Una altra rondalla valenciana en què, a més, ix un tema tan quotidià (fer de cos), el qual, si més no, simbòlicament, està vinculat amb el matriarcalisme i que figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, és “El bon cagar”. En primer lloc, el transcriurem. Diu així:

“Això era, una vegada, un rei que tenia tres filles.

La major era molt llépola. La segona era molt envejosa i avariciosa, tant que, per moltes joies que portava damunt, mai no en tenia prou. La tercera era una xica tan senzilla que semblava mentida que fóra filla de reis.

El rei, un dia, va voler saber quina de les tres el volia més.

Les va reunir.

Va preguntar a la primera:

-Quant em vols?

I la filla li va respondre:

-Et vull més que a totes les llepolies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Va fer la mateixa pregunta a la segona, i aquesta li va respondre:

-Et vull més que a totes les joies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Ho va tornar a preguntar a la tercera, i aquesta respongué:

-Et vull més que a un bon cagar.

El rei va pensar que aquesta filla no el volia gens i va cridar dos guardians perquè la mataren.

Els encarregats de fer-ho no s’atreviren, mataren un animal del bosc i, a ella, la deixaren allí.

Quan ja era de nit, va veure una llum enmig del brancatge, s’apropà i observà que era la casa d’uns grangers.

Tocà a la porta i li va obrir una velleta. La velleta la va alimentar i la princesa començà a treballar tenint cura dels animals i de la seua salvadora, la qual va agrair aquesta ajuda d’una flor tan jove.

Passaren uns quants anys i un príncep que anava al palau del pare de la princesa, per casar-se amb una de les seues germanes, passà per la granja i la va reconéixer, però no va dir res.

Quan aplegà a palau, el va rebre el rei; aquest tenia una cara de pomes agres i de desesperació que no va poder resistir el fet de comentar-li:

-Des que la meua filla ha mort, no puc cagar i, malauradament, ara comprenc el que ella volia dir-me.

El príncep li digué:

-La seua filla no és morta: jo l’he vista.

-¿I sabries dur-me on és ella?  -preguntà el rei.

-És clar que sí.

Quan aplegaren a la granja, pare i filla s’abraçaren com mai crec que s’hagen abraçat en cap conte. Després d’aquesta reconciliació, el rei se n’anà corrent a una séquia i va cagar tant…, tant…, tant que la va secar.

I encara avui és coneguda com la séquia del Bon Cagar” (pp. 51-53).

Com podem veure, la primera de les filles era molt llépola i, en la il·lustració de la pàgina 50, figura introduint menjar en la boca. En canvi, la segona, qui mai no en tenia prou, en el dibuix, apareix amb collars i detalls de bellesa adherits al cos.

No obstant això, la tercera, simplement, té el cos i és més lliberal: es pot dir que plasma la generositat. De fet, els dolços entren, les joies s’adjunten, però… el bon cagar resulta d’eixir part de lo menjat i de lo begut.

Per això, podem dir que la més jove de les filles, no sols era senzilla (com llegim en la rondalla) sinó que, igualment, reflecteix l’altruisme.

Adduirem que, com en altres rondalles, els encarregats de fer mort a la persona bonhomiosa (ací, la jove), trien per deixar-la lliure i no matar-la.

A més, la xica farà bona pasta amb la velleta, qui li fa de mare, apareix com a salvadora i li agraeix la col·laboració “d’una flor tan jove” (p. 52) i, així, ambdues dones es fan favors: la vella acull la jove, la jove fa més fàcil el dia rere dia de l’anciana.

Al capdavall, copsem que el rei ha deduït què implicaven les paraules de la filla més jove: la xica estava disposada a compartir, en lloc d’actuar només pensant en ella mateixa. I, com que el rei vol reconciliar-se amb la filla, se’n va cap a la granja on vivia ella (detall que indica que el monarca és molt obert) i, com que abraça la jove, la rondalla plasma que el rei acull la generositat, la senzillesa i el pensar en els altres. A banda, de nou, en aquesta rondalla, també es reflecteix un tret en relació amb el matriarcalisme: la dona (en aquest cas, la jove) salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.