Una altra composició de Felicita Sagrera i Riera, en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, és “El meu Poble” (https://felicitasagrera.blogspot.com/2008/08/el-meu-poble.html), publicada en “El blog de la Felicita”. Així, comenta que
“Tordera, vila estimada!
Tens el cor ben repartit:
ets pubilla de muntanya
però tens també aires marins.
Aquesta vila, per mi tan estimada,
riallera, senzilla i ben plantada,
té el cor de poeta, i és ben cert
que ens corprèn alhora un paisatge verd…
i ens enamora a la tardor, la melangia
del paisatge boirós i tot daurat…
la dolça i esplèndida harmonia
d’un poble muntanyenc que veu el mar.
Ens emociona a les nits de lluna clara,
veure a dos que s’estimen dar-se un bes,
a l’ocell que voleia amb sa estimada
i a l’infant que adormit, té el rostre encès”.
En aquestes estrofes, hi ha passatges que recorden unes paraules de l’historiador Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, quan comenta que Catalunya és muntanya i litoral: per exemple, l’interior, en nexe amb la tradició, amb l’esperit faener, amb tocar els peus en terra i, com ara, amb la continuïtat; la que toca la mar, amiga de novetats, espavilada, el comerç i oberta.
En acabant, l’escriptora de Tordera passa més a la intimitat, a la foscor i a versos que enllacen amb lo maternal i, a banda, amb una religiositat més bé centrada en la terra (i, així, no celestial), com en els Pobles matriarcalistes:
“Ens fascina a l’ensems, mar i muntanyes,
perquè estem bressolats amb sa cançó
i perquè aquestes terres catalanes
Déu les va crear amb més finor.
T’arredosses a la serra del Montnegre,
que vigila amb zel els prats gentils
el mateix que una mare molt experta
quan vetlla amorosa els seus fills.
El Montseny, de crestes enlairades,
et guarda eternament, de dia i nit
i t’ofrena pels teus camps i prades
l’aigua clara que beu el prat florit.
En la pau del cim d’una carena
albirem tot seguit el blau del mar,
aquesta mar tan nostra i tan serena
que enamora a qui la pot mirar”.
Finalment, trau la part sentimental junt amb lo tel·lúric com també la natura i, a més, el sentiment de què tractem:
“Nodreix el nostre orgull la bona terra,
les plantes i conreus amb sa verdor,
les alzines i surers… les ginesteres
que groguegen omplint-ho tot d’olor.
Per això i molt més, estimo al poble
on vaig néixer i on he estat feliç,
aquesta vila ferma i noble,
on hi espero l’hora de l’etern dormir.
Juliol 1992”.
Afegirem que el 18 de novembre del 2024, mentres preparàvem aquest poema, en cercàrem en Internet (amb el títol “el meu poble” o semblants) i trobàrem l’article “Recordant a Mercè Bayona i Codina” (https://vallbas.cat/recordant-a-merce-bayona-i-codina), publicat en “Web oficial de l’Ajuntament de la Vall d’en Bas”. Cal dir que la Vall d’en Bas és una població catalana de la comarca de la Garrotxa. Amb lleugers retocs, hem posat la major part del text:
“Nascuda a la casa pairal dels Carbonell, als Hostalets d’en Bas, el 3 de juliol del 1903, va començar a compondre les seves primeres poesies quan acabava de complir 17 anys i no va deixar d’escriure fins poc abans de morir, el 30 de setembre del 1972, a l’edat de 69 anys.
Mercè Bayona va viure als Hostalets d’en Bas fins que es va casar, als 22 anys, i se’n va anar a viure a la masia del seu home, La Pruenca de Cogolls. (…).
Era una dona pagesa, de conviccions religioses profundes, enamorada de la natura, de la vida quotidiana, de la seva gent i del seu propi entorn. I això és el que reflectia en les seves composicions. Al llarg de la seva vida, va escriure més de 160 poemes de tot allò que l’envoltava: paisatge, objectes, esdeveniments i les petites coses de cada dia. La seva poesia estava fortament influenciada per Verdaguer i Maragall, però també per autors garrotxins com el Mossèn Joan Feixes, que era fill de la Vall d’en Bas, i la poetessa i música olotina Maria Concepció Carreras, que sembla que va ser qui la va iniciar en la poesia.
Mercè Bayona va publicar obra al setmanari olotí ‘La Tradició Catalana’ i al llibre ‘Les cinc branques’. Al 1989, a iniciativa de la família, es va publicar un llibre recull amb la majoria de les seves obres (‘Poesia de Mercè Bayona’ amb pròleg i edició de Joana Campistrol i Triadú) i, als anys 90, també es van impulsar uns premis de poesia, investigació i recerca juvenil sota el seu nom. Aquests s’entregaven en el marc de les Festes de la Santa Espina de Les Planes d’Hostoles i van néixer amb la voluntat de fomentar la creació literària en llengua catalana i l’estudi i coneixement de les valls d’Hostoles i d’en Bas.
Joana Campistrol i Triadú deia que, a la Vall d’en Bas, és on Mercè Bayona va aprendre a estimar la natura a través del seu paisatge i la seva gent i que el secret que dominava la poesia de Bayona, a vegades, de forma manifesta, era l’enyorança i la nostàlgia per la vall.
Us deixem amb un dels seus poemes dedicats al seu poble natal, els Hostalets d’en Bas.
Hostalets d’en Bas. El meu poble és el millor, perquè és el meu!
Plana excelsa i riallera,
virginal ruscla de mel,
tu ets la joia falguera,
tu el tresor de primavera
que guarden els sants del cel.
En tos camps, fa bo de veure
la vianda com hi creix,
en marges don gust de seure,
i mirant-te es ‘riba a creure
que tu i el cel sou el mateix.
Com m’encisa passejar-me
quan els blats són alts i verds!,
com un nin de mi oblidar-me
i triomfalment sadollar-me
en l’oratge d’eix deserts”.
Per tant, en aquestes estrofes, hi ha una relació ben manifesta entre la poetessa i la terra i interés per la natura i pels conreus que hi ha per la zona.
Igualment, addueix que
“La teva immensa riquesa
no es conté sols en el pla,
per aquests contorns estesa
lo teu mantell de comtessa
quin plaer dóna de mirar!”.
Per consegüent, un personatge femení i, a més, nobiliari, apareix en el text (terra-noble-dona) i, en línia amb el matriarcalisme, posa
“T’alces en ma fantasia
com reina xica i potent,
ets com un vas d’ambrosia,
un somni de poesia,
ets com el geni del vent.
(…) Per fer-te potent regina,
per fer-te gran i fidel
t’ha dat cingles per cortina,
tova alfombra esmaragdina
i per guarda Sant Miquel”.
Afegirem que inclou masies, un altre tret català:
“Per amigues tens masies
que s’alcen als teus voltants,
són tes filles que el bon dies
et daran mentre tu sies
la glòria dels catalans.
Ets humil i ets serena
l’encant de la vall d’Olot,
que puja la teva esquena
dalt de Santa Magdalena,
per gaudir-te tant com pot”.
I passa a la maternitat i als fills de la terra que no l’abandonen, sinó que hi són fidels:
“En ta falda dorm el poble,
és poble xic, en veritat,
però la seva gent és noble
i els hòmens tenen força doble
que la gent de la ciutat.
Pobles com tu a Catalunya
convindria arreu trobar,
gent que de tu mai s’allunya,
sens vergonya l’eina empunya
tot el dia sens parar.
Per ‘xo em sento vanitosa
de dir que sóc un fill teu,
que ets la plana més formosa
més gentil, més candorosa
que hi ha prop del Pirineu”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
