Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

Dones que transmeten tradicions, el camp i jóvens que festegen

General

Revenint al llibre “Folklore íntim del Rosselló”, en passar a l’apartat “A Bulaternera”, Simona Gay reporta sobre Germena Baudet (1879-1969) i ens posa la lletra de cançons que li transmeté aquesta provecta de la vila Bulaternera (també coneguda com Bula d’Avall). Primerament, diu que “Bula ha servat les tradicions i es recorda encara del teatre religiós del temps de les muralles tancades, ara que és obert a la mar (…).

En 1939, vaig recollir a Bula pregàries i cançons. (…) La Germena ha guardat la devoció d’abans i l’amor del país: ‘Qui sap si el bon Déu, a l’altre món, nos donarà una plaça més bona que la d’ací?’. És tan bell el nostre Rosselló! A vuitanta anys, la Germena ha guardat tota la vivacitat de la jovenesa, i la frescor de l’ànima li colora les galtes. (…) ‘De vegades, em dic Ets pas com l’altra gent que res els interessa’. Ella, de tot, és encuriosida i no perd la ironia: ‘Quin llibre se faria amb tot lo que sé pas!’. És fidel al passat i (…) parla dels seus: ‘Ma mare era tan bona i valenta com una espasa’” (p. 228).

A continuació, la investigadora inclou una anècdota de la relació entre Germena Baudet i sa mare, quan la marona era a punt de morir-se. La filla, com que un veí donava permís perquè agafassen del seu hort amb intenció d’acontentar un malalt, prengué unes cireres madures. Ara bé, sa mare és trista perquè les ha hagut de furtar. Llavors, Germena li diu “No, mare, no, que ho som pres amb la intenció d’ho dir després” (p. 230), però el manat romangué en la tauleta.

No debades, en el paràgraf següent, Simona Gay amolla que aquella mareta simbolitzava un testimoni “d’una vida honesta i recta” (p. 230). Quant al pare de la informadora, la velleta comenta que era llaurador i, com ara, que, en el camp, “Tot collint, cantaven (…). Mon pare (…), tantes en sabia, de cançons!’.

I vet aquí una de les cançons que feien més alegre la collita” (p. 230).

Aquest darrer detall (el vincle entre la música durant les tasques agrícoles) me l’ha tret ma mare en algunes conversacions i, en el seu cas, també lligat amb un home: mon avi matern (nascut en 1906).

Ja en la composició a què fa referència la folklorista, “Les Margaridetes”, connecta amb l’arbre (símbol matriarcal i maternal) com a punt de trobada:

“Sota de l’oliu, s’hi està l’oliva;

dessús de l’oliu, s’hi està el galant.

Totes les Margaridetes

se volien casar enguany,

exceptat d’una de més trista

que vol esperar un altre any” (p. 232).

 

Igualment, en la cançó “Per un dissabte al vespre”, també transmesa per Germena Baudet (1879-1969), copsem un detall de què ens han reportat en la recerca: la relació de la parella que festeja… i la mare (o una altra dona de la família) a poca distància:

“Per un dissabte al vespre (ter),

gran conversació.

Sa mare se’ls escoltava (ter)

detrás d’un cantó” (p. 240).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones atrevides, que menen i mares que salven els fills

General, , , , , , , ,

Continuant amb cançons arreplegades per la folklorista Simona Gay (1898-1969) i que figuren en l’esmentada obra, hem triat “A Sant Jaume de Galícia”, en què hi ha signes associats al matriarcalisme. Així, per exemple, una fadrina diu

“Si som fet una promesa,

 a Sant Jaume de Galícia,

me’n som anat a dinar

a l’hostal d’aqueixa vila (bis).

L’hostessa d’aqueix hostal

n’és un bri massa atrevida,

el fadrí n’és vergonyós

(…) si li’n demana un petó” (p. 214),

 

de manera que coincideixen amb com apareixen simbolitzats l’home i la dona en moltes rondalles i, àdhuc, en parelles catalanoparlants en què la dona havia nascut abans de 1920.

És més: ambdós són condemnats per la justícia i

“Si ne veu venir sa mare

(…) a ne vostè i a la companyia,

vinc a despenjar el meu fill,

que encara és tot ple de vida.

(…) Això és un miracle del cel

fet de la Verge Maria (bis).

Han despenjat el fadrí

i han despenjat la fadrina.

El fadrí ha viscut un any” (pp. 214 i 216).

 

En altres mots, la mare tracta de salvar el fill i, més avant, la Mare de Déu (la segona mare en la composició) adoba que tant el xic com la xica resten protegits i, a més, la marona recupera el seu xicot. Per tant, es plasma el tema de la maternitat i allò que se sol sentir en el parlar popular: “Una mare no abandonaria mai un fill”.

En la plana 220, entrem en “Corrandes”, cançons prou populars en tot l’àmbit lingüístic, com ara, els primers versos:

“De cançons, en cantaria;

de cançons, en cantaré.

Ne tinc, les butxaques plenes:

per vós, les deslligaré.

 

Corrandes són corrandes

 i corrandes són cançons,

no hi ha millor barreja

com minyones i minyons.

 

(…) Tramuntana s’ha girada

de per amunt i de per avall:

els homes porten l’albarda

i les dones van a cavall” (p. 220).

 

Sobre aquesta darrera estrofa, direm que, mentres que l’home és qui porta el fardatge (el DCVB defineix “albarda” com un aparell “que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó”), la dona és qui el mena (bé si ella va a peu i empunya el cavall mentres que l’animal transporta el pes, bé si la xicota és damunt de l’albarda). Com solem dir: “L’home és el ruc de càrrega”.

Sense deixar fora la joventut, afegirem que, en la composició següent, “Consell al jovenet”, la lletra indica què han de fer els fadrins en festejar. De totes maneres, hem considerat interessant unes paraules que addueix l’estudiosa en acabar una explicació posterior: “La casa dels Fons era acollidora. Es deia: ‘Això és la casa del Bon Déu: quan es despara taula per l’un, es para per a l’altre’”, un tema que hem tret en la recerca. I, ben mirat, agrega que, en la muntanya de Bula d’Amunt, les veus fresques “cantaven les cançons populars” (p. 222).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Agraïments a la terra, berenar femení i filles que conviden

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’antologia de l’obra de Simona Gay, en l’entrada “La flor de perera”, hi ha una explicació amb un detall que hem considerat interessant, tot i que resumit en pocs mots: “Joan Amades cita només el Romancerillo. (…) el monjo cull la lletra en lloc de besar la terra” (p. 204). Així, com en algunes contalles (àdhuc, compilades per la folklorista catalana Sara Llorens en la Pineda de Mar de la primera dècada del segle XX), el personatge femení i ancià (molt sovint, una velleta) restaria substituït per u, masculí i, en el nostre cas, de caire religiós (o bé per la Mare de Déu, qui suplantaria un personatge pagà). Caldria esbrinar més l’evolució de les progressives versions d’aquesta cançó per un motiu senzill: en les cultures matriarcalistes, la terra (la mare) és besada com a senyal d’agraïment, així com un fill (de la infantesa i fins que es mor la marona) ho faria amb la dona que el va parir (i, si no pogués amb ella, amb una altra dona major, qui representaria el paper maternal).

Tocant altra vegada l’empelt mare-filla, en la cançó “Teresó”, la qual podem trobar en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, és manifest i, a més, la mareta té la darrera paraula quant a si el nuvi podrà festejar amb na Teresó:
“Jo ne veig la Teresó

al costat de la mare seva.

Jo me la miri del pit,

porta un mocador de seda.

 (…) En eixint de l’església,

encontri la mare seva,

li’n demani de llicència

per parlar amb la Teresa.

(…) ‘-Aneu-hi, Joan, aneu,

que la trobareu soleta’.

Jo me’n vaig carrer avall

i la’n veig a la finestra” (p. 206),

 

de manera que, com indica Oreto Doménech Masià en el seu treball sobre “El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes”, la jove és en un punt més alt i, per consegüent, com aquell qui diu, ell s’haurà de guanyar la xicota si vol ser acceptat com a futur marit.

I, com que s’estimaven, aquesta composició acaba amb plors per part d’ambdós personatges. Això sí, en un ambient que respecta els projectes de vida de cada jovenet. Doncs bé: aquests versos foren cantats per Teresa Oms Malet (1862), qui, quan era fadrina, els havia apresos de sa mare i són ben lluny de la figura de l’home que no vessa llàgrimes.

Endinsant-nos en la cançó “L’hereu Riera”, hi ha la mestressa (i, possiblement, l’ama) d’una fonda i unes línies que ens evoquen els tres dies de Pasqua, però, ací, en tres xiques que podem considerar que gaudien de certa llibertat per part del pare i que no descartem que portassen algun xicotet comerç o que fossen molt treballadores:

“Si n’eren tres ninetes

filles d’un paisà

(…) En un hostal que hi havia,

van anar l’emplenar,

ne diuen a l’hostessa

a quin preu n’hi haurà.

(…) ‘-És a sis sous lo litre

i tant com n’hi haurà’.

(…) Allí, a la ribereta,

van anar a berenar” (p. 208).

 

En uns versos posteriors, totes tres veuen un oncle, el conviden a menjar, ell els ho agraeix i, un poc després, la transmissora (Teresa Oms, nascuda en 1862), diu que, per Sant Antoni (17 de gener), hi haurà balles i que, per Sant Suplici (29 de gener),

“la colla hi serà.

Qui les haurà llogades,

tres ninetes que hi ha” (p. 208).

 

És a dir, els diferents passatges i quan les contractaran esdevenen en l’hivern, l’estació més femenina i molt associada al matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Un llaurador, una gitana i versets eròtics

General

En responsió a aquests versets de Molins de Rei, el 29 de setembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Francisco González Paparfrancisco n’afegia una que publicaren el 23 de gener del 2022 i que diu així:
“Ses putes de Can Ahir

sempre van en bicicleta

i, per guanyar-se sa pesseta,

barrinen enmig des camí”.

 

Doncs bé: el 23 de gener del 2022, en el grup “La nostra música”, Fermin Carbonell Barbera en féu un comentari: “Ja era hora que algú parlara d’açò…: de la castedat i dels bons costums” i li diguí “Sí”. En aquest seny, el 5 de març del 2022, en el grup “La nostra música”, en què eixe dia havíem posat una composició eròtica mallorquina en què la dona indica a l’home què ha de fer i com[1], Fermin Carbonell Barbera ens afegia “Et contaré un fet de la meua vila, Lluís. Açò és verídic.

En la fam, un veí de la meua vila llaurava i una gitana li demana menjar. Aquell li diu que sí, però a canvi d’un ‘polvet’. La gitana li diu que bé, però, com que criava, que havia de ser per darrere…

En açò, el susdit li respon en castellà: ‘Don Ángel no se arrebata porque nunca ha sido chulo: te lo meteré por la raja, pero jamás por el culo’”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] “No em toquis es moraduix, / toca’m sa moraduixera: / no me venguis per darrera; / vine per davant, que és fluix”, la qual figura en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el Cançoner” (p. 152), de Gabriel Janer Manila.

Marededéus que salven, dones que recompensen i el primer festeig

General, , , , , ,

En la primera composició que trau i que hem triat, “La Mare de Déu del Coral”, hi ha un passatge paregut a la rondalla en què un personatge masculí renega, se li presenta el dimoni i, al capdavall, és emparat (o alliberat) per un personatge femení. Així, un pastoret blastoma, se li apareixen trets malvats i, en els darrers versets, li diuen:

“-Passaràs aquí, pastor,

o te llevarem la vida.

Ajudau…

 

Quan ell s’és vist perdut,

reclama Verge Maria.

La veu venir pel serrat” (p. 196).

 

Per consegüent, el rabadà, malgrat el seu simbolisme masculí, no recorre a cap sant, sinó a la Mare que, fins i tot, en moments com aquest, fa com la marona que no deixa caure els fills, sinó que els fa de sopluig i, més encara: com que els estima, s’hi atansa. Un exemple manifest de protecció del futur i d’actitud maternal en la dona.

En endinsar-nos en la cançó “Una matinada fresca”, també arreplegada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, hi ha un fragment que ens evoca la figura de la dona d’aigua que diu a un jovenet que trie entre ella o l’objecte (o el material) que li ofereix. La goja representa la part matriarcal. Ací, una nina li demana:

“-Què cerqueu aquí, galant jove?,

¿fulla de bruc, fulla de rosa,

lo que us hi penseu trobar

fulla de bruc o de lilà?

 

-Un petó de vós, minyona,

fulla de bruc, fulla de rosa” (p. 198)

 

i ell la vincula amb la naturalesa. I, com que el xicot sí que l’estima i la considera favorablement, més avant, la nina li diu que el minyó rebrà tots els besos que el jovenet li demanà.

És més: la nina li addueix uns mots amb què el convida a una relació sexual, potser, com a agraïment a la responsió que el vailet li ha tingut. Com a mostra, podem llegir

“Anem-no’n darrere una mata,

fulla de bruc, fulla de rosa;

aquí ningú ens hi veurà,

fulla de bruc i de lilà.

 

Fora dels ocells que volen

(…) que no en saben, de parlar” (p. 198).

 

En acabar la composició, la folklorista catalana indica que, “En totes les versions, molt diverses com a lletra i música, hi ha el tema de la donzella adormida. Quina temptació per al pelegrí o per al caçador, el pit que acaricia el sol!  El galant desperta la donzella posant-li en el pit un ram de violes” (p. 198), detall que copsem en algunes contarelles.

Una altra cançó amb trets semblants a una rondalla (en aquest cas, més reduïda de popularitat) és “Quan jo n’era petiteta” (p. 202). Així, hi ha una narració en què dos hòmens comenten a un capellà que, si el rector diu que tots dos han fet una acció de malfactors, li rodarà el cap. Llavors, el sacerdot, durant una missa, es dirigeix als parroquians i, a mitjan acte religiós, lleva la mirada i parla a Déu, de manera que la malevolència dels xantatgistes és revelada en el temple:

“’Quan jo n’era petiteta,

tenia molt d’amadors;

i ara, que som grandeta,

si ne tinc fora que dos (bis).

 

La un és un fadrí sastre;

l’altre és un teixidor;

ni com voleu que faci,

si tots dos em tenen l’amor (bis)’.

 

(…) i falten dos versos: ‘Donaré l’amor al sastre i l’amor al teixidor: / si ells dos no se n’avenen, vagin en nom de Déu tots dos’” (p. 202).

No descartem que, àdhuc, la minyona, en un futur, obrís la possibilitat de… festejar amb un tercer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La dona com a harmonitzadora i articles

General, , ,

La dona com a harmonitzadora. 

Afegirem l’article “Al meu germà, Joan Cifre” (https://www.mallorcadiario.com/al-meu-germ-joan-cifre), publicat en el diari “Mallorcadiario.com” el 2 de desembre del 2020, en què Maria Cifre Cerdà es dirigeix als “Molt estimats i recordats homes i dones de la nostra pagesia, benvolguts alaroners i alaroneres i tots els que coneguéreu al fill de l’amo Pep de Solleric, el meu germà Joan Cifre. Evocant els dies feliços de la meva infantesa i joventut amb el meu germà Joan, vos he trobat a tots, un a un, en la meva memòria: missatgers, jornalers, pastors, hortolans, carboners, als que estàveu a l’Oli Clar o a Sa Font Figuera, a sa Casa Nova… Als que, a la temporada de caçar tords, pujàveu a trenc d’alba amb els filats a passar el dia amb nosaltres. A la cuinera, Madò Àngela, que, amb la madona de la possessió, ma mare estimada, posaven pau callada i discretament entre homes i dones quan les relacions es torçaven per una o altra qüestió. Em vénen a la memòria moltes dones que, de diferents indrets de Mallorca estant, compareixien en temps de collir oliva amb permís dels seus pares… (…) No puc oblidar tampoc la missa del diumenge a la capella, davall la casa dels senyors, cantada pel recordat mossèn Sebastià, capellà i conseller d’uns i altres, sempre disposat.

En aquells temps, la família traspassava el llindar de la porta per abraçar la possessió, però, també, als habitants dels pobles veïnats que es coneixien i que es respectaven sense condicions. Per jo, la madona de Son Mayol i les seves filles, eren com a mare i germanes en el poble. I què puc dir de les veïnades? Tots ens coneixíem pel nom i pel malnom, però, sobretot, ens cuidàvem sense temor ni condicions: ‘Madona: vos duré la senalla fins al portal’. A Sa Creu, al Ponterró, els lligams dels veïnats passaven per damunt dels protocols per a expressar-se amb senzilla generositat; era la forma natural de la comunitat d’aquells anys, ningú no hagués pogut imaginat d’altra manera.

I, amb el record dolç i trist d’aquells anys, vos envio la meva gratitud i la del meu germà que, com vosaltres, va fer de la germanor de poble un estil de vida (…), d’aquell estil de vida per, sentint-nos junts i forts, tornar a superar temps difícils. Que Déu vos concedeixi Salut i Pau”.

Com hem pogut llegir, la madona tenia un paper no solament com a cap de la casa sinó, ben mirat, d’harmonitzadora entre les dues bandes. I, això, en un ambient en què s’aprova el fet que la dona siga qui porte la batuta i sense recórrer, com ara, a una campanya de masculinització de la dona davant una suposada relació home/agressió contra les dones o semblants. En eixe seny, l’11 de gener del 2022 accedírem a un escrit de Jaume Molsosa titulat “Del femellisme imperant (III)” (http://jmolsosac.blogspot.com/2012/02/del-femellisme-imperant-iii.html), publicat en el blog “No és això” i adreçat a Silvia Coppulo, en què l’autor indica que, “A casa meva, les dones han tingut importància, però no pas més, ni menys, que els homes. El menyspreu permanent per la figura del pare, de l’home, del company, del marit, per a reafirmar la superioritat de la dona en qualsevol terreny, em fa mal. I no tant per mi, que no tinc motiu de queixa, sinó per aquells que ja no poden aixecar un fil de veu”.

Tot seguit, Jaume Molsosa parla de tres hòmens de la seua família, molt oberts, àdhuc, a les dones i, en el cas de son avi patern, fins al punt que “l’avi no la va abandonar mai en el seu patir”. Aquests mots em recorden la rondalla valenciana “Les faves del cel (Arreplegada a Mutxamel)”, la qual figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, en què Sant Pere comenta a Joan que, com diu la dona, Vicenta, “Ai, Joan: sí que ets ignorant. Quina raó té la teua dona! Però no patisques, que no et deixaré caure. Et donaré una cosa millor: pren aquest ruc” (p. 137). En línia amb la resposta de Sant Pere i amb el fet que personatges religiosos, com ara, Jesús i  Sant Pere, apareguen en moltes rondalles com molt acollidors, molt receptius i que siguen tractats amb familiaritat i tot, en la contarella mallorquina “Mestre Antoni Llampina”, compilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que és en el Tom XXII, podem veure que, “Un dia repara una doneta que estava agenollada davant s’altar de Sant Antoni Abat, fent oració ben arreu i que deia adesiara:

-Sant Antoni! ¿No em diríeu què ha d’esser de mon fill? És ver que és un mal cap, però té bon cor! Vós ho sabeu, Sant Antoniet! Ja m’ho podíeu dir, què ha d’esser d’aquest fill meu! Vaja si m’ho deis, Sant Antoniet! Jo sé cert que no vos queixaríeu de mi, si m’ho dèieu!” (p. 117).

A més, Jaume Molsosa agrega que son avi “era un cuiner formidable” i que “Rentava, comprava, duia les seves filles a Barcelona i les deixava anar al ball d’amagat de l’àvia; i encara li quedava esma per riure i cantar” i afig que, “Així com hi ha homes que han patit i molt, més que algunes dones, també avui hi ha avis que tenen cura dels seus néts. La meva dona, mestra des de fa gairebé quaranta anys, n’és testimoni”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La dona com a pont del folklore matriarcal del Rosselló

General, , , , , ,

Continuant amb cançons plasmades en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, en l’inici de l’apartat de composicions arreplegades per la folklorista catalana, diu que “A casa dels Malet, en pocs anys, l’un rere l’altre, nasqueren els mainatges i, entre ells, la Teresa, en 1862. És ella qui preservà de l’oblit la riquesa del folklore en la soledat del mas d’Arçós, que he volgut conèixer” (p. 188).

Altrament, en unes línies en què na Teresa Malet Oms fa de senyora ama, l’estudiosa posa que hi havia un pastor que “Coneixia llegendes que fascinaven la mainada. El pare estalviava la paraula. Cogitava molt. Ell responia de tot; calia acontentar la mestressa i fer viure la família. (…) L’enfortia el goig dels infants i el sostenia la presència de la dona. Quan ella deia: ‘Ara farem la pregària: és hora d’anar a dormir’, tots s’aixecaven, obedients. És així que la Teresa aprengué pregàries molt belles que m’ha trameses. La vida de treball i de goig senzill feia la gent trempada. Bon dematí, cada u emprenia la feina que li pertocava” (p. 190). En altres mots, és manifest el paper maternal, matriarcal i el fet que la moderació lligue amb la tradició autòctona (tant en les relacions humanes, com en eixa gaubança unida a la faena del dia rere dia). I més: els papers, com, per exemple, em comentà ma mare respecte dels seus quatre avis (nascuts entre 1874 i 1885), eren repartits com si cada part fos una banda del cos.

En una altra secció, Simona Gay agrega que na Teresa Malet obria la casa, àdhuc, a gent que eren un tros de pa: “aquesta família, on feia goig de viure, atreia els veïns. De vegades, entrava el Ninet, un home un poc innocent. Li donaven les engrunalles del sopar i ell deia un psalm” (p. 192). Una actitud molt bona perquè els més xicotets aprenguessen de la resta: de la padrina, del pastor, del Ninet…

No deixarem fora un fragment sucós i amb informació que no havíem capit abans: la referent a la figura del capellà i a la presència de la llengua en el camp de l’ensenyament religiós (ací, amb caire matriarcalista) als xiquets en el Rosselló. Diu així: “Els mainatges anaven a doctrina. Es feia en català. Un dia, el capellà demanà a un dels infants com calia fer per se salvar. ‘Prendre els esclops i fugir’, respongué l’infant. Aquest capellà vell, mossèn Vial, era curandero quan necessitava i se servia de plantes remeieres que sabia triar a la muntanya. (…) Era el sacerdot pagès. Cuidava el cos i, encara més, vigilava les ànimes. Cap fidel no mancava la Missa del diumenge. Esperava que tots els dels masos fossin allí i, a cada u, requeria abans de començar (…). Predicava paraules que entenien. (…) Els costums eren primitius a Bula d’Amunt” (p. 192).

Al capdavall, abans d’endinsar-se Simona Gay (1898-1969) en les cançons, amolla alguns detalls sobre la informadora (Teresa Oms Malet, amb qui havia tingut moltes converses): “Vestida a la catalana (…), tenia un noble posat, un somrís admirable que il·luminaven els ulls (…). Era tota vivacitat i tenia una memòria meravellosa. Una de les filles de la Teresa portava el mateix nom i coneixia bona part del repertori de sa mare i algunes altres cançons” (p. 194). Com podem veure, la figura que apareix ací com a transmissora de la cultura tradicional és la mare i en un ambient en què la filla xupla molt de l’adulta. I, com que, a banda, el plançó també devia ser creatiu, la investigadora remata dient “Aplegui les cançons de les dues Tereses, mare i filla” (p. 194), en 1939 i en 1960 respectivament.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

«En aquesta vila, no es pega cap dona», matriarcalisme català

General, , , ,

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 19 de setembre del 2021, els comentaris foren “Avui dia, la dona valenciana, com la resta de dones d’Espanya i del món, ja no és tan respectada. Fa dues dècades que són maltractades, anul·lades i assassinades per les seues parelles.

El món continua evolucionant, però molta part de la població ha donat un pas enrere, quant a tolerància, respecte, igualtat… ¡Quina pena, tant que hem lluitat per defensar els drets de les dones, les minories, la condició social, la tolerància, etc.! Què fem malament?” (Pura Escriva Eleneta). A aquesta qüestió, posí a Pura Escriva: “Ho veig ben plasmat en Internet i et convide a fer-ho: les persones de més setanta anys, de parelles catalanoparlants, són molt més obertes i van molt en línia amb el matriarcalisme, Pura. Els seus comentaris ho reflecteixen”. Pura Escriva, després, em deia “És clar. Tu parles dels nostres avis i dels nostres besavis, però hui dia no ho veig tan clar”. I, immediatament, li escriguí “Eixe tenir-ho més clar, al meu coneixement, passa per assumir que el contacte amb una altra cultura fa que, mentres que, per exemple, aprenem una llengua, hi ha una manera d’entendre la vida que no és aliena a eixa llengua i que, durant eixe procés, n’hi ha coses que considerem bones, d’interessants i de roïns. Segons les que triem, tenim els resultats posteriors associats a l’aprenentatge”, com es capeix en el document “Saviesa ancestral” (http://www.fundaciontierra.es/sites/default/files/web_antiga/ca/data/pa47.pdf), dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), publicat per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat” (pp. 22-23).

Altrament, el 19 de setembre del 2021, en el grup “Dialectes”, amollaren “Dos factors:

-Aquí no tenim (Deo Gratias[1]), el ‘macho ibérico’.

-Els forasters, com emigrants que són, sovint, provenen dels sectors més desarrelats i desangelats de la societat on la violència és dins el seu brou.

Ara, el que diu aquesta senyora és un fet. Incòmode i comprovable” (Joan Cubells Fullana), a qui diguí “Totalment d’acord amb les teues paraules”. Com a exemple diré que, quan era xiquet, els dos primers anys d’ensenyament primari, els fiu en uns baixos que deixaven molt a desitjar i, segons informació que es presentà en l’associació de pares de l’escola, un 90% de les persones de l’escola no tenien accés a servicis bàsics a nivell casolà. Doncs bé, una cosa que vull destacar és que, si bé hi havia castellanoparlants de tots els gusts, els primers insults forts que aprenguí foren en castellà (parlem dels cursos 1977-1979). Vinc de família catalanoparlant per part de pare i de mare i dels avis i dels besavis, tant hòmens com dones.

Un altre comentari, del 19 de setembre del 2021, en el mateix grup, però de Narcís Ramió Diumenge, fou “En una vila de les Guilleries[2], un foraster borratxo pegava la dona davant els tres fills. El batle, en persona, i el jutge de Pau, el van agafar a part, quan estava seré, i li van dir: ‘En aquest poble, no es pega cap dona’. No va tornar a alçar la mà. Al cap d’uns mesos, fugí sol.

Al cap d’uns anys, uns portuguesos vingueren per treballar al bosc: el més fort, quan bevia, picava la dona i en estat. Vaig anar a dir-ho al batle i, en dos dies, solucionat. Aquest també abandonà el poble.

Els fills de les dues famílies han crescut bé, són treballadors i bones persones.

Vull dir que, en les poblacions més petites, és més difícil que el mateix poble permeti aquests actes denigrants”. Al moment de llegir aquests mots, escriguí a Narcís Ramió “Cert. És més propi d’ambients en grans ciutats”.

El 20 de setembre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Montserrat Bosch Angles comentà “També en tenim aquí i de no tan lluny, que són ben bèsties i assassins”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Gràcies a Déu”, en llatí.

[2] En Catalunya.

La Mare de Déu com a protectora, com a mare i com a companyia

General, , , , , , ,

Prosseguint amb les pregàries, n’hi ha que es deien abans d’anar al llit a dormir (“en abundor”, p. 178) i amb un títol que hem decidit ometre unes quantes vegades, però que es repeteix. En moltes, apareix la Mare de Déu fent el paper de marona. Així, en “Anant al llit (A)”, coneguda, diu “la Mare de Deu, al costat, / me diu que dormi, que reposi” (p. 178) i, en “Anant al llit (B)” (íd.), posa que “la Mare de Déu, al mig, hi és”. La primera fou transmesa per Teresa Oms (1862); la segona, per Teresa Oms (1883-1965).

En una tercera que n’hem triat, contada per Caterina Siné (1856), “Li ha ensenyat sa mare” (p. 180).

N’hi ha que inclouen la casa i, de pas, els qui hi viuen: “La Mare de Déu, a la boca, / que me guardi, a mi, i a la casa tota” (p. 180), un detall que ajuda a dormir (tenir algú en qui confiar, en aquest cas, els qui hi estan). En una, Nostra Senyora fa de mantell, de protectora, simbòlicament i tot: “Abrigueu-me el vostre manto, / Verge Santa del Roser” (p. 180).

Com que la folklorista compilà l’any de naixement de molts dels informadors, hem pogut saber que aquests darrers dos versos passaren de l’àvia Anna Morel (1852) a Maria Gouges (1886).

Més avant, en “Anant al llit (G)”, capim que

“la Mare de Déu, al mig, hi és.

M’ha dit que me cotxés.

(…) De boca de llops, sigui guardada

que, tant pugui amb mi,

a la nit com al dia,

com al Bon Jesús” (p. 182).

 

En aquests versets, la Mare de Déu fa un paper en nexe amb la típica mareta que fa de sopluig del seu fill (el Nen) i qui ho ha de menester aleshores (ací, Josep Ros, nat en 1876, a qui l’havia ensenyada sa mare).

Tornant al tema del grup (àdhuc, de les tres generacions en una casa) com a part de la cultura tradicional matriarcalista, en “Anant al llit (H)”, es reflecteix sense embuts:

“Déu nos do bona nit i bona ventura,

pare, mare, padrí, padrina

i tota la companyia” (p. 182).

 

No deixarem fora que, en la pàgina 184, hi ha una pregària en què el terme “Mare” és present en moltes línies i que remata amb “que me guardi, a ne mi / i a la casa tota” (p. 184), en paraules de Maria Siné (1876).

Finalment, aquest apartat del llibre acull l’oració “Per a no tenir por dins la nit”, amollada per Pere Malirach, nét de Francisca Soler (1852-1924), i amb una marona que, com moltes dones en la infantesa dels seus fills, quan eren xicotets, han passat una estona al costat fins que s’adormien i, a vegades, fent-los companyia i tot, amb un paper important per a l’al·lot, fet que explica que “La Mare de Déu hi és al mig, / que diu que dormigam” (p. 184), o siga, ben a prop de més d’un fillet, puix que l’informador empra el plural. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sobre dones sabateres

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre dones sabateres? Gràcies.

Figura en una cançó del llibre «Aportació al cançoner popular de Mallorca.  Tom II», d’Antoni Gili i Ferrer (1932-2010): «Vagi a una sabatera / i el servirà molt millor» (p. 81).

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 23 de setembre del 2026 i posteriorment comentaren «No. No he sentit mai parlar-ne. Molt bé! Lluís, he vist els comentaris…

Sabates, no… Sí que he sentit de cases de dones que feien ‘barrets’, però en llocs d’apuntaments sexuals clandestins» (Àngels Benaiges Martí), «No» (Lurdes Gaspar), «No: sempre homes» (Àngels Sanas Corcoy), «Nooo, però jo tenia una bestia que li dèiem Rosa ‘la sabatera’ (era el seu malnom). Encara que no he sabut mai¿? Ara que ho pense…, devia ser perquè xarrava massa sense ‘voler’ d’altres o perquè deia alguna barbaritat.

Però, certament, també he sentit per la vila ‘Eixa és una sabatera’. I no tenia cap paradeta de vendre sabates» (Reme Gadea), «Parlaven de dones que feien, a casa seva, espardenyes; les cosien, posaven vetes, etc.» (M Pilar Fillat Bafalluy), «No. Sempre s’havia esmentat ‘el sabater’ o ‘el ràpid’, mai en femení. Als sabaters (que arreglaven les sabates), se’ls anomenava ‘ràpid’, en el seny que, si no era un problema gros, ho feien de seguida o en poca estona» (Rosó Garcia Clotet), «A Menorca, hi ha molta tradició del calçat, però les dones no feien mai el parell. Feien el repuntat, els acabats, etc.» (Xec Riudavets Cavaller), «No» (Francisca Farre), «Res, d’això, te’n puc dir» (Roser Canals Costa), «No. No ho havia sentit mai» (Rosa Bernat), «Les que no tenien diners per a fer arreglar les sabates, al sabater. Una de les seves filles. I no: no eren sabateres.

El món és complex, Lluís: ara i abans» (Anna Babra), «Sabateres, d’arreglar sabates, no; dones que treballaven en sabateries, sí. Almenys, en Xàtiva.

Ací, en Xàtiva, no ho he sentit mai, de cap sabatera. Hòmens sabaters, sí» (Reme Canet), «Jo no puc dir-ne res. No havia pensat en això. Sabaters, sí: eren homes» (Maria Dolors Sala Torras), «No. Sabien de dones que coneixien que ajudaven els marits a fer esclops. Ho sé perquè, quan era petita, aquests amics dels avis, de present, el dia del meu sant em van fer uns petits esclops» (Lydia Quera).

En el meu mur, el 23 de setembre del 2026 posaren «No, mai… D’homes sabaters, sí que n’hi havia, pertot» (Maria Galmés Mascaró), «Sa meua padrina per part de pare era sabatera. Jo encara conservo algunes de les seves eines. No sé bé l’any que va néixer, però va ser abans del 1920 perquè el meu pare va néixer el 1913.

Tota la meva família (tant per part de pare, com de mare) som de Mallorca» (Maria Magdalena Comas Pons).

Finalment, ma mare, el 23 de setembre del 2026, per telèfon, em digué «Jo, lo que se sol dir ‘sabateres’, no n’he conegut: no era normal això. Una altra cosa és fer calces en la fàbrica: això, sí. I fer peces de la sabata i repunts: això sí. Sobretot, en zones de València (com ara, Elda), de Mallorca…

I, sobre ‘sabatera’ com a ‘xarradora’, això no ho he sentit mai. Més fàcil ‘peixcatera’ (‘pescatera’) o ‘verdulera'». 

Agregarem que li exposàrem la possibilitat que hi hagués dones mallorquines que fossen sabateres, en línia amb mots que, més de quatre anys arrere, ens havien tret sobre mallorquines que, en els anys seixanta del segle XX, desenvolupaven activitats que, en aquells anys (i més avant), eren associades a hòmens (per exemple, poder conduir un cotxe). I també ho vinculàvem amb el fet que, sovint, les cançons i les rondalles trauen detalls que són presents en el dia rere dia d’un Poble, malgrat que no ho siguen en actes polítics o de partit.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.