Arxiu d'etiquetes: marededeus trobades

Dones que donen vida, fortes, jóvens, de bon cor i molt obertes

General, , , ,

Una narració en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Mare de Déu de Camp-real”. Comença dient que “La Mare de Déu de Camp-real la van trobar sobre una roca que se’n deia la Roca Ferrada” (p. 245), paraules que podríem empiular amb les bíbliques de l’evangeli segons Sant Mateu, quan llegim “Sobre una roca edificaré la meua església” (Mt 16-18), sobretot, tenint present el comunitarisme en les cultures matriarcals i que el mot “església”, originàriament, significa “assemblea” . A més, cal dir que la roca va unida a la fortalesa, que el color ferro és argent (el qual té a veure amb la dona i amb la foscor) i, igualment, que era ferrada, fet que reforça la duresa.

I, com que la imatge sempre tornava on ella volia estar i no on desitjarien els que l’havien trobada, “la col·locaren a l’ermita, on obriren una finestra, de tal manera que es podia veure el terme i el lloc on l’havien trobat. I fou d’aquesta manera que la Mare de Déu es quedà allí” (p. 245) i es feu lo que ella volia. En aquest relat, copsem un fet relacionat amb moltes ermites: sovint, solen edificar-se en llocs des d’on hi ha una bona panoràmica. Per això, prosseguint amb la narració, des d’allí, com si fos un rei des del castell, Nostra Senyora (com a mare) pot veure els seus fills i estar en connexió amb la terra on viu i en què ella ha decidit residir.

En la rondalla que ve a continuació, “La Mare de Déu del Claustre”, en la mateixa obra, llegim que aquesta imatge estava en un lloc secundari de la col·legiata i que un dia plorà. Un sacerdot, en oir els plors, “va córrer a fer-ho saber a la resta de la comunitat i, tot seguit, fou treta d’aquella capella humil i va ser venerada amb tota solemnitat” (p. 246).

A continuació, s’indica que “És invocada per la pluja (…). El dia de la seva festa intervenia a la processó un ball de bastons” (p. 246). Per consegüent, captem dos trets matriarcals: el vincle de la dona amb l’aigua (ací, de la pluja) i el ball de bastons, amb què, mitjançant els colps de bastons en terra, antigament, entre altres coses, es pretenia que la terra estigués fèrtil, no erma.

Una segona versió relativa a aquesta rondalla comenta que Nostra Senyora “fou trobada al pou del claustre (d’aquí, el nom). Un pou que, actualment, es troba a l’interior de la capella” (p. 246). Adduirem que, tant el pou (que té a veure amb la bossa on es prepara el futur nadó), com la capella (vinculada amb la vulva) són dos térmens que enllacen amb el matriarcalisme. Com que la imatge fou trobada en el pou, podem dir que l’esmentat lloc és el punt de partida del monument, així com una mare ho seria del nounat.

A més, la versió popular diu que la imatge hi estava “il·luminada amb dos ciris i un violer que estava plenament florit” (p. 246), passatge en nexe amb la jovenesa i amb l’estiu: la llum de dos ciris (dos penis, ací, de dos hòmens jóvens) i d’una planta en la plenitud (etapa de la vida vinculada amb la joventut). Així, hi ha unió de lo masculí (els ciris) i lo femení (la planta).

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i plasmada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’ermità Joan i la Mare de Déu de Gràcia”. En el segle XV, un ermità, a més de fer el bé a tot aquell que acudia a ell, quan aplegava l’estiu, aprofitava unes estones “a l’ombra d’un pi que creixia en la rodalia” (p. 247). És a dir, que s’acostava a la dona (simbolitzada per l’ombra) i, en línia amb el refrany que recomana acostar-se a bon arbre,… això és, a qui puga fer de mestre, d’educador, etc. i deixar empremta. I, com que ell “era endut per un desig molt fort vers el pi (…). Notà com una suau melodia, com si un resplendor sortís de la soca del pi” (p. 247), o siga, de la dona. Podríem vincular aquestes paraules, fins i tot, amb el desig sexual.

Al moment, “veié, allí, al peu del pi, la imatge que ell havia començat, totalment acabada, sense que ell hagués fet res, i amb una força que l’havia guarit de la seva malaltia” (p. 247). En altres paraules, el relat reflecteix la dona com la part forta i que revitalitza l’home.

Per això, l’ermità veié que ella “volia venir aquí, a la terra, a manifestar-se un cop més entre els homes” (p. 247).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat, ben considerades, ben tractades, que trien i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La verge de Loreto”. Un dia, uns soldats entren en un petit poble, on troben diferents edificis caiguts, “entre els quals, la petita església.

(…) N’hi havia un [= soldat] que, en lloc de fer-ne burla, s’acostà a veure si podia evitar que alguna cosa es malmetés i (…) trobà una imatge de la Mare de Déu, no gaire gran, però esculpida en pedra” (p. 231). Per tant, no sols hi ha qui 1) aprova la religiositat popular vinculada amb la dona (ací, amb Nostra Senyora), sinó que, igualment, 2) capta una Mare de Déu que, malgrat que és menuda, és forta (de pedra). A més, amb respecte i devoció, 3) “la posà dintre de la seva motxilla militar” (p. 231). Així, copsem que la dona està ben tractada i ben considerada (el soldat li fa costat).

Per això, “Aquell soldat la dugué amb ell per tots els llocs on havia d’anar i a totes les missions que havia de complir. Ja no se separà més d’ella, per tal d’evitar que ningú pogués trencar-la o llençar-la” (p. 231). Per consegüent, a més que l’home acull la part femenina (i de manera positiva) i la porta allà on va i allà on és, té la dona (ací, Nostra Senyora) com la persona que més li aplanarà el camí, el dia rere dia i que el salva. Adduirem que, de la mateixa manera que en lo eròtic i en lo sexual (quant a les cultures matriarcalistes), ací hi ha semblança: la defendrà de qualsevol intent extern de fer-la destrossar o de menyspreu. En aquest sentit, podríem enllaçar un paral·lelisme entre lo físic (la imatge de la Mare de Déu) i lo psicològic (les dones). Trets que empiulen amb el matriarcalisme.

A continuació, llegim “I, com si aquella Verge el protegís de totes les missions encomanades, se’n va sortir molt bé” (p. 231).

A banda, “un dia que, al soldat, li fou concedit un permís” (p. 231), se’n va a passar uns dies amb els seus, “Però no s’oblidà pas de posar dintre el mocador aquella imatge (…).

S’acomiadà de tots i emprengué el camí” (p. 231).

Ara bé, a mitjan recorregut, “quan ja es disposava a marxar, carregant-se el mocador al coll, notà que no el podia aixecar” (p. 231). I, com que li ocorria més vegades, al capdavall, “comprengué que era la imatge de la Mare de Déu, que volia quedar-se allí. La deixà amb tot el respecte i continuà camí vers la seva llar, quan, per l’horitzó” (p. 232), començaven a lluir els primers raigs de sol, detall que té a veure amb l’esperança.

Més avant, la gent del poble copsaren la petita imatge i “li aixecaren una ermita, en la qual fou entronitzada” (p. 232). Així, la dona (en aquest cas, la Mare de Déu), està ben considerada i, àdhuc, tractada com a reina, tret que podríem relacionar amb les formes “senyora ama”, “mestressa”  i “madona”, com a cap de la casa, com a màxim representant d’un col·lectiu i, en aquest relat, d’una ermita (construcció que representa una evolució dels santuaris pagans).

A banda, encara que li volien fer unes ermites noves, formoses i grans, ella preferia aquella, la primera, motiu pel qual “els vilatans comprengueren que (…) ‘la mateta’ (…) era el lloc escollit per la Madona.

Aleshores, en vistes dels fets, decidiren fer l’actual capella, que llavors era als afores del poble, i aquesta, una vegada acabada, no caigué, pel qual hi traslladaren la imatge i s’adonaren que, des d’aquest lloc actual, es veia ‘la Mateta’, el lloc on volgué quedar-se la imatge del farcell que duia el soldat i que allí la trobaren els del poble” (p. 232). Afegirem que el fet que la imatge aparegués en un lloc als afores del poble és prou comú en narracions amb marededeus trobades. Igualment,  accepten fer lo que ella tria i hi ha una bona panoràmica, com sol passar en moltes ermites i en santuaris que, més d’una vegada, es bastiren, fins i tot, en la banda més alta d’una contrada.

Finalment, el poble té en gran estima aquesta Mare de Déu, “al qual ella protegeix” (p. 232), així com una mare ho fa als seus fills.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Sobre les marededeus trobades, la fecunditat, la fertilitat i el paganisme

General, , ,

 

Tot seguit, posarem un document sobre les marededeus trobades, “Les verges trobades: ¿cristianització de cultes a la fecunditat?” (http://revistes.iec.cat/index.php/ciencia2/article/viewFile/124902/123650), en vincle amb la fertilitat i amb el paganisme i, igualment, l’entrada “El dia de les Mares de Déu trobades (Meeting Virgins Day)” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2014/09/el-dia-de-les-mares-de-deu-trobades.html?m=1), del blog “El somni de la Deessa Terra”, de Manel Jovani, el qual recomanem.

També considerem molt interessant l’article “El comú català sota un arbre: una forma d’organització social arrelada a la terra” (http://elcomu.cat/2017/06/04/el-comu-catala-sota-un-arbre-una-forma-dorganitzacio-social-arrelada-a-la-terra), de David Algarra i publicat el 4 de juny del 2017 en el seu blog “El comú català”. 

Hem accedit a moltes llegendes en relació amb el matriarcalisme, narrades per catalanoparlants i en què apareix la figura de la marededeu trobada i una persona, sovint un pastor, una pastora o un pagès. I n’hi ha moltes més. 

 

 

Sobre les marededeus trobades i la fecunditat