“El rei convidà tota la gent”, persones molt obertes i honrades

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla “S’arbre de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, del Tom XV de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, un poc després, veiem que, d’aquella aigua, en sorgeix un pa d’or i que, quan se’ls acabaran els doblers (els diners), tornaran a tenir-ne gràcies a l’escudella d’aquella aigua de l’alfàbega (p. 96) i que els tres germans, en aquell jardí, feien lo que els indicava l’aucellet.

Al moment, llegim que “Arribà a ses orelles del rei d’aqueixs tres germanets que estaven a aquell jardí i vivien com uns tres senyors” (p. 97), fet que podríem vincular amb el matriarcalisme, ja que hi està molt associada la figura del jardiner. A banda, es comenta sobre la bonhomia: “llavors, lo bon al·lots que eren, que tots es veïnats[1] no en contaven més que lloances” (p. 98). El rei, atret per aquell arbre de davant el seu portal, va cap a on són els germans i… veiem que és N’Aineta (la dona) qui fa els tractes amb ell, qui raona amb l’autoritat política:

“-En collí un brot, senyor rei -diu N’Aineta-, per un gust.

El rei en collí un, de brot” (p.  98).

I, a més, la bona sensació que aquells germans fan al rei, “jovenets, garrits i, llavors, tan eixerits, tan amatents, tan vius en potències, tan xerevel·los” (p. 96), el porta a voler veure’s amb tots tres una altra vegada,… de tal manera que ell ix del palau reial: “es presenta (…) en aquelles casetes. Troba taula posada, s’hi asseuen i N’Aineta treu un dinar” (p. 96). Així, veiem un monarca molt obert als habitants, no solament als nobles i a les autoritats eclesials com també apareix en altres rondalles, per exemple, arreplegades en el País Valencià. Això explica que, molt prompte, “acabà per dir-los:

-Res, avui, som vengut jo a dinar amb vosaltres. Demà, heu de venir tots a dinar amb mi” (p. 98). ¿On està el rei patriarcal, agressiu, que promou la guerra, maquiavèl·lic, que mira de dalt a baix els habitants que no ocupen càrrecs nobiliaris (o bé, eclesiàstics) o, per exemple, amb molta intel·ligència i molt coneguts? Rondalles com aquesta ens plasmen un rei (i, així, un pare) molt creatiu, fins al punt que, al moment, li comenten “dispensi, Vossa Reial Magestat: per venir nosaltres, hem de dur aquest aucell tancat dins aquesta gàbia d’or.

-Podeu dur s’aucell! -diu el rei- i tot lo altre que vulgueu.

Què me’n direu? L’endemà s’entreguen a cal rei, es tres germanets amb s’aucell dins sa gabieta d’or” (p. 99). Igualment, li afigen que ells faran lo que els dictarà el pardalet, el qual, a més, sap més i li podrà orientar millor: “Si vol saber més clarícia, aquest aucellet, que parla, n’hi donarà” (p. 99).

I, tot seguit, l’ocell, com qui diu les veritats, li comenta sobre el primer fill que havia tingut la reina (la dona d’aquest rei) i que veié el jardiner, qui havia arreplegat el nen (p. 99). I més: li’n parlarà del segon i, per descomptat, del tercer, la nineta, N’Aineta (p. 100). I, com que “La paraula fa l’home” i es considera que l’aucellet, com qualsevol home, actua en línia amb la dita “Paraula d’home”, diu al rei: “I, ara, senyor rei, si es vol treure es gat des sac de tot això que li he dit, que faça venir ses germanes de la senyora reina, una després de s’altra. I que els pregunti des tres infants de la senyora reina. Veiam què diran.

El rei crida aquelles revetleres, una després s’altra” (p. 100). El monarca, compassiu, en lloc de condemnar-les a mort (p. 101), les fa tancar dins el fondet d’un castell, fa eixir la senyora reina de la cambra a on tants anys havia estat tancada (i ho fa per indicació de l’aucellet), se n’hi va i torna amb ella (p. 101). Així, el rei acull la part matriarcal de la vida (la reina), en lloc de cloure-la.

Finalment, l’ocellet diu al rei i a la reina quins són els seus fills, els els presenta i, no sols la parella reial abraça En Joanet, En Miquelet i N’Aineta, sinó que “cregueren s’aucellet de totes quantes de paraules els havia dites.

S’aferraren pes tres infants i es infants per ells” (p. 101), cridaren a tota la cort, els ho comenten i, així, “tothom cregué que era la pura veritat.

Aquells tres infants no hi havia més que veure’ls per convèncer-se de que eren fills del rei i de la reina” (p. 101).

I, un dels altres senyals matriarcalistes és que, al capdavall, per a celebrar la festa, “el rei convidà a dinar tota la gent del seu regnat” (p. 101).

Lo que més agraesc en una persona és que faça de cap de la seua vida acaronant la bonhomia, la senzillesa i la creativitat. M’identifique molt amb la figura del rei que apareix en aquesta rondalla, per la seua obertura i per com tracta els ciutadans i, per descomptat, amb la del jardiner i amb la de la dona que acullen els tres infantons.

Agraesc les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Els veïns.

“N’Aineta, que duga sa clau damunt”: la dona mana.

General, ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “S’aucellet de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, que figura en el Tom XV, de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, cal dir que En Miquelet (el segon dels germans) demana un jaiet cap a on convé anar i que el vellet li diu “Per arribar a aqueix puig, has de caminar set dies, sempre dins es llevant (…), fes-te envant! I aviat trobaràs lo que cerques” (p. 90) i que, així, com en moltes rondalles, apareix el mot “llevant”, associat a lo positiu de la mateixa manera que l’eixida del sol ho fa a l’esperança i al nou dia, a l’optimisme. I, a banda, de nou, la veu de l’experiència encoratja l’aprenent, la jovenesa (vinculada amb el refrany “La joventut tot ho venç”). Ara bé, molt prompte, no compleix lo que li havia recomanat el vell i, un poc després, apareix la germana, N’Aineta, una dona optimista i amb bona filosofia, al meu coneixement, en línia amb un líder molt obert: “¿Què he de fer jo sense es meus germanets? Me’n vaig a cercar-los i serà lo que Déu voldrà. Si els trob, bé; i, si no els trob, paciència”.

A banda, N’Aineta també passa per les mateixes casetes i es troba amb el mateix homenet al portal (p. 91), home que, en veure-la, li respon “admirant-se de que una fadrineta com aquella anàs tota sola pel món” (p. 91), frases que concorden amb el matriarcalisme: la dona despunta (detall que sí que hem pogut veure en articles escrits per plomes catalanoparlants, o bé relatius a la dona en les Illes Balears i no, precisament, en la premsa de gran tiratge, ni entre la vinculada amb partits polítics).

N’Aineta “li demanà posada per aquella santa nit, però aquell home crida sa madona i li diu:

-Mira què diu aquesta al·lota” (p. 91). ¿És, com veiem ací, l’home, qui té la darrera paraula o, més aïna, ell consulta la muller i deixa que siga ella qui dicte al capdavall? La dona decidirà i la seua paraula serà la vàlida: “Sa madona surt, la se mira, s’estranyà molt de veure una al·lota així anant tota sola pel món. Però, com li semblà de bon aspecte i sense cap mala senya[1], li digué:

-Trob que sí que n’hi hem de donar, de posada” (p. 91).

N’Aineta els parla dels seus germans i ells li diuen que els coneixien i quin consell els havien donat. L’endemà, N’Aineta se’n va cap a l’arbre (un pi), però, per a no ser víctima de la temptació, s’ompli les orelles, de cotó. I l’ocellet que troba en el pi li diu que seguesca ella les recomanacions de l’home vell i de la madona,… i N’Aineta se’n va cap a l’arbre i ou música. Des d’aleshores, l’aucellet li farà de guia, li dirà què haurà de fer i ella ho acceptarà i assolirà els objectius.

Així, després d’haver aconseguit superar la primera prova (la de l’arbre), el pardal li diu que vaja a una altra cuculla, on trobarà la font d’or (p. 93). A banda, a mitjan camí, N’Aineta veu “dues pedres com a estàtues.

-Aqueixes dues pedres -diu s’aucellet-, són es teus dos germans. Aboca’ls damunt un des dos botilets, la meitat damunt cada pedra” (p. 94) i, una vegada més, és la dona (la jove) qui salva l’home (els dos germans) i tots tres faran via cap a casa: “Figurau-vos quina alegria que degueren tenir! S’abraçaren plorant i cuidaren menjar-se de besades!

(…) I, ara, tot dret a ca vostra!” (p. 95). I, seguint les indicacions de l’ocell, els tres germans sembren una tanyada (un rebrot), “que es posa a créixer i créixer (…). Dins manco d’un mes, fonc un arbre complet” (p. 95), com els xiquets (que creixen ràpidament, associats amb la primavera).

El pas següent, i, d’acord amb les directrius del pardalet, serà traure aigua dels set pous i, de nou, la dona és qui comanda en la cultura matriarcal, com ho plasma l’aucellet:

“-Ara, lo que heu de fer (…), heu de posar aqueixa aufàbiga[2] as lloc més secret i guardat de la casa i tancat sempre amb pany i clau; i N’Aineta, que duga sa clau damunt, i just ella ha d’obrir” (p. 96). Recordem que portar les claus d’una casa és ser-ne el cap, qui la porta. I, ací,… ho fa la dona, N’Aineta.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Per tant, la jove inspira confiança a la madona.

[2] Alfàbega.

“Fes-te envant i aviat trobaràs tot això”, educació matriarcal, creativa

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “S’arbre de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, del Tom XV, “passa un parell de mesos i, a cal rei, hi tornà a haver gent novella: un altre infantó, ros com un fil d’or” (p. 86) i “aquell mateix jardiner que havia replegada sa primera caixeta, replegà sa segona” (p. 86) i, un poc després, veiem que el rei torna de la guerra (la segona) que, “al punt, es mou una altra guerra i el rei, ja ho crec, se n’hi hagué d’anar més que de pressa, perquè el dimoni no s’endugués ses títeres.

Sobretot, as cap de set o vuit mesos, torna a haver-hi gent novella a cal rei (…), una nineta, rossa rossa com un fil d’or” (p. 86). Però, una vegada més, l’enveja de les germanes de la reina fa que envien la nineta al riu i, com que el jardiner arreplega la caixa en què va la xiqueta i, en cal jardiner, la tracten bé, accepten acollir-la i pujar-la. Les paraules amb què es plasma aquesta rebuda, em recordaren el tema de l’educació matriarcal: “I tots contents[1], s’exclamaven:

-És Déu que ens envia aqueixs infantonets! Són angelets del cel! Déu ens ho ha de premiar, si els acollim i ens en cuidam!” (p. 87).

“Infantonets” (el diminutiu, en aquest cas, té un sentit afectuós, d’amabilitat), “angelets del cel” (la bonhomia i unes paraules que harmonitzen els infants i l’ambient en què es desenvolupen) i “acollir” (obertura als altres), “cuidar” (tractar bé els altres, en les seues necessitats, per a afavorir el seu creixement i el seu desenvolupament com a persones)… ¿no diuen res sobre el model d’educació i de relació entre els pares i els fills i, àdhuc, de connexió dins de la família i en una societat matriarcal? Cal ser voluntàriament mentirós, corrupte o, com ara, poca-vergonya, per a veure línies així (que n’hi ha moltes, sense necessitat de plasmar-se amb frases molt semblants), com una cosa puntual, passatgera… en la cultura vinculada amb la llengua catalana. I, més encara, perquè, en el paràgraf següent, llegim “I els cuidaven just si fossen estats fills seus, i ells creixien creixien tant en sa nit com de dia, sans, garrits, xerevel·los i bons al·lots” (p. 87).

I, com que els pares (ací, els adoptius) i els fills (com la resta de persones) es fan grans, aplega un moment en què moren el jardiner i la dona, però, com, de la mateixa manera que la festivitat de Nadal ho fa amb l’hivern (com l’estació de menys llum i associada amb la vellesa i amb una vida nova), apareix una figura molt present en moltíssimes rondalles: la jaieta. Així, veiem que “Un dia passava una jaieta per davant aquella casa i s’exclama:

-Oh, quina caseta més ben condicionada de totes ses coses! Just n’hi manquen tres!

-Quines són, si es pot saber? -diu es germanet major” (p. 87).

I, de nou, la dona (ací, la velleta) reflecteix el matriarcalisme: li diu quins són i, així, per exemple, en aquest passatge, és ella (la dona) qui salva el jove (l’home). I li ho diu: “s’arbre de musica, sa font d’or i s’aucell qui parla!” (p. 87). Aleshores, En Joanet, el germà major, fa via i es troba que, en unes casetes blanques, l jaiet de la casa li diu que tot anirà bé al jove… llevat de si En Joanet gira cap a darrere. Aquest detall, present en més d’una rondalla, pot evocar un passatge bíblic en què un personatge es torna en bloc de sal. I, per això, li comenta el jaiet: “Fes-te envant i aviat trobaràs tot això que cerques” (pp. 88-89).

Però, com el seu germà, el segon (En Miquelet), tampoc no ho aconseguirà, perquè… giraran l’esquena al demà, a l’optimisme, a l’esperança, a la vida. I, una vegada més, quan En Miquelet aplegarà a les cases blanques,… veurem com la dona de l’homenet vell serà qui marcarà les directrius en la família, en aquest cas, per a que el marit, En Miquelet i ella passen el Rosari (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Es refereix al jardiner i a la seua muller.

Capellans, entitats i particulars valencians “progressistes” abracen que cada membre de l’AVL cobre 360€ per reunió

General

 

Hi ha capellans, entitats i més persones que aproven el missal (eclesiàsticament i normativa, il·legal) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la qual no respecta la normativa vigent en matèria de llengua i de litúrgia del Vaticà (en aquest cas, del Concili Vaticà II i tot) i que, per tant, abracen que cada membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua cobre 360€ per reunió.

Vos convide a compartir aquesta entrada com un exemple més de corrupció en relació amb la llengua catalana, amb la Generalitat Valenciana i amb molts capellans valencians pro justícia social i, suposadament, d’esquerres i progressistes, àdhuc, en temes lingüístics. 

Afegirem que, quan una persona, una entitat, etc., promou molt les normes (com ara, que un diccionari, en el seu títol, porte l’adjectiu normatiu), ho fa també de lo políticament correcte i, moltes vegades, està al límit del fanatisme.

A més, en els segles XVI i XVII, el sevillà Juan de Ribera, que fou bisbe en el Regne de València durant moltíssims anys i, àdhuc, virrei, ja intentà introduir el castellà en l’ensenyament, atenent a una conversa que tinguí amb Pere Riutort el 31 de gener del 2021: “De deu missioners, nou n’eren religiosos i… ja volien introduir el castellà”. Paraules en nexe amb “el Patriarca” (Juan de Ribera), qui té dedicats molts carrers.

Per tant, la culpa no és del bisbe Mayoral (també procedent del Regne de Castella), qui, en 1746, autoritzà un ritual bilingüe, obra que, primerament, estava en la versió en llengua vernacla (aleshores, es considerava la “llemosina”) i, en acabant, en castellà; a banda, que, en 1750, ja prohibí el bateig en llengua catalana, en la llengua de la gran majoria de la població del Regne de València.

Igualment, escriurem que, des del 2015, en l’Ajuntament de València, mana un govern pseudoprogressista i que encara no han canviat el nom d’un carrer dedicat al… bisbe Mayoral, carrer molt pròxim a l’edifici del govern local. 

 

Més reports,  més arguments, més sociables i més nexes.

 

Tocant a la informació sobre els qui donen suport a aquest joc brut político-lingüístic (de la Generalitat Valenciana i dels membres de l’AVL) i a la “pagueta” a cada membre de l’esmentada acadèmia, hem trobat aquest enllaç: https://grupdeldissabte.org/index.php/2021/03/09/1169. Per cert, en el text d’aquesta font no es diu res del “Llibre del Poble de Déu”, sinó que s’actua molt en línia amb la política del famós ministre nacionalsocialista Joseph Goebbels (en el mètode de reportar), de què hi ha informació molt interessant en el llibre “La mentira en la propaganda politica y en la publicidad”, de Guy Durandin, a què vaig accedir a la darreria dels anys noranta.

Adduirem que, com deia aquell polític alemany, “Una mentira repetida mil vegades, acaba per convertir-se en una veritat”.  A més que lo que no es diu (com lo que no s’escriu), com si no existís.

A continuació, vos presentem unes fotos de la web vinculada amb l’enllaç que hem posat abans, totes elles fetes el 5 de febrer del 2022 abans de les 10h. del matí.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Finalment, comentar-vos que, en paraules de Pere Riutort, en una conversa que tinguérem tots dos el 10 de març del 2021,… lo que ell cobrava per “examinar els metges, perquè poguessen tenir el certificat de ‘Valencià'” eren… 50€. I tot, per “Un dia a la setmana” (sic). Ací teniu bona part dels escrits originals d’aquella conversa amb l’amic i mestre Pere Riutort, “Un referent”, com m’escrigué el meu amic Victor Ferrer el 3 de febrer del 2022.

 

“El rei deixà ben comanada la reina”, relacions de tu a tu

General, ,

 

En el Tom XV de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, també n’hi ha, de curtes, en què veiem signes de matriarcalisme, fins i tot, en línia amb rondalles valencianes. Així, en la rondalla “Sant Tomàs i En Llutreros”, en què apareix En Llutreros (qui representa el religiós germànic Martí Luter) llegim que “Davant aqueixes comandacions, el reverend pare prior crida tots es frares i els diu:

-Ja veis lo que mos envia a dir En Llutreros. Vosaltres mateixs veiau de quin llenyam feim sa creu” (p. 77).

Per tant, apareix el tema del pactisme.

Igualment, en la rondalla “Es cans i ses llebres”, també en el Tom XV, veiem que són les dones (les llebres, símbol de la rapidesa), les que s’ho trauen de les mans. Per contra, els cans (que representen els hòmens i que, alhora, podem associar amb el servilisme, per allò de “ser el gos de l’amo”) són lents. Per això, molt avançada la narració, llegim:

“Però, què feren ses llebres com els veieren tan descuidats en so nadar?

Es posen ses sabates des cans i ja li han estret cames em valguen!

Cansats ells de fer es granot, surten des safareig i ni veieren sabates ni llebres.

-Ja són aquelles polissones que les ens han preses! -digueren (…)” (p. 83).

A més, en la rondalla “S’arbre de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, en el Tom XV, hi ha tres germanes fadrines que es plantegen amb qui voldrien casar-se en un futur. La primera diu que amb el cuiner del rei; la segona, amb el pastisser major del rei i, al capdavall, “sa més jove de ses tres, es destira d’aquesta:

-I jo em casaria amb el rei, i seria la reina” (p. 84).

El rei, quan ja ho sap, es casa… amb la petita (p. 84), però molt prompte “Es mou una guerra. El rei se n’hi hagué d’anar i deixà ben comanada la reina a ses seues germanes, i que no li faltàs res del món” (p. 84). Mentres escric aquest paràgraf, em ve a la pensa unes paraules que, algunes vegades, escoltava (en converses) a una treballadora d’un ajuntament valencià governat per lo que es sol dir l’esquerra:  “Ja, però això és casualitat”. Doncs, no. No és casualitat que hi haja un matriarcalisme, i ben viu, en moltes rondalles de tot l’àmbit lingüístic, en què, com en aquestes línies, es comenta que la dona ha de ser ben tractada. Així, podem dir i, sense embuts, que la reina és al regne, lo que la mare és a la casa, a la família: una persona ben tractada per l’home.

I, nou mesos després, “a cal rei hi hagué gent novella: un infantó, ros com un fil d’or” (p. 83), però l’enveja de les dues germanes, a qui “allò els caigué molt avall” (p. 85), fa que enganyen la reina i a l’altra gent, dient-los que l’infantó havia mort de desgràcia. Això es repetirà amb el segon fill, també un xiquet.

Però, com en altres rondalles, unes persones senzilles, molt obertes i harmòniques, ací, un jardiner (un altre detall matriarcal molt vinculat amb la llengua catalana) i la dona, fan que intervinga la bonhomia i, així, el jardiner arreplega el nen i “El du, tot content, a sa seua dona, que mai s’eren vists a tenir fruit de benedicció, i tots dos digueren:

-Res, serà nostre! Es veu que és Déu que el ens envia” (p. 86).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les que m’han parlat sobre llibres de rondalles o que me n’han escrit i a les que em fan costat dia rere dia.

“Sí que trob que heu pensat bé!”, dones creatives i intel·ligents

General, , ,

 

Una altra rondalla en què veiem tocs de matriarcalisme, en aquest cas, per com apareix el capellà (fet que ens porta a algunes de les valencianes recopilades per Joaquim G. Caturla i que, fins i tot, són de línia eròtica o bé amb unes altres però amb Jesús i Sant Pere molt oberts i planers), és “Un qui trobà sabata de son peu”, que podem llegir en el Tom XV. Així, al capdavall, veiem que un mossèn veu la mala intenció que portava un home que bravejava i, el capellà, amb reflexos, “la hi dóna, com qui no n’és, dient:

-Déu li faça un santet. I esper una mica, veiam si duc res dins cap butxaca… Sí que duc -digué, palpant-se’n una.

I, mentres es treia cosa dins es puny estret, continuà:
-As nins que besen ses mans, els solem donar un confit. Ara, vostè es mereix més: tenga…

I li posà dins ses mans un aubercoc com un puny” (p. 65).

Com a anècdota, diré que, una vegada, com que jo veia que un home que tenia més de noranta anys (però que, com es diu popularment, era un tocacollons) i no parava de ficar-se en bucs, trií fer una cosa molt semblant a l’enginy d’aquest capellà. Així, prenguí una llavor (i ben grossa) d’un alvocat que jo ja havia menjat (i ja seca) i me la preparí. Aplegà l’ocasió, m’acostí on era el nonagenari i li diguí: “Tinga: li ho regale”. I, al moment, em demanà què era allò i li comentí que un regal. Un poc després, mentres que jo feia via, un home d’uns seixanta anys i a qui preguntà el vell, li resolgué la intenció: “Lo que quiere decirte es que no le toques los cojones” (sic). Aquell home ja no tornà a fer-me nosa, ni a faltar-me.

Les dues rondalles següents a aquesta, en el mateix Tom XV, també són d’humor.

Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal (i molt bé) és “Es vinyòvol de Can Roig i es cabrit i sa segalla”, en el Tom XV de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Primerament, direm que un vinyòvol és un guàrdia de vinya o de vinyes, i que una segalla és una cabreta que encara no ha parit. En la pàgina 70, llegim “Idò, sa segalla va dir as cabrit:

-Mira, cabrit, convé que mos afanyem a menjar raïms abans que no torn es vinyòvol amb so ca (…).

-Ben pensat -diu es cabrit”.

Immediatament, la segalla té una altra idea i el cabrit l’accepta: “I, amb això, sa segalla diu:

-Cabrit, oh cabrit!

-Què voleu, mu mare? -diu es cabrit[1].

-Saps què he pensat? -diu sa segalla.

-I qui és capaç de fer-vos es comptes? -diu es cabrit.

-Idò, havia pensat -diu sa segalla- que, per fer més via, abans de que no torn es vinyòvol amb so ca, tu menjasses de raïm en raïm i jo menjaria de senalla en senalla[2].

-Sí que trob que heu pensat bé! -diu es cabrit.

-Hala, idò! Posem-nos-hi” (p. 70).

En la pàgina 71, de nou, ella porta la idea, la iniciativa…, i ell, l’acull obertament. Però la cosa va més lluny: la dona (ací, simbolitzada per mitjà de la segalla), té una quarta idea, a què el cabrit (que reflecteix el marit) acull amb els braços oberts:

“-Sí que trob que heu pensat bé! -diu es cabrit” (p. 71).

I, com que ni el gos de l’amo, ni altres animals, es mouen per a matar (ni per a fer fora) el cabrit i la segalla, aquests dos menjaren a gust i es salvaren, perquè, quan hi arribaren els altres animals, ells dos ja no hi eren… La intel·ligència i la creativitat de la dona (la segalla) hi havia fet un paper molt important…, i també ho fa en moltíssimes parelles catalanoparlants, ben plasmat en Facebook, per mitjà de comentaris…, àdhuc, d’hòmens (i molt positius respecte a les dones). Com diuen en Menorca (i m’ho han escrit fa poc, en un grup menorquí de Facebook sobre la llengua i la cultura en l’illa de Menorca, “Expressions típiques de Menorca, posa sa teua!” ), “Madona du es pondo de sa casa”, això és, el càrrec…, però de manera matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El cabrit tracta de mare a la segalla.

[2] Per tant, la segalla en menjaria més, ja que en la senalla, un recipient gran i que s’utilitza per a carregar material (en aquest cas, amb finalitats agrícoles), com ara, aliments, en cap més que un penjoll (gotim) de raïm.

“Tu estaràs millor i nosaltres també”, pactisme en rondalles

General,

 

Una altra rondalla mallorquina en què veiem el matriarcalisme és “Una pubileta i un Joanet”, en què un capità de vaixell que manejava doblers a palades i que només tenia un fill, en Joanet, no aconseguia que es casàs amb cap joveneta.

Un dia, el pare, després de veure un retrat d’una fadrineta, ensenya la pintura a En Joanet, qui l’accepta. I, d’aleshores ençà, el fill tria fer via per a trobar-la i casar-s’hi: “Som pare li dóna un grandiós sarrió de dobles de vint i diu as mariners que donin a sa barca cap a aquella gran ciutat d’on just llavors acabaven d’arribar” (p. 30). I En Joanet “pega bot dins sa barca i, aquesta, (…) cap a aquella ciutat s’és dit!” (p. 30) i el jove donarà una pesseta columnària (de cinc reals) a tots els pobres que li demanassen almoina, fins que hauria trobat la fadrineta. Però ni el primer home, ni molts més amb què coincidirà en la segona, li ho resoldran,… tot lo contrari que la persona amb qui parla en tercer lloc: una jaieta (p. 31), qui “se’n feia creus d’haver trobada una ànima tan bona i generosa” (p. 32).

Aquesta velleta sí que coneix la fadrineta: “I fa estona, senyoret! Si és sa pubila de tal marquès (….) i [ell] no té més que aqueixa filla, que és s’al·lota més garrida i galanxona que es sol escalf” (p. 32) i li afig que, com que el pare té gelosia a la jove, En Joanet haurà d’anar cap a la torre on és ella. I, com en moltes rondalles, la velleta fa de mestra de la vida, després que el jove li demane: “I escoltau, germaneta -diu aleshores En Joanet-: ¿i vós no em donaríeu un camí per jo poder veure aqueixa pubileta?” (p. 33). Com que la fadrineta té fal·lera per les joies (i la jaieta ho sap), En Joanet seguirà les directrius de la velleta i ho assolirà.

La fadrineta farà tot per desmuntar la capacitat d’En Joanet, qui, per mitjà de la jaieta, fa possible els seus objectius. I, per això, la joveneta recorre al joc brut, de manera que el jove s’adorma i que un home a qui la marqueseta pagarà, tracte de fer el paper de bo,…

A mitjan rondalla, veiem que la pubileta es disfressa d’home i passa a fer el paper de barber, detall que ens pot portar al fet que, tot i que la cultura era matriarcal, per a determinats càrrecs, feia falta complir unes normes que no eren les tradicionals, lo que podríem dir compliments. I, com en moltes més, apareix la barrina (el pacte), ací, entre un porqueret (per a que li done el vestit) i la pubileta: “Feta està sa barrina! -diu es porqueret” (p. 49). Un poc després, ella adoptarà el nom de Ferrandí.

Ferrandí aplega a una ciutat molt gran i “demana per s’afaitador més bo de tota la ciutat, i li diuen:

-Es del rei (…).

(…) l’hi troba i li diu:

-Mestre, jo era arribat a veure si hauríeu mester un aprenent per fer sabonera.

-Sí que seràs caigut bé -diu es mestre-, perquè ahir se n’anà es que tenia. Escolta, i què has de guanyar?

-Em donareu lo que vós voldreu -diu En Ferrandí.

(…) Aquell afaitador era molt bon home, feia més de vint anys que era casat, (…) i des cap d’uns quants dies de tenir aquell aprenent tan feiner i trempat per totes ses coses i que tractava amb tant d’amor es parroquians i tothom que s’hi presentava a aquella casa, en romangué tan agradat que li va dir:

-Mira, Ferrandí, em faries favor si volies estar de tot a aquesta casa. (…) Sobretot, tu ja ho veus: jo i sa dona som tots sols i, si tu vens, tu estaràs millor i nosaltres també” (p. 51).

Aquestes línies de la rondalla “Una pubileta i un Joanet” plasmen molt el matriarcalisme: pactes, hòmens bondadosos (com també la pubileta), tractar amb bon cor les persones, obertura (estar de portes obertes), acollir els altres amb la intenció de guanyar tots, etc. . Així, molts temes que ara ixen en la premsa empresarial o en articles de psicologia (com ara, aplegar a un acord, guanyar les dues bandes…), figuren en rondalles de fa més de cent anys.

Al capdavall, com en més d’una rondalla, apareix qui sospita que aquell jove (ací, la pubileta) ho feia molt ben fet i amb bones mans i que… devia ser una dona. Aleshores, entra en joc En Joanet, acompanyat del retrat que havia comprat son pare, se’n va cap a la pubileta i, davant del mestre (l’afaitador que havia rebut la jove), En Ferrandí… accepta que era una dona. Però, igualment, diu sí a més: a casar-se amb ell. 

Agraesc a les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Em van educar, tant la marona com les àvies” (Ramona Ibarra)

General, , , , ,

 

Continuant amb la pregunta sobre educació, en el grup “Dialectes”, el 28 de gener del 2022 ens comentaren “Sí. Per això sé quan és sant Sebastià, patró de Gratallops junt amb sant Llorenç, o sant Roc, festa major d’Albarca, o santa Maria. Sí ens ensenyaven a estimar festes, tradicions del pobles [en] què van néixer o viure, menjars i moltes altres coses que havien viscut. Però sé que no tothom era així” (Marina Josa Vellve). Quant a aquest comentari, l’endemà, en el meu mur, Ricard Jové Hortoneda m’escrigué “M’ha cridat l’atenció la darrera part de la teva exposició, on Marina Josa es refereix a l’estimació de les nostres tradicions. M’identifico amb aquest comentari.

Jo en vaig aprendre ja de major: desconeixia aquest món i el vaig trobar molt interessant i reivindicatiu d’una manera de ser, certificant-lo amb danses i cançons, apassionant.

Els anys 70 del segle passat, en ple franquisme, amb la sardana, vam portar el català als ajuntaments; i la bandera catalana, als balcons, finestres, campanars i municipis”. En el mateix grup, Neus Castellvi Asensio ens escrigué “A mi, l’àvia i la mare, quan venia de treballar”.

Igualment, prosseguint amb el tema de l’estima per les arrels i de l’obertura, el 30 de gener del 2022, Ramona Ibarra m’escrigué “Ma marona va néixer el 1923 i em van educar, tant la marona com les àvies”. A més, el 27 d’agost del 2020, en el meu mur, comentí que, la vespra, una amiga de Mèxic, molt oberta i que aprén català a distància, m’havia escrit “Se nota tu gran interés por el lugar donde vives, en cualquier comentario que haces se nota el amor que le tienes a tu hermosa tierra” i, al capdavall, posí una pregunta: “¿Vos heu fixat que, on més il·lusió tenen les persones són en les cases, en les famílies, en els barris, en els partits polítics, etc. en què el cap és una persona tan oberta a la tradició (el passat, els avantpassats, les arrels) com al futur (els xiquets, els adolescents i els jóvens, l’esperança) que estima la Pàtria (això és, la terra on ha nascut i on nasqueren els pares i els avantpassats), que no la que sorgeix del naixement dels Estats-nació i de l’entrada forta del capitalisme en el segle XVIII, de la deshumanització i del culte als diners i als representants polítics, la introducció de la policia i, per exemple, de la instrucció obligatòria com a mitjà de separació de les persones, i que, com a persona, per exemple, viu i respon a la vida i als altres, de manera creativa i sense deixar a banda, ni la llibertat, ni la solidaritat i que també recorre a Internet com a mitjà de comunicació social i, fins i tot, d’aprenentatge i de relació amb altres persones?”.

Alguns dels comentaris a aquest escrit del 2020 foren “Nuestras raíces valen más que todos los tesoros juntos. Yo también amo la tierra en que nací y a quienes me han dado la vida” (Graciela López Torres), “Has fet una exposició molt completa. Jo no estic tan documentada però et puc dir el que el cor em diu, que és estimar les nostres arrels i cultura, millorar tot el que es pugui, i sobretot considerar a tothom per un igual” (Assumpta Capdevila), “Jo no soc un entés en estos temes, però admire a les persones com Graciela que els agrada i s’interessen per la nostra llengua i la nostra cultura” (Vicent Pla).

Agraesc a les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

“Som part d’una societat creadora” (David Segarra)

General,

 

En consonància amb els dos articles que havíem tractat en l’entrada anterior, direm que el 19 de gener del 2022 vaig accedir-ne a u, escrit pel valencià Jesús Puig, “De preus i menyspreus” (https://www.levante-emv.com/opinions/2022/01/18/preus-i-menypreus-61675168.html), publicat eixe dia en el diari “Levante-EMV” com també en el seu mur, en relació amb els llauradors, per exemple, quan diu que “l’agricultor (…) nada contra corrent en no abandonar el camp”. Li comentí que, “En la meua família, hi hagué un agricultor (1935-2021)[1], que anava molt en la línia que dius.

Estava molt arrelat a la terra.

Quant al poble on viuen els meus pares, Aldaia (l’Horta de València), mon pare, més d’una vegada, m’ha dit que, a principis dels anys cinquanta del segle passat, era un poble on abundava el forment, les garroferes i les oliveres. La uniformitat de cultius és com la uniformitat de línies polítiques: resulta més difícil una alternativa” i, tot seguit, li vaig afegir un enllaç per a poder llegir una entrevista a Biel Majoral, cantant balear, sobre el vincle amb la terra, el matriarcalisme i l’especulació. Jesús Puig em respongué “Bon dia, Lluís Barberà. Cada dia n’hi ha menys, d’enamorats de la terra, i si encara en queden (o en quedem), és perquè tot i perdre diners, la mantenim per ser herència dels pares. Com acostume a dir, si en aquest país nostre encara hi ha agricultors, no es deu a polítiques dels governants respectius, sinó a la seducció que l’home sent cap a la terra, reflex sens dubte que ‘fou fet de fang, i al fang torna’. Tret d’això no hi trobe cap explicació racional”.

A més, afegírem a Jesús Puig “Estic d’acord, Jesús. Ma mare m’ha dit, algunes vegades, que podria haver-se casat amb un llaurador i que no li haurien caigut els anells. Però es casà amb un home que, molt prompte, passà a treballar de tècnic (…). Ara bé, ella està molt vinculada amb la terra”. I, en la rama dels meus pares (mon pare, ma mare, els meus germans i jo), és la dona que més ha estat en relació amb la terra, i ho copse quan me’n parla.

En una entrevista feta a David Segarra, periodista i documentalista valencià,  en què ix prou l’estima per la terra, titulat “L’Horta ens ensenya que som part d’una societat creadora, i no sols destructiva” (https://www.elsaltodiario.com/pais-valenciano/david-segarra-horta-ensenya-som-part-societat-creadora-no-sols-destructora), publicada en “El Salto”, l’entrevistat comenta que “Nosaltres vam (…) contextualitzar, connectar i lligar (…) amb la terra (…) amb les persones, amb els animals, amb la natura”. A banda, afig que el documental “Per molt que bufe el vent” formava part d’una trilogia que “s’inicià amb Savis de l’Horta (2018), un primer diàleg amb les llauradores i llauradors que mantenen aquest coneixement ancestral”  i que “El missatge (…) que donen les llauradores i llauradors és que gran part de les respostes, reflexions, pràctiques; i les formes de vida comunals, comunitàries, i sostenibles amb el medi ja existeixen. L’Horta ens diu ‘(…) no cal buscar respostes a Moscou, Washington, Londres o Berlín, escolteu a les dones i homes de la terra perquè ací hi ha un món que viu’. Totes som hereues, gràcies tant a periodistes com a llauradores, d’una llarga cadena de coneixements. L’Horta ens ensenya que som part d’una societat creadora, i no sols destructora”.

Igualment, adduirem que David Segarra trobà que, com podem veure, per exemple, llegint sobre cultures matriarcals del món, hi ha molta semblança entre els que hi estan vinculats. Així, plasma que “En la meua experiència una de les coses que em va sorprendre molt és que la cosmovisió dels llauradors i les llauradores de l’Horta de València és molt similar a la dels llauradors de Palestina i a la de les indígenes de Colòmbia i Veneçuela. És molt similar la manera que tenen de relacionar-se amb l’entorn i, fins i tot, utilitzen paraules que s’assemblen molt”. Ho comproví quan llisquí el llibre “La voz de los pueblos indígenas. Los indígenas toman la palabra en la ONU” (edició d’Alexander Ewen i publicat per José J. de Olañeta, Editor, en 1995), en què representants indígenes de cultures de diferents punts del planeta, exposaven, sobre la seua cultura, en l’ONU a mitjan dels anys noranta del segle XX com també en llegir bona part del llibret sobre l’avia Damiana, en relació amb la cultura colla, matriarcal, en el nord de Xile.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El meu oncle José, a qui, en el 2003, fiu una entrevista.

“La gent treballava la terra com la mare maternal de tots” (Vicent Torralba)

General, , , ,

 

En línia amb les paraules de Joaquina Viñals, el 22 de gener del 2022, en el meu mur, Graciela López Torres em comentà “Creo que las mujeres catalanas cuentan con una gran sabiduría. Es por eso que se les otorga tal mérito” i li escriguí les grans semblances, en el tema de l’educació, entre la cultura colla i la vinculada amb la llengua catalana, per exemple, com es transmet. Igualment, el 25 de gener del 2022, després que haguéssem posat, en el meu mur, l’article “La presència de la dona a l’Horta de Lleida: present, passat i futur” (https://www.territoris.cat/articulo/lleida/dones-lhorta-lleida/20211117140833078272.html), publicat en la web “Territoris.cat”, Pilar Ortiz De Paz m’escrigué “Jo he nascut a un poble de Lleida, Barbens. Fa anys que vaig marxar. El meu pare era el fill petit d’una família pagesa i, per tant, totes les terres van passar a l’hereu, sense cap problema: era lo establert. Això sí, els pares es quedaven a la casa pairal per sempre.

Ja us podeu imaginar. Dos dones manant: l’àvia i la jove. De vegades, hi havia problemes, però ‘no arribava la sang al riu’. Elles manaven en quasibé tot: economia, educació dels fills. Fins i tot, tenien un hort, conills i gallines, pel dia a dia”.

En relació amb aquest article sobre onze dones de l’Horta de Lleida, vinculades amb el món rural al voltant de la ciutat de Lleida, hem triat, per exemple, que “L’Anna Aragonès és neta i filla de pagesos i, a l’hora de decantar-se professionalment, decidí apostar per formar part de l’explotació familiar.

Recorda que, des de sempre, les reunions empresarials les han mantingut a la taula de casa, amb el menjar parat, i que en elles hi ha participat des del més gran al més petit. Això encara passa avui, una estima per la terra i per la feina que no ha fet més que créixer i que ha ajudat que la seva pròpia filla vulgui ser pagesa”. A més, una de les dones, Dolors Comes, presidenta d’una associació de veïns i del col·lectiu “Dones de l’Horta”, qui és “Filla de pagesos, casada amb pagès, no va dubtar mai en dedicar la seva feina a les tasques del camp, dures però alhora gratificants. Sent un gran amor per a la terra i la seva partida”, paraules que ens poden portar a unes que figuren en l’article “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), de Ramón Tarín i publicat en pdf en la web “QiA” (relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”).

En aquest article sobre llauradors en Alaquàs (l’Horta de València), hi ha que “Segons Vicent Torralba, l’home encarregat d’implantar a les acaballes de la república les estructures del sindicalisme de la CNT a Alaquàs des de les bases anarquistes: ‘Verdaderament des que l’home primitiu s’agrupà entorn d’una societat organitzada on no hi havia classes jerarquitzades ni llinatges hereditaris; en una societat participativa i lliure amb un sistema de vida comunal que exercia el repartiment de la riquesa de forma equitativa, jo crec que a Alaquàs no s’havia despertat un entusiasme tan gran per la terra com el viscut els primers dies d’haver esclatat la guerra… La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots…[1].’” (p. 92). En l’escrit, es parla en vincle amb la Segona República espanyola (1931-1939).

Tornant a l’article sobre dones de l’Horta de Lleida, al final, llegim “Un rebost de delícies de tota mena, una porta oberta a les tradicions, els sabors, els aromes de sempre. Saviesa que les dones han sabut recollir i transmetre (…).

Dones generoses, constants, valentes i treballadores, que han estimat (i estimen) amb totes les seves forces les seves famílies i la terra que les ha vist néixer i acollir.

(…) La vida al camp ha suposat per a totes elles, el nexe més fort i més real amb la vida  i el cicle de la natura”.

Adduirem que el 28 de gener del 2022, en un post que havia posat en Facebook, sobre si les àvies[2], o bé les mares, educaven “a estimar les vostres arrels i la vostra cultura[3] i, al mateix temps, a estar oberts als altres”, Pep Camarasa, en el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, em comentà “No vaig conéixer els meus avis, no recorde l’any de naixement de ma mare, però sempre que em ve al cap una sentència o un refrany o una paraula de les que ja no es diuen, l’he de prefixar amb allò de ‘com solia dir ma mare…’. I, de colp i volta, de que, qui em va amostrar i em va ensenyar el món, el meu món, va ser ella.

Ah: tinc ara 65 anys”. 

Finalment, direm que un dia que parlí amb Pere Riutort, si més no, en el 2020, li comentí sobre les paraules de Vicent Torralba en relació amb el vincle que tenien aquells alaquasers amb la terra, com si la terra fos llur mare, i recorde que ell em plasmà la idea que allò no era gens estrany, sinó que tenia a veure amb el matriarcalisme associat amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Hem remarcat en negreta aquestes paraules.

[2] Si havien nascut abans de 1920.

[3] Matriarcal i vinculada amb la terra com la mare que cal tractar bé i que ens proporciona la vida i lo que ens és menester, i a viure en unió amb ella i amb els altres.