Després d’haver tractat prou el tema de lo matriarcal (i, fins i tot, d’haver-hi rebut escrits en Facebook per part d’amics meus), gose dir que el matriarcalisme de la nostra cultura, com molt bé es reflecteix en l’actitud de polítics catalans favorables al dret a decidir per part del Poble català i també del dret a l’autodeterminació de totes les persones i dels catalans, s’ajusta a lo que Joan Costa i Bou, en el seu llibre “Nació i Nacionalismes. Una reflexió en el marc del Magisteri pontifici contemporani” (http://mnjoancosta.net/Llibres/NacioNacionalismes.pdf), editat per M&M Euroeditors junt amb la Facultat de Teologia de Catalunya en el 2000, qualifica com “Nacionalisme natural”, u dels que inclou entre els “nacionalismes positius”, això és, “aquell nacionalisme que brolla de les realitats espirituals sentimentals i justes dels ciutadans a partir de les arrels, valors i drets històrics de llur nacionalitat. Es distingeix pel fet que les seves expressions o manifestacions són honestes, ordenades i positives a l’interior de la seva pròpia nació i, en relació amb altres nacions o nacionalismes, les seves formulacions o accions són obertes, dialogants i cooperatives, ben lluny d’ésser exacerbades, injustes, prepotents o agressives” (p. 66).
Cal dir que, al meu coneixement, u d’aquests camins per a aquesta reconducció “del Poble i amb el suport dels governants i de més persones” podria venir, molt bé, partint d’un fet que plasma David Algarra en l’obra “El Comú català” quan parla sobre el primer terç del segle XX, perquè, en el món rural, “la pagesia demanava una solució mixta entre la propietat familiar i el treball col·lectiu, mentre els anarquistes, durant el Congrés de la Comèdia de 1919, es van oposar a la parcel·lació de la terra (…) i a qualsevol acte de caràcter individual o familiar. Com hem vist durant aquest treball, la societat popular rural tradicional catalana portava al seu si tant la propietat familiar com els béns compartits pel comú” (p. 258).
No ens trobem, doncs, amb una nació en què la vida es veja en seny col·lectivista, sinó en què la família juga un paper essencial i, al mateix temps, l’obertura cap als altres, reflectida, en lo més pròxim, mitjançant el comú. O siga que tractem d’uns Pobles en què, com escriu David Algarra, “El costum és molt més dinàmic del que ens sembla, molt més que la rígida idea actual de propietat individual i exclusiva, protegida per les lleis estatals. D’altra banda, veiem que les relacions econòmiques en aquestes comunitats no estaven separades de la resta de manifestacions humanes, incloent-hi la moral i els valors intangibles” (p 258).
A més, en nexe amb el cristianisme que desprén Joan Pau II, per exemple, amb la “Carta a les Famílies” (de 1994 i, ací, treta del llibre “Nació i Nacionalismes”, de Joan Costa), entenem que, una manera molt eficient de menar (més aïna, entesa com a propagació d’una idea, d’un model, que no en la d’una imposició unida a aquesta expansió), partiria del fet que “Els pares engendren els fills, en un cert sentit, també per a la nació, a fi que en siguin membres i que participin del seu patrimoni històric i cultural. Des del principi, la identitat de la família es va delineant[1] d’alguna manera sobre la base de la identitat de la nació a la qual pertanyen.
La família, en participar del patrimoni cultural de la nació, contribueix a la sobirania específica que deriva de la cultura i llengua pròpies” (p. 142).
Altrament, com exposa Joan Costa, el papa, al capdavall, afirma que “Una nació veritablement sobirana i espiritualment forta és formada sempre per famílies fortes, conscients de la seva vocació i de la seva missió en la història” (p. 143).
Per això, podem dir que el fet de sentir-nos Poble i, alhora, d’obrir-nos cap a lo universal i amb acull de lo maternal, a anar avant (però respectant el passat i lo tel·lúric) i cap a la solidaritat amb persones d’altres països i cultures (però que viuen junt amb nosaltres i tot i que respecten el matriarcalisme autòcton), són una mostra més que molts de nosaltres ho concebem no sols com una manera de patrocini de la nostra cultura, ans al contrari, com un acte que té lloc perquè som receptius i perquè ens movem amb bon cor, amb dinamisme i perquè comptem amb la valença de moltes persones que també comparteixen les mateixes inquietuds i punts de vista semblants i amb molts trets en comú, com sol ocórrer entre molts amics meus (del País Valencià, de Catalunya i de les Illes Balears) i jo.
Per consegüent, en aquest procés de redreçament maternal i de la terra, partim del principi que això comporta, clarament, que, com llegim en el document “Arrels cristianes de Catalunya” (elaborat pels bisbes de les terres catalanes i que figura en el llibre “Nació i Nacionalismes”), “els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària” (p. 171). Puc dir que sí que són molts els catalans que sí que estan a favor del dret a la independència dels catalans, com també molts els valencians que, segons una enquesta de la primavera del 2020, prioritzen un estat, en lloc de tornar a temps de dictadures o d’apostar per un estat més centralitzat.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Traçar, dibuixar, formar.
