Arxiu d'etiquetes: Sant Nin i Sant Non

Poesia religiosa, cobles, cants en l’Aurora, himnes i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , ,

A continuació llegirem entrades relacionades amb cobles, amb poemes religiosos que tenen lloc en actes vinculats amb els Sants de la Pedra, uns versos de l’Aurora, himnes, etc., de poblacions valencianes.

Per mitjà del volum primer del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, hem accedit a unes cobles relacionades amb la festivitat de la Immaculada Concepció (8 de desembre) en Benlloc (població valenciana de la comarca de la Plana Alta) però dedicades els Sants de la Pedra. En passar a les que hi tenen a veure amb els sants Abdó i Senent (p. 395), escriu els versos següents:

“3) En esta mañana

de gozosa despertada,

recordemos a los nuestros,

San Abdón y San Senén.

Para que protejan

con su gracia nuestros campos

y nos den buenas cosechas,

rezadles con devoción.

¡Santos del Señor!

Sed los protectores

de las tierras y las gentes,

de la fe y de las simientes

de esta humilde población.”

I, en una nota a peu de pàgina, José Miguel García indica que “Se canta en la calle Santos Mártires” (p. 395).

I també en Benlloc i en el mateix llibre (p. 396), l’autor escriu que “En abril del 2009, Mercedes Bort Beltrán, mi prima (…) me  facilitó –por conocimiento de cuando ella cantaba–, las siguientes estrofas y versos (…).

‘En la plaza del rabal,

habita la imagen más hermosa

y más bella que el sol,

y la llaman María Adyutorio’,

‘y el nombre del santo

es (sic) Senén y Abdón’.

¡Tened devoción!

Que estos dos Santos Mártires,

tienen (un) gran ‘empeño’

en esta población.”

Com a aclariment, direm que una estrofa és el conjunt de versos que formen una unitat dins d’un poema.

Canviant de població, i endinsant-nos en el tema de les cançons religioses, direm que el 27 d’agost del 2017, mentres cercava informació relativa a Faura (població del Camp de Morvedre) i als Sants de la Pedra, trobí que, en el bloc “Parròquia El Salvador – Cocentaina”, hi havia una entrada sobre cants en l’Aurora i que incloïa els Sants de la Pedra. Es diu “Cants en l’Aurora. 5 de la matinada. Des de Faura” (2) de Mn. Ramón Micó i Colomer. Podem llegir uns versos que es canten en Quartell (població valenciana de la comarca del Camp de Morvedre), que diuen així:

“Quartell: davant l’església:

(…) 17 – Sant Abdó i Sant Senén gloriosos,

oh Sants de la Pedra, Patrons de Quartell,

que ells ens guarden els camps i les vinyes

que dormen i creixen en l’ample mantell.

Mantell de les Valls…,

De floretes i séquies canores,

de frutis (*) i esperances, d’amor i treballs”.

També hem trobat més informació, per exemple, relacionada amb Carpesa, històrica població valenciana que ara forma part de la Ciutat de València. on està molt arraïlada la festa dels Sants de la Pedra. Així, en l’article “Reverendo D. Vicente Gil Martí Impulso de la devoción” (3), dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (editat per l’Ajuntament de València en el 2005), sobre Carpesa, hi ha un “Himno a los Santos Abdón y Senén” (p. 139). Aquest himne, de què traurem l’estrofa cinquena, la qual parla sobre la protecció de les terres, hi fou promogut pel capellà Vicente Gil Martí i, gràcies a un altre capellà, D. Pascual Calafat Braco, consta de les estrofes. En relació amb els Sants de la Pedra, diu així:

“Pueblo Nuevo y Carpesa este día

os aclaman con grande alegría

y os entonan un himno de amor

por la santa y triunfal valentía

defendiendo la fe del Señor.

Y con voces humildes, sinceras,

os imploran con suma piedad;

que guardéis nuestros campos y eras,

y los frutos y las sementeras

las salvéis de la cruel tempestad”.

Poble Nou és una pedania de la Ciutat de València, bàsicament rural, situada al nord de la ciutat i que limita amb el terme de Burjassot (també de l’Horta de València).

 

Font: 

(1) Llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán. En la recuperació d’aquestes cobles i, fins i tot, en la seua elaboració, José Miguel García, hi prengué part: “Se pudieron recuperar algunos de los antiguos versos, y para complementarlos yo mismo compuse algunos más; y esos son los que (…) todavía pudimos cantar acompañados de los jóvenes músicos en aquellos años de 1985 a 1990, por iniciativa de la Asociación Cultural Benifaixó. (…) las coplas que por última vez pudimos cantar, son éstas” (p. 394). Agraesc la generositat i l’espenta de l’amic José, un impulsor de la cultura popular valenciana.

(2) Entrada  “Cants de l’Aurora. 5 de la matinada. Des de Faura” (http://ramonmicocolomer.blogspot.com.es/2009/08/cants-en-laurora-5-de-la-matinada-des.html), de Mn. Ramón Micó i Colomer, en el bloc “Parròquia El Salvador – Cocentaina”. Agraesc la gentilesa de Mn. Ramón Micó, un col·laborador amb informació interessant. Aquesta entrada sobre els cants en l’Aurora inclou els Sants de la Pedra. El propi mossén (per missatge escrit), em comentà, eixe dia, que es canta “en l’Aurora del primer diumenge del mes d’agost, en els cinc poblets de les Valls. La lletra és de Mossén Josep Martínez Rondan, hui rector de [la Parròquia ] del Bon Succés, de Sagunt, i la música és de l’Aurora de Bocairent. Aquest any [, 2017], fa quinze anys que es canta”.

Com a anècdota, afegiré que era la primera vegada en ma vida que llegia uns versets escrits per un rector, a més, encara viu, i, en aquest cas, relatius als Sants de la Pedra. I tot tingué lloc, mentres cercava informació sobre els dos sants i… Faura. L’estudi entrava, per primera volta, en una secció nova: la cançó religiosa relacionada amb els Sants de la Pedra i encara viva, a més, en el País Valencià,… i en valencià genuí.

“Les Valls” és el nom popular que rep una part de la comarca del Camp de Morvedre, concretament, el conjunt de les poblacions de Benavites, Benifairó de les Valls, Faura, Quart de les Valls i Quartell.

(3) Article “Reverendo D. Vicente Gil Martí Impulso de la devoción”, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (editat per l’Ajuntament de València en el 2005), sobre Carpesa, on podem llegir l’“Himno a los Santos Abdón y Senén”.

 

Notes:  Canora (f.) vol dir que canta bé, de manera melodiosa. Quant als versos del cant de l’Aurora, en el bloc original, llegim “frutis”, en lloc de “fruits”.

“Sempre junts, com Abdó i Senent”

General, , , , , , , , , , ,

Hui tractarem sobre el reviscolament del valencià, en el País Valencià, i, concretament, en les festes de tipus religiós, a partir de lo recopilat en relació amb els Sants de la Pedra, això sí, partint de la dita valenciana que encapçala aquesta entrada i que escrivia Francesc Giner, en 1973, en un article titulat “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent” (1).

 

GINER Francesc_Els sants de la pedra Abdó i Senent_LF 1973 (1)

 

I ho fem perquè no és una tasca a deixar en mans de ningú que no aprove les cultures matriarcalistes, sinó que pren força perquè molts, com els Sants de la Pedra, en actuar decidits i col·laborant, confiem en nosaltres, en moltes persones i, per descomptat, en el demà (fins i tot, del valencià i de la nostra cultura, matriarcal).

En aquell escrit de 1973, Francesc Giner, per exemple, redactava (textualment) algunes de les dites que se’ls diu, sobre el nom familiar “els Benissants” que reben en algunes poblacions valencianes (tot i que només en faça esment de Sueca) i, àdhuc, que “en la seua diada [, dels Sants de la Pedra,] ells tenen ampla cabuda al folklore català. Al Principat diuen els pagesos: ‘Per Sant Nin i Sant Non, pebrots i tomaquets’. I al nostre País tenen el costum de dir, en veure una parella d’amics: ‘Sempre junts, com Abdó i Senent’. Citarem que a Sueca, on són Patrons, els diuen els Benissants”.

En una línia molt semblant a lo que comenta Francesc Giner, però més bé com a anècdota lingüística (i, a més, lleugerament humorística), hi ha que, en l’article “Francisco Sáez Ros, el abuelo “Redó” (1.843-1.916). Constructor del “Barrio Nou”. Fundador de la Banda de Música Nova”, de José Ramón Sanchis Alfonso i de Francisco de Paula Pons Alfonso, pertanyent als “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs” (2), podem llegir, literalment, que, “Entre sus amigos destaca la honda amistad, durante toda su vida, con Vicente Palop, Secretario que fue del Ayuntamiento de Alaquàs, como siempre iban juntos la gente los llamaba ‘els sants de la pedra’, como dato anecdótico cabe destacar el hecho de que compraban la prensa diaria y la leían juntos” (p. 69).

Un altre exemple de revifalla, és el de Cullera, una població valenciana de la comarca de la Ribera Baixa, d’on hem arreplegat bona cosa, en informació, i, en bona mida, a través de la gentilesa de Kike Gandia, qui, el 5 de juny del 2018, m’envià un missatge amb el document que llegirem a continuació. En el document, veiem que, en Cullera, el valencià també hi té cabuda en els goigs, com ja ho havia fet, dècades arrere, en Sueca.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una altra població valenciana, on estan molt arraïlats els Sants de la Pedra, l’espenta en pro de la nostra cultura i, igualment, d’on més informació hem tret, és el Camp de Mirra (de la comarca de l’Alcoià). En aquest cas, l’hem acollida, en bona mida, mitjançant Romà Francés i Berbegal, un cavaller molt laboriós, obert i un gran impulsor de lo valencià. Gràcies a ell, hem accedit a un cant (3), dedicat als Sants de la Pedra i popular en el Camp de Mirra, que diu així:

   “CANT POPULAR DEDICAT

      ALS SANTS DE LA PEDRA

       SANT ABDÓ I SANT SENÉN

 

         ADVOCATS CONTRA LES 

      PEDREGADES I PROTECTORS DE

      LES COLLITES

       CO-PATRONS DEL CAMP DE MIRRA

          —————————–

 

        ‘Gloriosos Sants de la Pedra

       dels esplets i dels sembrats

     sou patrons molt excel·lents,

   essent  Vos, tan prodigiosos

   guardeu-nos de tempestats’

                                                                            EL CAMP DE MIRRA

                                                                           30 de juliol de 2018″

 

Font:

(1) Article “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent” , escrit per Francesc Giner i publicat, en 1973, en el llibre de les festes patronals de Benissa. Agraesc la generositat de Vicent Gomis Lozano, cap de la biblioteca pública Bernat  Capó, de Benissa (la Marina Alta) i de l’arxiu municipal de la mateixa població valenciana, qui me l’envià a través d’un missatge del 28 de juny del 2018.

(2) Article“Francisco Sáez Ros, el abuelo “Redó” (1.843-1.916). Constructor del “Barrio Nou”. Fundador de la Banda de Música Nova”, de José Ramón Sanchis Alfonso i de Francisco de Paula Pons Alfonso, pertanyent als “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs” (http://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19820206SANCHIS.pdf).

(3) Cant enviat, en companyia de moltíssims documents sobre el Camp de Mirra i, a més, relativa a altres goigs als Sants de la Pedra  com també als de Sant Bertomeu Apòstol (qui, igualment, hi és patró i, a més, hi té dedicats uns goigs en valencià actual), per Romà Francés i Berbegal, en setembre del 2018.

 

Notes:  En valencià, quan escriurem (o quan parlarem), a Déu o a la Mare de Déu, ho farem amb la forma “Vós” (amb molta tradició literària i escrita com hem fet ací), en lloc d’utilitzar la forma “Tu”, còpia, sobretot, modernament, del tractament castellà “Tú”. I, quan ens dirigirem a la Mare de Déu, ho farem com a “senyora” (derivat de la forma “Nostra Senyora”), però no com a “fadrina” (“verge”, lo que, en castellà, diuen, i molt, per exemple, en l’expressió “Estar virgen”), ja que, ací, el terme “senyora”, concorda amb un fet: la cultura valenciana és matriarcal (a diferència de la castellana, que és patriarcal), motiu pel qual la Mare de Déu, en valencià, no rep el tractament de dona encara “verge”, sinó el de mare i, així, el de senyora.

Quant al nom “Senent”, forma que empra Francesc Giner, en 1973, direm que és tan correcta com la variant “Senén”, i que, partint del “Diccionari Català-Valencià-Balear”, apareix en primer lloc i, a més, ho fa a través d’un registre del 1506. Afegirem que el diccionari indica que és un llinatge existent en València, Alboraig, Burjassot, Llíria, Alacant, Guardamar, etc. Com a anècdota, direm que també figura en escrits de Catalunya, tot i que, majoritàriament, el veiem en els valencians. A més, considere que caldria promocionar la forma “Senent”, pel fet que, no sols és un nom que s’escriu amb una “-t” final que no està present en l’equivalent en castellà (“Senén”) sinó perquè tractem d’un nom que,  entre altres coses, també és un cognom estés entre nosaltres.

Oferiment de meló i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , ,

En acabant llegirem un apartat del llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950, que es titula “Maldisió del melonar” (pp. 402-405), on, entre altres coses, veurem el costum de fer un acte d’agraïment (però en forma d’espècie) als Sants de la Pedra, amb motiu de la seua festa, en Massarrojos (una històrica població independent que, des de les acaballes del segle XIX, està integrada en el terme de la Ciutat de València).

 

“Maldisió del melonar

Casi todos los años, poco más o menos, se reproducía en los tiempos de mi niñez la siguiente escena, cuyos actores únicos éramos mi padre y yo:

— Chiquet, esta vespraeta, después de l’escola, vindrás al Palmar p’achudarli al pare a casellar el melonar.

Consistía en aquellos tiempos la casellá en abrir unos hoyos en forma de zanjas que tenían próximamente el metro de profundidad. Esta operación se verificaba bastante tiempo antes de la siembra para que tomase la tierra sazón al caer las lluvias sobre el toval de los repetidos hoyos; éstos se rellenaban con haces de cañots (tallos de maíz) y otros desperdicios, a los que se añadía algún capazo de estiércol; el resto se cubría de tierra. La sementera se hacía, bien directamente, introduciendo las semillas en estos hoyos, o trasladando las plantas desde les almaseretes.

Como quiera que yo recordaba lo gozado el año anterior comiendo dulces melones y convidando a amigos y familiares, acudía muy contento a prestar esta ayuda a mi padre.

— Pare, ¿pa les festes dels Sans ya estarán maurs?

— Si el temps acompaña… si no ve un mal núvol o pedregá, el primer meló sel mencharem, Deu mediant, el dia de la festa.

–– ¿Y convidarem a la tía Francisca, la del Hort?

— Sí, fill; ya saps que tots els añs tenim gust qu’estiga ella y Francisqueta.

[– ¿] La llavor d’enguañ es la d’aquell meló que se mencharem el dia de San Fransés?

— Ne plantarem d’eixa y de la que té el pare del tío Barraquero; també d’aquelles llavors de Foyos, Masalfasar y del Puig.

Así, entre estas y otras preguntas repletas de ilusiones infantiles sobre la cosecha del próximo verano, iba mi padre aclotando, y yo le acercaba los haces de tallos de maíz.

Cuando llegaba el tiempo que las plantas presentaban tentadoras sus frutos en las diversas  clases: sandías, tendrales, del piñonet, gavachets, del ull blanc, etc., etc., entonces mi padre hacía un pequeño albergue en forma de barraca que servía de escondite y punto de vigilancia; por las noches, luego de la cena, acompañado del Moret y puesta al hombro su escopeta, se pasaba las horas críticas velando el campo y manteniendo el objeto de nuestras ilusiones: los melones.

Cercanos los días de fiestas populares, alrededor de San Jaime, tenía el gusto de acompañarle unos días, especialmente los domingos por la mañana, luego de almorzar.

— ¡Pare, mire, mire éste; qué gros!…

— ¡Chiquet!, no el señales en lo dit, que se semará la mata y no maurará.

— ¡Pare, pare, pare!¡Uy éste…! ¡Este ya está maur!¡Mire, mire esta mata; así ni han tres!¡Cullga, cullga éste, cúllgalo, pare; éste ya está bo!…

[¡]Cualquiera podría hacerme callar y contener los ímpetus golosos por ver un melón en manos de mi padre, cortado en jugosas tajadas y para comerle, luego de varios meses sin gustar fruto tan exquisito!

— ¡Calla, fill! Eixe meló está encara toboll. Pero segurament será el que se mencharem el día de la festa dels Patrons; es ú dels més alvansats.

Pues bien; esta escena se repetía idénticamente en todas las casas que hacían su plantá del melonar. Los padres de los pequeños gozaban de ver lo que ellos se alegraban alrededor de la cogida del fruto.

— ¡Pare! ¿me fará un farolet?

— Sí, fill, el pare te fará un farolet y te dibuixará el sol, la lluna, l’escaleta de la Pasió… y anirás en compañía dels amiguets cantant:

Sereno, cuatre cames té un borrego,                                      El sereno i la serena

li cau la moquita dins del caldero.                                            s’hen anaren a peixcar

El sereno i la serena                                                                             i peixcaren un’a[n]guila

s’hen anaren a casar                                                                           i la feren pa sopar 

i casaren una llebre                                                                                                                                (Estribillo)

que la feren pa sopar.                                                                          El farol de pimentó

                                                                                                                       ni pepita ni meló,

El sereno s’ha perdut                                                                           coche, cochero, campanillero,

en la font de la salut,                                                                           li cau la moquita dins del caldero.

un’agüela la encontrat                                                                                                                          (Estribillo)

amagat en un forat.

Sereno, cuatre cames te, etc.

(…) Calcular ustedes, lectores, que con todo este atuendo de preparativos e ilusiones prendidas en chicos y grandes, luego de tantas vigilias y trabajos, al llegar el día de florechar, y concretamente el día de la festividad de San Abdón y Senén, santos Patronos de nuestro pueblo, en que hay que presentar el primer melón de la temporada… calculen que, al llegar al campo, flamante y regocijado el dueño, convencido que ha de volver pomposo y ufano con el melón de cuentas… ya otro más listo madrugó y se llevó consigo, con el melón de marras, el cúmulo de los deseos y el pequeño mundo de ilusiones antedichas…

Pues bien: esto ocurría entonces, y ahora en mayor escala, porque ¡no digamos lo que se ha adelantado en “el no respetar los bienes ajenos”…!

Allí eran de oir palabras, imprecaciones y aleluyas que lanzaban sobre el ladronzuelo los padres de aquellos niños que lloraban de pena!…

Recuerdo que uno de tantos afectados sintió tal indignación y coraje, que a su mente, encendida de enojo, acudieron ideas de maldición; en su voluntad, deseos de venganza y castigo.

No faltó quien recogio cuidadosamente del apasionado momento alguna de las imprecaciones lanzadas de aquellos labios amargados por el desencanto. Sólo recogemos ésta, muy significativa y a la vez original: 

¡Sisquera s’obriguera la terra, te se tragara hasta el coll, de modo que tingueres el cap al descubert, y acudint tots els gosos y gosets de la contorná… alsant la pateta…[!]

Dejemos lo que por entendido se calla, no sea quedemos perfumados y no en agua de rosas.”

 

Font:

“Estampas de Masarrochos”, llibre del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950 amb llicència diocesana.

 

Notes: En aquesta entrada, per la gran quantitat de vocabulari agrícola que hi ha en valencià (com en castellà) i, amb la intenció de facilitar la lectura, hem decidit reservar aquest apartat de notes, sobretot, per a aquests aclariments.

El castellà “zanja” equival al valencià “rasa”.

Lo que en castellà diuen “sazón”, en valencià ho traduïm a “saó” (“Aquesta pluja, com que no és forta, farà saó”, solem dir).

Quant a “toval”, direm que, per mitjà d’un escrit que pengí en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, el 29 de juny del 2019, aconseguírem esbrinar el significat d’aquesta paraula, tot i que em feia pensar que vindria de “tou”. En la primera resposta, l’amic Ramon Micó Colomer, diu que “En Bocairent  darrere de l’església parroquial s’anomena ‘El tou de Sant Pere'”. Un poc després, un altre col·laborador, Manuel Dolz, escriu que “Com vós dieu no hi trobo res a l’Alcover-Moll, però sí a l’Etimològic de Joan Coromines, on hi ha alguna indicació que pot ser-li útil. Tant pot voler dir buit o buc (tovanc) com aigua entollada en un buit (toal)”. Així, en el “Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana”, popularment, conegut com “el Coromines”, gràcies a les fotos facilitades per Manuel Dolz, en l’entrada “Toval”, trobí “prové d’aquell tou d’aigua de l’assut o de la mar, que hem documentat en Ruyra i en el valencià del S. XVI”. Joan Coromines també inclou “Toal, supra. Tovanc, supra. Tovar, buidar”.

El canyot és una canya de dasca (panís o, com diuen en altres zones, blat de moro).

La paraula castellana “sementera” és la nostra “sembra”.

Una almàssera (que veiem que porta dues esses), és una “Barraca llarguera, feta de canyes i coberta de palla d’arròs, dins la qual fan el primer planter de tomaqueres, cebes o altra hortalissa; cast. almáciga“ (DCVB).

Lo que diem “aclotar” (fer clots) equival al mot castellà “ahoyar”.

Lo que l’autor diu “haz” és el nostre “feix”.

El “tallo” castellà, en aquest text, és lo que diem la “tija”.

El “tendral”, en ambdues llengües, és el meló novell, tendre.

El “gavatxet” (en el text, “gavachet”) és un terme que té una explicació interessant. El 29 de juny del 2019, exposí unes qüestions en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit” i em respongueren algunes persones. Així, José V. Sanchis Pastor, el 30 de juny del 2019, comenta que “El meló gavatxo va ser una varietat que portaren els que anaven a la verema a França. Xicotet i de polpa color carabassa”. Manuel Dolz diu que “A l’Alcover-Moll hi trobareu, gavatxet //3. Albercoc gavatxet: albercoc de casta petita, anomenat també albercoc porquí (Val.)”. 

El joc castellà de l’“escondite”, com deia un familiar meu, correspon al “conillets a amagar”.

Sant Jaume és el dia 25 de juliol.

Les “tajadas”, en valencià, “tallades”, “talls”.

La paraula “tovoll” (que no “toboll”) procedeix de “tou” (en femení, “tova”).

La forma “plantá” (sic), amb la caiguda de la -d-, que s’inicià, sobretot, en el segon terç del segle XIX, en lloc de “plantada” (forma correcta, de la mateixa manera que no s’escriu “casi ná” sinó “casi nada”).

Escriurem “florejar” per a indicar que floreix una planta o bé, per exemple, per a indicar que adornem, que guarnim amb flors pintades, etc.

On l’autor escriu, en castellà, “regocijado”, direm (en valencià) “alegre”, “joiós”.

La forma “de marras”, traduïda a la nostra llengua fa, per exemple, “lo que calia”.

Quant a altres paraules o formes, direm “maledicció”, en lloc del calc castellà “maldisió” (sic) i, per exemple, com en el primer terç del segle XIX, direm “madur” (i derivats). Igualment, escriurem “canyots”, “ajudar-li”, “pedregada”, “enguany”,  “de Sant Francesc”, “del pinyonet”, “gavatxet”, “de l’ull blanc”, “xiquet”, “madur”, “cullga’l”, “tovoll” (derivat de “tou” i de la família del femení “tova”), “se n’anaren”, “caçaren” (perquè es refereix a cacera), “àvia” (en lloc d’“agüela” / “abuela” formes que, en paraules de ma mare, s’empraven com a menyspreu, fins i tot, cap a persones que encara no tenien nets, fet que també ocorria amb els “agüelo” i “abuelo” i, només en sentit d’afecte familiar, “iaia” i pròxims, que no com a paraula tabú, com es fa molt, a hores d’ara, amb la consegüent coentor pròpia dels pixavins del segle XXI), etc. Respecte a la forma “sisquera” (sic), correspon a l’aglutinació que fa el capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, de “si isquera”.

Sobre la paraula “abuelo”, conta ma mare que, en una ocasió, un jovenet entrà a la drogueria que portaven els meus avis materns i li preguntà, en to despectiu:

— ¿Està l’“abuelo”?

I, ma mare, que encara era jove, li respongué decididament i sense parar-se en palles:

— ¡Escolta! ¡D’“abuelo”, res, que té cinquanta-dos anys i encara no té cap net!

Per tant, com que el meu avi era de 1906, parlem, com a mínim, de 1958.

Finalment, tractarem un tema que considere que no deu passar per alt: l’actitud no tirànica, ni absolutista, ni totalitària (en línia amb les cultures no patriarcals, com ara, la valenciana), que es reflecteix en les paraules del pare, tot i que l’autor, en més d’un passatge del llibre (i, atenent a la lectura que n’he fet), sí que tingués tocs de donar prioritat a la idea d’Espanya (això és, a la Castella-Espanya) abans que a la seua condició de valencià.

I, per a confirmar sobre la diferència entre lo que podria ser el “respeto” en la cultura castellana i en un pare castellanista i la del “respecte” d’un pare de línia valencianista, contrari a lo patriarcal i que està obert als altres (com és el cas d’aquest pare, amb qui m’identifique), ací tenim les definicions d’aquestes dues paraules, en diccionaris de més o menys la mateixa època (el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, dels anys seixantes, i, l’altre, de 1970, corresponent al de la RAE, la reial acadèmia de la llengua castellana):

“Respeto: (…) m. Obsequio, veneración, acatamiento que se hace a uno. // 2. MIramiento, consideración, atención, causa o motivo particular”.  He consultat aquesta paraula el 3 de juliol del 2019, en la biblioteca pública d’Alaquàs (l’Horta de València).

“Respecte m. (…) II: // 1. Sentiment d’alta consideració  envers algú o alguna cosa, i tracte que manifesta el dit sentiment; cast. respecto“.

Finalitzaré dient que, abans de consultar aquestes dues paraules, ja vaig intuir que les versions en cada una de les llengües es correspondrien a lo que fan aquests diccionaris i, així, per tant, amb lo patriarcal (en el cas castellà) i amb lo matriarcal (en el de la nostra cultura).

 

 

 

Pregó en Massarrojos i els Sants de la Pedra

General, , , , ,

A continuació, hi ha informació sobre esdeveniments que tingueren lloc en Massarrojos (històrica població valenciana, integrada en la Ciutat de València des de les darreries del segle XIX), en 1906, amb motiu del “primer centenario de la estancia permanente de Jesús Sacramentado en nuestra amada Parroquia”, com podem llegir en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert (p. 92).

En l’apartat d’on més informació n’hem tret (pp. 94-95), diu així:

 

                                          “Pregón de las fiestas

No existía la radiodifusión para propagar el anuncio y programa de las fiestas centenarias; aunque circulaban los diarios, tampoco se ocuparon en hacer propaganda. Bastaron unas inspiradísimas décimas del P. Bau para que Masarrochos, Moncada, Rocafort y demás pueblos de la comarca, sintieran el contagio de nuestras fiestas, que habían de tener una semana consecutiva de duración, pues se habían reunido, para la fecha del centenario, todas las fiestas del pueblo.

Dichas composiciones poéticas, en estilo popular, fueron cálidamente aceptadas; se leían con sumo deleite y se propagaron rápidamente en fábricas, pueblos, amistades y forasteros.

 (…) Su alma, amorosamente eucarística, prosigue irradiando fervores. Por eso todas las fiestas y los Santos titulares de las mismas, formarán hermoso conjunto, enderredor al trono del Santísimo.

Avís:

           Una semana de festes                                                        San Abdón y San Senén

          va Masarrochos a fer :                                                       Dimecres, a Santa Bárbara

          Dilluns, será la mes grosa                                                y, en los tres dies siguients,

          al Santissim Sacrament.                                                  la Purísima, la Asumpta

          Dimats, als Sants de la Pedra                                         y les ánimes después.”

 

Font:

“Estampas de Masarrochos”, llibre de Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950 amb llicència diocesana.

 

Notes: Hem reproduït textualment l’obra i, així, “dimats” (en lloc de “dimarts”) o, per exemple, “Sacrament” i no, en aquest cas, “Sagrament”. O bé, el castellanisme “siguients”, inadmissible, en lloc, com ara, de “següents”.

Igualment, adduïrem que, en l’apartat dedicat al pregó de les festes (pp. 94-99), que s’iniciaren en Massarrojos el 10 de setembre de 1906 (quan s’hi complia el centenari esmentat del Jesús Sagramentat), hi ha molta poesia popular en valencià, molta, encara que només n’hem triat la que inclou els Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

 

Les paelles de Massarrojos i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , ,

Tot seguit, escriurem un text extens que hi ha en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, editat en 1950 amb llicència diocesana i que conté una quantitat  molt interessant d’informació (fins i tot, poemes en valencià) i, en el cas que hui toquem (però no, perquè hui siga diumenge i que, en moltes poblacions valencianes, siga costum fer-hi una paella), dues pàgines dedicades a les paelles que es feien en Massarrojos (poble que, des de les darreries del segle XIX, passà a integrar-se en la Ciutat de València), una informació que resulta realment sucosa i que, si ens obrim cap a altres llocs on els Sants de la Pedra són els patrons, ens n’aniríem, si més no, cap a Calasparra (població murciana de tradició castellana i que, curiosament, decidí abraçar dos sants clarament vinculats a una cultura matriarcal com és la nostra).

Així, en Calasparra, amb motiu de la festa dels Sants de la Pedra, hi celebren “la Caldera”.

I ara, després d’aquest aclariment, passem al text que hi ha en aquest llibre sobre Massarrojos.

 

                              “Las paellas de los Clavarios.

El colofón imprescindible de las fiestas anuales a los Santos Patronos Abdón y Senén y Santa Bárbara es la reunión de cofrades y clavarios en franca camaradería al objeto de guisar y consumir lo que ellos llaman la paella de la fiesta; premio a los trabajos y organización de la fiesta y aperitivo para las del próximo año.

El domingo elegido acuden todos, sin excepción alguna, al lugar designado, que suele ser casi siempre las Aguas Potables, y alguna vez la Caseta Choca.

Los clavarios del año en curso tienen que prevenir todo lo concerniente para que la paella no carezca de ninguno de entre los múltiples requisitos que admite este sabroso plato valenciano. Animales de pluma, conejos, verduras, mariscos, ‘baquetes’ (1), limones, canela y todo es  variado atuendo de la paella valenciana al que nacionales y extranjeros le dan honores de Majestad.

Cada cofradía elige un domingo distinto, porque también en eso, como en los actos de la fiesta, según ya dijimos, tienen sus amistosas competencias, queriendo para sí, cada quisque (2), la supremacía y honores de victoria sobre el rival.

Pues  bien; el día de referencia, cada cofrade debe proveerse de cuchara limpia, blanca, de madera, y con sólo este elemental cubierto tiene cédula en el guiso de la paella; en la de los Santos Patronos tenía esta pesada misión mi cuñado Manuel Alandes. En la de Santa Bárbara, es su cocinero el tío Choca. El guisandero pone en su cometido toda la atención para que quede el arroz bien cocido, cada grano en su sitio, sueltos unos de otros, y con su puntita de ‘socarraet’ (3).

Se me olvidaba decir que el arroz, planta acuática, necesita también, luego de guisarle, ser remojado; pero los comensales no gastan agua, sino vino, y buen vino. En honor a la verdad, hacen frecuentes pero no excesivas libaciones (4); los caldos, dispuestos en garrafas, están siempre a su disposición. En la batalla que emprenden al consumir la paella, es regla aceptada principiar a comer desde el borde hasta encontrarse las cucharas en el centro de la paella; a veces no falta quien desfallece antes de terminar el ataque.

Durante los postres, ya un tanto alegres, porque el vino alegra el corazón, suelen principiar las bromas entre los cofrades. No ha de faltar el disimulo disparo de cohetes que suelen atar en la silla del más miedoso. Algo de esto podría decirnos el tio Vaquero.

El regreso hacia el pueblo constituye otra nota peculiar del humorismo valenciano; vuelven contentos; algunos casi demasiado contentos, efusivos y repletos de fraternal alegría, algo aumentada por aquella cañita de vino, tal vez excesiva. Finalmente organizan la vuelta; el pueblo la espera para celebrar su desfile: unos con el rostro tiznado (5); otro lleva el bombo de la Banda musica; suele escogerse para esto persona obesa y regordeta, para que la caricatura sea completa; se distribuyen los platillos, el bajo y algunos instrumentos más ; corean los restantes cualquier canto o jota valenciana; penetran en el pueblo animados de las más inocentes y agradables alegrías.

Siguen hoy todavía esta costumbre; terminada la paella toman la alternativa los nuevos Clavarios del año entrante. Las paellas contribuyen al mantenimiento de la organización de las fiestas tradicionales de Masarrochos”.

 

Font: Llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, editat en 1950 amb llicència diocesana.

 

Notes: (1) “Vaquetes”, en plural, és el nom que rep un tipus de caragol. També se’l coneix com “xoneta”, “xona” i, per exemple, com “regineta”, com he trobat en Viquipèdia. En el DCVB, se’l defineix com un “Caragol gros, de closca blanc, molt saborós” .

(2) La forma castellana “cada quisque” equival al nostre “cada u”,  “cadascú”.

(3) Paraula, amb la pronúncia popular (en lloc de la normativa “socarradet”) amb què designem l’arròs que està lleugerament negre, això és, que està una miqueta fort i, a més, fosc a causa del foc. Sol estar en la part més pròxima al foc i, moltes persones se n’afigen bé quan estan acabant d’escudellar-se el plat, bé quan, algú, amb la paella quasi neta (perquè, per exemple, hi ha hagut arròs per a tots), pregunta: “Hi ha ‘socarraet’. ¿Algú en vol?”. Quasi sempre, n’hi ha unes quantes persones que hi responen afirmativament. És una part de la paella,… i m’agrada un muntó.

(4) En valencià, “libació”, que, en aquest cas, vol dir  acte de beure , de buidar, un got de vi, ja que “libar” significa beure un xicotet glop (de vi, etc), xuplar suaument (el suc d’una cosa), etc.

(5) En valencia, “mascarat”, “ensutjat”.

Aquest escrit reflecteix clarament el caràcter festiu i també ordenat de la nostra cultura, a diferència de la castellana.

De fet, puc dir (i no em cremaria la mà en el foc) que una de les característiques que més destaquen els turistes (especialment, els estrangers i que visiten el País Valencià i molts llocs del nostre àmbit linguístic) és el caràcter obert. I, per si hi ha algun dubte sobre aquest tret, vos convide a llegir la “Partida segunda” (pp. 27-29) del “Libro de las leyes”, més conegut com  “Las siete partidas de Alfonso X el Sabio” (http://ficus.pntic.mec.es/jals0026/documentos/textos/7partidas.pdf) nebot de Jaume I (qui visqué, com Alfons X i com Pere el Gran, en el segle XIII) i les línies següents, tretes d’una decisió del rei Pere II, en escriure, en 1283, “Volem, estatuïm e ordenam que si nos e los successors nostres Constitució alguna general o estatus fer volem en Catalunya, aquella o aquell façam d’aprovació o consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Cavallers e dels Ciutadans de Catalunya o, ells apellats, de la major e pus sana part d’aquells”, paraules a què vaig accedir ahir mitjançant l’entrada en Google “Pere el Gran estatuïm” des d’on passí al llibre “Història de Catalunya” (https://books.google.es/books?id=RuRpE4cN-loC&pg=PA364&lpg=PA364&dq=pere+el+gran+estatu%C3%AFm&source=bl&ots=AJDfowHEcd&sig=ACfU3U0ehRYaOd6GRuBygA1oKgJOFvtDvA&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwjjwZif9P_iAhUDTxUIHYobAWwQ6AEwDXoECAoQAQ#v=onepage&q=pere%20el%20gran%20estatu%C3%AFm&f=false), de l’historiador Ferran Soldevila (pàgina 364, nota 121) i  que està, parcialment, en Google Llibres.

Heus ací el rei castellà i Pere el Gran, dues persones nascudes en el mateix segle però amb dos punts de vista molt distints. M’identifique, com moltes persones pròximes que conec (la gran majoria, de tot l’àmbit lingüístic i que no donen tanta prioritat al passat i sí, en canvi, decidits a anar cap al demà amb espenta i oberts), amb la del rei de la Corona Catalanoaragonesa, un gran estrateg, decidit, amb espenta, amb reflexos i amb esperit aventurer.

 

Massarrojos i els Sants de la Pedra (poema)

General, , , ,

A continuació escriurem part d’un poema sobre Massarrojos, històrica població valenciana que ara forma part del terme de la Ciutat de València (de la comarca de l’Horta de València).

Aquest poema figura en el llibre “Estampas de Massarrochos”, del P. Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat l’any 1950. 

 

  ” LES CAMPANES

                  I

      Quatre campanes el volten

una per cada costat;

son filles del patrimoni

qu’el poble unit ha creat.

      Les ha format a sa image,

qu’es de familia eixemplar;

molt unida i ben entesa,

de cór ample i front ben alt.

      Familia que canta o plora,

del poble sempre al compás; 

familia que viu serena

de cara a la eternitat.

      Per a entranyar-les al poble,

les ha vollgut batejar.

Els ha posat noms de casa

noms dolsos i familiars.

      La més xiqueta de totes

es María Inmaculá;

seguix Abdón y Senén,

que son els Sants titulars.

      Després dels Sants de la Pedra,

l’Àngel Miquel té la entrá,

i per ser Patrona i Mare

es Assumpció la més gran.” (1)

 

Font:

(1) Poema “El nostre campanar” (p. 207), amb el subtítol “Poema religiós-patriótic”, publicat en el llibre “Estampas de Massarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, editat en 1950 amb llicència diocesana.

Agraesc la generositat de Carles Verdeguer Molins, batle pedani de Massarrojos i historiador, per informar-me sobre aquest llibre, en un missatge del 24 d’abril del 2019 i tot, ja que aquesta obra de Cipriano Ibáñez conté informació privilegiada i que no apareix en Internet.  Així, hi ha alguns poemes relacionats amb els Sants de la Pedra com també, per exemple, la descripció d’una paella que es fa en Massarrojos i, com ara, una ofrena que s’hi celebra als sants Abdó i Senent i que no havíem trobat abans, amb melons, en lloc de fer-s’hi, com en moltes poblacions on se’ls fa festa, amb el raïm primerenc junt amb forment.

Igualment, agraesc que Adolfo Carbonell, de la “Regidoria de Patrimoni i Recursos Culturals” de l’Ajuntament de València, em recomanàs contactar amb Carles Verdeguer.

 

Notes: En el llibre “Estampas de Massarrochos”, llegim que “Masarrochos fué Ayuntamiento independiente, hasta el mes de Junio del año 1898. En la fecha indicada y siendo alcalde Pascual Valls Lloréns, fué agregado al Excmo. Ayuntamiento de Valencia de quien depende civilmente, quedando el pueblo bajo la inmediata y delegada autoridad de una Alcaldía pedánea” (p. 35).

Això no exclou el fet que, en llocs com Massarrojos, Carpesa o, per exemple, Benimaclet, tots tres ara part del terme de la Ciutat de València, hi està més arrelada la festa dels Sants de la Pedra i, com ara, l’obertura a aprendre, a progressar, a comunicar-se amb els altres i a no fixar-se tant en el passat i, en canvi, a anar cap al demà amb decisió i amb espenta, amb més reflexos i amb una manera d’actuar més servicial, fruit, entre altres coses, del fet de no tendir a mirar de dalt a baix els altres, ni de deixar-se xafar, com hem pogut comprovar durant la recerca i que estic veient que està més present  en poblacions que no formen part de les rodalies de les ciutats de més de 100.000 habitants (ni de ciutats així) com també, per descomptat, entre les persones obertes als altres i a millorar (que en conec moltes, majoritàriament, per Internet, i a favor que totes les persones puguen autogovernar-se i autodeterminar-se).

Quant al tema lingüístic, direm que les formes “Inmaculá” (en lloc d’“Immaculada”) i “entrá” (en lloc d’“entrada”) són el resultat de la caiguda de la lletra D en paraules com mocador, Immaculada, entrada, vesprada, llaurador, etc., en el País Valencià (i en més poblacions no valencianes), sobretot, des del segon terç del segle XIX, fins a estar-hi quasi esteses del tot a primeries del segle XX.

En el llibre no s’especifica quin any s’escrigué el poema, tot i que, en la introducció al punt “EL CAMPANARIO Y LAS FIESTAS. Lo nostre campanar”, hi ha que “Nuestro paisano don José Senent, verdadera alma de artista, fué el cantor de nuestro Campanario” (p. 205) i que el Sr. Lluch en comenta que “Su poema El nostre campanar, dedicado a la magnífica torre parroquial que campea al centro de su lugar nativo, sería suficiente para consagrarle como poeta lírico de altos vuelos. (…) Y no sólo es el campanario símbolo de la fe de Masarrochos; es también el emblema del ideal patriótico de sus hijos” (pp. 205-206). 

I, tot seguit, es reprodueix en el llibre (pp. 206-209).

 

 

 

“Oració” als Sants de la Pedra (Joan Baptista Anyés)

General, , , , ,

A continuació escriurem l’oració que apareix en en l’obra “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, de Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), la qual fou editada en 1542 en la Ciutat de València.

 

“Oració universal per a demanar de Nostre Senyor tot bé i salvedat de la vida, béns i fruits per intercessió dels sants gloriosos.

Déu creador del Cel i de la Terra, qui per l’immutable orde de la teua eterna providència ordenares que perquè l’hom servís a tu, amb els seus fruits la terra servísa a l’home, del qual desitjant la salvedat, a aquell donares la defensa dels àngels i dels teus sants gloriosos. Humil quant puc, Senyor, et suplique, per la teua excelsa clemència: per la santa vida, treballs, mort i resurrecció del teu gloriós fill i senyor nostre Jesucrist, i gloriosos mèrits de la sacratíssima Verge Maria, filla i esposa teua, i intercessió de tots els teus sants àngels i sants benaventurats, i per l’especial intervenció dels teus gloriosos cavallers i màrtirs sant Ponç, sant Abdó i Senén i de la teua santa verge i màrtir Bàrbara, que ens perdones tots nostres pecats i a tu convertexques nostres cors i penses, i aquelles dels  rics dons, del Sant Esperit omples i al teu sant servei del teu encès amor inflames. A tu, per la via dels teus sants manaments, encamines i guies, i amb tu, per gràcia, de tal manera ens uneix i conjunta, que, per ningun vici, de tu separar-nos comportes, i davall la teua defensa de la protecció teua i presidi perpetu dels teus àngels i sants, i especialment dels gloriosos Ponç, Abdó i Senén, i Bàrbara, defén i guarda les nostres ànimes, vides, parentes, famílies i amics, cases, béns, camps i fruits i totes les coses nostres; perquè, lliures i defesos de tots pecats, adversitats, malalties, animals nocius i verinosos, i de totes tempestes i temporals de llamps i pedra, de tal manera t’amem i servixcam sens ofendre’t, que, en fi, sens fi amb els sants merexcam ser benaventurats en la teua glòria. Per Jesucrist, fill teu, que amb tu, en unitat de l’Esperit Sant, un Déu viu és i regna per tots els temps eternament. Amén.

 Deo gracias.” (1)

 

Tot seguit afegirem l’oració, però adaptada en versos per Martirià Brugada, capella català nascut en la ciutat de Girona (de la comarca del Gironès), però molt vinculat al Terme de Banyoles, on els Sants Abdó i Senén són els patrons dels pagesos. Aquesta oració figura en el seu llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, editat pel Centre de Pastoral Litúrgica (1a. edició, de maig del 2004), en la ciutat de Barcelona. Diu així:

“Per pregar

Déu, Creador del cel i de la terra,

des de la teva providència

vetlles per tal que els fruits de la terra

siguin útils a la humanitat

i així la humanitat et serveixi

gaudint de la companyia dels àngels

i dels sants gloriosos.

 

Emparats sota la teva benvolença,

amb el guiatge dels teus àngels i sants,

i especialment dels sants Abdon i Senèn (2),

protegeix i vetlla la nostra dignitat,

les nostres vides, els nostres familiars i amics,

les nostres llars i els béns que s’hi guarden,

els nostres camps i els fruits que hi creixen,

els nostres treballs i els companys de feina.

 

Aparta’ns de tot pecat,

fes que afrontem dignament

tota mena d’adversitats i malalties,

guarda’ns de plagues nocives i  verinoses,

bandeja temporals, llamps i pedregades,

i de tal manera t’estimem i et servim,

sense ofendre la teva voluntat,

que, finalment, amb els sants Abdon i Senèn

amb tots els àngels i sants, 

meresquem la benaurança en la teva glòria.

                                              (Adaptació d’una pregària

                                         de Joan Baptista Anyés, 1542).” (3)

 

Fonts:

(1) Llibre “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, de Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), tal i com figura en l’adaptació feta per l’editorial Ulleye (de Xàtiva), en el 2010. Com a aclariment, direm que, per exemple, la forma “servei” també figura així en la transcripció que ofereix Vicent Canet i Llidó, autor de l’article “Una vida dels Sants de la Pedra en valencìa escrita per Joan Baptista Anyés en 1542” , que trobàrem en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”  (p. 64), elaborat per molts autors, d’edició a càrrec de José Jaime Brosel Gavilá i editat en el 2005 per l’Ajuntament de València. 

Com a exemple, afegirem que, en eixa plana del llibre sobre Carpesa, llegim (i, sempre, en el text de l’oració) “del Sant Sperit umples e al teu sant servei del teu encés amor enflames. A tu, per la via dels teus sants manaments, encamines e guies, e ab tu, per gràcia, de tal manera ens unix i conjunta” .

(2) Textualment, en lloc de Senén, com també veiem després, en la mateixa oració.

(3) Llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma” (p. 23), de Martirià Brugada Clotas i editat pel Centre de Pastoral Litúrgica (1a. edició, de maig del 2004), en la ciutat de Barcelona. Agraesc, de Martirià Brugada, el detall de recomanar-me’l, en el 2017.

 

 

Poesia popular, poesia religiosa i versets relacionats amb els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , ,

A continuació exposarem poesia popular, poesia religiosa i alguns versets relacionats amb els Sants de la Pedra, sobretot, dels que no havien resultat tan fàcil de trobar,  o bé que estaven més dispersos, o bé en llibre.

 

“Para san Abdón y Senén,

pintan las uvas;

para la Virgen de Agosto,

ya están maduras.” (1)

 

“La terra sol-litària, esta preocupada, vol pa i te fam,

i els homens li donen aigua quant venen nuvols de Llevant.

Porten blusa fruncida els que a la terra van a plorar les penes dels seus xiquets

que volen pà i tenen fam.

Els nostres uelos i pares, contents les gracies els volen donar el volen donar perque sempre amb (2)

mans obertes a tú, confiats, s’an aclamat.

Abdòn i Senent sagrats doneu als homens collites que els xiquets volen pá

I tenen fam.

R. R. ” (3)

 

“Sant Abdon y Senen

Lliureu de pedrá les Alcuçes” (4)

 

“Los Sans Abdón y Senent

Prenda tambe nos deixaren

En que no auguraren

Son amparo permanent.” (5)

 

“Ben penedits dels pecats

Us venerem humilment:

Màrtirs Abdon i Senén

Siau nostres advocats.” (6)

 

“Sant Nin i Sant Non

doneu-los una bona son.” (7)

 

 

Font:

(1) Llibre “Vida, culto y folklore de los santos Abdón y Senén”, de José Sistac Zanuy (ed. Ramón Sopena, 1948, p. 72). Aquests versos populars es diuen en Montanejos (població valenciana de la comarca de l’Alt Millars). En el llibre, podem llegir que “En Montanejos (Castellón), aunque no celebran la Fiesta Mayor el día 30 de julio, los agricultores de la villa sienten gran devoción hacia los santos Abdón y Senén, y el día de su fiesta organizaban una fervorosa procesión y celebraban misa solemne ante el altar de los Santos” (p. 72). Tot seguit, José Sistac exposa els versets.

(2) En l’original, que l’hem escrit textualment, la paraula “amb” va unida a les línies anteriors. Per motius d’espai, ha eixit així, com podem comprovar en l’enllaç de la nota següent.

(3) Document “Festes Patronals del 17 al 20 de setembre Bellús 2010” (http://www.bellus.es/sites/bellus.portalesmunicipales.es/files/Programa%20d’actes.pdf). Bellús és una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

(4) Es tracta d’una inscripció que hi ha en una obra de ceràmica que hi ha en Moixent (població valenciana de la comarca de la Costera), reproducció d’una que fou robada en 1987, com podem llegir en l’entrada “Agenda 2013: Assumpció de la Mare de Déu i Festa dels Sants de la Pedra” (https://campanersmoixent.blogspot.com/2013/08/agenda-2013-assumpcio-de-la-mare-de-deu.html), Per a facilitar-ne la lectura, hem passat les majúscules a com figurarien en una lectura amb majúscules i minúscules, però amb mantenint  lletres la “y”  i la “ç” que apareixen en l’original. La forma “pedrá”, en la pronúncia popular valenciana, equival a “pedrada”.

(5) Article “Les santes relíquies que el bisbe Caixal va obtenir per a l’església parroquial del Vilosell” (https://www.tinet.cat/portal/uploads/temps_de_collir.pdf), de Vicenç Aguado i Cudolà, publicat en “Talaia del Vilosell. Revista del Centre d’Estudis Locals del Vilosell” (no. 8, juliol del 2007). Forma part d’un document religiós que s’hi havia trobat feia poc, uns goigs, com diu l’autor de l’article, la descoberta del qual, en aquell moment, es considerava com la d’un tresor.

(6) Llibre “Història de Cubelles” (https://issuu.com/ajuntcubelles/docs/historia-de-cubelles), del prevere Joan Avinyó Andreu, de 1973 (p. 123). En la mateixa plana, l’autor comenta que es tracta d’una transcripció feta a partir de “tot el que hem pogut trobar a l’Arxiu amb referència als nostres Patrons sant Abdon i sant Senén” .

(7) Llibre “Fets, costums i llegendes”, de Joan Bellmunt i Figueras (editat  per Pagès editors, de Lleida, en 1993, concretament, en el primer dels dos volums sobre el Solsonès, això és, en el volum 21 de la col·lecció de cultura popular de Joan Bellmunt i Figueras). Aquestes línies es poden llegir en l’apartat relacionat amb Lladurs (població catalana de la comarca del Solsonès), en què l’autor comenta que “Als dos patrons d’aquí, coneguts també com sant Nin i sant Non, se’ls deia una oració quan es posava la quitxalla a dormir” (p. 211) i, immediatament,  en la mateixa plana, afig els dos versets que hem escrit.  Es tracta de la primera font, des de que començà la recerca, en què hem trobat una relació entre versos i oració per a fer que s’adormen els xiquets.

La paraula “quitxalla” és sinònima de “xicalla”, “canalla”, “mainada”, “al·lotim”…

Hem accedit a aquesta informació sobre Lladurs per mitjà d’un missatge de Sílvia Farrus (de l’Institut d’Estudis Ilerdencs), qui pertany al “Servei de Patrimoni Bibliogràfic i Documental”, enviat el 31 de maig del 2019, i d’un altre, però del 3 de juny del 2019. Aquest servei ens ha facilitat una còpia de la secció sobre Lladurs i d’altres fonts documentals.

Glossa conceptual i els sants Abdó i Senén

General, , , , , , , , , ,

El poema religiós que llegirem a continuació fou publicat en el programa de festes patronals del Terme, la part camperola de la ciutat catalana de Banyoles (el Pla de l’Estany), en el 2008.

 

“GLOSSA CONCEPTUAL

Als que celebrem el TERME

 

Cantem la fe dels sants,

cantem l’alè fecund de l’Evangeli:

la Creu és el camí dels pelegrins,

Abdò i Senén,

i la llum del testimoni

del gran Amor il·limitat i lúcid.

Passa l’estiu i al graner els signes trascendents són una crida,

a ritme de Baptisme, a fer-nos nostre

el misteri del Terme

que pasta i que difon exemples!

Cantem obrint el cor

als horitzons de Déu, penyora certa 

d’eterna plenitud.

La joia ja ens mou.

Amunt Abdè i Senén…

Enllà dels camps, hi ha el foc

d’aquella mà que acull les bones obres

i ens posa al front corones de llorer,

si som fidels al gest del Cap de Casa!

 

Manuel Pont i Bosch

10 de juliol, 2008. Banyoles”

 

Font:  

Informació facilitada per Josep Grabuleda Sitjà, arxiver municipal de l’Ajuntament de Banyoles, en un missatge del 19 de juny del 2018.

 

Notes: Tot i que el 26 de maig del 2019 no he pogut accedir a la lectura dels arxius enviats en el missatge a què hem fet esment abans (a pesar de conservar el missatge), podem pensar que les formes “Abdò” i “Abdè”, són les originals de l’escrit (per la seua semblança en escriure-les) i que, en el cas del nom “Abdè”, ho seria per motius d’imprempta, ja que és no és gens habitual veure-hi escrit el nom i sí, en canvi, amb les formes “Abdó” i “Abdon”. La forma amb -n final, malgrat que és correcta, és molt minoritària en l’ús escrit.

Igualment, afegirem que el símbol de la corona, a més d’estar vinculat a la condició de sants i, en aquest cas, al llorer (símbol de victòria i de glòria), és de signe matriarcal (de la mateixa manera que molts amb forma circular), com molt bé podem veure, per exemple, en la tesi d’Angie Simonis, que molta informació aporta a camps interessants per a la recerca dels Sants de la Pedra, com ara, el de Demèter, la deessa grega de l’agricultura, també relacionada amb el forment, amb la corbella i amb l’estiu i de què hem extret que els sants Abdó i Senent acollirien trets de signe mediterrani que, posteriorment, adaptaria el cristianisme, com ara, la corbella.

 

 

Senyem-nos i vocabulari del camp

General, , , , , , , ,

A continuació hi ha un poema religiós que es publicà en el 2007 en el llibre de festes patronals del Terme, la zona històricament pagesa de la ciutat de Banyoles (el Pla de l’Estany), vint anys després de la inauguració de la Creu del Terme.

Tot i que no apareixen referències als Sants de la Pedra, sí que hi ha paraules del vocabulari agrícola (com ara, “espigues”, “sol”, “camps” i “fruits”), u dels punts inclosos en la recerca sobre els sants Abdó i Senent, motiu pel qual he decidit escriure aquest poema.

Igualment, afegirem que les festes patronals que es celebren en el Terme estan relacionades amb els Sants Abdó i Senent.

 

“SENYEM-NOS

Per la Creu del Terme

Ens vetlla el Signe de l’AMOR.

Senyem-nos.

El Crist de benvinguda és la Paraula

que es filtra cor endins i ens agermana.

Cal estimar per l’abraçada tendra

que ens arriba amb el crit de les espigues.

Ell és aquí, en la Creu que s’alça, esvelta,

que són missatges clars:

Tu creu i estima

i senya el teu camí de fe, Banyoles:

A l’arbre de la Creu, el Fruit t’exculpa

perquè ens senyem amb creus

molts cops ocultes!

 

Manuel Pont i Bosch”

 

Font: 

Informació facilitada per Josep Grabuleda Sitjà, de l’Ajuntament de Banyoles, per mitjà d’un missatge del 19 de juny del 2018.