I és que, el rei Felip V, en 1714, “podía renunciar a quasi tot; el quasi innegociable per aquest monarca era la submissió total de Catalunya al seu absolutisme” (p. 251), com es tradueix en aquestes paraules seues: “Y en la inteligencia de que por lo que mira a fueros ni a leyes municipales para los catalanes, no piensa S. M. contestar, ni debe Francia, ni S. M. Xma. dar oídos a proposición alguna en orden a esto, mayormente siendo (como serán) aquellos rebeldes conquistados por la fuerza” (p. 251).

En la mentira del geni castellà de què ja parlava Francesc Eiximenis (en el segle XIV), hi ha que, “en la capitulació de Barcelona, Berwick[1] va acceptar de respectar la vida i les hisendes dels seus habitants, a més a més de prometre que la ciutat no seria saquejada, promeses que no varen complir el mariscal ni, menys encara, Felip V” (p. 257).

Això portà que, de París estant, la cort francesa tingués curiositat “en ver que disposiciones se darán en esa Corte para que en ningun tiempo puedan ser más que míseros esclavos los obstinados catalanes” (p. 259). ¡Quant canviaria la manera de pensar de molta gent de tota la Nació catalana si aquests mots (com molts més) eixissen a la llum i fossen a l’abast del Poble i de qualsevol polític, i com canvia la visió de la Història quan les lliges després de segles i d’anys d’ensenyament limitat a transmetre lo castellà i a tractar d’ocultar lo que no ho és! ¡No debades, un dia, un oncle meu, mentres arreplegava garrofes junt amb una germana meua i altres persones, quan la meua germana va veure unes quantes garrofes que restaven (a pesar d’estar pràcticament acabada la collita), li digué que les deixàs, perquè… “Més es perdé en Almansa”!

I, si així eren els catalans (i podem intuir que també bona part dels valencians, encara que, per exemple, la posició d’alts càrrecs de l’Església, del segle XVI en avant, com a germans dels catalans), en “La traïció anglesa”, també se’ns exposa sobre els habitants de les Illes Balears, com ara, en paraules del general anglés Stanhope, ambaixador, qui es va mostrar sorprés de “oír quejas y malas satisfacciones en lugar de gracias y agradecimientos, que le parecía de poco momento los privilegios de los Mallorquines, y muy diferentes de los de los Catalanes, y que si estos últimos se habían también pedido en uno de los Artículos del proyecto, no era en rigor contraria esta instancia, a lo que el mismo Tratado Estipulado en Utrecht sobre la Evacuación de la Cataluña, y de las Islas de Mallorca y Ibiza se habían empeñado la Inglaterra y la Francia de emplear sus buenos oficios en favor de los privilegios de los Catalanes” (p. 291), si bé la diplomàcia castellana “sempre amagava que el punt novè del tractat d’evacuació concedia la conservació dels privilegis als catalans” (p. 291).

Però la cosa no fineix ací, puix que l’ambaixador Stanhope, en relació amb la reina britànica Ana, afegia, textualment, que “Me explayé en hacerle conocer que no solo el honor y el interés del Rey de España le havia empeñado en no consentir jamás en privilegios contra su Soberania y decoro, pero que toda la Europa tenía interés y conveniencia en este importantísimo punto, y mucho más la Inglaterra por seguirse el beneficio común que reducida la España a seguir unas mismas leyes, resultaba mayor en la autoridad del Rey la independencia de la Corona tan decantada por todos los autores de la Guerra pasada, y que hoy día quisieran perturbar las Paces presentes” (pp. 291-292). ¿No ocorre ara, lo mateix, però més de tres segles després? Els autors del llibre “La traïció anglesa” addueixen que “Els diferents governs britànics sempre van mantenir com a objectiu irrenunciable obtenir els millors avantatges comercials que fos possible, mentre que la prioritat de Felip V era aconseguir el poder absolut a tots els seus regnes” (p. 292), una actitud monàrquica clarament patriarcal i que, com posa el marqués d’Asfeld (tocant a la conquesta de l’illa de Mallorc), en un text dirigit al rei Felip V, “no hay mayor seguridad por los príncipes que la devoción de sus vasallos” (p. 303), unes paraules que no lliguen amb lo matriarcalista i sí amb lo patriarcal, tan propi de la cultura castellana (la llengua castellana i tot).

Altrament, el rei aniria més lluny i, així, “La fúria absolutista de Felip V també es desfermaria contra els habitants de Mallorca i Eivissa. Una vegada nomenat capità general el marquès de Lede, es van anul·lar les institucions pròpies de les Illes i es va aprovar un decret de Nova Planta. Es van cremar els títols, drets i privilegis dels comuns i els particulars. Una munió de persones va ser bandejada” (p. 307). Ben mirat, Antoni Muñoz i Josep Catà exposen un llistat de més de mitja plana amb gent que veié capgirada la seua vida, per exemple, perquè els destinaren a llocs completament distints culturalment i de Castella o bé perquè foren empresonats (l’enginyer català Geroni Cavanes) o desterrats (l’oficial Salvador Trullols). És clar que aquesta història no es conta en els llibres escolars, ni en moltíssims que apleguen a les universitats. Ara bé, u dels objectius que ens fixem moltes dels qui som en pro de l’ensenyament del català i de la difusió de la cultura valenciana d’arrels catalanes, és oferir detalls com aquests, de manera que els lectors i també els oïdors puguen accedir-hi, en compte de fer possible que romanga en l’oblit.

I cal remarcar que “Totes aquestes persones, i moltes altres desconegudes per nosaltres, foren bandejades de les Illes després de promeses conciliadores d’Asfeld i de la cort de Madrid. El marquès de Lede va dir sobre ells: ‘Pues se hacía indispensable semejante castigo, para contener la libertad de estos fanáticos, cuyo número es en exceso, y creo que antes de pocos días me será preciso desterrar otros’”. Que, a hores d’ara, i escric aquestes línies el 23 de març del 2020, enmig d’una pandèmia per coronavirus, el govern espanyol, encapçalat per un castellà junt amb un vicepresident també castellà (ambdós nascuts en la província de Madrid) donen ales abans perquè aquest tema mèdic vaja dirigit, en bona mesura, per càrrecs militars (com si es tractàs d’una batalla cos a cos), mentres que el president català, Quim Torra, done preferència a científics i escolte les veus de gent que domina el tema del punt de vista mèdic i científic, diu molt sobre si la cultura castellana és oberta al saber i a la raó o si, per una altra banda, ho és la nostra (la qual sí que és receptiva a la implicació de tota la població, pel seu esperit matriarcalista, i a una actitud pactista i d’obertura als altres i a acollir). La meua resposta, com la de molts científics que ja han presentat el tema al president del govern espanyol, és clarament favorable a lo matriarcalista (cosa que no exclou la ciència, ni l’esperit emprenedor, tan presents en la història de la Nació catalana, amb molta tendència a la democràcia directa).

Això explica que Antoni Muñoz i Josep Catà, un poc abans de les conclusions del llibre “La traïció anglesa”, comenten, amb un toc manifestament esperançador, que “Finalment, tant Felip V com els diferents governs anglesos havien aconseguit els seus respectius objectius, però a quin preu! L’anomenada Guerra de Successió espanyola, pel que feia a les dues corones, havia acabat i havia destruït un sistema polític sobirà a Catalunya, Aragó i València, que, en altres circumstàncies, hagués pogut evolucionar cap a formes de govern parlamentari. Al cap i a la fi, com molt bé afirma Carme Pérez Aparicio, ‘la guerra va ser l’excusa per a abolir el règim polític’. El camí de la llibertat catalana va quedar brutalment estroncat pel ‘derecho de conquista’, però res no és etern” (p. 308).

A tot això, podríem agregar unes paraules del músic, filòleg i activista mallorquí Biel Majoral, tretes de l’apartat “Taula rodona 2. Danses rituals i de figures”, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears”, celebrades en Manacor en 1997, qui expressa amb encert un fet que molts no deixem a banda: “ens han educat des de fa 300 anys, (…) són 1715[2] cap aquí, l’educació l’han feta una gent que no tenia el mateix concepte de cultura que nosaltres i ens han educat al seu aire i nosaltres hem pogut mantenir i hem pogut sobreviure amb un tipus de cultura encara que l’hàgim conservada poquet, poquet, poquet però encara l’hem conservada” (p. 323).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Notes: [1] Jacques Fitz-James Berwick (1670-1734), duc de Berwick.

[2] Quan Mallorca i Eivissa caigueren en mans de les tropes borbòniques.

El 15 de desembre del 2020, en el meu mur, hi hagué els comentaris següents: “De llevant o de ponent, de la dona siguis parent” (Ricard Jové Hortoneda), “A Batea, dèiem ‘Home mort i potent, de la dona siguis parent” (Miguela Maijó Adrià), “Així és, Lluís” (Jose V. Sanchis Pastor).

El 15 de desembre del 2020, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon escrigué “El meu avi tenia una rajoleta que deia ‘Casa sensa dona, barca sensa timoner’[1]” i Rosa Bixquert deia “Jo tinc entés que és com diu la primera accepció. És com allò de ‘Qui casa una filla, guanya un gendre; i, qui casa un fill, el perd’: es va fent més a la família que a la dona”. A més, Mercè Romà Gannau escrivia “’Fes que d’allà d’on vingui el vent, de part de la dona, en siguis parent’! Al Pla d’Urgell. Vol dir el mateix: la dona sabrà com fomentar les relacions” i, el 25 de desembre del 2020 i posteriorment hi hagué escrits, com ara, “Si, de la família, vols ser, de part de la dona has de ser” (Pili Pilar), “Val més ser amic de la madona que germà de l’home” (Maria Nicolau), “Vingui d’on vingui es vent; de sa dona, siguis parent” (Magdalena Bernat Oliver), “Sa madona du es maneig” (Joana Font). A més, el 5 de gener del 2021, Antoni Jaume agregà “Si vols anar bé, t’has de fer amic de sa madona”[2] i Francesc Xavier Llorca Ibi plasmava “Per llevant o per ponent, de la dona, sigues parent”.

El 16 de desembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Francisca Fontanet Martorell posà[3] “Siga d’on vengui es vent; de sa dona, sigues parent”. El 26 de desembre del 2020, en aquest grup, Miquel Aulet Bolasell deia “Parent de la dona siguis”.

Igualment, el 25 de desembre del 2020 i posteriors, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Dolors Agulló indicaren“Una dona fa una casa, una dona la desfà”, “Bufi d’on bufi el vent, de la dona siguis parent” (Conxita Caus Torres), “L’home proposa i la dona disposa”[4] (Salvador Nieto Pons), “Qui té un bon marit, a la cara, ho porta escrit. Qui té una bona muller, no cal escriure-ho en un paper” (Eva Freixas Godayol), “A casa, les decisions, les pren la meva dona. Jo sols prenc les importants, però resulta que, d’aquestes, no n’hi ha mai cap” (Cloti Seres). A més, el 27 de desembre del 2020, Rosa Hernández narrà aquesta anècdota: “El veí marroquí, quan decidim alguns, junts, neteja d’escala, que tenim una gent i, segons quins temes, s’empra, diu ‘Qüestió de la meva dona’ i, molts, ‘Això és qüestió de la meva dona’. El carnisser de davant, varen anar a explicar lo de la llum i altres més econòmics ‘Eso es cosa de mi mujer, yo no sé [de qué] habláis con ella, que es la que entiende”. Aquestes coses que ‘És cosa de la meva dona’, ho trobo simpàtic, perquè els grans masclistes, les dones hi porten tot”.

Una altra frase que enregistràrem, exposada per Ferran Miró, en Facebook, el 25 de desembre del 2020, fou “La dona en fa l’home”[5]. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Hem transcrit la dita literalment.

[2] El mateix dia, però en el grup “Paraules Ebrenques”, Maria Teresa Ortiga Mulet escrigué un refrany molt semblant: “Si vols estar bé; de la dona, en sigues parent”.

[3] Literalment.

[4] Ma mare, quan, durant eixos dies, li vaig llegir aquest refrany, em digué que hi estava d’acord. Jo, també.

[5] Literalment.

Àvies (o padrines) i mares que contaven rondalles amb balenes que fan de mare.

El 10 d’octubre del 2025, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaven rondalles amb balenes que fan de mare? Gràcies”.

Hi ha una rondalla del segle XIX, compilada pel folklorista català Pau Bertran i Bros (“Niranureta”), en què apareix la Mare-balena.

Quant a missatges, el 10 d’octubre del 2025 i posteriorment ens comentaren “Tot i naixent el 1923, la marona no em va explicar aquesta rondalla, que, per cert, deu ser preciosa” (Ramona Ibarra), “No ho sabia” (Lurdes Closa), “No. Per aquí, eren més ses d’en Tià de sa Real. S’edició que tenc és molt antiga.

Hi ha una part que tracta del Bon Jesús i Sant Pere.

Una altra de quan Déu creà el mon i el dimoni li volgué ficar ma i tot li sortia malament.

I sa darrera, d’en Tià de sa Real,… personatge que, segons tradició popular, va existir. Home de gran cor i que preveia el futur. Es mescla amb gloses. Conten que, quan s’havia de morir, va fer dur un vellet de palla al Palau (Manacor) i el féu encendre… Demanà que cap a on anava es vent i no era s’hora; demana altre pic i es vent havia girat.

Ara sí que és s’hora” (Maria Galmés Mascaró). Com a aclariment, direm que Tià de sa Real és el nom popular de Sebastià Gelabert i Riera (1715-1768), un glosador, pagès i endeví, el nom del qual ha passat, fins i tot, a algunes llegendes. “No ho recordo. Ens contaven moltes rondalles, la majoria inventades; d’altres, molt antigues, però la que tu esmentes, no em ve al cap” (Rosó Garcia Clotet), a qui exposí que, “En aquesta rondalla, la balena simbolitza la dona fins que la xica, com aquell qui diu, té la primera regla i, sobretot, quan passa a la jovenesa”; “No” (Àngels Sanas Corcoy), “En el meu cas, no” (Montserrat Carulla Paüls), “Totalment desconegut. Una rondalla molt polida, però molt enfora de la tradició menorquina” (Xec Riudavets Cavaller), a qui posàrem que “ La xica demana cadena (en el joc de volar un catxirulo o estel, fil) i, a poc a poc, li’n dóna.

Al capdavall, uns jóvens veuen uns cabells (els de xica) i la trauen de la mar.

Té passatges que recorden llegendes en què s’explica el part i el paper de la comare”, “No. Ens explicaven la vida de les sirenes, que estan, tantíssimes, enamorades de la mar, que noi que no les estimés, a la fi, el deixaven sol.

No coneixia la rondalla que has enviat.

La nostra llar era d’històries clares i que no calia repetir” (Lydia Quera), “No” (Anna Babra), “A, casa, no ho havia sentit” (Joan Prió Piñol), “A les ‘Rondalles mallorquines’, n’hi ha una que es diu Mare baleneta” (Eusebia Rayó Ferrer), “No he sentit a parlar mai de rondalles amb balenes…” (Angelina Santacana Casals), “No ho recordo. El que sí que, en les rondalles, quan hi havia un peix gros, deien ‘És la mare’” (Montserrat Cortadella), “No. Mai” (Reme Canet).

Adduirem que el 10 d’octubre del 2025 escriguérem a Montserrat Cortadella “Si me la pots descriure o si recordes alguns passatges d’eixes rondalles, ens podríem acostar a què representa” i que l’endemà ens respongué “Una bandada de peixos de moltes mides (petits i un, de gran) i la mare que els guia.

Igualment, ho recordo mooolt clar com els ànecs (un gran i, d’altres, petits, al darrere) segueixen la mare”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Àvies (o padrines) i mares que contaren sobre personatges femenins grossos.

El 20 de febrer del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaren sobre personatges femenins grossos? Gràcies.

Hi ha narracions en què aquests personatges ho són més que els masculins”.

Quant a missatges, el mateix dia comentaren «No» (Lurdes Gaspar), «No» (Àngels Sanas Corcoy), «A mi, la mare no va comentar-me res d’això» (Roser Canals Costa), a qui escriguérem «Hi ha una rondalla en què la princesa és més grossa que el mig pollastre i, en els mosuo, la mare representa lo gros i el pare és en nexe amb la petitesa», «No, rei» (Maria Dolors Sala Torras), «Doncs no, perquè no era un tema ocurrent per a elles. Tampoc es veien persones tan grosses com ara» (M Pilar Fillat Bafalluy), «Totalment desconegut» (Xec Riudavets Cavaller), «No. De fet, a casa, tots prims i tampoc coneixíem a ningú, com ara, gras. A més, en ser de pagés, és treballar moltes hores; i aquestes rondalles, desconegudes» (Lydia Quera), «Al costat de casa de la bestia, vivia una dona grossa i ma mare em deia que menjava una cassola per a ella i que hi mullava pa; i que sempre era asseguda. De malnom, li deien ‘la caldosa'» (MCarmen Bañuls), «No recorde res sobre personatges grossos…» (Carmen Mahiques Mahiques).

En el meu mur, el 20 de febrer del 2026 plasmaren «Nooo. Les dones de casa, mai. Varen ser primes» (Montserrat Cortadella).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Àvies (o padrines) i mares que parlaven de fadrines que ajudaven velletes.

El 13 de març del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿parlaven de fadrines que ajudaven velletes? Gràcies”.

Quant a missatges, el 13 de març del 2026 comentaren «No ho sé» (Lurdes Gaspar), «Sí: va cuidar l’avi, la tia, l’oncle» (Àngels Sanas Corcoy), «No ho sé» (Lurdes Closa), «A Torelló (Osona), es feia la Festa de la Vellesa, hi anaven noies amb la parella i cada una tenia un avi (o una àvia) i els passejaven per la vila, sobretot, per la Plaça Nova, el centre de la vila. Ben mudats, tots. Encara tinc una foto en blanc i negre que es veu ben bé» (Nuri Coromina Ferrer), «Les fadrines ajudaven la família, en la casa. Llavors, tant feien de cangurs (que diríem ara), com cuidaven dels avis.

És clar: quan no treballaven elles (o ells), cuidaven de la família, sobretot, a les cases de pagès, que era on hi havia més tradició. Quan se n’anaven a la ciutat, la cosa era una mica més complicada. Però, en la casa de pagès, generalment, sempre hi havia el fadrí (els qui no s’havien casat mai) i la tieta qui cuidava de tothom» (María Dolors Sala Torras), «De fet, abans, les dones s’ajudaven més que avui dia. Era una altra convivència» (Rosó Garcia Clotet), «A vegades, sí que ho comentaven!! Noies bones que, sense cobrar diners, ajudaven persones grans, sols amb l’afecte que sentien per elles. És molt bonic, abans i ara!!!» (Roser Canals Costa), «Fadrines i casades. Abans, no hi havia residències. Almenys, a la Vall d’Uixó» (Octavi Font Ten), «No ho tenc present» (Xec Riudavets Cavaller), «Sííí. A velletes que no tenien fills. I solien deixar-los les cases» (Reme Canet), «Mira, Lluís… A casa, segons la meva àvia, a una persona gran, ben cuidada per tots, així ho féu ella.

Amb els avis i amb els pares i, fins i tot, veïns que tenien el fill en la guerra, estones amb elles i el menjar fet per ella i manava que se’ls portés aleshores. I, a l’hora de dormir, els feia la lectura del diari: una estoneta» (Lydia Quera), «No» (Anna Babra), «No calia: ja ho vèiem fer a les de casa, tot i que la besàvia deia ‘Si pots, no deixis de fer el bé'» (Montserrat Cortadella), «Les àvies sempre ajudaven» (M Pilar Fillat Bafalluy).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 14 de març del 2026 posaren “Ma mare diu que, quan alguna feia olor de mandarina, deien ‘Eixa és passejanta’. Es coneix que pagaven en mandarines. Diu ma mare que, fins sa mare, podia fer-se càrrec. I la meua té noranta-set anys” (Milagro Martí Tira-li).

Sobre el mot “passejanta”, el 16 de març del 2026, ClaCat ens reportà en Twitter amb una explicació que havíem pensat i que, per exemple, jo havia tret abans a Milagro Martí Tira-li (“Passejaven xiquets de pocs mesos?”): “‘Passejanta’ es refereix a una mainadera o dona que té cura de portar els xiquets a passejar… Fa olor perquè pela moltes mandarines als xiquets”. 

Finalment, ma mare, el 13 de març del 2026, per telèfon, en relació amb els mots de Maria Dolors Sala Torras, em digué «Abans, hi havia dues o tres generacions. En ma casa, sense anar tan lluny: els meus avis, els meus pares, nosaltres[1] i els fills del meu germà [major]». 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Ací es refereix a ma mare junt amb els seus tres germans.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿triaven la néta més preparada? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 21 de juliol del 2026 i posteriorment comentaren «Triar? Per a fer què? (Lurdes Gaspar), a qui responguérem «‘Triar’: seleccionar una persona entre unes quantes o més.

Hi ha Pobles en què la matriarca (qui fa de cap de tot un grup) tria la xiqueta que considera que conservarà més la tradició matriarcalista i el sentiment de pertinença a la terra.

Igualment, hi ha famílies de Catalunya en què qui ho fa es decanta per qui més s’identifica amb la terra, Lurdes» i ens adduí «Ni idea»; «No crec que fessin distincions» (Xec Riudavets Cavaller), «No s’hi va escaure» (M Pilar Fillat Bafalluy), «No sé com respondre.

Les meves iaies: la paterna era padrina, a la meva germana, quatre anys més petita que jo.  I la materna li era el iaio, per tant, n’era la preferida. Com que jo n’era la gran, jo els portava l’aigua de la font, que no teníem aigua corrent (‘omplia gerres de terra’), a comprar, a rentar la roba, etc.

Em vaig casar i vivia amb els pares. La iaia materna estava al llit nou anys i la cuidava la mare: no tenia salut.

La iaia paterna vivia sola i va acabar a la nostra casa. Qui la pujava les escales i qui la baixava al coll era jo; ella no sabia on es trobava: tot li era indiferent. Però la materna continuava preferint la meva germana. 

Em dolia i em dol, però qui recorda totes les coses de la iaia (valors, històries, rondalles, etc.), sóc jo. Per tant, estic agraida per tot el que vaig aprendre.

La meva germana ha sortit beneficiada amb els pares. També, de visita curta, de tant en tant, rialletes i els relleus de l’hospital. El meu marit, els caps de setmana, més de deu anys, totes les vacances per diversos hospitals. Jo diria que he estat jo, sense cap pretensió, la més preparada.

La gent que m’envolta és autèntica; la seva, una interessada com ella. És molt important i gratificant que sigui encertat!

Jo tenia una tia de qui sempre vaig seguir els seus consells com també la mare. Eren dones sàvies. La mare no era tampoc la preferida, ans al contrari.» (Àngels Benaiges Martí), «No ho sé pas» (Daniel Gros), «Pràcticament, no han conegut els néts» (Octavi Font Ten), «No ho crec. És clar que jo vaig ser la primera de les nétes, l’ase dels colps» (Montserrat Cortadella), «No ho recordo. Segur que volia sempre no crear favoritismes» (Roser Canals Costa), «No t’ho puc dir. Jo n’era l’única» (Maria Dolors Sala Torras), «No te’n puc dir res» (Anna Babra), «No crec. Una àvia tenia disset néts; i, l’altra, set. I tots eren igual de lliures i de tractats» (Lydia Quera), «No. En ma casa, no triaven ningú, érem tots iguals, tots els béns eren per a tots a parts iguals… L’única condició que va posar ma mare era que la casa materna fóra per a mi (jo era l’única xica)… Com que jo la volia, tal com va dir ma mare, els meus germans em van vendre la seua part.

Ma mare en va triar: sabia que jo continuaria la casa endavant i que no la vendria… Si això és triar, sí que en van triar: a mi, LA FILLA» (Carmen Mahiques Mahiques), «La meva àvia catalana va triar la meva germana gran, la primera néta seva, per comunicar-li el seu poder de parar una hemorràgia i per les pregàries a fer.

Triar la més arrelada a la terra, a la tradició, també devia existir aquí» (Lucila Grau), «El pare era fill de pagesos (el quart fill de vuit) i va voler fer-se mosso d’esquadra, però era un enamorat del camp.

Estic segura que, si ell hagués tingut unes terres, jo seria la que conservaria la tradició dels Aixut. Quan jo podia, sempre anava al camp amb ell. La meva germana, del camp, molt poc. M’agradava anar al camp a collir la verdura i portar-la a vendre al mercat. Sempre recordant la meva terra ferma…» (Júlia Aixut Torres), «As meu cas, no.

Sempre n’hi havia una, de més estimada» (Maria Galmés Mascaró), «No ho sé» (Lurdes Closa), «Doncs, això no ho sé: jo era l’única xica; els altres néts eren xics. Supose que jo seria la més contemplada» (Reme Canet).

En Twitter, el 21 de juliol del 2026 posaren «Potser triaven la néta més ‘creient’ (a casa, deien ‘creient’ en el seny d’obediència)» (Montserratp).

Agraesc la generositat dels participants esmentats.

Una forta abraçada.