El 25 de desembre del 2024, amb motiu de la festivitat del dia de Nadal, cercàrem informació sobre Nadal i trobàrem que l’historiador català Marc Pons havia escrit l’article “Per què els catalans fem cagar el tió i els espanyols no? (https://www.elnacional.cat/ca/cultura/catalans-fem-cagar-tio-espanyols-no-marc-pons_1336012_102.html), publicat el mateix dia en el diari digital “El Nacional”. Tot seguit, l’exposarem i el comentarem. Però, en primer lloc, direm que, com la festa de Sant Esteve (retirada en el País Valencià en 1994, el darrer any que se celebrà, mentres els socialistes manaven amb majoria relativa i amb el suport de l’esquerra de línia comunista), té a veure amb la tradició carolíngia com també la festa de Dilluns de Pasqua:
“Tarragona, any 714. Fa 1.310 anys. L’exèrcit àrab que, tres anys abans (711), havia iniciat la conquesta de la Península, s’acostava a la ciutat. I l’arquebisbe Pròsper n’ordenava l’evacuació total. L’abandonament de Tarragona, la gran capital del quadrant nord-oriental peninsular des de l’època romana (segle II aC), seria la part més visible de dos fenòmens que canviarien per sempre la traça d’aquella societat: la ruralització extrema i l’exili massiu al regne dels francs. Un cataclisme que posaria fi a una llarga etapa de romanitat (segles III aC a V dC) prorrogada durant l’època visigòtica (segles V a VIII). Unes dècades més tard (segona meitat del segle VIII), els carolingis i els descendents d’aquell exili iniciarien la recuperació i reorganització del territori, però la nova societat que sorgiria ja no restauraria aquella romanitat perduda”.
A banda, indica que “Aquesta història és molt important per a entendre l’origen del nostre corpus de tradicions. Durant aquella etapa convulsa i anàrquica —entre la ruralització i l’exili de la societat romanovisigótica i la posterior recuperació carolíngia (714-801)—, es va produir una eclosió d’elements de la tradició ancestral que, en el cas de la marca franca de Gòtia (actuals Llenguadoc i Catalunya Vella), era de remot origen nord-ibèric i proto-basc (les cultures que havien poblat el territori des de l’antiguitat). De fet, aquest corpus de tradició ancestral mai no havia desaparegut. S’havia conservat reclòs i ocult en el medi rural —pobre i marginal— que mai no havia estat romanitzat ni evangelitzat (no havia estat aculturat) i que havia esdevingut el dipositari d’un corpus de tradicions que, definitivament esberlada la capa de la romanitat, reapareixia i es projectava amb força”.
Aquestes paraules enllacen, com ara, amb punts del llibre “El Comú català”, de David Algarra, en què captem que la presència de lo pagà fou tan significativa durant l’Alta Edat Mitjana (segles V-XI) que perdurava lo ancestral i que, si de cas, més d’una vegada, l’Església acollia i retocava (però no anul·lava) trets que, al llarg de la recerca, hem pogut deduir que tenien a veure amb el matriarcalisme.
Quant a “Què era i què representava el tió?”, passa a un tema que podria evocar els balls de bastons, en què, el fet de colpejar el sòl, a terra, és perquè no estiga morta, sinó amb vida. Afegirem que es fa amb pals grossos, és a dir, amb fusta; i, així, empiulen dos detalls femenins: la terra i la fusta (d’on provenen paraules com “mater”, això és, mare, “matèria”, “maternal”…).
Llavors, Marc Pons escriu que “El tió és un tros de soca que piquem amb bastons i que caga llaminadures. (…) aquella soca, que era fruit de l’acció de la natura (era la branca d’un arbre sorgit d’una llavor soterrada i d’unes arrels emergents), representava la Mare Terra. I, a finals de la tardor, amb la conclusió de les tasques agrícoles (a cavall dels mesos de novembre i desembre), s’interpretava que la Mare Terra estava esgotada i entrava en la fase cíclica d’hivernació (la soca vella). En aquell moment, el tió (la Mare Terra) entrava a les llars amb un doble propòsit. Se l’acollia en agraïment pels fruits de la collita i se l’alimentava per a encarar amb força el nou cicle vital (la primavera)”.
Al meu coneixement, el fet de donar hospitalitat a la Mare Terra, simbolitzaria no deixar fora la velleta (recordem que, en els Pobles matriarcalistes, les ancianes són uns dels pals de paller i tenen un paper molt important) i, així, de rebot, els qui la rebien, reflectien el seu nexe amb lo terrenal, amb lo matern.
A continuació, addueix “Què cagava i què representava el que cagava el tió?
El tió caga llaminadures. Però no sempre ha estat així. En aquelles edat antiga i mitjana que van forjar, mantenir i divulgar aquesta tradició, el tió cagava aliments que formaven part de la dieta habitual, però que eren molt valorats, per la precarietat que permanentment amenaçava aquelles societats. Les lletres de les tradicionals nadales —d’origen medieval— ens revelen la composició d’aquelles ‘cagarades’: panses, figues, nous i olives, i a les llars més benestants, una miqueta de mel i mató. Però, què simbolitzava, en la cosmogonia d’aquella societat rural, marginal i pagana, aquella ‘cagarada’? Doncs era la culminació del relat iniciat amb l’entrada de la soca a la casa. El tió (la Mare Terra), agraït per l’acollida i pels aliments, renovava el seu compromís amb uns obsequis que simbolitzaven l’abundància futura”.
I, per tant, empiula la part de l’antigor, la dels qui gestionen la casa (els adults) i la dels més jóvens i els infants, que procedeixen de les arrels, del passat, i que són l’esperança (eixa abundància futura, la descendència).
Un poc després, l’historiador català es demana “Per què es picava i què representava picar el tió?” i tornem al tema de la semblança amb el ball de bastons i que la terra estiga fèrtil i que siga un doll de vida:
“Si no piquem el tió, no caga llaminadures. I, segons la tradició, com més fort piquem, més quantitat i més qualitat cagarà. En el nostre pensament actual, de fàbrica científica, picar el tió pot semblar un exercici de violència salvatge, no exempta de certa dosi de sadisme, propi d’aquelles societats assilvestrades de l’antiguitat. Però, per a aquelles societats iniciàtiques —de pensament espiritual— que van forjar, mantenir i divulgar aquesta tradició, què simbolitzava l’acció de picar el tió? Doncs era una manera natural de desvetllar el tió (la Mare Terra) que havia hivernat des que havia entrat a les cases. Se’l desvetllava perquè ja havia arribat l’any nou, que anunciava un nou cicle vital: la renovació, la reproducció i la perpetuació de totes les espècies que formaven la comunitat de la natura (l’univers)”, una renovació que, simbòlicament, té a veure amb el naixement, amb el nadó i amb el nen en els primers anys anteriors, com ara, a quan ja té cinc (o sis) anys.
En el tema “Per què es cremava i què representava llençar al foc el tió?”, copsem que la llar, no sols era el lloc on solia reunir-se el grup, sobretot, en hivern, sinó que podria representar el caliu, la vida que continua i, “Per tant, llençar el tió al foc i atiar les flames per a assegurar-ne la combustió, era una acció del relat format per l’eix collita-hivernació-desvetllament-renovació-vida-abundància”.
I més: enllaça amb “La Mare Terra i el Foc, els proto-bascos i els nord-ibèrics, a la base de la nostra tradició”, i inclou que “La Mare Terra (Ama-Lur) és un personatge cabdal en la mitologia proto-basca i el foc és un element cabdal en la mitologia nord-ibèrica (les fogueres de Sant Josep, enceses pel solstici de primavera, i de Sant Joan, enceses pel solstici d’estiu)”.
Afegirem que, en nexe amb “Per què els catalans fem cagar el tió i els espanyols no?”, plasma que “Aquests pobles (proto-bascos i nord-ibèrics) es troben i es mestissen sobre un territori que els romans —que, a l’arribar a la Península, hi veuen una comunitat cultural amb una singularitat pròpia— agrupen i acoten dins d’uns límits administratius i judicials. Serien (…) els territoris que actualment formen el Llenguadoc, Catalunya, la meitat nord del País Valencià i el terç oriental d’Aragó. Els territoris que van bressolar la Catalunya medieval de fàbrica carolíngia i de vocació europea, radicalment oposada a la resta de dominis cristians peninsulars, singularment perifèrics. Per això, els catalans fem cagar el tió; i els espanyols, que no provenen de la nostra tradició històrica, cultural i política, no”.
No sols això: el 25 de desembre del 2024, Rosó Garcia Clotet ens envià el poema “El tió”, de l’escriptora i bibliotecària catalana Joana Raspall (1913-2013), el qual, al capdavall, posa uns versos que connecten amb el matriarcalisme:
“El tió sap que som criatures
i esperant treure’n llaminadures
li peguem, sens voler fer-li mal”,
els quals podrien evocar quan, com ara, Rigoberta Menchú, en el llibre d’Elisabeth Burgos, diu que cal tractar bé la terra, un fet molt comú en totes les cultures matriarcalistes: saben que, si se la maltracta, ens pot fer molt de mal al futur. I, per això, àdhuc, se li lliura part de lo que han arreplegat en les collites i, per exemple, més d’una vegada, se li demana permís abans de realitzar certes obres o accions en què lo tel·lúric tindrà un paper fonamental.
També agregarem un escrit que Martí Teixidó posà en Twitter, en resposta a l’entrada “Fer cagar el tió: amb didàctica i com qui exposa” (https://aviamarefilla.blogspot.com/2024/12/fer-cagar-el-tio-amb-didactica-i-com.html), la qual havíem fet en el blog “La cultura valenciana és matriarcal” el 26 de desembre del 2024: “El 1926, a pagès. El tió roent sortia de la llar encesa. Llum d’oli que permetia ocultar en la foscor. Contents perquè duia taronges i una teula de torró.
Ja el 1952, al seu fill, podia sortir també un cotxet autopropulsat. I ben contents. I el nen llest ho va descobrir als sis anys”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: Afegim el poema que ens ha enviat Rosó Garcia Clotet. Gràcies.
Bon dia de Nadal i Bones Festes.
assemblea-pagesa-6f (1)
