El 9 de març del 2021, l’amic Francesc Castellano Vilamu, m’envià un correu electrònic titulat “Una cançó, dos finals”, en què apareix una cançó que, en el primer cas, reflecteix lo patriarcal, mentres que, en el segon, és un exemple de matriarcalisme. En qualsevol cas, hem considerat adient plasmar-ne ambdues. Francesc Castellano escrigué “T’envio la mateixa cançó però amb dos finals diferents, cosa una mica sorprenent. La primera és tal i com la cantàvem en el grup de muntanya i que, pràcticament, a tot Catalunya, es canta igual. Diu així:
“Ai, mare, aneu a missa,
tururet , turí, turà,
ai, mare, aneu a missa,
que jo couré el dinar.
Quan va tornar de missa,
la filla li faltà.
Pregunta a les veïnes
si l’han vista passar.
‘N’hem vist passar a una,
del braç del capità’.
El pare agafa el burro
i a Lleida se’n va anar.
Quan és al mig de Lleida,
es trobà amb el capità.
‘Capità, si sou bon home,
la filla m’heu de dar’.
‘Ai, Catrina, Catrineta,
ton pare, et ve a buscar’.
‘Digueu-li, al meu pare,
que jo no vull anar,
que vull anar a la guerra
al costat del capità’”.
Tot seguit, Francesc Castellano addueix “La segona és una versió valenciana que he trobat al ‘Cançoner valencià’ de Josep Climent, Piles[1], editorial de música, València, 1982, pàg. 100”. Aquesta segona versió, matriarcal, diu així:
“’Mare: vaja-se’n a missa,
ara va [de] debò,
que jo faré el dinar.
I, a la que tornà de missa,
en casa no se l’encontrà
i els preguntà, a les veïnes,
que si l’han vista passar.
I, una veïna, li contestà
que, ‘en’ un soldat, se n’ha anat.
I, sa mare, apreta a córrer
I encara la va alcançar.
‘Filla meua, mo-ne[2] a casa,
que, ton pare, et vol pegar’.
I, el soldat, per ser bon home,
a casa la va tornar.
‘Ací té la seua filla
que ningú li l’ha tocà[3]’”.
A continuació, Francesc Castellano escrigué “Crec interessant marcar que en una versió, la filla tria el seu destí i, en la segona, és la mare i el capità”. Quan llisquí aquestes paraules, li comentí: “Efectivament, els missatges són diferents: en la primera, com tu dius, la filla no determina la seua vida, sinó, per exemple, el capità. A més, el capità l’agafa amb el braç (cal pensar que amb el dret).
Doncs bé, hi ha moltes fotos de matrimoni de poblacions de les Illes Balears, en què és la dona (com també en moltes, però no tantes, del País Valencià i de Catalunya, atenent a la informació que he recopilat) qui, amb el seu braç dret, agafa el marit. Per tant, és ella qui fa de cap (matriarcal).
A més, en la segona cançó, la filla confia en la mare i la mare en la filla, ja que això fa que la mare es senta tranquil·la i vaja a missa. A més, el soldat veu que la filla perilla i, la filla, junt amb la mare, trien anar a viure en una casa on el pare no puga abusar de la filla. Per això, la segona lletra plasma una visió matriarcal de la vida, entre altres coses, perquè el soldat no aprofita la situació de la filla per a, de rebot, fer-li cap xantatge i condicionar-la: és un cas de solidaritat.
El fet que la mare convide a la filla a tornar a casa, no indica si ho fa a una segona casa (i, així, ser elles qui hi viurien) o si, per exemple, és un missatge per a evitar un moment de prepotència o d’irritació del pare.
M’incline per la primera opció, ja que hi ha alguna rondalla de Pineda de Mar en què, per dir-ho així, els de bon cor se’n van a un lloc on no acolliran els qui no ho siguen (en aquesta cançó, el pare)”.
Igualment, en la segona cançó veiem dones resolutives i un home (el soldat) que no fa el paper d’alliberador, perquè actua i ho fa procurant el bé de la dona com també el de la mare.
Agraesc la generositat de l’amic Francesc Castellano Vilamu.
Notes: [1] Editorial Piles.
[2] Popularment, “anem-nos-en”.
[3] Popularment, en lloc de “tocada”.