Comentarem que, en l’obra “Rondallari de Pineda”, amb moltes rondalles recopilades a primeries del segle XX per Sara Llorens, ens hem trobat una quantitat interessant en què no es fa, precisament, una lloança del poder i que, en tot cas, sí que es parla de persones amb autoritat, dues coses molt diferents. I, en eixe sentit, en molts casos, apareix la figura de la vella i, igualment, la de la mare o, si no, la d’una altra dona (com ara, una jove) qui, per exemple, facilita que un jove es salve. Així, afegirem que l’antropòloga Josefina Roma, respecte a aquest tema, en les rondalles arreplegades per Sara Llorens, comenta que, quan cal triar entre “fer el bé o el mal, la natural inclinació de l’heroi cap al bé, el farà triomfar dels seus enemics, que busquen fer-li mal, o aprofitar-se de la seva sort i prendre-li” (p. 38) i, en eixe sentit, Josefina Roma addueix que, “Quan la tria s’esdevé entre regals, sovint, la humilitat és el criteri vàlid: ‘No em pertoca’, diu l’heroïna que se li ofereix pa blanc, o un vestit molt ric, en el conte que estem considerant[1]” (p. 38), lluny, a més, del culte “al triomf i l’èxit immediat” (p. 38), en lloc d’optar per lo que “aparenta ser un problema o complicació immediata” (p. 38), i, per això, fa aquesta pregunta: “Perquè, com sabem que el que es presenta com una desgràcia no amaga dintre seu la possibilitat de créixer internament i aconseguir finalment la plenitud desitjada? Aquest sembla que és l’ensenyament de les tries que ens proposen les rondalles, i, per les quals els nens i els adults, en qualsevol etapa de la vida, havien d’aprendre el difícil art de la decisió i de la tria” (pp. 38-39).

Una altra característica de moltes rondalles de Pineda i que em cridà l’atenció, molt prompte, és que apareix la figura del rei (és a dir, lo que en psicologia, simbolitza l’autoritat) i, si no, per exemple, de la velleta (una altra autoritat), en què, en lloc de premiar el més agressiu o el més flatós, prefereix la persona molt oberta i, a més, molt col·laboradora mitjançant la bondat. Així, en la rondalla “La Culdolla (variant B)” , llegim que “Ella anava plorant d’un cantó a l’altre fins que troba la velleta, li dóna un bastonet i diu: ‘Bastonet, bon bastonet, per la virtut que Déu t’ha donat, torna els ulls a aquesta noia’. Ella va recuperar la vista i la vella li va regalar el bastonet, i anava pel món curant la gent cega, fins que el rei ho va saber, la va fer anar a palau, la va reconéixer i s’hi va casar” (p. 65).

Podríem lligar aquesta part del conte amb unes paraules de l’historiador Jaume Vicens i Vives, en el seu llibre “Notícia de Catalunya”[2], publicat per Edicions 62 (1a edició, del 2013): “Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària. Cal tenir sempre en compte aquestes tres actituds fonamentals del poble de Catalunya” (p. 61), de línia matriarcal.

I, en aquest sentit, en lo tocant a lo comunitari, direm que, si bé hi ha rondalles en què l’heroi és un home i allibera “del més enllà feréstec” (p. 98) la dona (que hi romanien presoneres encara) per mitjà de l’acció que  “les deslliurarà tot matant el personatge poderós que les reté” (p. 98), també és cert que, com indica Josefina Roma, “Però elles també tenen la saviesa d’aquest contacte amb la mort i, per això, poden aconsellar l’heroi, de tallar l’orella de l’enemic, perquè tot el seu poder s’hi reproduirà.

El consell d’utilitzar les armes rovellades és cabdal perquè permet guanyar la batalla, no amb el sistema de valor dels vius, sinó amb el de l’inframón[3]” (p. 98), un tret clarament matriarcal i, fins i tot, finalment, en agraïment, de la mateixa manera que, per exemple, en més d’una població catalanoparlant, amb motiu de la celebració de la festa matriarcal dels Sants de la Pedra, “L’aliment que demana per fer l’anell és el de l’ofrena per als difunts, ametlles o fruites seques, pa i vi” (p. 98). La primera vegada que llisquí aquestes darreres paraules, immediatament, escriguí, en la mateixa pàgina del llibre, “a la terra” (en relació amb els difunts) i “Sants de la Pedra”, com veurem tot seguit.

Però quan, en el paràgraf següent del llibre, parla que “Finalment, una cop la iniciació ha estat acomplerta, gràcies als dons que ha replegat en el seu procés iniciàtic, pot entrar amb tot dret a la plenitud” (p. 98), em recordà un escrit que figura en el relat “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicat en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre^[4] (editat en 1980, p. 42),  en què un jove passa de la verdor (la infantesa, associada a la primavera i amb lo d’”Encara està verd^[5]”, un home, un fruit, un projecte…) a la valentia (la calor de l’estiu, i, així, ja estan fets uns hòmens, braus, amb gosadia, amb criteri propi i com a sobirans de la seua vida).

En l’escrit de Carles Macià, hi ha que la mare d’un jove indi s’acosta al seu fill, a qui, son pare, Ploma Negra, dona una bossa que el xic havia de portar a un amic i cap d’una tribu, Cavall Solitari, d’un altre país. En aplegar, el jove, al nou país, “Cavall Solitari la va prendre i en va traure el contingut: un grapat de pedretes verdes a ratlles blanques” (p. 42).

Més tard, el jove, en tornar al poblat d’on és natural, lliura a son pare una bosseta (enviada per Cavall Solitari). Llavors, “Ploma Negra va prendre la bosseta i va vessar-ne el contingut a la seua mà: un grapat de pedretes de color roig viu” i entén el missatge. Immediatament, el fill s’acosta a la mare i, ella, li diu: “—Ploma Negra i Cavall Solitari són guerrers braus i savis. Ells saben fer parlar les pedres: les verdes han dit que tu has anat del teu país al de Cavall Solitari; les vermelles, que tu n’has tornat. Ploma Negra és un guerrer brau i astut. Ell sap com fer córrer el temps: en marxar, eres un xic; en tornar, ets un home”.

I, després d’haver escrit aquestes línies sobre aquest relat (fet, a propòsit, en un llibre preparat, principalment, per a adolescents que tenen onze o dotze anys), direm que hi ha goigs o, per exemple, una novena de Calasparra[6] dedicada als Sants de la Pedra (de 1765), en què apareixen els colors blanc en les assutzenes (també sinònims de “lliris blancs”) i les relacionen amb Pèrsia; en canvi, quan Abdó i Senent apleguen a Roma (o bé, amb la mort) o bé apareix el color porpra (relacionat amb la penitència i, per exemple, amb el sacrifici^[7]) o bé el color vermell (goigs de Llorenç de Rocafort). Recordem que la porpra, a banda de ser una matèria colorant roja, és, com llegim en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, el color vermell fosc tirant a morat,  una tela tenyida de porpra i també “Vestits de porpra portats com a emblema d’autoritat, especialment pels emperadors, pels cardenals, etc.; la dignitat imperial o cardenalícia”.

Així, els germans Abdó i Senent, després de la mort (això és, de la seua condició de xiquets, des del punt de vista psicològic i ritual), passen a ser sants, ja que han sacrificat la seua vida per la defensa del cristianisme i, per tant, com la llum del dia^[8] (o com lo que, inicialment, era un gra soterrat en la terra), ha aplegat el moment de màxima lluminositat del dia (juny i juliol) i, així mateix, es pot oferir part de la collita (la vida dels sants, el forment) en acció de gràcies.

Un altre signe de matriarcalisme i de què la dona actua com a cap de colla, amb molta iniciativa i que la tenen com una autoritat moral, figura, com ara, en aquestes línies de la rondalla “El Gegant”, treta del llibre “Rondallari de Pineda”: “La noia diu: -Sí, aquí hi ha un rei que a tots els qui venen, per treure’ls d’aquí, els mata. Quan arribarà, us cridarà al desafiament. Però si em creieu a mi, per això, no us matarà pas. Us portarà un sarró d’eines de totes classes, d’espases i de sabres. En veureu de molt lluentes, però al cul del sarró veureu un sabre ben rovellat. L’agafeu i amb aquell guanyareu. No us espanteu i, si us podeu salvar, us prometo que em casaré amb vós” (pp. 101-102).

I, un poc després llegim que, “Quan va ésser dalt, tots dos, li van dir que si es volia casar amb ells, i ella els va dir que la paraula l’havia donada al de baix” (p. 102). I, finalment, no solament ella complirà la paraula, sinó  que el Gegant fa pagar al rei la desconfiança en lo no bonic i, al capdavall, la filla del rei accepta el Gegant com a marit, ja que “El rei va dir a la seva filla que amb qui es volia casar, si no es volia casar amb aquell príncep. Ella li va dir que no es volia casar fins que sortís el que tenia la paraula donada” (p. 103). Per això, a finals de la rondalla, hi ha unes línies que diuen entre qui dels tres hòmens triaria la filla i, “L’endemà, tornen a esperar-lo, ell[9] s’hi presenta i la noia diu: -És aquell, és aquell!

Però ell, res de voler-se aturar.

Al cap d’avall del tercer dia s’hi va aturar i la filla dels rei el va abraçar. I es van casar. I als dos companys els van matar, per dolents” (p. 104).

A més, hi ha una versió molt semblant, que és la rondalla “Les noies encantades al pou”, amb uns passatges que plasmen el matriarcalisme vinculat a la llengua catalana:  “En tornar-se ell a trobar a baix i sense que ànima vivent li tires una corda per a salvar-lo, li va venir al pensament el consell d’una de les noies, que era que, si tallava una orella del gegant, els miracles que feia el gegant també els faria ell.

Veient-se tan desemparat venta mossegada a l’orella tallada i… es troba al seu poble” (p. 105). Per tant, l’home, que és u dels tres germans de què es fa esment a principis de la rondalla, aprova lo que li ha comentat la xica (noia).

I, al capdavall de la rondalla, no solament les noies i el pare (el rei) són al balcó esperant el xicot, sinó que, àdhuc, el jove, “d’un cantó a l’altre, amb el cavall… i cops de grips!

Les noies: -Pare, és aquell! Pare, és aquell!

I el rei: -Bé, sí, però, qui és qui l’agafa?

El tornen a perseguir. Ell també venta mossegada a l’orella i… cap a ca l’amo! L’amo li va pregar que s’hi presentés perquè, si no, el matarien a elll. El xicot, llavors, per consideració a l’argenter, es va presentar.

Les princeses el van abraçar, dient que era el qui les havia tret de l’encantament.

Van matar els dos germans dolents i ell es va casar amb la qui l’havia aconsellat” (p. 107).

Per tant, podem veure que la rondalla plasma alguns trets clarament matriarcalistes: es prima, per exemple, a) l’honestedat, b) la bondat, c) tenir en compte les persones col·laboradores i, fins i tot, d) tenir present les que, a més de fer-nos costat i de ser bondadoses (el cas de l’amo que és argenter), encara que no ocupen càrrecs de poder de molt de ressò (reis, bisbes, capitans, etc.), podrien córrer perill de mort (“El xicot, llavors, per consideració a l’argenter, es va presentar”), això és, la sensibilitat pels altres. I ,això, a partir d’un personatge masculí, que no d’u femení, però que reflecteix una educació matriarcal. Finalment, e) el premi, perquè el jove havia fet mèrits, és el casament amb la filla que li havia fet possible que ell aconseguís l’objectiu. Així es confirma allò que deia el meu avi matern (1906-1992), valencià de soca-rel: “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”. I, com veiem, d’una manera de comandar oberta i en què l’home aprova de bona gana lo que ella li comenta al principi, fruit de la saviesa pràctica (vinculada a l’arquetip del rei) de la dona. En altres paraules, f) podem dir que hi ha fraternitat entre els dos, tot i que g) la dona siga qui salva l’home, un tret relacionat amb el matriarcalisme.

Notes: [1] Es refereix a la rondalla “Les estisoretes, el cabdell de fil i la pelleta”.

[2] Partim de la versió de 1960, la segona i darrera.

[3] Representa el món situat sota terra, on són les persones mortes, però també les arrels que permeten que estiguem vius i que ens sentim part del món, part de la vida, del lloc on vivim.

[4] Pere Riutort n’és l’autor i l’editor. Aquest llibre correspon a l’edició valenciana.

[5] Aquesta frase popular està associada a la falta d’experiència, fet que es relaciona amb la infantesa i, estacionalment, amb la primavera, època en què ressorgeix la vida… mitjançant el color verd.

[6] Calaparra és una població de l’històric Regne de Castella, ara en terres murcianes, i que, si bé és de tradició castellana, els Sants de la Pedra, de línia matriarcal, estan molt arrelats des de fa segles.

[7] Recordem, com ara, el dia de la Passió (Divendres Sant). Així, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i Alain Gheerbrant (editorial Herder, 2015), en l’entrada “Violeta”, es fa esment a “las colgaduras y las ropas violetas de las iglesias el viernes santo” (p. 1075).

[8] El mes blader és juny, en què es sol collir el blat (o forment), i la festivitat dels sants Abdó i Senent és el dia 30 de juliol.

[9] U dels tres aspirants.