Arxiu d'etiquetes: “Notícia de Catalunya” (Jaume Vicens i Vives)

Llauradors, jardiners, bondat i matriarcalisme

General, , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Passant a “La llengua és el notari de la identitat” (https://dbalears.cat/opinio/2009/10/05/225786/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat.html), un article de Bartomeu Mestre i Sureda publicat en la web del “ dBalears”, en el 2009, l’escriptor comenta que la cultura de tot l’àmbit lingüístic és matriarcalista, com molt bé podrem deduir, per exemple, de fragments com els següents: “Les llengües són eines d’expressió, l’ànima del poble, un model d’entendre el món i la vida. Defineixen, més que cap altra cosa, la pertinença a una cultura. Formen l’estructura d’una col·lectivitat. En conformen la personalitat. La identitat d’un poble rau, més que en la història, en la seva cultura. Constitueix el factor més important per establir diferències amb altres. La nació catalana sobreviu (…) perquè té fites clares que la delimiten de qualsevol altra. Molt profundes, gairebé antagòniques, amb la cultura patriarcal espanyola; la del mite del caçador. A les antípodes, la nostra cultura matriarcal representa el mite del llaurador[1].

(…) En cas de dificultat, ells toquen ‘madera’ (fent al·lusió al fetitxisme de tocar la creu a l’espera del miracle). Nosaltres tocam ferro per barrar el forrellat de casa nostra[2]. Quan són sincers, parlen ‘en plata’ (pur materialisme) o ‘en cristiano’ (un concepte de guerra santa procedent de les creuades). Nosaltres, positius, parlam clar i català[3]. (…) Ells porten l’anell de casats a la dreta i nosaltres a l’esquerra, perquè és la del cor.

(…) La Puríssima per a ells és “la virgen” i per a nosaltres, la mare de Déu[4]. (…) Nosaltres tenim segones festes, perquè la dona té els mateixos drets que l’home i és senyora dels seus béns[5].

(…) Fa 25 anys, la UIB va fer un estudi sobre els diversos col·lectius humans presents a les Balears. L’informe destacava un fet que, per excés de pudor social, no es va posar prou de relleu. Els catalans no érem criticats per defectes, sinó per virtuts. Això no ha mudat gens i encara ens retreuen que siguem estalviadors, treballadors, austers, familiars, negociadors, pactistes, parlamentaris…”.

Un altre article de Bartomeu Mestre en què aporta informació que paga la pena tenir present, és “Les ‘saetas” a Mallorca” (https://www.dbalears.cat/opinio/2009/04/07/14873/les-saetas-a-mallorca.html), publicat en el diari “dBalears”, quan diu que “L’exhibició del dolor[6] no forma part de la nostra cultura. La serenor presideix les nostres manifestacions de dol. El nostre patir fa part de la més absoluta privacitat i intimitat. De fet, els catalans no som renouers i ho podeu certificar amb mil detalls. També amb l’expressió d’alegria som discrets. Si anau a una platja a l’estiu entendreu què vull dir. Els que criden, els que corren i embruten d’arena l’altra gent o els que tenen un aparell de música a les totes, evidentment no pertanyen a la nostra nissaga. Aquestes conductes no tenen res a veure amb ètnies, sinó amb cultures. Els trets distintius que diferencien els pobles patriarcals dels matriarcals, com el nostre, aporten dades que, més enllà de les opinions, resulten irrefutables”.

Quan llisquí aquest article de Bartomeu Mestre, per primera vegada, el 25 de març del 2021, hi restí interessat perquè aportava informació nova i sobre temes que no m’havia plantejat[7] tot i que, partint del testimoni de Rosa Garcia Clotet (de Blanes, Catalunya), quan ella parla sobre com l’educaren els seus pares (un exemple matriarcal, com també el de Pere Riutort, dues persones que, en aquest punt, m’han exposat informació que t’obri els ulls), i, igualment, del document “Saviesa ancestral”, publicat dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat”, sí que ho entenia i ho acceptava. I, finalment, en línia amb aquest matriarcalisme de què parla Bartomeu Mestre, en aquest article, al capdavall afig unes paraules que escrigué Jaume Oliver d’Albocàsser (1919-2004), en relació amb un incident que ocorregué en Felanitx (Illes Balears), en plena Setmana Santa, davant un home que havia començat a cantar una “saeta”:  “es Vicari Costella tingué prou serenitat per resoldre el desconcert, dient: Caminau, caminau! Ves si ara per una ‘sardana’ mos aturaríem”.  

En relació amb el mite del llaurador que comenta Bartomeu Mestre, hi ha l’article “Caín i Abel? Reeees, un malentès!” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/2019/01/11/cain-i-abel-reeees-malentes-2913744.html), de Pere Morey Servera i publicat en el “Diario de Mallorca”, en què identifica Caín amb el pastor i amb Castella (com ara, amb lo transhumant, de què també parla Jaume Vicens Vives, en el seu llibre “Notícia de Catalunya”[8]) i, en canvi, Abel  amb el pagès. Quant al pagès, escriu que “ha de treballar molt més per fer fruitar la terra: llaurar, sembrar, segar, batre… o regar, exsecallar[9], femar… sempre hi ha alguna tasca a fer al camp, a un pagès li cal tenacitat, resistència i resiliència. El pastor, en canvi, treu el ramat a pasturar i sols ha de vigilar que cap llop no se li acosti, està disposat a lluitar. Té més temps per mirar passar els núvols, per somiar (potser per això hi ha hagut més poetes místics a la literatura castellana) [.] Està menys arrelat a la terra, és més aventurer; per això ‘Los dioses nacían en Extremadura’ com diu la novel·la de García Serrano (1917-1988)”.

I, tot seguit, amb unes paraules que no tenen pèrdua, comenta que “El pastor és patriarcal perquè sap quan[t] important és que el mascle de la guarda sigui fort i cobreixi quantes més femelles, millor. El pagès, en canvi, veu la Terra com una mare, sap que ha de dipositar la llavor i prendre cura de la planta mentre creix, per això els pobles pagesos, els mediterranis, som més matriarcals que els pastors de terra endins”.

En relació amb aquestes paraules de Pere Morey, direm que, així com en el “Rondallari de Pineda”, amb moltes rondalles de Pineda de Mar, que foren recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX, hi ha una rondalla (i cal pensar que n’hi haurà poquíssimes, d’aquesta línia), “En Cagasitges”, en què el personatge actiu és raboser, mentirós i, igualment, emprenedor; de xiquet, aprengui, en l’escola (on totes les classes es feien en castellà), un conte en castellà i relacionat amb la mentira…, “El pastorcillo mentiroso”, en el curs 1978/1979, en què fiu els huit anys.

L’article de Bartomeu Mestre “La llengua és el notari de la identitat” enllaça molt bé amb bona part de l’article “Mallorca i la dignitat de la Dona” (https://www.dbalears.cat/opinio/2021/03/08/349611/mallorca-dignitat-dona.html), de Jordi Caldentey, publicat en “dBalears”, el 8 de març del 2021, en què l’autor comenta que, “Qualsevol que llegesqui les Rondalles Mallorquines, podrà alenar i assaborir l’ambient dels nostres avantpassats, en el qual la figura de la madona era la paret mestra de la família, de la llar, la figura entorn de la qual girava la vida familiar”  i, un poc després, addueix que “l’home tradicional mallorquí, quan no s’avenia amb sa dona i veia impossible la convivència, se suïcidava, (…) abans de fer-li mal”.

A més, Jordi Caldentey addueix (i en negreta), que “Mallorca, amb els nostres dos territoris germans del Continent, érem una civilització de les més avançades d’Europa en qüestió de reconeixement i de respecte als drets de la dona i a la seva dignitat. Evidentment, no podem abaixar la guàrdia” com també que “anava avançada temps enrere i hi va encara avui, en comparança amb molts de països del nostre entorn”, per exemple, en el tema de la sexualitat.

En relació amb aquest article de Jordi Caldentey com també amb el de Bartomeu Mestre sobre la llengua i la identitat, direm que, en l’entrada “Segona festa de Nadal: tradició matriarcal en perill” (http://rellevant.cat/segona-festa-de-nadal-tradicio-matriarcal-en-perill), de Jordi Caldentey i publicada en la web “Rellevant.cat”, en agost del 2017, s’indica que, la Segona Festa de Nadal, “el dia de Sant Esteve, que, des d’un caramull de segles enrere, sempre era estada festa a Mallorca, enguany resulta que no ho serà[10]” i afig que “Sempre és estada una festa general no tan sols d’àmbit a tota Mallorca sinó de totes les Illes Balears i de tots els territoris mediterranis de l’antiga Corona d’Aragó. Ens aquestes terres, a diferència d’altres de continentals, tradició marca, des de temps immemorials, que, tant per Nadal com per Pasqua, hi ha d’haver un dia de festa per a dinar a ca la família de l’home i un altre dia per a anar a dinar a ca la família de la dona. Avui en dia, que tant procurem dir i fer les coses de manera que seguesquin la sensibilitat feminista sembla mentida que no valorin aquesta concepció tan bellament matriarcal, com a mínim, tan respectuosa amb la figura de la dona”.

I, en el paràgraf següent, fa unes preguntes que podríem considerar interessants: “No hem d’anar al màxim d’igualtat entre l’home i la dona en tots els àmbits de la vida? No mirem tant prim en segons quines coses, per exemple en imposar un repartiment igualitari per gèneres en les llistes electorals? Beníssim, ara no ho discutirem” i considera que, el fet de no recuperar aquesta festa, la qual, en les Illes Balears, en el 2011, es decidí eliminar per a l’any següent, el 2012, i que, fins i tot, ho facen governs “progressistes”, ¿tal vegada, tinga a veure amb què “només hi veuen un significat religiós (i, per tant, ‘de poca importància’, sospit), que ho paga defensar? És de molt poca cultura , al meu parer, no tenir en compte el gran significat tradicional que tenen la Segona Festa de Nadal i la Segona de Pasqua per la seva dimensió matriarcal, vénc a dir igualitària entre la figura del pare i de la mare a les famílies mallorquines”.

Tot seguit, com a opció, exposa (i podem considerar també traslladable al Pais Valencià, on tampoc no es celebra, si bé, des dels anys noranta del segle XX), la possibilitat de passar la festa del primer de març (dia de la celebració de l’autonomía balear, però “que tampoc no té gens d’arrelament popular”) i, així, passar-la “al primer diumenge del mateix mes”, ja que “així deixarien lloc a la conservació d’una festa que sí que tengués tradició i arrelament popular a totes les Balears, com és el cas de la Segona de Nadal”. El motiu que indica és perquè “Les festes que ho paga conservar i potenciar trob que són les festes que el poble sent, que la gent hi participa i que tenen un significat que ve de segles enrere”. Hi estic totalment d’acord.

També en relació amb la mateixa festa i, per tant, amb el tema de la dona en la cultura balear, però, en aquest cas, també vinculat amb la llengua catalana, en l’entrada “La segona festa de Nadal” (https://bibiloni.cat/blog/la-segona-festa-de-nadal), de Gabriel Bibiloni i publicada en “El blog de Gabriel Bibiloni”, en el 2011, indica que eixe mateix any, “S’ha suprimit aquesta festa del calendari laboral, cosa que és lamentable i diria, fins i tot, que inacceptable i indignant.

La segona festa de Nadal, o dia de Sant Esteve, és una festa tradicional a la major part de la nació catalana i la podem considerar com un tret d’identitat cultural important del nostre país, que ens singularitza i ens diferencia d’altres cultures veïnes. Per a nosaltres Nadal i la segona festa són un tot que no es pot deslligar. La nostra tradició genuïna ens du a reunir la família aquests dos dies en dos importants dinars familiars”.

Una de les persones que comentà l’article de Gabriel Bibiloni, Xavier, escrigué que “Fa molts anys que la Generalitat valenciana va deixar perdre la segona festa de Nadal i que en ambients valencians continua celebrant-se”.

En l’article “Caín i Abel? Reeees, un malentès!”, de Pere Morey Servera i publicat en el “Diario de Mallorca”, també es comenta que “la segona festa de Nadal se celebra a la Catalanitat[11], però no a la resta de la Península; i és que a la primera festa les famílies es reuneixen a ca el marit, però a la segona, amb la de la muller, a la qual se la té aquí més en compte”.

Pere Morey Servera remata l’article amb unes paraules molt interessants: “Compreneu ara perquè[12] tenim una visió del món tan distinta els castellans i nosaltres?”.

¡I tant que es comprén!

 

 

 

Notes: [1] Recordarem ací les paraules de Vicent Torralba, membre de la CNT durant la guerra (1936-1939), qui, en un article publicat en el llibre “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs” de 1994, amb el títol “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària”, escrit per Ramon Tarín, diu que “La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots” (p. 92 de l’article).

Igualment, en l’article “Tradicions, espectacle i folklore” (https://www.setmanarisoller.cat/opinio/2010/04/16/281876/tradicions-espectacle-i-folklore.html), de Josep Bonnín, publicat en la web “SÓLLER.cat”, llegim que “dins la cultura mediterrània (…) la deessa impera amb totes les seves maneres, és la figura adorada, a qui se li fan ofrenes i sacrificis, perquè sigui generosa. La terra és femenina”.

[2] Aquesta “espera del miracle” que cita Bartomeu Mestre té, com a analogia, Sant Isidre resant baix d’un arbre mentres que un àngel li està llaurant els camps. De fet, en moltes representacions del sant, l’àngel apareix llaurant. A més, pot recordar-nos la tendència cap a lo místic, lo abstracte, en lloc de cap a la terra i cap a les persones, com ho fan els Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

[3] Tot i que “cristiano” i “clar” poden recordar la rectitud, la correcció, és cert que “cristiano”, a més, és més obert, més expansiu, mentres que “català”, no sols està referit a una llengua en concret (que no a un terme general com “cristiano”) sinó que s’identifica amb el nom de la llengua del parlant i amb la intenció de facilitar l’entesa (“clar”).

[4] La forma “Mare de Déu”, lo primer que m’inspirà quan el vaig llegir, per primera vegada, fou que lo femení (la Mare, fins i tot, la Terra Mare) estava per damunt de lo masculí (el Fill, els déus masculins, Jesús) com a senyal de matriarcalisme i també la típica estampa de la Mare de Déu acompanyada del Nen Jesús així com en les festes d’agost de Bétera ho fa l’obrera casada (una dona adulta) al costat de l’obrera fadrina (una dona jove).

[5] Aquest detall ja ho deixa prou clar. De fet, més d’una vegada, entre parelles valencianes valencianoparlants grans i que mantenen molts  costums, podem oir, quan se’n van de casa, per exemple, per a anar a missa del diumenge, que la dona diu a l’home: “¿Has agarrat diners?”. És l’home qui porta els diners a la casa, però és la dona qui els administra, encara que ell, com ara, quan passegen, vaja per la dreta i amb el braç dret lliure. A més, afegiré que, en moltes poblacions valencianes, l’home anava per la dreta de la dona (quan eixien a fer una volta) i, a més a més, quan es casaven en l’església (llevat, com ara, de si ho feien en poblacions com Alcoi o, per exemple, Vinaròs), la dona es situava a l’esquerra i l’home a la dreta, mirant tots dos el capellà.

[6] Es refereix a les “saetas” de Setmana Santa. Com a exemple, en línia amb aquest article, direm que, en el País Valencià d’arrels catalanes, es fa molta més festa des del dia de Pasqua en avant (fins al dia de Sant Vicent Ferrer, dilluns següent a Dilluns de Pasqua), que durant la Setmana Santa, com es plasma, molt, en la música vinculada amb la festa de Pasqua.

[7] Com escriguí, el mateix dia, a l’autor, “M’ha impactat un article teu sobre les ‘saetas” en Mallorca”.

[8] Jaume Vicens Vives escriu que,“Els castellans, -d’ascendècia transhumant i nòmada com molt bé els ha definits un d’ells, el professor Carande-” (p. 46).

[9] En el DCVB, figura com a un mot de Mallorca i que significa “Tallar als arbres les branques seques o sobreres”.

[10] El primer any que deixà de ser-ho, com deduïm, a partir d’un escrit de Gabriel Bibiloni, fou el 2012.

[11] Com hem vist, en l’article de Gabriel Bibiloni, i que encara té validesa, a hores d’ara, no en tot l’àmbit lingüístic, si més no, de manera oficial. L’article de Pere Morey Servera fou escrit en el 2019.

[12] Textualment.

La dona salva l’home: exemples en rondalles catalanes de línia matriarcal

General, , , , , ,

 

Comentarem que, en l’obra “Rondallari de Pineda”, amb moltes rondalles recopilades a primeries del segle XX per Sara Llorens, ens hem trobat una quantitat interessant en què no es fa, precisament, una lloança del poder i que, en tot cas, sí que es parla de persones amb autoritat, dues coses molt diferents. I, en eixe sentit, en molts casos, apareix la figura de la vella i, igualment, la de la mare o, si no, la d’una altra dona (com ara, una jove) qui, per exemple, facilita que un jove es salve. Així, afegirem que l’antropòloga Josefina Roma, respecte a aquest tema, en les rondalles arreplegades per Sara Llorens, comenta que, quan cal triar entre “fer el bé o el mal, la natural inclinació de l’heroi cap al bé, el farà triomfar dels seus enemics, que busquen fer-li mal, o aprofitar-se de la seva sort i prendre-li” (p. 38) i, en eixe sentit, Josefina Roma addueix que, “Quan la tria s’esdevé entre regals, sovint, la humilitat és el criteri vàlid: ‘No em pertoca’, diu l’heroïna que se li ofereix pa blanc, o un vestit molt ric, en el conte que estem considerant[1]” (p. 38), lluny, a més, del culte “al triomf i l’èxit immediat” (p. 38), en lloc d’optar per lo que “aparenta ser un problema o complicació immediata” (p. 38), i, per això, fa aquesta pregunta: “Perquè, com sabem que el que es presenta com una desgràcia no amaga dintre seu la possibilitat de créixer internament i aconseguir finalment la plenitud desitjada? Aquest sembla que és l’ensenyament de les tries que ens proposen les rondalles, i, per les quals els nens i els adults, en qualsevol etapa de la vida, havien d’aprendre el difícil art de la decisió i de la tria” (pp. 38-39).

Una altra característica de moltes rondalles de Pineda i que em cridà l’atenció, molt prompte, és que apareix la figura del rei (és a dir, lo que en psicologia, simbolitza l’autoritat) i, si no, per exemple, de la velleta (una altra autoritat), en què, en lloc de premiar el més agressiu o el més flatós, prefereix la persona molt oberta i, a més, molt col·laboradora mitjançant la bondat. Així, en la rondalla “La Culdolla (variant B)” , llegim que “Ella anava plorant d’un cantó a l’altre fins que troba la velleta, li dóna un bastonet i diu: ‘Bastonet, bon bastonet, per la virtut que Déu t’ha donat, torna els ulls a aquesta noia’. Ella va recuperar la vista i la vella li va regalar el bastonet, i anava pel món curant la gent cega, fins que el rei ho va saber, la va fer anar a palau, la va reconéixer i s’hi va casar” (p. 65).

Podríem lligar aquesta part del conte amb unes paraules de l’historiador Jaume Vicens i Vives, en el seu llibre “Notícia de Catalunya”[2], publicat per Edicions 62 (1a edició, del 2013): “Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària. Cal tenir sempre en compte aquestes tres actituds fonamentals del poble de Catalunya” (p. 61), de línia matriarcal.

I, en aquest sentit, en lo tocant a lo comunitari, direm que, si bé hi ha rondalles en què l’heroi és un home i allibera “del més enllà feréstec” (p. 98) la dona (que hi romanien presoneres encara) per mitjà de l’acció que  “les deslliurarà tot matant el personatge poderós que les reté” (p. 98), també és cert que, com indica Josefina Roma, “Però elles també tenen la saviesa d’aquest contacte amb la mort i, per això, poden aconsellar l’heroi, de tallar l’orella de l’enemic, perquè tot el seu poder s’hi reproduirà.

El consell d’utilitzar les armes rovellades és cabdal perquè permet guanyar la batalla, no amb el sistema de valor dels vius, sinó amb el de l’inframón[3]” (p. 98), un tret clarament matriarcal i, fins i tot, finalment, en agraïment, de la mateixa manera que, per exemple, en més d’una població catalanoparlant, amb motiu de la celebració de la festa matriarcal dels Sants de la Pedra, “L’aliment que demana per fer l’anell és el de l’ofrena per als difunts, ametlles o fruites seques, pa i vi” (p. 98). La primera vegada que llisquí aquestes darreres paraules, immediatament, escriguí, en la mateixa pàgina del llibre, “a la terra” (en relació amb els difunts) i “Sants de la Pedra”, com veurem tot seguit.

Però quan, en el paràgraf següent del llibre, parla que “Finalment, una cop la iniciació ha estat acomplerta, gràcies als dons que ha replegat en el seu procés iniciàtic, pot entrar amb tot dret a la plenitud” (p. 98), em recordà un escrit que figura en el relat “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicat en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre[4] (editat en 1980, p. 42),  en què un jove passa de la verdor (la infantesa, associada a la primavera i amb lo d’”Encara està verd[5]”, un home, un fruit, un projecte…) a la valentia (la calor de l’estiu, i, així, ja estan fets uns hòmens, braus, amb gosadia, amb criteri propi i com a sobirans de la seua vida).

En l’escrit de Carles Macià, hi ha que la mare d’un jove indi s’acosta al seu fill, a qui, son pare, Ploma Negra, dona una bossa que el xic havia de portar a un amic i cap d’una tribu, Cavall Solitari, d’un altre país. En aplegar, el jove, al nou país, “Cavall Solitari la va prendre i en va traure el contingut: un grapat de pedretes verdes a ratlles blanques” (p. 42).

Més tard, el jove, en tornar al poblat d’on és natural, lliura a son pare una bosseta (enviada per Cavall Solitari). Llavors, “Ploma Negra va prendre la bosseta i va vessar-ne el contingut a la seua mà: un grapat de pedretes de color roig viu” i entén el missatge. Immediatament, el fill s’acosta a la mare i, ella, li diu: “—Ploma Negra i Cavall Solitari són guerrers braus i savis. Ells saben fer parlar les pedres: les verdes han dit que tu has anat del teu país al de Cavall Solitari; les vermelles, que tu n’has tornat. Ploma Negra és un guerrer brau i astut. Ell sap com fer córrer el temps: en marxar, eres un xic; en tornar, ets un home”.

I, després d’haver escrit aquestes línies sobre aquest relat (fet, a propòsit, en un llibre preparat, principalment, per a adolescents que tenen onze o dotze anys), direm que hi ha goigs o, per exemple, una novena de Calasparra[6] dedicada als Sants de la Pedra (de 1765), en què apareixen els colors blanc en les assutzenes (també sinònims de “lliris blancs”) i les relacionen amb Pèrsia; en canvi, quan Abdó i Senent apleguen a Roma (o bé, amb la mort) o bé apareix el color porpra (relacionat amb la penitència i, per exemple, amb el sacrifici[7]) o bé el color vermell (goigs de Llorenç de Rocafort). Recordem que la porpra, a banda de ser una matèria colorant roja, és, com llegim en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, el color vermell fosc tirant a morat,  una tela tenyida de porpra i també “Vestits de porpra portats com a emblema d’autoritat, especialment pels emperadors, pels cardenals, etc.; la dignitat imperial o cardenalícia”.

Així, els germans Abdó i Senent, després de la mort (això és, de la seua condició de xiquets, des del punt de vista psicològic i ritual), passen a ser sants, ja que han sacrificat la seua vida per la defensa del cristianisme i, per tant, com la llum del dia[8] (o com lo que, inicialment, era un gra soterrat en la terra), ha aplegat el moment de màxima lluminositat del dia (juny i juliol) i, així mateix, es pot oferir part de la collita (la vida dels sants, el forment) en acció de gràcies.

Un altre signe de matriarcalisme i de què la dona actua com a cap de colla, amb molta iniciativa i que la tenen com una autoritat moral, figura, com ara, en aquestes línies de la rondalla “El Gegant”, treta del llibre “Rondallari de Pineda”: “La noia diu: -Sí, aquí hi ha un rei que a tots els qui venen, per treure’ls d’aquí, els mata. Quan arribarà, us cridarà al desafiament. Però si em creieu a mi, per això, no us matarà pas. Us portarà un sarró d’eines de totes classes, d’espases i de sabres. En veureu de molt lluentes, però al cul del sarró veureu un sabre ben rovellat. L’agafeu i amb aquell guanyareu. No us espanteu i, si us podeu salvar, us prometo que em casaré amb vós” (pp. 101-102).

I, un poc després llegim que, “Quan va ésser dalt, tots dos, li van dir que si es volia casar amb ells, i ella els va dir que la paraula l’havia donada al de baix” (p. 102). I, finalment, no solament ella complirà la paraula, sinó  que el Gegant fa pagar al rei la desconfiança en lo no bonic i, al capdavall, la filla del rei accepta el Gegant com a marit, ja que “El rei va dir a la seva filla que amb qui es volia casar, si no es volia casar amb aquell príncep. Ella li va dir que no es volia casar fins que sortís el que tenia la paraula donada” (p. 103). Per això, a finals de la rondalla, hi ha unes línies que diuen entre qui dels tres hòmens triaria la filla i, “L’endemà, tornen a esperar-lo, ell[9] s’hi presenta i la noia diu: -És aquell, és aquell!

Però ell, res de voler-se aturar.

Al cap d’avall del tercer dia s’hi va aturar i la filla dels rei el va abraçar. I es van casar. I als dos companys els van matar, per dolents” (p. 104).

A més, hi ha una versió molt semblant, que és la rondalla “Les noies encantades al pou”, amb uns passatges que plasmen el matriarcalisme vinculat a la llengua catalana:  “En tornar-se ell a trobar a baix i sense que ànima vivent li tires una corda per a salvar-lo, li va venir al pensament el consell d’una de les noies, que era que, si tallava una orella del gegant, els miracles que feia el gegant també els faria ell.

Veient-se tan desemparat venta mossegada a l’orella tallada i… es troba al seu poble” (p. 105). Per tant, l’home, que és u dels tres germans de què es fa esment a principis de la rondalla, aprova lo que li ha comentat la xica (noia).

I, al capdavall de la rondalla, no solament les noies i el pare (el rei) són al balcó esperant el xicot, sinó que, àdhuc, el jove, “d’un cantó a l’altre, amb el cavall… i cops de grips!

Les noies: -Pare, és aquell! Pare, és aquell!

I el rei: -Bé, sí, però, qui és qui l’agafa?

El tornen a perseguir. Ell també venta mossegada a l’orella i… cap a ca l’amo! L’amo li va pregar que s’hi presentés perquè, si no, el matarien a elll. El xicot, llavors, per consideració a l’argenter, es va presentar.

Les princeses el van abraçar, dient que era el qui les havia tret de l’encantament.

Van matar els dos germans dolents i ell es va casar amb la qui l’havia aconsellat” (p. 107).

Per tant, podem veure que la rondalla plasma alguns trets clarament matriarcalistes: es prima, per exemple, a) l’honestedat, b) la bondat, c) tenir en compte les persones col·laboradores i, fins i tot, d) tenir present les que, a més de fer-nos costat i de ser bondadoses (el cas de l’amo que és argenter), encara que no ocupen càrrecs de poder de molt de ressò (reis, bisbes, capitans, etc.), podrien córrer perill de mort (“El xicot, llavors, per consideració a l’argenter, es va presentar”), això és, la sensibilitat pels altres. I ,això, a partir d’un personatge masculí, que no d’u femení, però que reflecteix una educació matriarcal. Finalment, e) el premi, perquè el jove havia fet mèrits, és el casament amb la filla que li havia fet possible que ell aconseguís l’objectiu. Així es confirma allò que deia el meu avi matern (1906-1992), valencià de soca-rel: “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”. I, com veiem, d’una manera de comandar oberta i en què l’home aprova de bona gana lo que ella li comenta al principi, fruit de la saviesa pràctica (vinculada a l’arquetip del rei) de la dona. En altres paraules, f) podem dir que hi ha fraternitat entre els dos, tot i que g) la dona siga qui salva l’home, un tret relacionat amb el matriarcalisme.

 

 

Notes: [1] Es refereix a la rondalla “Les estisoretes, el cabdell de fil i la pelleta”.

[2] Partim de la versió de 1960, la segona i darrera.

[3] Representa el món situat sota terra, on són les persones mortes, però també les arrels que permeten que estiguem vius i que ens sentim part del món, part de la vida, del lloc on vivim.

[4] Pere Riutort n’és l’autor i l’editor. Aquest llibre correspon a l’edició valenciana.

[5] Aquesta frase popular està associada a la falta d’experiència, fet que es relaciona amb la infantesa i, estacionalment, amb la primavera, època en què ressorgeix la vida… mitjançant el color verd.

[6] Calaparra és una població de l’històric Regne de Castella, ara en terres murcianes, i que, si bé és de tradició castellana, els Sants de la Pedra, de línia matriarcal, estan molt arrelats des de fa segles.

[7] Recordem, com ara, el dia de la Passió (Divendres Sant). Així, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i Alain Gheerbrant (editorial Herder, 2015), en l’entrada “Violeta”, es fa esment a “las colgaduras y las ropas violetas de las iglesias el viernes santo” (p. 1075).

[8] El mes blader és juny, en què es sol collir el blat (o forment), i la festivitat dels sants Abdó i Senent és el dia 30 de juliol.

[9] U dels tres aspirants.