meu, en el llibre “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”: “Para el pueblo colla, la matriarca es la autoridad, tanto civil como religiosa, e incluso la judicial. En ella recaía toda la responsabilidad de organización como pueblo, así como el mantenimiento de las normas de comportamiento y el proceso de la vida de fe de sus hermanos collas” (p. 4). Però, a més, com en aquestes endevinalles, la dona està ben considerada (“soc molt respectada”, que diu una endevinalla). I, a més, hi ha articles d’Internet sobre la vellesa (però en llengua catalana),… en què hi ha dones grans amb cabells blancs.

També en relació amb les dues endevinalles que hem vist, el 25 de maig del 2021, parlí amb una dona de més de setanta anys i començà a llegir-me un text en castellà, en què es tracta sobre com una filla tracta la mare a mida que  la filla passa de ser una xiqueta d’uns cinc anys a ja haver-ne fet setanta.

I, quan la dona que relatava el text, ja s’acostava cap als seixanta, s’emocionà progressivament, fins al punt de caure-li unes quantes llàgrimes. Direm que és una dona molt oberta, generosa i comprensiva. I, quan ella acabà de contar-me’l, li comentí: “Fixa’t que el text està en castellà i que, per exemple, la cultura valenciana és matriarcal. T’ho dic perquè, com ara, en unes endevinalles en valencià, publicades en un llibre, en 1891, la dona està ben considerada”. I, tot seguit, passí a llegir-li les endevinalles abans esmentades i a dir-li la solució de cadascuna. Coincidírem en què la dona vella, que fa el paper de cap  (no solament de la casa sinó, àdhuc, en lo jurídic), està ben considerada i que, per tant, en un text dedicat a la mare (però redactat en valencià i en línia amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana), hauria sigut un homenatge a la mare. I, a més, li agradà veure que el matriarcalisme també va unit a un bon tracte cap als ancians.

Continuant amb l’article “Primera alcaldessa de la història de Vic”, “Abans, a Vic, es deia col·loquialment que els pantalons els portaven les senyores[2]. Un dels trets més destacats del matriarcat era que les dones s’ocupaven de la distribució dels béns del clan familiar, l’organització interna i l’administració dels aliments. Quan un home es casava amb una pubilla de casa bona i se n’anava a viure a casa dels sogres[3], el llenguatge popular el titllava de ‘pubill màrtir’, perquè passava a ser un ésser totalment supeditat a l’autoritat de la mestressa de casa, que decidia què s’havia de fer en la majoria de circumstàncies de la vida familiar, l’educació dels fills i el negoci familiar”.

Com veiem, les paraules “La cultura valenciana és matriarcal” (en referència a la vinculada amb la llengua catalana), que em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), no són, com es sol dir, paraules buides, ni, per exemple, foren dites per a matar l’avorriment, sinó que tenen força, consistència. En aquest sentit, en aquest article vinculat amb Vic, també es plasma que, “A Catalunya, els[4] patró dels pubills és Sant Pere Màrtir, un personatge que inspira el refrany ‘Pubill entres, màrtir seràs’. Avui, a la població de Valls de Torroella, a la comarca del Bages, encara es celebra cada primavera l festa dels pubills, amb cercaviles una botifarrada i diversos actes”. Novament, veiem que, en les cultures matriarcals, l’home és la càrrega de burro i, en canvi, la dona, qui comanda, qui organitza i qui porta la iniciativa.

Finalment, hem triat una part que hem considerat interessant dins d’aquest article referent a Vic: quan, qui l’escriu, considera “més intel·ligents [, les dones,] que els homes (en el sentit d’intel·ligència pràctica i emocional, sobretot a l’hora de conduir profitosament les emocions pròpies i alienes)”.

Àdhuc, podríem afegir que, com es pot llegir, textualment, en l’article “Foc i Fum”, de Mateu Marió i publicat en el 2008 en el número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf), “Als Països Catalans hi ha hagut des de sempre el matriarcat, la separació de bens als matrimonis” (p. 2). I és que, com podem llegir en l’article “El mallorquinismo ya tiene profeta” (https://revistabearn.com/2021/02/25/el-mallorquinismo-ya-tiene-profeta), de Sebastià Bennàssar i publicat en la revista “Bearn”, en què l’autor parla del llibre “Rectángulo de amor bizarro”, de Joan Sans, “Sans ha escrito un libro valiente y sobretodo un libro honesto. (…) Un libro que (…) demuestra que Mallorca es un gran matriarcado aunque a veces se quiera esconder o disimular “. 

Agraesc la col·laboració de l’amic molt coneixedor de la cultura colla, de la dona amb qui parlí i de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan diàriament.

 

 

Notes: [1] Es refereix a Anna Erra i Solà, qui hi accedí en el 2015, per CiU (Convergència i Unió).

[2] Aquesta expressió (o molt semblants) me les han dites ma mare, com també ho ha fet, per exemple, Joan  Colera.

[3] Per tant, ho feia a una casa vinculada amb la dona amb qui s’acabava de casar, com apareix en alguna rondalla recopilada en Pineda de Mar per Sara Llorens, un tret matriarcal.

[4] Literalment.

Les dones trien i molt obertes

General, , , ,

 

Adduirem que, el 19 de maig del 2021, trobí el document “Els usos del temps en famílies catalanes: entrevistes i experiències” (https://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/01departament/08publicacions/ambits_tematics/families/23usostemps/usostemps.pdf), publicat en el 2010 pel Departament d’Acció Social i Ciutadania, de la Generalitat de Catalunya, amb un article titulat “Quatre generacions de filles úniques”, de Marga Solé en què hi ha un encapçalament que diu  “Som un matriarcat de quatre generacions”. Comença dient que “A la comarca de l’Alt Penedès, a Ca l’Obaguer, hi viu una família en règim matriarcal  de quatre generacions de filles úniques. La conformen: el besavi i la besàvia, l’avi i l’àvia, i el pare i la mare amb la seva filla. El cordó umbilical és el de les dones i els consorts s’hi han anat afegint” (p. 89).

Quan, en aquest article sobre quatre generacions, passem a la part referent a les faenes de la casa, veiem que “’Som un matriarcat de quatre generacions i per això funcionem tan bé: la besàvia és la reina mare; jo sóc la reina; la meva filla, la princesa, i la meva néta és la infanta’. Així de clar ho té la Laia quan explica qui és qui d’aquesta família nombrosa, que viu la major part de l’any en una masia a l’Alt Penedès. La Laia acaba arrodonint que els seus homes són els consorts, per la qual cosa el besavi, Josep Maria, afegeix irònicament,(…) ‘I jo sóc l’esclau!’. La família viu a Ca l’Obaguer, una masia envoltada de vinyes i arbres fruiters” (pp. 89-90).

Com veiem, fins i tot, un home (en aquest cas, el besavi), admet la seua condició d’esclau, fet que va en línia amb les paraules que, el 12 de maig del 2021, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), em comentà quant al paper de l’home i de la dona en aquesta cultura sud-americana: “Sí: ell és el burro de càrrega”. Com a exemple, en la rondalla valenciana “Pere Joanot (Arreplegada a Sant Joan)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, veiem que, a Pere Joanot, que estava casat amb Pepa, “no se li escapava que en sa casa manava la sogra, però, com que era tan pacífic i tan tranquil, no protestava mai” (pp. 111-112), i, a banda, “cada dia es veia més deixat de banda” (p. 112).

Finalment, en la rondalla en què intervé Pere Joanot, serà la necessitat d’espenta i el fet que, o s’espavila Pere Joanot, o les passarà magres, lo que farà que, a través de la seua iniciativa, la dona (Pepa) i la sogra (ací, relacionades amb la maldat), el tracten amb bonhomia i que, així, si bé es diu que passà a fer-se lo que ell deia, és clar, que, en el sentit que, en aquella casa, passarà a haver un ambient matriarcal: “I a partir d’aquell dia, la tia Teresina i Pepa conrearen molt bé Pere Joanot, l’estimaren més, li feren molt de cas i ja sempre el van obeir, perquè havia demostrat ser millor persona i tenir més trellat que no elles” (p. 115).

Mentres escric aquestes línies sobre la rondalla “Pere Joanot”, el 23 de maig del 2021, em ve al pensament que, si bé els Sants de la Pedra estan representats per dos hòmens jóvens, també estan vinculats amb el matriarcalisme (com també ho feia la deessa grega Demèter, amb qui tenen a veure), així com, en aquesta rondalla, ho fa un home bonhomiós i obert i que, per tant, lo prioritari, en les rondalles, és el missatge que es vol transmetre al lector (i, si són narrades oralment, a l’oïdor). Ens hem trobat amb alguna rondalla en què el pare actua de manera matriarcal amb els fills i aquests ho fan amb el pare i amb la mare: “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost”): “Les paraules del pare foren dites amb tanta sinceritat, que tots els fills comprengueren que calia fer allò que aquell home (…) desitjava” (pp. 19-20).

Al moment, Marga Solé addueix que “Malgrat ser set a la família, ho tenen molt ben muntat ‘perquè som les dones les que organitzem la feina domèstica’, diu la Laia mentre el José Ramon afegeix: ‘Tenim una distribució de funcions i, mentre uns  o unes fan unes coses, la resta en fa unes altres’ (…)” (p. 90) com també que “Segons la Míriam, el tema és que estan molt acostumats a viure junts i fer-ho tot entre tots: ‘Cadascú té molt clares les seves funcions i no hi ha cap problema’” (p. 90).

A més, veiem que, com comenta la besàvia, hi ha bones relacions, entre altres motius, perquè “’ens truquem moltíssim cada dia, estem tots assabentats de tot i no podem fer una cosa sense que la resta de la família ho sàpiga’. L’Alfredo ho corrobora: ‘La companyia del telèfon té molts guanys amb nosaltres perquè les dones es truquen per a qualsevol cosa, totes tres, és una norma” (p. 90).

Resulta interessant el sentit de la solidaritat i de la col·laboració,  en línia amb unes paraules que, el 24 de desembre del 2019, em comentà Pere Riutort Mestre, per telèfon, en relació a activitats que feien les dones en les Illes Balears: “En ma casa, hi havia un malalt,… i les dones…sempre eren allí”. Doncs bé, en l’article “Quatre generacions de filles úniques”, Marga Solé plasma que, “’Si algú es posa malalt, ens posem malalts tots, de veritat’, manifesta la Míriam, que afegeix que, si el malalt o malalta ha d’anar al metge, l’acompanya qui té més facilitats a la feina, però ‘després hi acudim tots quan podem’” (p. 91).

Cal dir que, àdhuc, ”Es defineixen com una família anxoveta perquè tot i que hi ha espai, sempre estan units, juntets, com les anxoves: ‘Ara d’aquí a uns dies, anirem a Jaca, que és la ciutat del meu marit’” (p. 92). Això és, que junts i molt oberts.

I, amb unes paraules interessants, d’Alfredo: “el nostre concepte de família per a nosaltres és l’ideal” (p. 94), això és, el matriarcal. Hi estic totalment d’acord.

Finalment, d’aquest article sobre les quatre generacions en una família de línia matriarcal, afegirem que, “La Míriam diu que sempre vols el millor: ‘Nosaltres som quatre generacions i cada cop hem estat millor i hem tingut més qualitat de vida. Cada generació s’ha esforçat per millorar i deixar un futur millor per als descendents’” (p. 95), una característica més de les cultures matriarcals: actuar, no sols de cara al present més immediat, sinó, per descomptat, pel demà i pensant en els altres i actuant amb bondat. Aquesta actitud es plasma, fins i tot, en rondalles valencianes arreplegades per Ximo Caturla, en què es prima la col·laboració, l’obertura, el pensar en els altres, la bondat, lo matriarcal, etc.

Agraesc la col·laboració de l’amic que coneix molt la cultura colla, la de Ximo Caturla i la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

Bibliografia, Sant Vicenç dels Horts i els Sants de la Pedra

General, , , , ,

 

A continuació, exposarem part de la bibliografia, d’articles com també de documents, fotos, o, per exemple, publicacions que bé figuren en Internet, a què accedírem per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em feren alguna recomanació en relació amb determinades publicacions i fonts com també la dels qui, fins i tot, me n’enviaven de franc.

 

 

BIBLIOGRAFIA

 

  1. “El Centre en imatges”, entrada del número 443 de “L’Informatiu El Centre” (http://www.cencatsvh.org/app/download/19205415/Març2017.pdf), de Sant Vicenç dels Horts (el Baix Llobregat).

 

  1. “Goigs a sants Abdó i Senén. Santa Pau (Garrotxa, Girona)”(https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/08/goigs-sants-abdo-i-senen-santa-pau.html), entrada del blog de Mn. Josep Maria Vinyolas “Goigs i devocions populars”, relacionada amb Santa Pau (comarca de la Garrotxa).

 

  1. “Èxit de l’aplec a l’ermita dels sants Abdon i Senén, a Santa Pau” (http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/68095-exit-de-laplec-a-lermita-dels-sants-abdon-i-senen-a-santa-pau.html), article publicat en el diari “EL PUNTAVUI”.

 

  1. “Capella de Sant Abdó i Sant Senen. Santa Pau. La Garrotxa” (https://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/12/capella-de-sant-abdo-i-sant-senen-santa.html), entrada del blog “Conèixer Catalunya”, amb informació relacionada amb l’ermita que hi ha en Santa Pau (la Garrotxa).

 

  1. “La pagesia santapauenca al llarg del temps” (http://www.santapau.cat/media/sites/52/prisma-10.pdf), article elaborat per Miquel Àngel Fumanal i Pagès junt amb Albert Planas i Serra i Albert Reixach i Sala, publicat en la revista “Croscat” (no. 10, 2008).

 

  1. “SANTETS DE LA PEDRA#FestesSimat2014” (http://valldigna.blog.cat/archives/805401), entrada relacionada amb Simat de la Valldigna, en la web “Valldigna.cat”.

 

  1. “Romería al Santet” (https://cerollera.com/nuestro-pueblo/romeria-al-santet), entrada de “Asociación SERVA”, en la web “La Cerollera”, de la Sorollera (La Cerollera, en castellà), població del Baix Aragó, com vaig veure, casualment, el 15 d’agost del 2018. Des de fa pocs anys, s’ha recuperat la festa religiosa, després de més de setanta anys sense celebrar-se.

 

  1. “Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores”[1], del frare Amado de C. Burguera y Serrano, en el “Tomo I. Desde sus orígenes hasta principios del siglo XVI inclusive”, de 1921.

 

  1. “1902, cronologia suecana” (http://fotosueca.blogspot.com/2016/05/1902-cronologia-suecana.html). Entrada del blog “Fotos antigues de Sueca”.

 

  1. “ERMITA DELS BENISSANTS ABDÓ Y SENENT. Muntanyeta dels Sants. Sueca” (https://bichosymasvlc.blogspot.com/2013/08/ermita-dels-benissants-abdon-y-senent.html), entrada del blog “Bichos y más VLC”, de Ramon Belenguer. Apareixen unes escultures dels dos sants, acompanyats d’espigues d’arròs.

 

  1. “Festividad de los Santos de la Piedra en Valencia” (http://www.camineo.info/news/190/ARTICLE/2093/2007-03-07.html), article de Santiago Llopis Perpinán, en la web “camineo.info”, sobre notícies, opinions i formació catòlica. Inclou l’origen del nom familiar “benissants”, nom que reben, en Sueca (la Ribera Baixa), els Sants de la Pedra.

 

  1. “ [2802] Sueca celebra mañana el centenario del patronazgo de los santos Abdón y Senén” (http://www.archivalencia.org/noticias/ant/2002/AV200207.htm), entrada de l’agència de notícies “AVAN”, del 2002, publicada en la web “Archidiócesis de Valencia”.

 

  1. “Sinopsi Ruta a la Muntanyeta dels Benissants” (http://margegros.blogspot.com/2014/05/sinopsi-ruta-la-muntanyeta-dels.html), entrada dins del blog “Marge gros. Associació cultural de Daimús”. Aquesta entrada conté una obra de ceràmica de l’Ermita dels Benissants (de Sueca) en què es representa ambdós sants.

 

  1. “Agost 2016: 1895 – Festa als Sants Abdó i Senén” (http://arxiu.sueca.es/page/agost-2016-1895-festa-als-sants-abdo-i-senen), entrada de la web de l’Arxiu Històric Municipal de Sueca, sobre com es celebrà la festa en 1895. El 19 de febrer del 2020, aquesta informació apareixia en l’enllaç de la publicació “L’Ullal” (no. 1, del 2016), sota el títol “1895 – Festa als Sants Abdó i Senén” (http://www.sueca.es/sites/sueca.portalesmunicipales.es/files/Lullal_Sueca_n1.pdf).

 

  1. “Gozos a los gloriosos mártires SAN ABDÓN Y SAN SENÉN, Patronos de la ciudad de Sueca, Reino de Valencia, y Abogados de los labradores” (https://gogistesvalencians.blogspot.com.es/2011/02/gozos-los-gloriosos-martires-san-abdon.html), entrada de Salvador Raga amb uns goigs de Sueca, dedicats als Sants de la Pedra, en valencià actual, en el blog “Gogistes Valencians”.

 

  1. “Programación fiestas Populares del ‘Sants de la Pedra’” (http://teuladamorairadigital.es/art/6975/programacion-fiestas-populares-del-sants-de-la-pedra-2016), article publicat en la web “TeuladaMorairadigital.es”.

 

  1. “El Raval de Teulada, un fet urbà i un topònim per recuperar” (http://jaumebuigues.blogspot.com/2017), entrada de Jaume Buigues i Vila, treta del blog “Recerques de Jaume Buigues”.

 

  1. “Octubre2017/Miscelánea: LA IGLESIA DE SAN ABDÓN Y SENÉN EN TORIL (ALBARRACÍN-TERUEL)” (http://miscelaneaturolense.blogspot.com/2017/10/octubre2017miscelanea-la-iglesia-de-san.html), entrada del blog “Miscelánea turolense”. Tracta sobre l’ermita, dedicada als Sants de la Pedra, que hi ha en la població aragonesa de Toril y Masegoso.

 

  1. “Torre la Ribera” (http://www.turismoribargorza.org/es/planifica-tu-vida/nuestros-municipios/torre-la-ribera), entrada de la web “Turismo Ribagorza”, sobre la població aragonesa i catalanoparlant Tor-la-ribera, de la comarca de la Baixa Ribagorça.

 

  1. “Un poc d’història” (http://fmct.es/la-fmct/historia), entrada de la web de la “Federació Moros i Cristians de Torrent”, en què s’acull el pròleg del llibre “Moros i Cristians a Torrent. L’esperit d’un poble”, de José Manuel Almerich Iborra i publicat en el 2014.

 

  1. “GASULL, Agustí Sants de la Pedra (1650)” (http://campaners.com/santallucia/document0.php?numer=187), entrada de la web “campaners.com”, amb un llenç de 1650, d’Agustí Gasull, un pintor possiblement valencià.

 

  1. “Pintores valencianos en la Roma de finales del siglo XVII” (http://campaners.com/santallucia/text.php?numer=87), entrada de Víctor Marco García, dins de la web “campaners.com”, amb informació relativa al pintor Agustí Gasull.

 

  1. “Del Paisaje, Alma del Rincón de Ademuz (II): En el VIIIº Centenario de la Conquista Cristiana (1210-2010)” (https://books.google.es/books?id=kFbjBwAAQBAJ&pg=PA371&lpg=PA371&dq=vallanca+santos+abd%C3%B3n+y+sen%C3%A9n&source=bl&ots=R7-SfsvBHs&sig=), d’Alfredo Sánchez Garzón, llibre electrònic. N’hem tret informació sobre Vallanca (població del Racó d’Ademús).

 

  1. “Camino a Els Sants” (http://www.nullediesinelinea.es/article-camino-a-els-sants-65231120.html), entrada del blog “El blog de diariodemimochila.over-blog.es”, en què es parla sobre l’ermita “dels Sants” que hi ha en la Vall-de-roures (el Matarranya).

 

  1. “La ermita de los Santos – Ermita dels Sants” (http://www.fqll.es/catalogo_detalle.php?id=1091), article sobre l’ermita de Vall-de-roures, en la web cultural “Fundación Quílez Llisterri”.

 

  1. “La Vall d’Uixó” (https://www.bibliotecaspublicas.es/lavall/imagenes/contenido9529.pdf), article amb informació relativa a muntanyes.

 

  1. Foto de l’encapçalament del blog “Sants de la Pedra La Vilavella” (http://santsdelapedra.blogspot.com), relacionat amb la població valenciana la Vilavella (la Plana Baixa).

 

  1. “Les santes relíquies que el bisbe Caixal va obtenir per a l’església parroquial del Vilosell” (https://www.tinet.cat/portal/uploads/temps_de_collir.pdf), article de Vicenç Aguado i Cudolà, publicat en “Talaia del Vilosell. Revista del Centre d’Estudis Locals del Vilosell” (no. 8, en el 2007).

 

  1. “Gozos a San Abdón y San Senén” (http://etno.patrimoniocultural.aragon.es/visiedo/ciclofestivo3.htm), trets d’una part del document “Ciclo festivo (3) Mayo-Junio”, de la web “Bodegas en Cueva AITOR BALBAS”, amb informació sobre Visiedo.

 

  1. “Agosto 2012/ Miscelánea. GOZOS A SAN ABDÓN Y SAN SENÉN” (https://miscelaneaturolense.blogspot.com.es/2012/08/agosto2012miscelanea-gozos-san-abdon-y.html), entrada de Chusé María Cebrián Muñoz, sobre la població aragonesa Visiedo, publicada en el blog “Miscelánea turolense”.

 

  1. Panell ceràmic de Xàtiva, a què vaig accedir, mitjançant informació facilitada per Jose V. Sanchis Pastor, el 30 de juny del 2019, en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”. Sota els peus dels Sants de la Pedra, posa “ELS SANTS DE LA PEDRA / A EXPENSES D’UN AMANT DE LA NATURA”.

 

  1. “Manen Festa”, article de Joan Iborra, publicat en “L’Escudella. Revista d’Història i Cultura” (no. 2, estiu del 2012, http://www.xeraco.cat/wp-content/publicacions_propies/04.pdf).

 

  1. “Ermita de los santos de la Piedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vseges.htm), entrada de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, sobre una ermita que hi ha en Xestalgar (oficialment, Gestalgar, en castellà), població dels Serrans. Aquesta entrada, el 21 de febrer del 2020, portava el nom “Ermita de los santos Abdón y Senén”.

 

  1. “Un patró, i uns goigs, diferents per a cada necessitat” (http://assocamicsdelsgoigs.blogspot.com/2010/10/un-patro-diferent-per-cada-necessitat.html), entrada del blog “Amics dels goigs”, en què es parla sobre patrons del món rural català.

 

  1. “Els goigs de Sant Galderic (s. XVII-XXI), estudi de les seves variants i evolució d’una devoció” (http://librorum.piscolabis.cat/2012/10/els-goigs-de-sant-galdericch-s-xvii-xxi.html), tret de la web “& piscolabis librorum”, on també se’ns parla de les diferents advocacions de la pagesia catalana abans de l’entrada de Sant Isidre entre els sants protectors del camperolat de l’àmbit lingüístic.

 

  1. “Sants Abdó i Senén, pebrots i tomaques” (https://bienve.wordpress.com/2012/07/24/sants-abdo-i-senen-pebrots-i-tomaques), entrada de la web “Bienve Moya. Llegendes d’arreu”. El 21 de febrer del 2020, aquest blog es deia “Bienve Moya-Domènech. Relats i altres imaginacions”.

 

  1. “Història Colla Sabadell” (http://collasabadell.blogspot.com/2011/05/historia-colla-sabadell.html), entrada publicada en el blog ”Associació Sardanista Colla Sabadell”. Agraesc la col·laboració de Carlos Barneda, amic de Facebook, el 2 de maig del 2017, quan em facilità l’accés a aquesta entrada.

 

  1. Correus electrònics amb el P. Miguel Ángel Atiénzar, de l’orde religiós dels Caputxins, de l’Olleria, iniciats el 21 d’agost del 2017.

 

  1. Correus electrònics enviats a Joan Roig i Montserrat (12 i 13 d’abril del 2018), sobre els goigs de Capafonts dedicats als sants Abdó i Senent, escrits per ell.

 

  1. “La Vall d’Uixó” (https://www.bibliotecaspublicas.es/lavall/imagenes/contenido9529.pdf), article sobre la Vall d’Uixó (la Plana Baixa).

 

  1. “Peñalva, todo un símbolo en la Vall dÚixó” (http://lermitamon.blogspot.com/2012/01/penyalva-todo-un-simbolo-en-la-vall.html), entrada del blog “Lermitamon”.

 

  1. “Vilallonga del Camp. Un segle d’imatges (II) 1901-2000”, editat l’any 2011 per l’”Agrupació Cultural i Centre d’Estudis de Vilallonga del Camp”. Vaig rebre’n unes fotos per correu de Marian Gabaldón, de la Biblioteca de Vilallonga del Camp, llibre.

 

  1. “CASTELL DE CABRES-BEL-LA POBLA DE BENIFASSÀ / 2ª Etapa Ruta dels 7 Pobles de la Tinença de Benifassà+Cims Magics (06-08-14)” (http://senderistasestosempina.blogspot.com/2014/08/castell-de-cabres-bel-la-pobla-de.html), entrada publicada en el blog “Peña Senderista Esto Se Empina”,

 

  1. “El Ball de Torrent i les muixerangues” (http://desocaiarrel.blogspot.com/2016/03/el-ball-de-torrent-i-les-muixerangues.html), entrada del blog “Muixeranga. De soca i arrel”.

 

  1. “’Les danses’ en Carpesa”, article de Fermín Pardo Pardo, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, edició a càrrec de José Jaime Brosel Gavilá, editat per l’Ajuntament de València en el 2005.

 

  1. “Els Cossiers” (http://www.festes.org/articles.php?id=265), article de la web “Festes.org”.

 

  1. “’L’Oferta’ a Mallorca: participació litúrgica i dansa ritual” escrit de Pere-Joan Llabrés i Martorell, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”.

 

  1. “Els cossiers de Sineu o la dansa dels bastons a honra de la Santa Creu”, article del prevere Bartomeu Mulet i Ramis, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”.

 

  1. “Porreres: cossiers, cavallets…?”, escrit  de Francesc Melià i Barceló, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”.

 

  1. “A Llorito també ballaven els cossiers”, escrit d’Andreu Ramis Puig-gros, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”.

 

  1. “Taula rodona 2. Danses rituals i de figures”, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”.

 

  1. Intervenció de Josep Maria Salom, cap de Programes de la Direcció General del MEC, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”.

 

  1. “Festes d’Inca 2017” (http://incaciutat.com/es/festes-dinca-2017), de la web de l’Ajuntament d’Inca.

 

  1. “La dansa ritual dels cossiers de Mallorca sota la tramoia” (http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/premsaForanaMallorca/index/assoc/Es_Saig_/1997_mes/03_n0195.dir/Es_Saig_1997_mes03_n0195.pdf), article de Francesc Vallcaneras, en la revista “Es Saig” (no. 195, març de 1997), d’Algaida (Illes Balears).

 

  1. “Els cossiers de Mallorca. La pervivència del ritual”, article de Francesc Vallcaneras, en la revista “Caramella” (no. 9, del 2003).

 

  1. “El rito convertido en danza. Los cossiers de Mallorca” (https://repositorio.uam.es/bitstream/handle/10486/8699/46401_11.pdf?sequence=1), article de Francesc Vallcaneras Jaume.

 

  1. “Ser Cossier és un sentiment, s’ho és tota la vida” (https://www.arabalears.cat/balears/Cossier-sentiment-nes-tota-vida_0_1631236909.html), article de Margalida Mateu, en el diari “AraBalears”.

 

  1. “Ball dels Totxets a Camporrells” (http://www.lafranja.net/?s=ball+dels+totxets&summit=Find), article del diari digital “Vilaweb” i a què hem accedit a través de la web “La Franja”.

 

  1. “Ball dels tornejants. Passat i present d’una dansa valenciana”, article facilitat per Enric Olivares Torres, corresponent al “II Congrés Universitat de València-Institut d’Estudis Comarcals. Patrimoni Immaterial. Experiències en el territori valencià”, elaborat per Enric Olivares junt amb Oreto Trescolí Bordes i editat per la Universitat de València, en el 2017.

 

  1. “Costums i tradicions” (http://candidatura.serradetramuntana.net/ca/paisatgecultural/el_paisatge_viscut/post19) apartat dins de la web “Serra de Tramuntana”, on hi ha una secció, “Balls tradicionals” amb informació sobre el Ball de Bot o Ball de Pagès.

 

  1. “Ball Pagès” (http://www.santaeulalia.net/index.php/ca/municipio-2/ball-pages), apartat de la web de l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu (Illes Balears).

 

  1. “La jota al Llevant de Mallorca. El cas de Sant Llorenç des Cardassar” (http://www.revistacaramella.cat/wp-content/uploads/2018/02/c24_domenge.pdf), article de Joana Domenge, publicat en la revista “Caramella” (no. 24, 2011).

 

  1. “El mitopaisatge Pirinenc: una aproximació” (http://www.francescroma.net/web/laseu.doc), article de Francesc Roma i Casanovas.

 

  1. “Sardanistes, a l’aplec! : sardana inspirada en la típica festa dels Sants Abdon y Senén, que la ciutat de Banyoles celebra anualment el dia 30 de juliol” unida amb una segona obra, “Terrassenca (Glosa del ballet popular ‘L’Estapera’)”. Són sardanes per a cobla originals de Josep Baró Güell, amb música impresa i, possiblement, editades en la ciutat de Girona, en 1949.

 

 

Nota:

[1] El títol complet del llibre és “Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores en los aspectos geográfico, militar, político, civil, estadístico, religioso, moral, productivo, económico, filosófico, sociológico, cultural, arqueológico, artístico y bio-bibliográfico: con notables ilustraciones”.

La Mare de Déu, alliberadora i amb molta espenta

General, , , ,

 

A més,  en la rondalla “Per què els pinyols dels dàtils tenen una o?”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, l’home és salvat per la dona. Així, la Mare de Déu, una dona amb molta iniciativa i amb molta espenta, no sols fa possible que Sant Josep, el Nen Jesús i ella s’allliberen dels soldats que havia enviat Herodes, sinó que, igualment, la creativitat la Mare de Déu serà decisiva, Així, podem llegir que, “malgrat que sant Josep s’apressava molt, els soldats cada vegada eren més a prop: no tindrien temps d’arribar a aquell tossalet salvador. Llavors la Mare de Déu va dir:

-Josep, amaguem-nos darrere d’aquella palmera.

Tot seguint els desitjos de la seua esposa, sant Josep va eixir del camí i féu anar el ruc cap a la palmera” (p. 158). Per tant, no sols és la dona qui li tira creativitat sinó que, a banda, és qui porta la iniciativa i, a més, l’home (Sant Josep) fa lo que ella li diu.

Un poc després, es pot llegir que “El galop dels soldats se sentia ja molt pròxim. Ja eren allí. Els matarien sense compassió. Aleshores, la Mare de Déu parlà a la palmera i li digué plorosa:

-Oh palmera, cobreix-nos!

A l’instant, la palmera abaixà totes les seus palmes, que n’eren moltes, fins qu tocaren en terra, i la sagrada família quedà ben amagada dels ulls dels soldats assassins” (pp. 158-159).

La Mare de Déu, després d’alliberar-se tots tres dels soldats, actuarà de manera oberta i, a més, agraïda: “Quan els soldats se n’anaren, la Mare de Déu donà les gràcies a la palmera, i des d’aquell dia, com que la primera parauls que va dir fou ‘oh!’, els pinyols dels dàtils duen impresa una o” (p. 159). 

Agraesc a totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

Hòmens que són alliberats per una princesa

General, , , ,

 

Una altra rondalla, en aquest cas, valenciana i recopilada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, en què l’home és alliberat per la dona, és “Els set germans (Arreplegada a Agost)”,  en què hi ha una princesa molt oberta i intel·ligent que sospita que la reina és una bruixa. I, un dia, “quan la princesa jugava al bosc, se li va aparéixer una fada bona que li va dir:

-Princesa Margarida –que aquest era el nom de la jovencella-, vés alerta, perquè la vostra madrastra, que és una bruixa, ha ideat un pla per a fer-vos desaparéixer. (…) tu te’n pots lliurar si portes sempre a la butxaca aquesta vareta que et guardarà de totes les males coses” (p. 78).

A més, la fada li diu que hauran de passar set anys justament i que, si vol que els seus germans (que havien sigut convertits en cignes) tornen a tenir vida i com a humans, no ho havia de dir a ningú. Això sí, com veiem en un passatge de la rondalla, “Només l’amor que sentia pels seus germans li donava les forces per a continuar” (p. 80).

A banda, la princesa fa amistat amb un príncep bo, Jeroni i, de fet, ella també desitjava el casament. Ara bé, sense embuts, li diu:

“-Príncep Jeroni, jo accepte de bon grat aquest casament, però t’he de dir que tinc un secret que he de mantenir durant un temps i que no el puc revelar a ningú. Si em promets de respectar aquest secret, em casaré amb tu. Altrament, em resultaria impossible” (p. 80). I, per primera vegada, el príncep fa un pas que serà decisiu en el fet que es pugen salvar els germans de la princesa i, de pas, el regne del pare de la princesa Margarida: “com que el príncep Jeroni va admetre aquesta condició, no se’n va parlar més i, després d’algunes setmanes dedicades als preparatius, se celebrà la boda” (p. 81).

Un poc després, llegim que, moltes persones del regne d’on era el príncep, sospiten que la princesa Margarida és una bruixa, cosa que aplegà a les orelles del príncep Jeroni, tot i que, com li diu ell, sap que no és certa.

El príncep Jeroni demana que Margarida li diga el secret. Però, la princesa, com vol que els seus germans puguen ser alliberats, s’oposarà i, a més, aconseguirà, per segona vegada, que el príncep accepte la voluntat de Margarida: “Novament, el príncep acceptà les paraules de la seua esposa” (p. 82).

Àdhuc, quan, només falta un dia per als set anys de què havia parlat la fada a la princesa Margarida, el príncep (que li diu que, si la princesa no li revela el secret , es faran els prepatius per a cremar-la) veu que la princesa Margarida li demana que puga anar al cementeri, per darrera vegada (com ja ho havia fet en altres moments) i podem llegir que “El príncep atorgà de bell nou” (p. 82).

I, quan ja era la princesa en la plaça i a punt de cremar-la, justament el dia de què li havia parlat la fada, “aparegueren enmig de la plaça, sense saber com, set signes[1] blancs, bells i majestuosos: eren els germans de Margarida. Tothom estava meravellat. Llavors la princesa prengué les túniques, que les havia portades amb ella, i les posà suaument sobre cada un d’aquells animals. Tot seguit els cignes es convertiren en set prínceps elegants que abraçaren la seua germana fortament emocionats.

El príncep Jeroni i tots els qui estaven presents comprengueren el gran error que havien estat a punt de cometre. Davant de tot el poble, el príncep demanà perdó a la seua esposa i la besà amb molta estima” (p. 83).

I, un poc després, veiem que “El pare de Margarida recobrà els seus fills i ella va viure molts anys de felicitat al costa del seu marit, que des d’aquell moment la va voler més encara” (p. 83).

I, tot seguit, llegim que els germans de la princesa buscaren la bruixa i la cremaren (p. 83).

Novament, és la dona (en aquesta rondalla, la princesa Margarida) qui fa que l’home siga alliberat, ací, els set germans, i que, de pas, el rei recupere els seus fills. Uns passatges en línia amb el matriarcalisme, plasmat en rondalles en llengua catalana.

Agraesc les persones que m’envien informació per al treball sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Textualment, en lloc de “cignes”, que és la forma correcta i que apareix en altres passatges de la rondalla.

Dones transmissores i molt obertes

General, , , ,

 

En el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, Teresa Vinyoles escriu que, des del segle XIII, “parelles joves del Principat (…) repoblaran pam a pam Mallorca, d’altres aniran al País Valencià i encara després d’altres a Sardenya on deixaran la ciutat catalana de l’Alguer. Sembla que no ens hem aturat mai a pensar que la transmissió de la llengua, que de fet és el que dóna una identitat cultural, es féu a través de les mares del poble, colonitzadores i repobladores, transmissores de cultura, donadores no solament de la vida sinó també del llenguatge, narradores de contes, cantadores de cançons.

Penso que en aquesta història de les nostres dones hi ha de tenir un lloc el conte i la llegenda. Contes i llegendes que, juntament amb la paraula oral, la llengua viva, ens han transmès les dones medievals” (p. 81).

Igualment, en l’obra “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa” (https://www.ehumanista.ucsb.edu/sites/secure.lsit.ucsb.edu.span.d7_eh/files/sitefiles/ivitra/volume1/14%20ehumanista.ivitra.Despuig.JAGonzalez.Col.loquis.pdf), de Cristòfol Despuig[1], i a què vaig accedir mitjançant un correu electrònic de Jordi Bilbeny, Fàbio, representant de l’oligarquia tortosina (p. 248), comenta, amb un to popular, que, al Regne de València, anaren dones “per a poblar la ciutat se comensà en llengua cathalana, per ço que les criatures més aprenen de las mares que no dels pares” (p. 262).

En referència a les dones i, més encara, a moltes de les dones grans (les àvies[2]) cal dir que han salvaguardat el llegat cultural i ancestral (rondalles, refranys, goigs, costums, cançons, endevinalles, esperit comunitari, l’esperit emprenedor, la cooperació, etc.) i, així, aquest paper de les dones ha anat unit a una valoració positiva també de l’experiència (la vellesa) i de l’esperança (la infantesa i la joventut), aplanada pels pares i per les persones que ja, en molts Estats, es proposen passar la cultura ancestral a les noves generacions i a nivell social, per exemple, mitjançant Internet. Com a primer exemple, posarem la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, la qual comença així: “Puix senyors, fa molt de temps que vivia a Xixona una dona vella i molt xarradora que ho sabia tot. Coneixia totes les històries del poble i, de rondalles, contes i contarelles, en sabia un cafís[3]. Com que la tia Maria, que aquest nom li posarem, era tant simpàtica i tan amiga de tots, sempre tenia visites, sobretot, de xiquets, que li preguntaven moltes coses i li demanaven:

-Tia Maria, va, conta’ns una rondalla!

I no li ho havien de dir dues vegades. Sempre en tenia alguna a punt i, si no se’n recordava de cap, se la inventava” (p. 57).

Ara bé, en la rondalla “L’home que sabia totes les cançons (Arreplegada a Sant Joan)”, plasmada per Ximo Caturla, en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, ens trobem que, tot i que, normalment, són dones les que transmeten la saviesa tradicional en llengua catalana, “Fa molt de temps vivia a Alacant un home molt simpàtic i xarrador anomenat Nicolau, conegut de tots, que tenia una tenda de cordes i estores prop del mercat. Colau era un home de caràcter obert, expansiu i alegre, que sempre portava el somriure a la boca.  Els seus veïns se l’estimaven molt, i com que sempre estava de bon humor i era tant entonat i cantador, passava el dia entre cançó i cançó” (p. 117).

En aquestes dues rondalles valencianes, veiem que està ben vist que les persones siguen molt obertes, simpàtiques, que sàpien aplegar als altres i, en el cas de la vella, se’ns indica que era ben considerada pels xiquets i molt creativa i, en el cas de l’home, copsem que, a més, era emprenedor. No obstant això, cal dir que ens hem trobat amb moltes dones emprenedores.

Igualment, direm que, majoritàriament, és la dona qui fa el paper de transmissora de la saviesa tradicional, com és habitual en les cultures matriarcals i, així, també ho feien les trementinaires (remeieres).

Agraesc la col·laboració de Jordi Bilbeny i la de les persones que m’envien informació per al treball sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Edició, introducció i traducció a cura de Juan Antonio González. Data del 2012. Aquest enllaç és del 30 de gener del 2020.

[2] En moltes poblacions catalanoparlants, com ara, en Catalunya (però que també ho ha conegut, ma mare i en la seua família, valenciana), és costum utilitzar el nom “la tia” en parlar de l’àvia.

[3] Un cafís és una mesura de capacitat. En el DCVB, podem llegir que “encara està en ús al Ribagorça , a Tortosa i A València per a mesurar cereals i calç”.

Peret és salvat per Margarideta, rondalles matriarcals

General, , , , ,

Maria Magdalena Gelabert i Miró, en l’entrevista “Maria Magdalena Gelabert: ‘A ca nostra tenim les eines per reivindicar les dones, són a les rondalles’” (https://www.arabalears.cat/societat/maria-magdalena-gelabert-reinvidicar-son_1_1186321.html), comenta que, “A les rondalles d’Alcover apareixen moltíssimes traces de matriarcat. Ens descriu tota mena de dones: princeses, jaies, bruixes, madones, nobles, pageses, riques, pobres, joves, velles, bones, dolentes… Però, siguin el que siguin, tenen un poder més que considerables. A les rondalles, són les dones les que trien amb qui casar-se: quan el rei fa unes dictes, sempre és per casar la filla, mai el fill, però ella comença a posar condicions”. 

Un poc després, Ma. Magdalena Gelabert afig que “Sempre dic que la nostra societat té una crosta de patriarcat[1], una crosta, però tot d’una que gratam una mica, hi ha un matriarcat implícit innegables. A les rondalles, les madones tenen la clau del rebost i la bossa dels doblers. I a la societat mallorquina, gairebé fins ara, la que duia la bossa dels doblers a la casa era la dona”.

I, en un altre moment de l’entrevista, comenta que aquestes rondalles “Mostren dones poderoses, intel·ligents, amb capacitat d’administrar els seus béns, per decidir sobre la seva vida…”. I, podríem rematar-la amb unes frases que cal remarcar: “Que unes tesis com aquestes estiguen construïdes a partir de les rondalles, un material que tenim tan a mà, demostra que aquesta posició de la dona la tenim al substrat de la cultura més arrelada, a la imatgeria col·lectiva del nostre poble. No hem d’anar a cercar les eines per reivindicar les dones, les tenim a ca nostra. Són a les rondalles”. Hi estic totalment d’acord. I, per un motiu: el treball sobre el matriarcalisme m’ha fet veure que, donant molta llibertat als possibles informadors (indistintament de l’edat, del lloc de naixement, de si les seues arrels són valencianes, catalanes o, com ara, balears o de l’Alguer), és en les rondalles com també en les cançons eròtiques i en altres cançons, on és viu el matriarcalisme, indistintament que hi haja qui puga considerar-ho de poble o casual (que no ho és).

I, en molts casos (en el cas del País Valencià), en rondalles que no foren recopilades per Enric Valor, qui, entre altres coses, les retocava i, a banda, n’exclogué les de línia eròtica[2], a diferència, com ara, de les arreplegades per Ximo Caturla (qui sí que arreplegà rondalles, però sense refer la substància ni inventar-se-les, això és, amb lo que podríem dir honestedat). Agraesc el detall de Ximo Caturla, qui, com podem llegir en l’article “La recerca folklòrica: Joaquim González i Caturla i les seues rondalles” (https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000192/00000040.pdf), de M. Jesús Francés i d’Anna Francés, “no reformula ni augmenta sinó que tria la reproducció fidel de les rondalles que li són contades”. A banda, una part important de les que figuren, per exemple, en el seu llibre “Rondalles de l’Alacantí”, com ara, és la dona qui s’ho trau de les mans, la persona activa, la saviesa tradicional, qui gestiona (fins i tot, una dona ja vella i amb molta espenta) i, àdhuc, l’home és salvat per la dona.

Així, en la rondalla “Peret i Margarideta (Arreplegada a Sant Joan i Mutxamel)”, Margarideta, germana de Peret, renuncia a menjar-se una part del seu germà (els ossos que li corresponien en una menja), els colga com si fossen una llavor (com qui ho fa en desembre amb l’esperança en la collita en començar l’estiu) i, posteriorment, eixos ossos es converteixen en un arbre. I Peret, com que sap que la seua germana Margarideta sí que és una persona de bon cor, li aplanarà el camí i li premiarà la bonhomia:

“Finalment, va venir la seua germana Margarideta, la qual s’acostà a l’arbre i li preguntà amb molta tendresa:

-Peret, Peret, em dones una pereta?

Aleshores, totes les branques de la perera s’agitaren com si una gran ventada sacsejara l’arbre sencer, la soca va tremolar fortament i se sentí la veu que feia:

-Sí, totes per a tu, que tu m’has salvat.

I zuuum! Totes les peres van caure a terra i, al mateix temps, es va poder sentir la veu de Peret que deia:

-Xacarracatxac! Ja estic viu!

I així fou com Peret va tornar a la vida. El xiquet va baixar de l’arbre, donà la mà a la seua germana i se n’anaren tots dos ben junts” (pp. 17-18).

 

Agraesc a totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Té una relació directa i, cal dir-ho, prou considerable, amb la introducció de la dinastia castellana dels Trastàmara, en 1412, després de la mort del rei Martí l’Humà, en 1410 sense descendència, el darrer rei procedent de la rama dels històrics comtes de Barcelona.

Sobre aquest tema, han parlat, com ara, l’historiador Jaume Vicens Vives (en l’obra “Notícia de Catalunya”, de 1955) com també Diether Rudloff (en l’obra d’art “Catalunya romànica. Art, cultura i història”, de 1980, originàriament, en alemany) i, per descomptat, Josep Fontana, en el seu llibre “La formació d’una identitat”, del 2014 i en alguna entrevista feta arran de la publicació d’aquest tercer llibre.

Aquesta introducció de la cultura castellana i, sobretot, del tipus de política de la dinastia dels Àustries (des del primer quart del segle XVI) i, molt més, de la dinastia dels Borbons (la qual encara cueteja i molt), té una relació directa amb lo patriarcal en el present, tant en l’actual Estat espanyol, com en França, encara que a penes se’n faça esment: ni en molts articles sobre lo matriarcal, ni en moltes obres sobre la dona i els seus drets (principalment, en les de tipus social, econòmic i històric). Cal unir-ho a l’homenatge als diners i, òbviament, a la cultura castellana del “furtar i mentir” que Francesc Eiximenis (qui, entre altres coses, feu de conseller del rei, en el segle XIV) plasmà en el seu temps.

Per això, agraesc, des d’ací, l’espenta de les persones que sí que ho plasmen, com ara, Bartomeu Mestre, Jordi Salat, Marc Pons, Biel Majoral  o, com ara, Bàrbara Suau Font (per mitjà de comentaris en el llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”).

[2] En l’article “Tabús i erotisme en les rondalles d’Enric Valor”, de Vicent Vidal Lloret i publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica”, del 2013, llegim que “En una entrevista concedida a Gemma Lluch i Rosa Serrano, Valor explica com va canviar per complet les rondalles ‘El pollastre en festes’ i ‘La mestra i el manyà’ , i encara va decidir no recollir-ne d’altres, perquè les considerava excessivament obscenes. (…) Encara que no es refereix directament al sexe, podem suposar que l’autor hi operava com amb la qüestió escatològica i, ja ho podem avançar, no hi podrem trobar mostres de sexualitat explícita en cap racó de les seves rondalles. El garbell personal de l’autor, per tant, sembla evident” (p. 174).

Hòmens alliberats per dones, en rondalles

General, , , , , ,

 

El 15 de maig del 2021, viu que Òscar Kropotkin Ferrer, un amic que formava part del grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, havia publicat l’article “Les mares dels vents” (https://alicanteplaza.es/les-mares-dels-vents), de Joan Borja i que, eixe dia, havia aparegut en la web “alicanteplaza”. En l’article de Joan Borja, hi ha detalls en línia amb el matriarcalisme que veiem en la rondalla “La torre d’iràs i no tornaràs”, en la versió “Leonor (variant C)”, recopilada per Sara Llorens, en què, per exemple, l’home és salvat per Leonor, és a dir, Leonor és qui fa el paper actiu, un tret típic de les cultures matriarcals.

Així, podem llegir que “Totes quatre Mares del Vent són velles, bondadoses i sàvies: generoses, afables, astucioses. Matriarcals”, com en moltes rondalles de Sara Llorens ho són les àvies, les velles o, com ara, les dones (jóvens o no) que, com ara, salvaran l’home (o el jove) o, per exemple, li diuen què cal que ell faça.

A més, “les Mares dels Vents defenen i protegeixen solidàriament les dones de bon cor –com ara la protagonista de la rondalla, Margarita Blanca- contra tots els mals vents que bufen del món.

En ‘El xiquet que va nàixer de peus’[1], publicada per primera volta el 1964, en el primer volum de Meravelles i picardies, (…) la Mare dels Vents, es mostra amb ‘la seua colossal estatura, que era doble que la d’un home ben tallat. Tenia una cara (…) afable (…), uns ulls de vella encara vius i plens d’una llum de simpatia, i al volt del cap, una gran corona de blancs cabells que endolcia el seu gest i la feia bona de mirar’”.

I, a continuació, addueix que “Es tracta, en un cas i en l’altre, d’uns personatges entranyables, que simbolitzen la intel·ligència, l’experiència, la solidaritat, la deferència i la bonhomia. (…) De més a més, (…) creen de seguida vincles de complicitat amb la protagonista, Margalida Blanca, a la qual ajuden i protegeixen”  i que les Mares dels Vents “obsequien Margarida amb tres objectes màgics (una avellana, una ametla i una nou) que es revelaran determinants per a les aventures que l’heroïna haurà de protagonitzar: realitzar un treball difícil que els homes no saben resoldre, guanyar la pròpia llibertat i desencantar el guapíssim rei Astoret, que no és sino una mena de bell dorment”.

En el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, hi ha una quantitat important de rondalles en què la dona és la part activa i, fins i tot, qui fa que l’home s’allibere.

Agraesc l’escrit de Ximo Caturla en què m’indicava en quines rondalles recopilades per ell considerava que estava molt present lo matriarcal. I, per descomptat, a les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme o bé en el dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Una rondalla recopilada per Enric Valor.