També en relació amb com educava i amb com ensenyava l’àvia Damiana, en resposta a un post nou que publicàrem el 8 de desembre del 2021, José Javier Carmona Rodríguez, en el grup “Dialectes”, m’escrigué “Jo, em vaig criar al camp amb els meus avis materns, nascuts l’última dècada del segle XIX. I, de part de la meua àvia, vaig aprendre tot en relació amb el camp de la natura i els costums de la seua època”. Quan li demaní “¿Quines semblances trobes amb les descrites en el llibret?”, em plasmà “Fonamentalment, que, mitjançant els avis i, sobretot, les àvies, hem rebut tota la cultura (valors, tradicions, sentit de la vida…). Sense elles, hi hauria un tall irrecuperable”.

Adduirem que, també en relació amb aquest punt del llibret, el 9 de desembre del 2021, Joan Claparols Vilamanyà, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, em comentà “Com actuem ara, els avis, amb els nets. No cardem. I, coneixent-los, vull dir, l’enemic, amb més cardamenta”.

A banda, convé que, des de l’educació, es parle de les grans semblances amb altres cultures matriarcals del món i, en eixe sentit, per exemple, el 10 de desembre del 2021, em semblà trobar-ne una entre la colla i la nostra, com ara, en el paper de la mare (en aquest cas, la Mare de Déu, molt coneguda en llengua catalana com “Nostra Senyora”). Així, en “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, podem llegir que “La parroquia fue un lugar de encuentro e integración. La abuela Damiana era la cabeza visible de su pueblo y con qué respeto, educación y dignidad acudía semanalmente a la misa dominical (…). Todos la estábamos esperando y, sin mediar palabra, al entrar al templo, el primer saludo era para la Virgen, madre de Dios. Nada importaba más; era su primer saludo con sus rezos hacia Ella. Cuando había concluído su saludo a la Virgen, ya se incorporaba a la celebración de la comunidad. (…) [La abuela Damiana] nos hacía a todos partícipes de él, por lo que, con todo el respeto hacia ella, deteníamos la celebración y la acompañábamos hasta terminar su saludo y luego, se incorporaba a la celebración” (p. 13).

En aquestes paraules, hem vist que, entre altres coses, el capellà actuava de manera oberta i, en lloc de respondre de forma colonitzadora, messiànica o com qui mira l’altre de dalt a baix, es posa de part de la cultura de la terra on ell ha triat anar i que l’acull, o siga, des d’una actitud molt oberta i creadora de relacions de germanor. Així s’explica que, a continuació, l’autor del llibret comente que “La comunidad se iba integrando en la vida de los collas a través de la presencia y del contacto con la abuela Damiana, cosa que hacía que se produjera un encuentro entre pueblos, costumbres y religiones muy rico” (p. 13) acompanyat, a banda, d’una acció molt important i que, sense embuts, es plasma en aquesta obra: “En todo momento se buscaba que no se mantuvieran discriminaciones en esa sociedad totalmente discriminatoria, sectorizada por escalas y marginadora” (p. 15). Com veiem, aquest capellà, entre altres coses, no va en la línia castellana de la mística[1], sinó en la d’una persona amb empatia. Afegiré que, en sintonia amb aquest fet, Pere Riutort, en la seua explanació, escriu “Piensen los castellanos, ahora denominados españoles por apropiación indebida del término, que hubiese sido al revés: que Fernando se hubiese sobrepuesto políticamente a Isabel, lo cual hubiese sido normal, incluida la lengua y que ahora oyesen los castellanos que se tenía que ‘catalanizar’ Castilla, destruyendo y quitando allí, los derechos del castellano en favor del catalán. ¿Qué haríais? ¡Cómo defenderíais vuestra lengua!” (p.  92).

Moltes vegades, arran de llegir distintes parts d’aquest llibret, he vist reflectida, en aquest capellà, com també en l’obra, una obertura i una disposició a crear ponts entre Pobles i que tant de bé fan a les persones i tan vinculada  amb el matriarcalisme. I, en això, moltes persones catalanoparlants que conec, coincideixen (i no ho fan des de la retòrica de més d’un polític, sinó en línia amb l’educació matriarcal).

Finalment, com a anècdotes, diré que, quan tenia uns set anys, coneguí uns alemanys i, uns anys després, quan en tindria uns deu, unes monges anaven acompanyades de xiquets, més o menys, de la mateixa edat que jo i que passaven pel carrer on està el xalet dels meus pares. U d’aquests xiquets era del continent americà (d’Amèrica Central o de Sud-amèrica) i no em vaig sentir incòmode per aquest fet, sinó tot lo contrari. A més, també es pogueren banyar en la piscina del xalet.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] En el llibre “Notícia de Catalunya”, Jaume Vicens Vives escriu “el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com en els castellans. A Catalunya, el mòbil primari és la voluntat d’ésser” (p. 200).