Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

Feien tractes amb autoritats polítiques

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien tractes amb autoritats polítiques? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 24 de gener del 2026 ens comentaren “Ostres! Hi havia coses ben interessants, que no se saben. És com un fet més aïllat. El pagès no devia fer això”, (Maria Dolors Sala Torras), “No” (Lurdes Gaspar), “No puc respondre aquesta qüestió” (, Rosó Garcia Clotet), “No gaire. Algun amic i prou, era, possiblement, polític” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Lydia Quera).

En el meu mur, el 24 de gener del 2026 plasmaren “Les padrines mai van tenir contacte amb polítics. Bé, van viure la República i, després, la guerra. A més, eren pageses i difícilment hi podien tener accés. Eren altres temps” (Contxi Enjuanes Carrera), “No. Mai. Era una altra època” (Àngels Salvador).

Finalment, direm que, en el llibre “‘La Abuela Damiana’. Vivències que perduren” (pp. 4-5), escrit per un psicòleg i capellà valencià que visqué cinc anys en el nord de Xile, en contacte amb la cultura colla, la qual és matriarcalista, veiem que la matriarca, Damiana, qui era l’autoritat civil, religiosa i, àdhuc, judicial, del Poble, anava a parlar amb els representants de les multinacionals que comptaven amb el suport del govern. Ens referim al darrer quart del segle XX.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Nota: Adjuntem dues fotos del llibre en què apareix el tema en relació amb la cultura colla.

Sexualitat matriarcal, erotisme vernacle i dones amb molta espenta

General, , , ,

Tornant a la recerca de narracions eròtiques arreplegades per Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en la rondalla “El Nostre Senyor, quan va baixar”, hi ha detalls que podem lligar amb la figura del Senyor en el matriarcalisme i, àdhuc, en refranys com “Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu” i, en el cas de les dones, “Els pecats de la xona, Nostra Senyora els perdona”. Primerament, direm que el relat és ambientat en un aplec entre Déu, el Papa i els bisbes (encarà que no faça esment dels pastors religiosos). A banda, com si Déu fos un home de la vida quotidiana, l’informant indica que “El Nostre Senyor diu que va baixar una volta a parlar amb el Papa i amb tots aqueixos principals. Es van reunir per a arreglar totes ses coses durant set dies. Però, quan el Nostre Senyor se n’anava, un dels bisbes va dir al Papa:

-Xe! No ho hem pensat! Li haguérem pogut dir de també casar-nos nosaltres. Perquè, això, ja veus tu: sempre cercant dones…

El varen cridar i li diuen:

-Xe! Torneu! Puix que hi ha una cosa oblidada.

Però el Nostre Senyor els respon:

-Té igual. Jo, ara, tinc pressa i me’n vaig. Ja hi tornaré i ho arreglaré -volien casar-se.

I li afigen:

-I mentres, ¿d’ací a que tornarà…?

-Vos enteneu amb sa dona des altres. Després, ho arreglaré. Ja hi tornaré: d’ací a allà, vos enteneu amb sa dona des altres” (p. 184), ja que la dona és qui té la darrera paraula i ella és qui comanda.

Una altra contalla del llibre “El seculòrum i la seculera”, en què, a més, són ben repartits simbòlicament els papers (sexualment i tot), és “Es forats per entrar al cel”, en què capim la preferència vernacla per lo tel·lúric: “Això era una que, quan es va morir, se’n va anar al cel. I hi esperava a sa coa, per entrar. I, en això, se sent uns crits que eixien del cel i demana a s’home des costat:

-Aqueixos crits, això, què és?

S’home li diu:

-És que li fan es foradets per posar-li sa coroneta.

As cap d’una estona, se senten uns crits encara més forts. I ella diu:

-I aquests? I aquests crits, què són?

S’home li ho explica:

-És que ara li fan es forats per posar-li ses ales.

Llavors, sa dona li comenta:

-¿Saps què? Me’n vaig a l’infern, perquè ja tinc es forat per posar-me sa coa” (p. 185).

Per consegüent, a part dels signes masculins (cel, home, forat a fer, sacrifici), n’hi ha els femenins (infern, dona, cos natural, terra; fruïció de la sexualitat, ací, per mitjà de la introducció del penis en la vulva).

Una altra contarella de la mateixa corda i amb una dona amb molta espenta i activa és “La rondalla de la Figa”. Així, s’inicia de manera prou explícita i.matriarcalista: “Diu que hi havia una dona a sa vila que li deien la Figa. I bé: Figa amunt, Figa avall. I estava un poc,… no sé com dir-te[1]. La qüestió és que li deien Figa” (p. 188).

Un altre detall interessant és que la mestra de la vila no convida la Figa i, per això, “la Figa se’n va cap a l’església i hi entra per sa porta de darrere i es posa darrere del rector” (pp. 188-189), és a dir, que el capellà i ella practiquen el sexe anal.

En acabant, ella, qui continua amb el prevere, 1) fa senyals a la mestra, obrint i tancant la mà, a l’alçada del cap; i 2) el rector, “de lo més esperitat, els va donar…:

-Ora pro nobis…!  Hala! Hala! Escampeu el poll, escampeu el poll!” (p. 189).

En altres paraules: la cultura autòctona és activa i acull bé lo sexual i lo eròtic. En canvi, el capellà, a cavall entre ambdues dones, opta perquè tots tres canvien d’activitat. En qualsevol cas, la jove apareix com qui més gaudeix en la vida: ni el representant instructiu de l’Estat (la mestra), ni el de l’Església valentina (el mossén). Un fet interessant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Amb to irònic.

Feien de pare i de mare

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien de pare i de mare? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 23 de gener del 2026 ens comentaren “Sí. L’àvia feia el dinar i el sopar” (Lurdes Gaspar), “Abans del 1920, eren els avis. Com que, en general, tenien descendents, tots dos tenien totes les funcions. A més a més, vivien amb els seus pares i amb els germans, especialment, les tietes” (Margarita Pou Marfany), “No, cada un tenia el seu paper. En canvi, ma tia (germana de ma mare), a l’estiu, sí que ens feia de pare i de mare als seus quatre nebots. Havia comprat una barraca a la platja de Moncofa i, com que no tenia fills, ens cuidava a l’estiu, ja que els nostres pares treballaven” (Octavi Font Ten), “No. A casa, tots feien la seva feina” (Roser Canals Costa), “Pel que recordo, a casa, cadascú tenia el seu paper. En tot cas, quan el pare treballava, la mare assolia ambdós papers, però era puntual” (Rosó Garcia Clotet), “Ho desconec” (Xec Riudavets Cavaller), “No. Li demanaves permís a un i et responien ‘El que digui l’altre'” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Sí. La meva àvia, amb nou anys, es va haver de fer càrrec del seu pare i dels seus tres germans, en morir la mare. Ma mare era viuda des que jo tenia dos anys” (Angelina Santacana Casals), “Sí. Cada un feia la seva feina” (Àngels Sanas Corcoy), “Sí. La meua iaia, sí: ella manava molt amb els meus germans i amb mi. Ma mare no era la mare; i el pare fa el pare. Respectaven molt els dos” (Carmen Mahiques Mahiques), “En la casa de ma mare, totalment. L’avi Miquel era una bona persona, però la seva vida era la terra, i, quan no, ‘El Santgraal’ (el bar de la vila), a fer la Butifarra o, davant del Casal, a fer la xerrada amb els altres homes.

Jo no el vaig arribar a conèixer, però ma mare explicava que la meva àvia feia unes hores més per a pagar-li les classes de francès i explicant que ‘El pare era molt bon home, però la mare ho havia de fer tot'” (Àngel Blanch Picanyol), “Jo, quan era menuda i els pares acabats de casar,  ma mare era la que portava la casa i l’educació de les filles. Mon pare sempre treballant o dormint, ja que ell s’alçava molt matí i, quan arribava, després de dinar, es gitava una estona” (MCarmen Bañuls), “Sí que ho eren!” (Elisabet Sitges), “La iaia materna em tenia amb ella quatre mesos d’estiu i ella ho feia i desfeia tot: menjar, deures, metge,…. Tooot. Durant quatre mesos (de juny a setembre), ja que, llavors, l’escola començava en octubre” (Montserrat Cortadella), “Mira: el pare era el pare; i la mare era la mare. Cap d’ells es passà el lloc: tot anava a la missa apropiada” (Lydia Quera), “En casa, no. Lluís: de tota manera, la mare era la mare” (Josep Ferrer Ferrer), a qui escriguí “Sí, com en la majoria de les cases, Josep. Una cosina de mon pare m’ha dit algunes vegades ‘Tu pensa que les mares tenim nou mesos els xiquets abans de nàixer. I això i el donar mamar i estar amb el xiquet són coses que no s’obliden'”, “La meva àvia paterna, d’una família de l’Alt Conflent i del Capcir, crec que va fer també de pare amb els seus dos fills. El seu marit no devia ficar-se gens en l’educació dels fills” (Lucila Grau).

En el meu mur, el 23 de gener del 2026 posaren “En aquella època, tothom sabia ben clar quin era el seu paper” (Conxeta Fortesa).

Finalment, ma mare, el 23 de gener del 2026, per telèfon, em digué “M’encisa quan veig un pare amb un xiquet de poc de temps en braços”. Llavors, li comentí que, en moltes rondalles, hi ha el pare que fa unes funcions educatives que lliguen amb lo maternal i que, com indica l’antropòloga Mari Carmen Basterretxea, també és prou habitual en la cultura basca: “La masculinitat basca manifesta que la cura i la protecció dels seus són valors de gran rellevància, impregnades de generositat i de respecte (…) arraïlades en el model matrilineal” (p. 97 del llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”). Per exemple, en la catalana, quan els fills, en passar a l’adolescència, volen fer món: ell els fa la benedicció (que els vaja bé) i els dóna uns consells o, simplement, els ho aprova.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Dones que porten la iniciativa i matriarcalisme

General, , ,

Igualment, en l’article “Santa Pola ha sido siempre un pueblo matriarcal en el que la mujer ha tenido un papel fundamental” (https://aquimediosdecomunicacion.com/blog/2020/08/10/santa-pola-ha-sido-siempre-un-pueblo-matriarcal-en-el-que-la-mujer-ha-tenido-un-papel-fundamental), publicat en la web “Aquí. Medios de Comunicación”, en què es fa una entrevista a María Sempere (Santa Pola, 1946), cronista de la vila valenciana Santa Pola, capim que aquesta dona, qui, quan era ben jove, es dedicà als estudis (amb el suport de son pare, qui l’encoratjà), comenta que “Santa Pola ha sido siempre un pueblo matriarcal. La mujer tenía por oficio encargarse de las tareas de la casa y, por las tardes, hacer red y aprender a bordar. Ahora, las redes las cosen hombres, pero antes era labor de las mujeres. Las tareas domésticas antes eran mucho más sacrificadas, no teníamos tantos avances en cuanto a electrodomésticos y utensilios, y se limpiaba todos los días.

Antes, por ejemplo, hacer una cama llevaba mucho tiempo. Era la madre la que debía sacar adelante la familia con el dinero que el marido les dejaba”.

En un altre article amb Santa Pola, titulat “Santa Pola i les contradiccions del turisme” (http://paisvalenciaseglexxi.com/2016/01/09/santa-pola-i-les-contradiccions-del-turisme), publicat en la web “País Valencià, Segle XXI”, de Nèstor Novell, veiem que José Mazón li confessa que “Els pescadors són encara un col·lectiu amb gran incidència social. En realitat, viuen a banda, mantenen la seua cultura pròpia, són molt endogàmics i la família té un marcat caràcter matriarcal”.

En relació també amb la pesca en Tabarca, una part del terme de la ciutat d’Alacant (l’Alacantí), però en la mar, en l’article “Te vacilarán en la isla de los secretos…” (https://elpais.com/ccaa/2012/08/16/valencia/1345132321_361329.html), publicat en el diari “El País”, captem que, en l’apartat referent a la gastronomia, es comenta que “Hay algo de matriarcado en Tabarca, como en muchas sociedades pescadoras: todos los restaurantes de la playa tienen nombre de mujer”.

Quant a una altra vila valenciana en nexe amb la pesca, Peníscola, el 25 d’abril del 2021, per mitjà de l’entrada “Històries dels meus cinquens avis” (http://davidgomezdemora.blogspot.com/2018/07/histories-dels-meus-cinquens-avis.html), escrita per David Gómez de Mora en el seu blog “Geografía e historia local. Una forma de entender las élites y el medio físico”, podem llegir que, en la Peníscola de l’any 1843, en estiu, “En una casa del carrer major d’aquesta localitat, vivia la senyora Gabriela Guzmán i Ripollés. Gabriela estava casada amb qui va ser el seu primer marit, Agustín Bayarri i Martorell (…). Agustín era un pagès ben posicionat, que treballava la terra heretada que li havien deixat els seus ancestres. Gabriela era una dona conservadora i tradicional. Desconec si tenia molt o poc caràcter, però, amb el tema dels diners, segurament era molt estricta, doncs l’havien educat de manera que sabera valorar l’esforç que suposava guanyar-se el pa cada dia. Durant bona part de la temporada, ajudava en el camp, a més de realitzar l’àrdua tasca d’educar els seus fills.

En aquella casa, imperava moltes vegades un model d’organització que s’acostava més al matriarcat, doncs Gabriela, com quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar, va visitar el notari, acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven autoritat igual o, fins i tot, més gran que la del seu home a l’hora de prendre decisions dins de la seua llar”.

Passant, ara, a les Terres de l’Ebre, ens trobem amb uns mots que figuren en la tesi “El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre: Francesc Noè” (https://ddd.uab.cat/pub/tesis/2019/hdl_10803_667935/bdrip1de1.pdf), de Maria Mestre i Pratdepàdua, publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona en el 2019, quan diu que Carme Noè, “Mestressa de casa, tenia cura de la llar i dels seus fills, amb unes profundes creences religioses molt arrelades als costums i tradicions de la seva terra. Era una dona forta i de caràcter (…) [amb] un accent propi dins les relacions familiars, que Lluís Mestre i Rexach –besnét de Carme Noè- defineix com un matriarcat” (p. 20).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, capellans i dones que munten el marit

General, , ,

Una altra rondalla que apareix en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i que podríem empiular, per semblança, amb el que hem posat sobre el mot “calces” i el marit Calces, és “Pardalet en divendres”. Un divendres, dia de confessió, una dona se’n va al rector i li comenta sobre ella i el seu home (qui havia anat a la verema):

“-Mire, senyor rector: no puc vindre a prendre la comunió.

El rector li demana:

 -Per què?

Ella li diu:

-És que es meu home ha vingut de sa verema i, tant de temps que no hem estat junts, i mire lo que passa: he menjat pardalet.

Llavors, ell li respon:

-Dona. ¿I just s’ha menjat es pardalet només ha vingut?

Ella li afig:

-Sí. Però era es pardalet d’ell.

I el rector li diu:

-Puix això no és pecat, dona. Es pardalet seu no és pecat.

La dona li diu més:

-Llavors, d’això, què en farem?

I ell li diu:

-Toque, pot vindre a prendre la comunió.

I aquella dona va dir:

-Puix ara ja és resolt. Aqueix pardalet no és pecat” (pp. 180-181).

Altra vegada, l’Església vernacla al costat del Poble.

Un altre escrit de la mateixa corda i ambientada en Pasqua, “Sa confessió”, trau simbòlicament el nexe entre lo sexual i la dona: “Era per Pasqua, quan, abans, tots anaven a confessar-se. I una xica entra a missa i, en això, se’n veu una, qui es rentava les mans a sa pica d’aigua beneïda. Aleshores, li diu:

-Xica!, què fas?

L’altra li respon:

-Calla! Que he dit al rector que he tocat as nuvi i m’ha dir que em rente ses mans amb aigua beneïda.

I la primera li afig:

-¡Doncs no l’embrutes, perquè, a mi, em farà glopejar!” (p. 183).

Així, com que “glopada”, atenent al “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, representa la “Quantitat de semen que s’ejacula de cop”, el missatge va més enllà del lligam entre lo aquós (la dona) i lo masculí (la llavor): la segona de les dones hauria de beure-la…

Una altra contarella en relació amb l’arribada al cel, és “Un que hi va anar”, amb què podem copsar la sexualitat en les cultures matriarcalistes. Així, un home es mor, aplega al cel i, després de passar per diferents portes (tret que podríem lligar amb l’empelt entre la cultura tradicional castellana i bona part de l’Església valentina), li diu el Senyor:

“-Maria! Ací no entra ningú si no va en cavalleria. Ací no entra ningú si no va en cavalleria.

Llavors, aquell, que ho escoltava, diu a la seua muller:

-Doncs mira: ja és tot arreglat. Jo faig el ruc i tu em puges i hi entrem tots dos: anem en cavalleria.

Però, com que van entrar a on era Sant Pere, Sant Pere va demanar al marit:

-Bo! Tu, ¿què és lo que has fet en la terra?

-Mire. Jo no he fet res. Jo sempre he estat molt bon xiquet: jo no he fet res, no he fet mal a ningú.

Aleshores, el Senyor diu a Sant Pere:

-Pere! Porta l’estraleta

i li tallarem el piu;

si no, ¿per què no es divertia

quan estava viu?” (p. 184).

Aquest final, el 21 de gener del 2026, ens evocà una anècdota que un valencià nascut en els anys quaranta del segle XX ens contà algunes vegades: un dia, durant el règim del general Franco, ell anà a declarar a un guàrdia civil. El policia li féu unes quantes qüestions: si era afiliat a algun sindicat, si ho era a algun partit, si ho era al sindicat vertical del règim… I, com que li responia que no, aquell li demanà: “Entonces, ¿qué clase de hombre es usted?”. Però l’informador ens remarcava que ell s’havia limitat a dir-li la veritat…

En canvi, la resposta del Senyor és més moderada i lliga amb el matriarcalisme: la sexualitat com a part del desviament de la rectitud.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, capellans, jovenetes i calces

General, , , ,

Un altre relat eròtic, paregut en altres versions i arreplegat en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “El rector i les xiquetes”. Així, “Una xiqueta se’n puja dalt d’un arbre i, com que no portava pantalons i el rector estava baix i li va veure el cul, quan ella se’n baixa, ell li diu:

-¡Nyas, dues pessetes! Ta mare, que es compre un parell de pantalons.

Després, el rector féu lo mateix amb una altra.

Llavors, quan ho saberen les mares, diuen entre elles:

-Sí? Si, a elles, les xiquetes, els donen dues pessetes… Si nosaltres ens posem allí dalt, ens donarà un duro” (p. 172), és a dir, tres pessetes més que a les filles. La pesseta era la moneda oficial en Espanya abans de l’entrada de l’euro en el segle XXI.

“I una mare d’una xiqueta se’n va dalt de l’arbre, sense pantalons, i diu el rector:

-Nyas! Dos quinzets i vés a afaitar-te. Vés i que t’afaiten” (p. 172). I, com que el quinzet tenia la valor de la quarta part de la pesseta, el capellà reflecteix les seues preferències per les jovenetes.

Una rondalla relacionada amb el tema de la prostitució, i amb una sexualitat tractada de manera oberta, és “La confessió” (p. 172), en aquesta obra. Un amic diu a un altre que ell volia passar a confessar-se i el segon li respon “-Passa per davant de l’església i hi entra

El xic diu al rector que ell volia confessar-se i el capellà li demana:

-Quins pecats tens?

-Només en tinc u -li diu el jove-. Que m’he gitat amb una dona” (p. 172).

Tot seguit, el mossén li demana amb qui ho ha fet i, com que no ha estat ni amb Tal, ni amb Tal altra, ni amb la de més enllà, el capellà li diu “Que Déu et perdone.

I, quan ix el xic, li demana l’amic:

-Què? Què t’ha dit el rector?

Diu:

-M’ha donat tres direccions…” (p. 172).

Aquest final lliga amb la religiositat matriarcalista, àdhuc, amb la figura d’un capellà que no s’escandalitza pels temes sexuals, sinó que els té com una part positiva de la  vida, encara que el relat ens trau un mossén que, potser, també anava amb dones.

Passant a la narració “Els carboners” (p. 175), igualment, eròtica, però amb un vincle entre una figura del camp i una del convent (qui parla en castellà), el relat apareix amb passatges en què es fa lo que vol la dona. Com a exemple, un carboner que hi havia passat, comenta a un amic com havia transcorregut i diu als seus companys:

“-Xiquets! Em passa estò amb la monja. Cada volta que hi vaig, em diu ‘¡Quin lloc tan fosc, si una fos roín!’.

I un carboner de la colla li diu:

-I tu, ¿no li dius res, a la monja?

Ell respon:

-Xico! A la monja, ¿què vaig a dir-li, jo?

-Doncs, la setmana que ve, hi he d’anar, jo.

A la setmana vinent, hi va l’altre carboner” (p. 175).

El folklorista de Tàrbena també recull una contarella molt coneguda pel País Valencià, “Això són altres calces”, ja escrita per l’estudiós Joaquín Martí Gadea (1837-1920) en la segona part de “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del xe” (de 1906). “Una dona va a confessar-se i diu al rector:

-Pare. M’acuse que m’he gitat amb Calces.

El capellà li comenta:

-Ah! Això no és pecat. Jo també m’hi he gitat bona cosa de voltes… Em gite amb calcetins.

La dona li respon:

-No, però és que no són calces de les que porte. És amb un home que li diuen Calces.

Llavors, li diu el rector:

-Ooooi! Això són altres calces” (p. 180).

Sobre aquesta contalla, més d’un recopilador de vocabulari català en terres valencianoparlants, indica que és l’equivalent a l’expressió “Això són figues d’un altre paner”. En qualsevol cas, deu ser molt antiga.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, capellans i dones fortes i arriscades

General, , , , ,

Una altra contarella que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, i que hem triat, és “El capellà i el sagristà”. El capellà i el sagristà estaven a veure qui se n’havia carregat més i un dia diu el rector “Triqui!” i l’altre li respon “Traca!”.

Quan ho deia el capellà, eixia una dona; i, quan ho feia el company, una altra. “I, en això, ve la dona del sagristà junt amb la filla i el capellà diu:

-Triqui! Triqui! -feia a les dues.

Llavors, el sagristà, com que eren la dona i la filla, feia:
-Traca!

El capellà s’havia carregat la mare i la filla” (p. 170), és a dir, havia tingut relacions sexuals amb totes dues.

Així, altra vegada, el tema de la sexualitat apareix obert, fins i tot, en figures simbòliques com el rector i lliga amb una cultura, la catalana, en què hi ha un vincle històric entre els càrrecs eclesials i el Poble, com indica Jaume Vicens Vives en l’obra “Notícies de Catalunya” en 1960.

Una altra rondalla amb capellans i amb dones és “Sa confessió”, recopilada pel folklorista tarbener. El rector, quan se li atansaven a confessar-se, els demanava el motiu i un home li diu:

“Mire: ara per ara, sempre dic males paraules. Sempre ‘Me cague en Déu’ i això. O siga, tinc un vici.

-¿Vols que te’ls lleve? (…) Doncs, la primera persona que veges quan isques, li dones cinc duros; i ja veuràs com, així, se te’n va el vici.

Com que ell ix i, en veure una joveneta que anava per allà i que tenia bon d’això, agafa i diu:

-Xe! Jas, cinc duros.

I ella li demana: -Cinc duros? Per què?

-Perquè el rector m’ho ha dit.

-El rector?

L’home diu a la xicota:

-Sí.

I la joveneta li afig:

-Cinc duros costa al rector; i, si tu vols, en són deu. I ara també li’n costarà deu, per escalivar-ho. Cinc li’n costa, a ell; tu, si vols, en són deu. I ara haurà d’amollar-ne deu, per escalivar-ho” (pp. 170-171).

Per tant, encara que el capellà és una autoritat moral i té qui li fa cas, en acabant, la dona té la darrera paraula i ella és qui determina en el camp eròtic, no ningú dels dos hòmens.

En línia amb aquest paper de la dona, en la contalla “Es pardalot”, en l’obra “El seculòrum i la seculera”, podem llegir que “una dona que era de Bolulla i amiga del rector, se’n pujava cap amunt i, en una era, es veia amb el capellà.

El rector deia que va anar-hi i que ell volia fer. I els corbs anaven coooc!, coooc!, coooc!, per dalt de s’era. I diu que un corb va anar-hi i ella va dir al rector, qui estava per darrere:

-Pica, pica, pardalot negre, que, per molt que piques, d’aqueix ull, no em deixaràs torta” (p. 171). Per consegüent, ens trobem davant una narració amb un intent de penetració per darrere (coit anal), però per a fer miques la dona (bé com a persona, bé per la manera de desenvolupar l’acte), cosa que no prosperarà a causa de la fortalesa femenina. Igualment, l’animal masculí és de color fosc i, com que és negre (el corb), simbolitzaria la color de la sotana i, així, el rector.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que gestionen i prostitució

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, també capim trets matriarcalistes en la rondalla “El gosset de la senyoreta”. Començarem dient que el relat parteix del simbolisme entre la dona que mana i el gos (el serf i, en el llenguatge sexual, el penis i, així, l’home). Primerament, una senyoreta que ho havia deixat tot a un convent de frares, decideix donar-ne una part a Jaume, un element eixerit. L’home se li acosta amb l’animalet i diu a la dona:

“-Senyoreta: podríem fer parlar este gos.

Ella li demana:

-Com, Jaume?

I ell li respon:

-Sí: el portem a València, que hi ha un això que avesen els gossos a parlar.

Llavors, ella li diu:

-Oi! Doncs, això és arreglat, fill! Demà el portes a València. ¿Tu saps lo bonic i manset que és? Avesa’l a parlar” (p. 167). 

La dona és qui porta la casa i el personatge masculí representat pel gos és mans i garrit, però no parla (ella té la darrera paraula). Quant a “avesar”, ací significa “ensenyar”.

Aleshores, l’home, seguint les directrius de la dona, se’n va a València amb part dels diners que li amolla la senyoreta. Aquest detall empiula amb el de molts escrits (com també amb comentaris) relatius a la muller que, després que el marit li hagués lliurat el sou, el gestionava i, en alguns casos, la dona en deixava una part perquè l’home, per exemple, quan ja li havia demanat que li’n passàs uns quants per a poder fumar, ho fes. Doncs bé: en aquest relat, serà que ell es puga dedicar a la gresca i, com ara, a anar de putes: “este element se’n va allí de tabola, a les putes i de rebombori. Es gasta els diners i torna altra volta:

-Senyoreta, vinga. 

-Què s’ho avesarà?

-Sí. Això ha fet. Allí m’han assegurat que el gos, en un parell de mesos o tres, ja sap parlar.

-¡Ai, quin gust! Quin gust!

A dos o tres mesos, diu Jaume:

-Senyoreta: me’n vaig a veure el gos.

I la dona n’amolla.

Mentrestant, ell se’ls balafiava fent viatges i, quan ja se’n va fartar, li demana la senyoreta:

-Per què no tens intenció de portar-te el gos?

-Sí. Hi caldrà anar i veure.

Ell fa dos o tres viatges, la senyoreta li amolla i l’home, allí, de rebombori i de tabola” (p. 167).

En altres paraules, en diferents passatges, Jaume recorre a la dona (qui confia en ell) i, així, es fa lo que ella vol. Quan torna, Jaume diu a la senyoreta:
“-Ara me l’emportaré, 

-¡Ah, recontra! Quines ganes tinc de veure’l! -li respon ella.

Quan arriba Jaume, la senyoreta li demana.

-Que no et portes el gosset?

Llavors, ell li diu:

-Calle, senyoreta, que m’ha donat un disgust! Quan venia per l’Encina, em diu: ‘Jaime! ¿Encara es gita la senyoreta amb el canonge?’ I em va fer una ràbia! El vaig tirar per la finestreta del tren.

Al capdavall, li comenta la dona:

-Has fet bé, fill, perquè, si ve aquí, no sé lo que haguera passat.

I aquell va matar el gos abans d’eixir d’aquí, quan anava per la carretera” (p. 168).

Per consegüent, la dona, com la mare que dóna el vistiplau al fill, ho fa amb Jaume, qui ha fet realitat el seu objectiu eròtic i sexual.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En relació amb la festa de Sant Antoni, afegirem aquests mots que hem posat en el meu mur i en l’entrada que plasmàrem anit, 17 de gener del 2026, en un blog:

<<“Sí que les dones acostumen a ser capdavanteres” (Assumpta Capdevila, en el meu mur, el 18 de gener del 2026).

El 18 de gener del 2026, ma mare, per telèfon, em digué que “El dia de Sant Antoni es feia una foguera. El dia que se celebrava la festa hi havia missa, processó, repartiment, benedicció, novena (abans, huit dies; després, la novena se’n reduí a tres).

I, en acabar la novena, feien una picadeta. I el dia que era Sant Antoni i acabava la festa, cada u s’enduia de sa casa lo que volia, feien unes fogueres, menjaven,… Els clavaris ho pagaven tots junts”.

Quan li hem adduït que era una festa del barri molt entroncada com també ho era la del Carrer Sant Miquel i la del Carrer Sant Rafel, m’ha respost que eren festes de barri.

També ha coincidit en el fet que les dones eren qui portaven la festa i que la manera de fer-la, en els darrers anys, els “Amics dels animals” (sic, “Que ja no porten el nom del sant”, com ens ha agregat), es limitava més al dia de la festa, a l’espectacle i al repartiment de llepolies>>.

 

Sexualitat matriarcal, hòmens mansuets i dones deixondides i amb espenta

General, , , , ,

Una altra contalla amb trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, és “Sa gatera”. Així, en un moment en què les portes tenien un forat, una dona que havia pecat va a confessar-se i el rector li comenta “Puix això és apanyat. Quan es teu home se’n vaja, tanques amb clau i poses sa clau dins des forat. I jo hi aniré, hi entrarem i et perdonaré es pecat.

Sa dona, és clar, ho diu contenta as seu home:

-Mira: prompte tindré absolt es pecat perquè es rector m’ha dit que, quan tu te’n vages, pose sa clau baix d’allà i ell hi entrarà i em perdonarà es pecat.

I s’home li diu:

-¡Ah, doncs bé!

Com que s’home fa això” (p. 158), o siga, lo que li diu la muller.

Un altre passatge en la mateixa línia és en el relat “El candeler”. “Puix això era el rector, qui era amic de la tia Maria i el marit se’n va anar a fer faena. Hi havia qui deia a l’home:

-La teua dona és amiga del rector. La teua dona…

L’home els deia:

-Jo no en sé res” (p. 159). A més, altres dones fan comentaris al marit i, al capdavall, ell volia anar-se’n i ho diu a la muller, qui li respon “Ei, doncs bé” (p. 159).

Per tant, l’home fa lo que li indiquen unes quantes dones i, ben mirat, n’hi ha una que té la darrera paraula i que li ho aprova.

En una altra narració que hi ha més avant, “El pare Soto”, apareixen les típiques tres germanes en què la més petita és deixondida. Totes tres pertanyien a una família que tenia molta terra i tots els dies hi anaven amb son pare i hi havia una filla que romania en casa.

En acabant, el rector diu a les germanes que elles s’han de confessar i el capellà ho aprofita per a fotre castanya (tenir una relació sexual) amb la més gran i amb la mitjana (p. 165).

Després, les dues més grans comenten que el mossén ho ha fet amb elles i que ara toca a la petita. Però la més xiqueta ho sent, se’n va a una carnisseria i compra un potonet (una cameta) de xot i eixe dia no donà mamar a l’animalet.

Quan la xica se’n va a confessar, el rector li diu:

“-Vinga! Posa es cap ací; així, es cap.

Sa xicoteta li demana:

-Ací? Jo què sé com es posa?

El capellà li afig:

-Mira: fes així, posa es coll.

Llavors, ella enganxa el rector, li agafa es pantalons i li estaca aqueix potó dins des cul. I, com que, aleshores, es veia de tot, agafa es xotet i li’l posa. I, a ses portes de l’església, comença:

“-¡Acudiu, que el pare Soto ha parit un xot i encara en falta un altre! ¡Acudiu, que el pare Soto…!

I hi acudien tots i veien es xotet acusant-li es ous, i s’altre potó dins… I au! ¡I el rector se’n va anar d’aquella vila” (p. 166).

Per consegüent, la petita de les germanes, amb molta espenta i eixerida, assoleix el seu objectiu i influeix en la gent (hi van moltes persones). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Hòmens que agranaven la casa

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre hòmens que agranaven la casa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una“ entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 de gener del 2026 i posteriorment ens comentaren “Mai havia vist escombrar a casa ni l’avi, ni el pare. 

Ara bé, el taller mecànic que teníem, allà ho feien ells” (Joan Prió Piñol), “No. Era impensable. Era una feina exclusivament femenina” (Xec Riudavets Cavaller), “No” (M Pilar Fillat Bafalluy), “El meu pare agranava el magatzem” (Lurdes Gaspar), “Doncs no” (Lydia Quera), “No. Mai” (Angelina Santacana Casals), “Mon pare tenia bar i, en aquella època, quan es feien un vermut o una picadeta al taulell, tiraven en terra les deixalles i ell havia d’eixir a agranar de tant en tant.

En casa, quan va treballar, no feia res, perquè ma mare s’encarregava de netejar la casa i procurava que ell descansara quan arribava a casa” (M Carmen Bañuls), “No. Quan jo era xicoteta, ningun home agranava la casa…, sols era cosa de dones…. De fet, els hòmens que no tenien dona, tenien la casa prou bruta; el carrer, també brut… Abans, cadascú agranava el seu carrer” (Carmen Mahiques Mahiques), “Mon pare agranava el seu taller d’ebenisteria” (Octavi Font Ten), “Els homes de casa meva eren molt senyors, no els vaig veure mai amb una escombra a les mans. L’avi matern i el pare” (Montserrat Bosch Anglès), “No recorde converses d’aquesta mena. Però et contaré el que em va passar amb ma mare.

En un dinar familiar (els meus germans, els meus cunyats, els meus fills, els nebots), almenys, catorze persones acabàrem el dinar i em vaig posar a escurar. Vaig acabar. Ma mare, l’endemà, em va pegar un marmoló de primera: que per què jo, home, havia d’escurar. Li vaig haver d’explicar el meu concepte de vida en parella… No ho va entendre… Amb el temps, sí” (Josep Ferrer Ferrer), “A Mallorca, es garnava la carrera, és a dir, la terra just davant la casa, i s’escombrava el forn de llenya. La primera, era feina de dona. La segona, d’home. El meu padrí matern feia les panades per Pasqua. Ell, no l’àvia” (Antònia Rotger Tous).

En el meu mur, el 17 de gener del 2026 plasmaren “Sí… I rols intercanviats” (Maria Galmés Mascaró).

En el grup “Paraules ebrenques”, el 17 de gener del 2026 i després ens posaren “Mai va agranar: ni la porta del corral!!” (Montse Povill), “No he vist ni el meu avi, ni el meu pare, agafar mai una escombra, ni llevar un plat de taula.

Però jo tinc setanta anys; el meu marit, setanta-dos. I fa de tot sense problema” (Conxin Sicilia), “El meu pare, sí; també fer el sopar, si calia” (Trinidad Aixala Buj), “Jo no recordo ni els meus padrins, ni el pare, fer res de casa. Ara, eren pescadors i sempre tenien feines de xarxes i de la barca.

Ara, el meu home, de sempre, m’ha ajudat. Tenim una ferreteria i ell m’havia d’ajudar a casa i amb els fills: fèiem el mateix horari!!” (Maria Teresa Martí Samarra), “A casa nostra, tots els homes eren bons cuiners. El meu pare, quan calia, ajudava” (Dolors Fusté Burjales).

En Twitter, el 18 de gener del 2026 ens reportaren que, “A casa, sempre escombraven les dones” (Avimikel.Hiperventilat).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 17 de gener del 2026, en relació amb els mots de Joan Prió Piñol, em digué “¡Només faltava que anara la dona a netejar el taller!”. A més, ens afegí que son pare (1906) deia a la muller (1910): “Jo netejaré la botiga, però no ho ha de saber ni el sol. Tu fes per dins lo que vullgues”. A banda, “Mon pare agafava de la botiga lo que li pareixia i feia un perol”. 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Nota: La qüestió provenia d’una cançó que Joanvi Sempere ens havia escrit el 16 de novembre del 2020 en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”:

“Diu un marit a sa dona,

tot indignat: ‘Açò és massa!

O em compres granera nova

o no agrane més la casa’”.