Arxiu mensual: abril de 2025

Pedagogia matriarcal i dones agraïdes, amb humanisme i educadores

General, , , , , ,

Prosseguint amb el tema de l’agraïment en poemes de literatura matriarcal, en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, figura en la composició “Recollint seva llavor” (p. 50), quan, escrivint sobre Miquel Bosch i Jover (1900-1960), diu que

“És fill de la centúria

en Miquel Bosch i Jover,

ensenyant pedagogia

gran poeta arribà a ser. 

 

De petit ja l’admiraven

quan cantava un rodolí,

arrels que ja brotaven

del seu poble calderí.

 

Anhelava la poesia (…).

Artés galant li dedica

un institut per monument,

sa llavor que fructifica

i s’escampa com el vent.

 

Entre línies de dolcesa

recollint seva llavor”

 

 

i, així, plasma la influència que ha tingut en persones de la vila i de diferents generacions.

Un altre poema, en el mateix llibre i en relació amb el tema, és “A la Dra. Conxita Capsada” (p. 80), escrit amb motiu del seu retir, en què copsem trets matriarcalistes:

“Tan sols la persona que neix bondadosa

és bona persona per la professió,

(…) amb un treball noble, de vocació.

 

Amb un munt d’històries sobre les espatlles

que estan enllaçades en un gran lligam,

(…) tu has estat bàlsam pel nostre reclam (…)

i cada dia sempre ple de gent,

amb el teu tracte gentil i amable

tothom en sortia més que content”.

 

 

Per tant, l’autora trau detalls que tenen bona acollida en els Pobles matriarcalistes: per exemple, la bonhomia, la noblesa i la benevolència.

 Més avant, la poetessa de Monistrol de Calders indica que

“has fet de psicòleg o qualsevol branca

(…) hem comptat sempre d’un magnífic puntal,

el teu suport ferm ha estat gran ajuda”.

 

 

Al capdavall, es reflecteix la gratitud, en adduir que

“Per la teva paciència, moltes gràcies!

moltes gràcies per la cordialitat!

moltes gràcies et diem amb abraçada!

moltes gràcies per la teva humanitat!”.

 

 

Uns altres versos en aquesta línia i en aquest ramell de poemes són els de la composició “Molts gràcies Paquita” (p. 88), ací, en relació amb l’educació, en què exposa

“Voldríem expressar belles paraules

complaents amb caliu i agraïment,

per lloar una feina dins les aules

de molts anys dedicats a ensenyament.

 

(…) ensenyant les matèries amb saviesa

I educant els alumnes de l’Esqueix.

 

Ara toca recollir-ne la sembrada

tot gaudint de bona jubilació,

tots plegats t’enviem una abraçada”.

 

 

Per consegüent, Rosa Rovira Sancho posa la qüestió de l’ensenyança i la de l’educació, dos temes que tenen punts en comú.

Finalment, l’escriptora empra vocabulari del camp, de la terra, el qual empiula amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Dones amb saviesa, que donen vida, amb joventut i reunions de Nadal

General, , , , , , , , ,

Tornant a exemples de literatura matriarcal en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, n’hem triat la composició “Per molts anys Conxita” (p. 87), en què l’escriptora s’alia amb Conxita, qui celebra els seixanta anys, sovint, acompanyats de fets ben valorats en els Pobles matriarcals: la simpatia, la iniciativa que, àdhuc, dóna vida als altres i, a més, la saviesa (no limitada a l’acumulació de saber, sinó a recollir-ne i, després, a usar-los per respondre en la vida):

“Nostre cor s’omple de joia

quan estem al teu costat,

quan veiem el teu somriure

de goig i felicitat.

 

Has omplert la teva vida

amb tres fills i un bon espòs,

emplenant-los d’energia

amb l’estima de tots dos.

 

Cada dia un xic més sàvia

cada mes un nou forjar,

cada any nova experiència

perquè ho saps aprofitar!

 

(…) Vius d’acord del que t’agrada

amb les teves aptituds,

car els anys no és el que compta

sinó els bons moments viscuts”.

 

Per això, podem pensar que l’autora li posa uns versos que diuen

“són seixanta primaveres

de floretes per cuidar”,

 

com si cada any en fos una i, si no, cada vivència que ha aportat coneixença a Conxita.

Amb un simbolisme paregut i que connecta amb la mateixa etapa de la vida (la de la maduració), copsem els missatges del poema “Per molts anys, Marga” (p. 90):

“Seixanta anys de maduresa

de constant dedicació,

superant tots els obstacles

amb un somriure o aflicció.

 

Però en la llum de cada albada

trobes l’ànim suficient,

la confiança és aflorada

assolint l’enfortiment.

 

Que el vigor i l’energia

dels que estem aquí reunits,

tot gaudint en harmonia

ens mantingui sempre units”.

 

 

Per consegüent, ens trobem davant una dona més aïna creadora de la seua vida, amb espenta, amb esperança i amb fortalesa i, possiblement, amb capacitat per a influir en persones acostades (l’aflorament de què parla l’escriptora de Monistrol de Calders).

En una tercera composició, “Per la nostra neboda” (p. 143), que enllaça amb els cinquanta anys d’una dona, apareix la plenitud de la vida i que encara té esperit juvenil:

“fas cinquanta primaveres

i en tindràs record especial.

 

Cada dia una llum nova

cada dia un nou trepig,

cada dia una experiència

acompanyada d’un desig.

 

(…) Et dediquen els teus oncles

amb amor un petit vers”.

 

 

Finalment, hem considerat adient incloure versos del poema “Bon Nadal i Feliç Any Nou”, en què la poetessa trau característiques que tenen a veure amb el matriarcalisme, com ara, signes de lligam amb la terra i amb el folklore tradicional com també detalls propis d’aquests Pobles, com ara, les reunions i la preferència per la concòrdia realista:

“desperta la terra amb pas decidit.

 

S’emplenen els dies de fred i de gebre

avançant per Nadal amb un pas de pardal

i per Sant Esteve amb un pas de llebre

remarquen les dietes de l’any natural.

 

Són dies de festes, d’unions i trobades

és temps de tendresa, és temps d’estimar,

és temps de regals, delectant les mainades

gaudint dels moments que vent s’endurà (…)

que hi hagi avinença sense desacords,

cuidant els valors que inspiren confiança

i unint la família enllaçant tots els cors”.

 

 

Com a aclariment, direm que la visió matriarcalista aprova la família, entre d’altres motius, perquè no és considerada com un grup en què u (el representant en cap) exerceix la seua autoritat, fins i tot, de manera coercitiva, sinó dialogant, escoltant els més jóvens i els més vells, no sols els de la seua generació o bé els d’una edat més semblant. Aquest fet, poc o molt, ens l’han reflectit bona part dels comentaris relatius a la psicologia i a la pedagogia en aquest col·lectiu i, com ara, en persones del mateix barri o de la contrada i amb qui es constituïa com una trama de colors diferents però en harmonia entre ells.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Aplec de poetes, agraïment a patrocinadors literaris i a la terra

General, , , , , , ,

Prosseguint amb la literatura matriarcal en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, la captem, com ara, en el poema “Al Pere Feliu” (p. 62), escrit en el 2003. Com diguérem sobre uns versos anteriors, Pere Feliu fou un promotor de la cultura popular, en aquest cas, mitjançant trobades poètiques en Artés (una vila de la comarca del Bages), ací, la que feia quinze:
“Artés té una porta que sempre està oberta

un cop cada mes al Casal estimat,

recull d’emocions que el poeta desperta

somnis d’un raïm que fa anys que és plantat.

 

El seu capdavanter treballa i s’afanya

que tot continuï en ordre i bon grat

amb fermesa i coratge el seu raïm guanya

i broten tanyades d’un cep esporgat.

 

Vint-i-nou de juny i avui és sant Pere

i el nostre president celebra el seu sant,

i volem que ens acceptis noble amic Pere

aquest bon obsequi que tens al davant.

 

Celebrem-ho tots junts amb franca harmonia

I amb gran acollida d’amics i companys”.

 

 

Una de les coses que copsem en aquests versos és la semblança entre el raïm i que cada persona és un gra del penjoll. A més, un agraïment a un escriptor que, com aquell qui diu, estimula a la poesia i a celebrar aplecs literaris. Com a tret simbòlic, el raïm representa l’úter, la matriu i creix cap a la terra i, així, cap a lo terrenal, cap a lo maternal, detalls que empiulen amb el matriarcalisme.

A banda, l’autora trau l’orde, el fer les coses de bon gust, la rectitud, l’atreviment i l’espenta que, com el raïm que fructifica, genera noves esperances (les tanyades). I ho fa emprant vocabulari del camp.

Finalment, connectant amb la tradició matriarcal, trobem l’honradesa, la bona avinença, el bon cor, la consonància i l’actitud oberta i receptiva.

Enllaçant amb aquesta reunió, la primera de les quals tingué lloc en 1988, figura la composició “Al Raïm de Poesia” (p. 77), en la mateixa obra:

“El Raïm de Poesia

ja compleix vint-i-cinc anys,

resplendent amb harmonia

l’amistat de bons companys.

 

Cada fruit una saviesa

cada gra un nou rebroll,

estan plens de fortalesa

tots plegats fent gran manoll”.

 

 

Per tant, aquest acte és com un intercanvi (cada u aporta al col·lectiu i, en acabant, en rep): saviesa, creativitat (els rebrolls), força d’esperit i…, de rebot, es genera una confiança mútua.

Altrament, l’escriptora comenta que

“Són molts anys fent caminada

enriquint coneixements,

cada mes hi ha una trobada

compartint els sentiments”

 

 

i podríem dir que defensa el sentiment de pertinença a la terra, lo tel·lúric (en aquestes línies, com si fos un empelt amb la mare, amb una mare que afavoreix el desenvolupament creatiu dels fills):
“Un gresol ple de poemes

(…) Car tenim la Raïmera

arrelada al sòl d’Artés,

un escut, una senyera

i una via en nou progrés”.

 

 

Al capdavall, llegim els versos

“Per molts anys i una abraçada

per aquest formós jardí,

pels cinc lustres de florada

que engalana el vell camí”

 

i, per consegüent, figuren trets matriarcalistes: el jardí que frueix, les flors (com a signes d’esper) i el bon tracte als majors (els camins ja fressats, però, ara, guarnits a través de la creació literària).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Aplec de poetes, acords sota una alzina, la maternitat i la dona tel·lúrica

General, , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra ”Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de l’escriptora de Monistrol de Calders, i en què es plasmen trets matriarcalistes (per exemple, un aplec de poetes), és “Al Niu d’Arts de Parets” (p. 52). En primer lloc, direm que té a veure amb uns actes (el “Niu d’Art Poètic” de Parets del Vallès) i que fou escrit en el 2012:

“Curulla de brots de nova tanyada,

ramells de poncelles d’humil pensament,

avui celebrem en aquesta diada

la festa del goig i del sentiment.

 

Ja fa vuit anys, vau emprendre volada,

com aus voladores cercant vostre niu,

el grup de NIU d’ART a Parets fa niuada,

amb el bon suport, d’en Pere Feliu.

 

Tots som germans en aquesta nissaga,

units per la força del novell caliu,

esclat d’emocions de belles paraules,

on un mira l’altre a veure què hi diu.

 

Que visqueu sempre en dolça harmonia,

unint vostres llaços d’amics i companys,

us desitgem el RAÏM DE POESIA,

salut, benaurança i per molts anys!”.

 

 

Així, en començar, exposa una esperança que podem connectar amb el simbolisme de la infantesa, de lo que s’inicia (la nova tanyada) i amb la senzillesa del xiquet (per la seua disposició a aprendre a partir de lo que rep de fora, dels altres).

A més, inclou la consolidació i el mecenatge que els dóna en Pere Feliu, un poeta d’Artés (el Bages), cofundador i president del grup “Raïm de poesia d’Artés”, com posava l’entrada “Niu d’Art homenatja Pere Feliu en el 17é aniversari de l’entitat” (https://www.somparets.cat/noticia/3838/niu-dart-homenatja-pere-feliu-en-el-17e-aniversari-de-lentitat), publicada en la web “SomParets” el 15 de febrer del 2010.

Igualment, trau el tema de la confraternitat i dels punts en comú (l’interés per la poesia i per la confiança entre els membres del grup, puix que s’escolten entre ells i, així, estan oberts a la part literària i a lo que transmeten els versos d’altri).

Per això, remata amb fe en la dolça avinença entre els escriptors, mitjançant els lligams i, àdhuc, a través dels empelts que poguessen sorgir fruit d’aquesta trobada literària.

En altres paraules: la poetessa no reflecteix unes línies en què el gai saber semble una cosa de persones molt lletrades, allunyades del Poble o, fins i tot, adinerades i que miren de dalt a baix, ans de gent amb un esperit acollidor i en pro de la creativitat del conjunt.

Continuant amb l’amistat (ací, en una composició dedicada a una alzina), hi ha “Per l’Anita” (p. 57), en què es mestallen el sentiment de pertinença a la terra, la natura (l’alzina, u dels arbres simbòlics de la tradició comunalista i de la matriarcalista, perquè celebraven moltes reunions i pactes molt a prop o bé a sota) i el paper de la mare (representada, com en moltes cultures, per lo arbori), diu que

“Al Pujol hi ha bella alzina

que fa enllaçar nostra amistat,

alegre i majestuosa,

dóna goig ser al seu costat.

 

Cada cop que el vent la gronxa,

parla el cor, parla la ment,

seus brogits són un murmuri,

de la veu del sentiment”.

 

 

És a dir: capim una mare atenta i que respon als altres i al món exterior, que hi està en nexe, que no hi és aliena.

En eixe seny, l’autora agrega que

“Seva veu, el seu guiatge,

records plens d’estimació,

emparant-nos amb coratge,

amb valor i protecció.

 

Seva arrel sigui esperança,

per saber trobar la pau,

seva soca la confiança,

per estimar sota el cel blau”.

 

 

Per consegüent, com més va, més, es reflecteix el simbolisme vinculat amb lo maternal: la mare educadora dels fills, la dona evocadora i que estima fills, familiars, néts i més, la mareta que fa de sopluig, la maternitat unida amb l’espenta i amb la valentia.

I, òbviament, el lligam entre la dona, la terra i les arrels: només amb arraïls en bon terreny i amb el tronc que, al capdavall, fa possible que isquen fulles o, fins i tot, flors, prossegueix una vida amb esper i, així, amb el cel blavós, el mateix que comença a albirar-se arran de l’arribada de la primavera.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i política per l’harmonia i per la germanor

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, es reflecteix, per exemple, en la composició “Nadal d’incertesa” (p. 155), escrita per al Nadal del 2017, un any en què s’havia celebrat en Catalunya un referèndum sobre la independència i que, un mes després, passaria a ser l’inici de l’empresonament de polítics catalans i de membres de la cultura, qui, durant uns anys, esdevindrien presos polítics. En eixe seny, la poetessa no és indiferent a la realitat, sinó que, poc o molt, la presenta:

“Com viurem aquestes festes?

amb tristor o amb alegria?

amb discòrdia o harmonia?

ben serè o amb grans tempestes?

 

Faig preguntes cara el vent

pel Nadal que ja s’atansa

tot cercant la recordança

per reviure aquell moment.

 

Són dies plens d’incertesa

per l’angoixa i repressió,

són la gran preocupació

que esvaeixen la fermesa”.

 

 

Per això, en els versos següents, indica que

“Són dies per l’esperança

de tenir un futur millor,

sentir calma i serenor

que ens retorni la confiança.

 

Si una estela brilla al cel

i enlluerna nostra via,

com gresol sigui la guia

fent camí amb goig i anhel.

 

Allunyem dels sentiments

tot allò que ens faci mal,

i gaudim d’aquest Nadal

festejant petits moments”.

 

 

Com podem copsar, el colp de la resposta no dialogant per part del govern espanyol d’aleshores, del partit socialista i d’altres partits, féu que, en més d’un indret de Catalunya, la gent tractàs de centrar-se en el festeig de xicotets detalls (i, amb més motiu, en aplegar les festes de Nadal, en què, entre d’altres coses, apareix el tema de la infantesa, del passat i de la continuïtat de l’esperança en el futur).

En una línia semblant, però un any després (i, altrament, per a Nadal), hi ha els versos del poema “Llibertat presos polítics” (p. 157). Primerament, diré que, un amic que estigué cinc anys de capellà en Xile, en contacte amb la cultura colla, em contava que, en acostar-se aquests dies, en el pessebre parroquial de la zona d’Atacama (nord del país, on residia), posaven detalls relatius a la contrada i a la vida que hi feien. Empiulant amb això, podem llegir que

“Aquest Nadal faré un pessebre

ple d’un munt de rabadans,

amb la barretina groga

i amb pancartes a les mans.

 

La samarra amb la senyera

plena d’ànsies per complir,

l’estel blau per fer drecera

per anar avançant camí.

 

Pastorets i pastoretes

barretines plenes d’or,

enaltiu la confiança

que emana del nostre cor.

 

De genolls davant la cova

exigiu la llibertat,

llibertat presos polítics!

llibertat pels exiliats!

 

Que s’acabi la revenja,

del tracte injustificat!

fruit de la set de venjança

vers un poble esclavitzat”.

 

 

Enllaçant amb aquests darrers quatre versos, caldria evocar que la resposta de la Unió Europea davant el tema de l’esmentat referèndum i de la que prengué el govern espanyol d’aleshores i el que accedí al poder a mitjan 2018 (en part, mercè als vots de partits catalans que es proclamaven independentistes i que preferien una renovació a nivell estatal que podríem interpretar com un exemple de síndrome d’Estocolm, puix que, en primer lloc, no s’exigí que l’aspirant a primer ministre espanyol demanàs perdó, ni fets semblants) afavorien una gestió més pròxima a lo militar (i, així, en nexe amb la cultura patriarcal) que no d’acord amb la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides o, com ara, del dret natural. Pensem que, en el fons, hi havia por política de restar entre barrots.

En ambdós casos, l’actuació anà més aïna acompanyada de valors patriarcals i de rebuig a l’opinió, al pluralisme i a les demandes populars. I tot, tant per part de partits polítics que s’autoproclamaven d’esquerres, progressistes, de la tercera via, etc. com també de polítics de la mateixa corda.

Amb el temps, es veié que, en terres catalanoparlants, els representants de la Corona d’Aragó que, en 1760, presentaren un memorial de greuges al nou rei Carles III, tenien més forjat el sentiment de pertinença a la terra que els del primer quart del segle XXI:

“Humilment demaneu força,

el pas ferm i engrescador!

per deixar d’estar subjectes,

d’un estat dominador!”.

 

 

No debades, remata l’escrit posant que

“Si ens unim en abraçada

per la vostra dignitat,

assolirem la causa noble

que ens dóna legalitat”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Definien el llaurador (pagès)

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com definien el llaurador (pagès)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En el meu mur, el 5 d’abril del 2025 escrigueren “La meva mare, nascuda el 1904, sempre definia els pagesos (o llauradors), com a persones sàvies. Suposo que els havia observats, perquè ella era, d’ençà de molt petita, de Barcelona, malgrat haver nascut a València” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Com a llaurador que sóc, mai he sentit la necessitat de demanar-m’ho. Ni el meu pare (del 1931), ni son pare (l’avi Vicent, de 1885)” (Manuel Asensi), “Per a ells (i per a nosaltres), sempre considerats com a bona gent i treballadors, amants de la terra, generosos i res era seu: els agradava compartir i donar. Jo ho trobo a faltar, ja no en tinc ningú vinculat” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Cultura, tradicions i folklore dels nostres avantpassats catalanoparlants”, el 5 d’abril del 2025 ens plasmaren “La meua iaia deia que eren gent sense diners, que no passaven fam” (Mati Sancho), a qui comentàrem que “Hi havia prou costum de fer barates, intercanvi de favors”; “La meua àvia va nàixer el 1893. Vejam:  l’estalvi era el principal recurs, per si un any la collita no era bona. Això i l’aprofitament de totes les oportunitats per traure el màxim possible. Era una societat agrària i de subsistència, llevat dels senyorets, que eren uns balafiadors i vivien molt bé. Existia més ajuda entre ells i més tracte social” (Ausias March).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 5 d’abril del 2025 posaren “Bon dia i bon cap de setmana, Lluís,

Recordo que, al meu temps de joventut, solia sentit a dir que la terra encega” (Ricard Jové Hortoneda), a qui comentàrem “Perquè fa centrar-se només en la part material de la vida o, fins i tot, evadir-se, com qui no és present”.

Quant a missatges, el 5 d’abril del 2025 i després comentaren “Els vilatans els consideraven com a inferiors perquè no havien pogut anar a escola. Deien ‘ Té llana en es clotell'” (Xec Riudavets Cavaller), “Llaurador: home que anava a l’horta, jornaler. A jornal o per compte propi. Feia totes les feines: sembrar, plantar, regar, esporgar, birbar, collir, empeltar, treballar amb animals (o amb mula mecànica) tant fruites com verdures” (Josep F. Nogués), “L’home que portava l’estimació a la terra i als queviures” (Lydia Quera), “Sí, bé. Era la vida que vivien i, tot i ser masovers estalviadors, no es queixaven. A més, en ser ben bé al centre de la vila, molt a prop de l’església de Sant Feliu, la principal, se’ls tenia una bona consideració. El meu oncle Eudald, qui gestionava ‘La Lliça’, tenia visió d’empresari, no sols de simple pagès. La iaia Maria es ben refiava del seu fill, Eudald” (Nuri Coromina Ferrer), “Mon pare era fill d’una casa de ‘llauradors’ de vinyes del Penedès. No n’hi havia ‘definició’… El llaurador era ‘gent de casa’, coneixedors del temps atmosfèric, de les fases de la lluna, del preny de les conilles, de les èpoques de poda… Coses així” (Joan Marrugat).

Finalment, el 6 d’abril del 2025, durant una visita dels meus pares a ma casa, ma mare em digué “La persona que treballava i vivia del camp: ell i la seus família”.   I mon pare digué “Llauro!” (amb què feia referència a aquest mot, el qual, més d’una vegada, es treia en seny despectiu cap al camp i cap a les zones rurals per part de gent prepotent de ciutat i que, sovint, desconeixia la realitat camperola).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la castanyera, l’arbre i masos acollidors

General, , , , , ,

Continuant amb el sentiment de pertinença a la terra en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, el copsem en el poema “A l’escola l’Esqueix” (p. 81), en què diu que,

“Caminant per bon terreny

travessant rius i muntanyes,

he vingut des del Montseny

per portar-vos les castanyes.

 

Terra plena de boscúria

terra de grans castanyers,

molts traspassen la centúria

de cent anys d’arbres fruiters”.

 

 

Com podem veure, la poetessa considera bona la terra on viu i la natura que hi ha en el territori.

Igualment, escriu sobre una de les festes tradicionals més populars de Catalunya, en aquest cas, vespres de la festivitat de Tots Sants (1r de novembre): les castanyes i la figura de la castanyera (sovint, presentada com una velleta).

A banda, així com, per una banda, fa un homenatge a l’anciana i, de pas, als majors, per una altra (i amb molt d’encert), els connecta amb el simbolisme maternal i femení de l’arbre (ací, àdhuc, en plural, centenaris i, com aquell qui diu, arrelats).

Tot seguit, indica on viu i apareix el tema del mas (u dels trets representatius de Catalunya) i, de rebot, empiula amb lo tel·lúric:

“Casa meva és Mas Romeu

un cim de les Guilleries,

i el meu gat en Marrameu

vora el foc fa letargies”.

 

 

Adduirem que l’escriptora agraeix que la conviden i una de les primeres coses que fa és enllaçar amb els xiquets de lo que podria ser un llogaret. Per consegüent, la relació poetessa / mare / terra és manifesta i ella farà bona avinença amb els nadius (una manera de ser agraïda):

“He arribat de convidada,

una festa heu preparat,

vull conèixer la mainada

en aquest petit poblat”.

 

I, com si fos de manera natural, la velleta respon que

“El cistell ple fins la nansa

del bon fruit del castanyer,

us el porto amb alegrança

pel seu gust molt llaminer”.

 

En altres paraules, captem un donar i rebre entre la castanyera i els qui l’han acollida.

Finalment, amb la festa en harmonia,

“La foguera preparada

paperines i paquets,

per fer bona la vesprada:

castanyes i panellets”.

 

 

Una altra composició en què capim el sentiment esmentat, i que figura en el mateix llibre de la poetessa de Monistrol de Calders, és “L’estel d’aquest Nadal” (p. 151), en què posa

“Un estel a la senyera

resplendeix aquest Nadal,

quatre rajos d’esperança

per tenir un país com cal.

 

Un poble que sigui lliure

al govern li demanem,

en un món pròsper i noble

és l’anhel que tots volem”.

 

 

Afegirem que, en aquests versos, l’esperança va unida al desig de llibertat… en companyia de la noblesa, un detall que podem relacionar amb el matriarcalisme.

És més: en acabant, exposa unes línies que podrien evocar-nos eixa Catalunya en què la mare no deixa caure cap dels seus fills i els fa valença:

“Que no hi hagi rics ni pobres

la fortuna compartir,

garantint el plat a taula

i un bon sostre per dormir”.

 

 

Altrament, apareix el tema de l’amabilitat, del bon cor de la gent i del desig de confraternitat:

 “Que la gent sigui afable

que en els cors hi hagi bondat,

assolint pau a la terra

respectant la llibertat”.

 

 

Finalment, Rosa Rovira Sancho escriu sobre la confiança en el Poble, en l’esdevenidor i en el projecte de vida de cada u:

“El Nadal ens duu la màgia

i un propòsit per complir,

i el valor de la confiança,

de poder-ho aconseguir”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Demanaven opinió als fills i als néts

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿demanaven opinió als fills i als néts? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes i bon cap de setmana,

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En el meu mur, el 4 d’abril del 2025 i posteriorment posaren “No, que jo sàpiga” (Maria Galmes Mascaró), “No. Pel que M”explicaven! A casa, feien i desfeien elles… i prou!!!” (Encarnació Sánchez), “Si. No sempre, però, quan tenien dubtes, suposo que sí. A casa, era com una cosa natural…” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “A casa, sí. En el vestir, la mama i, sobretot, a m i a la iaia (qui era de la seva mare). I, en les despeses, en les vacances,… En tot, érem una gran família i molt oberta. Orgull de ser-hi. Ho compartíem tot” (Montserrat Cortadella), “No ho sé. L’àvia, no ho crec. La mare, NO” (Anna Babra), “Elles decidien. El pare i els avis no deien res. Elles feien el possible per a guanyar-se la vida. L’època era molt més difícil que no pas ara” (Ramona Ibarra), “Mentre vivia el marit, ni fills, ni néts havien de dir res.  Quan la mare restava sola, era el fill gran qui prenia les regnes de la mare. Encara ara, quan les mares / àvies resten soles, els fills comencen a actuar com pares” (Maria Rosa Cabirol), “La meva mare no demanava opinió a ningú. Ella era com un capità general ‘con mando en plaza’. El meu pare la deixava fer. Quan es va restar sola, ens les va fer passar negres. Jo, per sort, no tinc el caràcter de ella: m’asemblo en tot al meu pare” (Montserrat Carulla Paüls), “No!” (Maria Àngels Pijoan), “Jo diria que no. Els rols estaven molt ben definits i no sempre, amb els fills grans, això canviava. Depèn del grau de masclisme existent dins el nucli familiar que, en una societat catòlica, era fonamental” (Maria Dolors Franquet Calvet).

En el grup “Paraules, refranys cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 4 d’abril del 2025 plasmaren “Bon dia, Lluís,

No: les padrines només feien lo que deien els padrins” (Contxi Enjuanes Carrera).

En el grup “Records del nostre passat“, el 4 d’abril del 2025 escrigueren “NO!!!” (Xavier Cristòfol Mas).

Quant a missatges, el 4 d’abril del 2025 i posteriorment ens respongueren “Unes vegades, sí, sobretot, quan eren coses legals o socials (quan el problema era gros o bàsic i repercutia en la família). Però, la major part de les decisions, les prenien els adults i la dona era la que tallava l’abadejo a casa i es comptava amb ella. Les decisions de les dones solien ser ‘sagrades'” (Joan Colera), “La resposta a la que d’avui és ‘No, que jo recordi'” (Rosó Garcia Clotet), “No ho crec, però sé que la meva avia tenia un gran respecte per la seva mare i que tot i sent vídua i mare, tenia molt control sobre ella” (Maica Pérez Amador), “Sovint, a les filles, sí… Als néts, no” (Joan Marrugat), “Als fills, sí, crec que sí, per l’àvia paterna, que es cuidava de l’empresa familiar de transports. Puc afegir que el telèfon de l’empresa era a casa seva, quan encara quasi ningú no en tenia, i era ella que responia. Ho tenia a la seva cuina” (Lucila Grau), “L’àvia paterna Carme, ho dubto. Era molt ella, pel que m’han explicat. Pel que fa a l’àvia Maria, materna, en restar vídua molt jove, el seu fill gran Eudald va ser el suport de la casa de pagès: era qui ho gestionava, tot i també feia les feines de pagès” (Nuri Coromina Ferrer), “De fet, tot el que era una novetat a quelcom, per fer o no. Opinar, junts, sempre” (Lydia Quera), “La meua iaia,…NO.

Ma mare, SÍ. Per a certes coses, sempre demanava: si m’ agradava la roba que anava comprar- me, les sabates; si m’agradava el menjar, anar a l’escola, etc.” (Carmen Mahiques Mahiques), a qui, tot seguit, responguérem que “És una altra manera de tenir present els altres”

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

La tendror, la pau i la infantesa en els Pobles matriarcalistes

General, , , , ,

“La infantesa i la pau, la tendror i l’alegria de viure”. Comentaris en relació amb versos del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)” i amb el bon cor dels xiquets.

Connectant amb aquests darrers versos de Rosa Rovira Sancho, en què apareix molt la tendror en nexe amb els nens, el 2 d’abril del 2025, després d’haver-los enviats (junt amb uns comentaris) per correu electrònic, rebérem escrits que, al capdavall, ens portaren a dir “he considerat adient incloure aquest tema per a l’estudi sobre el matriarcalisme”.

Així, Nuri Coromina Ferrer, de vesprada, ens reportà amb uns mots sobre una tia seua:

“— M’explicava que la seva mare, la Marieta, que va deixar empremta entre els seus, sempre deia:

‘El temps de la cria és el temps de l’alegria‘”.

I, tot seguit, li posàrem:

“—  Jo, quan millor ho he passat, ha estat en relació amb els xiquets. I, si no ho són, quan em relacione amb els altres com si ho fes amb un xiquet o bé amb un nen de pocs anys.

En eixe seny, un històric mestre [, Pere Riutort], quan, el 23 de març del 2020 parlàrem per telèfon i li traguí que el meu joc preferit era volar un catxirulo, em vingué a dir que jo era un adult que encara conservava el nen (‘Com un xiquet! Però un home volant-lo’, com indiquí en el meu diari personal). 

I, a l’any següent, em comentava: 

‘—Tu has quedat com un xiquet, que és la grandesa més gran que es té: la grandesa, la sinceritat i el cor net d’un xiquet’ (sic).

Per això, com hauràs vist, vos done molta llibertat i, això sí, una de les poques coses que exigesc és realisme (que toqueu els peus en terra) i honradesa”.

De nit, ens entraren unes paraules de la poetessa de Monistrol de Calders:

“— Moltes gràcies per les teves paraules, tan encertades…

Sempre endavant” i, altra vegada, unes de Nuri Coromina Ferrer:

“—Cert: costa trobar persones que encara sàpiguen gaudir amb coses senzilles, com quan de petits”.

El 3 d’abril del 2025, una de les persones que més participà en la recerca (qui, de xiqueta,  rebé una educació matriarcal molt important), Montserrat Cortadella, ens escrivia en un missatge: “Llàstima, que no queda res de tanta amor” i li posàrem “Sí que en resta, encara que hi ha molts polítics amb poca vergonya, Montserrat. Mentrestant, fem el bé”. Llavors, ens adduí “Fer el bé, per descomptat”, mots que tenen a veure amb part de les seues vivències.

El mateix dia accedírem a l’entrada “6 exemples de societats matriarcals” (https://www.racocatala.cat/forums/fil/184144/6-exemples-societats-matriarcals), publicada el 17 de març del 2014 en la web “Racó Català”, la qual resultava d’una traducció que havia fet pirata1714. Com a fets que enllaçaven amb l’estudi sobre el matriarcalisme, deia que una antropòloga i etnològa dels Estats Units, “Margaret Mead va estudiar durant anys diferents tribus de Nova Guinea. En destaca aquestes (any 1939):

-Els Arapesh

Només hi ha un sol patró de conducta per a ambdós gèneres: importància per a ambdós en les tasques relacionades amb cuidar els nens, animals i plantes. Consideren que la solidaritat, la cooperació i la tendresa són els millors valors de l’ésser humà; i els agressius i competitius estaven mal vists. En resum, tots compartien valors que, en la nostra cultura [occidental], es consideren femenins”.

Agregarem que l’afecció apareix en moltes rondalles recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932) i en obres d’altres folkloristes nascuts en el segle XIX, bé hòmens, bé dones. I, a més, en molts escrits que ens plasmaren sobre dones catalanoparlants d’arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920.

En eixa línia, el 27 de gener del 2021, Montserrat Cortadella, en el seu mur, exposava que “Les persones són com maletes: unes, plenes de bons desitjos, de bones vibracions, d’empatia, d’humilitat, de saviesa, de coratge, de tendresa. Plena a vessar.

D’altres, totalment buides: res de res de tot l’anterior. Però sí plenes d’estupidesa, de supèrbia. I ara ja comença a abundar la maldat i en gent massa jove”.

Finalment, direm que hem copsat una major presència del carament en persones que estan molt en contacte amb la natura, que la tracten bé i que, com si fos la mare que connecta amb el fill, atorgant-li prou llibertat creativa, amb paciència i oberta als seus punts de vista i a tot lo que els comente, a les seues propostes, etc., és a dir, com qui es posa en la pell de l’altre abans d’opinar o, com ara, d’escriure-li.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La infantesa, la tendror, el bon cor i l’humanisme en els Pobles matriarcals

General, , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, i en que apareix la infantesa, és “Bones festes de Nadal” (p. 150). Així, indica que, com la mare que acull el nen,  

“Quan arriba la vesprada

s’atansa la fosca nit,

el coixí serà la guia

per atendre l’esperit.

 

El Nadal ja és a la porta

la mainada està esperant,

la il·lusió de la infantesa

fa esvair el desencant.

 

Fem Tió a Catalunya,

perquè te fama de valent,

perquè a cops i garrotades,

satisfà tota la gent.

 

Els pastors amb barretina

pel pessebre es van movent,

fins que arriben a la cova

cadascun amb un present”,

 

dons que cedeixen al Nen Jesús (ací, símbol dels nadons i dels xiquets) i, de pas, consideren positivament els més petits, en aquest cas, molt en nexe amb la mare (representada per la cova).

A banda, en acabant, l’autora posa que

“Les manetes estan buides

però amb el cor ple de bondat,

les samarretes porten plenes

de goig i felicitat”.

 

Com podem veure, els nins aporten als altres l’esperança, el bon cor i la joia de viure i, a més, els acull el proïsme.

En eixe seny, en una composició posterior, “La tendresa del Nadal” (p. 153), l’escriptora diu

“Serralada endiumenjada

en els cims del Pirineu,

amb mantell de porcellana

de blancor i de fina neu”.

 

Cal dir que la color blanca representa la innocència, la bonhomia, el cor net, detalls associats als nens i a la flor de la vida.

Altrament, escriu que

“Vénen festes de família

vénen dies de trasbals,

la mainada està contenta

car, són dies especials”.

 

No debades, afig que

“Es comença a fer el pessebre

amb somriure angelical,

la il·lusió de la infantesa

torna a casa per Nadal.

 

No es pot perdre la tendresa

no es pot perdre l’emoció,

que ens retorna la confiança

de viure en un món millor”

 

i, així, dedica als xiquets una part molt important dels versos, fet que enllaça amb la literatura matriarcalista.

Unes altres línies que empiulen amb la primera fase de la vida humana en terra i que trau la poetessa de Monistrol de Calders són de l’acròstic “El Rei del Nadal” (p. 154), en el mateix ramell:

“Amor per la vida

en el seu voltant,

no volia guerra

ni plors, ni espant.

 

Defensor del deure,

de la llibertat,

i sense fronteres

per la humanitat.

 

Anhel de mainada

desig dels infants,

són festes que alegren

a petits i a grans.

 

L’Estel que il·lumina

de dia i de nit,

i ens dóna confiança

al nostre esperit”.

 

 

Per consegüent, Rosa Rovira Sancho trau detalls que solen anar units als petits i, igualment, als Pobles matriarcalistes, com ara, 1) l’amor per la vida, 2) que no fomenten les guerres, ni les baralles, 3) la disposició a conhortar i a fer valença, 4) la unió entre deures i llibertats (les persones lliures es fan càrrec de les seues vides i no les deleguen), 5) l’interés pels altres i pel bé de la Humanitat, 6) el fet que acullen de bon cor els minyonets i 7) el somriure, tantes vegades simbolitzat en els xiquets i en l’àvia que narra una rondalla o una vivència al nét.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)