Arxiu de la categoria: General

Dones ben tractades, ben acollides, que salven l’home i molt obertes

General, , ,

Una altra narració recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i amb trets matriarcals, és “La llegenda de Sant Pere”. Un dia, Sant Pere, qui, en el cel, havia rebut un estudiant, recorda que ell tenia, com a propòsit, anar a la Vall d’Aran.
Llavors, demana permís a Déu i, “Així, sant Pere va baixar a la terra i anà a seguir i a visitar la Vall d’Aran, i es va entusiasmar (…) seguint els poblets, llocs i racons, (…) d’aquí cap allà, admirant la bellesa d’aquest paisatge i fruint de l’acollida i la bondat de la gent aranesa” (p. 533). Per tant, la Mare Terra està ben tractada i la dona (que té a veure amb la terra), molt acollidora i de bon cor.

En un altre relat, “La vella de Sant Vicenç”, també arreplegada per Joan Bellmunt i Figueras, es reflecteix molt el matriarcalisme, en aquest cas, en relació amb dones velles en vincle amb el poblet de Sant Vicenç.

“Diu que, un any, la pesta s’apoderà d’aquell llogarret (…). Només una dona vella va quedar en vida” (p. 535), qui simbolitza lo matriarcal i, igualment, era hereva de terres i de la població. A més, l’anciana feu via “vers el poblet de Mont (el que tenia més a prop)” (p. 535), on no l’acolliren.

No obstant això, “Ella va seguir el seu camí vers Vilac, on va fer-los la mateixa proposta de donació, a la qual cosa els de Vilac van respondre afirmativament” (p. 535). Per consegüent, la dona, que té molta espenta i és generosa, és rebuda.

Una altra llegenda plasmada per Joan Bellmunt i Figueras, i en què copsem molts trets matriarcalistes, és “Les propietats de Mig Aran”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, un dia que nevava molt, un home de ca Binós “Buscà un refugi per intentar salvar la seva vida i trobà una cova, on va posar-se per aixoplugar-se” (p. 540). En altres paraules, l’home recorre a la dona (hi va) i ella el salva, l’acull (per mitjà de la cova).

Igualment, “dintre de la cova, hi havia un ós” (p. 540). Direm que, en l’entrada “Ós” que apareix en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, podem llegir que “El caràcter fecundador de l’Ós prové del seu simbolisme lunar, en el sentit que desapareix a l’hivern i apareix de bell nou a la primavera, mor i ressuscita, com la Lluna, i té, com ella, virtut fecundadora. És un dels animals més representatius del Pirineu (…).

L’Ós simbolitza l’hivern, és l’Hivernàs”.

Continuant amb la narració, l’home considera que “L’única alternativa era recórrer a la Verge de Mig Aran, cosa que féu amb tota la devoció, encomanant-se-li i prometent-li que, si l’ós no l’atacava i salvava la seva vida, donaria al santuari l’extensió de terreny que un dallador pogués dallar en un dia” (p. 540). Per consegüent, l’home recorre a la dona, per a que el salve. Adduirem que, en eixe sentit, a continuació, podem llegir que “l’home va passar la nit dins de la cova, amb l’ós, sense que aquest l’ataqués. L’endemà (…), a mig matí, ja va poder emprendre el retorn vers el poble, vers casa seva. La Verge del Mig Aran l’havia salvat!” (p. 540).

A més, quan aplegà el temps de dallar, se li presentà un home, qui feu la tasca en un dia, motiu pel qual, el de ca Binós anà a trobar el prior del santuari i complí la seua paraula.

Finalment, podem veure que “també ara hi havia la mà de la Verge, darrere del dallador” (pp. 540-541).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que fan de mare del poble i en el comunalisme i molt obertes

General, ,

Una altra narració en què copsem el matriarcalisme és “Les garbes de Sant Antoni i Sant Roc”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, “ens remunta a temps passats en la devoció i en les feines del camp d’aleshores” (p. 527).

Conta la tradició que dos sants passaven per la Vall d’Aran i que “van aixoplugar-se en una cova” (p. 527), això és, en un lloc vinculat amb la dona i amb lo matriarcal. A més, hi van haver de romandre “un bon nombre de dies” (p. 527).

No obstant això, la gent del poble, Betren, “que s’assabentaren del fet que els dos sants eren aquí, en una cova, van anar a visitar-los i, al mateix temps, demanar-los els seus consells (…), cosa que ells van fer ben gustosament” (p. 527). És a dir: per una banda, la dona (simbolitzada per la cova) ha salvat l’home (els dos sants); i, a més, els habitants del poble també s’acosten a la cova (en altres paraules, a lo femení i matriarcal). I, en acabant, els sants fan costat els del poble.

Més avant, en línia amb el matriarcalisme i amb el comunalisme, captem que els de Betren decideixen fer-los veneració i culte (possiblement, perquè no ho posa, per mitjà d’una ermita) i… “les despeses que això comportés, les pagarien entre tota la població i aportaren una garba de blat cada casa” (p. 527).

Però, amb el temps, es refredà la relació entre els habitants i l’agraïment als dos sants, fins que, un dia que “van fer l’aplec per honorar sant Roc i sant Antoni, van trobar-se, allí, al costat, un munt de garbes de blat” (p. 528). I, com que la població continuà amb la simpatia cap als sants, “mai més els va faltar el donatiu de les garbes (…), recordant la tradició dels llunyans avantpassats” (p. 528).

Un altre relat en què es capten molts trets matriarcalistes és “Peix en el setge”, de la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras. Una llegenda del Castell-lleó conta que, “des de l’interior del recinte, sortia una ‘mina’ que anava a donar al mateix riu. Aquesta mina subterrània havia donat molts avantatges als moradors del castell” (p. 529). En altres paraules, ens trobem amb una relació amb l’aigua (el riu), subterrània (detall que empiula amb lo femení i amb lo matriarcal) i que, a més, afavoria els del castell: la dona els fa costat.

Una altra versió d’aquesta llegenda sobre el peix en el setge diu que, des de fora, tractaven de prendre el castell i de fer que els pobladors de dins passaren fam i set.

“Un dia, al matí, van fer-los arribar, per damunt de les muralles, un missatge lligat amb un tall de carn fresca, tot comminant-los a retre’s, i exposant-los que, mentre ells, a dins del castell, passaven gana i restriccions, els de fora tenien menjar fresc i en abundància” (p. 529).

Ara bé, “als volts del migdia, rebien la resposta, des de l’interior, que no acceptaven la rendició i els enviaven el missatge lligat amb un peix fresc i un pa calent” (p. 529). Així, es reflecteix lo matriarcalista: el peix (que té a veure amb la dona, amb l’aigua i amb lo femení) i u dels fruits, tradicionalment, més vinculats amb la terra.

Per això, “Els assetjadors van entendre que el castell tenia alguna altra entrada (…) i que els permetia d’entrar queviures i el que fes falta. Era la ‘mina’ que hem esmentat” (p. 529). I, per tant, la dona fa possible que es salve el poble, que puga viure.

Finalment, els assetjadors aixequen el setge i abandonen la zona. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben tractades pel poble i en el comunalisme i molt obertes

General, , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme és “Amor etern”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, podem llegir que un jove “Feia la feina alegrement, tot esperant que el foscant del vespre arribés aviat, per fer retorn al poble i, així, poder veure el seu amor” (p. 523). És a dir, que es prioritza la nit, la dona, lo femení.

Més avant, captem que, quan mor la jove amb qui ell es volia casar, “tot el poble (…) i, sense que ningú en quedés al marge, comencen a construir, a uns quatre-cents metres de la població, un nou fossar (…) que pugui acollir les despulles de la Teresa” (p. 524). Per tant, el poble, en línia amb el matriarcalisme i amb el comunalisme, es posa de part de la dona i ella és ben tractada.

Un altre relat en què es reflecteixen trets matriarcals és “El gegant de Betlan”, en el mateix llibre. Al principi, es comenta que es tractava d’una història d’un heroi de la terra i que, “a Betlan, hi vivia, un segle abans de Crist, un home (…) d’uns tres metres aproximadament.

Conten que el seu hàbitat era una cova” (p. 526), és a dir, que tenia relació amb la mare, amb lo femení. Igualment, era bonhomiós.

A continuació, veiem que “La cova tenia uns quaranta metres de profunditat i havia estat picada per ell mateix. Encara avui queden vestigis” (p. 526) d’aquella obra, de la mateixa manera que el matriarcalisme es plasma de manera pregona entre moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Un poc després, posa que la narració s’inicia quan els romans tractaren de subjugar la beneïda terra aranesa i el gegant va lluitar contra els romans per una vall lliure i sobirana, detalls que empiulen amb altres relats, com ara, en què intervenen catalans i francesos.

Afegirem que, “Un dia, els romans van fer presonera la filla” (p. 536) del gegant, però ell es dirigí, junt amb “altres membres autòctons que se li uniren, vers el lloc” (p. 526) on era la filla.

En acabant, s’imposaren als romans. És més, al final de la llegenda, llegim unes paraules que enllacen amb el fet que, en les zones més altes del Pirineu català com també, per exemple, en zones on ara es parla basc, el poble fos matriarcalista: quan diu que els invasors “van trigar molt de temps a tornar a intentar el domini d’aquesta terra” (p. 526).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles que premien la moderació, el bon cor i l’interés pel Poble

General, , ,

Una altra narració que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, i en què copsem trets matriarcals, és “Jesús i Judes van passar per aquí”. Un dia, Jesús i Judes, que passaven per Tornabous, una població catalana de la comarca de l’Urgell, saberen que hi havia un enterrament i, a banda, una boda. “Tant l’un com l’altre van convidar-hi el bon Jesús, però, com que no volia assistir als dos llocs a la vegada, el que va fer fou dir-li, a Judes, que anés ell a la boda, mentre Jesús va decidir anar a l’enterrament (…) i, mogut pel seu bon cor, va decidir ressuscitar el difunt. Els familiars, agraïts, van fer-li una caritat de cent monedes d’or” (p. 515). Com veiem, no sols el personatge (Jesús), ací associat amb la bonhomia, va al soterrament, sinó que el poble li ho recompensa.

En canvi, quan es canvien els papers i Judes (associat amb la figura del traïdor) va a un enterrament, Jesús li fa unes indicacions de com actuar per a que li isca bé i, quan Judes hi assisteix, “se les volgué donar de pinxo, amb la qual cosa va començar a discursejar abans del fet” (p. 515) i més i, per descomptat, no ressuscità el mort.

Aquests dos trets empiulen, com ara, amb detalls de Setmana Santa. Així, entre els catalanoparlants que segueixen el matriarcalisme, aquesta setmana no està en nexe amb actes com les confraries que promouen el soroll, ni, òbviament, amb les “saetas”, ja que, com indica Bartomeu Mestre en un article que hem esmentat en aquesta recerca, l’exhibició del dolor no va en línia de la cultura matriarcalista dels catalanoparlants i sí, com ara, la moderació en els actes.

En la rondalla que ve a continuació, “Els dos germans espavilats”, també recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, hi ha un pare que tenia dos fills i que era molt pobre. De fet, els fills només tenien dues coses a triar: un corb (el qual enllaça amb el cel, amb l’aire) i una falç (en relació amb la terra, amb la dona i amb lo femení, entre altres coses, per la forma de mitja lluna).

El gran tria el corb i diu:

“-Jo em quedaré el corb i, aquí on em veus, amb aquest corb, sóc capaç de fer-me ric.

-Doncs jo em quedaré la falç i encara em veig capaç de fer-me més ric que tu.

Cada un va agafar el seu dot i l’endemà mateix van sortir de casa. L’un va tirar cap a llevant; i l’altre, cap a ponent, amb el compromís que, al cap de quinze dies, tornarien a fer cap a casa i a veure quin dels dos fóra més ric” (p. 517). En aquest passatge, hi ha un tret comú a rondalles semblants: els germans que es distancien en un punt i que accepten trobar-se, de nou, per exemple, un any després o un poc més.

A continuació, el germà gran, espavilat, astut i no precisament de bon cor, arriba a una masia, en què “la mestressa i les criades estaven tot el dia fent formatges (…).

Després de fer els formatges, van matar set porcells i tot era fer botifarres (…).

El van rebre molt bé” (p. 517). Com veiem, a més que el paper de la dona figura en primera línia i com una persona faenera, també es plasma una casa amb esperit acollidor.

Afegirem que, com que el jove, des de fora, havia vist lo que feien les dones, més avant, amb raboseria, aconsegueix convéncer que el corb era un endevineta i “se’n va fer donar una gerra tota plena d’unces” (p. 518).

A continuació, captem que el germà petit “va fer cap a una terra molt bladera” (p. 518), on tallaven el blat… amb fletxes. A més, “El minyó es va presentar al rei i li va dir que ell tenia una bèstia que els tallaria el blat en un tancar i obrir d’ulls. El rei no se’l volia creure. Va cridar tot el seu consell de savis perquè examinessin el que anava a fer aquell minyó” (p. 518).

i, com que el rei i els membres del consell copsen l’eficàcia de la corbella, els savis demanen al xicot que els venga aquella falç. Llavors, el jove “Se’n va fer donar set gerres d’or tan grosses i tan pesants que van haver de necessitar set carretes per dur-les a casa seva” (p. 518).

Per consegüent, aquest passatge, entre altres coses, plasma les relacions de poder i el paper del rei i el dels qui li feien consells o bé suggeriments.

És més: tot seguit, veiem que “El rei, en persona, va voler segar perquè tota la gent veiessin aquella meravella” (p. 518) i, fins i tot, sega un gran camp.

Al cap dels tres dies, els dos germans ja tornaven a ser a casa i, com hem dit, el més jove havia arreplegat més gerres que el gran (p. 519), detall que ve a dir-nos que mai no hem de mirar ningú de dalt a baix.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Catalans que treballen la terra, amb noblesa, pel bé de la població i molt oberts

General, , ,

Un altre relat que figura en l’obra esmentada de Joan Bellmunt i Figueras, i que empiula amb el matriarcalisme, és “La fàbrica de moneda i el nom del poble”. Una vegada, el rei viatjaria a Tornabous i, en el poble, es feren uns preparatius apoteòsics. El rei es quedà a dormir.

Ara bé, durant tota la nit, s’estengué el rumor que “el rei no era allí per casualitat, sinó per indagar si, en aquest poble, hi havia una fàbrica de moneda, car la riquesa del poble així li ho feia sospitar” (p. 512). Com veiem, no se’ns indica si el rei era de la Corona Catalanoaragonesa o no. No obstant això, hi ha un fet històric que explica el passatge que veurem tot seguit: la “Fábrica Nacional de Moneda y Timbre”, espanyola i amb seu en Madrid, nasqué en 1893 i, per tant, el rei prové de terres castellanes. De manera que podríem situar la narració, per exemple, en un context de la darreria del segle XIX o en els primers anys del segle XX, moments en què visqueren persones vinculades amb la noblesa (com ara, el rei Alfons XIII) que, més d’una vegada, gaudien un temps amb dones que es dedicaven a la prostitució.

Afegirem que, en la narració, apareixen els rumors sobre el rei: “Si la població era rica, no era degut al falsejament de la moneda rodona, sinó a d’altres motius més nobles: el seu treball” (p. 512). Per consegüent, veiem, per una banda, la cultura de l’enveja i de la desconfiança amb el poble i, per una altra, tocar els peus en terra (la realitat) i la faena i la riquesa per mitjans honests, no a través del joc brut, ni de l’abús.

Per això, “L’endemà, al matí, van decidir donar-li una lliçó al rei, i així ho prepararen. Tan bon punt el dia trencava l’alba, la gent del lloc va fer com cada dia feien (…) i tragueren els seus bous per anar a treballar els camps. Era costum que, cada dia, els bous es trobessin a la plaça del poble i, d’allí, marxessin als camps a treballar; i també aquells que tenien bous i no tenien terra, acudien a la plaça, per tal de veure qui els llogava per a treballar als seus camps” (p. 512). Aquestes línies, a més de plasmar com s’iniciava un dia faener en aquestes terres, també posen la plaça, un detall molt en nexe amb lo matriarcal i amb lo femení, no sols com a punt de trobada.

I, mentres que els bous es movien, els servents del rei decideixen despertar-lo. Llavors, el monarca els respon:

“-¿I què carai volen en aquestes hores tan matineres? -digué el monarca, encara mig adormit.

-Insisteixen que us lleveu i aneu a la plaça del poble -afegiren els mateixos servents” (p. 513).

Així, la llegenda ens presenta dues maneres de viure: la faenera i amb relació amb la terra  i, per una altra banda, la del malfaener que viu de baldraga i poc interessat per la política i pel poble, això és, la del polític sense miraments.

El rei, junt amb la seva escorta, fa via cap a la plaça, “on ja tothom l’esperava.

-Què volíeu, poble meu? -digué el monarca, sorneguer.

-Senyor, hem sabut (…) que veníeu a inspeccionar si teníem una fàbrica de moneda falsa, ja que el nostre estat econòmic així us ho ha fet pensar.

-Sapigueu, senyor, que l’única fàbrica que tenim de moneda és el nostre treball diari; i, l’eina per fer-ho, els nostres bous.

-Aquells que no tenen terra i tenen bous, també arriben cada matí aquí, per tal d’ésser llogats i treballar per al bé de la població” (p. 513).

De nou, es plasma 1) la figura del malfatà i que s’arronsa en els privilegis i 2) els qui, des de bon matí (i el remarcat és nostre), actuen pel bé de la població i dels altres, no, rònegament, en benefici propi i, si de cas, d’algunes persones més (o bé del seu ram).

Aquests passatges expliquen que “El rei, davant aquella situació, s’avergonyí i demanà, amb humilitat, perdó per haver dubtat de l’honradesa i del treball de la gent.

I, des d’aquell dia, en què el monarca va veure que era degut al treball de persones i animals el benestar i el progrés d’aquell poble i, en recordança que, cada matí, els bous anaven a la plaça i allí donaven tombs (…), va quedar-li, a la població, el nom de Tornabous” (p. 513).

Finalment, com a aclariment, direm que, així com, per exemple, en moltes poblacions valencianes, els braus que no estan castrats reben el nom de bous; en aquesta narració, podem pensar que ja ho estan i que, per tant, són els que es dediquen a llaurar el camp sota les indicacions dels qui els menen (ja que, com ara, no es fa al·lusió a vaques, ni a activitats relacionades amb la pastura o de ramat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Rondalles amb esperit comunitari, amb bondat i en què lo femení dona forces

General, , , , , ,

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que, a més, enllaça amb lo eròtic, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “La Sisqueta despacientada”. Així, molt prompte exposa l’esperit comunitari i d’obertura: “En Paulet és fuster d’ofici i la porta de casa seva, com totes les del poble, roman oberta (abans ningú tancava la porta de casa) i, ves per on, un gos entra dintre la casa.

(…) La mestressa de la casa surt corrent al seu darrere (…), intentant que algú deturés el gos i poder recuperar el que aquest duia a la boca” (p. 508). En altres paraules, un poble obert, receptiu i en què no sols entraven persones, sinó també animals. A més, la dona, com a cap de la casa, així actua, motiu pel qual segueix el gos.

A continuació, intervé el metge del poble, qui veu la mestressa i li fa una qüestió. Llavors, ella li comenta:
“-El gos: ha pres el pixador del Paulet!

En sentir-ho el metge, s’esverà (…), mentre pensava ‘Pobre Paulet: ja està ben arreglat’” (p. 508). Com veiem, ni tan sols en el camp sexual, apareix fort l’home, ja que el relat fa pensar que el gos s’ha menjat el penis del marit.

Ara bé, el metge, interessat, diu a la dona:
“-A veure: expliqueu-me ben bé el que ha passat! Com està i on és en Paulet? (…).

-Aquell gos, que s’ha emportat el pixador d’en Paulet. El pixador del porc que en Paulet fa servir per engreixar els xerracs i la resta d’eines de treball de la fusteria -digué la Sisqueta.

El metge, fent un sospir, exclamà:
-Ai, carai, carai… -i seguí el seu camí” (p. 508).

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals, almenys, en la figura del pare, i recopilada en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “Un plat de sopes”, amb semblances amb altres relats en què conviden a u que ve de fora. Comença dient que “Un dia estaven dinant un matrimoni i els seus quatre fills i, de primer, hi havia una cassola gran de sopes, mentre que, de segon, tenien una altra cassola, però (…) amb cols i tres arengades cuites.

Quan anaven a començar les sopes, sentiren que, a l’entrada, cridava un captaire, tot demanant caritat (llavors, en passaven molts) i l’home de la casa, que tenia bon cor, digué al fill gran:
-Baixa i digues-li que, si vol un plat de sopes, li’n donarem”  (p. 509).

Tot seguit, el fill enganya el captaire i, més avant, quan el pare veu l’home que demanava, s’aixeca de la taula, se n’ix al balcó i el torna a convidar (ara, ell, personalment).

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, també hem vist alguna narració que, encara que no siga eròtica (si més no, de manera directa), podria tenir alguns elements en eixa línia: “Les roques de Rocallaura”. En la segona de les llegendes sobre les dues roques que hi ha a Rocallaura, es relata que, “un bon dia, quan un pagès devot i treballador era al camp i fent els preparatius per a llaurar, tenia el ruc dintre d’una balma on li havia posat menjar perquè agafés forces” (p. 511). Quant a aquest passatge, direm que la devoció no exclou la faena (en el camp) i que el ruc (símbol del treballador) ha entrat en la balma (en la cova), això és, en la dona. Igualment, la dona dona forces a l’home (ací, representat pel ruc) i ens recorda l’expressió “donar farratge al conill” (la qual empiula amb la idea de relació sexual entre un home i una dona).

Més avant, en línia amb la frase eròtica “arribar el ruc a les cols” (amb el mateix significat), podem llegir “L’home aixecà el seu devot prec al cel (…): ‘Roca he de llaurar’, referint-se al fet que la roca no li permetia llaurar, ja que el ruc havia quedat enxampat. El seu prec es veié escoltat i, mentre la roca tornava a quedar posada al seu lloc, l’home s’adonava que el seu camp havia quedat, en un instant, tot llaurat” (p. 511). Per consegüent, l’home havia tingut una relació sexual amb una dona (havia llaurat la roca) i li havia anat bé i de manera senzilla. I, a continuació, l’home ho agraí i passà a contar-ho a tot el poble.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones reconegudes pel Poble, que ‘alleten’ la gent i molt ben tractades

General, , , ,

Un relat recopilat en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El nom de Preixana”, en relació amb la població Preixana. En el primer paràgraf comenta que “aquesta és la nostra finalitat: recollir històries” (p. 507).

Un poc després, el narrador afig trets interessants: “Temps era temps, hi havia, en aquest contorn, una gran bassa que, pel que conten, deuria tenir uns cinc-cents metres de llarg per uns tres-cents d’amplada” (p. 507). En aquestes línies, de manera simbòlica, es diu que la influència de la dona (representada per la bassa, un lloc de recepció i vinculat amb l’aigua, femenina) era gran. Igualment, ho confirma quan, tot seguit, comenta que, “per situar-la millor, podríem dir que anava des de l’estela funerària ‘Argar’, fins al lloc on es troba l’edifici de la Cooperativa del Camp” (p. 507). Per consegüent, la seua visió de la vida és matriarcalista i abraça la nit i la foscor (en nexe amb l’estel) i la mort (també en relació amb la dona i amb la mort del dia, al moment de menor llum). És més, hi ha un lligam entre l’estrela (la dona relacionada amb el cel) i la terra (representada per una comunitat de pagesos, d’hortolans, de llauradors i, per consegüent, pel camp). Com podem veure, la dona (com a persona singular plasmada en l’estel) empiula amb la comunitat (la cooperativa) i, a més, amb la terra (el camp). Podríem adduir que lo femení (i, ací, matriarcalista) està junt amb els fills de la terra.

Prosseguint amb la narració, “diu que, en aquesta bassa, s’hi pescava peix i que, per això, a l’escut de la població, s’hi troba un peix nedant” (p. 507). Recordem que el peix està associat a l’aigua, ja que hi viu i s’hi desenvolupa; en altres paraules, és un animal femení, vinculat amb la dona. Si, a més, el peix nada, tenim una poble viu, en moviment, detall que enllaçaria amb el fet que, de la bassa, se’n pescaria molt i n’hi hauria contínuament.

Cal dir que aquest nexe entre el peix i la dona es reflecteix, per exemple, quan, tot seguit, llegim, “A aquest fet, cal afegir-hi que aquest peix porta de nom Anna, amb la qual cosa queda un ‘Peix Anna’, que bé podem interpretar com a ‘Preixana’” (p. 507).

Ara bé, aquest peix, a banda de portar nom de dona i de simbolitzar lo que podríem dir fertilitat marina, va unit al detall que “Diu la llegenda que aquesta bassa era de propietat privada i que la seva mestressa es deia Anna i donava permís a la gent per anar a pescar a la seva bassa” (p. 507). O siga que aquesta llegenda (que cal dir que és curta) concentra fets que empiulen amb el matriarcalisme: dones 1) que són propietàries en zones rurals, 2) que se les tracta de mestressa, 3) obertes al poble i que donen permís per a accedir a les seues possessions (recorden allò de “La porta de casa sempre estava oberta” amb què es reflecteix l’esperit comunitari) i 4) que són generoses amb els habitants de l’indret (la mestressa Anna aprova que es pesque en la seua bassa).

Finalment, com a signe matriarcalista i que enllaça amb el bon tractament (junt amb la bona consideració) que rep la dona en els Pobles matriarcalistes, “La gent, un cop obtingut el permís, deia la frase esmentada, que podia anar a pescar: Peix de l’Anna” (p. 507). Aquest tret va en línia amb un altre fet: la Mare Terra és qui proporciona vida, menjar, qui ens facilita que hi haja aliment en el present i en el demà. La diferència és que ací ho fa en un ambient relacionat amb l’aigua, en lloc de fer-ho a nivell general. No obstant això, en ambdós casos, la Mare alleta el nen, i el xiquet (ací, el pescador) li ho agraeix i ho reconeix.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les dones com a cap de casa, assenyades i eixerides, en ambients matriarcals

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, sobretot, pel paper de la dona com a cap de casa, és “Les murrieries d’en Serradell”. Cal dir que aquest relat té semblances amb uns altres en què es recomana, com en el present, que ningú no inicie projectes que no s’ajusten a lo que li resulta més fàcil, ni, per descomptat, sense tocar els peus en terra (detall que sí que captem en la dona).

En un passatge de la narració, “El seu amic es quedà amb un pam de nas:

-Serradell -li digué-, m’has de vendre aquest conill!

-I ca, barret! -féu l’altre, tot decidit-. Ni que me’n donessis dos-cents duros!

(…) l’amic el convencé i en Serradell es sacrificà cobrant els dos-cents duros i quedant-se el conill (…).

Ja us podeu imaginar que, en arribar a casa seva l’amic d’en Serradell, la muller li armà un escàndol de mil dimonis, volent-li fer entendre inútilment que s’havia deixat prendre el pèl i que era impossible que un conill pogués parlar.

Tanmateix, l’home es mantingué ferm i l’endemà (…) se n’anà cap a la vinya duent el conill dintre del sac” (p. 503). En línia amb aquestes paraules, direm que, com posava en el document  “El cicle de la vida: els rituals de la vida de l’individu dins d’un context familiar i social”, a què accedírem en el 2018, en què tracten sobre el matriarcalisme en les Illes Balears, podem llegir que “N’Antoni Galmés també conta que un home de S’Aranjassa deia que els homes casats són de dues castes: els qui diuen que, a casa seva, la dona comanda i els qui estan avergonyits de dir-ho. Un altre exemple el trobam a la novel·la Bearn d’en Llorenç Villalonga: aquest escriptor contraposa la intel·ligència i el seny de la senyora Maria Antònia amb les bajanades i quimeres del seu marit el senyor Toni” (p. 23). En aquest sentit, adduirem que, en la narració, la figura de l’home empiula amb la primera de les esmentades en aquest document i, més encara, perquè, qui el relatà, afig que, “entre dents, dedicà un desafiador ‘ara ho veuràs, tossuda!’, a la seva muller” (p. 503).

Tot seguit, veiem que el marit solta el conill, que l’animalet aprofita l’ocasió per a fer via lliure i que, al capdavall, “quan el sol ja havia tornat a baixar (…), no tingué més remei que tornar a casa amb la panxa prima. (…) Encara, en veure la seva muller, tingué esma per a preguntar-li amb la vista tota trista i el posat pansit:

-Què no ha vingut el conill?

La seva muller -com solen fer totes les bones mullers, per poc que s’hi puguin agafar- el deixà de tots colors” (p. 504). De nou, com en altres relats, no apareix la figura del típic heroi masculí (i amb valors patriarcals) i, a més, la dona és la persona assenyada, qui toca els peus en terra, molt valenta, pacient i receptiva, lluny de la dona del segle XXI que abraça lo patriarcal i que, des del primer moment, prioritza el culte a la fama, el poder, el maquiavel·lisme o, com ara, la manipulació o la hipocresia.

Però la dona de la rondalla va més lluny: és enginyosa. Com a exemple, en el paràgraf següent, captem que, “Quan l’amic s’hagué ben esbravat de paraula, en Serradell es decidí a cridar la seva muller -que ja estava avisada i a punt de seguir el joc- i li manà que tornés els dos-cents duros al seu amic” (p. 504). Per tant, si bé és cert que la dona segueix el joc del marit, també ho és que ella hi pren part després d’haver-lo adreçat així com un bon educador fa amb un nen (simbolitzat per un arbre de pocs anys), quan el xiquet és petit: “L’arbre xiquet, si està tort, es pot fer dret” que em digué cap al 2000 un cosí de mon pare. I el passatge exposa un altre tret matriarcalista: l’home recorre a ella perquè sap que, en cas de salvar la casa i la parella, serà ella qui ho posarà més fàcil i qui portarà el paper principal i de directora.  

Per tot això, la rondalla, contada per un home i per una dona en 1950, com a moralitat, diu, entre altres coses, aquests versos (ací, en narrativa): “No us engresqueu amb grandeses / que us presenti un amic ‘viu’” (p. 507).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El document esmentat estava accessible en el 2018 i, quant a les paraules indicades, a hores d’ara, ho estan en aquesta web i en el llibre que férem sobre els Sants de la Pedra (publicat per l’editorial Bubok en el 2020, pp. 46-47).

Dones que ‘batejaven’ pobles i monestirs i ben tractades en les rondalles i per la noblesa

General, ,

En el relat que ve a continuació, “La Donzell, el nom del poble”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, captem trets matriarcals i, fins i tot, detalls històrics que empiulen amb l’Alta Edat Mitjana (ací, cap als segles IX i X). Així, “tothom sap que, abans, la tradició oral anava transmetent, generació rere generació, uns fets suposadament succeïts i que servia per explicar moltes coses (…). Ara bé, aquelles llegendes eren prou boniques i prou formatives” (p. 496). Aquesta manera de transmetre la cultura tradicional i, sobretot, mitjançant la dona, està vinculada amb lo matriarcalista.

Tot seguit, entrem en un passatge que, com veurem al capdavall de la narració, resulta curiós i significatiu, ja que el paper principal final el farà la dona. Diu així: “Temps era temps, el senyor de Montclar era un dels més braus guerrers que la història ens ha donat. La seva aferrissada lluita contra els sarraïns i les seves victòries incessants, van donar-li una aurèola de grandesa i senyoriu entre les tropes cristianes” (p. 497). Fins ací, sembla que el relat es centrarà en lo, simbòlicament, associat a l’home.

Ara bé, “Ens diu la llegenda que, tants i tants presoners va arribar a fer, que no cabien dintre del seu castell, on residia, per la qual cosa va decidir, ja que estava en possessió de dos castells més, de fer-los servir com a llocs de reducció dels sarraïns (…), amb l’avinentesa que, en un, hi tancava els homes i nois i, a l’altre, les dones i donzelles”  (p. 497). De moment, la narració plasma un home fort, en un ambient que, per una banda, posa lo masculí i, per l’altra, lo femení.

No obstant això, a continuació, es reflecteix molt el matriarcalisme i, en aquest cas, podem enllaçar-lo amb fets històrics. Primerament, com a senyal d’un Poble matriarcalista, llegim que, “Amb el temps i, a causa del fet contat, ambdós castells van prendre els noms respectius de castell de les Donzelles (o de la Donzella, ja que hi havia presonera una bella jove sarraïna, filla d’un cabdill) i castell de les Puel·les” (p. 497).

En aplegar ací, podríem demanar-nos per què si el relat s’ha centrat en accions dutes a terme pel senyor (figura masculina), en acabant, els noms dels castells… són de dones o en femení. Al meu coneixement, perquè, en l’ambient, fins i tot, encara que l’home fes la faena forta, la dona és qui mana i, més encara, perquè les dones compten amb una societat que es posa molt de part seua. Cal dir que, per una banda, hi ha la Donzella (en majúscula i tot, detall que ens diu que la dona estava ben tractada, àdhuc, entre la noblesa) i que, igualment, aquesta dona, com si fos de manera simbòlica, aniria junt amb la puel·la (en el “Diccionari Catalò-Valencià-Balear”, ens remet a “Puella”), això és, amb la “Noia, donzella”. ¿Xiques més jóvens que la filla del capitost (la Donzella) i que la servien? Possiblement, pel context.

En acabant, passem a un altre detall que empiula amb els comtats catalans de l’Alta Edat Mitjana i d’un poc després: el fet que les dones fundassen poblacions. Per això, el narrador addueix que, posteriorment, aquests noms “van estendre’s a les dues poblacions que, a recer dels castells, van sorgir i que encara avui subsisteixen no gaire lluny del castell i poble de Montclar, on residia el brau i generós senyor, terror de la morisma a la nostra terra” (p. 497). Si consultem l’esmentat diccionari, per exemple, veiem les Puelles (llogaret del terme municipal de Donzell) i Sant Pere de les Puelles (monestir fundat en Barcelona en el segle X).

I si, a més, llegim el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal, copsem que “Més sort tingué la comunitat de Sant Pere de les Puelles de Barcelona, monestir benedictí fundat pel comte Sunyer i la comtessa Riquilda, consagrat l’any 945, i que encara perdura avui. (…) la seva història i, fins la seva llegenda, no s’han perdut gràcies al fet que aquest monestir va tenir una monja cronista que, al segle XIII, va escriure la Crònica de Sant Pere de les Puelles” (pp. 44-45).

Per consegüent, aquestes paraules de Teresa Vinyoles ens donen pistes que encaixen amb la llegenda: l’home tenia un pes considerable en aquells comtats catalans. I el de la dona, molt semblant al del senyor de Montclar, com també ho fa, en el relat, el de la Donzella i el de les Puelles: aquests trets estan en nexe amb el matriarcalisme. Així, més enllà del fet de contar una narració, captem que, qui la relata, tracta de plasmar la realitat així com l’historiador ho fa mitjançant la recopilació de fonts de diferents procedències.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Solemnials Festes dels Benissants, Abdó i Senent, en Cullera i en Arles

General

Bon dia, 

Tot seguit, exposem un document i unes fotos en relació amb els Benissants (nom que reben els Sants de la Pedra en Cullera i en Sueca, dues poblacions valencianes de la Ribera Baixa) i a què accedírem ahir, 11 d’agost del 2023, gràcies a la generositat de Kike Gandia, qui ens ho envià.

Com podem veure, fins i tot, hi ha una oració als Sants de la Pedra, uns dels patrons matriarcals dels llauradors, dels pagesos i dels hortolans en terres catalanoparlants.

Una forta abraçada.

 

De relíquies i Benissants_EVG