Arxiu d'etiquetes: ma mare

Convidaven a tothom, a les festes patronals, amb crítica irònica i tot

General, , , , , ,

 

Com em comentà, ma mare, per telèfon, el 7 de març del 2022, respecte a la música de la generació de sa mare (qui havia nascut en 1910) i a la de les àvies de ma mare, fent al·lusió a la tia Patrocinio, d’Aldaia (l’Horta de València), qui sempre la convidava a les festes patronals d’aquesta població, “cantaven, ballaven i feien acudits. Era fer cançonetes que feien riure a la gent i que cantaren, o de crítica o de burla. (…) Eren una crítica irònica.

Ma mare cantava el cartell d’una falla.

‘No tenim ceres, però tenim ‘rellonges’[1]’.

No tenim ‘rellonges’, però tenim ceres.

Ni tenim ‘rellonges’, ni tenim ceres’”.

 

Igualment, ma mare, sobre aquestes cançons que sorgien de la creativitat popular, el 7 de març del 2022 em comentà “Això és quasi obligat. Jo, a vegades, sentia a les àvies i a les besties (que totes tenien, més o menys, la mateixa edat), que tot el poble feia cançonetes per a la cosa.

I, aleshores, en sabien de cap, sabien cançonetes, traure’n: de si l’alcalde feia una mala jugada, o quan, potser, anava a casar-se alguna”.

El 19 de març del 2022, partint d’aquests versets que em digué ma mare, posàrem un post sobre si “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos convidaven a les festes patronals de la població on vivien (…)? ¿En què consistien? Gràcies”.

El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Anna Babra ens comentà “Al poble que jo conec, convidaven a coca i mistela fresca en porró. Però això és una tradició dels seixanta. I es convidava a tothom qui anava al ball de festa major. Aquest costum va durar fins als vuitanta.

Convidaven a missa, la del sant patró. Clar”.

Afegirem que, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 19 de març del 2022, Natalia Farreras Costa ens plasmà “La família de la meva iaia paterna, nascuda a Sant Pere de Torelló al 1912, ens convidaven a la matança del porc. Tots a fer botifarrers, fuets, xoriços…”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] “Rellotges”, en el parlar popular.

Mamons, Canyamons i dones que trien, que decideixen i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Tocant el matriarcalisme vinculat amb la música popular eròtica, comentarem que el 18 de juliol del 2022, Antonio Samper Cervera, en relació amb Aldaia (població valenciana de l’Horta de València), m’envià un missatge amb uns versos que figuren en el llibre “Aldaia: història, etnologia, toponímia i urbanisme”  (p. 701), de José Ramón Sanchis Alfonso, publicat en el 2018, i que diuen així:

“En totes les ‘quintes’[1],

n’entren de mamons[2]

i, en Aldaia, n’ha entrat u

que li diuen Canyamons[3]“.

 

El mateix dia i, sobre aquesta cançó eròtica d’Aldaia, ma mare em comentà que hi havia uns versets sobre Canyamons, qui, com li digué mon pare (d’Aldaia, 1942) i ella m’adduí, “Era exportador de vi”. Igualment, com m’explicà mon pare (per telèfon, el 19 de juliol del 2022), Canyamons “va ser campaner d’Aldaia” i, a banda, m’adduí que els fets que es tracten en la cançó, “Ocorrerien al volant dels anys 1920-1930”, partint de quan nasqué el fill de Canyamons. La cançó diu així:

“Lo que la bellesa[4] ha fet,

no ho ha fet ningú del món:

s’ha casat ‘en’ [= amb] el ‘suïsso’ [= suís]

i s’ha deixat a Canyamons.

Ai, Canyamons, 

la botifarra[5] cou”.

 

I ma mare m’afegí que continua la cançó com també que “Això, la gent d’Aldaia, la mare [1910], l’àvia[6]“ ho sabien i que “Eixe Canyamons, eixe tenia molts versos. Eixos versos seran molt antics”, fet que reflecteix que, si més no, eren coneguts per persones nascudes en els anys setanta del segle XIX, que és quan nasqueren les padrines de ma mare.

Com veiem, en aquesta cançó, la dona està ben tractada i és qui tria, àdhuc, en lo sexual: amb qui eixir i, en acabant, casar-s’hi: amb un suís. Cal dir que, partint de com m’ho comentà ma mare, venia a dir que el fet que una dona fes parella amb un home estranger podia ser motiu per a que, no sols la nova fos tractada en el poble, sinó per a que…, arran d’això, sorgissen versets en línia amb lo que ma mare, el 7 de març del 2022, qualificà com “crítica irònica”.

Al cap i a la fi, fer versets, a vegades, a partir de coses simples, era un costum molt estés i molt popular i afavoria la proximitat (tan comuna en el matriarcalisme) i, així, ben lluny de les actituds (i de la cultura) que promouen el misticisme, el racionalisme, el culte a la bandera, a les institucions i, com ara, a les normes. En conseqüència, eixe tipus de folklore representava una actitud en pro del matriarcalisme, del lligam a la terra i de la creativitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Paraula castellana que traduïm per “lleves”. Els hòmens que cada any havien d’anar a fer el servici militar.

[2] Ser un mamó, a banda de tenir el significat de ser un xiquet que mama molt, també pot fer al·lusió al jove (o a l’home) que introdueix molt la llengua en la boca de la dona (pot fer-ho la dona en la de l’home) i mou la llengua, com podem veure en un escrit d’Alessia Di Bari plasmat en Twitter el 19 de febrer del 2013.

[3] Aquests dos versos podrien anar en línia amb dos d’una cançó eròtica mallorquina en què apareix una paraula relacionada amb el mot “canya” (a què també està vinculat el terme “Canyamons”), malgrat que, com veiem en el DCVB, “canyamó” té a veure amb “cànem”: “Hi ha fadrina que diu: / -Ara m’entren es canyissos”. Per descomptat, fa al·lusió al penis.

[4] La dona a qui consideraven més garrida. En la versió que em digué ma mare, el terme emprat i, en distintes ocasions, fou “bellesa”, no “bellea” i no com un mot procedent de la pronúncia popular de la paraula castellana “belleza”.

[5] El penis.

[6] L’àvia materna de ma mare, nascuda en els anys setanta del segle XIX, tenia una germana, la tia Patrocinio, natural d’Aldaia.

“Ella era l’organitzadora de tot, de la família” (paraules de mon pare)

General, , , , , , , ,

 

El 10 de novembre del 2018, mon pare, després de dir-me, ma mare, unes paraules del meu avi matern (1906-1992) en què manifestava que, tot i que la dona anàs a l’home, ella era qui dictava lo que es feia, mon pare afegí que, una dona de Benirredrà (una població valenciana de la comarca de la Safor), “Ella era l’organitzadora de tot, de la família”. Ara bé, en el llibre “Estampas de Massarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, capellà de Massarrojos (un històric poble valencià, independent fins a 1899 i que ara forma part de la Ciutat de València), publicat per Editorial Sembrar, en 1950, llegim unes línies sobre el paper de la dona: “Tiene Masarrochos dos momentos cumbres de su religiosidad tradicional heredados de sus antepasados y que todavía hoy se mantienen con firme tesón los hijos de mi pueblo. Me refiero al comulgar de los Impedidos y Rosarios nocturnos del mes de Octubre.

El domingo In Albis siguiente al de Resurrección es el escogido para llevar la Santa Comunión a los enfermos e impedidos, proporcionándoles la manera de cumplir el precepto Pascual.

Previamente, ruega el señor Cura le avisen cuantos tengan familiares impedidos, achacosos o en edad avanzada, con el fin de visitarles y oirles [1]en confesión preparatoria para recibir dignamente la Santa Comunión.

El sábado anterior, la esposa y madres advierten a los maridos[2]:

‘Demá es el Comulgar dels Impedits; tindrán la chaqueta nova, les sabates, etc., tot a punt p’acompanyar al Comulgar. Ya saps que van tots els homens’.

‘Fills, demá hau d’acompanyar al Nostre Senyor; no s’olvideu de portar l’enramá[3] pal carrer’.

‘Filla, de la caixa hon guarda la mare la millor roba, traurás el cubertor bordat, que posarás en el balcó’.

Después de la Misa primera, se dan los toques para reunir a todos los fieles de la Parroquia. Mientras, las amas de casa o sus hijas colocan en los balcones los mejores ‘cubertors’. Los jóvenes esparcen olorosas enramadas a lo largo de la frontera; acuden todos en masa a la Parroquia, donde ya está puesto el Palio y las Banderas de la Adoración de hombres y señoras” (pp. 194-195).

Per tant, la dona actua, no es para en palles, prioritza l’acció sobre la reflexió i entre altres coses, és una dona amb molta iniciativa, com també podem veure en moltes de les rondalles recopilades per Sara Llorens i publicades en el llibre “Rondallari de PIneda”, a cura de Josefina Romà.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] Literalment.

[2] Ací escrivim la transcripció literal.

[3] Enramada, en la forma genuïna.

La conserva d’Aldaia

General, , , , , , ,

 

La cançó que escriurem la coneix ma mare i me la cantà ahir. Ella la sap perquè li la cantava la germana de la seua àvia Amparo, la tia Patrocinio. La tia Patrocinio havia nascut en el carrer Sant Miquel, d’Aldaia (una població valenciana de l’Horta de València), en el darrer quart del segle XIX. Diu així:

 

“En la conserva d’Aldaia,

hi ha més puces que albercocs,

que te corren per les cames

com si foren borinots”.

 

Dir que, encara que les paraules “puces”, “albercocs” i “borinots” també tenen un significat eròtic, no és així en aquest cas, com hui m’ha comentat ma mare.

No figura en un llibre de cançons populars (i també de tradicionals) publicat fa pocs anys en Aldaia, sobre cançons enregistrades en aquesta població valenciana.

Adduirem que, el 13 de març del 2022, durant una visita dels meus pares a ma casa, fiu aquest enregistrament a ma mare, amb la intenció que es pogués escoltar i tot aquesta cançó. Igualment, ma mare em digué que la tia Patrocinio tenia per nom Patrocinio Prósper Taberner (el cognom Taberner és molt comú en Aldaia) i que “Ella ho cantava perquè ho cantava la gent”.

Finalment, com a detall, també em comentà que la lletra diu “hi ha més puces”  i no “hi han més puces”, fet que, per a més d’un estudiós de la llengua, podria ser interessant.

Agraesc la col·laboració de ma mare.

I, ara sí, la música de la lletra de la cançó, la qual es cantà tres vegades per a l’enregistrament, malgrat que només se’n canta una.