Una altra contarella en què copsem signes matriarcalistes i que hi ha en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Bo seria”. Començarem dient que hi ha tres personatges (u de cada una de les tres generacions simbòliques), en una mateixa casa i que el més petit (de pocs anys) fa unes interpretacions que portaran a la mort del més gran (de l’avi, no d’una àvia). En qualsevol cas, el xiquet és de bon cor:
“Hi havia un aviet que era molt malaltet, ja vellet. I la filla enviava el fill, el nétet. Li diu:
-Vés: veges si l’avi vol que li duguem alguna cosa per a menjar, perquè, si no, es morirà l’aviet.
El xiquet se n’anava per amunt i diu al vellet:
-Avi. Ma mare diu què voleu per a menjar. Diu que, si voleu, fer unes carxofetes, una coseta…
L’aviet feia: -Ai! Bo seria…
El xiquet baixava i deia a sa mare: -Diu que ho boçaria.
-Ah! -respon la mare-. Doncs, si ho ha de boçar, no li fem res.
Al poc de temps, li comenta la mare:
-Mira: vés. Veges si vol que li matem un conillet de porquí, encara que siga amb unes creïlletes: li farem un guisadet i que l’avi s’ho menge.
Tot seguit, el xiquet pujava:
-Avi. Unes creïlletes així, un conillet de porquí, ben cuitet, ben arregladet.
I l’aviet feia: -Ai! Bo seria…
En acabant, el xiquet se n’anava per avall i diu a sa mare:
-Diu que ho boçaria.
-Doncs, si ho ha de boçar, res.
I, dos o tres dies després, l’aviet va expirar, per no boçar, es va morir… i en pau” (p. 485).
Com podem veure, en primer lloc, el nen (potser, a tot estirar, de tres o quatre anys) canvia el llenguatge, n’afig (introdueix unes carxofetes, una planta del camp) i va unit a la bona consideració cap als ancians (ací, representats pel padrí). En segon lloc, el conill és en nexe amb assaigs (en l’original, posa el castellanisme “conill de les Índies”, això és, la persona que és emprada com si fos un conill amb què s’experimenta) i amb un animal un poc més xicotet que el conill comú i, per això, li farien una menja acompanyada d’altres aliments que el compensassen. En tercer lloc, el tractament i l’apreci cap al major és present en mots com “ben cuitet, ben arregladet” (perquè l’home se’l puga menjar còmodament i que ho fruesca). En quart lloc, resulta interessant que el punt on està ell (on viu el provecte) és el més alt de la casa (la màxima categoria, la màxima consideració per part dels altres).
Finalment, com que la mare acull com a sinceres les paraules del fill, dóna per fet que no podrà salvar el padrí, perquè la intenció de la marona no és deixar-lo caure. No debades, al capdavall, el text diu que l’home “es va morir i en pau” (ell i amb els altres familiars). De pas, com en altres rondalles, ni es mor la mare, ni es mor el fill, ni un personatge femení,… sinó un baró, qui, d’alguna manera, ja ha fet el seu paper en la vida.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
