Continuant amb el tema de la dona en el Pirineu, en juny del 2022, accedírem a uns tweets de David Algarra publicats en novembre del 2021. Deien així: “La historiadora Isaure Gratacós ha treballat durant prop de cinquanta anys sobre el paper de la dona als Pirineus. La casa és la unitat bàsica del grup, després ve el poble i, finalment, la vall.

Un mètode de gestió col·lectiva on l’hereu, sigui home o dona, vota en totes les assemblees.

Un treball de prop de mig segle per recollir paraules dels que viuen en aquestes profundes valls on la tradició oral ha estat des de sempre. El vuitanta per cent del terme municipal és gestionat per la comunitat. L’economia es basa en l’intercanvi i el col·lectiu.

Fins a la Revolució Francesa[1], el dret de naixement i el dret de vot també eren adquirits per les dones.

Durant la Revolució, Olympe de Gouges[2] va ser guillotinada per escriure la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana i es van trigar més d’un segle i mig en què poguessin tornar a votar les dones, tot i que ja no directament en una assemblea local, sinó per escollir un partit.

La dona és igual a l’home durant segles. Aquesta realitat va existir als Pirineus, des del País Basc fins a l’Arièja. Així ho revela la historiadora i etnòloga Isaure Gratacós al seu llibre ‘Les dones pirinenques: un estatus social excepcional a Europa’ (https://youtu.be/JIOgfndO4c8).

Als Pirineus, ‘la llibertat sexual va existir més que en altres llocs’ (Isaure Gratacós)”.

Un altre escrit interessant sobre el paper de la dona en la família catalanoparlant és “Mare, mares” (http://elisendaortega.blogspot.com/2013/05/mare-mares.html), publicat en el blog “Elisenda Ortega” en el 2013, en què l’autora, Elisenda Ortega, diu que “La meva família és un matriarcat, com diu sempre el meu fill. I és que el puntal i ànima d’aquesta sempre han estat les dones. Dones fortes, lluitadores, valentes i molt treballadores, però, alhora, sensibles, tendres, creatives i amb una gran capacitat d’alegria i d’amor que ha fet que, al seu entorn, tots creixéssim amb seguretat i eines suficients per a desenvolupar la nostra personalitat.

Encara recordo que tots gaudíem d’aquella tendresa que ens ha acompanyat tota la nostra vida. El meu avi era el sensible, l’artista, el somiador, el captador i transmissor de bellesa; i la meva àvia era la forta, la negociant, la defensora de la família, la que no va tenir mai por de fer maletes i traslladar-se a terres que oferissin noves oportunitats.

(…) Avui em miro feliç les noves generacions de la nostra família i penso que tota aquella font d’amor que van crear els meus avis i que han heretat[3]i ampliat les seves filles i els néts, s’ha transmés als besnéts i als rebesnéts i que ells, al seu torn, ho continuaran. L’amor és el més important de la vida, sense ell seríem com plantes sense llum, no podríem créixer.

(…) Vull fer constar que no m’agraden les discriminacions, crec en el ferm paper del pare”.

Tocant a aquest escrit d’Elisenda Ortega, el qual envií el 9 de setembre del 2021 a moltes persones, em comentaren: “Una història preciosa, similar a lo que tu escrius sobre el matriarcalisme” (Francisca Farre), “El que més m’ha agradat és que el matriarcat no té relació amb poder ser tendra, dolça i harmoniosa o gentil, sensual, senzilla o esbojarrada. Bravo, més bravo per aquestes dones humils, fortes, treballadores. Bravoooo” (Montserrat Cortadella), “Un escrit preciós” (Rosó Garcia Clotet).

Agregarem que, en la segona setmana d’octubre del 2021, Pere Ramon Nadal, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, em comentà que, “De bon segur, a la majoria de les cases catalanes, les dones han estat el pal de paller, almenys, en les generacions dels nostres avis i dels nostres pares” (Pere Ramon Nadal).

Afegirem que, el 12 de setembre del 2021, Margalida Pons Llabré m’envià un correu electrònic amb títol “Sa madona”, en què figurava una dita mallorquina: “L’amo comanda i sa madona fa lo que vol”, i que, en el meu mur, en què el posí el 17 de setembre del 2021, hi hagué dues responsions, en nexe amb l’opinió dels lectors. El 10 d’octubre del 2021, Pere Ramon Nadal m’escrivia “És cert”. A més, l’11 d’octubre del 2021, Margalida Juan Taberner plasmà “El meu pare sempre conta que, una vegada, un pagès havia de comprar un cavall. El mercader es presentà a la possessió i, quan enraonava, es dirigia a la madona. L’home pegà colp damunt la taula: ‘Aquí, l’amo som jo’. Però, a l’hora de tancar el tracte, va dir ‘Maria, quin vols?’” i, per tant, fou la dona, la madona, Maria, qui trià el cavall. Ben mirat, Pura Escriva Eleneta, de Rafelcofer[4], ens posà “A casa, mana l’home, però es fa el que vol la dona”.

Cal dir que, el 17 de setembre del 2021, en una conversa telefònica amb ma mare, parlant sobre aquests mots i més que hi havia hagut, em digué “Mon pare no tenia per què inventar res. Ho afirmava. Hi estava d’acord”.

També vinculat amb aquesta dita mallorquina facilitada per Margalida Pons Llabrés, el mateix dia, en el grup “Cultura mallorquina”, poguérem llegir “Sempre” (Benito Salvador Morey Costa), “L’amo du es calçons i sa madona comanda” (Carmeta Sánchez), a qui amollí “La dona té la darrera paraula”, mots a què ella ens afegí un “Exacte”.

No deixarem fora que, en el grup “Dialectes”, el 17 de setembre del 2021, Jaume Moragas ens digué “Qui paga, mana; i qui cobra, fa el que vol”. La madona, a més de cobrar, en més d’un cas (i, això sí, fora del franquisme, els casos en són molt més dels que se solen presentar en moltes publicacions i de prejudicis de nascuts de 1960 en avant), és qui mana en la casa i en altres llocs.

Molt prompte capírem l’article “La mestressa”, de Jordi Llovet i publicat en el diari “Ara”, en què indica que “La mestressa catalana és un dels fonaments del desenvolupament del país als segles moderns, i, en bona mesura, contemporanis. (…) el mas conforma una unitat econòmica, moral, de costums, de llengua i de llegendes que és més poderosa que cap ideologia escardussera.

Es lleva molt d’hora, tant com l’home.  

(…) Ella mou el cap, encreua els braços a la panxa prenyada, somriu i creu que està més que pagada d’haver estat dona i de portar amb plena llibertat el rem de la casa”.

Revenint al tema de la dona, com el presenta Elisenda Ortega, en el llibre “Orxateria El tio Che 1912-2012” (http://www.eltioche.es/wp-content/uploads/2015/05/Libro_el_tio_che.pdf), a què accedírem el 20 de setembre del 2021, Pere Claròs, en el seu escrit “El nen dels licors”, trau “Jo era amic de l’Alfons, un dels fills de Pere Joan i Jerònima. A vegades, anàvem al moll i donàvem una volta amb vaixell durant un parell d’hores. Això, però, era excepcional. Estaven acostumats a viure en un matriarcat i Jerònima exigia treball. La veig, imponent, asseguda en un petit mostrador que donava al carrer venent cacauetes[5], xufles, cigrons i les castanyes calentes que els nens compraven amb xavalla[6]. La senyora sostenia casa i marit” (p. 12).

En la pàgina 42 d’aquesta obra sobre l’orxateria “El tio Che”, veiem que María Iborra, filla de l’Alfons, en l’article “El meu primer regal va ser un davantal”, indica que “La nostra família era matriarcal” (p. 42).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Notes: [1] S’inicià en 1789.

[2] Escriptora occitana nascuda en 1748 en Montalban (França) i morta en 1793. Aquesta obra fou escrita en 1791.

[3] En l’original, “ererat”.

[4] Població valenciana de la comarca de la Safor.

[5] Literalment.

[6] En l’original, apareix el castellanisme “calderilla”.