Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿rebien bé els xiquets en casa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 30 de maig del 2025 ens comentaren “Sí, però vigilats en les festes de ballaruga o de celebrar onomàstiques” (Lydia Quera), “Bon dia, Lluís,

La meva mare va néixer al 1908. Una gran dona amb un gran caràcter i rebia a tothom (grans i petits) amb molt afecte. Era estimada per tots. Casa nostra sempre plena de mainada i tots contents” (Carme Escorcia Carreras), a qui escriguérem “Ma àvia materna (1910) era molt oberta i, als néts, ens solia oferir (somrient) una rosquilleta”, “Sí. I tant! I, tot i ser molt xicotet, recorde l’estima. Ens rebien com si fos un dia de festa major” (Enrique Julio Fort Jover), “Bon dia,

A la meua àvia, no li agradaven les meues cosines. Als altres néts, tampoc els volia massa. No venien quan era a ma casa” (Lurdes Gaspar), “La meua avia, sí” (Francesc Pedrós Ferrando), “Síííí. Sempre” (Àngels Sanas Corcoy), “Lluís. Bon dia,

I tant! Les àvies (o padrines) sempre van rebre molt bé els xiquets a casa. Ma mare va néixer el dia dels Reis del 1923. Mes àvies (o padrines) van néixer ben bé trenta anys abans i elles tenien molt bé els xiquets a casa” (Ramona Ibarra), “Sí. La meua, nascuda el 1897, sempre ens feia una rosca de pa torrat amb all a la llar els diumenges, quan eixíem del cinema, que era glòria pura” (Josep F. Nogués), “No. La mare no volia cap nen perquè era una persona maniàtica de la netedat i no volia que s’embrutés res” (Àngels Salvador), “Bon dia,

Eren, més aviat, eixutes i circumspectes, però arribaven a somriure” (Xec Riudavets Cavaller), “I tant! Jo sempre era a casa de la iaia. Em va ensenyar a fer vestidets per a les nines amb la màquina de cosir, a fer mitja, entre altres coses! I també, durant uns certs dies, jo restava a dinar” (Maria Teresa Ortiga Mulet), “En la meua família, hi havia de tot. Igual arribaves i tot eren crits d’alegria, igual et miraven com una molèstia, igual et feien un posat afectuós. Això anava segons el caràcter (o l’experiència) amb xiquets (o amb el xiquet en qüestió, que també). Com més creixies, pitjor, és clar, perquè ja començaves a tenir fama de mogut o d’allò que la tinguesses” (Joan Colera), “Algunes, sí; i d’altres, no sempre els vénia bé. Els meus comentaris gairebé sempre són ‘SÍ’ i ‘NO’ perquè les àvies eren diferents. La mare del pare, extraordinària en tots senys; l’altra…” (Anna Babra), “Bona nit, Lluís,

Sííí. Rebien mooolt bé tota la mainada; si érem molt petits, la mama i la iaia m’ajudaven a saber jugar i a compartir-ho toot si ens donaven berenar, les joguines…

De més gran, quan entraven els amics per la porta, les dues ‘Eiii! Vigileu amb el xivarri i no feu cap destrossa’. Teníem un tocadiscs i, amb la finestra oberta del celobert, escoltàvem i escoltaven als que no els havien deixat venir. La mama ens entrava una botella de ‘Zarzaparrilla 10001’.

Mentre t’ho escric, sóc dins d’aquella cambra” (Montserrat Cortadella), “No es va posar mai el cas, mai” (Lucila Grau), “Sí” (Eusebia Rayó Ferrer).

En el meu mur, el 30 de maig del 2025 posaren “Bon dia,

No. Havien de venir amb la família i, com aquell que diu, amb referències” (Contxi Enjuanes Carrera).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Bon dia,

Hui, Josep Gambús Forrellad, descendent d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), qui fou una escriptora, pintora, compositora, folklorista benefactora, etc., catalana, ens ha enviat, de Sabadell estant, aquest document, amb part d’una obra publicada en 1926: “Els dies clars”.

En el pròleg, plasmat per un capellà que participà en Jocs Florals, copsem el tema del sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la seua generositat i la disposició a favor de l’estudi sobre el matriarcalisme.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

Nota: En aquest enllaç, podreu trobar una bona entrada del blog “Tèrbol atzur”, en relació amb la seua vida:  http://trbolatzur.blogspot.com/2016/10/agnes-armengol-i-altayo.html.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos ensenyaven la Història de la terra? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 24 de maig del 2025 i posteriorment ens plasmaren “Sí. Ens parlaven de tot lo que estava dins el seu abast: cultura, costums, posar-nos en la pell de qui no sabia tant i, en el meu cas, també una mica de les seves arrels, que no hi havia cap diferència amb la nostra, llevat de la llengua.  Ells ens van educar amb les nostres arrels, que són aquí: besavis, avis, pares, nosaltres…, però sempre que, de tant en tant, miréssim enrere, d’on veníem” (Antonia Verdejo), a qui comentàrem “Quant a la llengua, cada una va unida a una cosmovisió, a una manera d’entendre la vida”, “A l’escola i prou” (Àngels Sanas Corcoy), “Francament, tenien prou feina per posar- nos un plat a taula” (Maria Rosa Cabrol), “Les meues àvies eren analfabetes i desconeixien totalment la història de la terra” (Xec Riudavets Cavaller), “I tant!! Potser, per Catalunya, més generalitzada i concretava més cap a les comarques de l’entorn. És comprensible, doncs no es viatjava tant!!” (Roser Canals Costa), a qui escriguérem “En el cas dels hòmens, amb motiu del servici militar i, per exemple, representants d’empreses (com contava mon avi matern a ma mare, respecte a un català que baixà a la ciutat de València, on vivia el meu familiar)”, “Sí” (Àngels Salvador), “Sí: ‘Sant Nin i Sant Non, pebrots i tomàquet’. Aquesta ja te l’havia explicada. Però també sobre geografia, rius i muntanyes; llegendes, coses de la vida a pagès” (Joan Prió Piñol), “No. Mon pare sí, però és de 1944” (Laura Morant Peiró), “Sí: la padrina m’explicava coses de la seva vila i del camp” (Contxi Enjuanes Carrera), “Si. I molt: l’àvia era una artista explicant la Història de la terra. Per a ella, era una meravella” (Lydia Quera), “La meua padrina sí que era nascuda abans de 1920, segurament, a final del segle XIX. I recorde que ens contava rondalles amb moralitat” (MCarmen Bañuls), a qui posí “Hi ha algunes rondalles amb moralitat. La gran majoria tenen un missatge (o més) educatiu i, a vegades, en frases a mitjan del relat”, “Història de la terra? No, però, com que teníem família que treballava al camp, m’ho feien valorar i respectar moolt.

He de dir que la valor respecte mai m’ha costat complir-la: cap a ells i cap a la feina.

De fet, moltes vegades, la iaia em deia ‘¿Què tal, aquests trumfos? Els ha plantats i recollits la tia Maria i l’oncle Quimet'” (Montserrat Cortadella). Un trumfo és una creïlla (o patata), “La meva tieta i el meu oncle van ser els que més em van influir de la família” (Daniel Gros), “Em van explicar la història de les terres del Priorat…, de les lluites entre veïns i família per fer-se amb aquesta finca o amb aquella…

A les viles, solia ser molt corrent” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “A la seva manera, sí” (Anna Babra), “Lo que elles sabien,… sí” (Reme Canet).

En Twitter, el 26 de la maig del 2025, Mercèpc ens indicà “Sí”.

Finalment, ma mare (nascuda en 1943), el 24 de maig del 2025, per telèfon, en nexe amb el comentari de Roser Canals Costa, em digué “El servici militar; i, les xiques, quan se n’anaven a la capital [ = la ciutat de València]  a servir”. A més, sobre el representant català em comentà que “Era un representant de dolços. Ja havien fet tots els repartiments de la cooperativa [ de què formava part la botiga dels meus pares], de botigues, en les festes de Nadal. Compraren una animalada i es feren amics i es féu bona relació”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.