Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

Agraïments a la terra, berenar femení i filles que conviden

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’antologia de l’obra de Simona Gay, en l’entrada “La flor de perera”, hi ha una explicació amb un detall que hem considerat interessant, tot i que resumit en pocs mots: “Joan Amades cita només el Romancerillo. (…) el monjo cull la lletra en lloc de besar la terra” (p. 204). Així, com en algunes contalles (àdhuc, compilades per la folklorista catalana Sara Llorens en la Pineda de Mar de la primera dècada del segle XX), el personatge femení i ancià (molt sovint, una velleta) restaria substituït per u, masculí i de caire religiós. Caldria esbrinar més l’evolució de les progressives versions d’aquesta cançó per un motiu senzill: en les cultures matriarcalistes, la terra (la mare) és besada com a senyal d’agraïment, així com un fill (de la infantesa i fins que es mor la marona) ho faria amb la dona que el va parir (i, si no pogués amb ella, amb una altra dona major, qui representaria el paper maternal).

Tocant altra vegada l’empelt mare-filla, en la cançó “Teresó”, la qual podem trobar en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, és manifest i, a més, la mareta té la darrera paraula quant a si el nuvi podrà festejar amb na Teresó:
“Jo ne veig la Teresó

al costat de la mare seva.

Jo me la miri del pit,

porta un mocador de seda.

 (…) En eixint de l’església,

encontri la mare seva,

li’n demani de llicència

per parlar amb la Teresa.

(…) ‘-Aneu-hi, Joan, aneu,

que la trobareu soleta’.

Jo me’n vaig carrer avall

i la’n veig a la finestra” (p. 206),

 

de manera que, com indica Oreto Doménech Masià en el seu treball sobre “El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes”, la jove és en un punt més alt i, per consegüent, com aquell qui diu, ell s’haurà de guanyar la xicota si vol ser acceptat com a futur marit.

I, com que s’estimaven, aquesta composició acaba amb plors per part d’ambdós personatges. Això sí, en un ambient que respecta els projectes de vida de cada jovenet. Doncs bé: aquests versos foren cantats per Teresa Oms Malet (1862), qui, quan era fadrina, els havia apresos de sa mare i són ben lluny de la figura de l’home que no vessa llàgrimes.

Endinsant-nos en la cançó “L’hereu Riera”, hi ha la mestressa (i, possiblement, l’ama) d’una fonda i unes línies que ens evoquen els tres dies de Pasqua, però, ací, en tres xiques que podem considerar que gaudien de certa llibertat per part del pare i que no descartem que portassen algun xicotet comerç o que fossen molt treballadores:

“Si n’eren tres ninetes

filles d’un paisà

(…) En un hostal que hi havia,

van anar l’emplenar,

ne diuen a l’hostessa

a quin preu n’hi haurà.

(…) ‘-És a sis sous lo litre

i tant com n’hi haurà’.

(…) Allí, a la ribereta,

van anar a berenar” (p. 208).

 

En uns versos posteriors, totes tres veuen un oncle, el conviden a menjar, ell els ho agraeix i, un poc després, la transmissora (Teresa Oms, nascuda en 1862), diu que, per Sant Antoni (17 de gener), hi haurà balles i que, per Sant Suplici (29 de gener),

“la colla hi serà.

Qui les haurà llogades,

tres ninetes que hi ha” (p. 208).

 

És a dir, els diferents passatges i quan les contractaran esdevenen en l’hivern, l’estació més femenina i molt associada al matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Un llaurador, una gitana i versets eròtics

General

En responsió a aquests versets de Molins de Rei, el 29 de setembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Francisco González Paparfrancisco n’afegia una que publicaren el 23 de gener del 2022 i que diu així:
“Ses putes de Can Ahir

sempre van en bicicleta

i, per guanyar-se sa pesseta,

barrinen enmig des camí”.

 

Doncs bé: el 23 de gener del 2022, en el grup “La nostra música”, Fermin Carbonell Barbera en féu un comentari: “Ja era hora que algú parlara d’açò…: de la castedat i dels bons costums” i li diguí “Sí”. En aquest seny, el 5 de març del 2022, en el grup “La nostra música”, en què eixe dia havíem posat una composició eròtica mallorquina en què la dona indica a l’home què ha de fer i com[1], Fermin Carbonell Barbera ens afegia “Et contaré un fet de la meua vila, Lluís. Açò és verídic.

En la fam, un veí de la meua vila llaurava i una gitana li demana menjar. Aquell li diu que sí, però a canvi d’un ‘polvet’. La gitana li diu que bé, però, com que criava, que havia de ser per darrere…

En açò, el susdit li respon en castellà: ‘Don Ángel no se arrebata porque nunca ha sido chulo: te lo meteré por la raja, pero jamás por el culo’”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] “No em toquis es moraduix, / toca’m sa moraduixera: / no me venguis per darrera; / vine per davant, que és fluix”, la qual figura en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el Cançoner” (p. 152), de Gabriel Janer Manila.

Marededéus que salven, dones que recompensen i el primer festeig

General, , , , , ,

En la primera composició que trau i que hem triat, “La Mare de Déu del Coral”, hi ha un passatge paregut a la rondalla en què un personatge masculí renega, se li presenta el dimoni i, al capdavall, és emparat (o alliberat) per un personatge femení. Així, un pastoret blastoma, se li apareixen trets malvats i, en els darrers versets, li diuen:

“-Passaràs aquí, pastor,

o te llevarem la vida.

Ajudau…

 

Quan ell s’és vist perdut,

reclama Verge Maria.

La veu venir pel serrat” (p. 196).

 

Per consegüent, el rabadà, malgrat el seu simbolisme masculí, no recorre a cap sant, sinó a la Mare que, fins i tot, en moments com aquest, fa com la marona que no deixa caure els fills, sinó que els fa de sopluig i, més encara: com que els estima, s’hi atansa. Un exemple manifest de protecció del futur i d’actitud maternal en la dona.

En endinsar-nos en la cançó “Una matinada fresca”, també arreplegada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, hi ha un fragment que ens evoca la figura de la dona d’aigua que diu a un jovenet que trie entre ella o l’objecte (o el material) que li ofereix. La goja representa la part matriarcal. Ací, una nina li demana:

“-Què cerqueu aquí, galant jove?,

¿fulla de bruc, fulla de rosa,

lo que us hi penseu trobar

fulla de bruc o de lilà?

 

-Un petó de vós, minyona,

fulla de bruc, fulla de rosa” (p. 198)

 

i ell la vincula amb la naturalesa. I, com que el xicot sí que l’estima i la considera favorablement, més avant, la nina li diu que el minyó rebrà tots els besos que el jovenet li demanà.

És més: la nina li addueix uns mots amb què el convida a una relació sexual, potser, com a agraïment a la responsió que el vailet li ha tingut. Com a mostra, podem llegir

“Anem-no’n darrere una mata,

fulla de bruc, fulla de rosa;

aquí ningú ens hi veurà,

fulla de bruc i de lilà.

 

Fora dels ocells que volen

(…) que no en saben, de parlar” (p. 198).

 

En acabar la composició, la folklorista catalana indica que, “En totes les versions, molt diverses com a lletra i música, hi ha el tema de la donzella adormida. Quina temptació per al pelegrí o per al caçador, el pit que acaricia el sol!  El galant desperta la donzella posant-li en el pit un ram de violes” (p. 198), detall que copsem en algunes contarelles.

Una altra cançó amb trets semblants a una rondalla (en aquest cas, més reduïda de popularitat) és “Quan jo n’era petiteta” (p. 202). Així, hi ha una narració en què dos hòmens comenten a un capellà que, si el rector diu que tots dos han fet una acció de malfactors, li rodarà el cap. Llavors, el sacerdot, durant una missa, es dirigeix als parroquians i, a mitjan acte religiós, lleva la mirada i parla a Déu, de manera que la malevolència dels xantatgistes és revelada en el temple:

“’Quan jo n’era petiteta,

tenia molt d’amadors;

i ara, que som grandeta,

si ne tinc fora que dos (bis).

 

La un és un fadrí sastre;

l’altre és un teixidor;

ni com voleu que faci,

si tots dos em tenen l’amor (bis)’.

 

(…) i falten dos versos: ‘Donaré l’amor al sastre i l’amor al teixidor: / si ells dos no se n’avenen, vagin en nom de Déu tots dos’” (p. 202).

No descartem que, àdhuc, la minyona, en un futur, obrís la possibilitat de… festejar amb un tercer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La dona com a harmonitzadora i articles

General, , ,

La dona com a harmonitzadora. 

Afegirem l’article “Al meu germà, Joan Cifre” (https://www.mallorcadiario.com/al-meu-germ-joan-cifre), publicat en el diari “Mallorcadiario.com” el 2 de desembre del 2020, en què Maria Cifre Cerdà es dirigeix als “Molt estimats i recordats homes i dones de la nostra pagesia, benvolguts alaroners i alaroneres i tots els que coneguéreu al fill de l’amo Pep de Solleric, el meu germà Joan Cifre. Evocant els dies feliços de la meva infantesa i joventut amb el meu germà Joan, vos he trobat a tots, un a un, en la meva memòria: missatgers, jornalers, pastors, hortolans, carboners, als que estàveu a l’Oli Clar o a Sa Font Figuera, a sa Casa Nova… Als que, a la temporada de caçar tords, pujàveu a trenc d’alba amb els filats a passar el dia amb nosaltres. A la cuinera, Madò Àngela, que, amb la madona de la possessió, ma mare estimada, posaven pau callada i discretament entre homes i dones quan les relacions es torçaven per una o altra qüestió. Em vénen a la memòria moltes dones que, de diferents indrets de Mallorca estant, compareixien en temps de collir oliva amb permís dels seus pares… (…) No puc oblidar tampoc la missa del diumenge a la capella, davall la casa dels senyors, cantada pel recordat mossèn Sebastià, capellà i conseller d’uns i altres, sempre disposat.

En aquells temps, la família traspassava el llindar de la porta per abraçar la possessió, però, també, als habitants dels pobles veïnats que es coneixien i que es respectaven sense condicions. Per jo, la madona de Son Mayol i les seves filles, eren com a mare i germanes en el poble. I què puc dir de les veïnades? Tots ens coneixíem pel nom i pel malnom, però, sobretot, ens cuidàvem sense temor ni condicions: ‘Madona: vos duré la senalla fins al portal’. A Sa Creu, al Ponterró, els lligams dels veïnats passaven per damunt dels protocols per a expressar-se amb senzilla generositat; era la forma natural de la comunitat d’aquells anys, ningú no hagués pogut imaginat d’altra manera.

I, amb el record dolç i trist d’aquells anys, vos envio la meva gratitud i la del meu germà que, com vosaltres, va fer de la germanor de poble un estil de vida (…), d’aquell estil de vida per, sentint-nos junts i forts, tornar a superar temps difícils. Que Déu vos concedeixi Salut i Pau”.

Com hem pogut llegir, la madona tenia un paper no solament com a cap de la casa sinó, ben mirat, d’harmonitzadora entre les dues bandes. I, això, en un ambient en què s’aprova el fet que la dona siga qui porte la batuta i sense recórrer, com ara, a una campanya de masculinització de la dona davant una suposada relació home/agressió contra les dones o semblants. En eixe seny, l’11 de gener del 2022 accedírem a un escrit de Jaume Molsosa titulat “Del femellisme imperant (III)” (http://jmolsosac.blogspot.com/2012/02/del-femellisme-imperant-iii.html), publicat en el blog “No és això” i adreçat a Silvia Coppulo, en què l’autor indica que, “A casa meva, les dones han tingut importància, però no pas més, ni menys, que els homes. El menyspreu permanent per la figura del pare, de l’home, del company, del marit, per a reafirmar la superioritat de la dona en qualsevol terreny, em fa mal. I no tant per mi, que no tinc motiu de queixa, sinó per aquells que ja no poden aixecar un fil de veu”.

Tot seguit, Jaume Molsosa parla de tres hòmens de la seua família, molt oberts, àdhuc, a les dones i, en el cas de son avi patern, fins al punt que “l’avi no la va abandonar mai en el seu patir”. Aquests mots em recorden la rondalla valenciana “Les faves del cel (Arreplegada a Mutxamel)”, la qual figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, en què Sant Pere comenta a Joan que, com diu la dona, Vicenta, “Ai, Joan: sí que ets ignorant. Quina raó té la teua dona! Però no patisques, que no et deixaré caure. Et donaré una cosa millor: pren aquest ruc” (p. 137). En línia amb la resposta de Sant Pere i amb el fet que personatges religiosos, com ara, Jesús i  Sant Pere, apareguen en moltes rondalles com molt acollidors, molt receptius i que siguen tractats amb familiaritat i tot, en la contarella mallorquina “Mestre Antoni Llampina”, compilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que és en el Tom XXII, podem veure que, “Un dia repara una doneta que estava agenollada davant s’altar de Sant Antoni Abat, fent oració ben arreu i que deia adesiara:

-Sant Antoni! ¿No em diríeu què ha d’esser de mon fill? És ver que és un mal cap, però té bon cor! Vós ho sabeu, Sant Antoniet! Ja m’ho podíeu dir, què ha d’esser d’aquest fill meu! Vaja si m’ho deis, Sant Antoniet! Jo sé cert que no vos queixaríeu de mi, si m’ho dèieu!” (p. 117).

A més, Jaume Molsosa agrega que son avi “era un cuiner formidable” i que “Rentava, comprava, duia les seves filles a Barcelona i les deixava anar al ball d’amagat de l’àvia; i encara li quedava esma per riure i cantar” i afig que, “Així com hi ha homes que han patit i molt, més que algunes dones, també avui hi ha avis que tenen cura dels seus néts. La meva dona, mestra des de fa gairebé quaranta anys, n’és testimoni”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La dona com a pont del folklore matriarcal del Rosselló

General, , , , , ,

Continuant amb cançons plasmades en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, en l’inici de l’apartat de composicions arreplegades per la folklorista catalana, diu que “A casa dels Malet, en pocs anys, l’un rere l’altre, nasqueren els mainatges i, entre ells, la Teresa, en 1862. És ella qui preservà de l’oblit la riquesa del folklore en la soledat del mas d’Arçós, que he volgut conèixer” (p. 188).

Altrament, en unes línies en què na Teresa Malet Oms fa de senyora ama, l’estudiosa posa que hi havia un pastor que “Coneixia llegendes que fascinaven la mainada. El pare estalviava la paraula. Cogitava molt. Ell responia de tot; calia acontentar la mestressa i fer viure la família. (…) L’enfortia el goig dels infants i el sostenia la presència de la dona. Quan ella deia: ‘Ara farem la pregària: és hora d’anar a dormir’, tots s’aixecaven, obedients. És així que la Teresa aprengué pregàries molt belles que m’ha trameses. La vida de treball i de goig senzill feia la gent trempada. Bon dematí, cada u emprenia la feina que li pertocava” (p. 190). En altres mots, és manifest el paper maternal, matriarcal i el fet que la moderació lligue amb la tradició autòctona (tant en les relacions humanes, com en eixa gaubança unida a la faena del dia rere dia). I més: els papers, com, per exemple, em comentà ma mare respecte dels seus quatre avis (nascuts entre 1874 i 1885), eren repartits com si cada part fos una banda del cos.

En una altra secció, Simona Gay agrega que na Teresa Malet obria la casa, àdhuc, a gent que eren un tros de pa: “aquesta família, on feia goig de viure, atreia els veïns. De vegades, entrava el Ninet, un home un poc innocent. Li donaven les engrunalles del sopar i ell deia un psalm” (p. 192). Una actitud molt bona perquè els més xicotets aprenguessen de la resta: de la padrina, del pastor, del Ninet…

No deixarem fora un fragment sucós i amb informació que no havíem capit abans: la referent a la figura del capellà i a la presència de la llengua en el camp de l’ensenyament religiós (ací, amb caire matriarcalista) als xiquets en el Rosselló. Diu així: “Els mainatges anaven a doctrina. Es feia en català. Un dia, el capellà demanà a un dels infants com calia fer per se salvar. ‘Prendre els esclops i fugir’, respongué l’infant. Aquest capellà vell, mossèn Vial, era curandero quan necessitava i se servia de plantes remeieres que sabia triar a la muntanya. (…) Era el sacerdot pagès. Cuidava el cos i, encara més, vigilava les ànimes. Cap fidel no mancava la Missa del diumenge. Esperava que tots els dels masos fossin allí i, a cada u, requeria abans de començar (…). Predicava paraules que entenien. (…) Els costums eren primitius a Bula d’Amunt” (p. 192).

Al capdavall, abans d’endinsar-se Simona Gay (1898-1969) en les cançons, amolla alguns detalls sobre la informadora (Teresa Oms Malet, amb qui havia tingut moltes converses): “Vestida a la catalana (…), tenia un noble posat, un somrís admirable que il·luminaven els ulls (…). Era tota vivacitat i tenia una memòria meravellosa. Una de les filles de la Teresa portava el mateix nom i coneixia bona part del repertori de sa mare i algunes altres cançons” (p. 194). Com podem veure, la figura que apareix ací com a transmissora de la cultura tradicional és la mare i en un ambient en què la filla xupla molt de l’adulta. I, com que, a banda, el plançó també devia ser creatiu, la investigadora remata dient “Aplegui les cançons de les dues Tereses, mare i filla” (p. 194), en 1939 i en 1960 respectivament.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

«En aquesta vila, no es pega cap dona», matriarcalisme català

General, , , ,

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 19 de setembre del 2021, els comentaris foren “Avui dia, la dona valenciana, com la resta de dones d’Espanya i del món, ja no és tan respectada. Fa dues dècades que són maltractades, anul·lades i assassinades per les seues parelles.

El món continua evolucionant, però molta part de la població ha donat un pas enrere, quant a tolerància, respecte, igualtat… ¡Quina pena, tant que hem lluitat per defensar els drets de les dones, les minories, la condició social, la tolerància, etc.! Què fem malament?” (Pura Escriva Eleneta). A aquesta qüestió, posí a Pura Escriva: “Ho veig ben plasmat en Internet i et convide a fer-ho: les persones de més setanta anys, de parelles catalanoparlants, són molt més obertes i van molt en línia amb el matriarcalisme, Pura. Els seus comentaris ho reflecteixen”. Pura Escriva, després, em deia “És clar. Tu parles dels nostres avis i dels nostres besavis, però hui dia no ho veig tan clar”. I, immediatament, li escriguí “Eixe tenir-ho més clar, al meu coneixement, passa per assumir que el contacte amb una altra cultura fa que, mentres que, per exemple, aprenem una llengua, hi ha una manera d’entendre la vida que no és aliena a eixa llengua i que, durant eixe procés, n’hi ha coses que considerem bones, d’interessants i de roïns. Segons les que triem, tenim els resultats posteriors associats a l’aprenentatge”, com es capeix en el document “Saviesa ancestral” (http://www.fundaciontierra.es/sites/default/files/web_antiga/ca/data/pa47.pdf), dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), publicat per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat” (pp. 22-23).

Altrament, el 19 de setembre del 2021, en el grup “Dialectes”, amollaren “Dos factors:

-Aquí no tenim (Deo Gratias[1]), el ‘macho ibérico’.

-Els forasters, com emigrants que són, sovint, provenen dels sectors més desarrelats i desangelats de la societat on la violència és dins el seu brou.

Ara, el que diu aquesta senyora és un fet. Incòmode i comprovable” (Joan Cubells Fullana), a qui diguí “Totalment d’acord amb les teues paraules”. Com a exemple diré que, quan era xiquet, els dos primers anys d’ensenyament primari, els fiu en uns baixos que deixaven molt a desitjar i, segons informació que es presentà en l’associació de pares de l’escola, un 90% de les persones de l’escola no tenien accés a servicis bàsics a nivell casolà. Doncs bé, una cosa que vull destacar és que, si bé hi havia castellanoparlants de tots els gusts, els primers insults forts que aprenguí foren en castellà (parlem dels cursos 1977-1979). Vinc de família catalanoparlant per part de pare i de mare i dels avis i dels besavis, tant hòmens com dones.

Un altre comentari, del 19 de setembre del 2021, en el mateix grup, però de Narcís Ramió Diumenge, fou “En una vila de les Guilleries[2], un foraster borratxo pegava la dona davant els tres fills. El batle, en persona, i el jutge de Pau, el van agafar a part, quan estava seré, i li van dir: ‘En aquest poble, no es pega cap dona’. No va tornar a alçar la mà. Al cap d’uns mesos, fugí sol.

Al cap d’uns anys, uns portuguesos vingueren per treballar al bosc: el més fort, quan bevia, picava la dona i en estat. Vaig anar a dir-ho al batle i, en dos dies, solucionat. Aquest també abandonà el poble.

Els fills de les dues famílies han crescut bé, són treballadors i bones persones.

Vull dir que, en les poblacions més petites, és més difícil que el mateix poble permeti aquests actes denigrants”. Al moment de llegir aquests mots, escriguí a Narcís Ramió “Cert. És més propi d’ambients en grans ciutats”.

El 20 de setembre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Montserrat Bosch Angles comentà “També en tenim aquí i de no tan lluny, que són ben bèsties i assassins”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Gràcies a Déu”, en llatí.

[2] En Catalunya.

La Mare de Déu com a protectora, com a mare i com a companyia

General, , , , , , ,

Prosseguint amb les pregàries, n’hi ha que es deien abans d’anar al llit a dormir (“en abundor”, p. 178) i amb un títol que hem decidit ometre unes quantes vegades, però que es repeteix. En moltes, apareix la Mare de Déu fent el paper de marona. Així, en “Anant al llit (A)”, coneguda, diu “la Mare de Deu, al costat, / me diu que dormi, que reposi” (p. 178) i, en “Anant al llit (B)” (íd.), posa que “la Mare de Déu, al mig, hi és”. La primera fou transmesa per Teresa Oms (1862); la segona, per Teresa Oms (1883-1965).

En una tercera que n’hem triat, contada per Caterina Siné (1856), “Li ha ensenyat sa mare” (p. 180).

N’hi ha que inclouen la casa i, de pas, els qui hi viuen: “La Mare de Déu, a la boca, / que me guardi, a mi, i a la casa tota” (p. 180), un detall que ajuda a dormir (tenir algú en qui confiar, en aquest cas, els qui hi estan). En una, Nostra Senyora fa de mantell, de protectora, simbòlicament i tot: “Abrigueu-me el vostre manto, / Verge Santa del Roser” (p. 180).

Com que la folklorista compilà l’any de naixement de molts dels informadors, hem pogut saber que aquests darrers dos versos passaren de l’àvia Anna Morel (1852) a Maria Gouges (1886).

Més avant, en “Anant al llit (G)”, capim que

“la Mare de Déu, al mig, hi és.

M’ha dit que me cotxés.

(…) De boca de llops, sigui guardada

que, tant pugui amb mi,

a la nit com al dia,

com al Bon Jesús” (p. 182).

 

En aquests versets, la Mare de Déu fa un paper en nexe amb la típica mareta que fa de sopluig del seu fill (el Nen) i qui ho ha de menester aleshores (ací, Josep Ros, nat en 1876, a qui l’havia ensenyada sa mare).

Tornant al tema del grup (àdhuc, de les tres generacions en una casa) com a part de la cultura tradicional matriarcalista, en “Anant al llit (H)”, es reflecteix sense embuts:

“Déu nos do bona nit i bona ventura,

pare, mare, padrí, padrina

i tota la companyia” (p. 182).

 

No deixarem fora que, en la pàgina 184, hi ha una pregària en què el terme “Mare” és present en moltes línies i que remata amb “que me guardi, a ne mi / i a la casa tota” (p. 184), en paraules de Maria Siné (1876).

Finalment, aquest apartat del llibre acull l’oració “Per a no tenir por dins la nit”, amollada per Pere Malirach, nét de Francisca Soler (1852-1924), i amb una marona que, com moltes dones en la infantesa dels seus fills, quan eren xicotets, han passat una estona al costat fins que s’adormien i, a vegades, fent-los companyia i tot, amb un paper important per a l’al·lot, fet que explica que “La Mare de Déu hi és al mig, / que diu que dormigam” (p. 184), o siga, ben a prop de més d’un fillet, puix que l’informador empra el plural. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sobre dones sabateres

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre dones sabateres? Gràcies.

Figura en una cançó del llibre «Aportació al cançoner popular de Mallorca.  Tom II», d’Antoni Gili i Ferrer (1932-2010): «Vagi a una sabatera / i el servirà molt millor» (p. 81).

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 23 de setembre del 2026 i posteriorment comentaren «No. No he sentit mai parlar-ne. Molt bé! Lluís, he vist els comentaris…

Sabates, no… Sí que he sentit de cases de dones que feien ‘barrets’, però en llocs d’apuntaments sexuals clandestins» (Àngels Benaiges Martí), «No» (Lurdes Gaspar), «No: sempre homes» (Àngels Sanas Corcoy), «Nooo, però jo tenia una bestia que li dèiem Rosa ‘la sabatera’ (era el seu malnom). Encara que no he sabut mai¿? Ara que ho pense…, devia ser perquè xarrava massa sense ‘voler’ d’altres o perquè deia alguna barbaritat.

Però, certament, també he sentit per la vila ‘Eixa és una sabatera’. I no tenia cap paradeta de vendre sabates» (Reme Gadea), «Parlaven de dones que feien, a casa seva, espardenyes; les cosien, posaven vetes, etc.» (M Pilar Fillat Bafalluy), «No. Sempre s’havia esmentat ‘el sabater’ o ‘el ràpid’, mai en femení. Als sabaters (que arreglaven les sabates), se’ls anomenava ‘ràpid’, en el seny que, si no era un problema gros, ho feien de seguida o en poca estona» (Rosó Garcia Clotet), «A Menorca, hi ha molta tradició del calçat, però les dones no feien mai el parell. Feien el repuntat, els acabats, etc.» (Xec Riudavets Cavaller), «No» (Francisca Farre), «Res, d’això, te’n puc dir» (Roser Canals Costa), «No. No ho havia sentit mai» (Rosa Bernat), «Les que no tenien diners per a fer arreglar les sabates, al sabater. Una de les seves filles. I no: no eren sabateres.

El món és complex, Lluís: ara i abans» (Anna Babra), «Sabateres, d’arreglar sabates, no; dones que treballaven en sabateries, sí. Almenys, en Xàtiva.

Ací, en Xàtiva, no ho he sentit mai, de cap sabatera. Hòmens sabaters, sí» (Reme Canet), «Jo no puc dir-ne res. No havia pensat en això. Sabaters, sí: eren homes» (Maria Dolors Sala Torras), «No. Sabien de dones que coneixien que ajudaven els marits a fer esclops. Ho sé perquè, quan era petita, aquests amics dels avis, de present, el dia del meu sant em van fer uns petits esclops» (Lydia Quera).

En el meu mur, el 23 de setembre del 2026 posaren «No, mai… D’homes sabaters, sí que n’hi havia, pertot» (Maria Galmés Mascaró), «Sa meua padrina per part de pare era sabatera. Jo encara conservo algunes de les seves eines. No sé bé l’any que va néixer, però va ser abans del 1920 perquè el meu pare va néixer el 1913.

Tota la meva família (tant per part de pare, com de mare) som de Mallorca» (Maria Magdalena Comas Pons).

Finalment, ma mare, el 23 de setembre del 2026, per telèfon, em digué «Jo, lo que se sol dir ‘sabateres’, no n’he conegut: no era normal això. Una altra cosa és fer calces en la fàbrica: això, sí. I fer peces de la sabata i repunts: això sí. Sobretot, en zones de València (com ara, Elda), de Mallorca…

I, sobre ‘sabatera’ com a ‘xarradora’, això no ho he sentit mai. Més fàcil ‘peixcatera’ (‘pescatera’) o ‘verdulera'». 

Agregarem que li exposàrem la possibilitat que hi hagués dones mallorquines que fossen sabateres, en línia amb mots que, més de quatre anys arrere, ens havien tret sobre mallorquines que, en els anys seixanta del segle XX, desenvolupaven activitats que, en aquells anys (i més avant), eren associades a hòmens (per exemple, poder conduir un cotxe). I també ho vinculàvem amb el fet que, sovint, les cançons i les rondalles trauen detalls que són presents en el dia rere dia d’un Poble, malgrat que no ho siguen en actes polítics o de partit.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

La dona arbre, sants que protegeixen el poble i dones ben tractades

General, , , , , , ,

Unes oracions arreplegades en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, i en què apareix la maternitat, el paper de la mare i, àdhuc, el lligam de lo femení amb la figura de l’arbre (associada a la dona), són “Pregària pel temporal (E)”, quan, al principi, diu “que tant ha informat la pietat popular. (…)

La Mare de Déu sentada

sota un arbre blanc,

amb el seu preciós Fill” (p. 160)

 

i, per exemple, “Pel temporal (F) o Parenostre blanc”, en l’inici, transmesa per Maria Sardà (1863): “La Mare de Déu plorava sus d’un banc, / el seu fill li va al davant” (p. 160). Ella, de manera simbòlica (com si fossen tres hòmens), avança l’esdevenidor de l’oratge. Llavors, el Fill li diu que, amb el ciri pasqual i en arribar Nadal, els agafarà.

Un altre punt de la secció de pregàries és “De l’ajuda dels sants”, el qual inclou uns mots que connecten amb la tradició matriarcalista de la religiositat en llocs i a persones pròxims i del redol: “El poble tria els seus sants, sigui que es fascini dels fets meravellosos que han traspuat de la Llegenda Àuria, sigui per fidelitat a una tradició, d’arrels oblidades i, el més sovint, per l’eficàcia comprovada de llur ajuda. (…) Segons les contrades i la manera de viure, el poble adopta les devocions: ‘Els sants del Pirineu són anacoretes, pastors i llauradors’.

A cada sant, se li atribueix un poder particular: (…) Sant Galdric fa ploure per temps de secada (…). Cada corporació volia un sant protector. (…) Aquestes devocions eren ben vistes per l’Església, que encara anomena un protector per a una obra, per a una col·lectivitat o per a una vila (…).

És molt popular la devoció als sants i certes devotes s’aturen més fàcilment a llur capella que a l’altar major. ‘Sempre era endeutada amb los sants’ he sentit dir, parlant d’una devota” (p. 164).

Aquest darrer detall el copsem, com ara, en la típica rondalla de la dona que anava molt a l’església a pregar (sovint, amb la Mare de Déu) i que, mentres que hi és, el capellà o, si no, un escolà, tracten d’amargar-li l’existència, de desconsiderar aquell empelt entre les dues dones. Passa que la dona, amb molta espenta, els amolla frases, poc o molt, de l’estil d’aquesta: “¡Calleu, mocós, que parle amb la Mare de Déu!” i, de rebot, es fa una defensa de la figura maternal. 

En eixe seny, en la “Pregària del Sant Passament de la Mare de Déu per a les dones prenys”, hi ha uns versets per a les prenyades, els quals van en una línia pareguda: la Verge entra on estan junts els dotze apòstols, els addueix que no se li dobleguen i, quan parla el Nen, Simon Tixador (nascut en 1859 i que informà a la folklorista catalana) ens comenta que

“Diu Jesús amb pròpia boca:

-No vull que la mia mare

sigui mal tractada

per la canalla dels jueus malvats” (p. 166).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

L’oratge en el paganisme i en la cultura ancestral matriarcal

General, , , , , , , , ,

Altrament, la folklorista Simona Gay agrega que “L’home sempre ha mirat al cel per a decelar quin temps faria. (…) la direcció del vent, el vol dels ocells o la broma (…). El pagès es regeix sempre amb el cel que descobreix, encara que escolti els pronòstics de la ràdio. (…) els senyals de pluja. El vell Simon Tixador assegurava amb ingenuïtat: ‘Quan el diumenge, la missa acaba amb el missal a l’esquerra, marca pluja per a la setmana’. Per estranya que sigui l’afirmació, era realment observada… L’època dels equinoccis ocorre amb les festes de ritus doble, en què l’Evangeli propi del diumenge no es diu sinó a la fi de la missa. D’aquí, ve la necessitat de portar el llibre a l’esquerra, pel llegir en plaça de l’Evangeli de Sant Joan” (p. 148), fins que, amb algunes decisions sorgides del Concili Vaticà II (en els anys seixanta del segle XX), es feren alguns canvis en relació amb aquest detall.

Lo més important d’aquest apartat és 1) que, en les cultures agrícoles, el cel i l’oratge aportaven molta informació al llaurador, 2) que els camperols solien encertar prou, fruit de l’observació que havien fet els seus ancestres, de refranys que els havien ensenyat i que ells havien capit que es complien i 3) de vivències que els permetien pronosticar a partir d’actes religiosos llunyans i que perduraven.

En nexe amb aquest tercer punt, en la plana 150, afig més informació: “Els vells, m’ha dit en Roger Giral, de Sant Llorenç de Cerdans, coneixien el temps amb unes granotetes que en diuen calàndries al Rosselló i tòtils al Vallespir”.

Unes pàgines després, la investigadora inclou una “Pregària per a allunyar la tempesta (D)” i indica que “La versió de Jaume Rovelló [1864-1952] és molt semblant de la primera. Ell assegurava que el capellà de Sant Miquel de Llotes, mossèn Vinyes, l’hi havia ensenyada i me n’ha fet la seva explicació: ‘Si el temporal ve del cel natural, no hi ha res a fer; si és manat per quelcom de dolent, amb la mà esquerra, ho cal penyorar i es pot aturar. Es pot fer una penyora dintre un tou d’oliu, d’oliu ogà’” (p. 158).

Empiulant amb aquests mots, cal adduir unes paraules de Simona Gay, ben allunyades de la prepotència que, de la segona meitat del segle XX fins al primer quart del segle XXI i tot, hem pogut captar en fonts que no eren agrícoles , ni rurals (en el cas d’Espanya, el rebuig de l’agència estatal de meteorologia i dels seus acòlits a la cultura tradicional, la qual, sovint, lliga amb els resultats finals i, així, amb la terra, amb la realitat, actitud de meteoròlegs units a una mena de messianisme castellà que ens pot recordar la figura del capellà com a pastor alliberador del poble sorgida en acabar el Concili de Trento en 1563): “Ja som aquí al límit incert de la fe i de la superstició, per no dir en la veritable superstició. (…) S’ha mantingut fins fa poc el costum de beneir el gorg d’Évol, anomenat ‘Gorg Negre’, a prop del Gorg Estelat, a fi de conjurar el mal esperit” (p. 158). Gorg, aigua, dona, tel·lúric, femení, fosc,…  a poca distància de la part masculina de la vida (tot i que empeltat amb lo aquós, ací, amb el remolí esmentat).

Així, la folklorista exposa el seu parer, detalls que ha arreplegat i que, al meu coneixement, podrien ser com un eixart amb pervivències paganes que, en qualsevol cas, de la mateixa manera que els meteoròlegs simpatitzants del règim que millor els paga, recomanen no prendre formalment tradicions que consideren supersticions, els folkloristes podrien convidar els meteoròlegs i altres investigadors (i no cal dir que qualsevol persona) a estudiar sobre què hi podria haver darrere d’aquests possibles signes de paganisme i ben remots. I això, primerament, fa necessari promoure les humanitats, la creativitat i el matriarcalisme i no limitar-se a fer un report immediat per a rebre una felicitació oficial per la submissió del treballador al servici del règim patriarcal (ací, del castellà i els seus escolans, en bona mesura, jornalistes, publicistes, col·laboradors de diaris digitals…).

Finalment, diem el matriarcalisme… perquè els Pobles matriarcals no impulsen una guerra entre bons i roíns, sinó la recol·lecció, tocar els peus en terra i fer fora qualsevol assaig de subjecció de la gent als dictats d’autoritats (civils, religioses, universitàries, de partit, d’associacions, líders espirituals, etc.) que, més d’una vegada, frueixen de ser-ho fins que els deixen de votar (si són vinculats amb la política), de seguir (si troben fonts més fiables i no mediocres) o fins que canvia el govern de torn a un nou equip que també acull la cultura de la imposició, en compte de la cultura de la generositat i de la contribució que cada u de nosaltres podem fer en la nostra vida i de bon cor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.