Un altre poema amb detalls matriarcals és “Eva”, de Guerau de Liost (1878-1933), amb un personatge bíblic que és presentat com la mare que subministra els habitants de la terra:
“Enjogassada en oferir la poma,
carn vegetal nodridora del corc” (p. 126),
o siga, la vulva (aquest fruit) aporta vida al penis (el qual, simbolitzat pel corc, penetra en la dona).
Ben mirat, el poeta posa “la dona-serp”, “l’obaga” i “petxina”.
En uns altres versos del valencià Carles Salvador, en “Poemes” (p. 129), apareix el moment del desflorament, de l’inici de l’adolescència femenina:
“I és quan voreta la sina gentil
-oh casta novençana-
una de cinc fulles rosa d’abril
treu clariana”
i, per tant, la virginitat en què creix la pitrera (la sina).
Una altra composició en la mateixa etapa de la vida és “Sol de migdia, XVIII”, de l’artista català Alexandre de Riquer (1856-1920), en què la mirada i el missatge van cap a la dona, cap a la foscor i amb colors obscures en un moment de pas a la joventut:
“El teu esguard llambrega lluminós
sota la trena negra, vellutada,
que al caure deix ta cara ombrejada
mateix que un vel de randa, misteriós.
Fervent desig panteixa en l’ampla nit,
ton pit serè de marbre blau venat
d’una poncella floreix a punt d’esclat” (p. 141).
Amb trets de la mateixa corda i en un paisatge nocturn, escriu el poeta barceloní Josep Massó Ventós (1891-1931) els versos de “Sol de migdia, XVIII”:
“Ens hem pres dolçament les dues mans:
amb molt amor als ulls ens hem mirat:
hi havia un gran silenci pels voltants…
ens hem besat.
(…) i el teu llarg coll de cigne s’inclinava
com per olorar una flor.
El nostre amor d’una garlanda viva
la flor primera havia desfullat (…)
Ai! de l’olor de les primeres roses
com se n’embauma un món!…” (p. 142).
Així, altra vegada, la dona és qui aporta la flaire a la vida, en entrar en la jovenesa, en un ambient sexual, sovint, acompanyat de dolçor entre tots dos.
Un altre poema en què es plasmen trets matriarcalistes i que ha estat arreplegat en l’antologia “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a càrrec de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “L’enamorat li deia”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què l’enamorat parla a la núvia:
“Penyora d’amor, penyora-
si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.
(…) -o et donaria una taronja,
una ametlla
o bé l’esqueix
d’una clavellina nova.
(…) -o la flor del cirerer
o el llessamí” (p. 144).
Nogensmenys, en lliga amb la sexualitat matriarcal, el poeta li remata
“que jo em donaria teu
I tu et donaries tota” (p. 144).
Per consegüent, ambdues bandes n’eixiran beneficiades, no sols l’home (qui hauria rebut el bes femení). Afegirem que hi ha vocabulari agrícola i de la flora, fet que connecta amb el matriarcalisme: taronja (vulva), ametla, rosa i clavellina (mugró).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.