Arxiu d'etiquetes: música eròtica i matriarcal

Cançons eròtiques matriarcals, dolces i d’albades valencianes

General, , , , , , ,

Música eròtica en l’obra “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez (1866-1946).

Un altre llibre de què hem copsat moltes cançons d’humor eròtica és “Coses de la meua terra  (la Marina). Terça tanda i darrera” , del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), obra a què accedírem en la primavera del 2023. Per exemple, quan escriu

“El rector de Bufalí

té una burreta,

li lleva l’albarda

i es queda nueta.

Ai, ai, ai…”[1] (p. 163).

 

“Aguaita’t [2] a la finestra,

aguaita’t al finestró.

Tu tocaràs la guitarra,

jo tocaré el guitarró” (p. 163).

 

“Olivetes del cuquello,

per a mi, senyor rector;

totes les xiques m’agraden:

quant més boniques, millor” (p. 163).

 

“Que te vullc, que te vullc,

que te vullc, bajoqueta;

que te vullc, que te vullc,

que te vullc, ben tendreta” (p.  163).

 

“Eres [ = Ets] la més guapa

que hi ha en el Marquesat[3];

per a ser més bonica,

tens el monyo anellat” (p. 164).

 

“El rector de Bollulla

té una pistola

i acaça les xiques

amb camisola” (p. 164).

 

Per tant, la dona va per davant de l’home.

“L’alegria dels fadrins

és un mocador de pita,

una manta morellana

i una xica ben bonica” (p. 166).

 

“Fadrí: si penses casar-te,

pensa-ho bé i deixa-ho estar,

perquè la dona és un orgue

molt difícil de tocar” (p. 166).

 

Igualment, l’estudiós d’Altea recorda que, “voltant pel poble costeres amunt i costeres avall, solen, en passar per davant de la casa d’alguna fadrina, núvia o pretesa d’algú dels voltadors, parar-se i cantar cançons més o manco intencionades, dirigides a la xica o a ses circumstàncies” (pp. 166-167), prou sovint, en aplegar el mes de maig, com ens han reportat algunes persones:

“Tota la nit acamine[4]

sols per a veure’t la cara

i, ara que estic ací,

trobe la porta tancada” (p. 167).

 

Així, ella ha decidit quan el rebria i quan no.

Prosseguint amb l’esmentada obra de Francesc Martínez i Martínez, amb un estil molt típic de la música catalana, agrega aquestes tres cançons  (en paraules de ma mare, “Cançons de picadeta, de les albades, molt típic en València”), les quals podríem empiular amb rondalles en què un personatge masculí s’acosta (amb un instrument musical) on viu una princesa jove perquè, al capdavall, ella li accepte el casament:

“Xica del monyo lluent

i els caragols per la cara!,

et penses que tots et volen

i tu estàs molt enganyada” (p. 168).

 

“Jo tinc una perereta

que ni fa flor, ni fa peres

i la tinc acomparada

a les xiques carasseres” (p. 168).

 

En l’original, figura “acompará”.

I una que alguns col·laboradors plasmaren:

“Encara que me donares

cent lliures i un bancal d’horta,

no me casaria amb tu

perquè tens la boca torta” (p. 168).

 

Unes pàgines després, l’investigador passa a una secció del llibre, la qual, potser per evitar algun maldecap i, més encara, tenint present que el treball s’editaria en temps del general Franco (ací, conclòs en 1946, uns set anys després d’haver acabat la guerra), prefereix qualificar de “Cançons”. Hem de menester dir que captem moltes composicions (ho repetim, moltes) que, directament, podríem qualificar com a eròtiques i, si no, com a relacionades amb el tema de l’amor i, àdhuc, en més d’un cas, amb vocabulari escatològic.

En farem esment:

“Si em pensara que em volgueres,

et portaria un regal:

un bon mocador de pita

i tela p’a un davantal” (p. 173).

 

“Marieta: tin-te dreta,

tin-te dreta i no cauràs:

que, si es trenca la rameta,

culadeta pegaràs” (p. 173).

 

Podria tractar-se d’uns mots del nuvi a la núvia, dona que, en altres versos, és qui tria, qui decideix:

“Les parelles en la mar

estan esperant el vent;

jo esperant estic, de tu,

paraula de casament” (p. 174).

 

“El sol ja se’n va a la posta;

les gallines, al joquer[5];

ma mare tanca la porta

i en tira el nóvio al carrer” (p. 174),

 

perquè considera que ja és tard.

Amb un toc d’humor i en què es reflecteix l’agilitat i la rapidesa femenina, n’hi ha una que havíem llegit abans del 2023, any en què accedírem a aquest llibre:

“Ella fuig i jo l’acace

per mig d’un garroferal

i, girant-se, va dient-me

‘-No m’agarraràs, pardal’” (p. 174).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Sobre aquesta cançó, direm que el 26 de gener del 2022 es publicà en el grup de Facebook “Refranys i dites valencians”.

[2] En l’original, “Asomat”. Com podem veure, substituir aquest mot per una forma genuïna no afecta la rima, ni la música.

[3] Es refereix al Marquesat de Dénia.

[4] Aquesta forma figura en el DCVB.

[5] En el DCVB, “Joquer” figura com “Barra o embarrat on dormen les gallines”.

Música festiva, eròtica i matriarcalista valenciana

General, , , ,

Música matriarcal en el llibre “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales (1869-1953).

 Entre la música que l’arqueòleg de Bèlgida exposa en aquesta obra i que hem triat, hi ha composicions que figuren en l’apartat “Cançons” (pp. 161-162). N’hi ha que, com ara, són conegudes per l’Horta de València i en altres indrets.

“Carnestoltes, moltes voltes,

i Nadal, de mes a mes.

Pasqua, totes les setmanes;

Quaresma, no tornes més”.

 

“A la fira no vages,

si no portes diners:

puix veuràs moltes coses

i no compraràs res”.

 

Aquesta jo ja la cantava quan era xiquet.

Una altra que és fàcil oir-la i, si no, que, com ara, ens l’envien, té a veure amb la instrucció escolar:

“Mon pare m’envia a escola

amb un llibre sense tapes

i, a la primera lliçó,…

¡tira, pallús, que m’estaque!”.

 

 

En unes altres, apareix el tema eròtic o, si més no, en nexe amb detalls d’aquest ram. Així, en la primera, copsem que l’home és el ruc de càrrega, un tret matriarcalista:

“Tots em deien que em casara

i no portaria llenya;

i ara, que m’he casat,

en porte al coll i a l’esquena”.

 

“Alacant, per a les barques;

Xixona, per al raïm.

I, per a les xiques guapes,

Ibi, Castalla i Onil”,

 

això és, tres viles valencianes.

Fins i tot, en captem en què la dona és la part forta i que podria evocar llocs del cos femení, com és el cas d’una en què ixen els pàmpols (en art, més d’una vegada, emprats per a tapar el penis en figures escultòriques):

“Sogra, nora i alcavota,

a la vinya, se n’anaren;

com la vinya era curta,

tan sols pàmpols li deixaren”.

 

A banda, plasma versos coneguts en relació amb el tocament del cos:

“M’han dit que eres organista.

¡Que content estarà el pare!:

de nit, quan vages a casa,

tocant-li l’orgue a la mare”.

 

I, si no, amb el festeig:

“Turballos està en l’altet

i, a mi, pujar poc em costa,

les xiques del ravalet,

per no filar, trenquen l’osca”.

 

“En este carrer, està

la que diuen que trenta en té:

vint-i-nou que no la volen

i jo, que me la deixaré”.

 

Podria empiular amb la prostitució.

Ben mirat, en uns versos, l’home és feble i, igualment, Déu és associat amb la canya:

“Santo Cristo dels Canyissos

féu un miracle en Antella:

caigué un home en el riu

i, si no el trauen, s’ofega”.

 

Convé dir que, en més d’una composició, la dona (fins i tot, ja vella) salva l’home en un fet semblant.

Finalment, n’hem seleccionat una en què es considera que la sexualitat, àdhuc, guareix part de la vida (ací, mitjançant la relació):
“Per més que li donen quina,

píndoles i paperets,

no hi ha res com tres colpets

per a la xica fadrina”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mamons, Canyamons i dones que trien, que decideixen i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Tocant el matriarcalisme vinculat amb la música popular eròtica, comentarem que el 18 de juliol del 2022, Antonio Samper Cervera, en relació amb Aldaia (població valenciana de l’Horta de València), m’envià un missatge amb uns versos que figuren en el llibre “Aldaia: història, etnologia, toponímia i urbanisme”  (p. 701), de José Ramón Sanchis Alfonso, publicat en el 2018, i que diuen així:

“En totes les ‘quintes’[1],

n’entren de mamons[2]

i, en Aldaia, n’ha entrat u

que li diuen Canyamons[3]“.

 

El mateix dia i, sobre aquesta cançó eròtica d’Aldaia, ma mare em comentà que hi havia uns versets sobre Canyamons, qui, com li digué mon pare (d’Aldaia, 1942) i ella m’adduí, “Era exportador de vi”. Igualment, com m’explicà mon pare (per telèfon, el 19 de juliol del 2022), Canyamons “va ser campaner d’Aldaia” i, a banda, m’adduí que els fets que es tracten en la cançó, “Ocorrerien al volant dels anys 1920-1930”, partint de quan nasqué el fill de Canyamons. La cançó diu així:

“Lo que la bellesa[4] ha fet,

no ho ha fet ningú del món:

s’ha casat ‘en’ [= amb] el ‘suïsso’ [= suís]

i s’ha deixat a Canyamons.

Ai, Canyamons, 

la botifarra[5] cou”.

 

I ma mare m’afegí que continua la cançó com també que “Això, la gent d’Aldaia, la mare [1910], l’àvia[6]“ ho sabien i que “Eixe Canyamons, eixe tenia molts versos. Eixos versos seran molt antics”, fet que reflecteix que, si més no, eren coneguts per persones nascudes en els anys setanta del segle XIX, que és quan nasqueren les padrines de ma mare.

Com veiem, en aquesta cançó, la dona està ben tractada i és qui tria, àdhuc, en lo sexual: amb qui eixir i, en acabant, casar-s’hi: amb un suís. Cal dir que, partint de com m’ho comentà ma mare, venia a dir que el fet que una dona fes parella amb un home estranger podia ser motiu per a que, no sols la nova fos tractada en el poble, sinó per a que…, arran d’això, sorgissen versets en línia amb lo que ma mare, el 7 de març del 2022, qualificà com “crítica irònica”.

Al cap i a la fi, fer versets, a vegades, a partir de coses simples, era un costum molt estés i molt popular i afavoria la proximitat (tan comuna en el matriarcalisme) i, així, ben lluny de les actituds (i de la cultura) que promouen el misticisme, el racionalisme, el culte a la bandera, a les institucions i, com ara, a les normes. En conseqüència, eixe tipus de folklore representava una actitud en pro del matriarcalisme, del lligam a la terra i de la creativitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Paraula castellana que traduïm per “lleves”. Els hòmens que cada any havien d’anar a fer el servici militar.

[2] Ser un mamó, a banda de tenir el significat de ser un xiquet que mama molt, també pot fer al·lusió al jove (o a l’home) que introdueix molt la llengua en la boca de la dona (pot fer-ho la dona en la de l’home) i mou la llengua, com podem veure en un escrit d’Alessia Di Bari plasmat en Twitter el 19 de febrer del 2013.

[3] Aquests dos versos podrien anar en línia amb dos d’una cançó eròtica mallorquina en què apareix una paraula relacionada amb el mot “canya” (a què també està vinculat el terme “Canyamons”), malgrat que, com veiem en el DCVB, “canyamó” té a veure amb “cànem”: “Hi ha fadrina que diu: / -Ara m’entren es canyissos”. Per descomptat, fa al·lusió al penis.

[4] La dona a qui consideraven més garrida. En la versió que em digué ma mare, el terme emprat i, en distintes ocasions, fou “bellesa”, no “bellea” i no com un mot procedent de la pronúncia popular de la paraula castellana “belleza”.

[5] El penis.

[6] L’àvia materna de ma mare, nascuda en els anys setanta del segle XIX, tenia una germana, la tia Patrocinio, natural d’Aldaia.

“La tarara”, una plasmació d’erotisme tradicional, popular, d’arrels matriarcals i molt obertes

General,

 

Continuant amb la cançó de Pasqua “La tarara”, l’11 d’abril del 2022 accedírem a l’entrada “La tarara partitura i cançó: per a Trío de tarotes, #graeles i dolçaines#Guillermo Camarelles Diana” (https://guillermocamarelles.blogspot.com/2010/01/la-tarara-partitura-i-canco-per-trio-de.html), publicada en el 2010 en el blog “Música y Tradiciones de Guillermo Camarelles Diana”, en què, entre altres coses, n’hi ha distintes lletres recopilades en poblacions valencianes, com ara, en Quart de les Valls, en Quartell, en Petrés i en Faura, totes quatre de la comarca del Camp de Morvedre. Així, en Quart de les Valls i en Quartell, la lletra d’aquesta cançó eròtica diu així:

“El dia de Pasqua

Pepito plorava

perquè el catxirulo

no li s’envolava.

La tarara, sí,

la tarara, no,

la tarara, mare,

que la balle jo.

Pengen botifarres,

pengen botifarres,

pengen botifarres,

pengen botifarres.

La tarara, sí,

la tarara, no,

la tarara, mare

que la balle jo”.

 

En relació amb aquesta cançó, podem sospitar que, en línia amb lo políticament correcte, en els darrers anys[1], hi ha major tendència a plasmar la forma “li s’envolava” o “se li envolava”, en lloc d’una molt popular i que reflecteix “l’erotisme tradicional”: “li s’empinava” o “se li empinava”. Cal dir que s’haurien de considerar genuïnes ambdues formes: la primera, per la gran tradició històrica, i, la segona, perquè té assentament ortogràfic actualment. Personalment, trie la primera: perquè és com l’aprenguí des de xiquet i perquè, com diem molts valencians, no és un exemple de coentor.

Adduirem que eliminar la part d’aquest erotisme matriarcal, de la mateixa manera que, en el País Valencià, a mitjan dels anys noranta del segle XX, per part de la Generalitat Valenciana (i, des de fa poc, en les Illes Balears, per decisió del Govern Balear), s’ha fet amb la segona festa de Nadal, és a dir, amb Sant Esteve (també en línia amb el matriarcalisme), al meu coneixement, és deixar a banda el poble. O, com escriguérem en l’estudi sobre els Sants de la Pedra i redactà un capellà en un informatiu parroquial d’Alaquàs (l’Horta de València), el 13 de maig del 2018, un posicionament des de les institucions (en l’informatiu, polítiques i eclesials) que, en el primer quart del segle XXI, té lloc “[apareciendo] con fuerza el ansia en muchas autoridades y la tentación en muchos religiosos de volver al ‘prietas las filas’, al toque de trompeta con respecto a verdades y preceptos (…), tanto que se hace intocable la constitución o la moral religiosa”, és a dir, patriarcal, a diferència de la matriarcalista, rural i agrària, receptiva amb les festivitats del camp i, així, de pas, a detalls com aquestes cançons eròtiques, molt populars i amb una doble intenció.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Dilluns de Pasqua i bona Pasqua a tots.

 

 

Nota: [1] Escric aquestes línies el 18 d’abril del 2022, Dilluns de Pasqua.