Arxiu de la categoria: General

Dones encertades, que orienten, que convencen i molt obertes

General, ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, és “La Blancaflor”. En una casa molt pobra, hi havia un jove, en Joan, que pensava com podria tenir diners. Un dia se li presenta un senyor i li diu “-Si em promets una cosa, et donaré els diners que vulguis.

-Vejam, dieu-la!

-Que, quan facis vint anys, em vinguis a veure al meu castell.

El noi que fa: -Oh! I on és?

-És el castell iràs i no tornaràs. I jo sóc en Pere de la Màgica.

-Està dit. Jo compliré!

-Doncs, mira: sempre que vulguis diners, només has de fer que tocar amb el bastó aquell arbre i, de la soca, te’n rajaran tants com en vulguis” (p. 143).

Primerament, copsem que, com en altres narracions, l’home (el jove en Joan) s’inclina pels diners i accepta la proposta: fer-se ric i, als vint anys, passar a viure en un castell, el d’un èxit que el portaria a la mort, a un palau com a sinònim de cementeri. En canvi, la mare, com en eixos relats, adopta una actitud més encertada. A banda, fan tractes de manera oral (detall que empiula amb lo matriarcal) i intervé la soca (el vincle entre el futur de les branques, de les fulles i de les flors i les arrels amb lo matern) d’on ixen els cabdals:

“Quan se’ls acabaven, tornava a la soca i sempre en trobava!…

Prou la seva mare li deia: -D’on treus tant bé de Déu?

(…) Però li va arribar el dia que li tocava anar-se’n i, llavors, li va haver d’explicar. Ella, tota trista, diu: -Home! Més haguera valgut ésser pobres tota la vida i tenir-te al costat!

Però havia de marxar i se’n va anar” (p. 143). En altres paraules, en Joan ha acceptat fer camí cap a la fama i cap a la riquesa, cap a lo alt (recordem que els castells, les fortaleses, etc., sovint, estaven en punts estratègics i des d’on es podia divisar un panoràmica ampla). I fa el tracte en plena joventut, en un moment en què les persones, a vegades, canvien de parer com si fossen el vent.

Ara bé, en finir l’etapa de la jovenesa, s’acaba l’acord i, aleshores, captem la maternitat de la mare, el seu interés pels fills, de la mateixa manera que una mare (com poguérem sentir a algunes), lo que menys voldria, quan en té, és que ells es morissen abans que ella.

Nogensmenys, el minyó feia via cap al castell del rei dels ocells (els ocells, a diferència dels peixos i dels animals terrestres, enllacen amb el cel, amb l’aire, dos signes, ací, masculins). Però el rei no li ho sabia dir i li recomana la grua (un animal volador que enllaça amb la cigonya).

Quan en Joan veu la grua, li demana si sap on està la fortalesa i, com en moltes narracions, la dona domina més el camp que el personatge masculí anterior (ací, el rei):

“-Ja ho crec! Ara, tot justament, en vinc. Tira per aquest cantó, de dret, de dret, fins que hi arribis.

En Joan se’n va anar i caminant, caminant, va arribar al castell d’en Pere de la Màgica” (p. 143). Per consegüent, es fa lo que vol la dona.

El 9 d’octubre del 2023, mentres escrivíem sobre aquesta rondalla, el nom Pere de la Màgica ens portava a vincular-lo amb una mena de Sant Pere, però com un personatge que fa creure per mitjà de la il·lusió, de miratges, de l’engany, de la raboseria i que, per tant, aniria associat a la mort.

Ja en contacte amb Pere de la Màgica, l’amo del castell diu al jove: “Ara ves-te’n cap a baix i, sortint del castell, trobaràs tres pilons de plomes blanques al costat d’un safareig, que hi neden tres colometes. Te n’emportes un” (p. 144). Ací, el xicot baixa cap a la terra, es trobaria amb  tres dones (cada colometa) i n’agafaria part de cada una. Però, a punt de fer-ho, “sent una colometa que li diu: -No el toquis!, que és el meu vestit.

Ell el deixa anar de seguida i la colometa diu: -Nosaltres tres som les filles d’en Pere de la Màgica (…). No ho facis pas! Mai facis res del que et digui, sense consultar-m’ho. Creu-me, que et vull bé! Jo sóc la més petita i em dic Blancaflor.

En Joan la va creure” (p. 144).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Finalment, bon dia del 9 d’Octubre (festivitat de Sant Dionís, patró dels enamorats, entre els valencians), dia del País Valencià, en què celebrem l’entrada del rei Jaume I en la ciutat de València en 1238 i la creació del Regne de València.

 

Dones de bon cor, belles, intel·ligents, recompensades i molt obertes

General, , ,

Prosseguint amb la rondalla “Les germanes envejoses”, en el mateix llibre, a cura de Josefina Roma, podem llegir que “Una de les seves germanes es va vestir de reina. Quan el rei va saltar del cotxe i va veure aquella noia tan lletja, va dir que l’havien enganyat amb trampes i va fer tancar el noi a la presó, que no veiés sol, ni ombra.

Per no desenganyar el poble, s’hi va haver de casar” (p. 129). Aquest paràgraf enllaça amb la tradició matriarcal de la fidelitat a la paraula i, més encara, de part de les autoritats (ací, polítiques) i, de pas, amb un refrany que apareix en rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932): “Paraula de Rei no pot mentir”.

En el paràgraf següent, captem que “Una vegada, un terrassà que passava vora d’aquell pou, va sentir uns grans gemecs i va veure aquella noia. La va treure i se la va emportar a casa seva. Quan la va veure tan maca i sense ulls, li va fer una llàstima! Totes les roses que li queien de la boca, ell les collia i en va fer rams i se’ls va endur al poble” (p. 129). Cal dir que un terrassà, com explica el DCVB, vol dir “Que treballa el conreu de la terra”. Igualment, adduirem que, a banda que la terra està en nexe amb lo matriarcalista, com indica el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terreny representa la vulva i, quant a “conrear”, com a sinònim de “llaurar”, significa “Tenir un home relació sexual amb una dona” i, per això, escriu “qui les ama i en tot les conrea”.

El terrassà passa molt a prop d’on vivia la reina i, quan ella li demana quant en volia, de diners, ell, al capdavall, li respon “Un ull de donzella” (p. 129). La reina, que recorda que tenia els de la seua germana, li’n dona u. Llavors, l’home “va llençar totes les roses, ben llençades i se’n va anar a dur l’ull a la noia. I la noia se’l va posar” (p. 129). Per consegüent, no sols les roses serveixen al terrassà per a atraure la voluntat de la reina, sinó que, així (i després), ell es posa de part de la dona, li fa costat.

Afegirem que, a diferència de la primera part del relat, en què apareixia la veu, la boca, la jove i les dues gitanes que fan que la noia llance flors per la boca, en aquesta segona part, ho fa la vista (els dos ulls) i és un home qui va a la reina (això és, a una autoritat que, ací, empiula més amb una actitud patriarcal).

Més avant, el terrassà aconsegueix, amb el mateix sistema, el segon ull de la jove i “L’endemà, a cal rei, van fer una crida: que es feia un convit de pagesos i pageses. La noia se’n donava un xic de vergonya d’anar-hi, però el terrassà li va fer anar” (p. 129). Per tant, com en altres narracions, copsem un rei molt obert, àdhuc, als llauradors, a la gent del camp. Resulta curiós que, en aquest passatge i en el següent, l’home no vaja a la cort i sí que ho farà la xica. Tocant la manera d’actuar del terrassà en la part en què es parla de la reina, cal pensar que la seua actitud davant la jove no és de tractar de forçar-la a assistir-hi, sinó de proposar-li-ho.

“De seguida que la va veure, el rei va mirar el retrat i li semblava que era ben bé ella. La germana gran ja la va conèixer, ja!” (p. 129). I, com a senyal de triomf de lo femení i de lo matriarcalista reflectit en la xicona, ara, la reina, “En comptes de fer-se servir pels criats, ella els servia a ells…” (p.  129).

Un poc després, el monarca demana a la xica que parle, però ella no ho feia i, quan li diu les primeres paraules, “de seguida, aquella pluja de roses!

Quan el rei va veure caure-li roses de la boca, va dir: -Ah! Era aquesta, la que havia de ser reina!

Va fer treure la corona de l’altra i la hi va posar. I va fer treure el germà de la presó” (p. 129).

En aquestes línies,  copsem trets matriarcalistes: la pluja (associada amb l’aigua i que s’adreça cap a la terra), les roses (amb lo femení, amb la dona jove). A més, encara que el monarca mana i volia que ella li parlàs, la noia ho fa quan considera millor… i ell la recompensa: serà la reina, una regina amb bon cor, garrida, eixerida i intel·ligent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la batuta, bellesa i nuesa matriarcals en relats de primeries del segle XX

General

Una altra rondalla en què captem trets matriarcalistes i, a més, d’erotisme, és “Les germanes envejoses”, la qual figura en l’obra “Rondallari de Pineda”. Així, primerament, llegim que tres germanes molt envejoses entre elles “Tenien una alfàbrega al balcó i l’anaven a regar sempre” (p. 127). Cal recordar que l’alfàbega (o alfàbrega) representa la vulva i que “regar l’alfabeguera”, com podem veure en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, vol dir “Tenir un home relació sexual amb una dona”. Tot seguit, la germana gran arruixava la planta, se li apareix el rei i ella, avergonyida, es posa a plorar. La mitjana diu a la major que ella hi anirà i que no plorarà. Però fa pala.

En canvi, “La petita la va veure i li va preguntar què tenia. Ella li va explicar. La petita diu: -Per això plores? Demà hi aniré jo.

L’endemà, ella va anar a regar l’alfàbrega. El rei li va sortir i li va dir si li sabria dir quantes pedres hi havia a la mar i quants grans de sorra a la terra. Ella li va dir que sí, si ell li sabia dir quantes estrelles hi havia al cel. Llavors, va ser el rei qui se’n va anar plorant. Ella, rient” (p. 127). Per tant, a banda que ella respon de manera eixerida i intel·ligent i amb detalls de signe matriarcalista (pedra, mar, sorra i terra), el rei, a diferència de com s’ha tractat de presentar en les escoles, en els instituts, etc. com també en molts mitjans de comunicació social i en Internet, plora… i la narradora (qui ho relatà en 1902), no fa menyspreu de l’home, malgrat que es tracte del monarca. Cal dir que els detalls matriarcals que hem esmentat, es plasmen molt en la poesia i en la música de catalanoparlants nascuts abans de 1950.

“L’endemà, ella brodava al balcó. Passen dues gitanes i, cop de dir, que tan maca que era, que només li mancava que li sortissin roses de la boca quan parlés. De seguida, li van sortir roses” (p. 127). Per consegüent, la dona està ben tractada i és premiada, ací, amb roses, flors associades amb la bellesa, amb la joventut i amb la feminitat.

En acabant, copsem que aquesta noia “Tenia un germà que era carter i també sabia pintar. Quan va haver d’anar a portar una carta al rei, en comptes de donar-li, el carter li va donar el retrat de la seva germana que havia fet. El rei la va trobar tan maca que va demanar qui era” (p. 127) i li respon que la seua germana. Per consegüent, el germà està al servici de la germana, l’estima i, igualment, fa de mitjancer. I, a través del retrat, el rei “la té enfront”, com si ella hagués accedit a la cort.

A més, és un rei molt obert i que valora positivament la bellesa i les dones: “L’endemà, ella brodava al balcó i li va caure un didal d’or que el seu germà li havia regalat. Com que el rei vivia al costat, ho va veure i el va collir” (p. 127). Si, abans, el germà fa de pont, ara ell fa un regal a la jove (la té ben considerada) i li recompensa la seua manera de ser.

El rei, que també és humil, “L’endemà es va vestir com un d’aquests que vénen didals, es va emmascarar i se’n va anar a vendre (…). El rei li fa, de resposta, que no té ella prou diners per comprar-lo.

Ella diu: -Què en sabeu? Digueu l’últim.

El rei diu: -Un petó i una abraçada.

Ella va dir: -Això sí que no! (I és clar!)” (p. 127). Com captem, és la dona qui té la darrera paraula, de la mateixa manera que, per exemple, en les Illes Balears, si dos hòmens feien un tracte i la dona de cada u l’aprovava, anava avant i tenia validesa. Això explica que “Les seves germanes li van dir que no fos tonta, que ho fes.

Ella li va fer. Es van demanar l’amor i ella va dir que sí” (p. 127).

En el paràgraf següent, llegim que el monarca “es tornà a vestir de rei i va fer una crida que, al cap de quinze dies, es casaria amb una noia tan i tan maca. Passats els quinze dies (…), varen pujar elles i les seves germanes a un cotxe i, a un altre, el rei i el seu germà. Ella anava vestida de reina” (p. 129). Que una dona vaja vestida de reina i que, a més, siga molt oberta i agradable en el tracte i en la manera de respondre als altres i a la vida, ho plasmen aquests detalls.

Un altre tret que empiula amb lo matriarcal és que, “Pel camí, el seu germà va treure el cap per la finestreta i li va dir que s’arraconés del sol, que el sol li trauria la formosor. Ella, com que el cotxe corria, no ho va sentir bé i va preguntar a les seves germanes què deia el seu germà” (p. 129). Així, es manifesta un lligam estret entre el germà i la germana (molt en línia amb la matrilinealitat), més que, com ara, entre el rei i lo que podria ser la figura del pare. És més: no es prioritza el sol, sinó lo que podríem empiular amb la lluna (un símbol matriarcalista).

De nou, apareix un altre signe en aquest relat de 1902 i sense censures, ni retocs, ni edulcorants: quan les dues germanes, que han oït que el germà parla a ella per segona vegada, “li van dir: -Que et treguis el vestit i ens el donis. Ella ho va fer. (…) Que et despullis i que ens ho donis tot. Ella ho va fer” (p. 129). Açò podríem considerar que té a veure amb l’erotisme, ben rebut per part de la narradora i en bona part de l’ambient que ella vivia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

Nota: Sobre el tema de l’erotisme i de l’humor eròtic en les cançons populars en llengua catalana i, fins i tot, en refranys atrevits (i, en molts casos, anteriors a 1950), ¡¡¡ i que formen part de la nostra cultura matriarcalista!!!, ens hem trobat que bona part dels grups de Facebook que més han retallat la possibilitat de publicar-los (cançons i dites) estan vinculats amb noms de polítics que es presenten com que són molt oberts, o bé, per exemple, amb grups nacionalistes, d’esquerres, o de recopilació de frases o de cultura. Un cas: n’hi u que, en la seua presentació, exposa sobre un “valencianisme constructiu, d’esquerres, obert a la reflexió i enfocat a l’anàlisi de les nostres arrels, la nostra realitat i el nostre futur immediat. Però, sobretot, aspirem a fer convergir iniciatives, a elaborar propostes de transformació, a plantejar adreces, a suggerir lectures…

(…) És imprescindible que ens fem forts en la defensa i en la potenciació de la nostra unitat cultural, a partir de les seues arrels més profundes” (sic, 8 d’octubre del 2023) i moltes paraules més.

De cultura, sí: però, això sí, d’una cultura més restrictiva i puritana que la que es reflecteix en aquesta rondalla i en molts comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Per contra, en els més centrats en la cultura popular, en l’ensenyament de la llengua i més formals en el camp de les relacions interpersonals (que no més rectes que una vara), es mostren més a favor. ¡Això també forma part de la nostra identitat, encara que determinats partits, periòdics, jornalistes o moviments socials ho consideren a retallar, a deformar o a eliminar…,  malgrat que no ho diguen, en nom de la seua manera de concebre la democràcia!

Afegirem que el matriarcalisme no té una visió de la sexualitat, ni de l’erotisme, ni de la bellesa, ni de la nuesa, etc. a toc de trompetes, de tambors, ni d’himnes patriòtics, ni de partits, ni de moviments sindicalistes, ni religiosos, com qui cerca l’adoctrinament o bé el proselitisme de la gent que no és del seu ram.

Cal dir que els polítics que escolten el poble i la gent que hi ha sota el seu regnat o legislatura, al meu coneixement, són com el rei de la rondalla: ixen al carrer i, com diria el papa Francesc, fan olor a ovella. A ovella negra, blanca, esgarriada, i de molts colors.

 

Dones que marquen el compàs, interessades per la maternitat i molt obertes

General, , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, en la mateixa obra a cura de Josefina Roma, és “La Mora”. Començarem dient que, com escriu unes pàgines abans l’antropòloga, “El nom de mora (…) denota un poble antic, anterior als pobladors europeus que desenvolupen l’agricultura, molt més antic que les invasions dels musulmans. (…) Aquest poble s’identifica amb l’inframón i, com a tal, és fosc, com és fosca la terra i el seu interior” (p. 117).

A més, Josefina Roma addueix que, “En molts casos de llegendes locals, trobem al·lusions a coves de mores i altres topònims, (…) equivalent a fades, janes, encantàries i altres denominacions semblants” (p. 118).

En el text de la rondalla, veiem que “hi havia un rei que tenia un tarongerar molt gran darrere el seu palau. Hi tenia un bon masover. Ell, cada dia, s’hi passejava perquè (…) hi tenia tres taronges molt enamorades, molt maques” (p. 119). Per tant, el monarca estava molt interessat per la fecunditat i, així, per lo femení i perquè la dona siga ben tractada. De fet, deia al masover que no les tocàs com tampoc el seu fill.

Però un dia el fill les agafa, “Se’n va anar cap al palau i dos amics ja l’esperaven amb un cavall per cada un.

Pugen a cavall i, quan són un tros per amunt, va voler obrir una taronja i li va sortir una senyora, més maca!” (p. 119). Ella i, en dos passatges molt semblants, les altres senyores, li demana si tenia un rentamans, una tovallola i un espill. “Ell li va dir que no i la taronja es clou i la senyora desapareix” (p. 119). O siga, que es fa lo que ella vol i, si no, ell no aconsegueix el seu objectiu.

En canvi, “Un tros més amunt, obre l’altra i li surt una senyora amb un nen, però tan i tan maca que també li va demanar per casar-se” (p. 119) i, així, copsem que la mare va acompanyada d’un fill, a diferència de les dues senyores anteriors. Igualment, la narradora addueix “Que si no, no. Ell li va dir que sí. La deixa sola, asseguda al peu d’un roure, amb la criatura a la falda i ell se’n va a casa seva a demanar un cotxe per portar-la” (p. 119). Aquest passatge, per exemple, enllaça amb l’arbre de la vida i, de fet, com posa l’entrada “Roure” de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “Seguint una vella creença, les dones que volien ser mares s’abraçaven a la soca d’un gran roure -o d’una alzina- per ser fecundades”.  Igualment, reflecteix que la dona està ben considerada I que se la respecta.

Continuant amb el relat, captem que “Allà, a la vora, hi havia un rec d’aigua que hi anaven a abeurar els bous. També hi anava la gent a cercar aigua” (p. 119), com ara, la Mora. Aquesta Mora, més avant, “se n’adona que, sota el roure, hi havia algú. Se n’hi va i veu aquella senyora, que s’estava pentinant” (p. 121). Llavors, la Mora li diu si vol que la pentine i, al moment, la mare resta convertida en un colom.

Posteriorment, de manera semblant a altres rondalles, la Mora passa al palau i, en canvi, la mare vola, s’acosta a la taula i pica en el plat del pare i en el del fill i s’embruta en el de la Mora.

La Mora, que la reconeix, no volia que el fill del rei agafàs el colom, però ell ho fa, “li estira l’agulla i, amb l’agulla fora, queda la senyora. El fill del rei diu: -Com ho hem de fer?

-Que no em coneixes? -diu ella.

Diu: -Però, què hem de fer? Colom, explica’t!

La senyora va explicar com s’havia tornat colom i què li havia passat. El fill del rei va treure fora la mora i es va quedar amb la senyora” (p. 121). Per consegüent, després de llevar-li l’agulla, és ella qui li diu què ha de fer o, en altres paraules, es fa lo que ella prefereix; i ell, bondadós, li fa costat i fa fora la que havia tractat d’enganyar-lo.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que el recompensen, agraïdes i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració recopilada per Sara Llorens, que figura en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, i en què copsem el matriarcalisme, és “Les noies encantades al pou (resum)”. Comença dient que “Anaven tres germans perduts i van veure una gran bugada de roba estesa i, a prop, un gran palau. Ells hi entren i una llum els acompanya a una taula ben guarnida i (…) els porta a la cambra” (p. 108). Aquesta rondalla té semblances amb l’anterior i, per exemple, una jove els fa de guia (ella porta la iniciativa), els aporta bon menjar i benestar (com una mare, als nadons) i, a més, pel context, veiem que ella els salva (ja que anaven perduts).

Tot seguit, podem llegir que “L’endemà, la llum els porta a un pou. Un hi baixa i li surt una noia i li diu que, si el gegant el troba, el matarà; però que, si agafa l’espasa rovellada i no la lluenta, ell matarà el gegant. Així ho va fer i li compareixen tres noies” (p. 108). Per tant, com en altres rondalles, el xicot tria la part fosca i experimentada (l’espasa rovellada, tret que empiula amb lo femení i amb lo matriarcalista) i actua d’acord a lo que ella li comenta. Igualment, li apareixen tres xiques, les quals (com també ho faria una velleta o una dona d’edat mitjana) enllacen amb les vivències, amb la destresa : “L’una, li dóna una pera d’or; l’altra, una poma, i, l’altra, un anell” (p. 108).

Afegirem que, en línia amb altres relats, ell fa possible que les tres germanes puguen eixir del pou i, en canvi, els dos germans que ell té el deixen caure. Ara bé, com que el noi tenia “l’orella del gegant, li venta mossegada i, de pic, es va trobar al seu poble i es va llogar en una argenteria” (p. 108). La dona, per mitjà de l’orella del gegant, salva l’home (en aquest cas, al de bon cor i generós).

A continuació, hi ha un passatge en què les noies apleguen al palau i son pare els pregunta què han fet amb les joies, elles li ho expliquen i “El rei en fa fer altres, d’iguals” (p. 108), a l’argenter, qui recorre al xic que tenia, i el jove “li va dir que ell les hi faria” (p. 108). L’amo (que és una persona bondadosa) “els va dir que les havia fet el seu aprenent” (p. 108). En altres paraules, el monarca, amb bona empatia, ha considerat encertada l’actitud de les seues filles i, per això, les recompensa.

Immediatament, el minyó, com que el rei li estava agraït, “és cridat a palau i munta el cavall més maco (…) i, quan es veu perdut, clava mossegada a l’orella del gegant i es troba, de seguida, (…) a ca l’amo” (p. 108). Per consegüent, captem que la primera jove amb qui el noi s’ha trobat en el pou li ha fet de pont i que això permet que ell es salve. I, així, un dia més, a través de l’esmentada orella.

Ara bé, “El tercer dia, ell es deixa agafar, les noies l’abracen dient que era ell qui les havia tret de l’encantament i, tot explicat” (p. 108), el rei fa costat al xicot “i el noi es casa amb la primera noia, que li havia dit què havia de fer per a matar el gegant” (p. 108). Amb aquestes paraules del final de la narració, copsem dues coses: 1) ell tria casar-se amb qui li ha salvat (a través de la recomanació) i, a banda, 2) el noi ha fet lo que la filla del rei li havia comentat, és a dir, lo que ella volia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“On va la corda, va el poal”, dones que aplanen el camí, que menen i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla arreplegada per Sara Llorens, en què es reflecteixen trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “Les noies encantades al pou”. Resulta significatiu l’inici, en què s’uneix una frase relacionada amb parlar de sexualitat o de lo eròtic davant de xiquets i el fet que uns minyons actuen amb atreviment: “Anaven tres germans i varen veure una gran bugada de roba estesa i, al mateix moment, veuen un gran palau. Ells, atrevits, s’hi afiquen i els hi acompanya una llum” (p. 105). Com que, en moltes rondalles, hi ha un personatge femení que l’havia estesa, ací podríem vincular-ho amb què la vestimenta fa com de prova de pas de la infantesa a la joventut, com una mena de porta (com de pont de l’esperança a l’atreviment, a la fase de “La joventut, tot ho venç”). A més, aquesta indumentària (la dona), no es fa més grossa, ni els barra l’accés, sinó que els el permet.

Igualment, ens podríem demanar si eixa llum que els guia (femenina) és una dona jove i nua, despullada. El narrador que el relatà en 1903 no ho indica, però, atenent a com apareix en altres narracions amb aquest tipus de passatge, podríem pensar que sí. Afegirem que, en llegir aquest relat, férem un dibuix en la mateixa plana i relacionàvem la roba esmentada amb la sexualitat i amb la dona; en canvi, empiulàvem el palau amb la protecció i amb la força. Recordem que, en moltes ciutats, fins a ben avançat el segle XIX, hi havia muralles, com ara, en la ciutat de València.

Adduirem que aquesta claror mena els nois “a una taula ben guarnida (…). Després, la llum els acompanya a una cambra amb llits parats” (p. 105). Per consegüent, no sols una dona és qui els fa de capità (“On va la corda, va el poal”), sinó que ells la segueixen i, més encara, ella respon com la mare que alleta el nadó: els facilita que estiguen ben nodrits i benestar (els llits).

Ara bé, l’endemà, de nou, la dona encapçala el grup: “Després, la llum se’n va i aixeca una llosa. Ells s’hi acosten i veuen que hi ha un pou” (p. 105). Ací copsem un tret matriarcal que fa el paper de porta (en aquest relat, una llosa) cap a la mare, cap a l’interior de la terra i cap a la saviesa de qui podria aconsellar millor. Cal dir que la llosa toca terra, i, per la seua naturalesa, podríem associar-la amb la força (“Més fort que una roca”).

Tot seguit, passem al tema de la presa de decisions (ací, com en moltes parelles catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en línia amb el matriarcalisme i amb el comunitarisme): “Un diu: -Voleu que jo hi baixi? Miraré què hi ha.

Van lligar les faixes i el van enviar. Quan va ser a baix, se li va aparèixer una noia” (p. 105). Per tant, captem que, primerament, una dona els ha guiats i, al capdavall, se n’han trobat amb una segona (qui podem pensar que n’és una amb més vivències i més experimentada que la primera). I, entremig, el lligam que els uneix (com si fos el de les relacions interpersonals o bé entre la persona i la terra amb què viu en connexió), es realitza… mitjançant un símbol femení (la faixa), encara que, en l’entrada “Faixa” que figura en el DCVB, està unit amb generals, amb religiosos… i, per exemple, amb infants.

¿Representen aquestes faixes l’acte d’enllaçar amb el bon govern? Al meu coneixement, sí. Recordem que, el mateix diccionari plasma el refrany “Una faixa, a l’hivern, és de bon govern”… , que l’hivern és una estació “femenina” i que, àdhuc, molts hòmens nascuts abans de 1920 (o comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes en eixa època de la història) deien que les dones prenien millors decisions i que preferien que elles governassen i que fessen de cap de colla (fet que tindria a veure amb lo que esdevindria posteriorment, dins de casa, en el barri, etc.)…: un tret en línia amb una cosmovisió matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Dona de paraula”, dones que respecten els pactes, que es casen amb qui prefeixen i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la rondalla “El Gegant”, recopilada per Sara Llorens i plasmada en l’obra “Rondallari de Pineda”, com que l’argenter veu que de cap manera podia fer l’anell que demanava la filla del rei, va dir a l’aprenent (això és, al gegant):
“-Doncs, té, fes-lo! Demana tot el que vulguis, mentre el facis” (p. 103). I així ho farà. A més, al capdavall, l’aprenent “agafa l’anell que li havia donat l’argenter i el que li havia donat aquella noia dins del pou” (p. 184) i els lliura a l’amo, qui, posteriorment, ho fa al monarca:

“El rei entrega l’anell a aquell príncep que volia fer casar amb la seva filla.

En presentar-li el príncep aquell anell, la noia va dir (…) que [el que volia] era l’anell que havia regalat ella a aquell home que l’havia treta del pou.

(…) El rei va dir a la seva filla que, amb qui es volia casar, si no es volia casar amb aquell príncep. Ella li va dir que no es volia casar fins que sortís el que tenia paraula donada” (p. 103). Per tant, la jove posa la promesa per davant. En relació amb açò, comentarem que l’expressió “Paraula de dona” (a banda de l’ús modern que rep, per exemple, en el primer quart del segle XXI, per part de grups feministes i d’ajuntaments), com m’explicà Rosa Rovira el 3 d’octubre del 2023 en un missatge, podem considerar que ja s’empraria a primeries del segle XX, quan es recopilà aquesta rondalla, i abans de 1920: “Els homes, sobretot, en els mercats, tancaven els tractes amb una encaixada de mans; i les dones, amb l’expressió ‘Paraula de dona’ o també ‘Et dono la meva paraula’”.

Tot seguit, entrem en una part del relat semblant a la de narracions en què una jove balla amb el rei (o amb el fill del rei) i, més avant, perd una sabata i, des de la cort, troben amb qui encaixa. Però, ací, amb el rei, l’argenter i l’aprenent de l’argenteria (el gegant).

Cal dir que la importància de complir amb la paraula la captem en aquest comentari de l’amo al xicot: “El rei no s’ha donat per satisfet, encara que diumenge sí que serà el darrer dia de prometre’s amb la filla del rei” (p. 103). Per consegüent, la paraula de la jove és la definitiva i es fa lo que vol la dona.

Aquest xicot (el gegant), que era el que havia eixit del pou i n’havia tret les tres filles del rei que les havia encantades, agafa l’orella d’aquest monarca i li demana que el porte a la cort i com. Ja en el ball (i amb la xica), ella torna a traure el tema de la fidelitat a la paraula: “El pare diu que et pregunti d’on ets i que vinguis a casa, que em vol fer casar; però jo vaig prometre paraula.

Ell li va dir: -Jo sóc aquell que ha fet l’anell.

I s’acomiada i se’n torna a casa seva. Quan el rei va sentir això, pregunta a l’argenter qui era el fadrí que tenia” (p. 104) i l’argenter li respon que era u que li deien el tinyós.

Quant a aquest jove, en un passatge posterior, “El rei, amb tots els principals i la seva filla, l’esperaven.

(…) L’endemà tornen a esperar-lo, ell s’hi presenta i la noia diu: -És aquell, és aquell!

(…) Al cap d’avall del tercer dia, s’hi va aturar i la filla del rei el va abraçar. I es van casar” (p. 104). És a dir, l’argenter fa pagar al rei la desconfiança en lo no bonic i, finalment, la filla del monarca accepta el gegant (qui havia fet d’aprenent en l’argenteria i era tinyós) com a marit seu: no sols perquè el gegant l’havia treta del pou (seguint les indicacions de la noia), sinó perquè la jove considerava que ella havia de complir amb la paraula i no amb els capricis d’altres persones que apareixen en el relat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Paraula de dona”, dones que orienten, que respecten els pactes i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals és “El Gegant”, la qual figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma. Un gegant va de camí, va a un manyà a veure si li podria fer un bastó de ferro i, en acabant, fa pactes amb un home que arrancava pins amb la mà i amb u que feia servici per a passar el riu (p. 99).

Tots tres travessen muntanyes i apleguen a una cova, on troben u dels lladres que hi solien viure i, novament, fan un pacte (ara, amb aquest lladre). De nit, arriben els lladres i, posteriorment, tots quatre fan camí… i, com podem veure, en un moment de foscor , un tret que empiula amb lo matriarcalista:

“A l’altra nit, tornen a entrar a dins d’una altra mina i van trobar un rei que hi tenia tres filles d’un rei, encantades. Van trobar-hi un pou i el gegant va dir: -Aquí dins ens hi hem de ficar” (p. 101).

Aquest darrer passatge podria tenir la seua explicació: en accedir els quatre a la mina, a l’interior, ho fan a la dona, a la mare, a una persona més versada (sobretot, en les cultures matriarcalistes). I, més encara: hi connecten amb la velleta, amb el pou de saviesa, amb qui podria suggerir (i de manera molt encertada), fruit del pas dels anys. En eixir del pou, ja n’hauran rebut el missatge, la idea (o el projecte) que cal portar a terme i, així, desenvolupar-se millor.

A continuació, la rondalla ofereix passatges semblants als d’altres narracions i, tot seguit, veiem que, en arribar baix del pou, “Va trobar una noia del rei i li va dir, diu: -Ai, pobre de vós, que sou mort!

(…) Sí: aquí hi ha un rei que, a tots els qui venen, per treure’ls d’aquí, els mata. Quan arribarà, us cridarà al desafiament. Però, si em creieu, a mi, per això, no us matarà pas” (pp. 102). Per consegüent, la dona, no sols porta la iniciativa (fa de mestra del gegant, perquè el fet d’haver accedit ella abans al pou, li representa un punt de saviesa i de saber com actuar en moments com eixe), sinó que li fa un suggeriment (com una educadora o una mare, a un xiquet o a un fill) i confia en el gegant (l’home): que accepte la seua proposta.

A banda, la xica li afig que el rei “Us portarà un sarró d’eines de totes classes, d’espases i de sabres. En veureu de molt lluentes, però, al cul del sarró, veureu un sabre ben rovellat. L’agafeu i, amb aquell, guanyareu. No us espanteu i, si us podeu salvar, us prometo que em casaré amb vós” (p. 102). De nou, copsem que, en la banda inferior (no sols, del pou), en aquest cas, del sarró, es troba la clau, lo que permetrà que l’home assolesca el seu objectiu. I, per tant, de la banda interior, de la dona, de lo que no llueix però sí que resulta útil.

Igualment, les paraules de la jove enllacen amb la frase popular “Paraula de dona” i, de fet, un poc després, veiem que, quan els altres companys del gegant l’havien treta del pou, “ella els va dir que la paraula l’havia donada al de baix” (p. 102).

En acabant, el gegant trau les altres dues germanes i, amb l’espasa rovellada, guanya al rei que les havia raptades,… i talla l’orella d’aquest monarca i la mossega. Des d’aleshores, el gegant fa de cap del rei.

Al cap d’un any, quan el gegant ja treballava en una argenteria, un altre rei s’hi mena, ja que “volia fer casar la seva noia gran amb un príncep i la noia va dir que no podia ser, que tenia la paraula promesa amb un jove que l’havia salvada.

I va dir, diu: -Li som regalat un anell, en prova, com el que tinc” (p. 102). I, llavors, el rei (ací, simbolitzaria l’home) farà les dictes i els passos següents,… d’acord amb l’objectiu de la jove i amb la idea que ella només es casarà amb qui li tragué del pou, després d’explicar-li què havia de fer entremig.

Adduirem que el fet que el tema de la paraula donada (ací, per part d’una dona) es repetesca i de manera semblant, en diferents moments del relat (recopilat en l’any 1902), i que ens hagen reportat de la frase “Paraula de dona”, ens fa pensar que, a principis del segle XX, degué estar més estesa de lo que podíem imaginar inicialment (a primeries dels anys vint del segle XXI), quan una dona que havia rebut una educació matriarcal ens la plasmà durant la recerca sobre el matriarcalisme: Rosa Rovira. A més, el 4 de febrer del 2023, com indiquí eixe dia en el meu mur, Rosa Garcia Clotet i Glòria Reverter, “en relació amb les seues àvies, ens han plasmat ‘Eren dones de paraula’“.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que faciliten que els xics isquen del pou, que salven l’home i molt obertes

General, , , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “El fill de l’ós (variant B)”, en la mateixa obra a cura de Josefina Roma. En aquesta narració, una dona i un ós tenen una criatura: un xiquet que va a l’escola i que hi era menyspreat per ser fill d’os. La mare ho comenta al mestre i, més avant, com que no el xic no hi quallava amb set anys, ell “Se’n va a casa seva i diu a la seva mare: -Anem-nos-en?

(…) La mare diu: -Com ho farem, fill meu, per anar-nos-en? I si l’ós ens veu? I, per treure aquesta pedra de la porta per sortir, com es fa?

-Ai! Això rai!

Amb un cop d’espatlla, va remenar tota la pedra (…). I van marxar.

(…) La dona i el noi se’n van anar a viure a un poble lluny” (p. 86). Com podem veure en aquest passatge, ix el tema de l’educació matriarcal i de les relacions entre home i dona en prendre una decisió: l’home ho comenta a la dona i és ella qui dona l’aprovació. En aquest cas, ell (amb molta força) li proposa fer via, ho tracten i, al capdavall, tots dos se’n van.

En acabant, el narrador diu que mor la mare, i és aleshores quan ell (com qui ha passat la joventut) se’n va cap a pagès i troba dos hòmens forts i amb qui comptarà. El fill de l’os els fa un pla i tots ells pacten.

Ara bé, “Troben un pou. El fill de l’ós hi baixa i hi troba una vella.

-Vella, què en sortirà del pou?

Diu: -Una taula amb tres noies i tres sabres” (pp. 86-87). De nou, copsem la velleta com a pou de saviesa, com a símbol de les arrels (era en l’interior de la terra, però encara hi vivia) i com a persona que orienta les més jóvens i els qui li fan una qüestió amb bon cor.

Tot seguit, “Ell, que crida als altres dos que baixin. Baixen i tots tres s’enamoren d’una noia d’aquelles tres, i una era més maca!

Agafen un sabre cada un; el fill de l’ós, el més rovellat, i es barallen. El fill de l’ós mata els altres dos i les noies lletges” (p. 87). Ací, el repartiment es fa ponderat, en funció del paper que ha desenvolupat cada u i, per això, el fill de l’os, amb més manya i força (essencial en aquest relat), ix guanyant.

A continuació, la narració trau el tema de la sexualitat matriarcal i entrem en símbols que empiulen amb la fecunditat. “La noia maca li dóna mitja taronja. Diu: -Quan et vegis perdut, clava queixalada a la taronja i crida’m” (p. 87). Quant a la taronja, direm que, així com, per exemple, per la comarca de l’Horta de València, es sent que un jove busca “el seu tros”, per la banda de la ciutat de Barcelona (i ho escric a partir d’unes paraules d’una catalana que parlava el català central i que m’ho digué en Alaquàs pel 2014), diuen “la teva mitjana”. Igualment, quan preparàvem el comentari d’aquesta rondalla, relacionàrem el mos a la taronja amb el bes: 1) la taronja representa la vagina i, per extensió, la vulva, 2) la vulva compta, entre altres coses, amb llavis i 3) el contacte eròtic entre el mos del xicot a la taronja, el podríem vincular amb el bes entre un home i una dona. I, per descomptat, aquestes línies reflecteixen que la dona serà qui salvarà l’home.

Prosseguint amb el significat de la taronja, afegirem que, en l’entrada “Naranja” que figura en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, podem llegir que, “Com tots els fruits de nombroses llavors, la taronja és un símbol de fecunditat” i addueix que, en alguns països, se n’oferien a les parelles jóvens i, com ara, que l’acte de presentar-ne a les jóvens significava demanar-hi la mà.

En el paràgraf següent, posa que, “Un dia, al cap de temps, es veia perdut, sense ningú i anava a captar i tenia gana. Es recorda de la taronja, venta mossegada i diu: -Dam, Damià, que em porti coses per menjar.

I se li presenten tot de menjars per fer un àpat bé” (p. 87). I, posteriorment, un passatge similar en què, finalment, “va quedar vestit com un senyor.

Se’n va cap al palau i la reina se n’enamora. I es van casar” (p. 87).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Xicots i fadrines educats en equip per dones de línia matriarcalista, que menen i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, i que copsa el matriarcalisme, és “El fill de l’ós”, arreplegat en 1902. En línia amb aquesta rondalla, n’hem trobat, de semblants. En qualsevol cas, direm que una noia que se n’havia anat a arreplegar llenya és raptada per un os, qui se l’emporta a una cova. Afegirem que l’os, vinculat amb l’hivern i, igualment amb la fecundació, podríem escriure que ho fa amb lo matriarcal (molt més reflectit en les estacions de menys llum).

En acabant, uns caçadors passen prop d’una cova, ouen els plors d’una noia i l’arrepleguen. Com que ella havia sigut mare, ha parit un fill mig home, mig os, el qual compta amb la força de l’animal esmentat.

Més avant, aconsegueix que dos hòmens seguesquen el seu projecte (Rencapins i Planamuntanyes) i, en un passatge posterior a quan ell baixa a un pou, li apareix una velleta: “Toca que toca la campaneta, va arribar al capdavall. Troba una taula gran i, a darrera, una vella que tot el seu cap eren boques amb queixals” (p. 84). Per tant, el jove baixa a la part més interior i ho fa en un pou (símbol relacionat, popularment, entre altres coses, amb el saber, per allò de “Ser un pou de saviesa”) i que ací va unit a la dona, ja anciana. Aquestes línies ens podrien dur a unes paraules que em digué ma mare, per telèfon, el 30 de setembre del 2023, sobre el paper de lo maternal, quan u, psicològicament, està en un pou: “Ací, [entre els valencianoparlants], tota la vida, quan un home (o una dona) ha tingut un problema, no diu ‘¡Ai, pare!’; diu ‘¡Ai, mare!’. Per alguna raó serà”. Llavors, li comentí que la mare ha tingut el fill dins, és qui l’ha dut al món i és qui més l’ha educat i, per això, jo ho considerava més fàcil que ho diguessen (bé una dona, bé un home, ja vells i tot).

Aquest jove li demana i l’anciana no li respon fins que no li insisteix, fet que ens podria portar a l’expressió “Guanyar-se les garrofes”, és a dir, que la vida (reflectida per la vella) no ho dona tot regalat: també cal ficar-ne de la nostra part, àdhuc, si volem assolir un objectiu. Ell li pega garrotades (que simbolitzen la seua força) i, llavors, la dona li respon: “-Obre l’armari i hi trobaràs formatge. Quan surti, n’hi tires un bocí” (p. 85), primerament, a l’os (la fecunditat en hivern); després, a un tigre (la ferocitat en les emocions), i, al capdavall, a un lleó (rei de la terra i que porta corona, un símbol femení, per la forma circular). Als tres animals, els dona el mateix formatge… i cada u es converteix en una noia diferent a l’anterior. En fer-ho amb el lleó, “es van reconèixer les tres noies, que eren tres germanes encantades. La darrera li va dir: -Mira, ara sortirà la serpent, que és el dimoni. Per aturar-lo, li has de tirar pa; però, si després no el mates, ell ens matarà a tots quatre. La vella sap com ho has de fer per matar-lo.

Ell se’n va a la vella” (p. 85). Com podem veure, no solament la dona és qui salva l’home, qui li proporciona saber i estratègies per a passar a lo següent, sinó coneixements i vivències que li serviran en el dia rere dia (el passatge amb cada u dels animals) i en la vida, com ho plasma que les jóvens (qui ja coneixen l’anciana i que, com ella, fan el paper de mare del xic) li recomanen que confie en la dona, perquè ella el portarà per bon camí.

Adduirem que el formatge es fa de llet i que, majoritàriament, sol ser de llet de vaca (animal que empiula amb la mare, amb la maternitat…); a més, és redó (forma vinculada amb lo matriarcal com també amb la idea d’equip). Igualment, cada animal ha tornat lo que havia robat i, així, lo femení ha guanyat vida (les tres xiques).

Quant a la serpent (que ací representa el dimoni), enllaça amb la dona i el xicot segueix els dictats de la velleta: “-En aquest armari, hi ha un gavell de sabres: tria el més rovellat de tots, que és el de més poder” (p. 85). I així ho fa ell. El detall de lo rovellat (és a dir, fosc, a diferència de lo lluent) va en línia amb lo matriarcalista, amb lo femení.

El final d’aquesta rondalla sí que és positiu i, com que els companys del jove míg home, mig os li havien donat suport i hi havia hagut bona avinença entre tots, “Llavors, se’n va al forat del pou, i crida…, crida… Al capdavall, li responen i ell diu que baixin la corda. La baixen i ell hi ferma la primera noia, i cap amunt!” (p. 85). I, en acabant, amb les altres xiques. I, “En ser a dalt, cadascú es va triar una noia i es van casar” (p. 85). Per consegüent, el narrador no comenta que el cap de colla triàs primer, ni que ho fes de la millor, ni que el repartiment fos ponderat (per exemple, per mèrits), ni per edat. Això ens fa pensar en una cultura on es treballa més en equip i que el resultat és més important que el protagonisme, o, per exemple, que el culte a la persona o al líder. Això sí, amb un cap de colla molt obert, amb bona empatia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.