Tornant a composicions en el llibre «Folklore íntim del Rosselló», la folklorista Simona Gay n’arreplegà, per exemple, en què es plasma la maternitat d’acord amb dues dones, nascudes en 1849 i en 1874 respectivament, com ara, “Per un bateig», quan diu
«La senyora llevadora,
molt de gràcies ne pot fer
a l’humil Verge Maria,
puix que tot li ha anat bé.
Maria, quan vàreu néixer,
Maria vos posaren per nom,
Maria vos han cridada,
la més bonica del món” (p. 394).
Així, per una banda, apareix l’agraïment de la comare a la Mare de Déu pel bon part i, per una altra, com si fos un perllongament d’aquest detall a la Mare, la dona és ben considerada i li tira floretes.
En la cançó següent, amb diferents lletres, una dona (les amors) salva un xic:
“Per un minyó
A
Qui vos ha passat l’aigua,
jove, tan matí,
qui us ha passat l’aigua,
jove, per venir?
No hi ha pont, ni barca,
jove graciós;
no hi ha pont, ni barca,
sinó les amors” (p. 394).
I, en la versió D d’aquesta composició, com si fos un comentari entre adults (possiblement, entre dones), amolla
“Qui és aqueix jove,
de sa gent, estimat,
Déu li doni una minyona
que sigui de seva edat.
Que sigui de seva edat
i al gust de la seva gent.
Déu li’n doni una minyona
de molt bon enteniment” (p. 396).
Sobre aquests darrers versets, el 28 d’octubre del 2026, mentres preparàvem l’anàlisi de la lletra, veiérem que, per damunt de la bellesa, hi ha un eixart entre el cap (el coneixement) i el cor i que faça bona lliga amb molta gent, puix que ell és ben rebut, detalls que empelten amb el matriarcalisme.
Uns altres versos sota el mateix títol (ací, la variant I) són de caire eròtic i els transmeté Emílie Naudeillo (nascuda en 1874), en què la dona té la darrera paraula:
“Si jo n’era donadora
d’un clavell que tinc a l’hort,
el donaria a n’aquest jove
que, de mi, tingués record” (p. 396).
Podríem parlar d’un present masculí (el clavell) que ell rep del personatge femení (l’hort, associat a la vulva).
Continuant amb aquesta mena de deixa i amb “Per un minyó”, hi ha la cançó que ensenyà Maria Vergès (nada en 1862) i pareguda a una que hem posat abans:
“Si jo n’era donadora
de donar el que voldria
a n’aquest galant fadrí,
donaria una minyona
de molt bon enteniment
que fos al gust de sa cara” (pp. 396 i 398).
Així, altra vegada, la garridesa i el seny van units i la dona, com si fos la mare que alleta el nen, és qui cria, qui tria i qui determina el futur del fadrí.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
