Arxiu de la categoria: General

“La terra sempre tira”, el sentiment de pertinença i empelts matriarcals

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb el tema del sentiment esmentat, entre els camperols i en la població catalanoparlant, direm que el 4 de febrer del 2024, en el meu mur, Tonet Sala Castells, un català que ha conegut la cultura basca en Euskadi, ens posà “Estimo la Mare Terra arreu del món, perquè és com una mare que dona de mamar els seus fills. Gaudint d’ella, menjant els seus fruits,… ens alimentem d’ella. Me’n recordo de petit, quan anava al tros, amb els meus pares i la meua família, a arreplegar els garbells d’espigues de blat i les carregàvem al carro i, per a anar a l’era per a batre, i els infants ens ho passàvem molt bé ajudant els pares, tiets i tietes.

Sí, passàvem molta calor i tots molt ben equipats amb barrets i mocadors perquè no agaféssim una insolació. Les mares cuinaven la nit abans. La meua mare regnava el meu pare dient-li ‘No et vull veure fumar, ni al tros, ni a l’era’. I el meu pare deia ‘Noia, ets molt emprenyadora’”.

En línia amb aquestes paraules, en el document “Pagesia en lluita, propostes per canviar-ho tot”, de l’”Assemblea Pagesa de Catalunya”, es plasma la pertinença a la terra i el matriarcalisme: “Per nosaltres, la pagesia és una manera de viure humil, lliure i digna. És un compromís amb la societat forjat a través d’aliments saludables i de vida rural. Som pageses i ecologistes, perquè la pagesia és cuidar la terra, preservar-la, i millorar-la pels qui vindran després.

A més, en un escrit titulat “La nostra fi, la vostra fam”, signat per @red_passion_berries, podíem copsar “La pagesia és la que ens alimenta; sense ella, no podríem viure.

(…) Estem en una societat que s’ha oblidat dels seus orígens i de qui l’alimenta. (…) Si no cuidem la nostra terra i no protegim la natura, ningú no ho farà per nosaltres!”.

Enllaçant amb aquest document, el 7 de febrer del 2024 accedírem a una foto amb tractors fent via i amb un text que deia “Un país que valora menys els que donen menjar que anar al futbol, jugar a golf o anar d’hotels, és un país que ha perdut el nord i les arrels.

Tot el meu suport a la pagesia”.   

Igualment, en una altra foto (però amb un home en un tractor i la dona donant menjar a unes gallinetes en ple camp, amb un fons de muntanyes i núvols), podíem llegir “Ja és hora que la gent sàpiga qui dóna menjar al mon i no són els supermercats.

No tots els herois volen, alguns van en tractor.

Gràcies!

Caminant per la vida.

Bon dia!”.

Afegirem que aquest sentiment de pertinença a la terra està més arrelat entre persones que viuen (i aproven) el comunitarisme i, per descomptat, entre aquelles que es senten part de la terra on resideixen i on fan vida i entre els qui s’hi han empeltat. Com a exemple, el 7 de febrer del 2024, parlant per telèfon amb ma mare sobre aquests actes promoguts pels llauradors i sobre eixe sentiment, em comentà “La terra sempre tira”. Llavors, li vaig adduir que, en la meua vida, havia conegut persones que, tot i ser d’origen castellà o andalús, estaven molt arraïlades en la terra d’acollida i que n’hi havia que promovien la llengua i la cultura aborígens com si hi fossen catalanoparlants de generacions ençà.

Així, en el 2013, en un escrit que posí en la web “Saptelandia”, sota el títol “’Pensat i fet’ (estudi de l’expressió)” (https://saptelandia.webnode.cat/news/pensat-i-fet-estudi-de-lexpressio–), plasmí que “El 19 de juliol, durant una conversa fluïda entre una sevillana d’Alaquàs (i resident ací potser més de cinquanta anys) i jo, li he sentit: ‘Yo soy sevillana, pero vivo mucho tiempo aquí. Mi país es el que me da de comer’. Era la primera vegada que oïa, en castellà, la paraula ‘país’, a peu de carrer i amb la idea de ‘terra en què una persona viu o de la qual és originària i tot, no necessàriament un estat políticament independent’”. Quan comentí aquest fet a ma mare el 7 de febrer del 2024, em respongué que un senyal d’agraïment era lo que manifestava aquesta dona.

Finalment, direm que, tant si són d’arrels catalanoparlants, com si són forasters que s’adhereixen a la terra de recepció, fan com aquell bolivià que, en paraules de ma mare (el mateix dia), poques setmanes arrere, parlant ell amb mon pare, li digué en llengua catalana “Jo pense que, en el país [= la terra] que ens han acollit, hem de parlar la llengua del país [= la terra]“. Possiblement, com diguí a ma mare, aquest home fos d’una cultura matriarcalista (recordem que la llengua majoritària en Bolívia no és el castellà) a qui “La terra sempre tira” i, de pas, el matriarcalisme.

Ara bé, si u prefereix estudiar, emprar i patrocinar, per damunt de tot (i molt més) el castellà, l’anglés o el francés i, en acabant, troba actes de violència contra les dones o contra les minories, que no es queixe: aquestes llengües són de cultures patriarcals, com molt bé ha plasmat la història. La resta, tractar de fer-nos somiatruites, en lloc de persones realistes, encara que no ho diguen en les escoles, ni en els instituts, ni en les universitats, ni, com ara, en les acadèmies d’idiomes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

https://twitter.com/TJPCATALUNYA/status/1334244518565195782?t=4IrkZ3djOYEePvtfwMPkkQ&s=09

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, els llauradors i la Mare Terra

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra: els llauradors, la pagesia i la figura del llaurador i la mare.

El 5 de febrer del 2024, vespra d’una tractorada, és a dir, d’una manifestació general de llauradors, de pagesos i d’hortolans, amb tractors, que hi hauria en l’Estat espanyol (i en nexe amb altres que hi havia en Europa), un amic i llaurador (Francesc Garcia i Barberà, qui ja havia pres part en un estudi que férem entre el 2003 i el 2006 en relació amb les séquies de Benàger i de Faitanar, dues de les que es reuneixen en el Tribunal de les Aigües de la ciutat de València, en què les sentències es fonamenten en el dret consuetudinari i són orals), ens envià un document titulat “Pagesia en lluita, propostes per canviar-ho tot”, signat per l’“Assemblea Pagesa de Catalunya” en Balaguer (comarca de la Noguera) el 1r de febrer del 2024. Després de llegir-lo, li responguí “Hi estic molt d’acord. Bona part de lo escrit ho veig en el tema que porte i en comentaris que em fan en relació amb la terra i amb el sentiment de pertinença a la terra i, per descomptat, a la Mare Terra.

El passaré a una dona d’uns seixanta-tres anys que té un fill i un net molt lligats a la terra”.

Tot seguit, l’enviàrem a l’esmentada dona i a un pagès català, amb qui estàvem en,, contacte de feia poc ençà: Modesto Cristòfol Sales, d’Almenar (de la comarca del Segrià).

Aquest llaurador, el 6 de febrer del 2024 ens escrigué “Boira i boira al Segrià. Avui, moguda per part del sector pagès.

Com cada vegada, els resultats també com cada vegada. El món va encaminat (o reconduït) amb un altre sistema.

Nosaltres, el que havíem de fer, ben fet o mal fet, ja està fet. Els jóvens ho tenen complicat, però, com tu dius, ‘Endavant les atxes’”.

Aleshores, li responguí “Rebeu el meu suport. Sou dels qui més estimeu la terra i la Mare Terra”.

A banda, el 6 de febrer del 2024 parlí amb ma mare, per telèfon. Entre d’altres coses, li diguí que, durant l’entrevista que fiu en el 2003 a mon oncle José Palop Besó (1935-2021), llaurador des dels dotze anys i que em comentà que l’aigua… no s’havia de balafiar, perquè escassejava, ma mare m’exposà fets i detalls que empiulen amb el món agrícola (el qual ella conegué i amb què estava empeltat son pare, Miguel).

Així, el meu avi Miguel (1906-1992), en paraules de ma mare, “sol·licità, una vegada, una propaganda que feia l’’Instituto de Colonización’[1], per a fer reformes per al camp. L’’Instituto de Colonización’ donava diners als llauradors per a fer séquies. Si no netejaven les séquies, passava ‘la dobla’. Es deia ‘la dobla’ perquè haurien de pagar el doble.

En aquesta obra que feu mon pare (el teu avi), guanyà camp. Era un préstec que feia el govern als llauradors per a arreglar séquies o algun marge d’un camp. A canvi, el llaurador ho tornava a poquet a poquet durant uns anys”.

A més, ens adduí que aquestes subvencions eren una “Iniciativa de cara als llauradors. I era per al bé de la comunitat”.

Afegirem que el sentiment de pertinença a la terra explica, per exemple, que, com em deia ma mare, “Mon pare, en hivern, en un camp de garroferes, entremig, plantava ordi”: o siga, que s’aprofitava la terra, tot i que, en determinats llocs, se la deixàs reposar un temps (l’any de guaret), per a no explotar-la i que, per consegüent, pogués estar fèrtil en el demà.

I encara ens transmeté més: fins i tot, el seu avi patern, Miguel, nascut en 1874, també estimava la terra i la sentia com a pròxima. Per això, més d’una vegada, se n’anava al camp, on, àdhuc, eren nets, i deia “¡Vinga! Dona’m un sac, que ací faig més faena que vosaltres”.

Finalment, escriuré dues frases que digué ma mare i que podem relacionar amb el sentiment de què tractem, tan plasmat en la pagesia i en la figura del llaurador. 1) “Tot són coses encadenades”: a) persones arrelades a la terra, a la mare i que la senten com a subministradora i com a mareta, b) el comunitarisme i, sobretot, c) que lo que fem en una banda del món té a veure amb lo que esdevé en la resta. I 2) “M’ha estat enganxada a la terra”: el lligam amb la terra “aborigen” on es viu, amb les seues tradicions, amb el folklore, etc. i, així, amb lo maternal i, per tant, amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] Amb aquest nom, es coneix un institut que es creà durant la dictadura del general Franco (1939-1975).

“Besant i abraçant la seua mareta”, la maternitat en les cultures matriarcals

General, , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll, i en què es reflecteix el matriarcalisme, sobretot, mitjançant el tema de la maternitat, és “El llop i les xotetes”. Cal dir que aquesta rondalla és pareguda en moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic, encara que canvien alguns passatges o bé alguns personatges. Així, “Hi havia una volta una cabreta que tenia sis xotetes i, quan ella eixia al camp, com que sabia que, per allí, rondava el llop, les advertia:

-Us deixaré la porta tancada i no obriu a ningú; si algú toca, abans d’obrir, que us ensenye la poteta i, si no és la meua, no obriu.

Un dia se’n va anar al camp a menjar herba tendra per a fer molta llet per a les seues xotetes” (p. 81). Aquesta part del relat, en què ixen frases que, més d’una vegada, ens deien els pares, quan érem xiquets, va unit, igualment, a un tret clarament femení i matriarcal: fer fàcil les coses als fills. Com a exemple (i, de pas, com a anècdota), direm que, una vegada poguí oir que la lloba, quan un llobató pot morir perquè no sap menjar, agafa els aliments, els tritura, els mastega i, en acabant, en lloc de fer que el menjar romanga en el seu cos, el boça per a que el fill se’l puga engolir i que continue amb vida.

Afegirem que la llet és un altre dels símbols vinculats amb la maternitat i amb lo matriarcal.

Nogensmenys, “El llop, que estava observant-la, (…) va anar i va tocar a la porta de la casa” (p. 81). Però, com que la poteta no era de color blanc, no li obrin.

Més avant, el llop es solla les potes amb farina, torna a ca les xotetes i, llavors, sí que li obrin i se les engul.

“A la miqueta, va aplegar la cabreta i, abans de tocar, es va posar a cantar tota contenta:

Obriu, obriu, xotetes,

que vinc de pasturar

amb les mamelletes plenes

per a donar-vos de mamar” (p. 82).

 

Quant al fet que la dona (la cabreta) cante la maternitat i les mamelles com a font d’aliment de les xotetes (dels fills) en els primers moments de vida (i, en les persones, en els primers anys), podem empiular-ho amb el matriarcalisme i, per descomptat, amb la cultura vinculada amb la llengua catalana.

Així, en l’entrada “Mare” de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, captem que “La dona, antigament, per la maternitat, era alhora deessa, sacerdotessa de la llar i mestressa de la família, damunt la qual exercia plena hegemonia. (…) li era reservada la sembra, perquè encomanés fertilitat a la terra; etc. Alletar els fills era condició de bona mare.

En el costumari i el rondallari, destaca la figura de la mare per damunt de la del pare: la dona és considerada sobretot com a mare, i l’home, com a home”. A banda, Joan Soler i Amigó plasma un refrany en línia amb el relat: “L’infant troba en el pit el que la mare duu a l’esperit”.

Finalment, la cabreta veu que el llop reposa roncant, s’hi acosta i, tota decidida, “agafant un ganivet de la cuina, tras, tras!, li va obrir la panxa i, de seguida, van eixir les xotetes, saltant d’alegria i besant i abraçant la seua mareta” (p. 82). Per consegüent, així com, en nàixer, en moltes narracions, les cries (o bé els  fills) ho fan del pou matern, ara és la mare qui les trau del pou patriarcal (simbolitzat per aquest llop que, a diferència d’altres relats, és fort i agressiu). I, així, ella no deixa caure els fills, sinó que els protegeix i fa possible que visquen per molts anys i que arrele en ells el matriarcalisme com a aliat: “besant i abraçant la seua mareta”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones eixerides, creatives, realistes i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada en la mateixa obra d’Isidre Buades Ripoll, i en què captem el matriarcalisme, és “El compare corb i la comare rabosa”. Començarem dient que, com en altres narracions, la dona és la part llesta, la que té més espenta, l’eixerida, a diferència de com, sovint, s’ha intentat presentar i imbuir, tractant el tema mitjançant generalitzacions o recorrent a cultures de fora de l’Estat espanyol o de França. Així, “hi havia a l’horta una rabosa i un corb que eren compares. La rabosa era molt llesta, com, als membres de la seua raça, correspon; i el corb, jo no sé si és raça que té fama d’alguna cosa, però és el cas que el de la nostra història era prou albercoc” (p. 75).

Sobre la paraula “raça”, comentarem que, en el primer terç del segle XX (moment en què, potser, nasqué o visqué qui transmeté aquest relat a qui el reportà a Isidre Buades Ripoll), s’usava prou com a sinònim de “Terra on s’ha nascut i que porta la llengua que hi parlen els aborígens, els indígenes de fa generacions ençà”, no els repobladors que hi residien, sovint, per motius d’emigració organitzada des del poder polític de la metròpoli o de l’Estat.

Igualment, veiem que “La comare sempre estava fent-li passades i ell, ximple que ximple, no n’escarmentava. Un dia que la comare tenia més fam que Carracuca (…), va veure que el compare corb volava alt i duia una formosa botifarra en el bec” (p. 75). Aquest passatge trau uns trets interessants: la guineu toca els peus en terra, es mou en lo terrenal i li guanyava la mà; el corb, com que es dedicava més al vol i, potser, somiava més en la formosor i en lo eròtic (recordem el significat de la botifarra en algunes cançons eròtiques, com a sinònim de penis), no era precisament llarg.

A continuació, la guilla s’interessa per la botifarra i, amb la seua raboseria, li diu: “-Compare corb! Compare corb! D’on vens?

I el pobre compare, una vegada més, víctima de l’astúcia de la comare, obrint el bec, li va respondre:

-De Mallorca!

I, com és natural, li va caure la botifarra, que va empomar” (p. 75) la guineu i se la va menjar.

En un tercer passatge, el llop estava famolenc i tracta de fer amb ella lo mateix  que la rabosa, però amb intenció de guanyar-li ell la mà. “I va ser el cas que, quan anava per la Serra Grossa, al costat de la mar, (…) es va parar a descansar sobre una pedra llavada de l’aigua i allí estava mirant la grandiositat de la mar” (p. 76). Com podem veure, l’home (ací, el corb) s’acosta cap a la terra (la serra), la qual és voluminosa (com si es tractàs de la Deessa Mare), va pròxim a l’aigua (tret femení) i, a més, reposa sobre una roca (ell rep la força per part de la dona, també en contacte amb l’aigua) i, a diferència de la rabosa, es posa a contemplar… la grandiositat.

Adduirem que aquesta contemplació empiula, per exemple, amb cançons, com ara, “La vida dels pastors”, recopilada en l’obra “Llibre de cançons. Crestomatia de cançons tradicionals catalanes”, de Joaquim Maideu, en què un pastor trau el seu rosari, el seu llibret i l’escapulari i, molt devot, entre d’altres coses, roman un temps “meditant la Llei divina / amb devoció” (pp. 220-221): http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/02/la-figura-del-pastor-en-la-canco.html.

Nogensmenys, després, “Es va regirar (…) i va veure que era la comare rabosa, que anava pel més alt i que duia una bola de formatge en el musell” (p. 76). Per consegüent, com en la narració en què la guilla salta i evita que l’amo li pegue i fa via, ací, és ella qui domina la situació i qui aconsegueix el seu objectiu, allò que ella somia: l’home, fantasiós; la dona, realista, previsora i molt oberta. I el fet té una explicació, que el narrador plasma tot seguit: “El compare corb no era d’eixos que solen tenir idees” (p. 76) i, per això, en lloc de tornar-se més creatiu, diu:

“-Ara faré jo el que va fer ella amb mi: li preguntaré d’on ve i ella em dirà que d’Alacant” (p. 76). I així ho fa.

Finalment, la rabosa “es va parar i, mirant el compare corb (…), pensant el tronxo de col que era, va respondre al temps que començava a anar de nou i clavava les dents amb més força a la bola de formatge” (p. 76) i li diu que és de Cerdanya.

El motiu és fàcil d’entendre: la vocal a (de Cerdanya) és la més oberta (més que la o oberta de Mallorca) i, per tant, li hauria caigut el formatge.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones eixerides, diligents, creatives i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat recollit en el llibre “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “Llesta és la rabosa”. Hi havia una casa de camp en l’Horta d’Alacant, en què un matrimoni que no havia tingut fills, però sí gent al seu càrrec (a més de gallinetes, de conills i d’un corralet), més d’una vegada, veien com se’ls acostava alguna rabosa (p. 71).

Per això, el tio Pere, hortolà, pensava que cap guineu no ho faria mai, “però va ser el cas que un matí, quan es va alçar, es va trobar que la Cucamala li havia fet la visita” (p. 72). En aquesta rondalla, l’acció esdevé de nit, és a dir, en un moment en nexe amb lo femení, com en moltes narracions matriarcals.

En un segon passatge, la guilla també ho fa, durant la foscor del dia, quan el gos de l’amo s’havia adormit: “eixa era l’estratagema de la rabosa: cansar el guardià i, en adormint-se” (p. 72), entrar-hi.

Ara bé, el tio Pere agafa un garrot i, aleshores, la comare “va resoldre la situació eixint, valent-se d’un tronc que hi havia sobre un racó del corral, d’on va saltar deixant-se dins l’home” (p. 73). Per tant, la diligència de la rabosa li permet fer via i que ell no l’agafe. Cal dir que ací apareix un racó (tret similar en altres relats, en què lo femení no ho fa per la  banda central, sinó per u dels costats), lloc que, igualment, en la rondalla, està vinculat amb un espai ample (com sol ser un corral) i on hi ha animals i, més d’una volta, plantes o algun arbre, com ara, una parra.

En un quart passatge, l’home lleva aquell tronc. I les nits d’aquell gener passaven de manera similar, fins que, una nit, la rabosa es presenta en el corralet i, en veure que ell se li arrimava, pensava la comare “Prompte, una idea, una idea genial que em salve; però, quina? I si fera?… Ja està!” (p. 73). Com podem veure, la part creativa de la persona empiula amb la dona (ací, la guineu) i, per això, el narrador plasma “genial” i “ja està!”.

Finalment, la guilla, “prenent impuls, quan el tio Pere estava prop de la paret, va pegar un bot fins damunt del cap del llaurador i, lleugera com ella soles, amb un altre bot, va guanyar la paret, des d’on va escapar cap a la serra (…) com una centella” (p. 74). Quan escriguérem aquestes línies, el 3 de febrer del 2024, pensàrem en un refrany conegut per ma mare (qui, uns dies abans, m’havia dit que el coneixia): “La gallina de dalt caga la de baix”. El motiu: perquè, de la mateixa manera que la corona, fins i tot, figura dalt del cap d’un rei (o d’un príncep o, per exemple, d’una reina o d’una princesa) i té a veure amb la dona i amb el matriarcalisme (per la forma redona), ací ho fa el detall que ella pose les potes damunt del cap del llaurador.

Afegirem que aquest passatge recorda cançons eròtiques com aquella que diu “Ella fuig i jo l’acace, / a la vora d’un sequiol. / Tot corrent, va dient-me / ‘Ai, no m’agarraràs, pardal!’”, la qual hem pogut llegir en fonts del País Valencià i de Catalunya.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La llengua, la cultura, el futur i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Continuant amb l’article “Mallorca catalana. Al senyor ‘Le Pe’”, redactat per Pere Oliver i Domenge el 29 d’agost de 1908, l’autor plasma que, al costat del castellà, les altres llengües són “tan formoses com l’oficial.

Cregui’m, Sr. ‘Le Pe’. Es dia que el poble mallorquí recobri sa llengua, es recobrarà a si mateix, es voldrà conèixer i, després, veurà clarament lo que ara no entén, ni volen que entengui. Llavors, no hi haurà cap mallorquí que negui que nostre poble és una branca del corpulent arbre català (…). I tot, per què? Perquè, en aquest temps no llunyà, no succeirà lo que ara, que la majoria dels mallorquins tenen el castellà en el cor; i el mallorquí, en els llavis, com va dir un insigne poeta mallorquí en un dels Certàmens literaris celebrats a la Ciutat de Mallorques”. O siga que, en primer lloc, l’escriptor també considera el castellà i les altres llengües que es parlen en l’Estat espanyol i, així, les posa a un mateix nivell de formosor.

Igualment, la seua defensa de la llengua va unida a la de la terra, a l’educació i plasma el sentiment de pertinença a la terra: “el mallorquí, en els llavis”.

Al capdavall de l’escrit, Pere Oliver i Domenche exposa al Sr. Le Pe unes paraules que, més de cent anys després, encara valien: “Si V. creu que no és català, no ho sigui, però estimi vertaderament Sa Roqueta i ses seves coses, tengui es mallorquí en es cor, de sa mateixa manera que el té en els llavis, escrigui sempre en mallorquí i procuri que siguem més de cada dia els qui hi escriguin”.

Enllaçant amb aquest setmanari d’Inca, el 31 de desembre del 2023, dia de la Festa de l’Estendard, la Diada tradicional de les Illes Balears, el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, durant la missa que feu, reflectí el sentiment esmentat.

Així, com poguérem llegir,  per exemple, en l’article “El bisbe Taltavull reivindica la llengua i alerta que un poble sense cultura no té futur en la missa de l’Estendard” (https://www.vilaweb.cat/noticies/taltavull-missa-estendard) del diari digital “VilaWeb”, el bisbe “s’ha centrat en dos aspectes -la terra i la llengua– dels quals ha remarcat que configuren la identitat mallorquina i en són part irrenunciable”. A més, defenia “la saviesa intuïtiva de la gent del camp i l’amor a uns costums i tradicions que passaven de pares a fills” i, en paraules seues, “La llengua és més que paraules transportables d’un traductor” com també “Una vegada més, ho hem de dir. Un poble sense cultura pròpia, un poble que renuncia a allò que l’identifica, està destinat a desfer-se; no té futur. […] Hem de treballar per trobar el punt d’equilibri -respectant sempre els drets- que donarà harmonia a les nostres relacions humanes, integrant allò que més ens identifica, per transmetre-ho com a valor assumible i enriquidor, fins i tot, per qui és diferent”. 

En eixe sentit, adduiré un comentari que em feu ma mare, per telèfon, en relació amb el meu avi matern (1906-1992) quant al camp i a la terra, dos dels símbols en nexe amb lo matriarcalista i amb la figura de la mare: “Mon pare tenia gust pel camp i encara el treballava quan podia”.  Igualment, em comentà una frase popular: “’ [Ser] Obra de llaurador’: Ho feien a consciència… i per al futur”. I, òbviament, això empiula 1) amb el sentiment de pertinença a la terra i 2) amb lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia

 

 

“La meva terra és on pertanyo”, el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

La llengua materna, la de la terra i el sentiment de pertinença a la terra.

Primerament, escriurem part d’unes paraules que plasmí en el meu mur el 30 de gener del 2024, després de cercar en Twitter comentaris referents a aquest sentiment: “sovint, ens diuen, com aquell qui diu, que, en altres terres, serem més feliços, que hi serà la panacea, que viurem millor, etc.

I la qüestió que podríem fer és ‘I la nostra llengua materna, ¿què? ¿No importa gens ni miqueta?’. Doncs, ¿sabeu què? Que no me n’aniré a aquelles terres que no siguen catalanoparlants.

Igualment, (…) no canviaria cançons eròtiques amb humor irònic per les que no en tinguen.

Això no exclou, com ara, que estudies sobre el matriarcalisme en altres cultures matriarcalistes i, de pas, poder conéixer més la realitat”.

L’endemà, 31 de gener del 2024, Rosa Garcia Clotet ens escrigué “Jo tampoc canviaria, Lluís. La meva terra és on pertanyo, amb la seva cultura i llengua, que estimo i respecto”.

Com podem veure, Rosa Garcia Clotet diu “La meva terra és on pertanyo”. Per tant, la Mare Terra no és cap mena de propietat privada de ningú, ni hi ha afany de conquerir-la, ni d’explotar-la, ni, òbviament, de fer-la miques. I qui diu això, diu de la dona, dels xiquets, dels jóvens, dels adults i dels ancians.

A més, eixes paraules estan plasmades per una dona que ha rebut una educació matriarcal ben arraïlada des de xiqueta.

Afegirem que el 28 de gener del 2024, en el blog “Etziba Balutxo…”, en què Bartomeu Mestre i Sureda havia posat l’entrada “Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/oliver-i-domenge-reneix-avancament-editorial), copsàrem un article de Pere Oliver i Domenge en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra: “Mallorca catalana. Al senyor ‘Le Pe’”, publicat el 29 d’agost de 1908 en el setmanari “Ca-Nostra”, d’Inca (una població de les Illes Balears), i que plasmem amb lleugers retocs.

L’autor de l’escrit dona suport a “sa nostra afirmació de que Mallorca és estat, és i serà catalana, puix aquestes jamai s’esgoten quan toquen a defensar la veritat o l’ideal que tengui arrels més fondes en nostre cor mallorquí.

Sí, Sr. ‘Le Pe’. Mallorquí som en cos i ànima, i la prova més eloqüent (…) la té V. en el fet de que, malgrat sa meva educació, des de les primeres lletres fins ara, s’hagi duit a cap amb una llengua que no és sa meva, jo m’he sentit, de cada vegada, més mallorquí i he procurat aprendre de llegir i escriure en es nostre idioma, com també he fet els mitjans per conéixer sa història de nostre poble, i estimulat per la cèlebre sentència de que Poble que sa llengua recobra, se recobra a si mateix’”.

Tot seguit, addueix el motiu del seu interés per la llengua: “perquè tothom hi escrigui en nostra formosa parla i perquè aqueixa torni a ocupar el lloc que li prengueren en la premsa, en les escoles, centres d’ensenyança, Audiència, Diputació i ajuntaments de Mallorca”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Les dones i la sexualitat i la maternitat matriarcals

General, , , ,

Les dones i la sexualitat i la maternitat matriarcals.

El segon article de Pere Oliver i Domenge que trobàrem en el blog “Etziba Balutxo…”, de Bartomeu Mestre i Sureda, sota l’entrada “Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)”, es titula “Cultura de la mujer” i fou publicat en el setmanari local “Felanigense”, de Felanitx (Illes Balears), el 21 de juliol de 1923. Després d’exposar que  la diferent educació (podem pensar que en al·lusió a la instrucció en les escoles, que no a la familiar, ni a la del barri o a la de la població en què es viu) genera desigualtat i que s’aguditza quan s’abandona l’educació femenina (que equivaldria a la matriarcal) i, de pas, es promou lo patriarcal, passa a un camp que enllaça amb moltes demandes de grups en defensa de la dona (estudis, socials, laborals, etc.).

Ara bé, ben avançada l’exposició, afig “la noble diadema de la maternitat”. Al cap i a la fi, la dona (com a muller i com a mare), “ha d’elevar, tant com li siga possible, el seu grau de cultura, adreçant aquest perfeccionament cultural fins a on puga i al millor exercici del seu paper d’esposa i de mare. Juntament amb les qualitats físiques que Déu li atorgà, per a servir millor l’ideal per al qual fou creada, com a cèl·lula genitora de l’individu, la dotà d’una altra espècie de qualitats que cal desenvolupar harmònicament junt amb les anteriors: ens referim a les qualitats d’índole intel·lectual i moral (…).

La dona cal que s’eduque, que es perfeccione tot lo possible i, essent dona, com més va, més dona, aprendre a ser mare, perquè, en el món, no hi ha corona que pose més prestigi en el front femení que la corona augusta de la legítima i santa maternitat”. Quant a aquestes paraules referents a la dona, a la corona i a la maternitat, direm que, en la tesi d’Angie Simonis, la investigadora comenta que la corona (per la seua forma circular) està en nexe amb lo femení i, a banda, parla d’una cultura del llevant mediterrani en què, fins i tot, el rei també en portava una i redona. Per consegüent, encara que el cap fos un home, lo femení estava per damunt de lo masculí.

És més: Pere Oliver i Domenge també plasma que la dona no ha de viure simplement per a ser motiu de poesia, sinó que cal que aculla la maternitat, tot i que hi ha “una afirmació molt estesa i que alguns admeten com una veritat inconclusa: em referesc a l’afirmació que la cultura dissipa els encants femenins i fa desmeréixer l’esposa i la mare, i les infon indiferència per la llar.

Per a contestar a tal asseveració, (…) cedim la paraula a la insigne gallega (…)  que, parlant de la matèria, en el seu llibre ‘La dona de l’esdevenidor’, diu açò: ‘Com que creiem que la dona serà més prudent, més dolça i suau de caràcter, com millor educada estiga, considerem cert que hi haurà més harmonia en el matrimoni a mesura que la dona tinga més conreada la raó i més elevats els seus sentiments’.

Aquestes paraules de Na Concepción Arenal ens pareixen d’una claredat diàfana i d’una certesa inapel·lable. Com major siga el grau de cultura de la dona, més íntima ha de ser la unió amb el seu marit, amb qui podrà departir amb ple coneixement de causa, de tots els afers que siguen de la seua preocupació quotidiana i ajudar-li a trobar solucions encertades per als problemes d’interés vital per a la família”.

Com podem veure, les frases de Pere Oliver i Domenge van molt en línia amb les de moltes dones nascudes abans de 1920, amb les de filles (o bé netes) que han rebut una educació matriarcal i, a més, ens reflecteixen un tret que s’amplia quan passem a les paraules de Concepción Arenal (del segle XIX): que la cultura gallega (ben reflectida… és matriarcalista).

Igualment, adduiré que, cap a 1998, en una xicoteta biblioteca d’un centre de jubilats i de pensionistes, tinguí ocasió de llegir un llibre d’una altra gallega, Rosalia de Castro (qui emprà la llengua gallega), i captí un feminisme que m’atreia. ¿Com podia ser que no ho hagués copsat abans?, em demanava. I la resposta era evident: en l’assignatura “Literatura española”, a mitjan dels anys huitanta, s’ensenyava la literatura castellana, però no la vinculada amb les altres llengües que, des de feia segles, vivien en la península i que, aleshores, ho feien en l’Estat espanyol.

Tornant al passatge anterior de l’article, altra vegada, la dona és qui té la darrera paraula i el marit és auxiliat per ella i, en més d’una decisió (i es pren dialogant tots dos). Sobre aquesta tradició de diàleg (silenciada pels grans mitjans de comunicació social, però no per les rondalles, ni per moltes dones catalanoparlants nascudes en el primer quart del segle XX), no té res a veure amb la de la cultura patriarcal: la imposició des de l’home o, mitjançant la típica actitud castellana del famós “ordeno y mando”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Dones que tallen el bacallà, en l’educació i en la sexualitat matriarcals

General, , , , , , ,

La dona talla el bacallà, va davant del grup i afavoreix la sexualitat matriarcal.

El 30 de gener del 2024 escriguérem unes paraules de dues rondalles plasmades pel valencià Isidre Buades Ripoll en l’obra “Les rondalles de l’Horta”: “La nora, que era la que allí tallava el bacallà” (del relat “Maça hi haurà per a tots”, p. 51) i “la dona, que era qui anava davant del grup” (de la narració “Pesquera de secà”, p. 63).

A més, consideràrem adient connectar-les amb uns articles de Pere Oliver i Domenge (Palma, 1886- Felanitx, 1968) publicats en el primer quart del segle XX en Felanitx (Illes Balears) i que el 28 de gener del 2024 havíem trobat en un escrit de Bartomeu Mestre en el seu blog “Etziba Balutxo…”, sota l’entrada “Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/oliver-i-domenge-reneix-avancament-editorial). Eren sobre el feminisme i sobre cultura de la dona.

Així, podríem comptar amb una visió oberta i matriarcalista de la sexualitat i del paper de la dona, a partir de texts (que ací traduïm). Com a exemple, en l’article “Feminismo”, publicat en el setmanari “El Felanigense” el 30 de juny de 1923, l’autor, Pere Oliver i Domenge, comenta “Crec fermament que, lo que és la dona en el món, tot lo que brilla, tot lo que se la considera, tot lo que se la distingeix, ho deu a la seua condició de dona per lo que té de dona: com més femenina, millor, obra perfecta i gradual de la civilització, la qual ha estilitzat les seues qualitats característiques i ha afirmat els seus sentiments, aguditzant la seua intel·ligència, fent cada dia més fondes les diferències entre els dos sexes, repudiant certes tendències a fer desaparéixer el tipus ideal, per a acostar-lo i, àdhuc, per a confondre’l, amb el masculí”.

És més: a continuació exposa unes paraules que no empiulen amb les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Per exemple, quan comenta que, en els darrers temps, s’havia introduït la creació de la “super femella i super femení, per a designar, precisament, una dona que ha deixat de ser-ho, com si la cúspide del perfeccionament femení consistís a perdre totes les qualitats que la caracteritzen i convertir-se en un ésser que inspiraria més repulsió que simpatia” i que això comportaria que la dona visqués (i que respongués) així a la vida, “a una cavallerositat mal entesa o galanteria a què no té dret la dona que pretén abdicar del seu tron de reina, per a ingressar en les files del sexe contrari”. Cal dir que això no ho copsem en moltes rondalles arreplegades abans de 1932 on figuren un personatge masculí i una jove (o una dona), sinó que ambdós es complementen i, quasi sempre, ell és salvat per la dona i ningú dels dos rebutja tenir en la seua vida l’altra part (siga el yin, siga el yang), tot i que es dona prioritat a lo femení (i, de pas, al matriarcalisme).

Afegirem que, indistintament del significat que Pere Oliver i Domenge atorgàs al dret d’abdicar (podem pensar que ell veia que la dona feia bon paper i que, per consegüent, no calia que renunciàs al tron, amb intenció de passar-se a lo patriarcal, és a dir, a les files de què escriu), el 3 de gener del 2023, Teresa Maria Marquez Bartolomé (amb uns huitanta anys), en nexe amb l’educació matriarcal que havia rebut de la seua àvia Teresa, ens feu un comentari en una línia molt pròxima a les paraules en el setmanari de Felanitx (Illes Balears). Quasi cent anys després:

“Molt bon dia, benvolgut amic Lluís,

(…) Crec que l’educació matriarcal que vaig gaudir, em va fer forta. No és per presumir, però, fins que no em vaig casar, no hi va haver cap home a casa. Ens vàrem saber espavilar prou bé.

L’àvia Teresa i la mama em van ensenyar que, si vull quelcom, jo mateixa ho vaig a buscar, no esperar que un home t’ho porti.

Amb això, no vull dir-te que no valori els homes (són companys de vida, iguals i diferents)… El temps de les princeses que esperaven el cavaller que les salvés del drac, no té raó de ser.

Ens valem molt bé. Com els homes, tenim mans, cames, cervell.

Gràcies per llegir-me.

Bona feina”.
La meua resposta a aquestes paraules de Teresa Maria Marquez Bartolomé foren “Per a començar, direm que, en quasi totes les rondalles en què apareix la figura de l’home que salva la dona, no es correspon a la figura patriarcal de Sant Jordi (encara que siga religiosa).

És més: en tot cas, primerament, l’home es proposa alliberar-la; a continuació, ella li indica què haurà de fer i, al capdavall, es casen i ell NO menysprea la dona, NI ella fa ostentació del marit, ni de ‘la gesta’.

Et convide a llegir als vostres familiars (teus i, per exemple, de persones molt pròximes), amics, veïns, etc., llibres de rondalles recopilades fa més de quaranta anys o, si més no, anteriors a 1990. No estaven polititzades per allò del llenguatge inclusiu, ni per cap intent de desprestigiar la saviesa ancestral dels avis (hòmens i dones)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Rondalles amb la tradició de cercar pasqüer (o pasqüera) i trets matriarcals

General, , , , , ,

Una rondalla en relació amb la tradició de cercar pasqüer (o pasqüera).

En l’obra “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll (1928-2019), hi ha un relat que s’ajusta a aquesta tradició: “Una nóvia a Sant Vicent”. N’escriurem i tractarem part de la narració. “Açò era un xic de l’horta que se’n va anar un dia a la Fira de Sant Vicent [del Raspeig], fira que, ja per aquells temps, era una festa que reunia molta gent.

Tenia el xic una bicicleta (…). I ho dic perquè, al xic, va ser el cas, que li va agradar una santvicentereta a qui, així mateix, agradava l’hortolà. I enllà em tens que, al diumenge següent de la festa, quan devien ser això de les quatre de la vesprada, se’n va anar cap allà; i ella, només ataüllar-lo, va eixir a fer la xerradeta” (p. 43). Primerament, direm que aquesta festa està vinculada amb la celebració de la festivitat de Sant Vicent Ferrer, sovint, a mitjan abril. Com molt bé ens han contat, era costum que, per Pasqua, els jóvens (xics i xiques) eixissen a veure si trobaven parella (pasqüer o pasqüera).

Tornant a la rondalla, veiem que “la xica no vivia al mateix poble, sinó a una hisenda propera, una d’eixes finques amb molta terra de secà (perquè, no debades, resa el refrany santvicenter ‘Sant Vicent, sequet però sanet’)” (p. 43), en un bon terreny.

Tot seguit, passem a unes línies molt sucoses: “Puix bé: el xic pareixia estar prou interessat per la xica i va tornar aquell diumenge i l’altre i, quan ja en portava sis o set i la cosa tenia el carés de consolidar-se, va decidir fer amistat amb el futur sogre, que ja (…) li llançava mirades que pareixien convidar-lo a tenir una conversa” (p. 44). Aquestes paraules empiulen amb unes que, més d’una vegada, em digué ma mare (nascuda en 1943) entre el 2022 i el 2024 i en altres ocasions: “A mi, no m’haguera importat casar-me amb un llaurador, si ton pare ho haguera sigut. No m’haurien caigut els anells”, entre d’altres coses, perquè, com em comentà el 29 de gener del 2024, per telèfon, el llaurador, normalment, es caracteritza per ser “planot” (sic). I així sol ser: en conec, n’he conegut i puc dir 1) que són de lo més sincer i 2) de lo més noble que ens podem trobar, 3) que estan molt en contacte amb la terra, 4) que són realistes i 5) que reflecteixen un gran sentiment de pertinença a la terra i que la tracten com si fos sa mare i, per consegüent, en nexe amb ella, amb una actitud matriarcalista. 

A continuació, com en altres fonts, podem llegir que una vesprada d’estiu “es va decidir el xic a tenir eixa primera i necessària entrevista amb el cap de casa” (p. 44). Cal dir que, com en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina)”, de Francesc Martínez i Martínez, en aquestes dues obres sobre el migjorn valencià, és l’home qui fa el pacte amb el fadrí i no la mare. Això no exclou que la muller li haja marcat què ha de fer-hi el marit i com (tot i que no ho esmenten els llibres). Igualment,  cal recordar que l’estiu és l’estació que simbolitza la jovenesa.

Més avant, accedim a un paràgraf ple de trets matriarcalistes i femenins: “Encara que els ametlers de la hisenda no eren tan grans (…) com els que el xic estava acostumat a veure a la seua hisenda de l’horta, sí que hi havia un pi pinyoner molt formós a una vintena de passes davant de la porta i, a la seua ombra, uns bons pessebres fets de pedra forta (…). Allí prop estava el pou de nàixer i un abeurador llarg de fusta” (p. 44).

Per consegüent, copsem que figura el pi (que representa el penis, la sexualitat masculina), sota el qual, en l’ombra (la part de la dona), hi havia bons llocs d’acollida (que podrien evocar la cova i, de pas, la maternitat). A més, els pessebres són forts, de pedra (un detall que té a veure amb el contacte amb la terra). O siga que, encara que l’arbre fos alt i, àdhuc, formós, el fadrí cerca la jove. I n’hi havia motius: ella estava prop del pou del naixement (perquè la dona és qui, després del casament, portaria els fills, “el naixement” sorgit de les aigües noves, com ho fa en el curs alt del riu). I, al capdavall, van molts a l’abeurador…, és a dir, a la dona, el qual és de fusta (un altre tret matriarcal i en relació amb la matèria i, així, amb la maternitat).

Finalment, adduirem que “Els dos joves festejaven a l’ombra del cantó del corral i, quan eixia el pare, no el perdien d’ull” (p. 44).

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.