Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

Dones que proveeixen, raboseres i la sembra

General, , , , ,

“Un dia, en tornar de l’horta muntant el seu ase, Joanet va trobar en el camí un sarró de pell ple de monedes de plata. (…) Portà a la muller el sarró” (p. 374). Altra volta, l’home porta els diners a casa i la dona decideix què fer amb ells i, a més, les monedes són de color fosc (d’argent).

Igualment, ella, aquella vesprada se’n va a la cuina a fer bunyols i, en acabant, es dirigeix cap a l’estatge superior, d’on “llançà d’un en un els bunyols cap avall. En veure com queien, el babau de Joanet cridà la muller:

-Xe, dona: vine i veuràs com plouen bunyols!

Es posà a agafar-los i a menjar-se’ls. Estava més content que un xiquet amb sabates noves, puix que els bunyols li agradaven molt.

A la nit, quan Joanet dormia com un soc, la muller s’alçà del llit. Féu uns quants rasts de botifarres i els penjà a les parets del corral. L’endemà, de matí, va fer creure al marit que també havien plogut.

Joanet se n’havia d’anar aquell dia a sembrar blat a la foia. L’astuciosa dona va comprar peix abans d’acompanyar el marit cap al camp. Mentre Joanet sembrava, ella, d’amagat de l’home, escampava els peixos per terra. Aquest, en veure’ls, va exclamar:

-Ui!  Mira, xica: peixos de secà!

La dona li va donar la raó i els va arreplegar en un cabàs.

Acabada la faena, se’n van tornar a casa” (p. 374).

Per consegüent, la dona és qui proveeix el marit així com la Mare Terra ho fa als habitants i, en aquest cas, en forma d’un detall que lliga amb lo femení: la pluja. Aquesta “aigua” adobarà el terreny: cau i hi qualla. Com ara, els bunyols que fan goig a Joanet, les botifarres (menjar associat al penis) que pengen cap avall (és a dir, cap a lo tel·lúric) i, al capdavall, els peixos que romanen en la terra (de la mateixa manera que els terrestres ho fan amb la marona).

Adduirem que els papers de tots dos són ben repartides i vinculats amb desembre i amb l’època de més fred: la sembra, els peixos (com si fossen la llavor del forment) i el vespre (quan Joanet i la muller regressen a casa).

En relació amb la dona, afegirem que ella fa de comerciant i que, com moltes dones nascudes abans de 1920, acompanya l’home al camp i, després, revénen a casa.

Finalment, ella, en saber que l’algutzir fa una crida a tornar la bossa (el sarró que Joanet li havia donat), se les enginya per a no tornar-lo. Així, comenta als representants del batle:
“-Bah! I vosaltres li feu cas? El meu home és a la lluna. Mireu vosaltres quins acudits té” (p. 375) i els amolla tot lo que ell li havia dit sobre els bunyols, sobre els peixos… i, així, ella aconsegueix retenir el sarró.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Dones senzilles, creatives, que fan de mare i que dirigeixen

General, , , , , , ,

Una altra contarella que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El gripau i la rabosa”, també present en altres fonts. Així, un gripau (animal femení relacionat amb l’aigua, amb l’ombra i amb la humitat) fa una proposta a una rabosa que lliga amb les valors masculines:

“-¿Fem una cursa a veure qui corre més? D’ací, a la font: anar i tornar. Ens hi podríem jugar un cafís de blat.

-D’acord -acceptà la rabosa-. Precisament, ara anava a estirar un poc les cames” (p. 359).

Després, hi ha uns passatges d’estira i arronsa entre tots dos, per veure qui guanyarà i en què cada u diu que ell en resultarà vencedor, tot i que ella es presenta vanitosa. En qualsevol cas, el gripau trau mots sucosos i com un eixart amb el seu paper feminal i arriscat: “Perdona que et trenque el dir. Parles més que alenes. Trobe que tens moltes paraules i pocs fets. (…) espera’t una miqueta, que vaig a un lloc i, de seguida, torne” (p. 359).

En acabant, ell, davant dos amics, els explica el cas i els diu les instruccions, les quals són en nexe simbòlic amb lo matriarcalista:

“-Tu et poses vora la figuera que hi ha a mitjan camí entre l’eixida i la font. I tu et col·locaràs al costat de la font…

Els dos gripaus es van dirigir als llocs indicats sense que la rabosa s’adonàs de l’estratagema. Per la seua part, el gripau (…) regressà a l’indret on era la rabosa i digué:

-Ja sóc ací. Quan vulgues, iniciem la cursa” (p. 360).

Per tant, 1) el segon gripau empelta amb la figa, fruit que, com posa l’entrada “Figa, figuera” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, és “Símbol de fecunditat, per la gran quantitat de llavors que té i per la seva semblança amb el genital femení”.

En passar la guineu per on és cada u dels companys del gripau competidor, copsa que l’amic ja hi és i, en accedir a l’arribada, el vertader gripau li diu:

“-Ací sóc abans que tu. Què t’ha semblat la correguda? -li amollà l’astut gripau.

(…) [ La guineu] Mesurà el cafís de blat, que tant li havia costat d’espigolar, i el donà al gripau. Romangué amb la cara de vergonya. Abaixà el cap i se n’anà amb la cua entre les cames” (p. 360) i, així, la humilitat, la coordinació entre persones i la creativitat havien batut.

Una altra rondalla amb signes matriarcalistes, i amb els papers de l’home i de la dona ben assignats i d’acord amb la tradició catalana, és “Joanet”, arreplegada en aquesta antologia. Així, uns pares tenien un fill, Joanet, qui era molt ximple i, fins a molt avançat, quan, com aquell qui diu, ja estava en edat de casar-se. Tot i això, un dia tornen els pares a sa casa i “Joanet els assabentà, humilment, tota la peripècia. (…).

El xiquet Joanet es convertí, al cap dels anys, en un fadrí nodrit i faener fora de mida. Amb poques paraules, se’n podia dir que era una bona persona” (p. 374).

Aleshores, una dona guilopa entra en el relat i traurà suc a la bonesa i a la creativitat de Joanet: “Li va caure en gràcia una xica de la seua vila i, a poc a poc, se n’enamorà:

-Aqueixa xica fa per mi -pensava.

També la xica ho va veure amb bons ulls, puix que si, per un costat, al bon Joanet, no li sobrava seny; per l’altre, un bon patrimoni li esperava. A més d’això, ella sabria portar com cal la casa i aconsellar-lo bé, fent una excel·lent companyona. Així que es van posar a festejar i, a pocs mesos de prometatge, es van casar” (p. 374). En altres mots: la dona té bona avinença amb ell, la muller dirigeix la casa i, finalment, li farà de mare i, així, la figura maternal continuarà en la vida de Joanet, com en més d’un cas que he conegut i en què la dona, per exemple, a més d’esposa, també passa a fer les funcions de mare respecte del marit.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Fills deixondits i en un ambient matriarcal, femení i creatiu

General, , , , , ,

Prosseguint amb el relat esmentat en aquest recull de rondalles valencianes, els passatges es desenvolupen, quasi sempre, de nit i, altrament, la dona (la mare de l’amo) salva el seu fill. Cal dir que la marona és en nexe amb l’arbre. Aleshores, l’home, abans d’anar-se’n a dormir, digué al xic:

«-Mira: cada volta que sentes el cant del cuquello, hauràs de posar menjar al mul” (p. 348).

Nogensmenys, com que l’al·lot no s’ho treia de les mans, decideix inventar una mentira, amb intenció de no caure ell en cap parany del propietari: “Anit (…) observí que un lladre s’escapava per la portella. Deixeu-me l’escopeta i cartutxos per si el torne a veure.

L’home (…) es cregué la mentida i li donà l’escopeta (…). A la nit, després de sopar, el Cendrós se’n pujà a la pallissa, on esperà, sense dormir, el cant de l’ocell. (…) va sentir:

-No puc, no puc!

El xic va agafar, de seguida, l’escopeta i va disparar cap a la figuereta que hi havia al corral, d’on eixia el cant estant. Llavors, de dalt de l’arbre, va caure una persona a terra” (p. 349). I, així, mor la dona i, com a resultat, l’home perd la força, puix que ella, qui era en la part més alta (o siga, la persona més ben considerada en la família del propietari), es fa miques:

“Tots dos es van acostar a l’arbre i van descobrir que no era un lladre, sinó… la mare de l’amo, la qual imitava -molt bé, per cert- el cant del cucut i, així, feia conxorxa amb el seu fill contra el Cendrós” (p. 349).

En un passatge posterior, el noi trau la seua bona traça comercial (detall que podríem enllaçar amb el fet de no haver-se deslligat de la terra) i el tractant es fa amb quasi tots els porcs (llevat d’u) i li dóna les cues de tots els que n’havia adquirit.

Un altre signe de connexió amb lo tel·lúric és quan el narrador indica que el jovenet “Estacà l’animal de manera que només ensenyava la cua i plantà les cues tallades, a la vora del riu, en terra molt molla” (p. 350) i altra volta guanya la mà a l’amo. Així, copsem aigua, al costat d’un espai fluvial, terra fàcil de llaurar i útil…

Més avant, l’home li diu que s’atanse a cal gegant (un germà seu), de qui l’informador escriu que “era més babau que manat a fer” (p. 351), tret comú en moltes contarelles vernacles, a diferència de la dona.

En aquest fragment i en els immediats en què apareixen el minyó i el tità, capim que, en la vida, és més importat ser deixondit i la creativitat que l’aspecte físic extern o, fins i tot, que ser robust.

Agregarem que, molt avançat el relat, el xic rep valença feminal: “va arribar al lloc on era el pou, va començar a fer una xanca” (p. 353), això és, a posar-hi pals. El seu enginy li farà costat al llarg de la narració. I, cap al final de la contarella, el Cendrós “aplegà al pont del riu, a la vora del qual unes dones rentaven la bugada. A la vista d’elles, ell tragué un coltell de la faixa i en donà un colp al cuiret. L’arròs se’n va eixir i es va escampar per terra. De seguida, continuà la correguda, travessant el pont” (p. 354).

Per consegüent, com en el ritu de pas, el xic s’acosta a les dones (qui fan de mare) i, quan ja considera que ha superat la prova de la seua adolescència, distribueix les llavors (fa de sembrador en desembre) i passa a l’altra banda del viaducte, és a dir, fa via cap a la seua terra.

Finalment, el Cendrós es presenta a l’amo, n’ix vencedor i, a canvi de no llevar la pell al propietari, l’home li dóna la pell de cada u dels altres germans i “ja tenim el nostre personatge entrant dins sa casa a primera hora de la nit. (…) El menut els saludà així:

-Preneu, ronyosos: el rovellat us porta la vostra pell. Ací la teniu… Vosaltres sí que sou uns cendrosos!

I, a continuació, donà els diners a sa mare” (p. 355) i, així, aquest relat evoca la figura tradicional del marit que, després de rebre el jornal, el cedeix a la dona perquè ella l’administre, un fet molt comú en famílies de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El matriarcalisme vernacle català, reconducció i la llengua autòctona

General, , , , , ,

 

  1. RECONDUCCIÓ “JUNT AMB EL POBLE I AMB SUPORT DELS GOVERNANTS” A PARTIR DE PARÀMETRES OBERTS A LO MATRIARCAL I VINCULATS AMB LA LLENGUA CATALANA.

Prosseguint amb lo que tractàvem en el darrer paràgraf del punt anterior, sobre el reviscolament de lo religiós i, a més, de lo matriarcal, considere (com moltes persones que conec) que cal promoure un cristianisme més en línia amb l’estil d’actuar de l’Alta Edat Mitjana i que això fa que ens convertim en un Poble que s’aferma a lo que hi ha de vernacle (i que encara empiula amb els drets humans, perquè, com ara, inclou el rebuig a l’esclavatge) que ha transferit de pares a fills com també receptiu als qui vénen de fora i que passen a viure en la Nació catalana i a facilitar la difusió de la cultura procedent dels nostres ancestres i de la que hi ha escrita en català, perquè tenim present que anirem molt lluny (com ara, a través d’Internet com a mitjà de transmissió cultural i no amb finalitats merament comercials o de crear ciutadans de visera) i que aplanem les relacions interpersonals.

Ara bé, ens referim a un Poble que, altrament, progressa amb mitjans audiovisuals o de butlletins d’informació, com a pont per a la difusió oral de generació en  generació i entre gent de distints països i cultures, de punts de vista diferents i disposat a deixar fora lo que ara ja no seria aplicable, a no creure’s el millor del món (ni el que més sap), puix que, si no, passa a ser un Poble que s’ancora en lo pretèrit o que pretén elevar-se per damunt de la realitat, en lloc d’u que viu lligat a lo autòcton, creatiu i amb uns objectius que donen seny a la vida i al llegat dels avantpassats.

De fet, molts membres d’aquest Poble, enllaçant amb lo que alguns apartats de l’encíclica “Populorum progressio” (“El progrés dels pobles”, en català), de Pau VI (escrita en 1967), tenim present que som un Poble distint als altres (però obert, acollidor i per lo vernacle) i vivim i responem amb la idea que “Ric o pobre, cada país posseeix una civilització rebuda dels seus avantpassats: institucions necessàries per a la vida terrenal i manifestacions superiors artístiques, intel·lectuals i religioses de la vida de l’esperit. Quan aquestes darreres contenen valors humanes, fóra un greu error sacrificar-les a les primeres. Un Poble que ho consentís, perdria allò millor de si mateix. Sacrificaria per viure, les seues raons de viure. També per als pobles val l’exhortació de Crist: ‘Què traurà l’home de guanyar tot el món si perd la seua ànima?’ (p. 7).

No podem deixar que la nostra llengua vernacla, com tampoc la nostra cultura tel·lúrica i maternal, perda aquesta ànima. I, per a això, hi ha un camí molt eficient: Internet i els canals de comunicació social locals i comarcals junt amb publicacions vinculades amb associacions, amb biblioteques, amb entitats culturals, contactar amb persones versades en alguna branca del camp de les ciències humanes (història, etnologia, sociologia, art, etc.), per a fer una mena d’equip acollidor a lo forà i participatiu en lo que implique progrés per a la cultura matriarcal i que avance a nivell social així com una xorrolladeta d’oli ho fa en una olla amb aigua i amb altres aliments perquè el plat final estiga més gustós.

I, a més a més, podem augurar que hi haurà eixa resposta favorable (i, més encara, com més persones ens mobilitzem). Així, com em deia Pere Riutort, en una conversa, el 25 de gener del 2019, “França i laïcisme: ara les esglésies són plenes”. Aquestes frases podrem aplicar-les a un futur més propici per a lo relatiu a la religió tel·lúrica i també més amb els braços oberts a lo referent a l’etnologia. Però, agregarem que, partint de paraules de Pau VI tretes del missatge que dirigí a Àfrica el 29 d’octubre de 1967, la nostra llengua vernacla (i la cultura ancestral catalana), “necessita de vosaltres, dels vostres estudis…, no sols perquè siga més estimat el seu passat, sinó també perquè la nova cultura madure en la soca de l’antigor…

L’Església espera molt de la vostra cooperació tocant al renovament i valoració de les cultures africanes (…) en termes corresponents a la mentalitat dels pobles africans”. En altres paraules, que no sols sapiguem coneixements, sinó que, ben mirat, assimilem i incorporem, en el nostre dia rere dia, una vida d’acord amb la mentalitat de la nostra cultura matriarcalista, manifestada, sobretot, mitjançant la llengua, puix que, com em digué Pere Riutort, el 25 de gener del 2019, “Llengua i reflexió van juntes” i, en el cas de la nostra llengua, sí que ha aplegat a manifestar en el camp de la filosofia (i relativament prompte), com ara, en el segle XIII, amb l’aportació de Ramon Llull (1232-1316). Per això, un Poble que estima la seua llengua també reflexiona en la seua llengua i no accepta que tracten de fer miques el seu passat, ni que tallen les ales al seu futur, esdevenidor que es treballa i que no roman entre els habitants catalanoparlants esperant els dictats de veus foranes i contràries a la pervivència de totes les llengües del món, ni llur aprovació i que resta receptiu a gent bonhomiosa que dóna vida al demà, que toca els peus en terra i en lligam amb lo maternal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Lligam mare-fill i jóvens deixondits i que colguen llavors

General, , , ,

Una altra contalla que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El Cendrós”. Una mare té tres fills i el més menut “No era tan fort com els seus germans, però sí molt més espavilat que tots dos” (p. 344).

Un dia, el major va i diu a sa mare:

“-Mare: doneu-me la benedicció, que me’n vaig pel món.

-Tan bé que estem ací… No te’n vages -li demanà ella.

(…) Al final, sa mare li va donar el consentiment” (p. 344) i li diu unes recomanacions.

Com podem veure, com en altres narracions, hi ha un lligam entre la marona i el fill, sobretot, per part de la dona, qui el convida a prosseguir. Al capdavall, ella ho aprova i, així, es fa lo que vol la dona (ací, en un tema en nexe amb la maternitat).

En acabant, el xicot fa un acord amb un home que li ofereix un contracte… quan “Ja era de nit” (p. 344). Altra vegada, hi ha un signe vernacle: els pactes entre ambdues bandes esdevenen en un moment d’obscuritat.

El primer dia de faena, l’amo diu al jove: “Agafa el mul i te’n vas a sembrar (…) blat a la foia, a un bancal meu que té una figuereta a la vora” (p. 345). O siga que el minyó connecta amb l’hivern (la sembra del forment), amb una terra amb una figuera (arbre associat a la dona) i, ben mirat, amb un costat no cèntric (tret que té relació amb lo feminal).

Després de tornar el gran a casa, el germà mitjà diu a la mare que ell també vol anar pel món i la marona “li donà l’aprovació i el mateix consell” (p. 346).

Quant al germà petit, sí que segueix les indicacions de la mare i, per això, “es llevà les espardenyes i s’arromangà els pantalons per travessar el corrent per dins l’aigua.

Camina que caminaràs, va trobar, entre dues fosquetes, l’home roig i el gos pelut” (p. 347) que li havia dit la mareta, gràcies a l’eixart que hi ha entre mare i fill. És a dir, que ell entra en terreny femení (l’aigua) i veu l’home enmig de la foscúria.

Afegirem que, quan el jovenet arriba al bancal, el narrador trau molts detalls que evoquen la dona: “Fa un solc només i hi aboca tota la talecada de blat. A continuació, pega una altra passada de rella per colgar la llavor. Després, desaparella l’animal, el lliga a la soca de la figuera i li posa menjar. Tot seguit, escampa una flassada a l’ombra de l’arbre i es gita a dormir” (p. 347). En altres mots, el xic se’n va a la terra, apareix la vulva (el solc), una talecada (la qual empelta amb el pit i amb les mamelles, com es dedueix del llibre “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta) i, com que el passatge té lloc en època hivernal (la llavor que es fica en la terra), ell s’atansa a la mare (la flassada, la fusta i la nit en què dorm el fill).

Finalment, el petit, fruit de l’empelt amb la mare (en segueix els parers), com que el gos de l’amo no es volia moure, “començà a pedrades amb ell, fins a fer-lo prendre el camí de casa” (p. 348), això és, d’alguna manera, el xic segueix les directrius de la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Parlaren de músics de la terra

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de músics de la terra? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 12 de juny del 2026 i posteriorment comentaren «Sí: li agradava molt la música i les sardanes» (Àngels Sanas Corcoy), «Moltes vegades» (M Pilar Fillat Bafalluy), «Sí. Hi havia una rondalla a la vila. I la iaia cantava

‘Ji, Jim, pom, la guitarra;

jo, Jim, pom, el guitarró.

A les dones, punyalades;

i, als homes, un cop de bastó.

 

Lluís: no és gens de bonica. Jo recordo quan passàvem pels carrers. Enguany faré setanta-set anys. Per l’edat, es van morir i, és clar, es va acabar» (Àngels Benaiges Martí), a qui escriguí «És la primera cançó que llig d’aquest estil»; «Sí: ma mare» (Octavi Font Ten), «Ma mare, de 1918, sí» (Eusebia Rayó Ferrer); «No. L’àvia parlava d’en Machín [, un cantant cubà (1903-1977)]» (Anna Babra), «No» (Lurdes Gaspar), «A casa, era una normalitat parlar dels músics i de la música. L’avi patern era el segon d’en Pau Casals. El pare era un àngel amb el violí.

A tooots, agradava la música, sobretot, la clàssica» (Montserrat Cortadella), «No. Mai» (Angelina Santacana Casals), «Alguna vegada, sí. Músics sense cap coneixement de solfeig que animaven els balls i altres celebracions» (Xec Riudavets Cavaller), «Parlava d’un músic que, de tant en tant, passava amb un carro, amb una mula i amb una pianola, i que la gent li tirava monedes.

Qui sí que hi passava sovint, potser cada mig any, era un venedor ambulant que anava per totes les masies i que, segons el que explicava, era com els venedors del ‘Far West’: et venia llençols, objectes per a la llar,… De tot» (Àngel Blanch Picanyol), «Recordo només que parlava d’Emili Vendrell (1893-1962), qui cantava ‘Rosó’. En aquella època, penso que no n’hi havia gaire. O cap» (Rosó Garcia Clotet), «Sí. Ella tenia bona veu i cantava al Cor de Sant Andreu de la Barca. Ara no recordo, però valorava molt la Victòria dels Àngels [ , una soprano i cantant barcelonina (1923-2005)]» (Roser Canals Costa), «Sobretot, dels compositors de sardanes: en Morera, en Bou, en Saderra…» (Joan Prió Piñol). Afegirem que Maria Dolors Sala Torras ens envià un vídeo i un missatge que deia «És la cançó tradicional del ‘Mercat del Ram’, a Vic. És típica. La cantàvem tots».

En Xiuxiuejar, el 12 de juny del 2026 reportaren «La meva mare em cantava cançons tradicionals catalanes, com ‘La dama d’Aragó’, ‘Ai, adéu, Mariagneta’, ‘La presó de Lleida’, ‘A la vora de la mar’… I ‘La Balanguera'» (Jaume Fàbrega). 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Jóvens comerciants, creatius i dones que dirigeixen

General, , , , , , ,

Un altre relat arreplegat en el mateix recull, i en què capim signes matriarcalistes, és “Matxinet (El tracte de no enfadar-se)”, de què hi ha versions paregudes en terres catalanoparlants. Així, un jove que anava pel món, un dia entra de llogat en una casa de gent rica i l’amo i ell fan un pacte: no hauria d’enutjar-se ningú de l’altre.

El primer dia, l’home envia el xic a per llenya (detall que lliga amb la fusta i amb la dona): el minyó li’n porta de troncs d’oliveres i li evoca l’acord.

El segon dia, els trets són més significatius i el propietari li indica “em dus llenya que siga torta del tot; quant més torta, millor.

I ell arranca a córrer i es topeta amb un camp de vinya i veu els ceps torts” (p. 342). O siga que hi ha la vinya (el triangle invertit de la vulva) i la tortesa (en lloc de la rectitud).

En la tercera prova, el jovenívol és enviat a guardar els porcells (animal en nexe amb la bacona i, de pas, amb la fertilitat) i, a més, es troba amb uns mercaders i fan un tracte: ell els donarà els porquets, “però, després, m’haureu de donar les cues, quan ja els haureu matats.

Això feren (…).

A vora mas, hi tenien una bassa d’abeurar els animals i aquest xiquet (…) en va fer una de les més boniques. Clavà totes les cues de manera que només es veia una punteta per damunt l’aigua.

Entra a ca l’amo i li narra tot (…). Arranquen a veure el miracle i el xiquet li mostra” (p. 342).

Tot seguit, l’home estira d’una cua i cau d’esquena i, més avant, el narrador posa que “Ja no li podia demanar ningú més paciència, a aquest home. Un nostramo ja major (…) i amb una dona corpulenta que el devia dur de bòlit” (p. 343). En altres mots, en aquesta rondalla publicada en 1983, copsem dos papers simbòlics i comuns en molts relats: l’home (vell i feble) i la seua muller (forta, que comanda la casa i que és qui decideix).

Finalment, l’amo fica el xicot en un sac i podem llegir que “la fosca tant serveix als malfactors com a les persones que somnien amb els àngels. (…) Així és que Matxinet va aprofitar per deslligar-se i per encabir dins del mateix sac tota la vaixella de casa. Fet açò, va amagar-se en una cantonada” (p. 343). Per tant, els elements femenins es posen de part de Matxinet (l’obscuritat, el fet que ell toque els peus en terra, la seua creativitat…) i, àdhuc, altra vegada apareix el racó (la cantonada), com ja ho fa en rondalles plasmades per Sara Llorens (1881-1954) a primeria del segle XX i compilades en el llibre “Rondallari de Pineda”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Avis deixondits, savis i defensa de la vellesa

General, , , ,

Continuant amb l’antologia “Rondalles populars valencianes”, una altra contalla de caire matriarcalista és “L’avi sabut”, en què es fa una apologia dels vells: “Això diu que era un home que era ja molt vellet i que els fills no el volien. Li donaven pa dur i aigua i, com que no tenia dents, el pobre home no s’ho podia menjar i, a cada dia que passava, era més primet.

El pobre home va pensar: ‘Si açò va així, jo, d’ací a  quatre dies, em mor. Ara veuràs tu el que faig’.

Eixa nit, mentre els seus s’estaven a la vora del foc calfant-se, va entrar a la cambra tot dient:
-Pa blanet i vi fort, em donen la mort!; pa dur i aigua freda, em donen la vida sencera!

Els fills es van sorprendre una mica i van dir:

-Què diu el pare? Anem a escoltar!

(…) Els fills, que eren uns bajoques, s’ho van creure tot i van pensar: ‘Ah, sí? A partir de hui, pa blanet i bon vi per al pare’.

I així ho va fer: cada dia li donaven bon menjar i (…) el vellet (…) va durar més anys que les pedres del campanar” (p. 335).

Tocant a la joventut i als ancians, el relat trau un refrany associat als jóvens (però, ací, canviat i en versió valenciana): “Gent jove, pa blanet”. Aquest aforisme pretén reflectir la falta de maduresa dels qui encara no són adults. Per contra, hi ha minyons (o gent de mitjana edat) que, com a menyspreu als majors, amollen “Caldera vella, bony o forat”.

En qualsevol cas, el provecte de la rondalla, deixondit, aconsegueix el seu objectiu (fa creure que, amb menjar moll i amb líquid, se n’aniria al secanet). Però el narrador l’empara mitjançant un altre detall: que els fills eren uns beneits.

En altres mots, com diu una dita, “La fam espavila”, puix que, no tindre-ho sempre de cara, a vegades, fa que la gent tinga més espenta, més iniciativa i que, en aquests cas, aprofite la saviesa per a viure millor i per a ser ben tractats.

Una altra contarella amb trets comuns i, ben mirat, també amb la figura de l’ancià eixerit i amb la dels fills oportunistes, i que arreplegà Rafael Beltran, és “Massa tindreu”. Un aviet molt vellet tenia uns fills que el tractaven malament i que li feien passar més fam que garró. Llavors, un dia “es va adonar que un dels seus fills feia l’espieta i mirava com comptava els diners. Una de tantes vegades, l’avi va sentir que el seu fill deia:

-Collons! Quants diners que té el pare! Caldrà servir-lo  bé i que dure.

Moltes vegades li demanaven:

-Pare: quants diners ens deixarà?

 I el vellet els responia:

-Massa tindreu, massa tindreu! El pa moll m’embolica el coll: el pa, el vull blanet; i la carn, que siga tendra i bona, vull menjar bé” (p. 337).

Tot i que passava el temps i que, poc o molt, ell continuava amb pocs diners, feia soroll amb les monedes perquè els fills pensassen que en tenia moltes. I sempre els deia lo mateix: “Massa tindreu! Massa tindreu!”.

“Però, és clar, (…) de tan vell com era, es va morir. Ells fills, que eren molt profitosos, es van tirar com a llops a veure quants diners tenia la capseta. Quan tiren a obrir-la, sorpresa!… (…) la capseta només tenia tres duros d’argent i quatre maces, una a cada cornial de la capseta de fusta” (p. 338).

De manera que només heretaren això i… les quatre maces que hi havia. Ací el narrador trau suc a la pronúncia igual de “massa” (quantitat) i de “maça” (aïna) i, fins i tot, podria evocar el refrany “Amb el temps i una maça, tot s’alcança”, en lloc de pretendre fer el seu agost del proïsme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Música matriarcal, poesia eròtica i contalles escatològiques

General, , , ,

Continuant amb la web “Corpus Oral de l’Alguerès” (https://prosodia.upf.edu/coalgueres/ca/corpus/adt.html), hem triat la composició musical “Só cosidora” (https://prosodia.upf.edu/coalgueres/ca/corpus/adt/adt_mt_32.html), en què diu

“(Só cosidora, respectada assai,
cus a de dia i de nit també)…
(…) vaig vestida com una senyora,
(…) no me hi manca més que la servidora.

Cus a de dia i de nit també…

Tots me miren, tots m’adoren,
tots me fanen los compliments.
Tots me miren, tots m’adoren,
tots me donen los apuntaments”.

 

I continua. Som davant una cançó en què la dona és ben considerada per moltes persones, com ja indica d’ençà del primer moment: “respectada”.

Un altra cançó de la mateixa corda, i que hem decidit incloure ací, és “Só partint, oh, Alguer mia”  (https://prosodia.upf.edu/coalgueres/ca/corpus/adt/adt_mt_33.html), la qual diu

“Só partint, oh, Alguer mia,
i só anant a lluny assai[1].
Só partint per trobar
un treball per guadanyar,
que me tenc de casar.

Só deixant les coses belles
per anar no sé a on:
si fortuna jo faré,
un bell dia tornaré
i mai més te deixaré.

Oh, Alguer mia,
jo te pens cada dia.
Oh, Alguer mia,
jo te vull massa bé.
Tenc massa plaer
de tornar a l’Alguer.

O Alguer mia,
la fortuna m’ha ajudat.
A l’Alguer jo só tornat
ma la dona que jo amava
per un altro m’ha deixat.

O Alguer mia,
jo te pens cada dia.
Tu sés bella, terra mia,
i mai més te deixaré”.

Sobre anècdotes eròtiques, direm que el 3 de maig del 2026 viu que Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) havia comentat en el meu mur uns versos del llibre “Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII”[2] (p. 62), a cura d’Albert Rossich  i publicat per Quaderns Crema en 1989, d’unes línies d’un poema de Francesc Vicent Garcia (rector de Vallfogona): “Bon dia, Lluís. Estic content perquè aprenc algunes coses amb els amics i amigues al ‘Face’. Conec el Rector famós, però, en no en aquest vers. Una forta abraçada que t’expressa gratitud!!!!”. Al moment, li escriguí: “Bon dia, Ricard, i gràcies igualment,

Una qüestió. Ara llig unes contalles valencianes en què un jove que passava més fam que garró, xupla i xupla una cansalada que una velleta alçava (desava) en un armari.

Ella indica que no sabia on era el menjar. El xic li ho diu i, aleshores, l’anciana amolla que aprofitava el menjar per a passar-se-la pel cul, perquè volia netejar-se les morenes que hi tenia (‘hemorroides’).

Quin significat eròtic té la cansalada? Si és que en té… Gràcies”.

Un poc després, eixe dia, ens posà “No ho tinc clar, Lluís. Mai no he sentit parlar de cap seny eròtic, però, posats a ‘investigar’, que sap si, si no és salada, potser, en portar molt de greix i passejar-la per sengles llocs determinats, suposava una mena de pomada adequada a amorosir els contactes. Una forta abraçada”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] El narrador indica que se n’anirà lluny i ho diu com si això representàs un assaig, és a dir, una prova per a ell: un treball abans de casar-se.

[2] En la introducció d’aquest llibre sobre poesia, es comenta que “Han estat bibliòfils escrupolosos els qui han ratllat composicions poètiques que els escandalitzaven –tot i que, de vegades, els gargots han estat prou subtils per salvar alhora la mala consciència i la possibilitat de lectura-, i fou un altre bibliòfil qui arrencà, del riquíssim cançoner que es guarda (o es guardava) a la biblioteca del baró de Segur, més de les nou desenes parts, ara irremeiablement perdudes, a causa del to pujat que anava adquirint una de les peces que transcrivia: per sort, ens n’ha pervingut, íntegre, l’índex i, així, sabem exactament què contenia” (p. X).

Dones amb iniciativa, per damunt de la bellesa i emparades pel marit

General, , , , , , ,

Una altra narració compilada en l’obra de Rafael Beltran, i amb signes matriarcalistes i, àdhuc, eròtics i favorables a la dona, és “Pelleranques”, la qual podríem dir que és una defensa de lo femení. Així, “L’hostal era quiet, amanoset, vetust i de netedat assegurada. (…) N’era una dona qui regentava l’hostal. Aquest hostalàs era situat a vora carretera, a l’eixida d’una vila eixerida i de bona gent” (p. 333): quietud, fàcil de manejar, molt antic i una dona que el mena són alguns dels trets que, fins i tot, lliguen amb la nit i, igualment, amb l’hivern junt amb el fet que hi haja una fonda en la banda exterior de l’indret, un detall que evoca les rondalles amb bruixes que es reunien en un lloc paregut. 

Quan ja es disposava a despullar-se per a gitar-se, veu un lladre davall del llit i, amb enginy, s’ho trau de les mans perquè s’hi atanse l’espòs: “Em posaré davant l’espill i començaré a queixar-me” (p. 334) i ho feia “mentre es palpava les molles de braços i de cames. La jovenesa li era fugida sense cap mirament. (…)

-Tan trempada que era quan era jove i ara tot són pelleranques. Ara, ja no sóc més que pelleranques!

Conforme es toquejava pels braços i per les cames, cridava tan fort com podia:

-Pelleranques, pelleranques. Ai! Déu meu, pelleranques!

(..:) De la fosca dels carrerons, se n’acostaven cresols i atxes de vent, amb timidesa. Tothom fa presagis i conspiracions en la nit silent. Es clou el pensament al voltant de les possibles dobletes d’or i del cos desitjable, encara, de l’hostalera. Hom hi acudeix per no perdre’s la jugada” (p. 334).

En nexe amb aquest paràgraf, direm que, el 8 de juny del 2026, en escriure sobre aquest relat, atenent als darrers mots sobre les dobletes i sobre el cos, vaig intuir (i diguí): “L’hostal, ¿seria una casa de putes?”. Doncs sí: en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terme “hostaler -a” significa “Propietari d’un bordell a la València medieval” i, tot i que, primerament, indica que era d’ús antic, apareix en una contarella publicada… en 1999. No debades, el passatge es pot entendre com una rememoració d’antics clients i, ben mirat, de la muller, més encara, si observem el possible significat de “jugada” (paraula associada al terme «jugar» i, així, a la relació entre un home i una dona i, com ara, a la copulació).

En eixe seny, “Al portalàs, es fa un rodolí de gent que espera la degolla o la festa. I, aleshores, va entrar el seu home i ella va exclamar:

-Mira: davall del llit, hi ha un lladre!

I, així, d’aquesta manera, el seu marit el va agafar i se’l van endur a la presó.

I l’hostalera no recobrà la bellesa, però sí una mica l’escalf al cor en sentir-se tan estimada pel marit i amb el calaix ordenat” (p. 334).

Per consegüent, hi ha un eixart entre l’home i la muller, ambdós es fan valença, ella comanda, però ell la protegeix. I, més encara: el marit prima l’esposa com a persona, i no per la bellesa, ni el culte a les aparences.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.