Arxiu mensual: desembre de 2024

Padrines amb molta espenta, fortes, que deixen empremta i senzilles

General, , , , , ,

Una altra entrada en què captem trets sobre la dona en la família tradicional catalanoparlant és “Homenatge a la padrina” (https://blocs.mesvilaweb.cat/mba4639/homenatge-a-la-padrina), publicada en el blog “Des de l’exili” el 22 d’octubre del 2009. Així, comenta que la padrina, una dona amb noranta-nou anys, a pocs mesos de fer-ne els cent, tenia molt a veure amb la cuina i amb la casa del poble en Montroig del Camp, en què, quan eren petits, sempre aprofitaven per a fruir amb animalets, amb altres xiquets i, com el narrador indica, per a connectar “Les olors dels temps antics amb els de la modernitat que arribava”.

Entrant en com era l’àvia, escriu que “La padrina no va tenir una vida fàcil, com la majoria dels catalans que varen viure la guerra i la postguerra. Ella era filla, junt amb altres dues germanes, del que abans s’anomenava un home de bé. El meu besavi, de ca la Torra, va marcar molt el caràcter de la padrina i, de retruc, el del meu pare (…). El besavi de ca la Torra (…) era una persona molt respectada i estimada i tothom li demanava parer per resoldre els problemes entre la gent del poble. Malgrat ser d’idees republicanes, en acabar la guerra, no va ser denunciat per ningú i no va haver d’exiliar-se”. Resulta interessant que, en una família, hi hagués lo que es deia “un home de bé” i que li deixàs empremta, ja que es tractava d’un tipus de mitjancer de què ens han parlat i que, com ara, trau el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez.

De fet, més avant, afig que, “el meu besavi de ca la Torra, els meus padrins sabien que, si el padrí es presentava a files, el matarien per ser de dretes l’endemà d’allistar-se. Per això, conjuntament amb el besavi, varen urgir un pla” i feren possible que se salvàs.

Quan passa a la postguerra, reflecteix part del caràcter i de la manera de ser de l’àvia: “La padrina tenia molta empenta i era la que sempre obligava al padrí a dur a terme les idees que ella tenia. El padrí era un home intel·ligent i llest, però, sense l’empenta de la padrina, no hauria aconseguit ni la meitat del que va fer. Gràcies a la padrina, les idees del padrí varen donar el seu fruit.  

La padrina no era gaire afectuosa, sempre estava enfeinada, portant la casa, les gallines o cuidant la finca, mai va tenir temps per poder-s’hi dedicar amb els fills, néts i besnéts. Però jo sempre recordo que els seus ulls blaus em reien quan em mirava amb aquella cara endurida per la lluita de portar endavant la família durant la guerra i la postguerra, mentre em deia:
‘Estàs fet un xic fadrí!!’”. Per consegüent, altra vegada ens trobem amb dones que la dedicació a la família i als altres anava més bé encaminada amb fer que anassen avant, que es mantinguessen forts. Igualment, encara que no destacassen per la seua amabilitat, això no els impedia reforçar els néts, encoratjar-los, en aquest cas, empiulant l’edat amb la superació (el nét fadrí, jove, vigorós).

Prosseguint amb l’entrada “Homenatge a la padrina”, algunes persones exposen uns comentaris que aporten informació interessant que enllaça amb el matriarcalisme; i ho fan, en bona mesura, amb intenció de conservar el lligam entre els membres de la família. Com a exemple, Montse, d’alguna manera, escriu sobre la influència de l’àvia: “us haig dexplicar dels records que en tinc, d’aquella època de infantesa; sí: els tinc aquí palpant-los cada dia. Per mi, no són solament de la infantesa, ja que m’he quedat sempre, aquí, al poble. Abans, creia que m’havia perdut moltes coses al quedar-me aquí. La vida, així, ho ha portat. (…)

Tots portem dintre nostre una mica d’aquesta força de la padrina i del padrí (…) El que sí m’agradaria comentar és [ que, ] amb la senzillesa que vivien, portaven una vida molt austera, cosa que, cada vegada, valoro més en la meva pròpia vida. Al venir a viure aquí, de seguida, vaig impregnar-me d’aquesta sensació: no hi havia quasi endolls, guardaven coses impensables per nosaltres (pots de vidre a manta, bosses de plàstic…), tenien lo just i necessari per viure… i això que no els hi faltava res. Avui dia, ho tenim tot i encara tenim la sensació que ens falta alguna cosa: ‘Si tingués allò’ o ‘Si pogués anar a tal lloc’…; no ens conformem en res. En fi, va bé pensar, de tant en tant, que no necessitem tant per viure i que també es pot ser feliç; potser ho dic perquè realment no ens falta res”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat al marit, amb molta espenta i transmissores de tradicions

General, , , ,

Un altre escrit que hem triat per a aquest punt és l’entrada “116 cartes d’amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa” (https://mariabruguera.blogspot.com/2017/06/116-cartes-damor-la-memoria-dels-avis.html), publicada per Maria Bruguera Martí en el blog “Històries de Palafrugell. Recuperació d’històries sentides de Palafrugell i rodalies”. Primerament, diu que, “De vegades, la vida et dóna la possibilitat de conèixer a persones que et poden marcar sempre. Jo no vaig tenir la sort de conèixer a l’avi Paulí, però sí a l’àvia Lluïsa i, a través de la meva mare (la filla gran dels avis), la descoberta que la vida, la pots modelar a la teva mida i extraure’n el més bell d’allò més diminut”.

Més avant, comenta que “Parlar amb l’àvia era com obrir un llibre ple d’història; d’històries de guerra, de post-guerra, de fam, de misèria i de supervivència, però també de costums estranys. ‘–La major diversió de joventut eren les festes anuals en honor als patrons: el vot de la vila o la processó de les cuques de Sant Sebastià, les festes del barri de Santa Margarida i les de Santa Rosa de Llafranc’… M’explicava, mentre els seus ulls es perdien en l’abisme del record. Però, quasi mai em va parlar de l’avi Paulí”.

Com podem veure, l’escriptora plasma que la dona (sa àvia) era qui més li parlava sobre la història i sobre vivències com també que li transmetia saviesa i folklore relacionat amb el poble. A més, captem que hi havia festes en record d’èpoques difícils que s’havien superat (possiblement, aquest és el significat de la processó de les cuques), de barri i una santa vinculada amb el poble.

Quant al fet que sa padrina a penes parlàs sobre l’avi (qui havia hagut d’anar a la guerra), hem trobat casos en què les dones (o altres familiars) preferien no tractar-lo.

També copsem que, amb motiu de la contesa, l’àvia, “Com la majoria de les dones que varen haver de viure la guerra soles amb familiars a llur càrrec, va resultar ser molt espavilada; va aprendre ràpidament l’ofici del bescanvi i de com fer mans i mànigues per trobar menjar: ‘-Al davant de casa, hi havia una fleca (…) i, de tant en tant, la mare em manava a comprar-hi un pa negre, tot i que sempre hi havia moltes cues i la gent sempre em passava al davant’. M’explica la meva mare, que, aleshores, només tenia set anys”.

Tocant el tema de com eren els dos avis, escriu que “L’avi era molt actiu, afectuós i juganer, però també tenia força geni. (…) i l’àvia, sempre al seu costat, li donava suport en tot i, a més, feia de modista”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Àvies rectes, dolces i amb bona avinença i avis lligats a la terra

General, , , ,

Una altra entrada que toca el tema de la família catalanoparlant, i que consideràrem interessant, és “La meva àvia Montserrat” (https://calaixdecontesblog.wordpress.com/2020/01/29/la-meva-avia-montserrat), la qual figura en la web “Calaix de contes”. Entre d’altres coses, diu “La meva àvia materna va nàixer el 1893 i va morir el 1975 a 82 anys. Va ser la tercera criatura del matrimoni i la primera noia. (…) Tocava molt bé el piano, igual que els seus dos germans, i, en algunes fotos de jocs florals de la ciutat, està entre les guardonades. També era molt delicada i aficionada a fer puntes al coixinet. Era una bona jugadora de tennis i solia fer els partits al jardí de Can Surroca (…). Allà es reunien sovint uns quants amics i és allà on potser va conèixer el meu avi.

Als meus avis materns, els dèiem els papàs de Badalona”.

En acabant, posa trets de la padrina: “La meva àvia era molt serena, justa i sabia estar sempre al seu lloc, no perdia mai els papers. Amb la cara, ja veies que allò era blanc i que, senzillament, no canviaria de color; si es deia que no, era que no, sense més i en veu baixa. I jo, per dintre, aprovava que fos així, no sentia mai que les seves decisions fossin injustes”.

A banda, la narradora comenta que se sentia en un ambient acollidor i còmode: “Hi vaig viure molt bé, a casa els papàs de Badalona, i em sentia estimada, cuidada i confortable. Era una casa amb caliu, on no es descuidaven mai del meu pa amb xocolata a l’hora de berenar. Vaig passar-hi llargues temporades: la meva mare diu que l’àvia li demanava que em deixés anar a casa seva. Ho he sabut de gran i m’ha agradat. No m’ho havia imaginat mai i, ara que ho sé, revisant les fotos, que n’he trobat moltes, m’he fixat que, a totes, pràcticament a totes, la meva àvia em té agafada, d’una manera o d’una altra. I, tenint en compte que érem set germans i ella nomes tenia dues mans, són molts punts a favor meu”.

Igualment, copsem el sentiment de pertinença a la terra, el lligam que hi havia en la família, fins i tot, entre persones que tenien estudis universitaris: “Durant la meva infància, els papàs i jo vam tenir l’afició comuna pel camp i els viatges. A Canyet, tenien horts —jo encara els cultivo ara— i oliveres, vinyes, ametllers, garrofers, un cavall, figues, i moltes panotxes que recordo, com any rere any, pelàvem i com ens divertíem posant-nos cloves al cap i a la cara. (…) El meu avi, tot i ser metge i anar amunt i avall tot el dia, va tenir el desfici de posar una granja. M’agradaven molt”.

Altra vegada, ens trobem amb un exemple de bona avinença entre avis, pares i néts.

A més, afig un fet comú fins als anys seixanta del segle XX, en moltes famílies catalanoparlants: tres generacions vivien en una casa, una situació que afavoria no sols el vincle entre totes tres, ans que hi hagués una educació entre ells, la qual, en el cas dels infants, els facilitava respondre amb saviesa en la vida. Així, escriu que, “A casa els meus avis, hi vivien els meus oncles, que em portaven entre 15 i 20 anys i feien la seva. Jo aprenia molt de les converses, dels comentaris, dels amics i, sobretot, de com comportar-me, perquè no paraven de dir com havia de menjar, de parlar i de fer. Em vaig fer gran sota la seva influència.

(…) Quan venien amics de visita, que llavors era molt comú, i parlaven del que els feia mal, tots aguantàvem la respiració a fondo sense dir res, perquè sabíem que allò incomodava l’avi”.

Quant al tema del padrí, indica que “era el meu avi qui era així de radical, però la meva àvia no li ho qüestionava. Era més dolça i menys visceral, però també era severa. Ara bé, quan havia dit una cosa, mai més la repetia, no et retreia mai res; el que ja estava fet s’havia acabat”. Això sí: recta, però que no alçava la veu.

A més a més, escriu que, “Una vegada, a principis de vacances d’estiu, acabat el col·le, vaig demanar d’anar al cine amb les meves amigues. Em van dir que sí, em van donar els diners i tot va anar bé. L’endemà vaig tornar-ho a demanar i em van dir que no, que ja hi havia anat. ‘–Però, a les meves amigues, sí que els deixen’, vaig dir… No era el mateix uns pares joves i que entenien que la nena estava de festa, que uns avis poc habituats als capricis dels adolescents. Al final, van pagar la meva entrada entre totes i cap al cine.

(…) Amb el temps, i, a poc a poc, vaig deixar d’anar a casa els avis amb tanta assiduïtat. (…) Vaig tornar sovint a casa els avis, al cap d’uns anys, quan els meus fills ja anaven a l’escola, i molts dies, anant cap a casa, passàvem a berenar i xerrar una estona amb ells. Continuaven tenint un jardí gran amb una tortuga i moltes plantes, arbres i flors, un soterrani ple de rampoines i antigalles i un pati de pedretes de colors que sempre anaven a parar a les butxaques dels nens. Tot això els enamorava”.

Finalment, addueix que “Va ser una tarda d’aquestes que donàvem el berenar als nens amb una cullereta, mentre estaven asseguts en una trona, que l’àvia em va explicar que es recordava quan donava el sopar a la Trinidadeta, la seva filla petita, quan estava malalta i no tenia gana. Ella l’animava dient: ‘—Va, una culleradeta més’, i la nena va dir: ‘-No en vull més, aquesta culleradeta dona-la als angelets’ i els ulls de l’àvia se li van envidriar”. 

Cal dir que el 1r de desembre del 2024 rebérem un missatge de Montserrat Cortadella (nascuda en 1948 i que havia rebut una educació matriarcal), en què deia “Una bona història. Em sento reflectida, una vegada més, en moltes coses”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)