Arxiu d'etiquetes: “Llibre de cançons. Crestomatia de cançons tradicionals catalanes” (Joaquim Maideu i Puig)

Dones eixerides, creatives, realistes i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada en la mateixa obra d’Isidre Buades Ripoll, i en què captem el matriarcalisme, és “El compare corb i la comare rabosa”. Començarem dient que, com en altres narracions, la dona és la part llesta, la que té més espenta, l’eixerida, a diferència de com, sovint, s’ha intentat presentar i imbuir, tractant el tema mitjançant generalitzacions o recorrent a cultures de fora de l’Estat espanyol o de França. Així, “hi havia a l’horta una rabosa i un corb que eren compares. La rabosa era molt llesta, com, als membres de la seua raça, correspon; i el corb, jo no sé si és raça que té fama d’alguna cosa, però és el cas que el de la nostra història era prou albercoc” (p. 75).

Sobre la paraula “raça”, comentarem que, en el primer terç del segle XX (moment en què, potser, nasqué o visqué qui transmeté aquest relat a qui el reportà a Isidre Buades Ripoll), s’usava prou com a sinònim de “Terra on s’ha nascut i que porta la llengua que hi parlen els aborígens, els indígenes de fa generacions ençà”, no els repobladors que hi residien, sovint, per motius d’emigració organitzada des del poder polític de la metròpoli o de l’Estat.

Igualment, veiem que “La comare sempre estava fent-li passades i ell, ximple que ximple, no n’escarmentava. Un dia que la comare tenia més fam que Carracuca (…), va veure que el compare corb volava alt i duia una formosa botifarra en el bec” (p. 75). Aquest passatge trau uns trets interessants: la guineu toca els peus en terra, es mou en lo terrenal i li guanyava la mà; el corb, com que es dedicava més al vol i, potser, somiava més en la formosor i en lo eròtic (recordem el significat de la botifarra en algunes cançons eròtiques, com a sinònim de penis), no era precisament llarg.

A continuació, la guilla s’interessa per la botifarra i, amb la seua raboseria, li diu: “-Compare corb! Compare corb! D’on vens?

I el pobre compare, una vegada més, víctima de l’astúcia de la comare, obrint el bec, li va respondre:

-De Mallorca!

I, com és natural, li va caure la botifarra, que va empomar” (p. 75) la guineu i se la va menjar.

En un tercer passatge, el llop estava famolenc i tracta de fer amb ella lo mateix  que la rabosa, però amb intenció de guanyar-li ell la mà. “I va ser el cas que, quan anava per la Serra Grossa, al costat de la mar, (…) es va parar a descansar sobre una pedra llavada de l’aigua i allí estava mirant la grandiositat de la mar” (p. 76). Com podem veure, l’home (ací, el corb) s’acosta cap a la terra (la serra), la qual és voluminosa (com si es tractàs de la Deessa Mare), va pròxim a l’aigua (tret femení) i, a més, reposa sobre una roca (ell rep la força per part de la dona, també en contacte amb l’aigua) i, a diferència de la rabosa, es posa a contemplar… la grandiositat.

Adduirem que aquesta contemplació empiula, per exemple, amb cançons, com ara, “La vida dels pastors”, recopilada en l’obra “Llibre de cançons. Crestomatia de cançons tradicionals catalanes”, de Joaquim Maideu, en què un pastor trau el seu rosari, el seu llibret i l’escapulari i, molt devot, entre d’altres coses, roman un temps “meditant la Llei divina / amb devoció” (pp. 220-221): http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/02/la-figura-del-pastor-en-la-canco.html.

Nogensmenys, després, “Es va regirar (…) i va veure que era la comare rabosa, que anava pel més alt i que duia una bola de formatge en el musell” (p. 76). Per consegüent, com en la narració en què la guilla salta i evita que l’amo li pegue i fa via, ací, és ella qui domina la situació i qui aconsegueix el seu objectiu, allò que ella somia: l’home, fantasiós; la dona, realista, previsora i molt oberta. I el fet té una explicació, que el narrador plasma tot seguit: “El compare corb no era d’eixos que solen tenir idees” (p. 76) i, per això, en lloc de tornar-se més creatiu, diu:

“-Ara faré jo el que va fer ella amb mi: li preguntaré d’on ve i ella em dirà que d’Alacant” (p. 76). I així ho fa.

Finalment, la rabosa “es va parar i, mirant el compare corb (…), pensant el tronxo de col que era, va respondre al temps que començava a anar de nou i clavava les dents amb més força a la bola de formatge” (p. 76) i li diu que és de Cerdanya.

El motiu és fàcil d’entendre: la vocal a (de Cerdanya) és la més oberta (més que la o oberta de Mallorca) i, per tant, li hauria caigut el formatge.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles en relació amb romiatges i altres actes pagans, matriarcalistes i molt oberts

General, , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “Els Encantats”, recopilat en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Com a exemple, en relació amb la festa de Sant Maurici (el 22 de setembre), podem llegir que, “Aquell dia (d’això, fa molts anys), tota la gent d’Espot s’adreçà en romeria vers l’ermita que el poble té dedicada al sant. Era el dia festiu per excel·lència, en què la joia regnava a tots els cors. Quan arribaren a l’ermita, va començar la festa religiosa” (p. 549). Quant a aquesta ermita, el 22 d’agost del 2022 trobàrem l’article “Festa major de St. Maurici a la seva ermita d’Espot” (https://bisbaturgell.org/index.php/ca/mes-noticies/894-noticies-2021-urgell/noticies-2019/10821-festa-major-de-st-maurici-a-la-seva-ermita-d-espot), publicat en la web “Bisbat d’Urgell” en setembre del 2019. Entre altres coses, posa que “Espot va celebrar joiosament la seva festa major del màrtir Sant Maurici a l’ermita que l’honora dins el Parc nacional d’Aigües Tortes, sota els Encantats. Moltíssims fidels i devots hi van acudir a la missa que presidia enguany l’Arquebisbe Joan-Enric Vives, acompanyat del Rector Mn. Andreu Rodríguez.

La pluja no va desmerèixer els actes previstos, i fins va permetre que tingués lloc la processó amb la imatge del sant fins a la font propera i el repartiment de coca beneïda i vi dolç, que animà la trobada fraterna de tots els devots”. Per tant, copsem trets matriarcalistes: 1) una ermita dins d’un parc, això és, en plena natura, 2) una festa que compta amb el suport d’alts càrrecs eclesials (començant per un arquebisbe), 3) que hi ha una processó que porta cap a una font (és a dir, cap a la dona, cap a la font de vida, cap a la mare), 4) que, en acabant, es fa un acte acompanyat de coques beneïdes (un tret que ens recorda el dels pans beneïts, d’origen pagà i que, malgrat el Concili de Trento i disposicions eclesials posteriors, encara perviu) i, per exemple, 5) que es fa una trobada de germanor, fraterna. Adduirem que, com plasma Esther Borrell en la seua obra “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, encara que, en referència a Santa Coloma de Gramenet (en la comarca del Barcelonès), “Precisament a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps” (p. 144).

Tot seguit, en la narració, llegim que “Dos caçadors forasters que rodaven per aquells verals, quan van veure la gentada que escoltava la missa al voltant de l’ermita, van fer befa de tothom i van comentar:

‘Quina manera de perdre el temps, tan bonic com és caçar i, aquesta gent, aquí, fent companyia a aquesta estàtua de pedra del seu sant, sense adonar-se que no és res més que una figura que no els escolta’.

Aquestes paraules les van sentir alguns devots i els féu molta pena, perquè era una burla al seu sant patró. Aleshores, van pregar per tal que aquella befa no quedés sense càstig” (p. 549).

Per consegüent, copsem dues maneres de concebre la religió: 1) com una part més de la vida i que empiula amb la terra (com a Mare) i amb l’aigua (reflectit en la font), en què participa el poble i, fins i tot, autoritats i b) la dels forasters (possiblement, castellans) que prioritzen el nomadisme (ací, per mitjà de la cacera i que, a més, mira cap a l’ascetisme i cap a lo celestial). És més, quant a la segona manera de veure lo religiós, a continuació, llegim un passatge que enllaça amb lo patriarcal: “Els dos caçadors van continuar la seva ascensió a la recerca d’alguna peça de caça amb l’ajuda del seu gos” (p. 550), amb semblança amb el pastor que somia la pujada que el portarà a la fama, molt ben reflectit en l’obra “Llibre de cançons. Crestomatia de cançons tradicionals catalanes”, de Joaquim Maideu i Puig, sota la cançó “101. La vida dels pastors”, molt llarga (pp. 218-224), en què un pastor també va acompanyat d’un gos (p. 222).

Finalment, mentres que el capellà que feia la missa alçava el pa i el vi (en l’Eucaristia), això és, les dues parts de la persona (la que ascendeix i juvenil i la que representa la moderació i la mare de mitjana edat), caigué un llamp sobre els dos caçadors i el gos i tots tres restaren petrificats. En altres paraules: el matriarcalisme i optar pel poble, per la bonesa com també per la terra on es viu i per estar oberts als altres, dona vida, motiu pel qual podem considerar que la missa i la festa de Sant Maurici i el poble continuaren.

Cal dir que el poble mai no mostrava revenja, però sí sol·licitava que el sant els fes costat (com ací veiem, de cara al demà). I Sant Maurici no deixà caure la gent d’Espot, ni, de pas, el Poble. I, quan diem Poble, ens referim, igualment, a cerimònies com aquesta, les quals, malgrat que, formalment, siguen cristianes, tenen unes arrels (i trets) de signe pagà i matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les rondalles i el paper educatiu en els Pobles matriarcals, la dona i l’acollida

General, , , , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Un fantasma a la serra”. En u dels relats sobre Almenar, es parla “d’un fantasma, que alguna cosa de veritat deu tenir, perquè la va contar un mossèn i ja sabeu que no acostumen a dir mentides” (p. 430). De principi, es parla d’un fantasma i podem empiular-lo amb moltes rondalles (mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover) en què apareix la figura d’una mà negra (o bé la d’una ma que, en la foscor, fa de cap i a qui segueix una persona). Igualment, el mossén és ben estimat per un poble que, entre altres coses, no es caracteritza per la mentira, ni per la manipulació (ni, deixem-ho clar, per les veritats absolutes, ni pel culte a la rectitud de pensament, d’organització o, com ara, de relacions entre persones). Més aïna, ell (i el Poble) ho fan per l’afinitat amb les humanitats, per l’hospitalitat, per tocar els peus en terra i per empeltar-se amb la terra, és a dir, amb la dona, amb lo matriarcalista. 

Afegirem que, un matí, els mossos es lleven i, “quan eren prop de la bassa, quedaren esglaiats. Allà, dalt de la serra de Sant Salvador, una negra i grossa ombrota anava d’aquí cap allà com si pugés o baixés” (p. 430). Per consegüent, ens trobem amb una dona que porta la seua vida (ací, en forma d’una bassa, detall associat a l’aigua i, així, a lo femení i a la dona) i això fa que els mossos es facen arrere. A més, la mà, com en les narracions esmentades, és negra (color vinculat amb lo matriarcal, amb la foscor i amb la dona), grossa (voluminosa, tret que podríem empiular amb la figura de la Gran Mare, la qual apareix gruixuda i amb mamelles molt grosses) i que gaudeix de llibertat de moviment (és ella qui decideix cap a on tirarà, no cap mosso, ni cap altra persona). Això sí, la dona està en la terra, no vola, ni agredeix (com ara, mitjançant el foc).

Adduirem que els mossos tiren junta i, partint de les històries que els contaven a la vora del foc (p. 430), consideren que allò devia ser un fantasma (p. 430). Aquestes paraules, vistes amb discerniment,  venen a dir-nos que, en les cultures matriarcalistes, la vida (i molts detalls) es fonamenten en l’educació que els seus seguidors acullen a través de les rondalles, de les llegendes, de relats, etc. en comunitat, en grup, en la família o junt amb altres persones de la mateixa visió de la vida (la matriarcalista).

Tot seguit, l’amo “va agafar un bon bastó i s’encaminà vers el lloc que li havien dit els mossos, que el seguien al darrere, a una distància prudent” (p. 430). Com captem, ací no existeix la figura del pastor que té les ovelles com a seguidores i ell com a capitost (en el sentit militar) sinó que 1) els mossos s’han aplegat i han tractat el tema, 2) l’han comentat al propietari i 3) el senyor, com a màxim representant, encapçala el grup i, no solament el segueixen, sinó que ell no hi va sol (a diferència del pastor en les cultures patriarcals i en algunes cançons tradicionals catalanes plasmades en l’obra “Llibre de cançons. Crestomatia de cançons tradicionals catalanes”, de Joaquim Maideu i Puig, de 1992, o bé recopilades per Manuel Milà i Fontanals en el segle XIX).

Finalment, el propietari “anà serra amunt amb el bastó a la mà.

Va veure un ésser que trescava entre les mates i els còdols. Va acostar-s’hi (…) i el va agafar fàcilment.

El fantasma va resultar que era un pollí que s’havia perdut la nit anterior i no sabia tornar a casa” (p. 430). O siga, que l’home acull el petit cavall. ¿Era un pollí que havia perdut l’amo o n’és u que ell troba? El relat no ens ho comenta. En qualsevol cas, l’home ha sigut receptiu com també ho seria a la infantesa (ací reflectida en l’animalet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.