Arxiu d'etiquetes: “Rondaies mallorquines” (Antoni Ma Alcover)

‘Senyora ama’, ‘mestressa’ i ‘madona’, més que tractaments a dones

General, , , ,

 

En la rondalla mallorquina “Es segador i sa beata”, hi ha un passatge en què un segador que, en realitat, actua com un manta, com un faenafuig, va a casa d’una beata amb un paper molt pròxim al de la madona: “arriba a ca sa beata.

-Bon vespre –diu es segador.

-Bo serà, si Déu ho vol –contesta sa beata.

(…) –Dos jornals m’he guanyats! –s’exclama es jornaler.

-Què em deis? –diu sa beata, tota regirada.

-Lo que sentiu! –diu es segador-. He guanyat es jornal de sa segada, i llavors he trobat un eixam.

-Dins sa meua terra? –demana sa beata?

-Si fa –contesta ell.

(…) –Però jo vos tenia llogat –diu ella-. Sobretot, això es veurà.

-Es pot veure en voler –diu ell-. Anem a cas batle.

-Anem-hi! Però abans vos vull pagar lo que heu guanyat.

I sa beata pagà es jornal as segador” (pp. 22-23).

El fet que la madona (o, per exemple, una dona relacionada amb el món religiós, però propietària) pague a un treballador (o a més) així com que estiga ben vist que ho faça una dona, podem enllaçar-lo, per exemple, amb el fet que la “senyora ama” i, en moltíssims casos, en Catalunya, la “mestressa”, van més enllà de limitar la dona a la família. A banda, tenen molt a veure amb altres detalls, com poguérem llegir el 30 d’agost del 2021, quan, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què relació amb les formes “senyora ama”, “madona” i “mestressa”, per a saber quines n’utilitzaven, com era tractat el seu avi per part de la muller (i com ella per part de l’home).

 

En el grup “Dialectes”[1], plasmat en paraules d’Enric M Cuñat, “Al meu poble, quan les portes de les cases estaven obertes tot lo dia, entràvem i déiem ‘Senyora ama, Ave Maria[2]’. Per cert, quan ma mare m’enviava a fer algun ‘mandao’ a alguna casa del veïnat, sempre anomenava eixa casa amb el nom de la dona, mai de l’home (llevat de cal rector). ‘Vés a ca la tia Visantica, a ca la Rubia, a ca la Carpesana’”. És la mare (la dona) qui dicta qui ha de fer l’encàrrec i a quina casa ha d’anar. Com a detall, puc dir que he conegut que ma mare m’enviàs a portar res a casa d’alguna persona del veïnat i,… quasi sempre, em deia noms de dones que vivien en la finca (i valencianoparlants) o bé que residien en altres cases del mateix carrer: “Porta-li, açò, a Marianeta, a Carmen ‘la carretera’, a la tia Amparín, a Sunsi…”. I més comentaris, en el mateix grup, foren “’Mestressa’, a Tarragona” (Francisca Farre), “Mestressa, a Barcelona, i diria que a Catalunya en general” (Rosa Garcia Clotet), “Mestressa” (Rosa Canela Vies), “’Madona’, an es pobles, Mallorca. A Palma, ‘donya Margalida’” (Catina Andreu). Igualment, Lina Palou, ens escrigué un comentari que diu així:

“Madona de Sa Cabana,

aixecau-vos dematí,

i veureu[3] el sol sortir

vermell com una magrana”. També afegiren “Senyora ama’, a la Vall d’Uixó” (Fernando Roig) i “A Lleida, ‘mestressa’” (Maria Pons).

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 30 d’agost del 2021, ens comentaren “’Mestressa de casa’. ‘Ama’  és castellà. O, dit d’una altra manera, la persona que ho fa tot” (Elisa Serramià Ramon), “’Mestressa’, al Bages” (Roser Rojas Simats), “’Mestressa’, Urgell” (Rafael Martí), “’Madona’, a Mallorca. I si va acompanyada del nom, ‘madò’” (per exemple, madò Pereta)” (Àngela Puig Pozo), “’Madona’, a Mallorca. ‘Madò’ es reservava per a les dones dels missatges, que eren tractats no de ‘l’amo’ sinó del ‘sen’” (Lluís Massanet Galmés), “A Vic, ‘senyora ama’. I ve de lluny: La nadala ho diu: ‘Senyora ama, / senyora ama, / tape’ns que ací fa fred’” (Magda Lozano Mascarós), “Senyora de la casa” (Jösse Terricabras Mas), “Mestressa” (Pilar Zaragoza Esteve), “’Mestressa de casa’! I, a moltes cases, ‘EL PAL DE PALLER’!!” (Maria Estrella Ferrer Tallada). El comentari següent al que adés hem llegit, diu així:

“A sa madona de Sa Torre,

 es pa negre li fa mal,

però no n’hi fa es pardal,

quan el té dins sa cotorra” (Jaume Capó), que es tracta d’una cançó eròtica prou coneguda en les Illes Balears. Més comentaris, en el mateix grup: “Mestressa” (Alejandrina Serrano), “Madona” (Maria Galmes Mascaro), “A casa meva, Barcelona, a la iaia, li deien senyora Amèlia i, a l’altra, senyora Pepita; els nets i fills, iaia i mama respectivament. Els hi deien ‘mestressa’, però poc” (Amèlia Llauradó Rubinat), “Madona” (Miquel Monserrat Ferrer), “’Mestressa’, al Penedès. Encara s’utlitza força a les cases catalanoparlants” (Pere Ramon Nadal), “’Mestressa’! Jo, de vegades, ho dic a les netes: ‘Eh, tu, mestressa!’. Tarragonès” (Obdulia Bofarull).

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 30 d’agost del 2021, ens contestaren “Els avis sempre deien ‘mestressa’. A mi, em diuen ‘mestressa’, però, quan vol tocar el voraviu, diu, per exemple, ‘PREGUNTA-LI A LA JEFA’” (Montserrat Cortadella), “A casa, deien sempre ‘mestressa’” (Venus Ona), “Nosaltres teníem restaurant i la cuinera era la mare. Tothom li deia ‘Mestressa, què hi ha per dinar?’” (Germana Fargas), “La meva iaia de part del meu pare era catalana i deia ‘mestressa’” (Montse Canal Pardo), “Mestressa” (Maite Mestres Brucat), “A Catalunya, sempre he sentit dir ‘mestressa’” (Maria Rosa Soto Paloma), “Sí, ‘mestressa’” (Maria Dolors Masgoret), “A casa de la meva família (pares i germans), perquè l’avui patern va fugir i abandonar la família i, el matern, entre guerra, camp de concentració, ‘mili’, que el van represaliar, a més, que era un home amb poca personalitat, sempre va ser un matriarcat: l’àvia, la mare (perquè el pare viatjava o treballava) i, ara, una germana meva, soltera, amb els dos germans i nebots que es deien. A casa, no; tracto; tractem que sigui paritari i complementari” (Xavi Peco).

 

En el grup “Cultura mallorquina”, el 30 d’agost del 2021, els comentaris foren “’Mestressa’, aquí, sempre s’ha dit o deien, a sa dona que era s’encarregada d’una empresa o d’un grup de treballadors” (Margarita Saez). Cal dir que, en moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover apareix molt la paraula “madona”, però no “mestressa”. Unes altres respostes foren “Per ca nostra, ‘madona’” (Maria Vidal Espin), “Al Llevant de Mallorca, dèiem ‘madona’. La paraula ‘mestressa’, era quan ens referíem a qualsevol dona professional, fos cosidora, regentàs un negoci…” (Rosa Galmes).

Afegirem que, un article relacionat amb les Illes Balears, que aporta molta informació interessant sobre la “madona” i a què es pot accedir en Internet, de Bàrbara Montoya Boix, és “Una madona de possessió del segle XIX a Calvià”.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes:[1] Eixe dia fiu una pregunta en el meu mur i en uns quants grups de Facebook, sobre l’ús de “senyora ama” (simplificada, algunes vegades, en “ama”), “mestressa”  i “madona”. I també sobre les relacions entre els avis.

[2] En l’original, “amaria”.

[3] En l’original, “voreu”.

“On va la corda (la dona), va el poal (l’home)”, dones que aplanen molt i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme com també que cal seguir les directrius de la dona, perquè pren millors decisions i més bones a llarg termini i tot, és “Na Blancaflor”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que podem llegir en el Tom XIII. Així, al principi, veiem que un matrimoni que no tenia fills i en què la dona s’havia casat amb un home que no era del seu gust, ella aplega a dir que voldria que, si tingués un fill, als set anys, el prometés al dimoni.

I Déu els n’envià u, Joan, molt deixondit i aprenent (p. 69), això és, molt obert. Quan la mare veu que ja han passat set anys, comenta lo que ella havia dit abans que ell nasqués, i el xiquet, immediatament, se’n va a parlar amb un confés (això és, amb un sacerdot que escolta les confessions i dona absolució) i el sacerdot li dona un cordó beneït i li diu que no se’l lleve mai i que no se’l deixe llevar (p. 69). També comenta a En Joanet que si el dimoni li demana si no se n’ha sortit, ell no li responga i que, a banda, si li diu que li passe per davant, no ho faça, sinó que li conteste “Passau-hi vós, que sabeu es camí!” (p. 70). I així ho farà En Joanet durant bona part de la rondalla.

Un poc després de parlar amb el confés, En Joanet troba el dimoni, qui, sense pensar-s’ho dues vegades, el tempta, però el xic calla i, al moment, el diable “començà a caminar davant davant, i En Joanet darrere darrere, tots dos boca closa.

Troben una senyora molt garrida. (…) Ella es posa al costat d’En Joanet” (p. 70) i, com que era la Mare de Déu, li diu què haurà de fer per a no caure en les ungles del dimoni. I En Joanet li promet que ho farà: “Tu digues-li: ‘Passa-hi vós, que sabeu es camí!’ Vet aquí aquesta vergueta que et don; tu estén-la damunt es riu, i es riu t’obrirà pas” (p. 70). I, així, amb altres detalls del trajecte. I ho fa i passa el riu. Aleshores, la Mare de Déu parla a En Joanet sobre Na Blancaflor: “Passat aquest riu de foc, trobaràs una fadrineta, Na Blancaflor, i faràs lo que ella dirà” (p. 71), un detall en què es plasma lo matriarcal. I, com que ell fa lo que li havia dictat la Mare de Déu, passa el riu molt fàcilment, “sense cremar-li ni un filet de roba” (p. 72). I, més encara: mentres que el creuaven, troba Na Blancaflor, qui era filla del dimoni, però una dona de bon cor i que li feia costat i li ho aplanava molt. Na Blancaflor li demana fidelitat a la paraula i li fa una recomanació que li serà molt bona: “Lo que sí has de fer cada dia, és demanar-li feina, per l’endemà; i, si et veus apurat per fer sa feina que et manarà, crida’m i jo compareixeré i et donaré camí per sortir-ne amb bon nom” (p. 72). Així, veiem que la dona és qui marca la pauta a seguir per part de l’home (el xiquet), que ell fa lo que li ha recomanat i que la dona (Na Blancaflor) li donarà suport.

I, així, durant uns quants passatges: el dimoni tempta En Joanet, l’al·lot demana ajuda a Na Blancaflor i ella li aplana molt el camí i li comenta què li cal fer i, això sí, sense que el xiquet entre en la casa del dimoni. I l’estratègia per a no endinsar-s’hi serà demanar-li treball. I el diable li’n dona.

Com a exemple de matriarcalisme, podem llegir que En Joanet, a mitjan rondalla, diu a Na Blancaflor:

“-Blancaflor, vine, per amor de Déu!, que si feixuga era sa feina que anit passada em donà ton pare[1], se m’acaba de donar no sé si ho és més!

Na Blancaflor compareix tot d’una i diu:

-Quina és sa feina que t’ha comanada per demà?

(…) -Això -diu ella- serà bo d’arreglar” (p. 74).

En un passatge posterior, i amb una nova faena encomanada pel dimoni, Na Blancaflor dona un cordó a En Joanet, detall que, des d’un principi, em recordà la dita “On va la corda, va el poal”, en què, ací, Na Blancaflor seria la corda. De fet, ella, a més de fer de cap i molt oberta, li la dona, així com, en moltes rondalles, ho fan altres personatges femenins que donen un detall material que fa molt més fàcil la superació de les proves. I, a banda, En Joanet representaria el poal. I, com veiem, ella dirigeix l’orquestra: “En Joanet pren aquell cordó fet d’un fil d’or i d’un fil de seda, d’un fil d’or i d’un fil de seda, i cap as pinar!” (p. 77).  Una rondalla en què està molt reflectit el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] El dimoni.

Les dones, amb molta iniciativa i molt obertes, marquen el compàs

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina recopilada en què es plasma el matriarcalisme i en què, a més, és la dona qui marca què ha de fer l’home i que ell la segueix, és “Es granotet”, la qual figura en el Tom XIII de les “Rondaies mallorquines” que recopilà Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, tres fills d’un home que era vidu, Pere, Pau i Bernat, comenten a son pare que han decidit “trescar el món, veiam si trobarem qualque ventura” (p. 39) i, en aplegar a un camí que s’esbrancava en tres, cadascú tirà per un vent i es digueren “A reveure amb Déu siau” (p. 39).

El petit, Bernat, quan ja portava unes hores de recorregut, troba un safareig arran del camí, on hi havia una granota (en la rondalla, “es granotet”), el qual, “a migdia, en surt (…) i bota qui bota des d’allà. En Bernat li pitja darrere.

Arriben a sa cova, es granotet s’hi afica per endins i per endins i, En Bernat, darrere ell” (p. 40). En Bernat, dins de la cova, a banda de veure tota casta de menjars, s’aborda en eixos menjars i, com que, a més, el granotet “li fes senya com que s’assegués a sa taula i que ho provàs de posar miques.

En Bernat ho fa així” (p. 40).

I, immediatament, i, així, en molts passatges de la rondalla, “Des cap d’una estona, es granotet bota en terra (…) i En Bernat darrere darrere” (p. 40). Com veiem, la dona porta la iniciativa (recordem que la granota té molt a veure amb l’aigua i que l’aigua està vinculada amb la dona). I un dia i un altre, fan via cap a la cova (i, com en més d’un refrany, primer la dona, ací, la granota i, després, l’home, ací, En Bernat), però, ara, a una cambra on, a banda, el granotet s’hi fica “amb un llumet que li anava davant davant. I En Bernat seguí darrere darrere” (p. 41).

I, així, un any redó, fins que, el mateix dia de l’any, el granotet i En Bernat es retiren a una cova on el jove troba una jove garrida a qui ell desperta i que el felicita per haver tingut la paciència de mirar com cantaven les granotes i, per descomptat, d’haver-la desencantada en el casal, després que una fada dolent l’hagués encantada. I ella li diu: “Som filla d’un rei i som pubila. Si vols que ens casem, anem a ca nostra i, si mon pare i ma mare hi vénen a bé, ens casam a l’acte, però a ca nostra no ens hi hem de presentar nosaltres tots sols, sinó amb testimonis” (p. 42). Veiem que, com en la tradició de moltes poblacions catalanoparlants, amb motiu del casament, en primer lloc, els nuvis se’n van a la casa dels pares de la núvia. I, des d’ara, la fadrina i filla del rei és qui marca el compàs i, així, el granotet se’n va a avisar a sis granots, els quals, sense pensar-s’ho dues vegades, diuen que sí que faran de testimonis:

“-Sí, Senyora Altesa! -digueren tot set.

I, a l’acte, aquells set granots tornaren quatre dames i tres patges (…), que eren dames i patges de la cort del mateix rei.

-Ara que tenim tots aquests testimonis, ens en podem anar tots a ca mon pare -digué sa filla del rei.

-Vossa Altesa mana -diuen aquells set” (p. 42).

Es plasma, i molt bé, que, tot i que el jove ha desencantat la filla del rei, això no fa que ell estiga per damunt d’ella, ni que, des d’aleshores, siga ell qui comane, sinó que En Bernat ha fet el paper de mitjancer, important, però no el de cap.

Igualment, com que En Bernat és un home que havia acordat amb son pare que, un any després de partir de casa, el tornaria a veure, ho comenta a la jove i li afig “Jo no puc faltar a sa paraula donada, però demà vespre puc tornar a esser aquí i partir tot d’una cap a ca la Senyora Altesa” (p. 42). 

I la filla del rei ho accepta i, l’endemà, de bon matí, fan marxa “tots, sense pus cerimònies ni revolteries” (p. 44), detall que podríem vincular amb el matriarcalisme. En Bernat, com aplega a sa casa i veu son pare, li diu:

“-Ara mateix, me’n vaig a casar.

-I amb qui? I a on? -demanà son pare.

-Amb una al·lota que no vos creuríeu mai i de molt enfora. En esser casats, ja vendrem a fer-nos visita! -diu En Bernat” (p. 44). Novament, el detall de passar primer per la casa on viu la núvia.

El pare li ho accepta, el fill el té com a pare (li besa les mans, p. 44) i, al moment, veiem que “Allà trobà dues carrosses a punt. Sa filla del rei puja damunt una amb quatre dames i En Bernat damunt s’altra, amb sos tres patges” (p. 45). Ací, com veiem, hi ha un altre detall matriarcalista: quatre dones, en relació amb una dona (la filla del rei) i que són dames; tres hòmens, en relació amb un home (En Bernat, no pertanyent a la noblesa) i que són tres patges (això és, tres servidors).

I l’endemà, amb diligència, fan via cap a cal rei, “es presenten al rei i a la reina i a tota la cort, conten lo que els havia passat i ses quatre dames i es tres patges fan de testimonis de tots” (p. 45) i el rei i la reina com també la cort els reten homenatge i, al capdavall, els dos jóvens, davant dels reis, admeten que aproven casar-se… I es casen (p. 45).

I, com que aquesta rondalla reflecteix la tradició matriarcal de passar primer per cals pares de la núvia i, en acabant, pels del nuvi, el final diu que “Es noviis anaren a Manacor a visitar son pare d’ell i se’l dugueren amb ells per tenir-lo a la cort tots es dies de la seva vida.

El rei i la reina vella s’arribaren a morir i la Senyora Altesa i En Bernat foren reis” (p. 46).

Un altre detall en línia amb el matriarcalisme i amb el tractament de “senyora ama”  i semblants: la jove és Senyora Altesa, mentres que, del rei, no es diu res del seu títol nobiliari, sinó que se’l presenta com En Bernat. Una rondalla interessant, entre altres coses, pel tema del casament en la tradició matriarcal dels catalanoparlants. 

Com a aclariment, vull indicar que, quan escrivim “Es fa lo que vol la dona”, per acurtar el text, ho plasmem amb l’esperit obert de les relacions entre els meus avis materns, en què, com diu ma mare, son pare comentava que, “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que vol la dona”. A més, el meu avi admetia que, moltes vegades, trobava molt encertades o adients, les decisions que triava la seua dona (la meua àvia materna) i que, finalment, s’adoptaven.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Reines (i dones) amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, en què la dona actua amb molta espenta i, fins i tot, en què, a més, la dona salva l’home i en què, igualment, és ella, com a reina i tot, qui dicta lo que cal fer (i ho fan), és “Na Marieta i es gegant”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIII de les “Rondaies mallorquines”. Un pare que tenia tres filles, Francina, Margalida i Marieta, se’n va a França i posa un anell a la mà dreta de cada una de les filles (p. 29). I, així, ell, en tornar-ne, sabria si havien fet bondat.

Al moment, veiem que un gegant es vist de dona i se’n va a la casa on són les tres germanes. I, com en una rondalla de Pineda de Mar, arreplegada a primeries del segle XX per Sara Llorens, la filla petita (ací, Na Marieta) és qui segueix les órdens del pare. I, en eixe sentit, com que Marieta té molta espenta i, encara que el gegant tracta de temptar-la, ella, ràpida i amb molta iniciativa, fa com que es menja un bocí i que s’adorm i, un poc després, Na Marieta se’n va cap al gegant i, amb una espasa, li talla una mà. I el gegant, que veu que Na Marieta és la jove que ell prefereix, que no l’accepta, aconsegueix que les altres dues se’n vagen, junt amb ell, al castell i que li facen tot lo que ell vol i, finalment, matar-les.
Però, quan torna el pare i diu a Marieta que se’n vaja amb el gegant, ella aconseguirà traure les germanes, un jove que també era en el castell del gegant i, fins i tot, ser la reina (p. 32). A més, el gegant, “li entrega ses claus de pertot i la fa senyora de la casa” (p. 32). No obstant això, Na Marieta, com que interpreta que el gegant tracta d’amagar-li informació molt important sobre les dues germanes, un poc després que el gegant se’n vaja a trescar món (p. 33), ella, amb molta espenta, “Es treu s’anell d’or que es gegant li havia posat i el deixa dins un calaixet de sa seva cambra; pren es rest de claus que es gegant li havia entregades i se’n va (…) a aquella cambra fosca” (p. 33), en què troba les dues germanes com també un jove, tots tres morts.

I, molt prompte, Na Marieta hi veu una ampolleta amb suc dins (p. 33), amb què ella unta “Na Francina, Na Margalida i es jovenet i, a l’acte, tots reviscolen” (p. 33). Tots quatre li conten que els havia passat i, a més, el jove, que era un príncep molt ben plantat i que li semblava viu de potències (p. 33), li dirà on viuen els seus pares.

Na Marieta, sense embuts, els diu que cal fugir d’aquell castell, agafar uns cavalls i fer via ràpidament. En troben quatre, se’ls reparteixen i ella diu:

“-Cap a ca nostra són ses feines! -diu Na Marieta-. De tu, confiam, oh, jovenet, que ens hi acompanyaràs.

-Primer em mataran que no vos deixaré! -diu es jovenet.

Donaren as cavalls cap a ca elles tres i, al punt, hi foren” (p. 34),  cap la casa on viuen les tres germanes

El príncep, sincer i agraït, davant del pare de les tres jóvens, diu:

“-Molt senyor meu: aquesta filla vostra, Na Marieta, m’ha fet reviscolar, m’ha tornada sa vida. Som fadrí; ella, també ho és. La vos deman per casar, si ella ho consent” (p. 34). I, així, veiem que el jove reconeix que ella l’ha salvat (un tret molt associat amb el matriarcalisme). Tot seguit, el pare ho aplana a Na Marieta: serà lo que ella voldrà. I la jove accepta casar-se amb el jove. Passem, primerament, per la casa de la família de Na Marieta (de la dona, un altre tret matriarcal) i, ràpidament, fan via cap a les terres on viuen els pares del jove príncep: el rei i la reina, també els ho aproven, a banda de rebre Na Marieta “per filla i nora seva” (p. 35).

Un poc després, el gegant veu que ni Na Marieta, ni les altres germanes, ni el jove, són en el castell i, sense parar-se en palles, “Se posa damunt es cavallet verd i ja és partit a trescar món cerca qui cerca per on capllevava Na Marieta” (p. 35).

En un altre passatge posterior, i quan els reis ja han mort i Na Marieta ja és la reina del regne on vivia el príncep (ara, rei), el gegant es presenta i, des de molt prompte, Na Marieta, amb reflexos, sospita que hi ha algú que està entremig (en aquest cas, el gegant, en forma de ca, això és, de gos). I ella, diligent i que, a més, és qui marca les directrius en el regne, actua amb molta espenta:

“-Que li facen un bagul i que el se’n duguen a soterrar!

-Què vol dir una bagul? -diu el rei.

-Vol dir que l’hi ha de fer -diu la reina-. Creu-me que amb aquest ca hi ha misteri!

(…) Mira -diu la reina-. I no sols li han de fer un bagul sinó que han de tocar les campanes!

-Ca, dona! -diu el rei-. I què diria la gent?

(…) diu la reina-. Ses campanes han de tocar (…).

El rei passa per orde que facen un bagul as ca i que toquin de mort totes ses campanes de la ciutat.

I així es va fer, i tota la ciutat s’alçà” (p. 37).

Per tant, no sols la reina proposa, amb les seues iniciatives, sinó que el rei les accepta i ordena que es faça lo que ella ha dictat i, a banda, això comporta que tota la ciutat es lleva i, així, passa a l’acció.

Però la reina encara fa més: ordena que facen un soterrar en el jardí, “però, abans, que escorxin es ca!

El rei digué que fessen lo que manava la reina” (p. 38). Un altre exemple de matriarcalisme, que podem veure en moltes rondalles com també en molts relats sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: la dona té la darrera paraula i es fa lo que vol la dona, persona molt oberta.

“I soterraren ca i gegant dins es jardí de cal rei i tot romangué pla i igual” (p. 38) i, així, el regnat pogué fer via de manera més plana i senzilla, àdhuc, el rei, la reina Marieta i els fills que tingueren (p. 38).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones nobles, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

En la rondalla mallorquina  “En Mirando”, que figura en el Tom XIII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, com que el drac s’atrau pels objectes que li presenta En Joanet, el jove, en cada moment, el domina i el porta on vol. Així, podem veure que “En Joanet prova d’estirar-lo pes dogal, En Mirando segueix i, En Joanet, des d’allà, cap a cal rei! I En MIrando, darrere darrere, com un xotet de cordeta” (p. 10), és a dir, en sentit figurat[1], com una “persona que es deixa dur o influir massa per les altres, que no té voluntat pròpia”, o siga, que En Joanet menava el drac com volia i on volia. I, en aplegar a la cort, el rei ordena que En Joanet es faça càrrec d’En Mirando i, llevat de la reina (en aquest cas, envejosa), “Tothom romangué a pler i satisfet d’aquella feta d’En Joanet” (p. 11). I, a més que En Joanet aconsegueix fer lo que li ordena la reina, en el seu intent de desprestigiar-lo, podem llegir paraules que plasmen el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i, no solament, la manera d’actuar de moltes persones del primer terç del segle XX, quan fou recopilada aquesta rondalla:

“Paraula de rei no pot mentir!

I sa meva ha d’esser així!”.

I, ¿per què? Doncs perquè es considera (i ho podem veure en moltes rondalles) que un rei ha ser model a imitar i, en eixe sentit, que ha de ser el primer que intente complir lo que promet, lo que diu en públic, etc., fet que explica que, en eixes rondalles, es considere positiva la persona noble, no necessàriament pertanyent a la noblesa.

Un poc després, la jaieta passa a l’acció i diu a En Joanet què ha de fer per a superar la prova… i ell ho aconseguirà. I, a més, apleguen a la cort i, el drac, quan En Joanet li pregunta per què s’ha rist, fa com molts nens: dir la veritat. Així, podem llegir que el drac respon “¿I qui no hauria rigut, allà on tants d’homes com eren venguts, i no eren estat capaços de fermar-me, i haver hagut de venir una donzella a posar-me es dogal?

I tothom exclamà:

-MIrau! I li ha dit donzella, i és donzell” (pp. 13-14).

En el moment d’escriure aquestes línies, 29 d’octubre del 2021, puc assegurar que hi ha moltes persones que sí que coincideixen en què moltes dones nascudes abans de 1920 i catalanoparlants tenien facilitats per a fer com En Joanet, lo que, popularment, s’ha dit que era cosa d’hòmens (potser per la difusió de la cultura castellana, sobretot, arran dels decrets de Nova Planta del primer quart del segle XVIII). Això fa que texts com el que adés hem escrit, no els vegen estranys, sinó en què veuen reflectides àvies i mares.

Però En MIrando dirà més, com ara, “El rei, que és un home tan destre i tan trempat per totes ses coses, allà on es creu tenir criats, té criades; i allà on es creu tenir criades, té criats” (p. 14).

El rei, que volia saber més, ordena a En Joanet que demane a En Mirando sobre eixes paraules i, aleshores, ix un tema que, al meu coneixement, no sols plasma la prostitució, ja que la reina, no tenia dones sentinelles, sinó hòmens disfressats de dona, per a fer amb ella coses que no pertocaven poc ni gens, aquelles còrpores pecadores (pp. 12-13), sinó que, per eixe motiu, i, un poc després de dir En Mirando aquests fets i que el rei ordene que maten la reina roín, “En MIrando resultà esser una ànima encantada per amor des pecats de la reina i, amb sa sentència del rei, romangué desencantada i se n’anà allà on el Bon Jesús va dispondre.

Ara, En Joanet, vist de tothom que no era En Joanet sinó En Joaneta, el rei es casà amb ella” (p. 13).

Per tant, el rei, no sols no s’inclina per la perversió, sinó que es decanta per la noblesa (En Mirando) i per les persones que li són fidels i que són obertes i treballadores, que superen les proves i que li mostren que estan disposades a contribuir a un regne en què es primen les persones amb molta espenta i en què, aquestes, rebran el suport del rei. Tots aquests, trets vinculats amb el matriarcalisme, com veiem en moltes rondalles en llengua catalana.

Cal recordar que la figura del drac, originàriament, està relacionada amb la dona i que, més bé, sembla una metàfora del cavall, molt sovint associat a la noblesa com també a la part emocional de les persones.

Finalment, diré que ha sigut una de les rondalles que més m’ha agradat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Partim de la definició del DCVB referent a “xot”, en què s’inclou la forma “xotet de cordeta”.

Dones que aplanen el camí a jóvens, amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme, que la dona no és un figa molla i que, a més, es fa lo que vol la dona (encara que, en bona part de la narració, aparega sota el nom En Joanet), és “En Mirando”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIII. En ella, “Un fadrí i una fadrina, enamorats un de s’altre fins a ses rels de sos cabells” (p. 7), veiem que “Ell cau soldat i se’n va a servir; i ella, se n’hi va darrere ell” (p. 7).

Això fa que la jove, amb molta iniciativa i que, molt prompte, es troba amb una “jaia encallada, que demanava ajuda a la gent que passava” (p. 7), i a qui la jove trau d’eixa situació, es veja compensada arran d’aquesta acció: “Aquella al·lota, que seguia ses petjades de s’enamorat, (…) se’n compadeix[1], s’hi acosta i li allarga sa mà. Sa jaia s’hi aferra; sa jove pega tirada i treu sa jaia fora de sa bassa” (p. 7). Des d’aleshores, la jove comptarà amb dues cintes “que feien ses colors de s’arc de Sant Martí” (p. 8) i, així, “sempre que et veges estreta i apurada, les agafes amb ses dues mans i em crides amb tot es teu cor, i jo t’assistiré a l’acte” (p. 8). I l’agraïment, de la jove, com en moltes rondalles: “Germaneta, tantes de gràcies d’aquest do”  (p. 8) i “S’acomiada de sa jaia i cap a Ciutat manca gent!” (p. 8).

Immediatament, veiem que es presenta en un quarter, això sí, vestida com un soldat, i que, d’eixe moment ençà, tot i que coincideix amb l’enamorat però que el nuvi ha de partir cap a mars llunyanes i, en canvi, ella, cap a cal rei, ho farà com En Joanet. Afegirem que hem pogut llegir una altra rondalla molt semblant.

Al moment, veiem un personatge de rondalles, En MIrando, un drac que ella aconseguirà dominar i que, al capdavall, dirà que En Joanet és una jove. Però, des de molt prompte, la reina fa que En Joanet haja de superar proves que el rei accepta que s’hagen de portar a terme. Així, veiem que es fa lo que vol la dona (la reina).

En Joanet, durant molts passatges de la rondalla, compta amb el suport i amb la col·laboració de la jaia, que és qui el salva. Com a exemple, la primera vegada que li demana ajuda, li diu:

“-Oh, germaneta, que vaig treure de dins s’encallador! Vós que em donàreu aqueixes cintes i em diguéreu que, en veure’m apurada, vos cridàs, i compareixeríeu fos allà on fos, !, veiam si veniu més que de pressa a donar-me un camí per sortir de s’encallador a on m’ha tirat el rei amb aqueixa comanda d’En Mirando!

Encara no hagué acabades aqueixes paraules com, zas!, ja compareix sa jaieta de ses dues cintes”  (p. 9). I, ràpidament, la velleta li aplanarà el camí i, a més, li diu “Ja ho veuràs! (…) Hala, de pressa a demanar al rei ses coses que t’he dites[2]! I llavors, cap a menar En Mirando manca gent!” (p. 10).

A més, “En Joanet se’n va a demanar al rei (…); el rei mana as criats que li donin tot allò, que l’hi donin i, En Joanet, amb aquelles coses, cap as bosc d’En Mirando!” (p. 10). Com veiem, la dona, fins i tot, ja gran, actua amb molta espenta, com en més d’una rondalla valenciana arreplegada per Joaquim G. Caturla, i és la dona qui marca les directrius a l’home:  siga la jaia a En Joanet, quan fa el paper d’home, siga En Joanet quan (com a dona que fa de soldat), dicta què ha de fer el rei i el rei li ho accepta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] De la jaia.

[2] Són un mirall (un espill), una ensaïmada, un gibrell i un dogal, tot quatre, en relació amb el drac En Mirando.

Dones molt col·laboradores, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

 

En la rondalla “En Joanet i sa donzella desencantada”, que figura en el Tom XII, també veiem que En Joanet aplega a un acord amb un amo, a canvi de fer-se càrrec d’uns porcs i, encara que l’amo li diu que no pot acostar-se als porcs del barranc, En Joanet optarà per anar-hi. I la filla de l’amo, que veu que el jove té facilitat per a canviar a l’animal que més li convé en cada moment, decideix contar-ho a son pare.

Fins i tot, la filla presencia dos intents d’En Joanet per tombar el porc senglar del barranc i, com que veu que el lleó (En Joanet, que s’hi ha transformat), diu al porc senglar

“- I si jo tengués un pa fet de l’hora,

una besada de donzella i vi,

de tu, veuria la fi” (p. 85),

ho amolla a son pare. Aleshores, l’amo es posa de part del jove i, així, diu a la filla que tractaran de posar-ho molt fàcil a En Joanet, amb la intenció de desempellogar-se de l’esmentat animal: “L’amo, l’endemà (…) diu a sa madona que han de pastar per fer just un pa per una cosa secreta que ningú no ho ha de saber” (p. 86).  I així ho fa la dona.

A més, la filla, com que vol veure com es desenvolupa l’acció i aplanar que En Joanet guanye, “En Joan, quan va veure sa seua bona, ja és partit cap as barranc; i, sa filla de l’amo, darrere darrere ell!” (p. 87).

I, quan En Joanet torne a dir lo que, si tingués, podria fer miques el porc, la jove, “bota sa paret cabrera i se’n va corrents as lleó, li dóna es pa de l’hora i es garraf de vi i li besa as mig des front” (p. 87) i, ràpidament, En Joanet guanya la mà a l’animal.

Un poc després, passem a un altre passatge en què pren part el jardí (molt vinculat amb el matriarcalisme), i el falcó “tornà home, tornà En Joan amb s’ou d’aquell colom amb sa mà. Li surt a camí sa maneta vola qui vola. (…) Se n’entren dins aquella cambra i dins s’alcova a on estava encantada sa donzella” (p. 89). I, tot i que la maneta esclata l’ou en el front de la donzella, i ella ho agraeix (“Per amor de Déu sia, Joanet. M’has desencantada!”, p. 89), tot seguit veiem unes línies amb signe matriarcal:

“Ella pega bot des llit i se’n va a agenollar-se as peus d’En Joanet.

-Davant de mi, no s’agenolla ningú i, sobretot, vós, imperial senyora, que no sé qui sou però sé just una cosa: que som i vull esser sempre un criat vostre” (p. 89), com també quan, al moment, llegim que la maneta voladora… recupera el cos que tenia, n’ix “una donzella quasi tan gentil com la desencantada” (p. 89) i, tots tres, En Joanet, aquesta dona (que havia sigut una mà voladora) i la donzella desencantada (la princesa), se’n van cap a la cort. I, com que veiem que hi ha hagut col·laboració, ens resulta molt fàcil copsar el detall següent, també de línia matriarcalista:“S’hi posen sa princesa davant; i En Joan i sa dama, darrere” (p. 89). I, al capdavall, amb l’aprovació del rei i de la reina, es casen En Joanet i la princesa (p. 89). 

Veiem, novament, en aquesta rondalla mallorquina, que l’home prefereix que siga la dona qui porte la iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, la de les que m’han recomanat publicacions sobre rondalles a què hem accedit i la de les que em fan costat dia rere dia.

L’àguila (la dona) tria, amb molta espenta i molt oberta

General, , , ,

 

En la rondalla “En Joanet i sa donzella desencantada”, també entren tres animals i escenes semblants a rondalles que ja havíem vist, (com ara, arreplegades per Joaquim G. Caturla, en “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost)”), en què intervenen un lleó, una ca llebrer i un falcó que es volien fer un repartiment d’una ovella. En Joanet farà una proposta sobre com compartir-la els tres animals i ells, en agraïment al paper que ha desenvolupat el jove i a com s’ha fet la selecció de les parts de l’ovella, atenent a cada u dels animals, triaran fer-li costat, aportant-li una habilitat (p. 73). Aquesta rondalla també ens convida a posar els mitjans (o bé mitjans molt escaients) per a cada moment, i trau el tema de l’agraïment.

Un poc després, En Joanet, amb molta espenta i amb el fet de transformar-se, ell, en falcó, va cap a un ermità (p. 75). A més, també en la mateixa rondalla (p. 79), trobem que una àguila enviada per un tercer ermità, l’àguila de Portugal, entra en contacte amb el falcó i que, aleshores, l’aguila fa de dona (es fa lo que ella ordena al falcó) i el falco, el de l’home, i, a banda, és ella qui el salva: “Bo, em sembla que ja no tenc pus feines per aquí. Ja teniu a la vista es barranc i es porc senglar que tant cercàveu” (p. 80) i, així, igualment, ella (l’aguila de Portugal) aplana molt el camí a l’home, això és, a En Joanet.

En relació amb el paper que En Joanet tria, el de criat de la dona (de la maneta voladora), el 23 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí que “En Joanet (l’home) diu a una maneta voladora (la dona):

‘Som i vull esser sempre un criat vostre’ (p. 89).

I la maneta (la dona) li ho accepta. Per tant, es fa lo que vol la dona. ¿Què opineu? Gràcies. Jo ho considere un exemple de matriarcalisme”. Conxita Margarit estava totalment d’acord amb la meua opinió i li escriguí “El meu avi matern (nascut en 1906) deia ‘Normalment, la dona va a l’home [a demanar-li opinió], però es fa lo que la dona vol’ i ‘Manen els hòmens [, en lo jurídic], però es fa lo que vol la dona [, molt sovint, amb decisions preses en casa]”. Un altre comentari que ens plasmaren fou “A mi, un cop, em va dir la meva sogra ‘Nena: tu, a tot dius que sí, però, després, fas el que vols, no?’. I així és” (Montserrat Carulla Paüls).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que indiquen a l’home què cal fer, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i el fet que l’home fa lo que li dicta la dona és “En Joanet i sa donzella desencantada”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XII. En ella, “un jovenet que nomia Joan, molt viu de potències (…), pega una mica més fort amb s’aixada, s’aixada passa per endins, es fa un forat gran, En Joan s’hi afica i per endins i per endins, (…) surt a un jardí” (p. 65) i, al moment, “una maneta de senyora volant volant, i li fa senya menant-los-en dins un menjador” (p. 65). En el paràgraf immediat, llegim que “Sa maneta féu senya a En Joan que s’assegués i que menjàs.

En Joan s’asseu, s’aborda” (p. 65).

I, així, des del principi de la rondalla, En Joanet fa lo que li ordena la maneta voladora que, a més, era una dona. Per això, veiem que “sa maneta li féu senya de que la seguís.

En Joanet la seguí i sa maneta pren per dins es jardí per un caminal i llavors per un altre caminal, i En Joan darrere darrere” (pp. 65-66), en línia amb el refrany “A on va la corda, va el poal”.

A més, no sols En Joanet, de bon matí, es lleva, sinó que, igualment, li compareix “sa maneta volant volant, li fa senya de sortir de sa cambra, el se’n mena as menjador (…) i sa maneta pren cap as jardí” (p. 67). I, a banda, en la rondalla, fins i tot, veiem escrit “En Joan (…), sempre seguint ses accions que veia fer a aquella maneta” (p. 67), un detall més i d’acord amb el matriarcalisme i amb unes paraules del meu avi matern (1906-1992): “Manen els hòmens, però se fa lo que vol la dona”.

En passatges posteriors, la maneta conduirà En Joanet cap al jardí (p. 68), un detall que veiem en moltes rondalles mallorquines i que podríem vincular amb la Mare Terra, fins que, un dia, aplega a una alcova, on veu una dona tombada en un llit i viva: una fadrineta “amb un alenar acompassat i de persona sana. Aquella fadrineta era bella com un sol, una vertadera pintura” (p. 69). I, com que, a En Joanet, li cau una goteta de cera sobre la galta de la fadrina, la jove es desencanta, el reconeix. I, un poc després, ràpidament, la maneta voladora li diu “si tu fas tot lo que ara et diré, encara podríem desencantar mi [1]senyora” (p. 70). I ell, fidel, manifesta a la maneta voladora (que és una dona) que acceptarà portar a terme lo que ella li indique: “digues de pressa tot lo que he de fer per tal desencantament, i ho faré” (p. 70). Així, igualment, veiem el tema de la col·laboració,… amb la dona com a cap i activa, des de bon matí (com ací, la maneta) i amb molta iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Textualment.

Dones i princeses amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

En la rondalla “Es fill del rei Murteral de França”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que podem llegir en el Tom XII, un rei encoratja el seu fill, En Bernadet, a ser ell qui prenga el regne, perquè el pare ja es fa vell i, per això, considera que caldria que En Bernadet es casàs amb alguna jove. Però, com que En Bernadet li diu que no en troba que li òmpliga el cor, comenta al rei Murteral que ha triat “anar a fora regne, veiam si faria tec” (p. 44), això és, aconseguir lo que el jove es proposa. I ho assolirà, però, immediatament, intervé una dona vella (una fadeta), que, li diu que el rei d’Espanya té una filla bella com el sol, Na Catalineta (p. 45), però tancada i, com que En Bernadet vol parlar amb ella, demana a la fadeta “Quin remei hi hauria per jo poder-la veure?” (p. 45) i ella, li ho aplana: fer que puga veure canaris, perquè li’n fan fal·lera.

I així ho fa, Per tant, el príncep segueix les directrius de la fadeta, qui, com ell comprova en diferents ocasions, no li ha mentit. I, com veiem, en més d’un passatge, els canaris s’acosten a Na Catalineta, se n’ixen cap a on és En Bernadet i un home que li fa de criat. Fins que, un dia, després que ell destacàs la bellesa de la jove, el príncep demana a Na Catalineta com podrien veure’s tots dos sense que ho copsàs el rei d’Espanya, és a dir, el pare de Na Catalineta. I, immediatament, li ve al pensament una  idea: una mina de vidre, subterrània, i que connectarrà amb la torre on ella es troba (p. 49). Així, ens trobem amb un príncep, jove i amb molta iniciativa i amb molta espenta.

En Bernadet encomana la mina i tot seguit, uns quants treballadors es posen fil a l’agulla, i, molt prompte, veiem que, quan el príncep aplega a la torre, Na Catalineta pregunta:

“-Qui és que toca la porta –diu Na Catalineta.

-Un criat vostre- diu En Bernadet.

Aquí, Na Catalineta el conegué i se’n va i li obri sa porta de s’auberjó” (p. 51), o siga, d’una cambreta d’una habitació, per vestir-s’hi. Veiem com, en aquest passatge, En Bernadet figura com a criat de Na Catalineta.

Però, molt prompte, Na Catalineta, capta que ve el rei, ho comenta a En Bernadet, per a que fuja i ell, sense pensar-s’ho dues vegades, ho fa. I, durant el trajecte, es trenca la mina de vidre i ell restarà en una situació difícil i tria enviar un missatge a Na Catalineta. La jove, immediatament, com que vol que En Bernadet reviscole, se les enginya per a eixir-se de la torre i anar cap al regne de França, on està En Bernadet, com molt bé comenta a la seua dida: “Me’n vaig ara mateix a can Bernadet! (…) Me n’hi vaig i me n’hi vaig!” (p. 54). I la dida també ho farà.

Aleshores, troben persones que els ho feien molt fàcil i, sobretot, un dia, escolten que un tord diu a una tórtora què caldria fer per a salvar el fill del rei, això és, En Bernadet, i van ràpidament cap a la cort. A més, quan ja són davant cal rei Murteral, trien vestir-se de metge i de criat de metge i se’n van a un hostal.

A banda, com que moltes persones confien en el metge nou, ho comuniquen al rei, qui, sense parar-se en palles, fa que es presente. I així actua el metge nou, Na Catalineta.

I, d’aleshores ençà, el rei li diu “Diga tot quant li hem de posar (…) i, a l’acte, l’hi posarem” (p. 58) i, així, tria actuar com la dona (el metge nou) li ordene. El príncep, En Bernadet, a poc a poc reviscola fins que, un dia “Pegà bot des llit” (p. 59) i el rei i En Bernadet deixen que el metge i el criat facen marxa (p. 60). I Na Catalineta i la dida, immediatament, “Se’n van a cas sastre, es treuen es vestits que havien manllevats de metge i de criat (…), es tornen a vestir de dona, i ja són partides des d’allà a ca seua, cap al castell del rei d’Espanya” (p. 60).

Uns dies després, i amb Na Catalineta en la torre, aplega En Bernadet, amb molta espenta i li conta que “un metge estranger m’ordenà” (p. 61), això és, una dona (Na Catalineta), “aquí em té Vossa Altesa, prompte a servir-la i dar-li gust en tot quant siga bo” (p. 61).

Ella li demana si coneixeria el metge, si En Bernadet el veiés. I ell, sense embuts, li diu que sí (p. 61).

Finalment, tot i que el rei d’Espanya no estava a favor de les noces, el fet que el rei de França, Murteral, sí que les aprovàs i que, com també el príncep En Bernadet, estaven a favor de Na Catalineta, van a cal rei d’Espanya, li comenten lo que ha fet que En Bernadet reviscole (p. 63) i, uns dies després, “El rei d’Espanya anà a cal rei Murteral i dins es tres dies, es féu s’esclafit: Na Catalineta i En Bernadet es casaren” (p. 64).

De nou, veiem que la dona (Na Catalineta), que actua amb molta iniciativa i amb molta espenta, a més, activa, és qui marca què haurà de fer l’home (En Bernadet) i que ell, qui es presenta com a servidor de Na Catalineta, l’accepta.

Agraesc la col·laboració de les personse que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.