Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

Dones ben considerades, maternitat i comunalisme

General, , , , ,

Una altra contarella en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i arreplegada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “La perera”. Començarem dient que les peres simbolitzen les mamelles i que, igualment, són en nexe amb la primavera i amb lo femení (com ara, pel paper de l’aigua): “Hi havia un hort que feia tres peres d’or a l’any. I tots els anys les furtaven. I l’amo tenia una xica la mar de lletja i l’home va dir:

-El que guardarà les peres, que no se les enduguen, es casarà amb la meua xica” (p.148), això és, qui tracte bé la dona, qui no n’abuse.

Després, dos jóvens es fan amb una pera (cada u, amb una) i, quant a un tercer, decideix anar amb una guitarra a la perera, passatge que lliga amb els jovenets que, en aplegar maig, ho feien a cantar a fadrines, un fet que, en general, era ben rebut per les  jovenetes.

Aquest xic “va veure que un anava a furtar la pera. Estira la pera i se’n va. I ell, darrere, se’n va darrere, darrere, darrere, i va veure com es va estacar dins un forat, una  cova; dins un forat” (p. 148).

Sobre aquest paràgraf, direm que conté vocabulari igualment eròtic, a banda de la pera: estacar en un forat (introduir el penis en la vulva), una espluga (la vagina i, més encara, la vulva). Altrament, el personatge masculí s’endinsa en terreny femení i en la mare.

Passa que els seus companys, quan ell els diu que ja li podien ajudar, l’amollen i ell roman en la cova.

Més avant, apareix el dimoni (associat a la dona), que era “qui s’enduia les peres” (p. 149), o siga, que ho feia una senyora (podríem considerar que en un paper paregut al de mare).

Al capdavall de la narració, hi ha mots que ens enllacen amb contalles com les de Cigronet, puix que ell “No podia pujar. Però els pares, en fer-los tant falta el xic, el cercaven i no paraven (…).

I, per fi, van anar a la guàrdia. I, eixos que el van deixar caure, van dir que l’havien deixar caure i que era dins aquell forat. I van posar una corda. Ell va pujar amb les tres peres i es va casar amb la xica” (p. 149). En altres paraules, hi ha un lligam entre els parents i el fill.

Un altra contarella amb característiques comunes a altres relats és “Joanet l’Orso”, en què es plasma la força d’un xiquet, el qual, sol ser fill d’una geganta: “era un xiquet tant valent, tan  fort i tan robust que (…) arrancava pins com si foren cebes” (p. 149). I com que feia tanta maldat en la vila, uns quants veïns, en una reunió, acorden que se’n vaja. No obstant això, empiulant amb la tradició comunal, ell els diu: “Mireu: si voleu que jo me’n vaja (…), m’heu de fer una gaiata que pese cent quintars.

I les persones: -Com ens ho hem d’arreglar?” (p. 149).

Heus ací que se’n van a un ferrer, qui mamprén la faena i, en fer un aplec amb el xiquet, arriben a un pacte:
“-Ens has dit que te n’has d’anar.

-Doncs, sí.

Agafa la gaiata i se’n va” (p. 150).

Aleshores, passen a un fragment en què el xiquet se’n va a una vila, es troba amb uns roders que havien furtat en les principals cases. Ara bé: quan el veuen, s’inclinen per deixar que ell prenga una maleta de diners.

Finalment, ric, arran de l’esdeveniment, “Se’n va i, quan arriba a la vila, el van rebre i va comprar unes finques, cases i va ser un gran home i va acabar com un personatge” (p. 150). Cal dir que, en aquests mots, podria haver-hi el pas d’un xic desinquiet i que poques vegades fa valença, a u que, tot i haver-se tornat acabalat, és lliberal amb la gent i, per això, el narrador indica que “va ser un gran home”, puix que, en el fons, devia ser senzill.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

L’arquetip del rei, maternitat, dones recompensades i fills sincers

General, , , , ,

Prosseguint amb l’antologia esmentada, en la narració “La serp de set caps”, amb versions semblants i d’indrets diferents, capim signes matriarcalistes, per exemple, l’actitud de la mare (encara que només al principi i al capdavall) i que la seua manera de relacionar-se amb el fill li farà costat. En una vila, hi havia una serp i “El rei va manar fer una crida per donar una bona recompensa: aquell qui la matara, es casaria amb la princesa.

Un xic molt pobret que vivia amb sa mare” (p. 147) demanà una dia a sa marona:

“-Mare: ¿i si jo ho intente i mate la serp? No perd res i, si la mate, puc casar-me amb la princesa” (p. 147).

La mare, encara que ho considerava impossible, no li respon que no, ni li ho desaprova. És més: l’endemà, el xic “se n’anà a la muntanya a cercar la serp i, a mitjan camí, es trobà un vellet que li demanà:
-On vas tan de pressa?

El xic li va explicar:

-Me’n vaig a cercar la serp dels set caps (…).

L’home va sentir pena del xic perquè el veia poc preparat i perquè, fins ara, no havia aconseguit ningú matar-la. I li donà un consell:

-Tots els que van a matar la serp s’esperen que tanque els ulls (…). Tu, el que has de fer és esperar que tinga els ulls oberts i, aleshores, tallar-li els caps.

El xic li va fer cas” (p. 147).

La interpretació d’aquests passatges inclou l’empelt entre l’ancià amb molta vida i el jove, encara que, tradicionalment, la saviesa vaja lligada amb una provecta o bé amb un personatge femení. A banda, el xicot té per bé les indicacions de l’home. I, quant a la serpent (símbol de la dona, de la maternitat i de lo tel·lúric) i als ulls, té una explicació: els ulls li romanen oberts durant la nit (moment del dia en nexe amb lo feminal) i, en canvi, de matí i a migdia, els tanca (simbòlicament, són els moments més masculins del jorn).

En un passatge immediat, el minyó talla les llengües dels caps, però no els caps, i se les alça en un mocadoret. Nogensmenys, “un rodamón li va descobrir els set caps i, assabentat de la recompensa (…), li’ls va furtar.

A l’endemà, el rodamón es presentà al palau (…). La princesa es va espantar de veure’l tan vell i tan brut. Però el rei va manar que allò que havia promés s’havia de complir, de manera que ella s’havia de casar amb ell” (p. 147). Per consegüent, la filla del monarca se centra en lo més exterior; mentres que el sobirà, a ser home de paraula i evoca la dita “Paraula de rei no pot mentir”.

Ara bé: a mitjan festa (organitzada pel rei), “va acudir el xic que, de veritat, havia matat la serp. Es va presentar davant el rei i li va demanar” (p. 147) com sabia que l’home que li havia dut els set caps era qui havia mort la serpent i, ben mirat, li agrega: “Jo li promet que jo sóc l’autor de la matança” (p. 148).

Llavors, com que el monarca ha de ser motiu d’exemple per al poble, l’al·lot li diu:

“-Obriu les boques dels caps i veureu com no tenen llengua.

Així ho va fer el mateix rei per assegurar-se i, aleshores, ell va traure el mocador de la butxaca i va mostrar les set llengües i va explicar que ell va ser qui la va matar” (p. 148).

En acabant, “La princesa es va alegrar molt perquè este xic era jove, sabut, trempat i valent” (p. 148). En altres paraules, la fadrina no s’inclina per la força, sinó que, com ara, inclou la saviesa (la primera intervenció al rei i, tot seguit, la qüestió que presenta al cap d’estat).

Finalment, “Prompte es va celebrar el casament i la mare del xic també va anar a viure al palau” (p. 148) i, així, el fill agraeix què la mare li hagués permés anar a cal sobirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles maternals, dones ben considerades i comunalisme

General, , , , ,

Una altra rondalla compilada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, amb edició de Rafael Beltran, i en què es plasmen signes matriarcalistes, és “La serp Tereseta”, recollida pel folklorista Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) i que hem llegit amb versions del mateix ram. Així, en la vila d’Olocau, hi havia un home que era llenyater i pastor i que vivia allunyat de la població. Un dia, “arreglant una sitja, de davall d’unes roques que hi havia prop d’allí, veié eixir-ne una serpeta” (p. 135), això és, una dona associada amb la maternitat i amb la llet.

Com que l’animalet no l’astorava, ell passà a domesticar-la, “entreteniment a què es dedicà mentres cuidava de la sitja de carbó” (p. 135) i li posà de nom Tereseta. A més, hi havia tan bona avinença entre ambdós que, quan ell la cridava pel nom, la serpeta “deixava, de seguida, el cau de davall de les roques i acudia a la veu fent esses i revoltes” (p. 135).

Més avant, posa que la serpeta creixia, “encara més, per lo ben alimentada que la tenia el carboner, puix mai deixava de fer-li part de son dinar (…) i, encara aquella, si ell no era massa apartat, li feia alguna visita” (p. 135). Per consegüent, l’home s’acostava a la dona i ella ho feia al llenyater.

“Un dia va ocórrer que el carboner tingué una brega amb un pastor i que el matà, per lo que  anà a presidi (…) i, (…) ja ben vell, aprofitant indults, isqué del presidi i, una volta en el carrer, lo primer que féu va ser l’anar en cerca de Tereseta” (pp. 135-136).

Ara bé, Tereseta ja havia crescut i el pastor “veié eixir, de davall de les roques, una serp tan grossa (…), amb llarga cabellera com la de dona, la qual, enroscant-se-li al cos, li féu cruixir la caixa del pit, matant-lo. Quant a la mort del pastor, escapa de la corda del vogí, però, a sa tornada, no es pogué desllapissar de la (…) serp amb cabellera.

Contat per D. Emili Lluch, qui l’aprengué de sa bona àvia, ja difunta” (p. 136).

En altres mots, el pastor ha passat a la vellesa (ací, simbòlica) i, aleshores, la serpeta ja era grossa i forta (una xica, potser a ben avançada la joventut) i, com que ella el mata (simbòlicament), també es desempelloga d’eixe intent de domesticar-la, de tractar-la com un gos i, de pas, la dona entra en la fase anterior a l’inici de l’adultesa.

Cal dir que la transmissora d’aquesta narració havia estat una padrina de qui la contà al folklorista.

En el relat següent, “L’assemblea dels gossos”, en la mateixa obra, hi ha temes interessants: la presentació d’un projecte al rei, la conveniència de comptar amb un lletrut i, finalment, el paper decisiu que fan les dones en tasques així.

En un regne on els animals encara es parlaven, els gossos acorden portar un greuge al monarca “perquè fera una llei que els protegira dels excessos de les persones i aconseguir que les molles i els ossos es repartiren entre homes i gossos en la mateixa proporció” (p. 136). Per tant, copsem un tema lligat amb l’arquetip del rei: que els habitants del reialme visquen en bones condicions, independentment de la riquesa que tinguen.

En acabant, del palau estant, els demanen signatures de tots els qui estaven d’acord amb la proposició. Ben mirat, a banda del pactisme, s’indica que, “A la plaça de la vila, van fer una gran assemblea i (…) van aconseguir posar-se tots d’acord en el que demanarien al rei” (p. 137). Agregarem que el redacten “en un pàmpol de figuera” (p. 137), és a dir, amb la dona (la figuera) com a persona que faria de mitjancera i de missatgera amb el sobirà.

No obstant això, com que el riu baixava molt cabalós, primerament, no sabien què fer. Llavors, el paper del més lletrut és cedit a l’home que feia de cap de colla dels gossos, qui diu “Ara, agafeu eixe pàmpol i l’enrotlleu i, aleshores, me’l fiqueu pel cul i, així, no es banyarà” (p. 137). I, com que els va agradar la idea, ho feren.

Finalment, se’n moriren, molts dels gossos, i ja no recordaven qui era el seu cap i, per eixe motiu, “van començar tots a olorar els culs dels altres gossos (…). Per això, hui dia (…) encara cerquen el pàmpol de figuera amb aquell missatge” (p. 137).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles maternals, escatològiques i dones que porten la iniciativa

General, , , , ,

Una altra rondalla en què capim trets en línia amb el matriarcalisme, i que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Les set cabretes”, en què hi ha una defensa de la maternitat de bon principi. Així, “Això diuen que seria una mare cabreta. Habitava, amb els seus set fillets, en un corralet” (p. 124) i, com que sabia que el llop, roder, havia aplegat fins a les masades del llogaret, un dia, abans d’anar-se’n, els va dir que obrissen els qui coneguessen per la veu.

“La cabra, en retornar cada nit a casa, anunciava la seua presència als fills, cantant-los perquè li obriren la porta” (p. 124).

El llop, en aprendre la cançó, s’atansa als xotets, però ells ho capten per la veu. En acabant, la mare els addueix: “Mireu, que és molt guilopo. (…) El llop té la pell molt negra…” (p. 125). En relació amb aquests mots, també serveixen perquè els oïdors sàpien alguns detalls de la pell d’aquest mamífer.

L’endemà, el llop, primerament, “mamprengué els ponedors de les gallines” (p. 125) i, a continuació, mena cap a ca la cabreta. Passa que u dels set cabrits reconeix la veu, evoca el missatge de la mare, ho comenta als germans i el foraster se’n torna amb la cua entre cames. Així, altra vegada, ix guanyant la dona.

En un passatge posterior, com en relats semblants, el més petit, deixondit, se salva i ho explica a la marona. I ella “cercà el llop i, en trobar-lo dormint com un tronc, davall d’una figuera (…), va partir una canya i, amb ella, li féu un tall a la panxa. Pel forat, hi va traure els fills” (p. 127). Un altre exemple en pro de lo maternal i del lligam entre la mare i els fills.

Al capdavall, com que la dona fica còdols al llop, se’n desferen i les cabretes pogueren viure.

En la contarella posterior, “La raboseta, el compare llop i les cireres”, hi ha uns quants detalls escatològics i, ben mirat, els papers juguen en pro de lo feminal. Un dia, una guilla i un llop es trobem pel bosc i, en tractar sobre què pretenien fer, la guineu li amolla que l’endemà aniria a per cireres. Llavors, ell li demana:

“-Puc anar-hi amb tu? (…).

-És clar que sí.

-A quina hora?

-A les vuit” (p. 127).

Més avant, el narrador indica que ella sempre li guanyava la mà, perquè es llevava més enjorn. A més, quan el llop li deia que li tiràs una cirereta, la dona li responia:

“-Vols una cirereta? Tanca els ulls i obri la boca.

I, sense pensar-s’ho molt, la raboseta va i li caga damunt” (p. 127).

Per consegüent, com diu un refrany, “La gallina de dalt caga la de baix” (p. 127). En aquesta història, dues vegades.

Al capdavall, ell es proposa matinejar una hora més prompte que a la que ella li diu. Nogensmenys, la guineu ja hi era i, igualment, “s’havia menjat les cireretes. El llop no va tindre més remei que aguantar-se” (p. 128).

Una altra contalla interessant és “Es borreguet de Casivanyes i es gatet de Picassàries”, en l’esmentada antologia. Així, un anyell i un gatet es veuen, fan un pacte i, com que, entremig, es fan amb un cap de llop, el fiquen en un sac. Després, en veure una espluga, menen cap a la cova, on hi havia llops que hi sojornaven (p. 131).

Finalment, ja amb els llops, els ensenyen el cap del llop i tots ells fan camí. En canvi, el gat i l’anyell visqueren tota sa vida en aquella cova i, per tant, empiulen amb la mare (p. 132).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat  dia rere dia.

Noces sota un arbre

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de noces sota un arbre? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 18 d’abril del 2026 i posteriorment comentaren “En quin seny vols dir ‘a sota d’un arbre’?” (Antonia Verdejo), a qui reportàrem que “Davall dels arbres, sovint, d’alzines, era costum fer reunions dels veïns i també noces. Això lliga amb el comunalisme”; “No” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No” (Anna Babra), “No” (Àngels Sanas Corcoy), “A la qüestió, no. No recordo que les àvies ens contessin sobre noces sota un arbre…” (Rosó Garcia Clotet), “No. Mai” (Angelina Santacana Casals), “Res conegut per mi” (Lydia Quera), “No. D’això, no en recorde res” (Carmen Mahiques Mahiques), “No. No ho havia sentit mai” (Reme Canet).

A més, ma mare, el 20 d’abril del 2026, per telèfon, em digué: “Jo, això, només ho he vist en films: casar-los davall d’un arbre”.

Finalment, direm que, en la rondalla “La Regineta”, compilada pel folklorista català Joan Amades (1890-1959), hi ha un passatge que posa que “el fill del rei va enviar a cercar el capellà de la vila i, allí mateix, sota de l’arbre (…), el va casar”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Dones auxiliades, dones que pacten i el retorn a la mare

General, , , , ,

Una altra contarella en què copsem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, és “Les tres xernetes”, en què un ocell, en lloc de deixar caure una mare (una xerneta), li comenta com pot alliberar-se de les males intencions de la rabosa, qui li deia que, si no li tirava una xerneta (o siga, un fillet), ella, amb la cua, tallaria el tronc.

Doncs bé, com si fos una ajuda de familiar a familiar, l’ocell Furgantcomí li diu que el pi “Es talla amb el pa i amb la destral del biscaí. Quan vinga altra vegada, li contes el que jo t’he dit” (p. 110).

En acabant, ella ho diu, l’amic fa un pacte amb la guilla i aconsegueix emprendre el vol i que la rabosa romanga en terra. Així, les dues aus s’havien desempellogat de la guineu.

Un altra contalla en què el llop no ix precisament beneficiat és “Les desgràcies del llop”. Cal dir que els primers personatges amb què ell es troba són masculins (borrecs) i que la resta ho són femenins, a diferència d’altres narracions en què tots són dones, llevat del mamífer.

Un dia, “un llop que vivia a Beniarrés, a prop del riu, a la cova dels Nou Forats” (p. 121), s’atansa cap a un indret on se celebraven unes noces. Convé dir que el riu, l’espluga i els forats empelten amb la dona i, així, ell n’eixiria. Ara bé, “no va voler agafar un menjar tan fàcil d’aconseguir perquè esperava trobar un aliment més gustós encara (…) i continuà el seu camí” (pp. 121-122).

Després d’aplegar a una era on hi havia dos borrecs, els anyells capten l’objectiu del llop i li proposen posar-se al mig i, tot seguit, fer un repartiment: “el primer que hi arribe, heretarà tot el bancal; i l’altre, te’l menjaràs” (p. 122).

Més avant, emprén camí i troba una bacona amb els seus porquets i, com que els fills no eren batejats, la porca (ací representa la maternitat) li fa una proposició i ell l’acull:

“-Mira: posa’t a la vora del riu i jo te’ls presente un per un perquè els tires aigua al cap.

El llop se situa vora el riu. De seguida, la porca l’espenta dins l’aigua i, cama!, peguen a fugir ella i els porquets” (p. 122). Així, la mare defén els fills, aconsegueix que l’home passe al terreny que ella domina i, és clar, que ell seguesca les indicacions de la truja.

Un altre personatge eixerit i femení que apareix en aquesta contarella és l’egua. En eixe seny, quan el llop es prepara per a menjar-se-la, ella li diu que li traga una punxa de la pota… de darrere i que, si ell es menjàs l’egua, tindria una mala digestió.

Finalment, ell actua d’acord amb les passes que li diu la dona i, al capdavall, “l’egua li va amollar un parell de guitzes i el va deixar estés en terra, mig mort, i s’escapà. Al cap d’una estona, el llop tornà a posar-se en camí (…), va arribar al peu d’una penya, al  barranc de l’Encantada, i es va dir: ‘Ai! Si m’hagués menjat els pollastres preparats per a la boda…’” (p.  123), però un llenyater s’acosta cap a on era l’animal, li llança la destral i el mata.

La moralitat d’aquesta narració és ben manifesta en els darrers mots del llop i cal dir que ell la pensa en un moment en què, simbòlicament, torna a la mare (junt al barranc de l’Encantada). Aquest indret, en moltes llegendes, lliga amb la dona d’aigua, qui presenta moltes possibilitats als qui van a ella i, molt sovint, com que li diuen que ella és una dona d’aigua, perden lo que havien guanyat fins aleshores.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Eren compassives

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren compassives? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 d’abril del 2026 i posteriorment comentaren “Sí. L’àvia, sobretot, estava pendent de les necessitats de qui ho passava malament. Un dia va pujar a casa un pidolaire i li va donar un plat de menjar, li va preparar una mica amb una bossa i li va fer dutxar i li posà roba neta de l’avi, qui ja era al cel” (Antonia Verdejo), “Sí. Les dues àvies eren compassives i obertes a tothom, però, si calia, també sabien posar, a qui fos, al seu lloc” (Rosó Garcia Clotet), “La meva mare, molt. Les àvies, pràcticament, no les vaig conèixer” (Eusebia Rayó Ferrer), “No” (Lurdes Gaspar), “Sííí” (Àngels Sanas Corcoy), “En general, sí” (Xec Riudavets Cavaller), “I tant! La meva mare sempre va ajudar a qui ho havia de menester!!!!” (Roser Canals Costa), “Sí. Molt compassives perquè havien patit i perquè patien” (Lucila Grau), “Noooo. Eren molt fortes. La iaia materna, dura, però amb un gran cor. Un exemple: deia ‘Quina por tinc?’ (l’hora de parir). ‘Vinga, dona: les gitanes, bé ho fan. I tu, no?'” (Montserrat Cortadella), “A mon avi, abans de 1900, li van dir que una dona de la vila, qui era ma mare, fadrina (que, en aquell temps, estava molt mal vist), que estava prenyada, anava amb un foraster i la va enganyar dient-li que, si era prenys, es casarien. Ho va fer i el nuvi va desaparéixer. Aquesta dona es va  fer malalta de tuberculosi i mon avi hi va anar a veure-la perquè li contaren que era pobreta. I l’avi li va donar 5000 ptes: aquella dona va restar molt agraïda” (M Carmen Bañuls), “Sí. Eren compassives” (Emili Rodríguez Bernabeu), “Encara que tenien molt caràcter, sí que ho eren” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Sí. Molt. Una marassa! També en diem ‘una lloca'” (Joan Prió Piñol), a qui responguí “Crec que és la primera vegada que llig ‘marassa’. I més, en seny positiu cap a la figura de la mare, Joan”; “Sí. Sobretot, amb les criatures” (Angelina Santacana Casals), “I tant! Tot els feia pena. ‘Ai, eixa pobra! El marit, tot lo que guanya, s’ho beu i, damunt, quan va a casa, cobra. I un fill darrere un altre. Pobra!!!'” (Reme Canet), “Sí. Les iaies i la meva mare i la padrina, molt compassives i patidores.

Al soterrar de la meva mare, hi havia moltíssima gent (també xiquets i xiquetes que venien a casa amb els meus fills i fa molts anys) i recorden: els berenars i alguna genollera que els curava” (Àngels Benaiges Martí), “Mira: jo crec que ajudà a molta gent. Tot dit” (Lydia Quera), “Sí. En general, ho eren. Van patir massa, a vegades. També s’ajudaven entre elles” (Conxita Pladevall Vila).

En correus electrònics, el 17 d’abril del 2026 escrigueren “Gens compassives. Dures com una pedra.

Quan, a la meva padrina del Priorat, li deia ‘Iaia, que tinc por’, ella em deia ‘Por? Por quan estiguis aquí i el teu cap estigui allà’ (i senyalava a dos metres d’on era)” (Montserrat Espallargas).

Finalment, ma mare, el 17 d’abril del 2026, per telèfon, em digué que l’àvia d’Antonia Verdejo “Sí, sí que era generosa: dutxar i tot”; que el mot “marassa” “Així s’usava. També ‘lloca’, també. Pràcticament, [ les lloques] cuiden els ouets fins que naixen els pollets. I les formiguetes, també, perquè no saps mai com eixirà un part”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Dones amb iniciativa, emprenedores i que salven

General, , , , ,

Prosseguint amb l’edició a cura de Rafael Beltran, una altra narració en què capim trets matriarcalistes és “Les cuites entre el llop i la rabosa”, amb passatges semblants a altres relats. Així, comença amb temes relatius a la bellesa i a la bondat de la mar Mediterrània, “d’aquests paisatges, vivien aquí, en altres temps, una bona colla d’animals que gaudien dels plaers de l’estada” (p. 102) i passa al llop i a la guineu: “junt a una cruïlla de camins, hi havia un pou d’aigua dolça (…). A aquell pou, es dirigí la rabosa” (p. 103) i, com que la guilla necessitava ajuda, aprofita que passejava el llop, el crida i ell hi acudeix perquè la dona pogués eixir del pou.

Aleshores, com en altres contalles, ell baixa i ella puja i fa camí. En acabant, uns mariners s’hi acosten a l’home i li peguen una bona palissa.

Ben mirat, la dona, deixondida, li diu que “cercava un associat per posar en pràctica el meu sistema de pesca. Si vols, entre els dos, (…) podem pescar (…) i traure bons dinerets amb la seua venda” (p. 105). I el llop ho accepta. Com podem veure, el personatge femení és una emprenedora, porta la iniciativa i el convida a prendre part.

A més, la guilla “s’encaminà cap a la cova-palau del rei dels animals” (p. 107).

Ara bé, com que li apleguen rumors que ell havia parlat amb el monarca i el sobirà envia soldats a per la guineu i la porten a la cort, ella, ja davant del rei, li comenta:

“-Senyor rei: vós heu de fer justícia (…), però, abans de tot, escolteu-me (…). Vull el vostre benestar i que regneu per molt de temps amb la saviesa que vos és natural” (p. 108).

A continuació, el rei permet que li parle i, com que ella li amolla que una pell de llop seria útil per al sobirà, el monarca, com que considera que l’home ha estat desagraït, ordena que vagen a per ell, que li lleven la pell i que li la porten: “Sols cal posar-se-la damunt” (p. 108).

Tot seguit, el cap d’estat, amb la rabosa en la cort, amolla: “Digueu al llop que vull donar-li les gràcies personalment i, només entre, li lleveu la pell i me la porteu -manà el rei als seus soldats” (p. 109).

Finalment, el rei es guareix i, “Convençut, d’aquesta forma, de la innocència de la rabosa, la deixà anar” (p. 109).

I, així, es fa lo que vol la dona, el sobirà es posa de part de qui dóna per inculpat i, tocant al llop, copsà que la rabosa era guilopa i la deixà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

“Rudiments d’anatomia”, música eròtica i escatològica matriarcal

General, , , , ,

Prosseguint amb música matriarcalista, el 10 d’abril del 2026, en Xiuxiuejar, l’artista Miquel Pujadó i Garcia (1959) ens comentà “Fa quatre anys, vaig voler fer una aportació a la tradició de cançons eroticohumorístiques amb aquests ‘Rudiments d’anatomia’. Per si ho pots trobar interessant…”. La cançó “Rudiments d’anatomia” (https://www.miquelpujado.net/lletres-inedites-rudiments-danatomia), figura en “Web oficial de Miquel Pujadó”, és llarga, moderada i lliga amb el matriarcalisme. Diu així:

“RUDIMENTS D’ANATOMIA

Hi ha culs amb forma de pera, hi ha culs amb forma de poma.

N’hi ha que són més durs que un còdol, i d’altres semblen de goma.

Hi ha culs suats, fredolics, misantròpics i gregaris.

Hi ha culs callats, i n’hi ha alguns que sempre fan comentaris.

Hi ha culs rosats com porquets, n’hi ha de groguencs i verdosos.

Hi ha culs peluts i pelats, n’hi ha de nets i de pollosos.

Hi ha culs tímids, atrevits, llisos i amb alguna esquerda.

N’hi ha que porten una flor, i d’altres, rastres de merda.

He vist culs de tota mena,

només cal saber buscar:

al final de cada esquena

n’hi ha un a l’abast de la mà.

Però el cul que més m’agrada,

és el teu cul, estimada:

una lluna que enlluerna,

un far enmig la galerna.

Si encara està disponible,

si no el tens emparaulat,

ja em diràs si veus possible

fer-me un lloc al seu costat.

Roda el món i torna al Born…

Això ho sap tant ell com ella:

el qui fuig de la paella

acaba sovint al forn”.

 

Com podem veure, hi ha una lletra que empiula amb lo tel·lúric, vocabulari que connecta amb la dona, en aquest cas, mitjançant dos mots que representen la vulva i que lliguen amb la maternitat: la paella i el forn. Igualment, exposa formes gracioses de parlar de ventositats (de pets) i ho fa de manera natural, sense forçar el llenguatge, ni fer-lo políticament correcte. Això fa que empelte fàcilment amb el lector i no cal dir que amb l’oïdor (en escoltar-la, com així ho férem l’11 d’abril del 2026, en haver-la escrita del tot en una llibreta).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones emprenedores, fortes i lliberals del segle XX

General, , , ,

Continuant amb “Maria Mataró Romà. Una dona emprenedora a Sant Cebrià de Vallalta en els anys difícils del segle XX” d’Antònia Benítez González, la cosa no acaba ací, en lo relatiu a lo matriarcal: “Els nouvinguts, van treballar tota la seva vida i van formar la seva família en la casa de la tia, Can Martí” (p. 47). Un tercer punt en línia amb el matriarcalisme.

I, anys després, Maria Mataró, com que el seu nét únic no seria la persona més encertada per a continuar el negoci, en cerca una altra, a qui nomenarà hereva universal: la seua neboda Ma. Dolors. Hem de menester dir que Ma. Dolors i el seu marit també feien bona pasta i que tenien molt d’esperit emprenedor, i això féu possible que la Maria i els dos membres de la parella sintonitzassen molt bé.

Fins ací, bona part d’aquest exemple matriarcalista i no cal dir que d’esperit emprenedor i de molta iniciativa, no sols per part d’una dona que fa la funció de lo que podríem dir matriarca, sinó dels qui continuen l’empresa iniciada temps arrere i que s’amplia (i que s’actualitza) contínuament. Ara bé, en aquest article, hi ha el testimoni d’una neboda de Maria Mataró, Irene Montasell Gel, el qual ens aporta moltes pistes sobre lo matriarcal en tot l’àmbit lingüístic, puix que hem trobat coincidències amb persones de punts ben llunyans i que també exercien aquest paper.

Així, Irene Montasell Gel, en nom dels seus germans i seu, escriu que “La definim com una dona amb molta personalitat, segura d’ella mateixa, amb una vida gens fàcil, ni còmoda, madurada pels cops durs que se li van anar presentant a la vida. Al mateix temps, era una persona de molta fe, creient i la seva confiança en Déu l’animava a superar tots els obstacles que trobava.

(…) La botiga, a casa, sempre estava oberta. (…) I si et demanaven una cosa que s’havia acabat o, en aquell moment no la tenia, deia: ‘No et preocupis: tal dia en tindrem’.

 (…) una vegada, una persona del poble que ja ha passat a millor vida, un dia li va dir: ‘Per què voleu tantes coses Maria, tantes finques, tants diners…? Valdria més que tot el que teniu ho repartíssiu als que no tenim res’. I ella, amb molt de sentit comú, li va respondre: ‘Si ho tinguessis tu, de seguida, t’ho vendries i jo t’ho compraria’. Volia donar-li a entendre que cadascú és com és i que no s’hi pot fer més.

Al mateix temps, era estalviadora, però no ‘tacanya’ ni garrepa, i era generosa amb la gent del poble necessitada. A moltes famílies que tenien dificultat per a menjar, ella els fiava i els anotava en una llibreta els deutes per al dia que poguessin pagar-los.

A més, ens ensenyava a estalviar. Deia que tot el que s’estalvia es té. Abans, es cosia la roba: mitjons, camises, botons, etc.” (p. 49).

Irene Montasell agrega que “També facilitava que, al poble, s’hi fessin millores, cedint terrenys i locals.

(…) Als tres germans, ens estimava molt (…). Va voler que tinguéssim una educació i una preparació cultural, uns estudis per a la vida. I que, gràcies a Déu, ens han servit. Sempre hem agraït que ens ensenyessin a treballar i a funcionar per no dependre de ningú.

 (…) La relació amb el meu pare també la tinc força present. Dues persones de caràcter fort, lluitadores per a un mateix fi. Eren ‘carn i ungla’. La tia tenia una idea i el pare ja la posava en pràctica. ‘Francisco, això…’, i el pare hi anava de cap. Al mateix temps, pel caràcter fort que tenien, xocaven, s’enfadaven, però, al cap de poc, es normalitzava la relació” (p. 50).

Al capdavall, la família de Maria Mataró agraeix el fet que el “Centre d’Estudis de Sant Cebrià” fes el reconeixement a la Maria.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.