El sentiment de pertinença a la terra, la natura i la independència de Catalunya

General, , , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què captem el sentiment de pertinença a la terra (en aquest cas, molt en nexe amb la natura com a part de la contrada), és “Necessito cada dia” (p. 25). Cal dir que els versos tenen a veure amb lo que fa que Rosa Rovira Sancho estiga creativa:

“Necessito cada dia

despertar quan surt el sol,

obrir portes i finestres

veure el cel de Monistrol.

 

(…) Necessito la natura

sentir el cant del rossinyol,

que refila dalt la branca

a l’entorn del rierol.

 

Necessito goma i llapis

per escriure en un paper,

combinant mots i paraules

i un poema compondré.

 

Necessito lliurar als altres

un bocí de mi mateix,

la gaubança de l’ajuda

se’t retorna amb escreix.

 

Necessito d’un somriure

quan estic atribolat,

un petó i una moixaina

per sentir-me assossegat.

 

Necessito al finar el dia

el silenci de la nit,

els estels de la nit fosca

que renoven l’esperit”.

 

 

Continuant amb la connexió amb la terra (i com si lo tel·lúric fos la mare, la Mare Terra) i amb aquest sentiment, el capim en el poema “El gira-sol” (p. 27), amb qui se sent adherida, fins i tot, en aplegar el vespre:

“Déu vos guard planta formosa (…).

El seu fruit ja ha fet granada

i se sent afortunat,

ja comença a perdre força

sense por a la soledat.

 

(…) Ara en l’hora de sembrada

deixant caure la llavor,

per la pròxima anyada

tornar a veure el resplendor”.

 

 

Per consegüent, la poetessa enllaça el vespre i la nit amb l’hivern, estació de l’any associada a la sembra, a colgar la llavor que fructificarà en la joventut de la vida (en l’estiu).

Una altra composició en què l’escriptora de Monistrol de Calders exposa aquest sentiment és “Estimo les Guilleries” (p. 28), que és un massís que hi ha entre les comarques catalanes de la Selva i d’Osona:

“Estimo les Guilleries

i també estimo a Sau,

pel seu verd de les arbredes

pels pantans de color blau.

 

Per la terra vermellosa

contrastada en color gris,

tot un munt de coloraines

són motiu de gran encís.

 

Bona gent de la contrada

agosarats i peculiars,

decidits amb gallardia

són valents i singulars.

 

(…) Per la pau que s’hi respira,

perquè Sau és estimat,

jo estimo les Guilleries

per la seva llibertat”.

 

 

Adduirem que, com que el poema data del 2014, els darrers versos podrien tenir relació amb la independència de Catalunya. I, ben mirat, també pot empiular amb la sensació de llibertat que atorga l’espai de què parla. De fet, en la composició “Florido pensil” (p. 29), escrit eixe any, diu que

“La veu del nou poble

que surt al carrer,

demana el retorn

d’allò que ens prengué”

 

Castella, o siga, l’emancipació, la possibilitat de constituir-se en Estat lliure i sobirà, com, uns anys abans, ho havia fet l’estat europeu Kossove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Eren els seus lemes

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿qins eren els seus lemes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb una títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem 

 

****

 

Quant a missatges, el 22 de març del 2025 i posteriorment ens posaren “No els sé, però estar bé en família era primordial” (Àngels Sanas Corcoy), “El que la mare sempre deia: ‘Treballar per viure, ser bones persones i fer el bé'” (Rosa Rovira), “No tenien temps, ni coneixements per  apensar en aquestes coses. Treballar i tenir cura de la casa i dels infants i prou” (Xec Riudavets Cavaller), “Els seus fills. I estar al día amb els pagaments” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Educar els fills era el seu lema principal i, sobretot, cuidar del seu marit” (Pilar Ortiz De Paz), “Els seus lemes eren que la vida pega moltes voltes, però, si tu ets com cal, aprens ( bé a l’escola o en un ofici que sigui necessari), per a tots, estàs preparada per a tot. I tenien tota la raó” (Lydia Quera). Sobre aquest darrer, ma mare, em digué el 22 de març del 2025: “Això em pareix de lo més correcte”; “Lemes? No sé a què et refereixes… ¿Políticso alguna frase feta? Com aquestes: ‘Senyor, Senyor, home de la Senyora i pare del Senyoret’ o ‘Beatet: ajuda’ns’. Coses així, no sé” (Josep Ferrer Ferrer), a qui comentàrem que “Hi ha qui, per exemple, sol usar frases o refranys amb què defineix què representa la vida o com cal actuar.

Així, l’àvia paterna de ma mare, molt forta, molt arriscada i molt servicial, conta ma mare que solia dir ‘Els diners i els collons, per a les ocasions'”. En acabant, ens afegí “El que recorde de la mare és aquesta: ‘Negoci que no deixa, deixar-lo’. El que volia dir és ‘El negoci que no reporta beneficis, val mes deixar-lo’. ‘Una altra, i aquesta és bona: ‘A lo vell, foc amb ell'”, “Eren, sobretot, la besàvia i l’àvia, Fe, Esperança, Caritat.

La iaia sempre deia que ‘Les persones de bé i mirant pel pròxim tenen les portes obertes del cel’.
Sempre varen inculcar els mateixos valors: ‘Fer al be sense mirar a qui, al què, ni al perquè’.

Jo ho vaig mamar tant i tant que crec que encara rebo hòsties per tooots costats. He arribat a la conclusió que s’ha de ser FDP per a tenir sort en aquesta vida” (Montserrat Cortadella).

En correus electrònics, el 22 de març del 2025 ens plasmaren “Els lemes de mes àvies i de mon pare eren ‘guanyar-se la vida” (Ramona Ibarra).

En el grup “Cultura, tradicions i folklore dels nostres avantpassats catalanoparlants”, el 22 de març del 2025 escrigueren “Ho faràs perquè ho dic jo” (Montserrat Carulla Paüls). Finalment, ma mare, per telèfon, ens digué el 22 de març del 2025 aquestes paraules: “Jo he sentit ‘No deixes la senda vella per la novella’: no siga cas que faves un canvi brusc i ho perdés”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

El sentiment de pertinença a la terra, fonts, natura i versos per a xiquets

General, , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, i en què capim el sentiment de pertinença a la terra, és “Barcelona” (p. 12):

“Barcelona embellida

de goig i tendror,

primavera florida

amb sublim germanor.

 

La mar ens honora,

la serra també,

semblança a tothora,

de l’amor més sincer.

 

Festegem la diada,

celebrem els 9 anys,

amb aquesta trobada

d’amics i companys.

 

(…) I aquesta vetllada

joiell d’un jardí”.

 

A més, copsem nexe entre la ciutat i l’interior de Catalunya, entre la mar i la serra, la diada, l’aplec…, és a dir, trets que empiulen amb la cultura matriarcalista i amb lo català.

Igualment, en la composició “Clam d’amor” (pp. 13-14), es reflecteix en molts moments, per exemple, en escriure

“deixeu-me gaudir de la terra,

mullada amb plugim de suor,

pols del destí que m’aferra.

 

Deixeu-me que canti a l’amor,

deixeu-me lloar als meus pares,

bressol de bondat i tendror,

curulla de flors perfumades”.

 

 

També es plasma en el poema “La piscina” (p. 15), quan l’escriptora de Monistrol de Calders posa

“Xipolleig de natura

envoltada de bosc,

lligams de la terra”

 

i, com ara, en “Una dotzena de versos” (p. 18), en el mateix ramell de poemes:

“Un pollet que fa piu-piu

Dos paons de cua gran

Tres cotorres i un tucan

Quatre ocells a dalt del niu

Cinc coloms i una perdiu.

 

Sis canaris refilant

Set conills en llibertat

Vuit ovelles del ramat

Nou cabretes van saltant

Deu vedelles pasturant.

 

I Onze versos en cadena

Tots plegats fan la dotzena”.

 

 

Ben mirat, Rosa Rovira Sancho el trau en la composició “Molí d’en Sala” (p. 22), també dirigit a forasters que visiten l’esmentada vila:
“Envoltat de la natura

un paisatge efervescent,

de verdor sempre té ufana

està ple d’embelliment.

 

L’aigua baixa fresca i clara

(…) va seguint el seu cabal.

 

Buscant pau, trobareu joia

en aquest bonic racó,

aneu al Molí d’en Sala

lloc de calma i la serenor”.

 

 

A banda, l’escriptora el posa en el poema “Font de ca l’Estiraguès” (p. 23), en què es manifesta l’esperit comunitari i en què indica que,

“Rodejada de muntanyes

gairebé al fons de la vall,

va brollant de les entranyes

una font a poble avall.

 

(…) El Llirac, picà la pedra,

el Jeroni, hi va ajudar,

el Muñoz, va fer l’empedra

que el Feliu va proposar.

 

Respectem-la i gaudim-la

quan hi anem a omplir l’envàs,

estimem-la i conservem-la”,

 

uns versos que ens evoquen la Mare Terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Respectaven el ritme del nen

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿respectaven el ritme del nen? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb una títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís Barberà i Guillem 

****

 

Quant a missatges, el 21 de març del 2025 i després ens posaren “Sí: sempre. L’àvia sempre deia que cada nen és un món i que, per tant, han d’anar fent segons el seu ritme; mai més de lo que poden, encara que, per edat, toca. Si els obligues, no es bo.

Han de treure les seves capacitats i, sobretot, mai fer comparacions (ni entre germans, ni entre nens de la mateixa edat). Per posar un exemple, uns poden ser molt bons en lletres i, altres, en matemàtiques” (Antonia Verdejo), “Bon dia,

Record que dels nadons (‘fillets del cel’, en deim aquí) que dormien de dia i, de nit, ploraven, se’n deia que tenien ‘es dia girat’. Açò s’havia de corregir i els impedien dormir de dia fins que agafaven el ritme dels adults” (Xec Riudavets Cavaller), “Ma mare em va alletar fins a dos anys. 

Em contà que un dia vaig anar a demanar el pit i, enjogassat com estava, li vaig mossegar la mamella. Aquell dia va ser la  darrera lleteta que em va donar” (Vicent DE LA Torre), “Era un temps. Un dels títols era l’escaleta per pujar estatus. Clar: tots no tenien les mateixes ganes o madurem a distinta velocitat. I és clar: escola, mestres particulars… I, quan, a un xicon, se li diu massa vegades ‘Ruc’, s’ho creu. I les comparacions deprimeixen…: ‘El teu germà és llest. Tu, més ruc que tacó’. Lluís: parle per mi i, a vuitanta-un anys, encara tinc eixa càrrega a l’esquena. I jo vaig ser mestre de taller. I vaig fer algun curset a la facultat (de gravat). Mira aquest gravadet: no seré tan ase” (Josep Ferrer Ferrer) i ens n’envià u d’una flor; “No t’ho sabria dir” (Daniel Gros), “Totalment. De fet, el nen i la nena era la moto a controlar. Jugar, passejar o, a la voreta del foc, explicar jocs o rondalles dia a dia” (Lydia Quera), “Jo vaig ser la primera i recordo que, en els estudis, anava al meu aire, però, si em relaxava, ja tenia qui m’adreçava.

Quan varen néixer les meves germanes…

La mitjana anava tant al seu aire que, a mi, em feia enveja.

La petita ja va ser una història patètica: no la deixaven viure. Era un control constant en toot i per a tot” (Montserrat Cortadella), “A casa, més aviat es feia lo que la mare manava” (Montserrat Carulla Paüls), “Tot lo que podia” (Àngels Sanas Corcoy), “Ho tinc difícil per respondre. Jo sóc la més petita de tota la família. Érem trenta-dos cosins germans” (Pilar Ortiz De Paz), “Jo, a casa, es feia el que sabíem que volen la mamà i el papà. Ens agradava veure’ls contens. Sense saber-ho o parlar-ne, però donava le sensació que ens deixaven fer bastant la nostra, amb uns límits,però eren molt oberts per a l’època. I es parlava de tot davant nostre i nosaltres, sense cap comentari, ja sabíem lo que romania a a casa i lo que podia sortir-ne. Aquests són els meus records en aquest tema” (Esther Farres Casas), “No ho sé” (Joan Prió Piñol), “Bon capvespre,

Crec que sí. Tenien horaris i, fins i tot, com s’alletava. Fins ben grans, els portaven a coll o en braços. Molt. Estaven sempre atentes al bressol i procuraven fer tota l’altra feina (que era molta) vigilant que no els passés res.

Jo recordo que em van ensenyar a caminar a l’era de casa: em posaven a seure a sobre una manta al terra i em deixaven un rodet de fil ja gastat (eren de fusta i, per perseguir el rodet, vaig començar a caminar). També em feien portar un barret de palla (que en deien ‘barret de cop’ en aquestes contrades) per evitar precisament cops de cap.

I, si els nens o infants dormien, se’ls deixava dormir, no els despertaven per alletar o per menjar.

Avui toca canviar l’hora del rellotge per posar-ho a horari d’estiu. Una anècdota sobre això: a casa, sempre es deixava un rellotge que no se li movia l’hora ni avant, ni enrere, perquè deien que el bestiar no entenia de canvis d’horaris i que el seu organisme tenia les hores de menjar.i que, si no se’ls hi donava, o bramaven o xisclaven i estaven neguitosos. Per tant, ells continuaven el seu horari” (Joana Cabiscol Calvès).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Educació matriarcal en relació amb retirats, amb la natura i amb la terra

General, , , ,

Una altra composició que figura en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho i en què apareix el tema de l’educació matriarcal, és “Compartint diada” (p. 11). Així, centrada en la vila de Monistrol de Calders, escriu un poema que li encarregaren:

“A Sant Llorenç hi ha una estrella

que la guardo en el meu cor,

els meus anys de jovenalla,

en són un bonic tresor.

 

M’ensenyaren a estudiar,

m’ensenyaren a llegir,

m’ensenyaren a estimar,

a respectar i a compartir.

 

(…) Amitjanem aquesta diada

de Sant Jordi amb il·lusió,

gaudint de la bellesa,

de vostra jubilació.

 

I cada dia la gaubança,

sigui un goig a celebrar,

amb coratge i esperança,

per afrontar cada demà”.

 

 

Com podem veure, es tracta d’una educació que empiula lo escolar (llegir i escriure) amb l’estimació, amb la tolerància i amb la generositat, detalls que sí que connecten amb els Pobles matriarcalistes, puix que refusen prioritzar la guerra, l’enfrontament, el rebuig i, com ara, l’egoisme.

Ben mirat, l’escriptora trau la bellesa, la fruïció i l’atreviment de viure amb l’esperança, malgrat l’edat de qui es retira dels treballs.
I, si aquests versos van dedicats a adults madurs en edat, també en copsem en què la natura és tractada com si fos un xiquet de pocs anys i al costat de la mare, per exemple, en el poema “Arriba la Candelera” (p. 19), una festivitat que té lloc el 2 de febrer, quan ja han passat bona part dels dies més gelats de l’hivern:
“Els ocells les passen magres

car, no troben aliment,

necessari pel seu viure

piulen quan passa la gent.

 

Et demanen una ajuda

una mica de menjar,

perquè volen sobreviure

per cantar a l’endemà”.

 

 

Aquestes paraules poden evocar-nos el nen (simbolitzat per l’ocell) que demana menjar a la mareta i a qui ella respon donant-li’n perquè compense la necessitat i perquè, com el moixó, puga cantar la vida i viure amb confiança.

Igualment, captem la connexió de la poetessa amb la natura, motiu que fa que ella s’hi interesse per salvar-la.

De fet, aquest nexe també es plasma en “Els ànecs de Monistrol” (p. 20), quan diu que, en plena fredor de gener i amb una riera glaçada,

“hi ha alguns ànecs que caminen

van lliscant tots al compàs.

 

(…) S’acosten a la vorera

tot buscant algun crostó,

que els hi tira la mainada

de pa sec o rosegó.

 

(…) Això sí, tothom vol veure’ls

passejant amunt i avall,

l’atracció està garantida

quan ensenyen el plomall”.

 

 

Per consegüent, no apareix la figura del caçador, ni la de qui tracta la natura com si fos una propietat seua, sinó una mena d’empelt entre ambdues bandes, com el nen ho fa amb la mare i, de pas, amb lo tel·lúric.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

 

L’educació matriarcal entre generacions i en les escoles vernacles

General, , , , , ,

Una altra composició en què capim temes que solen aparéixer en la literatura matriarcal és “Dolça llar” (p. 8), en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira. Així, comenta que

“La vida és una escola

una escola de germans,

brollador de saviesa,

on hi van petits i grans.

 

Els menuts hi van aprendre

d’escriure i de llegir,

els grans hi van a viure

una tasca sense fi.

 

Un cor ple de coneixença

és bona jubilació,

anem tots cap a dispesa

citació de germanor.

 

Dolça llar, cordial bonança

il·luminant vostre camí,

un model de benaurança,

on tots plegats puguem gaudir”.

 

 

Per tant, no sols parla de l’escola (sovint, associada a un edifici fora de casa on s’instrueix), sinó, igualment, de la llar com un lloc en què tots aprenen entre tots.

De fet, ben prompte, ho reflecteix, quan diu que hi ha germania, encara que vincule els xiquets amb l’ensenyament oficial i, quant als majors, amb lo que podríem dir una escola d’adults.

A banda, Rosa Rovira Sancho fa una defensa de la dedicació a l’escriptura i a la lectura: ambdues, en nexe amb els més petits; i, en el cas dels grans, potser, com a mitjà que compensarà part del seu passat escolar.

I, com que la poetessa és favorable a aquesta pedagogia, addueix un estil que, al meu coneixement, plasma el seu ideal d’educació i d’ensenyança: en una llar afable (dolçor), amb cordialitat, que jugue en pro de triar i d’anar per bon camí en la vida, de benaventurança (per fer el bé), de forma comunitària (com qui ho fa en sessions en rogle) i, òbviament, del gaudi. O siga, amb el regle i amb els castics ben lluny.

Unes pàgines després, en el poema “Estudiant” (p. 10), l’escriptora passa a un ambient ja centrat en l’ensenyament formal (ací, l’educació d’adults en l’any 2000), no en el que es crea, sobretot, mitjançant la transmissió de la saviesa popular, de les tradicions i de l’educació per a la vida. Ara bé, ho fa enllaçant l’evocació de la seua infantesa i el pas per un centre d’adults:

“Recordo el moment d’entrada a l’escola,

en un primer dia vaig descobrir,

una colla d’infants dintre de l’aula,

volien aprendre d’escriure i llegir.

 

Anhels de saviesa brollaven dins nostre,

escoltant i aprenent del gentil professor”.

 

En canvi, quan u ja és jove,

“L’escola d’adults serà la drecera

pel noi que ho desitja i vol estudiar,

de font de fluïdesa, n’és la pionera,

fontana educativa de Castellar”,

 

 

com la mare que educa el fill en els primers anys de vida (en què es forja molta de la personalitat del xiquet).

Finalment, com que l’escola és en Catalunya i promou lo tel·lúric, reflecteix un sentiment de pertinença a la terra que es manifesta en dir que

“Arriba Sant Jordi i fem un poema,

sense saber gaire, què fer i què dir,

Sant Jordi, és el patró de casa nostra,

i és una festa que s’ha de gaudir!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, germania i sants protectors de la vila

General, , , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)” de Rosa Rovira Sancho (1952).

Prosseguint amb el sentiment esmentat, en les composicions de la poetessa de Monistrol de Calders (el Moianès) en aquesta obra, apareix, per exemple, en uns versos dedicats, en bona part, a una empresa que arrelà en la vall on és la vila: “25 anys a Penn Sedespa” (p. 6). Així, llegim que

“Amagada entre muntanyes

a recer de quatre vents,

tant si bufa tramuntana

el migjorn o el de ponent.

 

Hi ha una vall meravellosa

on davallen rierols,

quatre cases en un poble

és la vall de Monistrol.

 

Un poblet de gent molt sana

que treballa de valent,

per guanyar-se quatre cèntims

i per fer pujar el jovent.

 

La indústria on treballen

té una gran prosperitat,

en teixits de roba fina

i gran sortida de mercat.

 

Avui uns quants estan de festa

per uns regals inesperats,

amb què l’empresa els gratifica

pels vint-i-cinc anys treballats.

 

Apostem amb alegria

per un futur formós,

prosperitat a la nostra empresa!

de tots els treballadors!”.

 

Com podem capir, primerament, posa detalls sobre la contrada, de l’oratge que hi sol fer. Després, connecta el treball amb la terra, amb lo tel·lúric i no, com ara, amb cap càrrega, ni amb el patiment. És més: ho empiula amb una vida sana i de fortalesa, la mateixa que copsem en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, principalment, entre les que passaven dels huitanta anys i que, amb noranta o més, encara estaven actives.

En acabant, Rosa Rovira Sancho trau el tema de l’agraïment dels superiors a uns quants treballadors i, per tant, lo que se sol dir la cultura de l’esforç (ben reflectida en el Poble català), en lloc de fer un culte a la persona o als qui comanden la indústria.

De fet, al capdavall, apareix el tema del grup, de l’esperit comunitari, d’eixe ambient en què s’agraeix el paper que fa cada u pel bé del conjunt, en lloc de la política competitiva. I, altra vegada es plasma la fruïció de la tasca, puix que beneficia el sentiment de pertinença a la terra i el desenvolupament de la persona.

En una altra composició, “Sant Feliu” (p. 7), escrita en l’any 2000 i en nexe amb el patró de la  vila, també es reflecteix el sentiment i, altrament, la idea d’aplec i trets matriarcalistes, com ara, el fet que la poesia (com si es tractassen d’uns goigs) es converteix en un mitjà d’educar (així com, històricament, passava en determinats balls en què es cantava i es reportava sobre persones i sobre fets):

“Fill de terra africana,

a Catalunya va venir (…).

Quan va fer estada a Girona

on va ser-hi martiritzat,

va guanyar celestial corona

ara i tota l’eternitat.

 

Venerant-lo al seu altar

Monistrol l’acull patró,

i la gent que el va a mirar

li en demana protecció”.

 

 

Per consegüent, aquests versos podrien evocar-nos la idea d’acollida (molt vinculada amb la cultura catalana) i, ben mirat, l’actitud creativa de les persones. Afegirem que, en un moment en què no hi havia partits polítics, ni clubs, ni associacions de tipus social (en el seny contemporani i com a resultat de l’aparició del capitalisme), i en què bona part de la prosperitat depenia del camp i dels animals, té el seu seny que la gent adoptàs un patró com a protector (i més encara, quan el relat tradicional el relacionava amb la terra on es viu, ací, amb Catalunya)

I, com que l’advocat feia bon paper, se li dedicaven festes i la vila s’identificava amb lo que, simbòlicament, representava Sant Feliu.

Finalment, lligant amb lo matriarcal, els goigs parlen de la germania i l’autora aprofita eixos versos i, així, podem pensar que la germanor forma part de la seua vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia senzilla i creativa i lligams socials i amb la terra

General, , , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Rosa Rovira Sancho (1952), en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”.

En aquesta altra obra de Rosa Rovira Sancho, a què accedírem gràcies a la seua generositat, publicada en Monistrol de Calders en desembre del 2019, també es reflecteix aquesta literatura. De fet, la dedicatòria (“A tota la meva família, als amics, a tots els que heu fet possible el meu despertar de les lletres”) i el detall del subtítol, ja ens donen una primera idea del seu vincle amb els més acostats, amb la terra (els pètals de zona rural) i amb la creativitat sobre el paper.

És més: en el primer poema, “Flor de la vall” (p. 4), captem una manera senzilla, didàctica i intel·ligible amb què l’autora desitja aplegar a la gent i crear-hi un enllaç que ens evoca la connexió de la floreta amb el jardiner i amb el nen que s’atansen a olorar-la o bé a contemplar-la. Però l’escriptora, mitjançant la composició, explica el pas de la idea creativa a l’exposició dels versos:

“Una sorprenent idea

em desperta de bon matí,

sento una força immensa

inexplorada per mi.

 

Vull fer un vers,

vull fer una poesia,

vull fer un escrit

curull d’alegria.

 

D’estructura ben senzilla

i de bona comprensió,

que tothom que ho llegeixi

ho entengui de debò.

 

Si s’entén el que vull dir

comprenent el que jo penso,

si es noten les emocions

i la il·lusió que jo sento…”.

 

 

El fet de posar els mots de manera planera i, per dir-ho així, de fer amable la connexió amb el lector i amb l’oïdor, podríem dir que va en línia amb la de l’estil dels llauradors i de la gent del camp, puix que no solen recórrer a la pompositat, ni al barroquisme, ni a la cosa etèria, sinó al realisme i a la naturalitat.

Al capdavall, agrega que

“El llapis sobre un paper,

el negre sobre el blanc,

serem uns bons amics

d’ara en endavant”

 

i, més encara, quan la poetessa capeix que, com el nen joiós de ja tenir una idea, ella la passa al paper recorrent al seu aliat: el llapis.

En el segon poema del llibre, “Feina” (p. 5), lo faener és vist com una part més de la terra, com un empelt amb ella i amb l’entorn:

“Oh perla tan buscada,

font de creativitat (…).

Ets de tothom un desig (…).

Ets dintre de casa,

ets fora el carrer,

(…) i entre nosaltres

hi han llaços d’unió”,

 

 

ja que, com escriu l’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) en l’obra “Notícia de Catalunya”, “és el replegament del país cap al seu refugi essencial, cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51), el qual, cal dir que, en la nostra cultura matriarcalista, és “un ‘signe d’elecció’” (p. 46). ¿Com, si no, poden resultar les relacions amb els altres i amb lo autòcton, si no ho fan amb un mínim de confiança en el proïsme i de fe en l’esdevenidor?

Per això, l’autora comenta que es forgen

“Lligams de família,

lligams de companys,

fan que dia a dia

anem passant anys.

 

(…) qui té bona feina

no sap el que té!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Les flors, els arbres, el simbolisme de la vida i la mare com a jardinera

General, , , , , , , , , ,

Un altre poema del llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, i en què capim trets de la literatura matriarcal, és “Ens agraden molt les flors” (p. 79):

“Ens agraden molt les flores

perquè alegren nostra vida,

i engalanen els records

No ho sé, ni me’n recordo

del dia del naixement,

quina flor o quina joia

hi va ser-hi més present.

 

I tampoc no me’n recordo

del dia del meu bateig,

els meus pares em posaren

nom de flor pel meu festeig.

Sovint sí, que me’n recordo

de la meva Comunió,

lliris blancs per la diada

i nebulosa en branquilló.

 

Casaments, tampoc no hi falten

ni pels nuvis, ni padrins,

i per a les bones mares

les més maques dels jardins.

Per les festes d’alegria,

per les festes de record,

t’acompanyen cada dia

i també a la teva mort.

 

I llavors, ploren amb fúria

totes plenes de tristor,

esperant una mà noble

deixi caure una llavor.

Ens agraden molt les flors

perquè alegren nostra vida,

i engalanen els records

amb el goig de la florida”.

 

Podríem dir que aquesta composició és plena de símbols relatius a la vida i al pas a pas fins que, amb noblesa, la figura del jardiner colga unes llavors en l’hivern biològic i de l’any, esperant amb confiança que, així com l’home dóna semen (del mot “sement”) a la dona, hi arrele i que, amb el temps, genere una planta, un arbre…, els fruits dels quals es colliran en l’estiu de la vida (en la jovenesa).

Altrament, la poetessa fa un repàs de la seua vida, defén l’evocació i, amb naturalitat, comenta que no recorda tot de quan era xiqueta.

Més avant, lliga les noces amb una de les parts més boniques de sa vida i amb el simbolisme del jardí: els resultats de la bona avinença entre dues persones que abans no es coneixien.

A més, es posa en pro de la membrança, en un moment que Rosa Rovira Sancho, a tot estirar, té quasi seixanta anys. En altres paraules, l’autora és en la maduresa de la vida, la qual viu amb optimisme, en lloc d’associar la primavera d’hivern amb la malenconia.

Al capdavall, com a senyal del seu sentiment de pertinença a la terra, trau una persona (al meu coneixement, bé un horticultor, ella, amant de la jardineria, com ens escrigué un dia, bé un pagès) que estima la terra, que la llaura bé, amb afecte, amb la mateixa amor que en els Pobles matriarcalistes: la terra com a Mare nostra, qui ens ha proporcionat el naixement i a qui tornem el favor (el permís que se li demana, com a representació del respecte que se li té i de l’agraïment cap a ella) i, àdhuc, a qui ens acostem, bé per contar-li coses positives, bé en moments de necessitat de sentir-nos acollits, bé sota el sopluig d’algú que ens empare, etc.

Per això, remata la composició dient que “engalanen els records / amb el goig de la florida”, la qual aplega amb la primavera i amb la celebració religiosa (d’arrels paganes) de la Pasqua Florida, també coneguda com la Pasqua de les flors.

Un altre poema semblant en simbolisme, i en la mateixa obra de la poetessa de Monistrol de Calders, és “El tresor de Nadal” (p. 97), amb detalls que enllacen amb el matriarcalisme i amb la infantesa:

“Si les festes de Nadal són l’esbarjo

el Nadal guarda el secret,

per gaudir de la mainada

del pessebre i de l’avet.

 

Obre els ulls a la infantesa

esclatant llum i color,

del misteri que ens emplena

nostre cor de germanor”.

 

I, de pas, reflecteix una amistança. Després, afig que

“Descobreix amb valentia

escoltant l’ànima endins,

es retroba amb delectança

la riquesa que hi ha dins.

 

Comparteix-la amb alegria

amb els éssers estimats,

que són dies de gran joia

com tresors ben resguardats”.

 

Aquests versos estan en nexe amb uns que exposa en el poema “L’avet de Nadal”, Nadala del 2010, en què parla sobre un avet que ha crescut pròxim a casa:

“Ja fa uns anys, de matinada

un avet molt eixerit

em va dir quatre cosetes

amb el cor molt afligit:

Molta gent passa i em mira

pel costat del caminet,

per Nadal volen tallar-me

perquè pujo recte i dret.

 

Jo vull viure llarga vida

fer-me gran i esplendorós

per donar-vos bona ombra

quan l’estiu és calorós”.

 

Per consegüent, copsem una relació bona entre l’escriptora i l’arbre (u dels símbols de la dona que alleta, de la mare fecundadora i de les arrels de la persona i amb la terra). Igualment, la poetessa reflecteix la seua estima per la natura i per la infantesa (etapa que representa el creixement). Per això, en acabant, li escriu

“De vegades, vaig a veure’l

Déu n’hi do! Com ha crescut!

Treu el cap per sobre els altres,

està ferm, ple de salut”,

 

mots que ens porten a la flor de la vida, als anys posteriors a l’adolescència.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui  em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

“Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí”, sexualitat matriarcal i refranys

General, , , , ,

Sexualitat matriarcal i refranys. “Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí; i, per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina”.

 

Un altre punt que inclourem en aquest apartat sobre la sexualitat matriarcal és que el 15 de març del 2025, a més d’accedir a un post que Josep Ma. Duran havia publicat la vespra en el grup de Facebook “Dites, refranys i cultura popular catalana”, sobre la dita “Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí; i, per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina” (https://www.facebook.com/share/p/18RrzKaCgo), li responguérem que, “En eixe refrany, la fadrina (dona) té a veure amb una estació de l’any relacionada amb lo femení, amb la foscor; el fadrí, amb lo masculí, amb la claror”,….fins que, un poc després, sabérem que la dita tenia a veure amb el mes de novembre i no amb el de març (en què vivíem en eixe dia). Deia així: “Emili Casademont conta sobre sant Martí:

I hi ha un refrany que diu: ‘Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí; i, per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina’. Això vol indicar que les fadrines empordaneses (perquè aquest refrany és molt de l’Empordà) avui tenen dret a fer un petonet (un petonet innocent i sense cap mena de malícia) al primer fadrí que troben.

De la mateixa manera que, per santa Caterina ─que és d’aquí a ben pocs dies, el 25 d’aquest mateix mes [de novembre]─, els fadrins gaudiran d’un privilegi semblant.

Aquest simpàtic costum, però, enguany dia s’ha perdut, per bé que abans, segons conta la gent vella de la comarca de l’Alt Empordà, era molt practicat. Com molt practicat és actualment i en qualsevol època de l’any (no sols el dia de Sant Martí), l’antic i maliciós costum de l’11 de novembre.

Un costum que permetia que els homes, al llarg de tota la diada del sant, donessin un copet o fessin una manyagueta al ‘pompis’ de les dones que eren del seu gust…”, és a dir, a les natges, al cul.

El 15 de març del 2025 demanàrem a Josep Ma. Duran si l’autor del text era Emili Casademont i Comas i ens ho afirmà i ens agregà que era jornalista i escriptor. Ben mirat, ens facilità com entrar en un escrit que aquest redactor havia posat l’11 de novembre del 2007 en el seu blog “Emili Casademont i Comas” (https://emilicasademont.blogspot.com/2007/11/sant-mart-tossa-de-mar-i-les.html), en què addueix una part que hem considerat sucosa: “I, com a fet curiós, cal ressaltar que, en temps força reculats, Tossa de Mar havia tingut Sant Martí per patró dels cornuts. Així, i, pel que he llegit en un relat històric, el jovent empastifava de sutzures ingrates la façana de les cases dels marits enganyats per la muller i, fins i tot, els feia esquellotades. Per cert, que, després de la Guerra Civil -a la dècada dels anys 40-, encara jo en vaig veure a fer moltes, d’esquellotades, a Girona, dedicades als homes que, en enviduar, tornaven a casar-se. Sobretot, en recordo una efectuada al meu carrer, en la qual vaig participar, bastonejant un pot de llauna. La ‘gresca’ no cessà fins que l’exvidu sortí a la via pública, mig empipat, i donà als esquellotaires algunes monedes, perquè se n’anessin amb la ‘música’ a un altre lloc. O sigui, a qualsevol tasca a beure un got de vi. Això és el que es feia, alhora que es desitjava que els nous nuvis gaudissin d’una llarga i feliç vida.

Diuen que les esquellotades -ara anomenades cassolades- nasqueren per Sant Martí a Tossa, per acabar els tossencs de mofar-se dels marits als quals les dones els feien el ‘salt’, i que, després, la gent, per diferents motius (com modernament el de protestar contra tot allò que considera injust o equivocat), s’escamparen arreu del territori català. Bé podria ser -per què no?- que fos així…”.

A banda, en l’entrada “Novembre” (https://clugjaimeprimero.org/content/novembre), s’indica que el refrany és documentat en nexe amb l’Empordà, però no amb terres valencianes.

Finalment, en el blog “blogdemin”, hi ha una entrada sobre el tema de Sant Martí, “Sant Martí” (https://blogdelmin.blogspot.com/2007/11/sant-mart.html), amb un comentari de l’autor, amb un toc d’humor, que inclou aquests mots empiulant amb els qui estaven fadrins: “Com et pots imaginar, entre els solters d’ambdós sexes, hi havia una autèntica bogeria per sortir a primera hora del matí i trobar-se amb aquell o amb aquella que més ‘tilín’ els fes. (…) Jo, de vosaltres, amics cibernautes, intentaria de provar-ho a veure ‘si cola’, però, després, no us queixeu de les conseqüències, ni culpeu l’Àngel de la Web”.

De totes maneres, al meu coneixement, hi ha una situació molt igualitària i no descartàrem la possibilitat que aquesta connexió entre tots dos fos resultat, en part, del fred de la tardor i que, igualment, anàs unit a una situació de germanor entre ambdues parts de la persona i en la cultura matriarcalista, en línia amb el refrany que diu que la dona fa l’home i que l’home fa la dona. I tot, en un Poble amb una cosmovisió en què el gaudi de lo sexual i de lo eròtic és ben considerat, si més no, en la cultura vernacla tradicional.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)