Arxiu d'etiquetes: “Plaguetes d’Història i Cultura” (llibre sobre Pina)

Dones amb molta presència, acollidores i generadores de vida

General, , ,

Una narració en què es plasmen molts trets matriarcalistes i, sobretot, relacionats amb la dona, és “La cova des negret”, la qual figura en el llibre de Bernat Servera Ribas “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”. Comença dient que “És una cova situada baix les timbes de ses Moles i que té el puig de Randa al davant. Des d’allà, es pot contemplar una de les vistes més espectaculars de tot el comellar de Pina” (p. 111). És a dir, en primer lloc, destaca la panoràmica que hi ha associada a la cova i voltants i, en aquest sentit, podem escriure que, com en el cas de les ermites, molts santuaris estaven en llocs com els que ens comenta el narrador.  Per tant, podríem empiular aquest detall matriarcal amb el de la bellesa (lo que, en una dona, seria la garridesa).

Tot seguit, podem llegir que, “D’aquesta cova, conten que és molt fonda. Això es va poder comprovar perquè uns caçadors hi amollaren una fura i aquesta sortí dins del terme de Sencelles, a prop de Ruberts” (p. 111). En aquest sentit, hi ha moltes narracions en què la cova és molt fonda, en més d’un cas, els genitals de la dona (i, si no, la vagina i, sobretot, la vulva). I, en aquest relat, els hòmens (uns caçadors, figura que enllaça amb lo patriarcal) van a la dona (a la cova). Pels trets que té la cova, en aquest apartat, captem que la seua presència és ampla, no precisament limitada a un espai curt o xicotet i que enllaça dos térmens, un detall significatiu.

“Diuen, també, que, a les nits de lluna plena, hi sortia un negret i que, quan arribava el dia, es tornava a amagar.

Tots els al·lots del poble badaven bé els ulls, en passar per aquell indret, per si podien veure aquell diantre de negret.

De nins, eren pocs els que s’atrevien a visitar aquests paratges, per por que no els sortís aquell negret de la cova” (p. 111).

Per consegüent, ens trobem davant una dona que, si bé és cert que no apareix com a tal sinó representada per un negret, aquest home està en nexe amb la nit (detall femení i present en moltes rondalles tradicionals de terres catalanoparlants) i, quan aplega el dia, se’n va a la cova, torna a la mare, a lo femení (vesprada i nit). 

A més, des de xiquets, la dona estava ben considerada i és motiu de curiositat (obrien els ulls).

Al capdavall, es plasma un detall que podríem vincular amb la instrucció patriarcal: el que s’invite els nens a desconfiar de la dona, de lo femení, de lo matriarcalista. Per això, els nins no passen per eixos indrets, per si aquell negret (en el fons, una dona) els fes algun mal o n’eixissen escaldats. Des del meu punt de vista, caldria aprofitar relats com aquest per a educar els nens (i qualsevol persona) a estar oberts i a valorar positivament lo que hi ha de matriarcal en nexe amb narracions tradicionals i, igualment, amb la tradició en llengua catalana, encara que hi haja hagut una instrucció paral·lela que haja tractat d’eclipsar-la.

Afegirem que això constitueix un intent d’ocultació que perviu: més d’una vegada, sota el pretext de fer fora l’obscurantisme, això és, lo que, des de la cultura castellana i les cultures patriarcals, es sap que és matriarcalista i lo que (sobretot, des del seu parer) cal que siga anul·lat, silenciat i, fins i tot, manipulat, en qualsevol mitjà públic d’instrucció de la persona i, àdhuc, en els ambients eclesials o en les associacions i en els mitjans de comunicació social. 

Més avant, hi ha un altre relat, “El pou d’en Tries i la font de Pina”, recopilat en la mateixa obra, en què es reflecteix el matriarcalisme i, a més, d’una manera semblant (malgrat que els personatges siguen diferents, però del mateix ram). “Aquest és un pou que està situat a la partió dels establits[1] entre Son Maig, Son Moll i Son Reus.

Era l’únic pou que hi havia en tota aquella explanada; és molt antic i servia per a abeurar el bestiar que anava de la muntanya a la marina.

Al costat del pou, hi havia una pica de pedra molt gran que servia per a beurar el bestiar que passava per allà i, de fet, tots els cabrers que menaven els ramats a pasturar, poal a l’esquena, en arribar al pou, abeuraven els animals.

(…) Es deia que aquella aigua era la que alimentava la font de Pina i que, per comprovar-ho, tiraren dins del pou almangra i fulles i que sortiren a la mateixa font” (pp. 112-113).
Per tant, no sols la font (plasmada en una dona) és font de vida per a tota una explanada i, a més, des de fa molts anys i per al bestiar, sinó que també ho feia un element adjunt (i, com molts més de línia femenina i matriarcalistes, receptiu), la pica i molt gran (com la mare que acull a molts fills, ací,  reflectits en els cabrers). Finalment, es tracta d’una font que genera altres elements relacionats amb la natura i, en alguns casos, amb vida (com ara, les fulles).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Un establit, com podem llegir en el DCVB, és “Cadascuna de les parcel·les en què es divideix una terra on establir-se”.

Dones ben trempades i llestes, que determinen i persones molt obertes i que fan costat

General, , , , ,

Un altre relat del llibre de Bernat Servera Ribas “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”, en què copsem trets matriarcals, és “En Planiol i el Tribunal de la Santa Inquisició”. Hi havia un home que vivia en Pina, “Però, pel poble, era molt xerrat perquè vivia amb una amiga i no eren casats. Aviat arribà a les orelles del Sant Ofici aquella acusació i, ben prest, fou citat per anar a declarar davant el Tribunal” (p.  104).

Més avant, llegim que, “En Planiol i la seva amiga es presentaren davant aquell tribunal (…) i, amb molta cortesia, es presentà:

PLANIOL:

-Part de la nit, venc de dia,

que la serena, mala és.

Què volen vosses mercès?

Què vol vossa senyoria?

 

INQUISIDOR:

-I això, què és, sa vostra dona?

 

PLANIOL:

-Això és es meu diamant,

amb qui me colg cada vespre.

Dona ben trempada i llesta!

No en veureu, de més honesta,

a la Seu, dia de festa,

per bé que estiguin mirant.

 

El tribunal, amb les respostes que donà en Planiol, no tengué proves per castigar-los i, contents i alegres, tornaren al poble, i ja mai més els tornaren a molestar” (pp. 104-105). Com veiem, la dona està ben considerada…, fins i tot, per l’home.

Una altra narració, en la mateixa obra i en què captem el matriarcalisme, és “Els lladres de Rafal”. Uns lladres comenten a l’amo, a la madona i al porqueret que es preparen i “que es posassin bé amb Déu perquè els passarien despullats per damunt el foc” (p. 108).

Passa que “El porqueret, en sentir tot aquell escàndol, sense fer gens de renou, se’n va anar al poble i avisà dels fets. La gent partí amb garrots, forques, falçs… per donar una bona pallissa als lladres que, quan s’entemeren que arribaven reforços, ho daren a les cames i anaren a amagar-se a la pleta de Son Ribes” (p. 108). D’aquesta manera, el porqueret, junt amb la gent que li fa costat, fan possible que l’amo, la madona i ell es salven i, per tant, es posen de part de les persones bondadoses. 

Un poc després, llegim un altre relat, “La cova des Pa”, en relació amb Ses Coves, una contrada d’on “han sortit moltes històries i llegendes que han arribat fins als nostres dies” (p. 110). A més, veiem que, per eixos paranys i per indrets pròxims, “hi havia un tal Seguí que estava llogat per missatge i, cada nit, anava a jeure al poble perquè la seva dona esperava infant.

Una nit de molta fosca, quan en Seguí passava per davant sa cova des Pa, sentí un gran renou i, de dins aquella malesa, sortí un bou d’or amb unes banyes ben afilades. El bou es plantà davant ell.

Ja vos podeu imaginar el regiró que se’n va dur aquell pobre home!” (pp. 110-111).

Cal dir que, en les Illes Balears, és molt comú el mot “missatge” aplicat a un treballador llogat per a un temps o bé, com ara, per a un criat, i en vincle, per exemple, amb una possessió. Com hem pogut veure, la figura de l’home no és precisament la d’una persona valenta i, a més, afegirem que el bou està vinculat amb la dona (com ho reflecteixen les banyes que porta en la banda superior, amb forma de lluna). Igualment, apareixen la nit, la foscor, una cova (lloc d’acollida), una dona (el bou, en nexe amb la fertilitat) més forta que ell.

A continuació, “El missatge li demanà:

—De part de Déu, què voleu?

El bou es posà amb les potes del davant damunt les seves espatles i, en veu baixa, li digué:

—Si no pagues es deute que tens, ningú de la teva nissaga arribarà a fer fortuna” (p. 111). En altres paraules, l’home és, per dir-ho així, “el ruc de càrrega”… si no segueix els dictats de la dona (ací, el bou), qui li determinarà el futur.

Llavors, “El pobre home, en sentir aquelles paraules, partí com un llamp cap al poble tot regirat. Arreplegà els doblers i anà a pagar els deutes que tenia.

A partir d’aquell dia, el bou no tornà a molestar el pobre Seguí i pogué passar tranquil per aquell indret” (p. 111). Per consegüent, la dona marcà el compàs de l’home i, com que ell tornà el deute que li tenia, el missatger pogué viure en pau i lliure de pressions per part d’ella.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida a la terra, que fan fèrtil la sexualitat i molt obertes

General, , ,

Narracions plasmades en “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”, de Bernat Servera Ribas, del 2003.

Una de les rondalles recopilades per Bernat Servera Ribas en l’obra “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”, que es titula “Com va néixer sa font de Pina”, reflecteix el matriarcalisme. Així, comenta que, “Quan sant Vicenç Ferrer anava pels pobles de Mallorca predicant, un dia passà per Pina i, en esser a l’entrada del poble, es va aturar a l’ombra d’un lledoner, es va asseure damunt una roca i demanà si hi havia aigua per beure” (p. 100). Per consegüent, l’home s’acosta a l’ombra (tret vinculat amb la foscor, amb la dona), a un arbre (el qual també hi té a veure, ja que, com ara, posa les arrels en terra i, a banda, relaciona el passat i el futur, lo que hi ha sota terra i les fulles, les àvies i els nets), damunt una roca (una dona que li proporciona força i que el relaciona amb la terra).

A continuació, podem llegir “—Que vol dir no hi ha aigua!—exclamà.

Agafà al seu gaiato amb les mans, pegà tres cops damunt la roca i digué: ‘Qui és nat i naixerà, sa font de Pina no veurà eixugar’.

Idò, què me’n direu? D’aquella penya, va sortir un brollador d’aigua clara i fresca que rajà amb força i que, fins als nostres dies, mai no s’ha aturada” (p. 100). Així, podem copsar que l’home (ací, el sant) no deixa caure la dona (plasmada en l’aigua, en la font i com a generadora de vida) i reapareix la jovenesa (la frescor i la força de la vida).

Igualment, “Els veïnats dels pobles del Pla organitzaren anar a Lluc per demanar a la Moreneta bones pluges i, així, acabar amb aquella terrible sequera.

Miraren a on es podrien aturar per abeurar les bèsties i l’única font que trobaren fou la de Pina.

En aturar-se per abeurar el bestiar, foren molts els que deien: ‘Quin bé teniu en aquest poble!’” (pp. 100-101). En altres paraules, els habitants del Pla se’n van a Lluc, on està la Mare de Déu de Lluc (si més no, patrona de l’illa de Mallorca), la qual és de color negre (el vinculat amb la vellesa i amb la foscor i molt present en rondalles i en altres narracions recopilades en llengua catalana abans de 1932).

Un altre relat plasmat per Bernat Servera Ribas, en el mateix llibre, és “Es Pitxerel·lo”. Aquesta narració compta amb una part que és eròtica. Diu que, en la possessió Son Servera, les terres aplegaven fins al torrent i hi havia un home, el Pitxerel·lo. “Conten que era un esclau moro que tenia uns poders excepcionals com era fer ploure, conèixer la classe de terra tastant-la i saber el que hi anava millor per sembrar-hi, es desplaçava damunt un boc salvatge i moltes coses més” (p. 102). Aquestes línies ens poden remetre al tema de la conquesta de les Illes Balears per part, la gran majoria, de catalans que s’hi desplaçaren en el segle XIII i que, els qui millor coneixerien la terra, en aquell moment, serien els musulmans (motiu pel qual apareix la figura d’un esclau que ho és).

A continuació, copsem que, “Un dia d’estiu que les senyores havien anat a fer una volta per les vinyes que hi havia al comellar, l’amo digué a l’esclau:

—Per què no fas ploure i farem córrer aquestes senyoretes?” (p. 102). Cal dir que, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, “ploure” està associat a caure aigua dels núvols, a ejacular i, en tercer lloc (i prou en línia amb el text), a “Tenir un home relació sexual amb una dona”.

Tot seguit, “L’esclau agafà una grapada de palla humida i li donà foc. Aviat, sortí una fumassa blanca. Aquell fum es convertí amb un nigul[1] que ben aviat tapà tot el comellar i es posà a fer un bon ruixat.

L’amo, en veure que plovia tant, demanà a en Pitxerel·lo si ho podia aturar. L’esclau li digué que allò sí que no ho podia fer i les senyoretes arribaren a les cases ben banyades” (pp. 102-103). Per tant, com que la palla estava humida (això és, el penis) i li donà foc (l’activa), n’ix el semen (la fumassa blanca). Aquest fum prompte tapa el comellar, la depressió que hi havia en el niu (en aquest cas, en relació amb la vulva) i, més avant, l’arruixat (la llet de l’home, les llavors).

Les senyoretes aplegaren a casa ben banyades…, fruit de les relacions sexuals que aquell home (i, potser, més) havien tingut amb elles. Recordem que, en l’esmentat diccionari, el bauprès té a veure amb el membre viril i, quant a “banyar el bauprès”, amb “Introduir el penis durant les relacions sexuals”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] Núvol.

 

Plaguetes de dites, gloses, cançons i llegendes de Pina (Bernat Servera Ribas)