Arxiu d'etiquetes: “Ramell de poemes (Pètals de poble)”_llibre

El sentiment de pertinença a la terra, germania i sants protectors de la vila

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)” de Rosa Rovira Sancho (1952).

Prosseguint amb el sentiment esmentat, en les composicions de la poetessa de Monistrol de Calders (el Moianès) en aquesta obra, apareix, per exemple, en uns versos dedicats, en bona part, a una empresa que arrelà en la vall on és la vila: “25 anys a Penn Sedespa” (p. 6). Així, llegim que

“Amagada entre muntanyes

a recer de quatre vents,

tant si bufa tramuntana

el migjorn o el de ponent.

 

Hi ha una vall meravellosa

on davallen rierols,

quatre cases en un poble

és la vall de Monistrol.

 

Un poblet de gent molt sana

que treballa de valent,

per guanyar-se quatre cèntims

i per fer pujar el jovent.

 

La indústria on treballen

té una gran prosperitat,

en teixits de roba fina

i gran sortida de mercat.

 

Avui uns quants estan de festa

per uns regals inesperats,

amb què l’empresa els gratifica

pels vint-i-cinc anys treballats.

 

Apostem amb alegria

per un futur formós,

prosperitat a la nostra empresa!

de tots els treballadors!”.

 

Com podem capir, primerament, posa detalls sobre la contrada, de l’oratge que hi sol fer. Després, connecta el treball amb la terra, amb lo tel·lúric i no, com ara, amb cap càrrega, ni amb el patiment. És més: ho empiula amb una vida sana i de fortalesa, la mateixa que copsem en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, principalment, entre les que passaven dels huitanta anys i que, amb noranta o més, encara estaven actives.

En acabant, Rosa Rovira Sancho trau el tema de l’agraïment dels superiors a uns quants treballadors i, per tant, lo que se sol dir la cultura de l’esforç (ben reflectida en el Poble català), en lloc de fer un culte a la persona o als qui comanden la indústria.

De fet, al capdavall, apareix el tema del grup, de l’esperit comunitari, d’eixe ambient en què s’agraeix el paper que fa cada u pel bé del conjunt, en lloc de la política competitiva. I, altra vegada es plasma la fruïció de la tasca, puix que beneficia el sentiment de pertinença a la terra i el desenvolupament de la persona.

En una altra composició, “Sant Feliu” (p. 7), escrita en l’any 2000 i en nexe amb el patró de la  vila, també es reflecteix el sentiment i, altrament, la idea d’aplec i trets matriarcalistes, com ara, el fet que la poesia (com si es tractassen d’uns goigs) es converteix en un mitjà d’educar (així com, històricament, passava en determinats balls en què es cantava i es reportava sobre persones i sobre fets):

“Fill de terra africana,

a Catalunya va venir (…).

Quan va fer estada a Girona

on va ser-hi martiritzat,

va guanyar celestial corona

ara i tota l’eternitat.

 

Venerant-lo al seu altar

Monistrol l’acull patró,

i la gent que el va a mirar

li en demana protecció”.

 

 

Per consegüent, aquests versos podrien evocar-nos la idea d’acollida (molt vinculada amb la cultura catalana) i, ben mirat, l’actitud creativa de les persones. Afegirem que, en un moment en què no hi havia partits polítics, ni clubs, ni associacions de tipus social (en el seny contemporani i com a resultat de l’aparició del capitalisme), i en què bona part de la prosperitat depenia del camp i dels animals, té el seu seny que la gent adoptàs un patró com a protector (i més encara, quan el relat tradicional el relacionava amb la terra on es viu, ací, amb Catalunya)

I, com que l’advocat feia bon paper, se li dedicaven festes i la vila s’identificava amb lo que, simbòlicament, representava Sant Feliu.

Finalment, lligant amb lo matriarcal, els goigs parlen de la germania i l’autora aprofita eixos versos i, així, podem pensar que la germanor forma part de la seua vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia senzilla i creativa i lligams socials i amb la terra

La literatura matriarcal en poemes de Rosa Rovira Sancho (1952), en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”.

En aquesta altra obra de Rosa Rovira Sancho, a què accedírem gràcies a la seua generositat, publicada en Monistrol de Calders en desembre del 2019, també es reflecteix aquesta literatura. De fet, la dedicatòria (“A tota la meva família, als amics, a tots els que heu fet possible el meu despertar de les lletres”) i el detall del subtítol, ja ens donen una primera idea del seu vincle amb els més acostats, amb la terra (els pètals de zona rural) i amb la creativitat sobre el paper.

És més: en el primer poema, “Flor de la vall” (p. 4), captem una manera senzilla, didàctica i intel·ligible amb què l’autora desitja aplegar a la gent i crear-hi un enllaç que ens evoca la connexió de la floreta amb el jardiner i amb el nen que s’atansen a olorar-la o bé a contemplar-la. Però l’escriptora, mitjançant la composició, explica el pas de la idea creativa a l’exposició dels versos:

“Una sorprenent idea

em desperta de bon matí,

sento una força immensa

inexplorada per mi.

 

Vull fer un vers,

vull fer una poesia,

vull fer un escrit

curull d’alegria.

 

D’estructura ben senzilla

i de bona comprensió,

que tothom que ho llegeixi

ho entengui de debò.

 

Si s’entén el que vull dir

comprenent el que jo penso,

si es noten les emocions

i la il·lusió que jo sento…”.

 

 

El fet de posar els mots de manera planera i, per dir-ho així, de fer amable la connexió amb el lector i amb l’oïdor, podríem dir que va en línia amb la de l’estil dels llauradors i de la gent del camp, puix que no solen recórrer a la pompositat, ni al barroquisme, ni a la cosa etèria, sinó al realisme i a la naturalitat.

Al capdavall, agrega que

“El llapis sobre un paper,

el negre sobre el blanc,

serem uns bons amics

d’ara en endavant”

 

i, més encara, quan la poetessa capeix que, com el nen joiós de ja tenir una idea, ella la passa al paper recorrent al seu aliat: el llapis.

En el segon poema del llibre, “Feina” (p. 5), lo faener és vist com una part més de la terra, com un empelt amb ella i amb l’entorn:

“Oh perla tan buscada,

font de creativitat (…).

Ets de tothom un desig (…).

Ets dintre de casa,

ets fora el carrer,

(…) i entre nosaltres

hi han llaços d’unió”,

 

 

ja que, com escriu l’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) en l’obra “Notícia de Catalunya”, “és el replegament del país cap al seu refugi essencial, cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51), el qual, cal dir que, en la nostra cultura matriarcalista, és “un ‘signe d’elecció’” (p. 46). ¿Com, si no, poden resultar les relacions amb els altres i amb lo autòcton, si no ho fan amb un mínim de confiança en el proïsme i de fe en l’esdevenidor?

Per això, l’autora comenta que es forgen

“Lligams de família,

lligams de companys,

fan que dia a dia

anem passant anys.

 

(…) qui té bona feina

no sap el que té!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)