Les paelles de Massarrojos i els Sants de la Pedra

Tot seguit, escriurem un text extens que hi ha en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, editat en 1950 amb llicència diocesana i que conté una quantitat  molt interessant d’informació (fins i tot, poemes en valencià) i, en el cas que hui toquem (però no, perquè hui siga diumenge i que, en moltes poblacions valencianes, siga costum fer-hi una paella), dues pàgines dedicades a les paelles que es feien en Massarrojos (poble que, des de les darreries del segle XIX, passà a integrar-se en la Ciutat de València), una informació que resulta realment sucosa i que, si ens obrim cap a altres llocs on els Sants de la Pedra són els patrons, ens n’aniríem, si més no, cap a Calasparra (població murciana de tradició castellana i que, curiosament, decidí abraçar dos sants clarament vinculats a una cultura matriarcal com és la nostra).

Així, en Calasparra, amb motiu de la festa dels Sants de la Pedra, hi celebren “la Caldera”.

I ara, després d’aquest aclariment, passem al text que hi ha en aquest llibre sobre Massarrojos.

 

                              “Las paellas de los Clavarios.

El colofón imprescindible de las fiestas anuales a los Santos Patronos Abdón y Senén y Santa Bárbara es la reunión de cofrades y clavarios en franca camaradería al objeto de guisar y consumir lo que ellos llaman la paella de la fiesta; premio a los trabajos y organización de la fiesta y aperitivo para las del próximo año.

El domingo elegido acuden todos, sin excepción alguna, al lugar designado, que suele ser casi siempre las Aguas Potables, y alguna vez la Caseta Choca.

Los clavarios del año en curso tienen que prevenir todo lo concerniente para que la paella no carezca de ninguno de entre los múltiples requisitos que admite este sabroso plato valenciano. Animales de pluma, conejos, verduras, mariscos, ‘baquetes’ (1), limones, canela y todo es  variado atuendo de la paella valenciana al que nacionales y extranjeros le dan honores de Majestad.

Cada cofradía elige un domingo distinto, porque también en eso, como en los actos de la fiesta, según ya dijimos, tienen sus amistosas competencias, queriendo para sí, cada quisque (2), la supremacía y honores de victoria sobre el rival.

Pues  bien; el día de referencia, cada cofrade debe proveerse de cuchara limpia, blanca, de madera, y con sólo este elemental cubierto tiene cédula en el guiso de la paella; en la de los Santos Patronos tenía esta pesada misión mi cuñado Manuel Alandes. En la de Santa Bárbara, es su cocinero el tío Choca. El guisandero pone en su cometido toda la atención para que quede el arroz bien cocido, cada grano en su sitio, sueltos unos de otros, y con su puntita de ‘socarraet’ (3).

Se me olvidaba decir que el arroz, planta acuática, necesita también, luego de guisarle, ser remojado; pero los comensales no gastan agua, sino vino, y buen vino. En honor a la verdad, hacen frecuentes pero no excesivas libaciones (4); los caldos, dispuestos en garrafas, están siempre a su disposición. En la batalla que emprenden al consumir la paella, es regla aceptada principiar a comer desde el borde hasta encontrarse las cucharas en el centro de la paella; a veces no falta quien desfallece antes de terminar el ataque.

Durante los postres, ya un tanto alegres, porque el vino alegra el corazón, suelen principiar las bromas entre los cofrades. No ha de faltar el disimulo disparo de cohetes que suelen atar en la silla del más miedoso. Algo de esto podría decirnos el tio Vaquero.

El regreso hacia el pueblo constituye otra nota peculiar del humorismo valenciano; vuelven contentos; algunos casi demasiado contentos, efusivos y repletos de fraternal alegría, algo aumentada por aquella cañita de vino, tal vez excesiva. Finalmente organizan la vuelta; el pueblo la espera para celebrar su desfile: unos con el rostro tiznado (5); otro lleva el bombo de la Banda musica; suele escogerse para esto persona obesa y regordeta, para que la caricatura sea completa; se distribuyen los platillos, el bajo y algunos instrumentos más ; corean los restantes cualquier canto o jota valenciana; penetran en el pueblo animados de las más inocentes y agradables alegrías.

Siguen hoy todavía esta costumbre; terminada la paella toman la alternativa los nuevos Clavarios del año entrante. Las paellas contribuyen al mantenimiento de la organización de las fiestas tradicionales de Masarrochos”.

 

Font: Llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, editat en 1950 amb llicència diocesana.

 

Notes: (1) “Vaquetes”, en plural, és el nom que rep un tipus de caragol. També se’l coneix com “xoneta”, “xona” i, per exemple, com “regineta”, com he trobat en Viquipèdia. En el DCVB, se’l defineix com un “Caragol gros, de closca blanc, molt saborós” .

(2) La forma castellana “cada quisque” equival al nostre “cada u”,  “cadascú”.

(3) Paraula, amb la pronúncia popular (en lloc de la normativa “socarradet”) amb què designem l’arròs que està lleugerament negre, això és, que està una miqueta fort i, a més, fosc a causa del foc. Sol estar en la part més pròxima al foc i, moltes persones se n’afigen bé quan estan acabant d’escudellar-se el plat, bé quan, algú, amb la paella quasi neta (perquè, per exemple, hi ha hagut arròs per a tots), pregunta: “Hi ha ‘socarraet’. ¿Algú en vol?”. Quasi sempre, n’hi ha unes quantes persones que hi responen afirmativament. És una part de la paella,… i m’agrada un muntó.

(4) En valencià, “libació”, que, en aquest cas, vol dir  acte de beure , de buidar, un got de vi, ja que “libar” significa beure un xicotet glop (de vi, etc), xuplar suaument (el suc d’una cosa), etc.

(5) En valencia, “mascarat”, “ensutjat”.

Aquest escrit reflecteix clarament el caràcter festiu i també ordenat de la nostra cultura, a diferència de la castellana.

De fet, puc dir (i no em cremaria la mà en el foc) que una de les característiques que més destaquen els turistes (especialment, els estrangers i que visiten el País Valencià i molts llocs del nostre àmbit linguístic) és el caràcter obert. I, per si hi ha algun dubte sobre aquest tret, vos convide a llegir la “Partida segunda” (pp. 27-29) del “Libro de las leyes”, més conegut com  “Las siete partidas de Alfonso X el Sabio” (http://ficus.pntic.mec.es/jals0026/documentos/textos/7partidas.pdf) nebot de Jaume I (qui visqué, com Alfons X i com Pere el Gran, en el segle XIII) i les línies següents, tretes d’una decisió del rei Pere II, en escriure, en 1283, “Volem, estatuïm e ordenam que si nos e los successors nostres Constitució alguna general o estatus fer volem en Catalunya, aquella o aquell façam d’aprovació o consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Cavallers e dels Ciutadans de Catalunya o, ells apellats, de la major e pus sana part d’aquells”, paraules a què vaig accedir ahir mitjançant l’entrada en Google “Pere el Gran estatuïm” des d’on passí al llibre “Història de Catalunya” (https://books.google.es/books?id=RuRpE4cN-loC&pg=PA364&lpg=PA364&dq=pere+el+gran+estatu%C3%AFm&source=bl&ots=AJDfowHEcd&sig=ACfU3U0ehRYaOd6GRuBygA1oKgJOFvtDvA&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwjjwZif9P_iAhUDTxUIHYobAWwQ6AEwDXoECAoQAQ#v=onepage&q=pere%20el%20gran%20estatu%C3%AFm&f=false), de l’historiador Ferran Soldevila (pàgina 364, nota 121) i  que està, parcialment, en Google Llibres.

Heus ací el rei castellà i Pere el Gran, dues persones nascudes en el mateix segle però amb dos punts de vista molt distints. M’identifique, com moltes persones pròximes que conec (la gran majoria, de tot l’àmbit lingüístic i que no donen tanta prioritat al passat i sí, en canvi, decidits a anar cap al demà amb espenta i oberts), amb la del rei de la Corona Catalanoaragonesa, un gran estrateg, decidit, amb espenta, amb reflexos i amb esperit aventurer.

 

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada