Arxiu mensual: desembre de 2021

Escrit a Pepephone: més que telefonia

General

 

Ací teniu un escrit de fa cinc dies, segons lo que, ara mateix, a les 10h50 del 15 de desembre del 2021, es pot llegir en una de les darreres entrades en la pàgina, en Facebook, de l’empresa que esmentem en el titular.

 

<<Buenos días,

Estos días, después de escribir en la web Malandia (https://malandia.cat), en relación con la historia de España, la de Castilla y la de la Corona catalanoaragonesa, he tenido problemas (tras pasar la información desde el ordenador portátil a la web Malandia) para escribir y corregir desde el teléfono móvil (incluso más de doce horas después). Ha sucedido con las entradas del 6 y del 8 de diciembre.

Os agradecería una explicación sincera.

Atentamente,

Mi correo electrónico es flotant.43@gmail.com>>.

 

Són un poc més de les 11h10 del 15 de desembre del 2021, he parlat amb Pepephone i m’han comentat que ells no es fiquen en aquesta classe de temes que, àdhuc, poguessen resultar políticament incorrectes per a un governant o bé pel contingut plasmat. Atenció molt bona i sinceritat.

 

 

“La meua àvia besava la terra” (Francesc J. Miró)

General, , ,

 

En relació amb el tema de la transmissió cultural, el 24 de desembre del 2019 preguntí a Pere Riutort, pel tema de “besar la terra”, de què ell parla en unes línies de l’explanació extensa que m’havia enviat a finals del 2019. I, eixe dia i l’endemà, demaní en Facebook, tant en el meu mur com en alguns grups, si havien besat alguna vegada la seua casa o bé la terra on vivien (o on nasqueren). Les respostes en línia amb la pregunta foren: “Doncs, la veritat és que no. Jo recordo que, la mare li feia un petó, al pa. Però al terra, no ho havia escoltat mai” (Angels Morán Navarro[1]), “No ho havia escoltat mai. És curiós, i està molt bé saber-ho” (Àngels Plana Tejero[2]), “Som mallorquina i no ho he vist mai” (Cati Sabater[3]),“Un escrit molt interessant.

La meva mare, de la Catalunya endins, estimava molt la seva terra i en parlava amb enyor, tenia un gran sentit de pertinença, però no fins a aquest” (Assumpta Capdevila[4]), “Suposo que si tornes al cap de molts anys, sí. Però si hi estàs vivint des de fa generacions, no crec” (Maria Montserrat Morera Perramon[5]), “No, no ho havia pensat mai, però ara que ho dius, m’agradaria fer-ho, tinc d’aconseguir…” (Maria Capellas Carreras). El 25 desembre del 2019, a Maria Capellas responguí “Jo li diguí [,a Pere Riutort,] que creia que, cap als deu o onze anys, ho havia fet alguna vegada.

Això sí, puc dir-te que, ahir, en tornar a casa, sí que besí el pis de l’entrada, en senyal d’agraïment a la vida i a la terra on he pogut, finalment, establir una residència, encara que, algunes vegades, des de que hi visc, ho haja fet[6]en cals meus pares i que, molts caps de setmana, vaja a visitar-los”[7]. I afegiré que el 25 de gener del 2020, me n’aní a cals meus pares (que viuen en Aldaia, a visitar-los), però que, un poc abans, passí per la planta baixa dels meus pares[8] i, en ser-hi, besí el pis unes quantes vegades i em proposí, com a objectiu de la meua vida, mantenir-me fidel a la terra i a lo matriarcal, a lo que anàs vinculat a la llengua materna que m’havien ensenyat els meus pares, la que, en el País Valencià, rep el nom popular de “valencià” però sense descartar mitjans, com ara, els ordinadors o Internet, perquè no m’era prou haver-ho fet en la casa que ara era de la meua propietat, sinó que calia anar a l’arrel i tenir-la present mentres visqués i actuar a favor de tot lo relacionat amb la llengua catalana (la meua llengua materna, la dels meus pares, la dels meus avis) i en línia amb com ho feien persones amb esperit matriarcalista, com ara, Pere Riutort Mestre (un històric mestre de Magisteri i amic, nascut en Petra, una població balear, en 1935) o l’àvia Damiana, una dona del Poble colla (de la part xilena del desert d’Atacama), dues persones que, com un amic que ha escrit sobre la cultura colla, m’han servit de referents. I, com a anècdota, diré que, en el moment de besar el pis, notí erecció en el penis, un fet que no m’esperava.

Però n’hi hagué més respostes al tema de “besar la terra”: “Crec que una vegada” (Jaume Fàbrega[9]), el 25 de desembre del 2019, en el grup de Facebook “Dialectes”. El mateix dia, Rafel Perello Bosch (de les Illes Balears) escrivia, en el seu Facebook (on li havia escrit des del meu mur), que “No és costum. Només ho fan actualment tribus de Sud-amèrica. A Mallorca era costum tenir un os d’un avantpassat com a protecció”[10] i Bartomeu Mestre (a qui també li havia compartit la informació del meu mur, en el seu), plasmava “Cap notícia ni una sobre aquest ‘besar la terra’”.

Fins i tot, el 20 d’agost del 2020, durant una conversa telefònica amb Pere Riutort, a qui li preguntí “¿És costum besar la terra?”, començà dient-me que era un costum quasi perdut i que, “Si no, a Mallorca mateix, quan cau el pa a terra, s’agafa i es besa[11]. Antigament, sí”. I, en llegir-li algunes de les respostes (i destacarem que ell sí que sabia que és costum en Amèrica del Sud, fet que li confirmí), com ara, la d’Assumpta Capdevila sobre la gran estima que tenia sa mare per la terra[12], Pere Riutort respongué: “Aquest amor a la terra va unit. Com diu Joan Pau II, la Pàtria és la terra i la Nació és la terra on s’ha nascut o el lloc on u s’ha empeltat. M’agrada molt el verb ‘empeltar’”. Ell parla de “la terra materna”[13]. Direm que, en acabar aquesta conversa amb Pere Riutort, posí la notícia i els seus comentaris en el meu mur de Facebook i en el de molts grups, sobretot, relacionats amb la llengua catalana, amb la música o amb qualsevol lloc de tot l’àmbit lingüístic, i unes quantes preguntes: “Una pregunta, per a l’estudi antropològic sobre el matriarcalisme:

¿Heu besat alguna vegada la terra? ¿Sabeu si encara és costum entre persones que coneixeu o ho era abans? ¿I el pa, per exemple, en caure a terra? Gràcies”.

Foren moltíssimes les respostes a l’acte de besar el pa en caure a terra[14]. No obstant això, ací només en traurem les que, d’alguna manera, o bé tracten el tema de “besar la terra” (perquè qui escriu el comentari ho ha fet o alguna persona que coneix, a banda de Joan Pau II, qui algunes persones relacionaven amb aquest detall o amb altres papes): “El pare, quan vaig treure el carnet de conduir i va venir a donar una volta, quan va baixar, sí que va besar la terra. Tots ens vam fer un fart de riure” (Joana Silvestre[15]), “Jo ho he vist fer amb el pa. Jo no. El terra, el sol, besar,… el Sant Pare, quan baixa de l’avió, per anar en algun País i abans de saludar a les autoritats.

Jo no he vist que ningú més ho faci” (Pilar Coll Serrano[16]), “Jo, quan em desperte pels matins” (Jose Ignacio Monllor Ferrer[17]), “Jo, una vegada que em vaig vore ben apurat per un mal temps en la mar, quan vaig arribar a port” (Francisco Llorca Picó[18]), “Jo, quan em desperte, pels matins. És una cosa personal, el disposar d’un dia nou és una meravella.

En Marxuquera[19] em pariren i ací estic” (Jose Ignacio Monllor Ferrer[20]).

Igualment, llegim que “El pa, se’l considera element sagrat. Recordem que, la benvinguda a persones llunyanes, a pobles hostils amb els quals se volia pactar la pau, era l’oferiment del pa i la sal.

Besar la terra, quan un ha estat lluny d’on va néixer, quan arriba, besa la terra,… costum que encara es conserva, poc però” (Miquel Vila Barceló[21]). Una informació interessant, en relació amb el tema del pa i amb el de besar la terra.

En el grup “Dialectes”, on escrigueren moltes persones el 20 d’agost del 2020, en relació amb la pregunta sobre “besar la terra” i sobre el tema de besar el pa, hi ha respostes interessants. En farem esment d’algunes. “Jo no ho he fet mai, però ho he pensat moltes vegades. Tinc un poema que comença: ‘He besat la terra dels meus avis’-.

Jo ho faria en senyal de respecte o en senyal de comiat per sempre”  (Carles Moya). Li responguí, el mateix dia: “Jo sí que ho fiu, unes quantes vegades, en gener, del pis de la casa on nasqué mon pare.

Jo, en senyal de fidelitat a la terra i a lo matriarcal unit a la llengua catalana”. Una altra contestació fou “Lo de besar a terra, no ho conec. Lo de besar el pa, quan cau a terra, sí que ho he vist. Ja no ho recordava” (Isabel Escriva Sellens). Igualment, escrigueren “Sí, sa terra, després de molt de temps de no ser a un lloc” (Tomeu Mallman[22]), “Jo, metafòricament, sí que ho faria, descobrint la terra dels meus avantpassats. Sense metàfores, he volgut conèixer els llocs que van veure néixer i créixer els meus avis” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega[23]), “Sí, Lluís, he besat la terra i, quan em cau un tros de pa, encara ho faig” (Rosa Maria Gómez Tosas[24]), “Sí, jo també he besat la terra, i m’ha agradat ‘empeltat’. Tot i que no sempre surt bé” (Contxi Enjuanes Carrera[25]).

El 12 de desembre del 2021 fiu una pregunta, també relacionada amb “besar la terra”, en el meu mur i en distints grups de Facebook, però vinculat amb àvies i amb mares nascudes abans de 1920, i, una de les respostes, en el meu mur, molt interessant, fou “És cert. Recorde com la meua àvia besava la terra al tornar de un viatge que la haguera duta fora de la seua vall, la Foia” (Francesc J. Miró), a qui comentí que jo sí que ho havia fet “Més com un acte de fidelitat a la terra”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

L’endemà del 6 de desembre, dia de la “Constitución española” escriguí un comentari a l’entitat de la foto, molt semblant al que podem veure, i, posteriorment, el retiraren. Hui, 14 de desembre del 2021, n’hem escrit aquest. La Mare Terra, com el matriarcalisme, està vinculada amb l’acollida.

Hui, 14 de desembre del 2021, assistim a un fet continu: persones vinculades amb la telefonia no permeten que jo puga fer amb facilitat modificacions d’entrades com aquesta.

 

 

Notes: [1] El 24 de desembre del 2019, en el meu Facebook. El 20 d’agost del 2020 vaig fer una pregunta sobre “besar la terra” i “besar el pa” i moltes persones, moltes, tant en el meu mur de Facebook, com en el d’altres grups, respongueren sobre el tema de besar el pa, en una línia molt semblant a la que hem llegit ací. Així, Francesc Castellano, en el grup “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, el 20 d’agost del 2020 escrivia, entre altres coses: “Besar el pa, quan cau a terra ho havia vist en gent molt gran, com fer-li una creu amb el ganivet abans de tallar-lo”.

[2] El 24 de desembre del 2019, en el meu Facebook.

[3] El 24 de desembre del 2019, en el meu Facebook.

[4] El 25 de desembre del 2019, en el meu Facebook.

[5] El 25 desembre del 2019, en el grup “Dialectes”.

[6] Residir.

[7] La resposta de Maria Capellas Carreras i la meua foren en el grup de Facebook “Reflexions”.

[8] Era part de la planta baixa que, en morir el meu avi patern (1909-1983), pertanyia al meu avi i, això sí, n’era la banda on dormia el meu avantpassat i, a més, on ell solia seure’s i on estava la cuina, la nevera, el menjador, etc., quan jo era un xiquet.

[9] El 25 de desembre, en el grup de Facebook “Dialectes”.

[10] Direm que, el fet de tenir un os d’un avantpassat, Pere Riutort, el 20 d’agost del 2020, mentres jo li llegia aquestes paraules de Rafel Perelló Bosch (després d’haver-li llegit els comentaris que m’havien fet en desembre del 2019), em vingué a dir que ho veia com un perllongament de besar la terra, ja que, d’alguna manera, era tenir part de lo que restava de l’avantpassat que ara reposava sota terra. A més, em comentà que era la primera vegada que oïa eixe costum mallorquí.

[11] En línia amb aquest comentari de Pere Riutort, el 20 d’agost del 2020, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), escrivia en el meu mur: “Sí que recordo, de fa molts anys, quan érem jovenets, que, si et queia un tros de pa a terra, en collir-lo, el besàvem. També recordo, de la meva mare, i hi sé d’altres famílies, que, abans d’encetar el pa, amb el ganivet, hi feia la creu”. I, tot seguit en el mateix mur i eixe dia, Rosa Garcia Clotet, escrivia que “Besar el terra, no; però el pa, quan queia a terra, sí, i també abans d’encetar el pa, se li feia una creu amb el ganivet, tal com diu el Sr. Ricard Jové Hortoneda”. Cal dir que el besar la terra està associat a la mare, a la Mare Terra, a la Mare Pàtria, mentres que el pa no està vinculat amb la mare.

Algunes persones, com ara, Maria Rosa Ferré López-Atalaya, el 20 d’agost del 2020, en el grup “De Reus al món”, en relació amb aquestes preguntes, escrivia: “El pa és de Déu. Això, abans es deia. Joan Pau II sempre ho feia, cada país que visitava”.

[12] El 13 de desembre del 2021, coincidint amb el fet que, eixe mateix dia, jo havia reportat a unes quantes persones sobre el tema de besar la terra, Assumpta Capdevila em comentà “Gràcies per tenir present a la meva mare, una dona del camp, que va anar a raure a la ciutat, on va lluitar per tirar endavant la família.

Estimava la seva terra en particular i tota la natura en general”.  Estimava, per tant, la Mare Pàtria (la seua terra) i la Mare Terra (la natura en general). Dos senyals clars de matriarcalisme.

[13] Quant al terme “La Terra Mare” (sic), Pere Riutort digué que tenia relació amb la deessa grega Demèter, la de l’agricultura, el nom de la qual, si bé, etimològicament, és “De-meter”, procedeix de “Ge-meter”.

[14] En el meu mur i en molts grups de Facebook. Si voleu trobar les respostes, podeu escriure la pregunta en Facebook, com qui cerca el nom d’una persona o el d’una associació.

[15] El 20 d’agost del 2020, en el grup “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”.

[16] El 20 d’agost del 2020, en el meu mur.

[17] El 20 d’agost del 2020, en el meu mur. Aquest és u dels pocs que diu que ho fa o que ho ha fet alguna vegada i, a més, com veiem, diàriament.

[18] El 20 d’agost del 2020, en el meu mur. És una de les persones que diu que sí que ha besat la terra.

[19] Marxuquera és una caseria i una partida extra municipal repartida entre els municipis de Gandia, de Palma de Gandia, d’Ador i d’Alfauir.

[20] Aquests comentaris, en el meu mur, són del 20 i del 21 d’agost del 2020. Quant a la consideració del dia nou com una meravella, el 21 d’agost del 2020, li contestí: “Sí que és una meravella, sí”.

[21] El 22 d’agost del 2020, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”.

[22] El 21 d’agost del 2020, en el grup “Dialectes”. A una de les persones que respongué en aquest grup, Toni Manonelles, a la pregunta “què us fa relacionar besar sa terra amb besar es pa, i tot això amb es matriarcalisme” (sic), li responguí: “No dic que hi haja una relació entre besar la terra, besar el pa i el matriarcalisme.

Ara bé, sí que intuesc que hi ha una relació directa entre besar la terra i matriarcalisme. Les cultures matriarcals donen molta importància a la Terra Mare i, per  tant, a lo que fa que, a traves dels aliments i del bon manteniment per part de les persones, resulte més fàcil la vida del futur de les persones”.

A més, per exemple, en la cutura colla (et parle dels colles de Xile, que coneix molt un amic meu i de  què he llegit un llibret), que són matriarcals, tenen el costum de besar la terra”.

[23] El 21 d’agost del 2020, en el grup “Dialectes”.

[24] El 20 d’agost del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”. Eixe mateix dia, li resgponguÏ: “Ho escriuré. Quant a lo de besar la terra, ets de les poques persones que ha dit que sí.

Jo sí que l’he besada”.

[25] El 20 d’agost del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”. Després de contestar-li, el mateix dia, “Jo també he besat la terra”, el 21 d’agost del 2020, em responia “Veig que no sóc l’única que fa aquestes coses”.

 

 

“Ella m’ho va transmetre i em va ensenyar a llegir” (Montserrat Morera Perramon)

General, , , , ,

 

¡Ja ho crec que seria determinant, en lo cultural, el fet que l’Església valenciana adoptàs una línia molt favorable al castellà (i, de rebot, a lo patriarcal), des del segle XVI, i, més encara, a partir del segle XVIII, com ara, mitjançant el Cardenal Belluga (en l’Horta d’Oriola), el bisbe Andrés Mayoral (en la diòcesi de València) o, per exemple, del bisbe Marcelino Olaechea (en el segle XX i, a més, després del Concili Vaticà II), així com també hi influirien totes les prohibicions i les órdens que venien de Castella i que tractaven de fer miques lo que no fos castellà o en línia amb el model de vida i d’organització del Regne de Castella (i, en formar-se, jurídicament, l’Estat-nació Espanya, en el segon terç del segle XIX), amb lo castellà i, sobretot, de signe castellanista (lo que, d’aleshores ençà, es diu espanyolista), com ara, amb l’entrada dels Borbons, amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i amb la del general Franco (1939-1975) o amb la política de tots els governs postfranquistes, indistintament de l’equip de govern de cada u d’ells! ¿No ha influït això en la transmissió cultural i en el paper de la dona i de l’àvia (o padrina)? ¡I tant! En lo polític, com en lo social, res es natural i cal anar a l’arrel i actuar amb sentit comú i amb molta iniciativa, per a anar més lluny de lo que sabem fins ara i de lo que veiem i que no va amb lo matriarcal (fet que no exclou fer ús de les noves tecnologies, al servici de les persones i per a que el Poble reviscole i vaja, amb dignitat, cap al demà)!

I, a més, cal dir que, un detall com el de la política lingüística, de l’entrada dels Borbons ençà, àdhuc, es plasma en una rondalla arreplegada per Joaquim G. Caturla, “Conte del mallorquí (Arreplegada a Santa Pola)”[1], quan diu que, “a Mallorca tota la gent anava molt descontenta perquè necessitaven moltes coses i no els en donaven cap ni una. Per això acordaren d’enviar a Madrid un missatger que exposara davant el rei i les autoritats totes les peticions dels mallorquins. (…) tragueren sorts i caigué sobre un home de tants, una persona senzilla i que, cosa ben lògica, no sabia parlar castellà” (pp. 127-128). I, a més, veiem que, “els viatges en aquells temps eren tan llargs, que quan el mallorquí arribà a Madrid totes les figues s’havien pansit. Llavors comparegué davant el rei i, en l’única llengua que ell coneixia, començà a parlar, i vinga de parlar per tal d’exposar-li les peticions dels seus paisans, i tan bon punt va acabar, li presentà la cistella de figues pansides” (p. 128). I, un poc després, llegim que el rei “no havia entès ni mitja paraula” (p. 128). La primera vegada que llisquí aquesta rondalla pensí que era una manera popular i senzilla d’explicar molt el tema lingüístic (i el polític) als valencians.

I podem pensar en el gran paper que feren les dones en el fet que es conservàs la llengua en el País Valencià, sobretot, tenint present que, com podem llegir en el llibre “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre i Sureda, el tema de la instrucció en castellà i del castellà en les escoles de les poblacions catalanoparlants (i de les que no eren castellanoparlants i que formaven part d’Espanya) passaven per lo que es plasma en la nota 26 (en relació amb el “Gobierno Superior Político de Baleares”) quan, en un edicte de l’any 1837, aquest  govern decidí que, “Considerando que el ejercicio de las lenguas científicas es el primer instrumento para adquirir las ciencias y transmitirlas, que la castellana, además de ser la nacional, está mandada observar en las escuelas (:..). Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido que oyendo que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción para pasarle el anillo, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena que, en los primeros ensayos, será leve, pero que se irá aumentando, así como se irá ampliando el local de la prohibición” (p. 40).

En concordança amb el tema de l’actuació de l’Església valenciana des del segle XVIII fins al segle XX i tot, no deixarem a un costat, per descomptat, unes paraules de l’explanació, en relació amb l’arquebisbe de València Marcelino Olaechea, de què Pere Riutort escriu que “Es de gran importancia histórica, la actitud negativa del Arzobispo Don Marcelino Olaechea, después del Vaticano II, que, juntamente con todos los  Arciprestes valencianos, no aceptó la lengua vernácula o popular propugnada por el Concilio Vaticano II y determinaron por votación que se usase ‘la lengua vernácula oficial’, el castellano. Esta proposición viene a suponer una contradictio in terminis. El Arzobispo Mayoral no llegó a tanta osadía, porque calificó al valenciano y sólo al valenciano, de ‘vernacula Valentinorum’” (p. 83). En aquest sentit, recorde que, quan, amb motiu de la Nit de Nadal (potser fins a 1990), ens juntàvem la família (per part de mare) en cals meus avis materns, el meu avi començava resant el Parenostre… en castellà. No podem oblidar que això és el resultat (i, lo mateix, han fet les àvies i les padrines, en moltíssimes famílies valencianes) de prohibir que els valencians poguéssem accedir a la llengua catalana… en el camp religiós i, com hem vist, per exemple, en pregar. I això és vàlid també per a les misses.

I, continuant amb l’arquebisbe Marcelino Olaechea, Pere Riutort afig que “Anteriormente, en la edición del Ritual Tridentino, que hizo (…) después de la guerra civil[2], hizo que se usase por primera vez en la Historia valenciana, en la parte catequética y en las preguntas que se hacían a los que recibían algún Sacramento, solamente el castellano. Corresponde a la normativa impuesta por el franquismo después de la guerra civil de 1936-39” (p. 83). Recordem que les mares i, així, les àvies, transmetien també, en bona mida, la part religiosa…

Com podem veure, bisbes així i moltes persones que encara estan vinculats a lo religiós o que es consideren cristians i viuen en el País Valencià, no besen la terra, no sols físicament, sinó en les seus actituds. Continuen, com llegim en l’explanació, una pauta que mostra que “Seguramente les molestará la misma existencia de la lengua: ‘Como es algo que discuten, mejor no meterse’, es la frase que se oye continuamente y ésta es la excusa, para evadirse de su obligación en conciencia, de la implantación de la lengua vernácula en las iglesias. (…) Inmediatamente, uno tiene que pensar, que lo que quieren es que desaparezca la lengua que habló San Vicente Ferrer en todas partes, la amada lengua de nuestros antepasados, la lengua de la tierra de los padres, la lengua patria, tan importante por la cultura de la que ha sido vehículo” (p. 129).

Per això mateix, opte per no silenciar aquesta realitat, per plasmar-la per escrit, per difondre allò que he rebut de Pere Riutort, u dels meus patrons de mostra (com li diguí el 23 de març del 2020, en una conversa telefònica), ja que, com diu un amic meu molt coneixedor del Poble colla (que és matriarcal), és un Poble molt religiós[3] com també ho són el valencià, el català, el balear i molts més. I no podem arraconar que moltíssimes àvies valencianes, que tant d’interés tenien per la llengua catalana i per la transmissió del llegat cultural que havien rebut dels seus pares “maulets”, no han tingut la possibilitat, durant molts anys (ni a hores d’ara), d’escoltar misses en valencià ni de tenir a l’abast moltes publicacions religioses i catòliques redactades en el País Valencià i en valencià, en la llengua materna. Pere Riutort ho manifesta sense embuts: “Los que están contentísimos de ello, son los enemigos de la recuperación de la común y amadísima lengua de nuestros antepasados, valencianos, catalanes y mallorquines… ¡Cómo se lo podemos permitir, que al fin, destruyan el tesoro más grande de nuestra cultura, la lengua de nuestra vida, de nuestros sentimientos, de nuestra reflexión, de tanto arte literario, la lengua que nos identifica. ¡Lengua tan importante en la historia cultural de Europa…!” (p. 146).

Finalment, un comentari de Montserrat Morera Perramon, una dona amb aportacions molt interessants en relació amb l’estudi (en aquest cas, acompanyada d’una foto que m’envià el 12 de desembre del 2021): “Et presento la meva iaia. Ella m’ho va transmetre tot: contes, cançons, refranys, històries de vida, etc.” , i que responguí “Ella, amb una mirada oberta i joiosa; tu, amb uns ulls desperts, vius”. I, tot seguit, m’afegí: “Ah, i em va ensenyar a llegir abans d’anar a escola!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Des de fa uns dies, assistim a un fet continu: determinades persones, per deducció, vinculades a la telefonia, no permeten que jo puga fer amb facilitat modificacions d’entrades com aquesta. La nostra resposta és que posem la voluntat al servici de la intel·ligència i que estudiem sobre el matriarcalisme amb el desig que la veritat vaja sempre pel davant.

 

 

Notes: [1] Figura en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, de Joaquim G. Caturla.

[2] La guerra tingué lloc entre 1936 i 1939.

[3] En el llibre “Camins d’infantesa d’un nen de pagès”,de Joan Sala Vila (1929), podem llegir, en el poema “Missa el dilluns” (p. 18), que “La guerra anava per llarg, / els masovers de Can Torras / eren molt religiosos, / no faltaven mai a missa”.

“Besar la terra”, un acte de germanor amb la Mare Terra

General, , , ,

 

Començarem dient que Pere Riutort entra de valent en el tema de “besar la terra”, en què insistirà en altres punts de l’explanació: “ c-4) La Tierra Patria se besa, porque es la tierra de los padres, de los antepasados, donde reposan sus cenizas; la tierra de la comunidad humana auténtica de cada uno, no la frecuentemente impuesta por una situación de dominio, de sustitución, de colonización.[1] Las colonizaciones han sido esto, sustitución de lo propio por lo correspondiente a otro pueblo, que ha dominado a un Pueblo originario con los esquemas de dominio y coacción, sustituyéndoles los elementos de cultura e imponiendo los del Estado colonizador, con sus intereses económicos, militares, de expansión territorial…

En un viaje que hice a California en 1987, nos dijo el militar que nos llevó a ver una base de lanzamiento de cohetes, que siempre que tenían que hacer una construcción militar, consultaban a los indios nativos, aún existentes, por si en aquel lugar había algún cementerio desconocido, porque si removían la tierra con los huesos de sus antepasados se volvían furiosos: Era la ofensa más grande que se les podía inferir.

Este sentimiento y razón de Patria, que está en la humanidad, es la primera característica cultural de un pueblo histórico, que descansa sobre la cultura de los antepasados y que se quiere ‘operante’ en los tiempos actuales por la acción responsable de los que constituyen una determinada Comunidad. Esta actuación responsable es la razón y justificación de una auténtica democracia política: No son aceptables las dictaduras, ni tampoco las dictaduras de las monarquías, como se han sucedido casi siempre a través de los siglos” (p. 38).

I, en línia amb aquesta primera característica cultural d’un Poble i al fet que el Poble viu damunt de la terra dels seus avantpassats (els quals romanen terra endins), Pere Riutort, en el punt c-5, passa al País Valencià, amb les paraules següents: “El himno de la Coronación de la Virgen de los Desamparados empieza así: ‘La Pàtria valenciana, s’empara…’. Es el concepto auténtico de Patria el que se expresa en el inicio de este himno, porque responde a las raíces auténticas familiares, las raíces del Pueblo Valenciano, actualmente sin Estado propio como lo tuvo, a lo menos, teóricamente, hasta 1707, cuando se instauró el decreto de Nueva Planta de Felipe V: Nuestros[2] antepasados formaron un pueblo, una estirpe, una sociedad cohesionada, una nación confederal, que nosotros hemos recibido como herencia y a la que moralmente no podemos renunciar” (pp. 38-39).

I, per a aclarir el concepte de “Pàtria”, Pere Riutort comenta que “c-8) Patria: Es una palabra y un concepto que hemos heredado de las lenguas y culturas grecolatinas (…). Besaban la tierra patria, propia, como se besa a una madre. Para los griegos era ‘He gue méter: La Madre Tierra’. El concepto de estirpe, (…) viene de las raíces del vegetal, imprescindibles para la vida de la planta”[3] (p. 39). En relació amb aquestes paraules direm que el 12 de desembre del 2021  accedírem a dos articles en Internet publicats en valencià i vinculats amb la Falla Na Jordana (una de les falles que més vegades sol aconseguir el títol de guanyadora en la ciutat de València) i que, en la versió en castellà, poguérem llegir uns versos[4] clarament patriarcals:

“Tierra mía, tierra mía,

tu suelo no he de besar.

Para hacerte una expresión de amor,

yo ya no me pienso agachar.

Beso de cromatismo onírico,

beso de tambor y dulzaina.

Beso de firme muixeranga”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En canvi, el mateix 12 de desembre del 2021, trobàrem un escrit interessant i en línea amb el matriarcalisme, “La terreta (14). Amor a la terra i raïm de moscatell a la taula”, publicat també en el 2016, i amb què m’identifique molt com també amb molt de lo vinculat amb els Sants de la Pedra, molt coneguts com Sant Nin i Sant Non (i que formen part del matriarcalisme meditarrani), i que, com ara, en moltes representacions d’art, no apareixen pregant (com tan sovint ho fa el castellà Sant Isidre), sinó amb unes cistelles amb collita del camp (i que ells dos sostenen amb uns braços juvenils) i, així, amb el llaurador i “amb els qui llauren” les seues vides i la del seu Poble de manera que la terra no estiga fèrtil i sinó ben tractada, com en els Pobles matriarcalistes.

Convé dir que Pere Riutort, en moltíssimes ocasions, en parlar amb els térmens “nació”, “pàtria” o, per exemple, “poble”, plasma els significats que dona a aquestes paraules la visió matriarcal que hi ha en molts escrits vinculats  amb el Vaticà, sobretot, en documents de papes del segle XX (com ara, Pius XII i Joan XXIII) junt amb Joan Pau II (que estigué de papa entre 1978 i el 2005), quan, tots ells, toquen el tema de la llengua i de la cultura.

Tornant al tema de “besar la terra” dels pares i dels nostres avantpassats, Pere Riutort, si bé de passada, en la pàgina 112 de l’explanació, addueix que “La lengua patria claramente es el valenciano[5], la lengua de los antepasados, de los ‘padres’. El castellano es la lengua de unos de fuera, de quienes queremos como hermanos, pero, son miembros de aquella nación constitutiva del Estado nacionalista, descrito por Pío XII, que ha usado la nacionalidad castellana con la respectiva lengua y sus intereses de toda clase, como elemento de sustitución y destrucción de nuestra lengua y de todo aquello que es propio de nuestra auténtica nacionalidad Cf. Pio XII Radiomensaje Navidad 1954”. I, per tant, no considera prou (ni jo, ni moltes persones que conec) que una persona entenga el valencià (ampliable, per exemple, a viure junt amb persones d’arrels valencianes i que s’interessen per la dignificació del valencià i de la cultura valenciana d’arrels catalanes, és a dir, la no castellana): “¡Cuántas poblaciones, hablan en casa en valenciano, hasta incluso reciben la enseñanza en el Colegio en valenciano y la catequesis en la Iglesia en castellano!.

Un día saludé a un joven sacerdote de la Archidiócesis de Valencia, un párroco en un pueblo profundamente valenciano, Parcent, que me dijo ‘que podía hablarle en valenciano, porque lo entendía’ [.] Quien es titular de una Parroquia, en cualquier lugar del mundo, no le basta con entender la lengua de sus feligreses, tiene que hablarla con fluidez y correctamente. Tiene que sentirla, amarla y usarla, si es que quiere llegar al corazón de sus fieles. Entre nosotros es imprescindible defenderla. Nelson Mandela explicó magistralmente la diferencia entre la lengua conocida y la lengua propia, que entra en el interior y llega a la emoción del sentimiento humano” (p. 118). I, així, s’aconsegueix, no solament saber una llengua, emprar-la i donar-hi dignitat, sinó, com que (en el cas del valencià) té trets matriarcals, aplanar el camí a un model de vida matriarcal i en línia amb les arrels del Poble valencià, i no, així, del castellà (com tampoc dels qui abracen el castellà, ni dels qui menyspreen el valencià, ni, per descomptat, dels botiflers), motiu pel qual enllacem el parer de Pere Riutort sobre aquest capellà de Parcent, amb paraules que plasma en relació amb l’Horta d’Oriola, comarca històricament valencianoparlant fins a mitjan segle XVIII, quan, una política dura, repressiva i molt castellanista, feu que desaparegués en moltíssimes poblacions i que el seu ús fos quasi testimonial, fins a l’extrem que, fa quatre dies, era quasi totalment castellanoparlant: “*c-4) Se tiene que contribuir, como deber de conciencia de parte  de la Iglesia, a que los hijos de la ciudad de Oriola vuelvan a considerar como lengua propia, la lengua de sus antepasados.

(…) Fue muy importante la existencia de esta lengua entre sus habitantes, en la decisión de constitución de la diócesis oriolana, al separarla de Cartagena el 14 de julio de 1564, por bula de Pio IV” (p. 82).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, a ma mare (per alguns comentaris que m’ha fet en relació amb el tema de la terra) com tambe a l’amiga Graciela López Torres (de Mèxic, molt oberta i que ara, entre altres coses, aprén la llengua catalana i està molt interessada pel tema del matriarcalisme) i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

Confirmat:

Hui, 12 de desembre del 2021, si més no, alguna persona, entitat o organització no estava a favor d’aquesta entrada en la web Malandia i ens ha dificultat la correcció i afegir més informació mitjançant el telèfon mòbil.

 

 

Notes: [1] Aquest subratllat sí que segueix el de l’original. No obstant això, no subratllarem sempre, per a facilitar la lectura.

[2] Textualment.

[3] En relació amb aquestes paraules, en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què se’ns ofereix molta informació sobre el poble colla, matriarcal, en el nord de Xile, en el desert d’Atacama, l’autor comenta que la matriarca, l’àvia Damiana, “a lo largo de su vida, se preocupó de enseñar a su pueblo colla a vivir en sintonía y en comunión con la tierra, venerando a la ‘Pacha Mama, diosa protectora de su pueblo, cuyo origen acontece al fecundar el dios Sol, con sus rayos llenos de energía, las aguas del Titicaca, engendrando así a la diosa, madre de todo el pueblo” (p. 29). El Titicaca és un llac situat en l’altiplà, en la frontera entre Xile i Bolívia.

[4] “Fallas de Valencia 2016 – Falla Na Jordana” (http://www.fotosfallas.com/fotos_fallas2016/fallas/naj.htm), amb la traducció al castellà dels escrits de la falla. La versió en valencià que presentem ací figura en un post de Toni Martínez Bernat publicat en el grup “País Valencià: memòria, present i esperança” el 17 de març del 2016, la font a què accedírem primerament i que el 12 de desembre del 2021 créiem haver perdut.

[5] Nom que, popularment, rep, en el País Valencià, la llengua catalana.

“Eren les dones, les que s’hi posaven i ho transmetien”, educació matriarcal

General, ,

 

El 10 de desembre del 2021 posí en Facebook les línies relatives a com la gran voluntat i la constància i la força amb què l’àvia Damiana educava feia possible que es mantinguessen moltíssims elements de la cultura colla, per a saber com actuaven àvies i mares nascudes abans de 1920. En el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon m’escrigué unes paraules que l’11 de desembre del 2021 posàrem en un post nou i també adreçat al meu mur i a distints grups de Facebook: “Mantenien les tradicions i jo faig el mateix: castanyada, Nadal, Pasqua, Sant Joan…”. Em cridà l’atenció que, en aquesta llista de festes, no figuràs la de Sant Jordi, la qual, a banda, seria de línia patriarcal.

En relació amb el post de l’11 de desembre del 2021, en el meu mur, plasmaren “Seguien i feien participar els nens, en totes les tradicions, Reis, Carnestoltes (dins les cases), la crema de sant Josep, la palma, la mona, la revetlla de sant Joan, les festes majors, sant Medir (Gràcia, Barcelona). Eren les àvies i mares qui ens hi duien.

Les festes i tradicions eren, sobretot, basades en el menjar, o sempre era un ingredient important. Per tant, eren, les dones, les que s’hi posaven i ho transmetien.

Sant Medir és una festa local de dos barris de Barcelona. Hi ha una llegenda darrere, i també eren les àvies qui ens hi portaven (i porten). És molt bonica[1].

Aleshores, els néts van a casa els avis, a menjar-ne” (Maria Rosa Cabrol), “A casa, celebraven també els Sants i ens fèiem regals. Crec que això de celebrar els Sants de la gent s’està perdent. Intento mantenir totes les tradicions i, en el meu cas, les catalanes i catòliques (per part meva), les senegaleses i musulmanes (per part del meu marit) i les d’on vivim (França).

Crec que les tradicions són part de la nostra identitat” (Montserrat Rius Malet), amb qui jo estava d’acord i a qui M Lluïsa Tudela Riera li comentà “Jo soc de celebrar-ho tot”; “A casa, totes les tradicions: no es poden perdre…” (Montserrat Cortadella), “A casa, sempre s’han seguit les tradicions” (Rosa Garcia Clotet), “Feien sempre tots els costums” (Ramona Ibarra), “A casa, com tota la vida” (Maria Coca Juncosa), “L’àvia Maria i ma mare seguien totes les tradicions i més (res de carn Divendres Sant). I ja no preguntaven què podríem fer per menjar: tenien clar que era els rostits o cassoles del xup-xup (començaven a cuinar vint-i-quatre hores abans)” (Àngel Blanch Picanyol), “Seguien les tradicions, i jo, també. És una cadena i, si es trenca, que no siga per mi. Llesquetes amb ou, per Carnestoltes; Dijous Llarder, paella amb pilotes, a Nadal; portar els xiquets a la fira de Tots Sants i Magdalena, cantar nadales… Tantes coses” (Isabel Ribes), “L’àvia, de Sant Hilari, feia un bon àpat. Festa major del poble seu, Santa Marta Marina, festes de Nadal. Era molt generosa, sense massa recursos, però era molt generosa. Comprant menjar i una supercuinera.

Posàvem  pessebre, treia unes peces de fang molt antigues. A alguna li faltava un braç, una cama, he, he, però era meravellós, tot, a casa seva.

Algun dia, en aquella època, nevava molt. Tenia una porta de fusta i vidres i, la nit de Reis, obrien els regals amb uns flocs de neu enormes. Jo, que bonic!” (Lidia Bisellach), a qui escriguí “Ella degué ser una dona molt creativa” i que em contestà “Una gran dona. Molt gran!

Això sííí. Li donava per molt”.

En el grup “Dialectes”, l’11 de desembre del 2021, ens comentaren “No s’han de perdre” (Maria Montserrat Morera Perramon), a qui contestí “Per descomptat”; “A casa, com ha estat tradició, des de les besàvies, que vaig tenir la sort de conèixer, per part d’àvia materna, celebrem totes les que has anomenat, afegint Sant Esteve[2] i les festes majors del municipi” (Elisabet Marcos), “A casa meva, les que dius, que eren les que celebrava la mare, nascuda el 1918, tot i que no a aquestes contrades. Per la castanyada, la casa tenia un record especial pels difunts i difuntes de la família. Jo ho conservo.

Tot i no ser creients practicants, el respecte i reconeixement a les tradicions hi era sagrat” (Àngels MV).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, l’11 de desembre del 2021, ens escrigueren “Als meus avis, no els vaig conèixer gairebé. Van morir quan jo era petit, però la campiona de la meva mare, amb 88 anys, encara tira i continuo les receptes que em va ensenyar: mandonguilles amb sípia, pastís de patata i carn d’hivern, pastís de patata, tonyina i olives per a l’estiu, i la seva insuperable vedella amb bolets. Jo hi he fet alguna modificació, però, el plat bàsic és familiar: ha passat de mares a filles (a fill, en aquest cas)” (Fermi Banus Teule).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el mateix dia, ens comentaren “Doncs, eren molt més llestes i resolutives que ara, sens dubte” (Alex Carreras), “Jo també faig el mateix. M’agrada molt seguir les nostres tradicions” (Margarita Pomé Simón), “Nadal, Sant Esteve, Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume, etc.. Ara, també haig de dir-vos que mai vàrem fer cagar el tió i, això que, tant la meva família materna com paterna, no es varen moure de Catalunya. I us diré també que, per Pasqua, la meva àvia amagava ous pintats, al jardí, perquè els néts els busquessin.

La meva àvia era de la Garrotxa i també foradava una carabassa amb una espelma a dins” (Glòria Reverter).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Com que havia escrit sobre Sant Medir i sabíem que té punts en comú amb els Sants de la Pedra, com ara, que, tradicionalment i per línia catalana, està vinculat amb la cultura catalana, li comentí que “no és un manta (un esquenadret)”, ja que veiem moltes representacions de Sant Isidre pregant, mentres que, com ara, Sant Nin i Sant Non, en moltes obres d’art, porten els fruits de la collita i, àdhuc, n’hi ha en què fan una activitat social en ple carrer. A més, li vaig afegir que “és u dels patrons dels llauradors”.

[2] De tradició matriarcal, per exemple, com a segona festa.

Finalment, un aclariment lingüístic: mentres que el verb “seguir”  vol dir “anar darrere de” o per exemple, “ser fidel als dictats (o a les directrius) d’una persona, d’un col·lectiu o d’una entitat”, quan tractarem temes com aquest (fer que unes tradicions passen de generació en generació, que romanguen vives, que no caiguen en sac foradat), emprarem el verb “continuar”, de la mateixa manera que si, com ara, fem referència al fet de prosseguir la lectura d’un llibre.

Diàleg entre persones de cultures matriarcals i entre Pobles

General, , ,

 

També en relació amb com educava i amb com ensenyava l’àvia Damiana, en resposta a un post nou que publicàrem el 8 de desembre del 2021, José Javier Carmona Rodríguez, en el grup “Dialectes”, m’escrigué “Jo, em vaig criar al camp amb els meus avis materns, nascuts l’última dècada del segle XIX. I, de part de la meua àvia, vaig aprendre tot en relació amb el camp de la natura i els costums de la seua època”. Quan li demaní “¿Quines semblances trobes amb les descrites en el llibret?”, em plasmà “Fonamentalment, que, mitjançant els avis i, sobretot, les àvies, hem rebut tota la cultura (valors, tradicions, sentit de la vida…). Sense elles, hi hauria un tall irrecuperable”.

Adduirem que, també en relació amb aquest punt del llibret, el 9 de desembre del 2021, Joan Claparols Vilamanyà, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, em comentà “Com actuem ara, els avis, amb els nets. No cardem. I, coneixent-los, vull dir, l’enemic, amb més cardamenta”.

A banda, convé que, des de l’educació, es parle de les grans semblances amb altres cultures matriarcals del món i, en eixe sentit, per exemple, el 10 de desembre del 2021, em semblà trobar-ne una entre la colla i la nostra, com ara, en el paper de la mare (en aquest cas, la Mare de Déu, molt coneguda en llengua catalana com “Nostra Senyora”). Així, en “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, podem llegir que “La parroquia fue un lugar de encuentro e integración. La abuela Damiana era la cabeza visible de su pueblo y con qué respeto, educación y dignidad acudía semanalmente a la misa dominical (…). Todos la estábamos esperando y, sin mediar palabra, al entrar al templo, el primer saludo era para la Virgen, madre de Dios. Nada importaba más; era su primer saludo con sus rezos hacia Ella. Cuando había concluído su saludo a la Virgen, ya se incorporaba a la celebración de la comunidad. (…) [La abuela Damiana] nos hacía a todos partícipes de él, por lo que, con todo el respeto hacia ella, deteníamos la celebración y la acompañábamos hasta terminar su saludo y luego, se incorporaba a la celebración” (p. 13).

En aquestes paraules, hem vist que, entre altres coses, el capellà actuava de manera oberta i, en lloc de respondre de forma colonitzadora, messiànica o com qui mira l’altre de dalt a baix, es posa de part de la cultura de la terra on ell ha triat anar i que l’acull, o siga, des d’una actitud molt oberta i creadora de relacions de germanor. Així s’explica que, a continuació, l’autor del llibret comente que “La comunidad se iba integrando en la vida de los collas a través de la presencia y del contacto con la abuela Damiana, cosa que hacía que se produjera un encuentro entre pueblos, costumbres y religiones muy rico” (p. 13) acompanyat, a banda, d’una acció molt important i que, sense embuts, es plasma en aquesta obra: “En todo momento se buscaba que no se mantuvieran discriminaciones en esa sociedad totalmente discriminatoria, sectorizada por escalas y marginadora” (p. 15). Com veiem, aquest capellà, entre altres coses, no va en la línia castellana de la mística[1], sinó en la d’una persona amb empatia. Afegiré que, en sintonia amb aquest fet, Pere Riutort, en la seua explanació, escriu “Piensen los castellanos, ahora denominados españoles por apropiación indebida del término, que hubiese sido al revés: que Fernando se hubiese sobrepuesto políticamente a Isabel, lo cual hubiese sido normal, incluida la lengua y que ahora oyesen los castellanos que se tenía que ‘catalanizar’ Castilla, destruyendo y quitando allí, los derechos del castellano en favor del catalán. ¿Qué haríais? ¡Cómo defenderíais vuestra lengua!” (p.  92).

Moltes vegades, arran de llegir distintes parts d’aquest llibret, he vist reflectida, en aquest capellà, com també en l’obra, una obertura i una disposició a crear ponts entre Pobles i que tant de bé fan a les persones i tan vinculada  amb el matriarcalisme. I, en això, moltes persones catalanoparlants que conec, coincideixen (i no ho fan des de la retòrica de més d’un polític, sinó en línia amb l’educació matriarcal).

Finalment, com a anècdotes, diré que, quan tenia uns set anys, coneguí uns alemanys i, uns anys després, quan en tindria uns deu, unes monges anaven acompanyades de xiquets, més o menys, de la mateixa edat que jo i que passaven pel carrer on està el xalet dels meus pares. U d’aquests xiquets era del continent americà (d’Amèrica Central o de Sud-amèrica) i no em vaig sentir incòmode per aquest fet, sinó tot lo contrari. A més, també es pogueren banyar en la piscina del xalet.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el llibre “Notícia de Catalunya”, Jaume Vicens Vives escriu “el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com en els castellans. A Catalunya, el mòbil primari és la voluntat d’ésser” (p. 200).

L’educació matriarcal, persones amb consciència de Poble i constructores de vincles

General, , ,

 

En relació amb el gran interés de l’àvia Damiana per la tasca que duia a terme, amb la seua paciència, amb la gran exigència i amb consciència de Poble i des de la seua ànima, com se’ns comenta en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren” (pp. 20-21), direm que considere molt interessant que, fins i tot, a nivell de l’ensenyament reglat, es comente un text que escriurem, tot seguit, com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, amb molts texts i reflexions i comentaris, realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica, quan exposa unes paraules del radiomissatge de Pius XII amb motiu del Nadal de 1955, i que considerem que, en un règim democràtic i en una aula com també en una família o en un col·lectiu social (com ara, polític, sindical, educatiu, religiós, a favor de la tolerància, etc.) caldria que es fes públic, amb la intenció de contribuir a la construcció de persones més obertes. Hem considerat que van molt en línia amb el matriarcalisme. Així, Pius XII digué: “La substància de l’error consisteix a confondre la vida nacional, en sentit propi, amb la política nacionalista: la primera, dret i honor d’un poble, pot i ha de ser promoguda; la segona, germen com és d’infinits mals, no serà mai suficientment rebutjada.

La vida nacional és per si mateixa el conjunt operant de tots aquells valors de la civilització que són propis i característics d’un determinat grup, de la unitat espiritual del qual constitueixen com el vincle. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix la vida de tota la Humanitat donant-li com la seua pròpia contribució.

En la seua essència, doncs, la vida nacional és alguna cosa no política, de tal manera que, com ho demostren la història i l’experiència, pot desenvolupar-se al costat d’altres dins d’un mateix Estat; com també pot estendre’s més enllà dels confins polítics d’aquest.

La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió. Nasqué aleshores l’Estat nacionalista, germen de rivalitats i incentiu de discòrdies…

Seria certament una equivocada política d’unificació, si no l’havíem d’anomenar més aviat de traïció, el fet de sacrificar a interessos nacionalistes les minories ètniques que es troben privades per la força per a defensar els seus béns suprems, la seua fe i la seua cultura cristiana. Els qui així obrassen no serien dignes de confiança, i no actuarien honestament si després, quan ho exigeix el propi interés, invocassen els valors de la Religió i el respecte de dret” (pp. 4-5).

¿Aniria en línia amb el matriarcalisme, que els catalanoparlants, fins i tot, en les classes, o bé en les sessions d’ensenyament de la llengua catalana, àdhuc, poguessen tenir accés a texts com aquest, no solament per a aprendre a llegir i a escriure, sinó, com veiem en l’encíclica “Gaudium et spes” (de 1965), del Concili Vaticà II, per a ser “els autors i promotors de la cultura pròpia de la seua comunitat” (no. 55) i, així, comentar-los amb persones d’altres Pobles i, de pas, crear més vincles interculturals? Sí, així com, per exemple, se’ls convida a reflexionar i a redactar a partir de texts de pensadors diferents. D’aquesta manera, sorgeixen persones més sociables, tan vinculades amb les cultures matriarcalistes, cultures en què es contribueix (“pagar la contribució”, fet que té prou a veure amb l’aportació solidària, diem en la llengua catalana), però no s’imposa (“impuestos”, diuen en la cultura castellana, patriarcal)…, i, així, es forma les persones a forjar ponts (“contribueixen com el vincle”, diu Pius XII, qui no aprova les imposicions) i no a actuar fent perorates, ni recorrent al politiqueig. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Una educació matriarcal, forjadora de ponts entre persones i entre Pobles

General, , , ,

 

Sobre el tema de l’obligatorietat o, més encara, sobre la imposició d’una llengua (en aquest cas, la castellana), no seria cert parlar-ne com si totes les polítiques haguessen sigut iguals. Així, en el llibre “Notícia de Catalunya”, en la versió que Jaume Vicens Vives feu en 1960, escriu que “Des de finals del segle XIV, Mallorca[1], Sardenya i Sicília foren governades per lloctinents. Fins i tot aquest procés revertí als territoris continentals, els quals conegueren també llurs respectives lloctinències.

L’excel·lència d’aquesta organització es comprova si l’examinem des de diversos angles Per als reialmes[2] i països incorporats, la lloctinència, ben aviat batejada popularment amb el nom de virregnat, simbolitzà la persistència de les lleis, dels usos i els costums locals[3]” (p. 124), un tret que, com podem veure, no va en línia amb el Decret de Nova Planta de 1707, ni amb la política castellana, històricament, tradicionalment i actualment, patriarcal, anorreadora i assimilacionista.

Tot seguit, Jaume Vicens Vives addueix “Només així podem comprendre que pobles com el de Sicília, tan orgullosos de la seva existència nacional i de la ininterrompuda tradició d’una monarquia secular, acceptessin gairebé sense neguit un règim de govern aliè. I és que aquest règim no solament no pretengué d’imposar-los una concepció distinta de la vida, sinó que vetllà per mantenir la il·lusió d’una independència política, base ineludible de l’aquiescència a tota tasca col·lectiva empresa per un poder forà” (pp. 124-125), molt en sintonia amb el matriarcalisme i que, igualment, també es reflecteix quan, el mateix historiador comenta que, en l’Edat Moderna (segles XVI-XVIII), “Catalunya (…), per la seva qualitat d’element progressiu diferenciat en el si d’una estructura social immutable i encarcarada com la de tantes parts d’Espanya, per la seva decepció davant d’un Estat insensible i irrecuperable, ha hagut de representar en l’edat moderna, un paper revolucionari que no es corresponia en absolut al pacífic poble medieval del seny, del pactisme, del bon govern i de les delegacions de poder” (p. 168). ¿No té res a veure el remarcat de les paraules de Jaume Vicens Vives amb lo que llegim en moltes publicacions sobre societats matriarcals? ¿No reflecteixen la realitat així com, quan, en eixes fonts, se’ns parla de Pobles que, arran el contacte amb la cultura castellana, amb l’escolarització forçada (això no ho diuen així i prefereixen parlar en termes com “escolarització”, “educació”, “accés a la cultura”), se’ns diu que ja no són tan matriarcals com abans? ¿Per què no ho comenten sense embuts? Possiblement, en molts casos, fruit d’una instrucció (universitària i tot) que caldria que fos més que una simple transmissió, incorporació i acumulació de coneixements: que aplegàs a l’ànima.

En eixe sentit, en una conversa amb Pere Riutort, cap al 2020, em tragué unes frases de Nelson Mandela, les quals trobí en Internet i que diuen així: “Si parles a algú en una llengua que entén, les paraules aniran al seu cap. Si li parles en la seua llengua pròpia, les paraules aniran al seu cor”. I, en les cultures matriarcals, el cor (l’acció) i el  cap (el pensament) són com una parella que s’entenen, si bé prioritza més el cor i són més ordenats (recordem la nostra “Al cap i a la fi”… que, en primer lloc, posa el cap, no els impulsos primaris, a diferència del castellà, que comença la casa per la teulada, amb el conegut “Al fin y al cabo”). I això també cal fer-ho accessible i que ho sàpien els xiquets, els jóvens i la resta de persones catalanoparlants… i les curioses.

Tornant al paper dels bisbes i a la seua posició en la castellanització (i, per tant, en la patriarcalització) dels Pobles catalans, direm que, com escriu Pere Riutort en la seua “Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”, cal recordar “El Arzobispo Mayoral, que de manera tajante obligó al uso del castellano en los archivos eclesiásticos durante el siglo XVIII, con su disposición de 1762, bastante posterior al Decreto de Nueva Planta de 1707. Pertenece a la misma nómina de obispos que se enviaron a las diócesis para castellanizarlas en tiempos de Carlos III” (p. 82), bisbe que, a més, en 1750, ordenà que tots els nounats de la seua diòcesi fossen batejats en castellà. A banda, Pere Riutort addueix que “La disposición de Mayoral, aún no ha sido abolida por ninguna autoridad eclesiástica. No obstante, se opone totalmente a lo que es doctrina de la Iglesia Universal, ya que es una discriminación pura y dura de una lengua. Está abolida ciertamente por las determinaciones del Vaticano II” (p. 83).

I, en aquest sentit, veiem que, en el segle XVIII, com indica Jaume Vicens Vives en “Notícia de Catalunya”, “L’Estat borbònic, absolutament despreocupat del regalisme a ultrança. Nomenà per als càrrecs eclesiàstics les persones més sotmeses a l’autoritat civil, més complaents amb el poder. Aquesta política, l’aplicà arreu d’Espanya: com pot causar sorpresa que de la sèrie de tretze bisbes del segle XVIII a Barcelona, onze pertanyessin a ràncies famílies castellanes i només dos a terres de parla catalana?” (p. 90).

Igualment, com feia l’àvia Damiana respecte al Poble colla, en el desert d’Atacama (matriarcal, en el nord de Xile), adduirem que les paraules de convivència i del famós “¡Con lo bonito que es estar juntos!” (sic), que vaig sentir dir, així, en el 2015, dues vegades i per part de castellanoparlants nascuts en terres castellanes (en Cuenca i en Salamanca), és més una farsa que un propòsit de germanor. I, per això, cal que els estudiants (i, més encara, els catalanoparlants) tinguen accessible, com ara, un escrit de la publicació militar “Ejército y Armada” [4]: “Hay que castellanizar a Cataluña. Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, subordinado, soez y grosero como es en general el catalán, se volverá amable, transigente por con las ideas de los demás y educado. El día 1ª de febrero no debe haber un solo soldado de la región catalana siendo subtituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra” (p. 61). I, un poc després, en el mateix llibre, veiem que, en una altra publicació de l’exèrcit, “La Correspondencia Militar”, s’escrigué “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y el fuego” (p. 61).

Ara bé, com que açò són fets reals i cal conéixer els Pobles patriarcals per a saber quins camins cal no prendre, resulta interessant que els Pobles catalanoparlants també coneguem aquesta part de la història. I, així, veiem que el matriarcalisme no va per aquestes vies. Si més no, el plasmat en moltíssimes rondalles i en molts comentaris relatius a persones nascudes abans de 1920…, i no per art d’encantament.  

De nou, hem pogut veure que el matriarcalisme sí que ajuda a crear ponts i que no es fonamenta en les paraules emprades per a fer politiqueig.

Agraesc a totes les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Confirmat:

Hui, 8 de desembre del 2021, si més no, alguna persona, entitat o organització no estava a favor d’aquesta entrada en la web Malandia i ens ha dificultat la correcció i afegir més informació mitjançant el telèfon mòbil.

 

Confirmat (9 de desembre del 2021):

Hui, dia 9 de desembre del 2021, cap a les 12h40, sí que he pogut escriure hàbilment en l’entrada anterior a aquesta, des del telèfon mòbil, però no en aquesta (i sí, a través de l’ordinador portàtil).

Decididament, hi ha entrades que, per a més d’una persona, resulten incòmodes, perquè posem la veritat pel davant, amb la intenció que el públic i les persones del demà siguen propietaris del seu esdevenidor.

Gràcies a totes les persones que, aquests dies, vos heu solidaritzat. Com diu un amic meu, continua la lluita. En paraules de Pere Riutort, que plasmí en u dels meus diaris personals el 23 de març del 2020, “El cap és lo més important de tot: pensar, reflexionar, ser…”. Ser u i ser Poble, amb consciència de ser-ho, com moltes persones i com molts Pobles del món.

 

Notes: [1] El Regne de Mallorca tornà a formar part de la Corona Catalanoaragonesa a mitjan segle XIV, després d’haver-se’n separat quan morí el rei Jaume I (en 1276).

[2] Regnes.

[3] El remarcat d’ací i el posterior són nostres .

[4] Partim del llibre “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre i Sureda, editat per “Perifèrics” en el 2002.

Dones que, com a mestres, eduquen pel Poble i també pel demà

General, , ,

 

En relació amb com veia l’àvia Damiana l’escola estatal, el 7 de desembre del 2021, posí bona part del text referent a com hi actuava ella i, el mateix dia, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens comentava “Com que l’escola era en castellà, la iaia em cantava, em feia jugar i m’explicava contes sempre en català” i, després, una dona (de qui no havíem escrit el nom i que, un poc després, retirà lo que havia plasmat) afegí “La meva mare (1918-2001). A la seva infància, va anar a l’escola. Una mestra per a totes les edats. La mare va tenir la gran sort de fer tota l’ensenyança en català. Tant, que gairebé no sabia parlar en castellà. Escrivia i parlava la seva llengua amb bastant perfecció. Va ser una privilegiada en el seu temps”. I, en el meu mur, Rosa Garcia Clotet, la tercera persona que en feu un comentari, adduí “Trobo molt bé l’actitud de l’àvia Damiana.Similitud amb el que pretenen fer-nos aquí”.

Continuant amb com ensenyava l’àvia Damiana i, en el nostre cas, com ho han fet i, en aquest punt, què han trasmés les mares i, sobretot, les àvies (no sols en altres cultures matriarcals sinó també en la dels nostres Pobles i, més encara, si partim, en bona mida, de com és l’educació en moltes rondalles), veiem que molt de lo que figura en l’article “Minangkabau: un matriarcat en la cruïlla” (https://diarieducacio.cat/minangkabau-matriarcat-cruilla), publicat en “El Diari de l’Educació” el 25 d’abril del 2017, té moltes semblances que cal que transmetem a les generacions actuals de cara al futur: “s’ha d’aprendre de la natura i del seu creixement. (…) Així, nosaltres hem d’aprendre a ser generosos i humils amb els altres, tot i posseir riqueses i descartar de la nostra vida l’orgull i l’arrogància”, declara Imel, una dona de vint-i-tres anys, fet que he pogut veure, no sols en l’explanació de Pere Riutort sinó en moltes rondalles i, en el cas de l’orgull, en una recopilada per Joaquim G. Caturla, en què una dona molt ambiciosa i, a més, desagraïda amb Déu (qui li havia sigut generós) torna a ser pobra: volia ser més que Déu.

També podem llegir que les decisions “les prenem entre els dos, primer amb el cor i després amb la raó” i, per tant, són més actuar (el cor) que de pensar contínuament, també plasmat en rondalles mallorquines. I, de fet, el 7 de desembre del 2021 escriguí un missatge a Joan Sala Vila (nascut en 1929): “¿Com te les enginyes per a estar molt creatiu amb noranta-dos anys?” i em respongué “És el meu ADN. Pensant i actuant”.

Igualment, veiem que “són una societat plena d’espiritualitat i d’amor forjat en l’acord mutu entre home i dona per al bé de la comunitat”, detall que, àdhuc, podríem vincular a una rondalla valenciana recopilada per Ximo Caturla en què uns xiquets fan una proposta a la velleta que els fa de mestra… i ella l’accepta. I, a canvi, reben una educació molt oberta i molt participativa. I, en línia amb aquesta rondalla (com també, amb moltes plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover), “Als nens i les nenes se’ls educa per igual: en l’amistat, en la col·laboració per la necessitat de procurar el bé del grup, des del constant diàleg, mai amb el càstig o la imposició” (comenta Roslaina, directora d’una escola i doctora en pedagogia).

¿Podríem aprofitar les rondalles per a fer un treball i, millor encara, per a forjar xiquets i xiquetes i les persones del demà i, de pas, aplanar-los el camí cap a una major germanor entre persones i entre Pobles? Sí. I molt. Una educació que no inclou la imposició…, perquè és matriarcal.

Aleshores, podríem, com ara, recórrer a l’explanació de Pere Riutort i recordar i comentar (encara que només fos com a introducció) que, del cardenal Belluga (que, abans de ser cardenal, havia sigut bisbe de Cartagena), partidari borbònic en la guerra de successió, i que tant afavorí la desaparició de la llengua catalana en l’Horta d’Oriola, es sap que “participó activamente en la Batalla de Almansa contra los valencianos. Hasta él mismo empuñó personalmente las armas. ¡Un obispo de la Iglesia Católica matando valencianos y animando a otros a que lo hiciesen!” (p. 82). Adduirem que la batalla d’Almansa tingué lloc el 25 d’abril de 1707.

Finalment direm que aquest mapa figura en un llibre escolar de principis dels anys cinquanta del segle XIX, publicat en Espanya.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Fets que esdevingueren, vinculats amb el present i que transmetem també al futur

General, , , ,

 

El 6 de desembre del 2021, un poc abans de llegir part del llibret en què figura unes línies sobre com veia l’àvia Damiana, de la cultura colla, l’educació (en aquest cas, la instrucció), en les escoles estatals, em passà pel cap, com ja havia pensat la vespra, que, possiblement, seria molt interessant, per als  catalanoparlants, siguen del Poble que siguen, llegir el Decret de Nova Planta del 1707, el primer i el més sever, que afectà el Regne de València i el Regne d’Aragó i que reproduesc, tot seguit, a partir del text que figura en l’explanació de Pere Riutort:  

“Considerando haber perdido los reinos de Aragon y Valencia y todos sus habitadores, por la rebelión que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor, todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban, así por mí como por los reyes mis predecesores, particularizándolos en esto de los demás reinos de mi corona, y tocándome el dominio absoluto de los referidos reinos de Aragón y Valencia, pues en la circunstancia de ser comprendidos en los demás, que tan legítimamente poseo en esta monarquía, se añade ahora el de justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente  mis armas con el motivo de su rebelión; y considerando también que uno de los principales atributos de la soberanía, es la imposición y derogación de las leyes, las cuales con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres podría yo alterar; aún sin los grandes y sobrados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia: He juzgado por conveniente, así por esto, como por mi deseo de reducir todos los Reinos de España a la uniformidad de unas mísmas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo, abolir y derogar enteramente como desde luego doy por abolidos y derogados todos los referidos fueros, privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en sus tribunales, sin diferencia alguna en nada, pudiendo obtener por esta razón igualmente mis fidelísimos vasallos castellanos motivos para que acrediten de nuevo los afectos de mi gratitud, dispensando en ellos los mayores premios y gracias tan merecidas de su experimentada y acrisolada fidelidad, y dando a los aragoneses y valencianos recíprocas e igualmente pruebas de mi benignidad, habilitándolos para lo que no están, en medio de la gran libertad de los fueros de que gozaban antes y ahora quedan abolidos.

En cuya consecuencia he resuelto que la audiencia de ministros que se ha formado para Valencia, y la que he mandado se forme para Aragón se gobiernen y manejen en todo y por todo como las dos cancillerías de Valladolid y Granada, observando literalmente las mismas reglas, leyes, prácticas, ordenanzas y costumbres que se guardan en estas, sin la menor distinción ni diferencia en nada, excepto en las controversias y puntos de jurisdicción eclesiástica, y modo de tratarla; que en esto se ha de observar la práctica y estilo que hubiese habido hasta aquí en consecuencia de las concordias ajustadas con la santa Sede Apostólica, en que no se debe variar; de cuya resolución he querido participar al Consejo, para que lo tenga entendido.

Buen Retiro, a 29 de Junio de 1707” (p. 189).

En relació amb pervivències matriarcals i també amb decrets com aquest (que podríem ampliar amb molts més i que, la gran majoria de les escoles valencianes, catalanes, balears, etc., podem intuir, i molt bé, que no ensenyen a hores d’ara) direm que, el 3 de desembre del 2021 posí un post sobre si “els pares faciliten als fills el dret a decidir”. ¿Quantes respostes hi hagué i en línia amb lo que demanàvem? Ací ho tenim. En el grup “Dialectes”, eixe dia, Maria Montserrat Morera Perramon escrigué “Sí” i, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, també el 3 de desembre del 2021, ens plasmaren una, ara, per part de Cristina Albert: “La meva àvia paterna, nascuda bastant a finals del segle XIX, era una persona molt respectuosa que va deixar elegir el futur de cada fill. Això va ser tant abans com després de quedar vídua. Tristament, sobretot, una filla seduïda per la ideologia feixista hi va imposar el seu criteri dictatorial”.

Tocant el segon comentari, direm que, en moltes rondalles i en molts escrits, quan parlen sobre les relacions entre pares i fills, o bé entre les dones com a educadores, quasi sempre, són de diàleg, obertes. ¿De veres no té res a veure aquest decret, i normatives posteriors, amb la cultura vinculada amb la llengua catalana, tal i com perviu ara? Si que hi té relació. I, per mitjà d’Internet, com també de les vivències i dels sabers que hom adquireix i comparteix, fem possible que, com l’àvia Damiana, sapiguem distingir lo que pertany a la cultura nostrada,i lo que té el seu vincle amb la castellana, o bé amb altres. I, més encara, que la nostra cultura té molts punts en comú, molts, amb la de molts Pobles matriarcals de la península ibèrica i… del món i tot.

Per tant, quan algú ens comente que “Això és casualitat”,  com ara, que, en una rondalla de fa més de cent anys, un príncep (o un rei) diga que la seua dona ha de ser ben tractada per la Cort, no és ni casualitat, ni natural i cal pensar que té un per què. I el motiu n’és manifest: pertanyem a una cultura matriarcalista. I el del comentari que ens fan, com deia Pere Riutort (1935-2021): “Són tres-cents anys…”. Per això, és tan important informar-nos més sobre el passat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, la de l’autor (i amic) del llibret sobre l’àvia Damiana i a les persones que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota:

Confirmat:

Ahir, de vesprada, si més no, alguna persona, entitat o organització no estava a favor d’aquesta entrada en la web Malandia i em dificultà la correcció i afegir més informació mitjançant el telèfon mòbil. Era el dia de la “Constitución española”.

Fins i tot, un poc abans de signar aquest apartat de l’entrada, que són les 11h40 del matí del 7 de desembre del 2021, en el rellotge que hi ha en la taula d’estudi des d’on escric, tampoc no puc fer-ho per mitjà del telèfon mòbil, però sí des de l’ordinador portàtil amb què plasme aquestes línies, amb molta facillitat.

Una vegada més, vivim en una democràcia formal, i molt formal.

Lluis Barberà i Guillem