En altres versos, la dona és ben considerada i el seu tros, a més, promet fer-li un do:
“Marieta de Callosa:

si tu em volgueres, a mi,

et faria unes sabates

de la pell del meu rossí” (p. 174).

 

Altrament, hi ha hòmens que remarquen la delicadesa i la dolçor de la jove:
“Davall d’una bresquillera,

em digueres que em volies

i, des d’entonces[1], que l’arbre

fa més dolces les bresquilles” (p. 174).

 

Ben mirat, en copsem en què la xica sap escriure i que ho faria al seu nuvi:

“Si la mar fóra de tinta;

i les penyes, de paper;

escriuria una carta

al meu nóvio Rafelet” (p. 174).

 

Convé dir que, en aquesta obra, “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), n’hi ha en què, malgrat que l’home és als peus de la dona, no ho fa com un submís, ans més aïna com si fos el fill respecte a la mare:
“Esta nit he somiat

que he dormit a la serena,

davall d’un roser rosat

i als peus de la Magdalena” (p. 175).

 

Així, encara que han estat fora, és cert que de nit, dormint, amb serenor i davall la protecció de qui ha fet de mare, detalls que tenen a veure amb lo tel·lúric.

Un altre fet interessant és la simpatia de l’home cap a la muller:

“Marieta: si vols vindre

al Portal, t’esperaré,

anirem els dos de ronda

com a marit i muller” (p. 175),

 

de manera semblant a uns versos prou coneguts i que ens han plasmat:
“Marieta: si vols vindre

a l’olivar de l’agüelo,

a dos diners, la barcella

d’olivetes del cuquello” (p. 175).

 

Tocant al mot “agüelo” (i variants, femenines i tot), és un castellanisme inadmissible i present en més d’una cançó. A banda, en el primer quart del segle XXI, en el País Valencià, era tabú dir (i escriure) la forma genuïna “avi”, malgrat que el terme “abuelo”, originàriament, fou adoptat com a paraula despectiva cap a l’home major.

Continuant amb la música, n’hi ha en què la mare és reportada sobre el festeig:

“Sempre hi ha qui porta noves

i, a ma mare, li han dit

que festejava amb tu, a soles,

a la finestra, una nit” (p. 175).

 

Ara bé: també hi ha la mare que haurà d’acceptar amb qui es casarà el seu fill (o la seua filla):

“Qui perdrà, serà ma mare,

si no em deixa festejar;

puix que vullga o que no vullga,

amb tu, jo m’he de casar” (p. 175).

 

En la plana següent, capim uns versos molt populars a tot arreu, encara que la lletra en puga canviar lleugerament:
“La bacora, p’a ser bona,

ha de tindre tres clavills,

ben madura i rebesada

i picada dels teuladins” (p. 176),

 

és a dir, dels hòmens. En l’original, posa “picá”.

Hem de menester dir que també n’hem trobat en què l’home comenta a la xica que ell assumeix un fet: que la dona té la darrera paraula. Com a exemple, aquesta composició musical:
“Eres [ = Ets] molt blanca, Maria,

i tens el color molt fi;

si acceptes els meus desitjos,

tinc que ser el teu marit” (p. 176).

 

Al cap i a la fi, ell sap que els seus desigs són secundaris a la decisió femenina.

En la mateixa sintonia, aquestes línies (potser del mes de maig), en què ell li parla en un futur condicional, però que serà ella qui determinarà l’esdevenidor:

“Maria: si tu em volgueres

i em tingueres voluntat,

per la finestra, em tiraries

un mocador ben brodat” (p. 177).

 

Quant a la cançó següent, direm que algun folklorista valencià del migjorn, de qui no posarem el nom, no la considera eròtica (no hi escriu res), però ho empiula amb la dona d’una cova. Nogensmenys, els qui ens l’han escrita en Facebook o per altres mitjans, sí. Agregarem que podríem enllaçar-la amb una composició de Pasqua coneguda en el País Valencià i en què hi ha ous i una botifarra:

“Per negre que siga l’home,

no el tingues que despreciar[2];

negres són les botifarres

i són bones de menjar” (p. 177),

 

és a dir, que convé deixar que entren en la vulva.

En acabant, apareix una, semblant a unes quantes recopilades per Manuel Sanchis Guarner i per altres valencians:
“València, jardí de flors,

de clavells i roses fines:

els clavells són els fadrins;

i les roses, les fadrines” (p. 177).

 

Una altra, de què ens reportaren i que afig el folklorista d’Altea, diu

“La molinera plorava

al cantó del Molí Nou

i el marit la consolava

amb una verga de bou” (p. 178),

 

o siga, mitjançant una rama (el penis).

Ben mirat, sobre una cançó, hem considerat que reflecteix la prostitució:

“València, per ser València,

amb quatre diners, tabaco;

i, amb un sisó, una xica

per a divertir-se un rato” (p. 178),

 

lletra que ens evoca uns versos de “La manta al coll”, molt popular pel País Valencià i, a més, en altres zones veïnes, quan, en la versió del grup “Carraixet”, diu

“Per dos quinzets, un puro;

per tres, una pipa;

per quatre, una guitarra;

per cinc, una xica.

El puro, p’a fumar;

la pipa, p’a lluir;

la guitarra, p’a tocar;

i la xica, p’a dormir”.

 

“Tabaco” (tabac) i “rato”(estona) són castellanismes inadmissibles.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme inadmissible, en lloc dels mots “llavors” i “aleshores”.

[2] Una forma genuïna i no acastellanada podria ser “no l’hauries de menysprear”.