Arxiu d'etiquetes: refranys

“La Seu no espera parròquies” (Toni Sansó), dones eixerides i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Cultura mallorquina”, en relació amb frases, refranys, dites, fets, etc., que, en més d’un cas, hagen pogut haver deixat empremta i tot, el 5 de març del 2022 i més avant ens escrigueren “Quan era hora de dinar, a sa meva padrina (1915), ja solíem tenir preparat abans, perquè ja era molt gran (va viure 102 anys) i no podia menjar lo mateix que nosaltres.

Per això, moltes vegades, quan ets altres ens seiem a taula, ella ja havia començat a dinar. Quan qualcú li deia, per exemple, ‘No esperau a ningú?’ o ‘Ja heu començat?’, ella deia ‘LA SEU NO ESPERA PARRÒQUIES’[1].

Fa cinc anys que va morir i no hi ha dia que no me’n recordi d’ella” (Toni Sansó), a qui Agnès Matas li comenta “Que bonic.

La meva àvia / padrina, quan no volia fer faena de casa o deures i volia anar a la piscina, em deia ‘Els flamencos [2]amb el picó i la pateta[3] fan calceta’… , per a que treballara i callara” (Agnès Matas) i Paquita Pinya Aguiló li escriu “Idò, sa meva padrina, 1890. Quan deies ‘Tenc gana, encara no dinam’, et contestava ‘Sa fam no escapa’”; “Mumareta (1917) era molt donada als refranys i en tenia un per cada situació. Per exemple, si estava molt enfeinada i anàvem a demanar-li qualque cosa, deia ‘En temps que nuen, no fan corda’[4]. O, quan estava nostàlgica i ens contava qualque història de temps passats, acabava dient ‘Ai, cavallet, quan eres jove!’.

O veníem d’escola i li demanàvem ‘Què hi ha per dinar?’, responia ‘Grescos frescos’ i molts més” (La Nonna), a qui Catalina Lladó Martínez li escriu “Això també ho deia mon pare (‘Cavallet…’)” (Catalina Lladó Martínez); “Record que sa meva padrina, per flastomar, deia ‘Requaranta pipes’[5] i sa meua filla ho va agafar de vici i, aviat, tota s’escoleta (que ses monges, aquell temps)… flastomava igual.

I una veïnada va demanar a mumare si ja havien ‘tengut visites’ (sa regla)…

I s’altra padrina venia a veure’ns es dissabte vespre, quan ens havíem vestit per sortir i, si li agradava com anàvem (quasi sempre, era que sí), ens deia ‘Ohhhh… París se enciende’. Ja sé que és foraster, però el dit seu era molt graciós…” (Margalida Font Gil), “A mi, una paraula de sa padrina que m’agradava era ‘Què vols, moneta?’… Amb tant de carinyo…” (Cati Balaguer Bestard), “’Qui vol peix, que es banyi es cul’ i ens feien anar vius” (Carmeta Sánchez), “Sa meva padrina materna sempre deia, quan ens tenia, a tots (érem una quarantena), ‘Quina guarda més guapa que tenc!’” (Sebastiana Nicolau), “Lo que més record, era quan quan dèiem ‘On vas?’, [perquè ens contestava] ‘A passejar pes Born’” (Maria Pilar Roca Gelabert).” (Maria Pilar Roca Gelabert). En relació amb aquesta resposta, en setembre del 2013, després de passar jo per un ajuntament en què qui l’encarregat de recepció no era precisament un home amb un model de vida a imitar (i que, lo primer que em preguntà…, fou cap a on anava… davant d’unes sis persones) i que ho contàs a ma mar, ella em digué que el seu avi matern, Francisco, quan alguns malfaeners li demaven “¿A on vas?”, sense pensar-s’ho dues vegades, els deia “¡A moure als que estan parats!”. I, si no, “Primer, em dius ‘Bon dia’; després, em preguntes a on vaig. Si vull, t’ho diré; si no, no”. Ho recorde: l’anècdota i les frases de ma mare.

Ara bé, jo, immediatament, peguí mitja volta amb el meu carretó d’anar a plaça i el meu barret, i… ¡que feliç, tu, que feliç!  I és que “Del color del rei, se tinyen els vassalls”, com el color d’aquest funcionari, castellanoparlant, respecte al de la conseller en cap de la població. 

Agraesc la col·laboració de tots els que fan més fàcil i més extens l’estudi sobre el matriarcalisme i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

Notes:  [1] Ma mare, qui no havia sentit mai aquest refrany (com tampoc jo, anteriorment, i que, com hem pogut veure, a penes figurava en Internet), em comentà que li havia agradat que li havia agradat molt la resposta de la padrina, com veiem, una dona eixerida.

[2] La forma genuïna és “flamencs”.

[3] La forma genuïna és “poteta”.

[4] Equival a preferir fer una cosa rere l’altra, en lloc de dues al mateix temps.

[5] En l’original, “Recoranta pipes”

“Fes el bé i no facis el mal” (Margarita Font Carbonell), dones per la bonhomia i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb l’entrada d’ahir i en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, del 5 de març del 2022 i més avant, en relació amb el llegat cultural i educatiu transmés per àvies (o padrines), o bé per mares, nascudes abans de 1920, ens comentaren “’Mare, quina hora és?’, li demanava, de petita. I sempre tenia la mateixa resposta:

‘Ara és més tard que suara’” (Rosa Rovira), “Qui canta a taula i xiula al llit, no té el cap ben eixerit” (Yolanda Sans Luque), “La meva àvia sempre deia ‘Cap geperut es veu el gep’… En tenia moltes, de frases dites, la meva àvia… I totes eren certes com que sempre surt el sol” (Nuria Milla Ferrer), “La meva mare sempre deia ‘Fes el bé i no facis mal, que altra pena no et cal’” (Margarita Font Carbonell), “’De lo que val poc, donen molt’, ‘Hi ha ulls que s’enamoren de lleganyes’” (Pilar Riudavets Salord), “La meva mare sempre em deia ‘Ja et passaran la mà pel llom’, perquè jo tenia molt de geni!!” (Nati Miralles), “Quan no volia menjar, la meva àvia ens deia ‘A la Serra de Pàndols hauríeu d’estar’. El meu avi va estar fent allà la guerra i van passar molta gana” (Gemma Mañas Fuguet), “’El que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú’. M’ho deia la mare, nascuda el 1915” (Quim Batpar), “Jo era una mica trapella i la iaia deia ‘Benaventurat el que et voldrà i no et podrà tenir, que no sabrà la sort que tindrà’” (Josep Maria Vilaplana), “Quan no volia menjar, em deien ‘La gana dels ’40 teníeu que haver conegut!!!!’” (Cami Serret), “’Qui li ha fet el nas, que la tingui al braç’.

‘No facis el burro, que la palla va cara’.

La meva àvia, 1910” (Lourdes Cera), “’Val més conèixer que fer conèixer’.

Dita de l’àvia Rita” (Nuri Mataro), “La meva mare deia ‘No es pot estirar més el braç que la màniga’. Era del 1915” (Rosa Mirabet), “Se n’han dit tantes, que la majoria ens deien, però m’ha vingut a la memòria aquesta:

‘El tancarem a la caga i menja fins diumenge[1]’. Quan no  volies menjar alguna cosa que no agradava” (Pilar Daunis Colomer), “’Ai, Senyor! Quanta roba i tant poc sabó…, i tan neta que la volen!’.

L’àvia, 1910” (Lourdes Cera), “’N’hi ha un pam de net!” (Carme Torres), “Moltes…: ‘Per Nadal, cada ovella, al seu corral’, ‘Més val un veí a la porta que un germà a Mallorca’, ‘Tal faràs, tal trobaràs’, ‘Qui de jove menja sardina, de vell, es menja l’espina’, ‘De cara a la feina, la llengua a la merda”. Per escriure un llibre… Va néixer al 1902” (Montserrat Ventura Romeral). Hem escrit “merda”, per a que es puga llegir la dita, encara que, en l’original, hi hagués escrit “m.”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 5 de març del 2022 i posteriorment ens plasmaren “Bon dia,

Idò, jo, curiosament, lo que em va quedar ben gravat va ser quan em vaig fer dona, que, mumareta, al cel sia, ho deia a ses veïnades. Les deia ‘Sa nina ha romput es cossiol’. Sincerament, no li trob què té a veure una cosa amb l’altra, per això m’ha quedat gravat aquesta frase. Bon dia” (Katy Morla Amer), a qui comentí “Bon dia, Katy,

En moltes cultures, el triangle invertit (V) simbolitzava la dona. En canvi, el triangle que mira cap amunt (ꓥ) representava l’home.

Com veiem, el cossiol és prou semblant al triangle invertit.

Una forta abraçada” i Catalina Lladó Martínez comenta “Katy Moria Amer. Això del cossiol,… també és del meu temps”; “Quan jo vaig començar a fer feina, les vacances escolars d’estiu, com botones d’un hotel a Cala Sant Vicenç, ma mare em deia… ‘Alerta, amb el mal francès[2]!!!!!’ Jo venia de Lluc i no vaig saber, fins molt tard, què era això del mal francès!!! Era l’any 1974 i jo tenia catorze anyets!!!!! Me’n record, d’aquesta anècdota, i, per això, ma mare no volgué que estudiara turisme, cosa que vaig fer més tard!!!!” (Emilio Emazabel Cerda), “A mi, em deia mumare, quan era petit: ‘Vos enviaré a menjar a les torres’. Això, quan no ens agradava gaire el dinar (érem sis germans)” (Xisco Bonnin). 

Comentaré que, per a mi, la bonesa no és una mena de debilitat que cal amagar o combatre (ni, per contra, traure-la a relluir per a fer-se l’interessant), sinó més bé una manera de desenvolupar molt la part bona de la vida i l’obertura, tan reflectides en els xiquets, els quals, simbòlicament, estan associats a la primavera, estació que, en el moment de plasmar aquestes paraules, ja ha començat. En eixe sentit, un dia em comentava Pere Riutort que ell estava obert a ajudar a qui ho necessitàs, però no, com ara, a qui fes ostentació del seu punt feble.

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que decidiren prendre part en ambdós grups. En el cas del grup mallorquí, superaren els setanta comentaris. Igualment, la dels qui em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En aquest refrany, rima per la pronúncia de la paraula “diumenge” en el català oriental, amb una e neutra en lloc d’una e.

[2] Sífilis.

“Als desanimats, anima’ls” (Marta Teixidó Abril) , dones encoratjadores, bondadoses i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb comentaris en el grup “Frases fetes i dites en català”, relatius a frases, refranys, fets, dites, etc., que, fins i tot, poguessen haver deixat empremta per mitjà d’avies (o padrines), o bé de mares, nascudes abans de 1920, el 5 de març del 2022 i posteriorment ens escrigueren “La meva iaia deia una frase que, ara, em fa molta pena: ‘LA DONA S’ESTIRA COM LA GOMA’[1]. Sento pena per ella, que es va estirar tota la vida i mai ens vam adobar. Jo ara sé que la dona no s’estira, va fins on vol” (Llorens Eva), “Parlant d’estalvis, el que no pot ser és que ‘Tants com n’ha plogut, el vent n’eixuga’ o ‘Qui s’ho menja tot en una menjada, ho caga tot en una caguerada’. La meva iaia… ‘De tenir a no tenir, va el doble’” (Teresa Segui Lopez), “Una de les frases de la meva àvia: ‘On vols anar, bou, que no llauris?’” (Maria Rosa Soto Paloma), “La frase que sempre deia la meva àvia, nascuda el 1889, era ‘Els cansats fan la feina’. A mi, em va costar molt d’entendre. També ‘A la taula i al llit, al primer crit’. També em deia ‘Parlaràs quan les gallines pixin’” (Venus Ona), “La mare, del 1919: ‘No pateixis: fins la mort, s’arriba viu’” (Carme Bigas Sala), “’Apotecaris i taverners, fan pous de diners’.

‘Déu dona faves a qui no té queixals’.

‘L’hoste és com el peix menut: al cap de tres dies, és put’.

‘Tres filles i una mare, quatre dimonis pel pare’.

Ara sona estrany dir aquestes dites, però abans les utilitzaven molt” (Helena Elena), “La meva àvia em deia ‘Fes bé i no facis[2] mal, que altre sermó no et cal’!!!” (Imma Rovira), “A mi, em deia ‘Feina feta, no fa estorb’” (Mariana Huguet Paris), “De la mare: ‘Als desanimats, anima’ls!’.

De l’àvia materna: ‘On s’és vist…!’

De l’àvia paterna: ‘Paciència, que és la mare de la ciència’ o ‘El que és barat, és car’ o “Fent i desfent, aprèn la gent’” (Marta Teixidó Abril), “A casa, deien ‘No hi ha res que s’esperi tant com la feina’, ‘Fer combregar amb rodes de molí’” (Carme Fabre), “Una frase que ma mare deia: ‘Qui s’ha fet el cogombre, que se’l tregui a l’ombra[3]” (Maria Blanch Ros), “Qui no creu els consells d’un pare, creu una pell de cabra” (Maties Cros), “Ma àvia deia ‘Val més ser graciós que caure en gràcia’” (Maties Cros), “La meva àvia també, a l’alcohol, en deia ‘esperit de vi’. ‘Si eres llepafils (poc menjadors), sembles la senyora de Tous, que sols menjava pa amb anous’. El que volia aparençar riquesa: ‘De porc i de senyor, se n’ha de vindre de mena’.

‘Tal faràs, tal trobaràs’.

‘A la taula i al llit, al primer crit’,

‘El que canta a taula i xiula al llit no té el seny ben complit’.

Per les dones que sempre es queixen que tenen molta feina: ‘La que molt en té, poca en fa’.

‘Març marçot, que tira la vella al clot i a la jove, si pot’..

‘Sol de febrer, que mascara més que un paeller’.

‘Nena: no et fiïs mai de cap home que porti nas a la cara’.

‘Ves cantant i fent tabola, dos conills a la cassola’.

I això m’ho deien el dia que em costava molt d’acabar-me el menjar i, a l’acabar, em canta ‘En això, sembles la Marieta de l’ull viu, que tan aviat plora com riu’.

‘El que avui en té és perquè ahir ho va guardar’.

Per si et pot interessar, aquestes dites són de la part d’Urgell, de la Plana.

Ara també em ve aquesta de ‘Llops amb llops no es mosseguen’. Ho podrien col·locar als polítics.

‘Qui mai no fa mal, mal no pensà’

‘Per el que diràs, passaràs’” (Merce Cebriá). 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquesta expressió, en paraules de Llorens Eva, vol dir “que té capacitat per fer-ho tot, que arriba a tot arreu, per organitzar casa seva, els fills, el marit, tots els problemes que se li posin per davant. Tot passava per ella i ella ho resol tot. A costa d’ella mateixa, clar”.

[2] En l’original, “fagis”.

[3] Atenent a com figura en el text original, la pronúncia de “cogombre” fa rimar amb “ombra”.

“La meva àvia en deia un munt, de dites” (Maria Rosa Alcazar Rovira), dones com un llibre obert i obertes

General, , , , , ,

 

Prosseguint amb els comentaris en el grup “Frases i dites en català”, sobre frases, refranys, fets, dites, etc. que, fins i tot, puguen haver estat relacionats amb l’empremta que hagen deixat àvies, o bé mares, nascudes abans de 1920, el 5 de març del 2022 i més avant, escrigueren “La meva àvia va néixer al 1891 i deia ‘No m’interessen les xarroteries’ referint-se a que no volia saber crítiques, ni comentaris de la gent” (Anna Maria Taboada Ribera), “La meva àvia sabia una oració pel mal de queixal. Feia així:

‘Santa Apol·lònia,

Santa Apol·lònia,

em fa mal el queixal,

em fa mal el queixal.

Ara no me’n fa,

ara no me’n fa.

Doncs, si no et fa mal,

de què et queixes?’” (Glòria Reverter), “’Déu nos guard d’un ‘Ja està fet’. Referint-se a quedar embarassada sense estar casada” (Maria Quintana Vito), “Déu té un bastó que pica i no fa remor” (Carme Pagès Vicens), “’De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena!’, “Ajuda’t que ajudat seràs!’, ‘Déu dóna faves a qui no té queixals’. Les meves àvies són del segle XIX” (M Teresa Hortoneda), “’Ser cul i merda’, ‘Qui menja sopes, se les pensa totes’, ‘Ets com el gos d’en Móra, que, de tot, s’enamora’, ‘Ara li fan el mànec’[1], “Val més el mall que l’enclusa’[2], ‘Anar enrere com els crancs’, ‘Val més grans a la cara que petits al ventre’, ‘Fer creixent el burro’, ‘Ser més tossut que una banya de marrà’, ‘Cap geperut es veu la seva gepa’, ‘Quan tu hi vas, jo ja en vinc’” (Montse Miralles Teixidó), ‘On no n’hi ha, no raja’, ‘Tant faràs, tant tindràs’” (Rosa Sabate Mas), “La meva àvia (1917) deia ‘Qui, de jove, no treballa, de vell, dorm a la palla’” (Patricia Rebull Pallarés), “’La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos’, ‘De porc i de senyor, s’ha de venir de mena’, ‘Déu tanca una porta per obrir una finestra’” (Anna Maria Guirado Gelpi), “Jo el que recordo és l’esperit de vi (que, quan vaig començar a treballar a Barcelona, m’ho vaig sentir a dit[3] tot). ‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era’. ‘Tancar el barri’ també ho deia. I, a mi, que era una mica llepafils, de petita, el dia que tocaven llenties, em deia ‘Què et penses, que ets la marquesa del pa torrat?’” (Eva Ral Aloma), “Una frase de ma mare: ‘Lo millor es té que quedar per dir’. Ma mare, si tornaves a casa una miqueta tard, de passejar amb les amigues, et deia ‘Portes les claus del Mercat o del Passeig?’ (Mercat i Passeig eren llocs on anàvem a xerrar la gent jove)” (Maria Pilar Cabanes Borja), “’Dones més voltes que el 29’. Crec que era un tramvia’ (Maria Cristina Garcia Gonzalez), “Feina, fuig; mandra, no em deixis” (Eva Miquel Antonio), “La meva àvia era de 1909 i sempre deia ‘Feina, fuig; mandra, no em deixis’ i també ‘A la taula i al llit, al primer crit’ i s’empescava els contes, no els inventava. Ara me n’adono que moltes, les he anat oblidant i em sap molt de greu” (Teresa Ullod), “Qui canta, els seus mals espanta” (Ana Maria Osa Farre), “La meva padrina sempre deia ‘Els testos s’assemblen a les olles’” (Mercè Gassó), “Qui va amb un coix, a l’any i mig, coix i mig” (Anna Canales), “La meva àvia deia ‘Uns tenen lleganyes i, altres, coses estranyes’“ (Neus Paltré), “La pressa és parenta de la pobresa” (Carme Pagès Vicens), “La meva àvia, a qui jo m’escoltava molt, en deia un munt de dites. No acabaria…:

–Qui no guarda quan té, no menja quan vol.

-De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena.

-Tal faràs, tal trobaràs.

I moltes de les dites que aquí es diuen” (Maria Rosa Alcazar Rovira), “Una que em deia l’àvia i que recordo molt: ‘Feina feta no té destorb’. I una altra àvia: ‘Els ulls no ploren tots el mateix dia’” (Cristina Mauri Llao).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, la dels qui m’encoratgen a prosseguir i a les que em fan costat dia rere dia

 

 

Notes: [1] Aquesta frase, irònicament, s’empra en referència a qui, per exemple, vol fer creure un fet o una situació que ben bé es sap que no són certs.

[2] Aquest refrany convida a fer una compra alternativa en lloc de triar, per exemple, respecte a una roba.

[3] Textualment.

“La meva besàvia, que vaig conèixer fins a tenir nou anys” (Natalia Farreras Costa), dones receptives i molt obertes

General, , , ,

 

 

Uns altres comentaris en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, relatius a frases, refranys i fets, àdhuc, en què es tracte sobre l’empremta de les seues àvies, o bé de les seues mares, i escrits el 5 de març del 2022 i despres foren “La meva àvia Elvira en deia un munt de dites. Una d’elles, quan jo em queixava que tenia grans a la cara: em deia ‘Més val grans a la cara que petits al ventre’.

També recordo paraules que utilitzava, com ‘esperit de vi’ a l’alcohol; i ‘tancar el barri’ a tancar la porta gran d’entrada a la casa de pagès en què vivia. Tinc tants grans records, que no acabaria” (Cristina Ezquerro López), “Ma mare, quan feien rebolicada, deia ‘Açò pareix l’any 19’” (Vicenta Vives Puigcerver), “La meva padrina va néixer al 1900. Recordo que em deia ‘No diguis que estàs plena, sinó farta. ‘Plena’[1] volia dir, per ella, embarassada.

També recordo que deia ‘No es pot ser vell sinó per força’” (Merce Regue), “La meva padrina deia ‘No et riguis dels meus dols perquè, quan els meus seran vells, els teus seran nous’” (Montse Meya), “La meva mare va néixer al 1905 i deia ‘Saps què et dic? Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit’” (Maria Zumaquero Martinez Zumaquero Martinez), “La meva àvia materna i padrina, nascuda al 1914, sempre deia ‘De joves, moren però, de vell, no en queda cap’” (Narcís Oliveres), “La meva iaia nascuda a Barcelona el 1915 sempre deia, quan entrava a una habitació, ‘Que és aquí on fan comèdia?’.

També deia ‘Què et penses, que tinc la renda d’en Rotxil?’, quan li demanaves diners. ‘Aquest és més fals que un duro sevillano’, quan no es refiava d’algú. ‘Sembla en Frégoli’, quan algú es canviava molt de vestit. ‘Soc vella, però tinc la mateixa tavella’, quan algú li deia que era ja massa gran per fer alguna cosa i ‘Hem fet un bon Tiberi’, quan havia menjat de gust. Deia moltes més coses com ‘A mi, no em mana ni Déu’, que em penso que ja eren de collita pròpia” (Gemma Martinez G.), “La meva àvia, 1900, em deia ‘Qui et vol bé, et farà plorar’” (Montse Matas), “’Qui va amb un coix, al cap de l’any, [ho][2] són dos’, el deia la meva àvia. Vol dir que qui té companys dolents, tots acaben malament” (Elena Juscafresa Juera), “La meva àvia, cada dia, deia ‘Bona nit i bona hora i bon cel quan siga l’hora’” (Maite Pujol Furriols), “La meva iaia sempre em deia:

‘Alaba’t, ruc, que a plaça et duc’.

‘Les cabretes, pels seus pecats, porten els genolls pelats’.

‘Les amigues porten fatigues’.

‘Seràs monja del convent de Sant Agustí: dos caps al mateix coixí’” (Silvia Cuminal Roquet), “L’àvia va néixer al 1904. Sempre deia ‘Qui no plora, no mama’.

‘El fill del gat, si no se li assembla per la cua, se li assemblarà per el cap’.

‘De bon vi, bon vinagre’.

‘De porc fart, bona cansalada’” (Dyana Basi), “La meva àvia Magdalena deia ‘Si no vols pols, no vagis a l’era’. I la meva àvia Paca deia ‘Haz el bien y no mires a quién’” (Magda Gomez Gibert), “Sí. La meva deia ‘Qui té mare, menja sopes si no es fa fotre’” (Angels Rodà), “La meva padrina, a ma germana i a mi, ens deia ‘Ojo amb els xicots!, que tots tenen el nas a la cara’” (Maricreu Roteta), “La meva besàvia, que vaig conéixer fins a tenir nou anys, sempre deia ‘De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena’” (Natalia Farreras Costa). Amb aquest darrer refrany, el missatge és que cal ser generosos i no moure’s en ambients de vulgaritat.

Com veiem, algunes dones visqueren molts anys, com també ho feren les dues àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta del segle XIX i que aplegaren als noranta anys o més.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:  [1] El DCVB, en la primera entrada de “Ple, plena”, posa “c) Prenys” i, tot seguit, la traducció al castellà, en la línia de les paraules de la padrina.

[2] Hem afegit aquesta nota, partint d’un refrany semblant que figura en el DCVB.

“Mira als que estan pitjor” (Lis Beltri Cruz), dones solidàries i molt obertes

General, , ,

 

 

Continuant amb l’entrada d’ahir, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”,  en què hi hagué entrades extenses, el 5 de març del 2022 i després ens comentaren “No només has de ser bona persona, també ho has de semblar!” (Julia Saura), “Sobretot, no facis parlar” (Maria Mercé Gibert), “La meva àvia, que va néixer al 1905, tenia un vocabulari tan ric que, quan vaig llegir ‘Solitud’[1], coneixia la majoria de les paraules de l’anomenat llenguatge mascle: batzac, nyafra, xacra, deixatar, xiribec, i moltíssimes més” (Susanna Creus Constantó), “El càntir, de tant d’anar a la font, es trenca” (Xelma Bonic), “La meva àvia, 1890. ‘Val més donar que agrair’” (Angela Siegrist), “No et casis amb cap pagès, que et farà menjar mongetes i t’aixecaràs a les tres” (Joan Segado Cano), “La meva padrina deia molt ‘Mossos vingueren, de casa ens tragueren’” (Magda Guasch Arques), “La meua padrina deia ‘Al febrer, ja es pot llogar jornaler’’ i també deia ‘Vals més pessetes que un duro sevillano’” (Rosa Maria Teixidó Escribà), “’¿Què et penses, que som a can Rotxil?’ (Família d’una gran riquesa)” (Ma Rosa Cal Roc Balcells), a qui Elena Brachs Serra respon “La mare també ho deia”  i a qui Pilar Salvador Bravo li comenta “La meva iaia també ho deia”.

Més comentaris en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, en relació amb frases, dites, refranys o fets que, fins i tot, poguessen haver deixat empremta a través de les àvies, o bé de les mares, foren “La meva àvia ens deia ‘Que abaixeu la porta: parlarem, cantarem cançons catalanes, ballarem sardanes…’. Això passava als anys 50. Ella va néixer al 1888” (Neus Sastre Noci), “El qui guarda, sempre té” (Ycnan Ycnan), “Ets més fals que un duro sevillano” (MAngels Campeny), “La meva besàvia: ‘Si el Dijous Sant plantes violes, surten dobles’. I és veritat. L’àvia: ‘El Divendres Sant, no escombrar: surten formigues!!!’” (Montserrat More Mayoral), “Només mata la mania” (Pep Llorca) a qui Fina Juarez li comenta “La meva àvia també deia la de ‘Qui et vol bé, et farà plorar’”; “’Qui guarda, sempre tindrà’ deia la meva àvia, que va viure la guerra civil i va fer estraperlo” (Maria Cinta Juan Diviu), “Si tenim ‘tions’, en podrem fer estelles” (Pilar Alsina), “Records sense cistell, que se’ls fotin pel clatell” (Joan Garcia Feixas), “Jo sentia dir a la meva mare ‘No val un xavo’, referint-se, per exemple, a una peça de roba trencada o de pèssima qualitat” (Laura Artero), “La iaia va nàixer al 1903 i sempre deia ‘No mires als que estan millor que tu, mira als que estan pitjor. Així estaràs conforme amb la vida que tens’” (Lis Beltri Cruz). 

Afegirem que, per al títol, hem triat part d’aquest darrer comentari perquè, entre altres coses, convida a apostar per lo que és possible i no per lo que pogués fer que el nen es sentís defraudat i, a banda, a la solidaritat, fet que implica estar oberts a tots.

Agraesc la col·laboració des d’aquest grup (més de cent comentaris), a les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Novel·la de l’escriptora Caterina Albert, sota el pseudònim Víctor Català, escrita i publicada a primeries del segle XX.

“Fa un petorro que talla el pixorro” (Nuria Martinez Arnal), acollidora i molt oberta

General, , , ,

 

 

Més comentaris en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, en relació amb frases, refranys, dites i fets que, fins i tot, poguessen haver deixat empremta, per mitjà de les àvies, o bé de les mares, foren “La meva àvia, que era de La Franja, ‘Vísteme despacio, que tengo prisa’!” (Enric Llubes Rius), “Ja pots ben estirar, que, de vell, no passaràs”[1] (Imma Clotet-Pavia),“’Ditxós el que et vol i no et pot haver mai’. (No ho vaig entendre mai)” (Glòria Verdaguer), a qui Ramon Moix Marimon li comenta “Glòria Verdaguer. Als anys 60, al meu poble, una senyora sempre ho deia”…., quan es parla d’algú que, com em comentà una dona és una mala peça.

En el grup “La cosa nostra (Països Catalans)”, el 5 de març del 2022, Rutger von Blum escrigué “El matriarcat català de tota la vida”.

En el grup “Dialectes”, el mateix dia i més avant ens plasmaren “Tal faràs, tal trobaràs” (Maria Montserrat Morera Perramon), “’Anar a colgar-se’ (anar-se’n al llit). Mallorca” (Pep Delgado), “Qui els hagi fet, que els gronxi!” (Joaquim Torrent Blanch), “Ho solia dir la meva padrina: ‘Des teu pa, faràs sopes’: volia donar a entendre que seria la responsable de les meves accions. ‘Qui vol peix, que es banyi el cul’: que havia de lluitar per aconseguir el que volia. Palma” (Maria Perelló), “Quan em queixava d’un fet que hagués pogut evitar, em deia ‘Qui no vols pols, que no vagi a s’era’. Santa Maria del Camí, Mallorca” (Maria Perelló), “’A la taula i al llit, al primer crit’. Alboraia (L’Horta Nord)” (Josepa Carro de Mena), “Si bé m’has fet, més me’n mereixia” (Catalina Bernat Sastre), “’Tal faràs, tal trobaràs’, ‘Qui no té feina, el gat pentina’. La meva àvia va néixer al 1909” (Neus Soler Rodríguez), “Sempre consells de precaució: ‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era!’, ‘Qui dorm amb una mare, si no és avui, serà demà’” (Monique Peytavi), “Qui l’ha fet, que la gronxi” (Asuncion Rubi Gual), “Qui se colga amb un infant, compixat s’aixeca” (Asuncion Rubi Gual), “Algun dimoni s’ha trencat el coll” (Maria Pladelasala Terricabras), “Ditxós aquell qui et voldrà i no et podrà haver” (Maria Pladelasala Terricabras), “Com una pinta de guix, que no caga, ni pix” (Maria Pladelasala Terricabras), “Polls entrats en costura” (Margalida Rubí Tomas), “Pixar fora del test” (Margalida Rubi Tomas), “Sense mirar prim” (Margalida Rubi Tomas), “Molta fressa i poca endreça” (Roser Cortacans Barniols), “’Fa un petorro que talla el pixorro’. L’Horta Nord. Ma uela va nàixer en 1914” (Nuria Martinez Arnal), “’Bona nit, cresol, que la llum s’apaga’. Ella era d’Otos, Vall d’Albaida” (Llum Grau Borrás), “’De fora vindran i, de casa, ens trauran’. La Marina Alta” (Rosa Artiques).

Quant a les paraules que encapçalen la cita del títol d’aquesta entrada, considerem important que l’àvia com també la mare es guanyen la simpatia del nen i ser una mena de model a seguir. El tractament de vós (intermedi entre el formalisme del vosté i el tu informal, va prou en eixa línia) i l’hem vist en algunes rondalles mallorquines, per exemple, en paraules d’un fill a una mare molt oberta.

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que prengueren part en aquest tema de l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que em fan més fàcil l’estudi i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  [1] En el DCVB, figura “De vell enllà, no es pot passar”.

“A tu, t’agrada ser el capdanser” (Jordi Talam), acollidor i molt obert

General, , , ,

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 5 de març del 2022 i posteriorment, en relació amb records, frases, dites i amb l’empremta que poguessen haver deixat àvies i mares, també escrigueren “Hi han ulls que s’enamoren de lleganyes” (Rosa Madurell Argemí), “La roba bruta es renta a casa” (Monte Botines), “’Qui té amigues, té fatigues’. La meva iaia va néixer al 1896” (Olga Soler Esquerda), “Olla vella, bony o forat” (Ricard Roy), “La meva em deia ‘A tu, t’agrada ser el capdanser’ (cap de balladors)” (Jordi Talam), a qui responguí “I a mi, manar, ser el cap de colla, el director d’orquestra de la meua vida, Jordi”; “La meva mare, quan feia servir les tisores feia muecas amb els llavis i jo me’n reia, i ella em deia ‘No te’n fotis dels meus dols que, quan els meus seran vells, els teus seran nous’” (Maria Sules Vilanova), “És llarg però divertit.

‘Gràcies.

Vostè les té totes.

Amb les seves i les meves,

en faríem moltes més.

Això és favor que vostè em fa.

No és favor, que és justícia.

Justícia que no mereixo.

Vostè mereix això i molt més.

Gràcies…’ (I tornaven a començar)” (Rosa Carreño Lorente), “La meva ens deia, a ma germanes i a mi, quan volíem menjar fora hores i li dèiem ‘Tinc gana’, ens contestava ‘Menja’t l’os de la cama’” (Ester Olària Rius), “La meva àvia dormia a l’habitació amb la meva germana i jo i, cada dia, ens explicava un conte per dormir i ens feia resar ‘Jesús, Josep i Maria, / us dono el cor i l’ànima mia. / Si més tingués, / més us donaria’ i també un ‘Àngel de la Guarda, / dolça companyia, / no em deixis sola, / ni de nit, ni de dia, / que jo em perdria’” (Maria Rosa Font Bonada), “Vigila, que ens afaitaran en sec!” (Anna Babra), “Viu més el que piula que el que xiula” (Pepa Febre), “La meua iaia parlava amb dites. No les puc reproduir totes. A mi, m’agradava quan alguna xicona (familiar) es casava o festejava amb un xic lleig i insuportable. Ella deia ‘Tindrà el piu d’or i no ho sabem’” (Magda Lazaro Mascarós), a qui, quan li preguntí quines en recordava, m’afegí “Lluís. Millor faré un recull i ja t’ho passe. Ma mare era com la seua iaia. Ella estava a una cadireta al balcó del Carrer Tomassos. Quan passava algú, li llançava una dita.

Molts feien volta per no passar pel seu carrer. Ma mare en sap moltes i el meu fill les està apuntant. Ja te les passaré, quan puga” (Magda Lazaro Mascarós). Resulta positiu que hi haja persones, com ara, el fill de Magda Lazaro Mascarós, que plasmen dites que encara perviuen o bé que poguessen haver dit persones de generacions anteriors.

Uns altres comentaris foren “Quan et deien que passaria alguna cosa que es veia venir, ‘Ja t’ho deia jo!!!!’” (Neus Padilla Mestres), “Tal faràs, tal trobaràs” (Pigem Teixidor La Ita), “Les maldicions[1] són com les processons: d’on surten, entren” (Octavi Font Ten), “La meva àvia deia ‘No riguis dels mals del veí, que els teus venen de camí’” (Roser Rivas), “El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú” (Glòria Reverter), “Si vas ben dreta i segura, la por no t’atura’ (Imma Clotet-Pavia), “Quan el riu baixa ‘esvolotat’[2], els pescadors ja han pescat’” (Imma Clotet-Pavia), “Si no vols pols, no vagis a l’era” (Imma Clotet-Pavia), “Cada casa, és un món i, cada família, una història” (Imma Clotet-Pavia), “’Les coses s’han de fer bé, no pas per tu, sinó pel darrer’ (suposo que es referia pels qui venen darrere, o així entenia jo la dita)”, a qui responguí que sí, que eixe és el sentit de la dita. De fet, en més d’una cultura matriarcal, es considera que cal fer les coses pensant, no en una primera generació, sinó, fins i tot, en més de tres generacions.

Finalment, gosaria escriure que, en moltes d’aquestes paraules, es reflecteix molt el matriarcalisme. En eixe sentit, com m’escrivia el 13 de març del 2022 una amiga, Rosa Garcia Clotet, “Hi ha persones afables que, quan cal, saben treure el geni”: una cosa no desfà l’altra. I això té molt a veure amb l’autocontrol, amb ser u el rei de la seua vida.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades ací, la gran participació, a les que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes: [1] Castellanisme per “maledicció”.

[2] En lloc d’”esvalotat” o bé, com ara, d’”avalotat”, per exemple, amb el significat de “Mogut tumultuosament”, com figura en el DCVB.

“Cada casa és un món i, cada rajola, una pobla” (Beatriu Mestres), matriarcalisme i obertura

General, , ,

 

 

Continuant amb frases, refranys i detalls positius que poguessen haver comentat les àvies (les padrines), o bé les mares, direm que, en el meu mur, on s’exposaren els primers comentaris que inclourem ací, foren més vinculats amb anècdotes o bé amb fets, mentres que, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, la gran majoria, foren refranys, sovint, relacionats amb la bonhomia. Així, en el meu mur, el 5 de març del 2022 i després ens plasmaren “La meva àvia Doloretes va nàixer a la Vilavella amb el segle, l’any 1900. Jo no tinc massa records de les seves frases. Encara que ella no sabia ni llegir ni escriure, va traure endavant sis filles.

El meu avi, que era una persona de món i viatjà, va faltar al 1947, deixant-la a soles, bregant amb els franquistes. Ma mare em va contar que, tant a ella com a ma tia Doloretes també, els feixistes les van rapar el monyo a zero perquè una dona de Nules les va acusar d’haver furtat unes peces de roba requisades als ‘rojos’. Després, van saber que eixa denúncia va ser falsa, perquè van trobar a la persona que ho havia fet” (Xavi Portalés), “Ma iaia, que provenia de Barcelona, deia ‘Vesteix un bastó i semblarà un senyor’” (Maria Teresa Ortiga Mulet), “Jo recorde algunes anècdotes que em contava la meua iaia materna Amparo ‘la Quinesa’(1910), de quan anava a l’estraperlo i altres… Quins records més bonics!!” (Reme Gadea Blasco), “La meva iaia Maria deia ‘Els nens es tapen quan les mares tenen fred’” (Ester Berenguer), amb què indica que els nens tendeixen molt a imitar les mares.

Afegirem que, el 12 de març del 2022, quan posí en la web “Malandia” part de les entrades en el meu mur, vaig rebre els missatges següents: “Mira: una de les frases que em deien, tant l’àvia Estrella (materna) com la mare, era ‘Tal faràs, tal trobaràs’. El que he après d’elles és tot. No sé desglossar-ho en poques paraules” (Rosa Garcia Clotet), a qui comentí que eixe refrany és u dels meus preferits i que “La meua àvia materna (només en tinguí una), quan anaven a sa casa, tenia per costum oferir una rosquilleta als nets: com he comentat a ma mare, era la seua manera de connectar amb els nets. Era una dona senzilla, arriscada i molt oberta”; “Molt cert, el que he llegit. El pare deia ‘No et fiïs ni de la camisa que portes’; i l’àvia deia ‘Vesteix un basto que semblarà un senyor’, ‘De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena’” (Montserrat Cortadella), “Hi ha un munt d’expressions que s’estan perdent. El ‘Fins demà, si Déu vol’ m’ho deia la iaia per part de pare. Jo li contestava ‘I per què Déu no ha de voler?’. No entenia el significat. Ara, ja no ho diem.

Això de ‘Que Déu l’hagi perdonat’ o ‘En pau descansi’, tampoc ho diem ja” (Montserrat Rius Malet), a qui responguí “Ma mare (1943) encara diu ‘Fins demà, si Déu vol’. I jo li sol dir ‘Sí, mare, Déu és bo’”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 5 de març del 2022 i després ens plasmaren “Qui dies passa, any empeny” (Joan Perelló Sansó), “Qui, de jove, no treballa, de vell, viu a la palla” (Montserrat Martí), “Les penes, amb pa, fan de més bon passar” (Conxita Aribau), “De rialles, en vindran ploralles” (Teresa Furcat), “Hi ha roba estesa”[1] (Montserrat Gessé Llosses),  “No riguis del meu dol, que, quan el meu serà vell, el teu serà nou” (Carme Martorell Torras), “Tant és que et piquin el cul, com les anques” (Josefina Costa Oliver), “Qui no plora, no mama” (Remei Puntí), “Xe, noi que la burra pixa vinagre” (Jösse Terricabras Mas), “Em fas quimera” (Jösse Terricabras Mas), “’No trobaries aigua al mar’, quan buscava alguna cosa i em costava de trobar. Quan estava a prop, em deia ‘Si és un gos, et mossega’” (Teresa Teixido), “Març marçot mata la vella i la jove si pot” (Cesca Guix Canals), “Tal faràs, tal trobaràs” (Rita Pairoli), “Cada casa és un món” (Beatriu Mestres), “Cada casa és un mon i, cada rajola, una pobla[2]” (Beatriu Mestres), “La meva iaia va néixer a l’any 1900 i deia ‘Qui et vol el bé, et farà plorar’” (Magda Rovira), “No es pot llençar res que no faci quinze dies que pudi ‘pudor, mala olor’. Això, m’ho deia sempre la meva àvia, que, a la guerra, ho va passar molt malament” (Rosa M. Asens Fortuny), “Ai, Senyor, tanta roba i tan poc sabó i tan neta que la volen!” (Montse Viñas Morera), “Ets un carallot’, ‘Posa fil a l’agulla i engega’” (Teresa Manzano Martín), “Va, espavila, que sembles la Mare de Déu de l’Empenta!” (Magda Bohigas).

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que em facilitaren aquest punt de l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Que hi ha nens o xiquets i es considera que cal no tractar determinats temes, sobretot, relacionats amb la sexualitat.

[2] Refrany que ens recorda que entre tots formem un conjunt i que cada u és diferent.

“més que ell, mana ella”, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

El 4 de novembre del 2021, en el grup “Paraules i dites menorquines”, Borja Moll Juan, entre altres coses, plasmà una rondalla coneguda (ací, amb lleugers retocs) que “va sobre un rei i es seu criat, que volten ses seves terres regalant cavalls i ases. A cada casa, demanen qui comanda i, si contesten que s’home, els regalen un cavall. I, si contesten que sa dona, els regalen un ase.

Arriben a una casa, obre un home i demanen:

-I, en aquesta casa, qui comanda?

-Jo. Només faltaria!

-Idò, per vostès, un cavall. De quin color el voleu: blanc o negre?

-Blanc.

Tot d’una, intervé sa dona:

-Trobes que ha de ser blanc? S’embrutarà ràpid…

-Idò, negre -diu ell.

-Idò, ase -contestà el rei”.

Agraesc aquest comentari, amb una narració molt semblant a una que ja ens havia plasmat Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929).

El 5 de novembre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, en relació amb el refrany “A can Poca-cosa, més que ell, mana ella”, Just Margalef Rabascall ens comentà “A ca meva (diu l’home), les decisions importants les prenc jo. Ara, qui determina quines decisions són importants, és la meva dona”. Aquestes paraules van molt en línia de la rondalla matriarcal en què, al capdavall, és la dona qui diu què caldria fer i, immediatament, l’home ho accepta i, als qui repartien cavalls o altres animals, els comenta que prefereix el que tots triaven i, així, el que prefereix la seua dona. Un exemple més de matriarcalisme.

Un altre refrany que comentaren moltes persones fou “L’home encomana i la dona mana”, també plasmat en el correu electrònic de Josep Salinas, del 30 d’octubre del 2021. Així, en el grup “Refranys i dites valencianes”, el 7 de novembre del 2021, els comentaris foren “A casa meva mane jo,… quan no està la meva dona” (Miquel Fernandez), “Tira més un pèl de figa que la maroma del barco” (Amparo Amparo) i “Si estàs BÉ, amb la dona TOT acabarà BÉ” (Pepita Espi Cremades). A més, el 7 de novembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Francoise Ramon plasmà que “Si és una manera que so creíxer així està content i alegre. Molt important, per ser dona, de tenir molt bona relació a casa i tot bé”.

El 7 de novembre del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Pepe Bigot comentà que “La majoria de vegades és així”. En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Carme Picas Guasch m’escrigué “Darrere un home cèlebre, sempre hi ha una dona intel·ligent”. I, en el grup “Dialectes”, Xec Riudavets Cavaller, en relació amb aquest refrany, em comentà “L’amo comanda i sa madona duu es maneig”.  La dona mana, però de manera molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.