Arxiu d'etiquetes: “Rondalles alguereses” (llibre)

La dona, amb molta espenta, marca les directrius molt oberta

General, , ,

 

Una rondalla de l’Alguer en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “La filla del rei Serpentí”, recopilada per Pasqual Scanu i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”. Un rei que tenia un fill (Antoni) i una filla (dona Maria) que feien bona pasta, mor. Cal dir que, des del primer moment, la dona rep un tractament en línia amb lo matriarcalista (ací, “dona”, p. 76). A més, vinguts grans, el germà diu a la germana:

“-Germana mia, casa’t” (p. 76) i ella no li ho accepta i, a banda, li comenta “però, si tu et casessis primer, jo me’n vendria amb tu i estaria sota les ordres de ta muller” (p. 76) i, així, copsem que és la dona qui té la darrera paraula.

Un poc després, Antoni es casa i la germana passa a viure amb ell i amb la cunyada. Per tant, ell ha acollit la proposta que li havia fet la germana. Igualment, quan Antoni demana a Maria què vol, ella li respon:

“-No, germà meu: això no t’ho he de dir jo; vés de ta muller, sinó ella” (p. 76), perquè la dona d’Antoni és la senyora ama. De nou, captem que la dona actua amb espenta.

“Però Antoni no s’atura, per això, d’anar sempre de la germana, sempre que hi havia de fer la despesa” (p. 76), això és, la compra de queviures.

Aleshores, “la muller d’ell, que es deia Caterina, veient que Antoni, el marit, prenia les ordres de la germana” (p. 76), “Encomana al jardiner que li portés un petit serpent viu, i el jardiner li porta el serpent” (p. 76). I, d’aquesta manera, apareixen trets vinculats amb el matriarcalisme: l’home segueix les directrius de la dona (el germà, respecte a la germana i, a més, el jardiner respecte a Caterina), la dona és la senyora ama (Caterina) i, a banda, la figura del jardiner.

Més avant, Caterina posa una serp en un plat de l’ensalada de Maria, i Maria l’engul i, al cap d’uns dies, la germana resta embarassada i Antoni, creient unes paraules de la muller, ordena que dos servidors porten Maria a un bosc i que la maten.

Però, en aplegar al bosc, el rei Serpentí els diu “Anau a aquella cabana, (…) portau-vos aquesta minyona i dieu al pastor que munyi totes les vaques i les cabres” (p. 77), que fique els animalets en una caldera (junt amb Maria), per a que, a ella, li caiga la serp (pp. 77-78) i que, tot seguit, “amagau bé la minyona de manera que ell no entengui ni manco l’olor d’ella” (p. 78). Per consegüent, el rei Serpentí es posa de part de la dona i impedeix que la maten. Com podem veure, apareixen detalls relacionats amb el matriarcalisme, per exemple, la vaca, la serpent (el rei es diu Serpentí) i la llet (de les vaques i de les cabres). En el cas de la llet, està vinculada, igualment, amb la dona i amb la mare.

A continuació, “Els servidors se’n van, deixant en aquella cabana la minyona. Ve el rei Serpentí i se la porta amb ell.

Quan eren al palau reial, ell diu a Maria:
-Mira, tu ets ma filla i jo sóc ton pare. Heus ací les claus. Tu ets ama de fer i de desfer. Afinestra’t sempre que vols i en totes les finestres, manco en aquella” (p. 78).

Al moment, la jove, amb molta espenta, es trau la clau, a poc a poc, la fica en el forrellat del pany de la finestra i l’obri (p. 78) i, més avant, quan ho comenta al rei Serpentí (a canvi que ell no li faça res), ell accepta la proposta de Maria i actua molt obert.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona arrisca i pisca

General, , ,

 

Una rondalla de l’Alguer en què es plasma el matriarcalisme, mitjançant el paper de la dona i lo que, per exemple, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, veiem com l’antiheroi masculí, és “El tresor de Montistiro[1]”, recopilada per Pasqual Scanu en el llibre “Rondalles alguereses”, la qual escrivim tot seguit amb lleugers retocs:

“Montsitiro és un munt rodó a on pastura tot el ramat: es tracta de vaques, de cabres, d’ovelles i de porcs. Un dia, certs servidors, anant a pasturar de nit, han vist una ombra que apareix en la cara d’un servidor. Aquest minyó, quan l’ha vista, se n’és fugit; alhora, va tot esglaiat a la pineta[2] de l’amo i li conta que havia vist aquesta dona tota vestida de cabells.
L’amo li diu: ‘-Neci, que sés estat. Et volia dar el tresor i tu no l’has pres’.

Alhora, el servidor és anat de nou i ha vist una altra vegada la dona, i li ha dit aquesta dona: ‘-Vine en aquí, que serà bé per a tu, que jo tinc tres gerrons: u és ple de mosca verinosa; l’altre és ple d’or i l’altre és ple de perles. Però tu és menester que l’endevinis, perquè, si prens aquell de la mosca verinosa, tu moriràs tot seguit’.

Alhora, aquell minyó és anat i ho ha dit a l’amo; i l’amo, alhora, li ha dit: ‘-Vine amb mi’. Són anats i no han trobat res” (p. 67). Així, ni el primer dels hòmens, ni la participació dels dos, han fet efecte… perquè lo que calia era atreviment.

En paraules tretes de l’estudi sobre el matriarcalisme basc (i traslladables al vinculat amb el matriarcalisme català i amb aquest relat, en què també apareix la figura del pastor, pel paper del minyó), “Per davant del donjoanisme cavalleresc oficial en el patriarcalisme, el pastor d’Orhi no ‘allibera’ la donzella (…). Aquesta banda negativa i antiheroica pot ser vista amb la seua cara positiva: en efecte, davant els rituals cavallerescs de l’heroi patriarcal, ací, l’antiheroi no veu en la dona ‘objecte de conquesta’, de la mateixa manera que tampoc no la veu com una imatge ‘ideal’ per la qual morir. Potser aquesta estructura mítica explique millor que altres caracteriologies la situació de cert tracte igualitari en el País Basc entre hòmens i dones” (nota 50, pp. 52-53). 

Com a resultat, aquesta rondalla, implícitament, ve a dir que, entre els catalanoparlants (i vàlid per a les cultures matriarcalistes), majoritàriament, qui porta avant un projecte és la dona (en la rondalla, apareixen dos hòmens i una dona), com també que ella és molt oberta (exposa tres opcions al xicot), qui marca les directrius a l’home i qui té més vivències (els cabells llargs reflecteixen, si més no, l’etapa de la jovenesa).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Com podem llegir en la nota 1 de la pàgina 67, Montistiro fa al·lusió a una “eminència muntanyosa, la qual hem oït anomenar ‘Montistidu’ per algú del rodal”.

[2] Cabanya.

L’educació matriarcal i dones de bon cor, amb fe i molt obertes

General, , , , ,

Continuant amb la rondalla “Maria Entaulada”, recopilada en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, quan el rei prova l’anell a la filla i veu que li ajusta, li diu “-Tu seràs ma muller” (p. 59). Aleshores, com que la jove no aconsegueix que son pare es lleve eixa idea del cap i cercar una altra dona amb qui casar-se, “A penes se n’és anat el pare, aquella minyona s’és posada a plorar i ha demanat consell a Nostra Senyora de les Gràcies, que tenia penjada al capçal del llit. Després de tant de plorar, Nostra Senyora li ha parlat i li ha dit” (p. 59) que accepte maridar-se amb el rei, “però que vols un vestit de seda en color d’aire” (p. 59). Com veiem, sembla que Nostra Senyora ha de copsar que no són paraules buides, sinó unides amb el bon cor i, per això, es presenta a la jove i li fa costat. 

La filla, com en rondalles semblants, segueix les directrius de la Mare de Déu i les marca al pare. Llavors, ell recorre al dimoni (p. 60) i torna a demanar la mà a la princesa (p. 60).

A continuació, Maria “ha fet una exclamació davant del quadro de Nostra Senyora: ‘-Mare mia estimada, estimada (…), mare mia de les Gràcies, ajudau-me vosaltres” (p. 60). I, en el tercer passatge, “retornat el rei, Maria ha dit com l’havia aconsellada Nostra Senyora” (p. 61) i, a banda, addueix, al rei, “que li portaria l’altre vestit, amb pactes i condicions” (p. 61), i, per tant, es fa lo que ella vol.

Ara bé, com que la princesa no volia casar-se amb el monarca, recorre, de nou, al seu aliat (en aquest cas, Nostra Senyora), a qui comenta: “-Mare mia estimada, Verge Santíssima, com faig jo aqueixa volta? Ensenyau-me, vós, com he de fer amb mon pare, què és així encegat del dimoni, com faig jo, que, demà matí, vol saber el dia que ens esposem? Verge mia, no em parlau vós també? M’haveu abandonada? Dau-me qualque consell (…)’.

‘-No, Maria -respon Nostra Senyora-; (…) jo te don un bon consell, si el vols posar en obra; i, si no, fes com vols. (…) de fer-te una estàtua de llenya amb un calaix que hi estiguin els tres vestits; entra-te’n dins, tu digues-li, a ton pare, que, entre dintre vuit dies, esposau; mentrestant, et fas fer l’estàtua i te’n fuges’” (p. 61).

I així ho farà Maria, la filla del rei. I, l’endemà, al moment de comentar a son pare que esposarien huit dies després, ella el convenç dels preparatius i altres coses i, immediatament, avisa un fuster (pp. 61-62), qui, tres dies després, ja li porta l’estàtua de llenya, la qual deixarà, i fa via cap a un altre regne (p. 62). Així, doncs, veiem que la filla, arran de l’actitud de son pare, s’espavila i passa a ser jove.

Igualment, cal dir que aquests passatges de la jove Maria i Nostra Senyora ens resultaren novedosos respecte a la gran majoria de les rondalles que havíem llegit fins aleshores, per la fe que la filla posa en la Mare de Déu i per l’actitud de conhort i d’espenta de la Mare respecte a la princesa i que reflecteix l’educació matriarcal. Si la jove hagués acceptat la proposta de son pare, hauria abraçat lo patriarcal; però, com que la princesa acull bé la de Nostra Senyora, es posa de part del matriarcalisme.

Quan Maria aplega a l’altre regne, és ben acollida per la reina i, com que, en els balls, era la més garrida de les dones que hi prenien part, el príncep volia casar-se amb ella i, en canvi, la jove, com en altres rondalles, aconsegueix que ni ell, ni els súbdits, l’agafen.

Igualment, Maria posa condicions al príncep, ell les accepta i, tot i això, vol esposar-se amb la princesa. A més, quan el rei del segon regne diu a la jove “eixos països no existeixen” (p. 64),  Maria li contesta “-No sóc del país d’Estafes, ni del país de Brilla, però sí del país de Sella” (p. 64) i, abans de partir-se’n, intercanvia un diamant amb el fill del monarca (p. 64),… se’n va de la cort i no l’agafen.

Finalment, el príncep, després de no haver trobat Maria (ni tan sols, en el país de Sella), cau malalt i, un dia, Maria Entaulada posa un diamant en la sopa i, quan el jove el troba, la mare, a la segona, li diu “’-Te l’ha feta Maria’

‘-Faci-la entrar’.

Maria entra vestida com l’últim dia que era anada al ball.

El fill del rei, saltant-se’n del llit, diu: ‘-Sóc curat; heus ací la mia esposa’” (p. 64). No obstant això, si volia esposar-se amb Maria, ella li marca les condicions: “-No, fins que no ho sàpiga el babo, jo no espòs’.

Alhora, el fill del rei ha escrit al pare de Maria, que, després, és anat a demanar perdó a la filla.

Maria ha esposat amb el fill del rei, i el pare se n’és tornat a la cort” (p. 64) i, així, el pare de Maria accepta que ella puga fer la seua vida sense que ell la pressione. Ni tan sols, en el regne que ella ha triat, en què ha sigut ben acollida i on, àdhuc, per exemple, la reina i el príncep l’han tractada bé.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal i la dona, qui té la darrera paraula i molt oberta

General, , ,

 

Una rondalla algueresa en què es reflecteix molt el matriarcalisme, des del primer moment, és “Maria Entaulada”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. Primerament, el títol, com llegim en una nota referent al cognom de Maria, “Entaulada”, va unit a un llinatge que “és qualificatiu i resta explicat en la rondalla; equival a ‘revestida d’una armadura de fusta’” (nota 1, p. 58), detall que comença vinculant la dona amb lo matriarcalista, ací, mitjançant la fusta. Igualment, un rei i una reina tenien una filla jove que es deia Maria, i molt garrida (p. 58), però que vivia en la seua cambra, de manera que, ni sa mare, ni els de la cort, la coneixien. Ara bé, un dia cau malalta la mare i, un poc abans de morir, “envia a avisar el marit i li diu: ‘-Mira, espòs meu: ja em veus que sóc partint (…), però no m’importa tant com Maria. Per això, et recoman que la tenguis en compte, a no disgustar-la en res, a deixar-li fer una vida retirada com aqueixa que és fent i, principalment, a no deixar-la xafardejar[1]amb els de la cort’.

‘-En això ets pensant?’, li ha respost el marit. ‘Pensa a salvar-te l’ànima tua i deixa Maria’” (p. 58). Cal dir que l’educació que hauria fet la mare a la filla Maria és present en les paraules de la reina com també el fet que la dona està ben tractada.

Un any després de la mort de la reina, el rei va a la cambra on era Maria, la princesa, i, passats un parell d’anys, el monarca té la idea de casar-se i de fer-ho com li havia indicat la seua muller, qui “li havia dat un anell, dient-li que es cassés amb aquella que li estava bé” (p. 58). Cal dir que l’anell va unit a la renovació i…, igualment, a lo matriarcalista, de la mateixa manera que la corona (per la forma circular, com ja comenta Angie Simonis en la seua tesi i que exposarem més avant).

Un dia, el rei, com que no trobava ningú a qui encaixàs l’anell, veu un senyor i el monarca li comenta: “-I cosa vols que tengui?’, li ha respost el rei. Són ja dos anys que és morta ma muller i no puc trobar una jove que li vagi bé aqueix anell, perquè ma muller m’ha dit ‘-Esposa aquella qui estava bé aqueix anell’” (pp. 58-59). Per tant, àdhuc, després de morta la reina, el seu home continua fidel a la paraula i, de pas, es fa lo que vol la dona. I aquell home (que era el dimoni) li contesta “-Tens en casa la dona que cerques (…); mesura, mesura aqueix anell a ta filla i veuràs com li està bé’.

La filla se’l mesura i estava com a pintada” (p. 59). Com captem, i també llegim en la nota 22, “L’anell, doncs, apareix com a femení” (p. 59), detall que empiula amb les paraules d’Angie Simonis,… plasmades en el 2012 en la tesi “La diosa: un discurso en torno al poder de las mujeres” (publicada per la Universitat d’Alacant), això és, més de vint-i-cinc anys després d’haver-se editat el llibre de les rondalles alguereses en la versió que ací utilitzem (de 1985): “los símbolos del eterno femenino: los elementales, como (…) las redes, los escudos” (p. 87) i “Los símbolos de la gran madre nos rodean desde tiempos arcaicos (…), como el cuerno, el laberinto, la espiral, el espejo, la corona (…) y se manifiestan en los períodos cazadores y recolectores del ser humano” (pp. 89-90). Per això, hi tenen a veure amb el revestiment amb armadura de fusta (la fusta i una capa que li fa d’escut) i amb l’anell que apareixen en aquesta rondalla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, “confàlfara”, amb el significat “xafarderia, conxorxa” (nota 10, p. 58).

 

 

Dones que aplanen el camí i molt obertes

General, ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es plasma molt el matriarcalisme és “El carboner”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. Un rei es trobava en una ciutat de Portugal i una serpent de set caps, cada dia, volia una jove de setze anys i, el dia que li tocava a la filla del rei, apareix un carboner (p. 55).

Aquell carboner entra a la ciutat i, “alhora, pregunta a una dona” (p. 55) on és la filla del rei i “a mostrar-li el camí” (p. 55). I, així, copsem que la dona aplana el camí al jove i, tot seguit, l’home passa a fer lo que li indica ella:

“Després, es posa a caminar on era la filla del rei” (p. 55), i, més avant, ella li diu que li revise els cabells. Aleshores, el carboner s’adorm en la falda de la princesa i, immediatament, ella “es posa a plorar i les llàgrimes a la cara del carboner li han banyat. Alhora, s’és despertat” (p. 55) i l’home munta a cavall. Com veiem, la dona, per mitja de les llàgrimes (és a dir, d’aigua, un tret vinculat amb el matriarcalisme), desperta l’home i, així, el salva.

A continuació, el carboner talla els caps de la serp i, “Alhora, la filla del rei li ha dit: ‘Tu ets el meu alliberador i tu seràs mon marit’” (p. 56) i, a més, l’home fica les llengües de la serpent en un mocador (p. 56).

Immediatament, el carboner, mentres anava, junt amb la princesa, a la ciutat on vivia el rei, troba que un cavaller li demana cap a on feia via i que volia veure la serpent (p. 56). A banda, el cavaller s’acosta on era la serp, li agafa els huit caps i els presenta al monarca.

Als tres dies, el carboner “és anat a la ciutat i ha trobat l’esposori de la filla del rei amb el cavaller” (p. 56) i, com que la princesa, en veure el carboner, li diu “-Avança, avança!” (p. 56), l’home pot parlar amb el rei.

A més, el rei demana al carboner que li ensenye els caps de la serpent, i el carboner li respon que el noble faça veure al monarca les llengües de la serp.

Més avant, a l’hora del parlament, “el carboner diu: ‘-Aqueix és el mocador amb les vuit llengües’, i, al cap, li ha posat, una per una, i totes anaven bé (…).

El rei li ha dat el do d’esposar la filla” (p. 57) i, “De que han esposat, el rei, la corona li ha dat” (p. 57) i, finalment, el carboner, des de que ha començat a regnar, perdona a tota la població un any de tribut i han fet festes per a tots (p. 57).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “El pardal verd”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. “Una volta, aqueixa filla de rei era en un desert i tenia un germà (…) petit i anava a la caça” (p. 51) i a córrer món, amb la intenció de trobar la germana, qui havia estat presa i esposada per un fill de rei.

Després d’haver-se casat, “el marit és anat a la guerra i ha deixat la muller prenyada i és venguda a parir i ha fet un minyó i una minyona” (p. 51). I, com en altres rondalles semblants, la mare del príncep envia una carta al fill dient-li que la jove havia tingut dos gossos i, a banda, envia un carnisser per a que s’emporte la filla del rei a un bosc i que mate a la jove i als seus fills.  Però el carnisser “no els mata i els deixa en una cabana i els dóna provisions per a tres dies” (p. 51).

Un poc després, la filla del rei, amb molta espenta, fa via “aqueixa dona amb les dues criatures al pit” (p. 51) i es troba una dona vella (i bruixa) enviada per la reina. La velleta li fa un gran palau i el dona a la minyona (p. 51): “Bella tu ets, i millor és el castell; si hi era l’aigua rient, més bella series tu” (p. 52). A més, el germà de la jove, passa pel bosc i veu la germana (p. 51).

Al moment, la velleta veu el jove, li dona unes indicacions i “El germà es posa en camí, en cerca d’aqueixa fontana, i fa allò que li havia dit la vella” (p. 52) i, així, es plasma que es fa lo que vol la dona. Ara bé, el germà s’acosta a la font i diu “si hi era la poma ballant“ (p. 52).

A més, a la filla del rei, se li apareix Nostra Senyora, qui li comenta “-Ara és menester que ton germà vagi a portar-te la poma ballant” (p. 52) i, a banda, diu al germà que ha de fer camí sense pensar-s’ho dues vegades, per a agafar la poma ballant. I “L’home, prest, va a la volada, la poma l’ha aguantada i se’n torna a casa” (p. 52). De nou, es fa lo que vol la dona.

A continuació, la bruixa demana un pardal verd a la filla del rei i Nostra Senyora diu al germà de la princesa que ell ha d’anar a prendre el pardal i que ella l’ajudarà. Igualment, el germà segueix les directrius de la vella (en aquest cas, la Mare de Déu) i, al capdavall, la filla del rei aconsegueix l’aigua, la poma ballant i el pardal verd.

Més avant, el fill del rei torna de la guerra, aplega al palau i un caçador que s’acostava al castell per a allotjar-s’hi, és ben rebut pel monarca (p. 53). A més, passem a un passatge en què Nostra Senyora, quan era preparada, diu a cada fill quina relació tenien amb el rei (p. 54). I, com que el rei vol conéixer la mare dels jóvens, se li presenta la minyona (p. 54), acompanyada del pardal verd, ocell que, com en altres rondalles, dirà al monarca tot lo menester per a esbrinar els seus vincles.

Finalment, el rei, com que ja havia trobat la muller i els fills, els abraça, se’n van a la cort i l’accepta “com era la muller” (p. 54).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, amb espenta i molt oberta, marca el compàs

General, , ,

Continuant amb el conte “Rondalla d’un rei i dels seus tres fills”, plasmat per Pasqual Scanu en el llibre “Rondalles alguereses”, veiem que, com en altres relats, la fada Corina (qui fa el paper de cavall), diu al jove que agafe un peix i que el torne a la mar (p. 41): “se’n davalla del cavall, pren aquell peix i el gita a la marina” (p. 41) i una veu diu a Antoni (el jove) que, quan ell necessitarà ajuda, el rei dels peixos li farà costat (p. 42).

En acabant, el jove Antoni agafa un pardal que hi havia en un arbre i, seguint les indicacions de la fada Corina, el fa volar i, tot seguit, una veu diu a Antoni que, quan tinga necessitat, que avise el rei dels pardals i que “tu seràs salvat” (p. 42) i, igualment, un poc després, amb una formiga (p. 42). Com veiem, es fa lo que vol la dona.

Al moment, Antoni comença a caminar cap al palau i la fada Corina li diu que s’amague en un jardí, que ella (cavall) es voltarà pel jardí i que, quan s’assega la princesa, “tu siguis prompte a abraçar-te-la” (p. 42).

A continuació, la filla del rei, que s’acosta al jardí, compta amb l’aprovació del rei, qui “la fa seure al cavall, que la porta tot passejant per tot el jardí. Antoni, prompte ix i l’abraça” (p. 42). Ací, el cavall és la fada Corina. 

Més tard, passem a un altre passatge en què el rei demana que Antoni li porte un diamant i, immediatament, el jove recorre a la fada Corina i, ara, el xicot avisa el rei dels peixos (p. 43).

I, en un tercer passatge, el rei li demana un vel (p. 44) i la fada Corina, de nou, fa costat al jove, ell fa lo que ella li dicta i Antoni compta amb la col·laboració dels pardals (p. 44).

Aleshores, el rei, amb el vel en les mans, se’n va a la fada Morgana i, en un passatge posterior, el jove Antoni recorre a les formigues i, quan el monarca ja compta amb els grans (de distintes plantes) que li havia demanat, la fada Corina i el jove, que segueix les indicacions de la fada (per mitjà del cavall, com en altres rondalles molt semblants), fan via.

I el rei, com que la fada Morgana li demana que, si vol casar-se amb ella, ha de fer lo mateix que el jove Antoni, no passa la prova i, ella, sense pensar-s’ho dues vegades, diu a Antoni que sí que accepta casar-se amb ell (p. 46). Un cardenal els esposa i Antoni i la fada Morgana, que eren fills de rei, es casen.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que salven els hòmens i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, és “Rondalla d’un rei i dels seus tres fills”. “Una volta hi havia un rei que tenia tres fills i tenia un jardí i, cada nit, n’hi robaven les roses” (p. 39), motiu pel qual el rei comenta que donarà la corona a qui ho resolga. Com veiem, apareix un jardí, detall de línia matriarcalista.

Un poc després, el fill gran i, en acabant, el mitjà, li diuen que ho aconseguiran, però, a tots dos, “Davalla la fada Corina i li’n mena les roses” (p. 39), és a dir, els les talla.

El fill petit diu al pare que ell ho assolirà (p. 39). Així, el jove, “A mitja nit, s’amaga i veu una dona davallant de la paret i messant-ne totes les roses (…); ix ell i li aganxa[1] la gonella[2]i li diu: ‘-Si l’has feta a mos germans, no la fas a mi’.

I respon aquella dona: ‘-Deixa’m anar, Antoni, que qualque dia serà bo per a tu, i demà trobaràs el jardí més ple de flors, i tu, en qualsevol necessitat que tu tinguis, avisa la fada Corina, que seràs ajudat” (p. 40) i, per tant, serà la dona (ací, una fada), qui li aplanarà el camí.

Tot seguit, Antoni (el fill més jove) es presenta a son pare, qui li atorga la corona (p. 40); i, quant als altres, es proposen córrer món, ho comenten al pare i li demanen la benedicció (p. 40).

Antoni diu als seus germans que ell també vol fer món i ells li responen: “-Vine’.

Munta a on és el pare i li diu: ‘-Oh, babo: doni’m la benedicció, que me’n vaig a córrer món amb mos germans’” (p. 40). El pare, que esperava que el fill, com que tenia la corona, romangués on era, “li dóna la benedicció i una bona bossa de moneda” (p. 40). Per consegüent, copsem un tret semblant a moltes famílies catalanes: la figura de l’hereu, en aquest cas, el més petit dels germans, seria qui no eixiria del regne, així com, per exemple, l’hereu (o bé, l’hereua) hi estava molt en vincle amb el mas.

Immediatament, els tres germans parteixen cap a un altre regne i, allí, el rei, “qui estimava més, dels tres germans, era Antoni” (p. 41), però, com que el gran i el mitjà tenen enveja al petit, el major comenta al rei que Antoni està prou encoratjat per a portar la fada Morgana. Llavors, el monarca diu al jove que, si li porta la fada Morgana, “et faig donació del meu regne” (p. 41), però que, si no li ho compleix, ordenarà que el maten.

“Davalla Antoni al portó, plorant, i crida a la fada Corina, i diu: ‘-Ix a ajudar-me!’.

(…) Respon aquella: ‘-Calla i munta al damunt i li dius al rei que et doni una sella d’or i dos esperons d’or, si vol la fada Morgana” (p. 41). Per tant, copsem que Antoni (l’home) fa lo que li indica la fada Corina (la dona) i que el rei també accepta la proposta del jove: “-Tot seguit, Antoni, és feta” (p. 41). I, així, en dos passatges més.

A banda, la dona, amb espenta i molt oberta, salva l’home (ací, Antoni), li aplana molt el camí per a superar les proves que li posa el rei i, àdhuc, porta la iniciativa i Antoni li accepta les propostes.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Enganxa.

[2] Faldeta.

El rei promet i la filla ho aconsegueix

General, , , , ,

 

Prosseguint amb “Rondalla de don Nicora”,  del llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, el rei, quan la filla és en la nau, com que sap que don Nicora no és de sang reial, ho desaprova i, malgrat que ella li comenta que “és mon marit; havem esposat des del primer moment” (p. 32), el monarca ordena al seu confident que la tanque al fons de la torre (p. 32), on una dona, cada dia, “li dabaixava el menjar” (p. 33).

Mentrestant, en línia amb la burgesia del segle XIX, don Nicora, en sa casa, “s’ha fet una gran llibreria i estava sempre estudiant de missioner. Després de dos anys d’estudi, (…) s’és vestit de missionista i anava per tots els països a predicar” (p. 33). Resulta curiós que, al mateix temps que ella resta closa en la torre, ell es dedique als estudis… de missioner. Podríem pensar en una mena de penitència per part dels dos, així com, més d’una bagassa primerenca, passava a un convent. I, a banda, hi ha una altra interpretació possible: a més que moltes persones estudiaven en el seminari (l’avi patern de mon pare, l’avi Silvino, ho feu i, quan trobà una nuvieta, decidí deixar-s’ho), també n’hi havia que, com podem llegir més avant, es dedicaven a evangelitzar. Potser, per això, diu que “Era ja un any que ell feia aqueixa vida, anant d’un país a l’altre, en companyia d’un llec[1]. Finalment, va al país on era la princesa i el rei, que ha entès que aqueix era un home sant, l’ha cridat per veure si en pogués treure a la filla la idea de don Nicora” (p. 33).

Aquest passatge és semblant a u de la rondalla “El bon cagar”, recopilada en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres junt amb Llorenç Giménez, perquè copsem que, malgrat que el rei ha tancat la filla, no aconsegueix que ella claudique del seu propòsit (p. 33). Aleshores, el missioner (don Nicora) comenta al monarca: “-Deixi fer a mi, que jo la convertiré”. Tot seguit, el fill de comerciants entra a la torre, abraça la princesa i li diu: ‘-Quant he fet per veure’t, muller mia!’” (p. 33).

En acabant, don Nicora despulla el llec i li passa la roba d’aquell a la filla del rei, i “se són anats al port, on els esperava el vapor d’ell i, després, són partits” (p. 33). A banda, la reina s’ha confessat amb el missioner i s’ha penedit i, en un passatge immediat, la dama de cort es troba que, en la torre, hi ha un home vestit de dona: el llec (p. 33).

Llavors, el rei copsa que el missioner era don Nicora i, així, ordena un edicte, perquè volia veure, de nou, la princesa: “’que, en qualque lloc es trobi, que vengui, que jo la perdon, que don paraula de rei’.

Després, són partits quatre vapors per tots els països” (p. 34) i, una vegada més, la dona és qui primer es reporta de la dicta del monarca: “Alhora, diu al marit que ella volia veure el pare, que hi anessin, que els havia dat paraula de rei” (p. 34).

I així ho fan, és a dir, ella aconsegueix que don Nicora també faça camí cap a la cort. I, com un signe més de matriarcalisme, llegim que “Van a la cort, se són gitats tots dos als peus del llit del rei, demanant-li perdó. Alhora, el pare se’ls ha besats tots dos i que els perdonava, i que deixava tots els béns a la filla[2] i que ella era l’hereva i, a don Nicora, li ha dat el títol de duc” (p. 34).

Al moment, el monarca abraça els dos jóvens, els dona la benedicció i mor. Ells dos li ploren i “se són estats a viure a la cort” (p. 34) i, així, la filla passa a fer de reina i de cap d’estat, mentres que el duc pren un paper secundari però no insignificant, de la mateixa manera que la burgesia de l’època també accedia a càrrecs de poder importants, àdhuc, en estats monàrquics. I, òbviament, la filla del rei ha reeixit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen i que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Que no domina una matèria; que encara no és eclesiàstic.

[2] La princesa, no sols heretarà el regne sinó que, igualment, portarà ella els béns que li traspassa son pare, és a dir, el rei. Un detall més de matriarcalisme.

L’home segueix les passes de la dona i ella marca la pauta

General, , , , , , ,

 

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme i, a més, des del primer moment, és “Rondalla de don Nicora”, contada per Maria Gràcia Bardino (camperola de l’Alguer) en 1883 i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. “Eren marit i muller i eren negociants, i eren tan rics, que es són fets cavallers[1]. Tenien un fill, que es deia don Nicora, (…) que anava per tots els països en divertiment” (p. 31).

Un poc després, veiem que “La filla del rei ha dit que volia conèixer don Nicora, nombrat tant per la bellesa” (p. 31) i que “Ell també se n’és enamorat de la princesa, que era una bella jove. (…) quan eixia la princesa, ell li posava sempre a fato” (p. 31), és a dir, que don Nicora la seguia sempre. Per tant, on va la corda (la dona, ací, una princesa), va el poal (el jove i fill de mercaders).

La joveneta, per a posar-li-ho més fàcil, “li ha escrit que la nit que es trobés al jardí, que ella dabaixaria per la porta secreta” (p. 31) i ell fa lo que dicta la princesa: “Don Nicora, a mitjan nit, és anat al jardí de la cort, travestit” (p. 31), o siga, disfressat. De nou, apareix el jardí, tan vinculat (com l’hort) amb el matriarcalisme. I  tots dos fan via amb una nau i “són anats a un país molt lluny del rei” (p. 31).

Més avant, el rei, qui copsa que no torna la filla, intueix que ella se n’haurà anat junt amb don Nicora i fa mirar si, en el port, encara era la nau i li diuen que no (p. 32). Aleshores, el monarca, com que està interessat per la princesa, pren dos naus, hi fica cavalls, pardals i pintures amb el retrat de la filla (amb intenció que tornàs a cal pare) i fa camí per a cercar-la (p. 32). Afegirem que, per on passava el monarca, tothom hi acudia a veure les pintures.

Igualment, quan el rei aplega al país on estava don Nicora, “tota la gent anant a veure i la princesa ha dit a don Nicora: ‘-Anem, nosaltres, també a veure, que he entès que hi són belles i rares pintures de paisatge’.

Don Nicora li ha respost que no hi volia anar; mes ella, tant l’ha pregat, que són anats; i ella, per a tranquil·litzar-lo, ha dit així: ‘Són ja sis mesos que el babo[2] no ens ha trobat (…)’.

Alhora, ells dos són anats al vapor[3] per veure aquelles belles vistes” (p. 32).

Cal dir que aquest conte reflecteix un fet que esdevingué, en molts casos, en Europa: una part de la noblesa, davant la industrialització, abraçà la part comercial, en lloc de tractar de viure de les rendes nobiliàries, malgrat que conservassen el títol. Ací, part d’eixa època es plasma en una filla de rei molt oberta, àdhuc, a un fill de burgesos.

Finalment, captem que, fins i tot, hi havia dones que es dedicaven al comerç (com es plasma al principi de la rondalla, perquè la mare també ho feia)…, un tret vinculat amb les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Comentarem que, en aquesta rondalla, es plasma un fet semblant a u que tingué lloc en el Regne de València, en el segle XVIII, en lo que ara és Emperador, un municipi molt petit de l’Horta de València. Un comerciant de vins, Agustí Emperador, portava uns negocis i, aprofitant que tenia diners i perseverança, aconseguí lo que volia: que li concedissen el títol de noble. Això comportà que, en l’any 1778, li atorgaren unes terres, de què ell passaria a exercir el senyoriu.

[2] “Pare”, en l’Alguer, en sentit familiar.

[3] A la nau.