Arxiu d'etiquetes: l’educació matriarcal

Els castells de Vilafranca del Penedès, els nens, l’esperit comunitari i la terra

Una altra composició de la mateixa corda i que connecta amb la presència dels xiquets en festes tradicionals, com ara, en els castells, és “Desig casteller” (p. 56), dedicada als castellers de Vilafranca del Penedès, la qual figura en el ramell de poemes de l’autora de Monistrol de Calders:
“Somiava que infant era

i volia ser casteller,

castellets de fina sorra,

joguinejava, jo molt bé.

 

Si els ocells em donen ales,

sobre les branques construiré,

castellets per les niuades

 i les altures volaré.

 

Si m’ensenya el mestre d’aixa

en un iot edificaré,

enmig del mar i sobre l’aigua,

per sentir el seu vaivé.

 

Si m’ajuda l’arquitecte,

en un paper dibuixaré,

un palau, el més selecte,

on les glòries cantaré.

 

Si el meu clam el cel escolta,

la meua vida canviaré,

aniré a viure a Vilafranca,

el bressol del casteller.

 

Construint torres humanes,

cap enlaire pujaré,

amb les mans ben enganxades,

fins al cim jo arribaré.

 

Perquè sóc jo l’enxaneta,

i el castell carregaré,

meva il·lusió serà completa,

de poder ser casteller.

 

El castell em dóna força,

una lluita de plaer,

tots units al so de gralla,

monument del casteller”.

 

 

Com podem veure, de bon principi, l’autora trau el nen que, per mitjà de l’ajuda d’altres persones, aconseguirà el seu objectiu i, altrament, el tema de la cooperació, a què, més d’una vegada (i, fins i tot, en publicacions en castellà per a emprenedors d’Espanya), es relaciona els castells humans que es fan en Catalunya.

Primerament, comença amb el somni del xiquet: ser casteller (possiblement, perquè ho viu en l’ambient).

Després, passa a l’encoratjament que ell troba en la il·lusió que, un dia, així com les aus volen i apleguen alt, ell ascendirà fins a la part superior del castell.

Ara bé, per a això, haurà de bastir, de no limitar-se a fer castells de borumballes. En eixe seny, contacta amb el mestre d’aixa (el menestral que projecta, que construeix i que repara vaixells, barques, etc…) i que li fa valença perquè ell es llance a la mar.

En acabant, un arquitecte li fa costat i li ho aplana: el xiquet dissenyarà i dibuixarà el palau.

I, en aplegar a la fortalesa (ací podríem empiular-la amb la joventut o, si més no, amb l’esperit juvenil de quan ell hauria accedit a aquesta etapa), farà vida cap a  Vilafranca i hi residirà, perquè allí és on tindrà més fàcil fruir del món casteller.

Mentrestant, com que ell encara és un nin, comenta que s’enfilarà amunt amb les mans (i, de rebot, s’agafarà a adults o a jóvens robusts) i que coronarà tota la torre humana.

Finalment, àdhuc, de manera simbòlica, copsem que el castell li dóna força, que la lluita agradable li permetrà assolir el seu propòsit…, gràcies, en part, al fet que, entre tots els membres de l’estructura, hi ha equilibri i que, al mateix temps, sintonitzen amb la música de la gralla (un instrument de vent que sona mentres que es fa el castell).

És a dir, ens trobem davant un poema que reflecteix molts trets matriarcalistes, començant pel de l’esperit comunitari, el qual, al llarg dels versos, coincideix amb la filosofia de molts Pobles matriarcalistes: una de les seues finalitats educatives principals és garantir que el xiquet cresca amb la valença que rep de la comunitat i que el nin se senta part de la terra (fet ben plasmat en aquesta composició) i que hi estiga junt amb els altres, perquè es garantesca la continuïtat del col·lectiu (del Poble).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

L’educació matriarcal entre generacions i en les escoles vernacles

Una altra composició en què capim temes que solen aparéixer en la literatura matriarcal és “Dolça llar” (p. 8), en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira. Així, comenta que

“La vida és una escola

una escola de germans,

brollador de saviesa,

on hi van petits i grans.

 

Els menuts hi van aprendre

d’escriure i de llegir,

els grans hi van a viure

una tasca sense fi.

 

Un cor ple de coneixença

és bona jubilació,

anem tots cap a dispesa

citació de germanor.

 

Dolça llar, cordial bonança

il·luminant vostre camí,

un model de benaurança,

on tots plegats puguem gaudir”.

 

 

Per tant, no sols parla de l’escola (sovint, associada a un edifici fora de casa on s’instrueix), sinó, igualment, de la llar com un lloc en què tots aprenen entre tots.

De fet, ben prompte, ho reflecteix, quan diu que hi ha germania, encara que vincule els xiquets amb l’ensenyament oficial i, quant als majors, amb lo que podríem dir una escola d’adults.

A banda, Rosa Rovira Sancho fa una defensa de la dedicació a l’escriptura i a la lectura: ambdues, en nexe amb els més petits; i, en el cas dels grans, potser, com a mitjà que compensarà part del seu passat escolar.

I, com que la poetessa és favorable a aquesta pedagogia, addueix un estil que, al meu coneixement, plasma el seu ideal d’educació i d’ensenyança: en una llar afable (dolçor), amb cordialitat, que jugue en pro de triar i d’anar per bon camí en la vida, de benaventurança (per fer el bé), de forma comunitària (com qui ho fa en sessions en rogle) i, òbviament, del gaudi. O siga, amb el regle i amb els castics ben lluny.

Unes pàgines després, en el poema “Estudiant” (p. 10), l’escriptora passa a un ambient ja centrat en l’ensenyament formal (ací, l’educació d’adults en l’any 2000), no en el que es crea, sobretot, mitjançant la transmissió de la saviesa popular, de les tradicions i de l’educació per a la vida. Ara bé, ho fa enllaçant l’evocació de la seua infantesa i el pas per un centre d’adults:

“Recordo el moment d’entrada a l’escola,

en un primer dia vaig descobrir,

una colla d’infants dintre de l’aula,

volien aprendre d’escriure i llegir.

 

Anhels de saviesa brollaven dins nostre,

escoltant i aprenent del gentil professor”.

 

En canvi, quan u ja és jove,

“L’escola d’adults serà la drecera

pel noi que ho desitja i vol estudiar,

de font de fluïdesa, n’és la pionera,

fontana educativa de Castellar”,

 

 

com la mare que educa el fill en els primers anys de vida (en què es forja molta de la personalitat del xiquet).

Finalment, com que l’escola és en Catalunya i promou lo tel·lúric, reflecteix un sentiment de pertinença a la terra que es manifesta en dir que

“Arriba Sant Jordi i fem un poema,

sense saber gaire, què fer i què dir,

Sant Jordi, és el patró de casa nostra,

i és una festa que s’ha de gaudir!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal de padrines que deixen empremta a néts, dones sàvies i realistes

Un altre escrit en què apareix el tema de l’àvia en la família, el de la transmissió de la cultura tradicional i, de pas, l’educació matriarcal, és “La padrina, la meva millor mestra” (https://www.magdagregoriborrell.com/la-padrina-la-meva-millor-mestra), de Magda Gregori Borrell i que figura en la seua web “Magda Gregori Borrell. Periodista i Politòloga”. Entre d’altres coses, l’autora, nascuda en 1993, diu “Sempre ha estat una dona discreta. Sempre ha obrat en silenci i sense esperar cap reconeixement. És una lluitadora anònima. És una treballadora incansable i persistent. Ha esdevingut el paller de la família. I ho ha fet amb entrega i estima. Va estudiar Magisteri per dedicar-se als altres, per transformar la societat a través dels aprenentatges compartits. Ella és la padrina Maria Cinta, la meva millor mestra.

(…) la curiositat cal cultivar-la i, per això, quan era petita, sempre em deia: ‘Siguis xafardera’. En el sentit positiu del terme. El que t’estimula a preguntar-te, sempre, el perquè de les coses. (…) El que t’ajuda a viure observant l’entorn i analitzant els detalls que ens envolten. Perquè és així com ha intentat explicar-me el sentit de la vida”.

Més avant, addueix que “Ella em va explicar els primers contes. Aquells que llegíem al costat de la llar de foc i aquells que s’inventava, però que sempre eren els preferits de totes les nétes. Ella em va recomanar les primeres novel·les (…). La padrina és qui em va corregir les primeres redaccions escolars. Em va ensenyar a unir paraules per construir noves realitats. I després, quan ja havia fet totes les esmenes que m’havia suggerit, li llegia en veu alta. Ens agradava, ens feia felices. Era la manera de parlar-nos, d’entendre’ns.

Després (…) ens retrobem cada cap de setmana. I ens expliquem cabòries i preocupacions. Intercanviem percepcions i ens aconsellem. Perquè la distància generacional, malgrat tot, ens uneix. Ens aporta una mirada serena del món. (…) Una dona que, malgrat les dificultats, ha fet camí”.

En canvi, en l’entrada “’La pinya de blat d’indi’. Una història natural d’en Joan Pons Pons” (https://menorcaaldia.com/2023/08/06/la-pinya-de-blat-dindi), publicada per l’escriptor Joan Pons (nascut en 1960) en “Menorca al dia”, captem unes referències més bé centrades en la saviesa de la padrina (en lloc d’un caràcter de militància de qui redacta), tret molt en línia amb el matriarcalisme: “L’àvia Maria, la meva àvia materna, no sabia ni llegir, ni escriure, ni tampoc parlar en castellà, però era una de les persones més sàvies que he conegut mai.

Quan era al·lot, m’havia barallat amb un amic i estava trist. La meva àvia estava desgranant una pinya de blat d’indi a l’estància des Verger i, sense mirar-me i sense deixar de desgranar, em va dir: ‘Les abelles no perden el temps explicant a les mosques que la mel és millor que la merda’. Em vaig aixecar d’un bot, li vaig donar una besada a la galta, que va ser rebuda amb un toc de mà de rebuig i vaig sortir al sol on m’esperava l’aventura”. L’estil que plasma Joan Pons i les paraules de la seua padrina connecten amb una cultura tradicional no polaritzada i, igualment, a manera de proposta, com aquella que em féu Pere Riutort (mallorquí de naixement) en 1993 en una classe de Magisteri: “Tu podries escriure contes”.

Per consegüent, ni l’àvia de l’escriptor, ni el mestre imposaren, ni obligaven: proposaven. Com em comentà un psicòleg, uns dies després que ens mudàssem per passar a viure amb una casa pròpia i pagada només per mi (per decisió meua i joiosa) en el 2014, “Et podran suggerir, però no obligar”. Amb el suggeriment (matriarcalista), afavorim la creació de ponts i una educació creativa; amb l’exigència (patriarcal), no;… i, de rebot, desenvolupem l’arquetip del rei, molt unit a una maternitat benevolent i que beneeix la terra on es viu.

Finalment, direm que, el 19 de gener del 2025 enviàrem un correu electrònic en relació amb aquests dos articles i que Montserrat Cortadella, una dona de més de setanta-cinc  anys i que ha rebut una educació matriarcal, ens respongué amb aquests mots: M’agradaria deixar una empremta, record,… Digueu-li com vulgueu; però amb afecte, com m’ha passat, que, recordant, salten les llàgrimes d’agraïment, de nostàlgia. I que recordin toot el bo i el dolent (crits, càstigs) que varen haver-hi. Si no, la gent que tinc ara no serien GRANS PERSONES I BONS PROFESSIONALS com són.

Bona nit, gent maca”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Besàvies que deixen empremta i que reflecteixen l’educació matriarcal

LA TRANSMISSIÓ DE LA CULTURA TRADICIONAL: L’ÀVIA (O PADRINA).

 

U dels escrits (ací, amb lleugers retocs) que hem trobat, en relació amb la transmissió de la cultura tradicional i amb el paper de l’àvia, és “La meva besàvia” (https://relatsencatala.cat/relat/la-meva-besavia/553190), redactat per nitestrellada i publicat en la web “Relats en català” el 30 de juliol del 2007. Diu així: “Es passa les hores asseguda al balancí que té a l’entradeta. (…) M’agradaria saber què pensa, però mai no ho diu. És reservada. Penso que deu recordar. Potser recorda com era la seva vida de jove. (…) Diuen que, de jove, tornava bojos a tots els nois. Em costa d’imaginar. Suposo que tota l’elegància que tenia se l’ha endut el temps. (…) Quan vaig a casa seva, m’assec al seu costat, se’m queda mirant, em toca amb la seva mà (…), em diu ‘Maca…’ (…). Aquest petit contacte i la manera com em mira m’inspiren confiança”.

Més avant, addueix que, “Tot i així, crec que li fan bé les meves visites. Li agrada jugar a cartes. Ens hi passem llargues estones. És llavors quan m’explica històries de la seva joventut i se li dibuixa un somriure a la cara. Es mostra alegre i, alhora, nostàlgica. Atura un moment la conversa, em diu ‘Va tira!’ i continua explicant. Més que reservada, podria dir que té por. Por de fer-se pesada amb les seves històries i, per això, prefereix callar. En canvi, si li dones una mica de corda, s’hi agafa de seguida. Les seves paraules em demostren la saviesa que el temps li ha donat. Després d’aquestes xerrades, em quedo pensant una bona estona sobre els consells que em dóna. Abans, l’únic que hagués pensat era que estava pastada a l’antiga; ara sé que toca de peus a terra més que ningú”. Per consegüent, ens trobem davant d’una anciana molt oberta, sàvia, realista i que ha deixat empremta en la besnéta.

Menys d’un any després, el 21 d’abril del 2008, també en “Relats en català”, criptonita redactava “Algun dels meus millors moments… amb la meva besàvia” (https://relatsencatala.cat/relat/algun-dels-meus-millors-moments-amb-la-meva-besavia/673199), en què plasma molts trets que hem copsat en dones nascudes abans de 1920: ’Van ser moments dolços de la meva vida que no podré viure mai més. Tan sols amb el record’. Són paraules que he pensat fa un moment i ara crec que semblo una iaia compartint els seus millors moments amb els seus néts, com feia la meva àvia. De fet, era la meva besàvia, però tots li dèiem ‘àvia’ i ella estava encantada.

La meva àvia era una dona amb un aspecte endurit per la vida, amb molta força i caràcter, però molt agradable. Els seus cabells blancs eren la viva demostració de la seva experiència.
Algunes vegades, ens reunia a tots, als meus cosins i a mi, i ens explicava històries. Ens feia seure damunt la seva falda, tot i la seva avançada edat. Recordo que ens abraçava i ens deia que ens estimava molt, tot embolcallant-nos de manera exagerada amb els seus braços.

Havia treballat molts anys per a gent important, diplomàtics, ambaixadors… a Sud-Amèrica. Va haver de marxar allà per culpa de la guerra, com tants altres, per guanyar-se el pa i alimentar la seva filla. Va quedar-se vídua molt jove i va donar voltes fins instal·lar-se, definitivament, aquí, al poble on ara jo visc.

Em sap greu perquè, com que jo era molt petita, ara, pràcticament, no recordo les seves anècdotes. M’hauria agradat poder enregistrar-les en la memòria per poder explicar-les algun dia als meus néts. Però no podré fer-ho i se’m fa un nus a la gola quan hi penso.

El que realment em sobta a vegades és el record que va quedar d’ella a tota la família. Tots sentim una admiració especial respecte a ella i la tenim molt present. Era una dona que mostrava els seus sentiments sense embuts, que francament es feia estimar…
Així que aquest podria ser un dels meus millors records. D’aquells moments que no tornaré a viure mai més. Perquè ella ja no està amb nosaltres. No obstant, sempre quedarà el record que en tinc. Mai l’oblidaré”.

En el moment d’escriure aquests mots, el 16 de gener del 2024, evoque un comentari que fa pocs dies em féu ma mare en nexe amb els seus pares: que li hauria agradat fer-los qüestions que, si hagués fruït de més temps i la vida hagués pres un altre camí, ara tindria més a compartir amb els altres.

Llavors, li responguí que, justament per això i, sobretot, arran de la mort de Pere Riutort en novembre del 2021 (qui ens féu veure que la cultura matriarcalista podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat), jo m’havia proposat aprofitar la vida per a demanar a ella (com també a altres persones) sobre temes que consideràvem que podrien resultar-nos interessants: no sols per a mi, sinó, igualment, per a qui volgués accedir a testimonis que connectassen amb la cultura matriarcal vinculada amb la llengua catalana i, de pas, amb la realitat, molt sovint, silenciada voluntàriament i legalment en les escoles (per mitjà d’una instrucció semblant a la militar i molt lluny de potenciar la creativitat de la persona) i, per descomptat, per moltíssims polítics,… però que sí que apareixia, principalment, en Internet, en publicacions en paper (com ara, llibres de poesia i alguns llibres de festes patronals) i mitjançant la recerca, gràcies, en bona mesura, a persones que es dedicaven a reflectir lo que, quasi sempre, de manera creativa, els permetien les noves tecnologies: restar adherits a la terra i, de rebot, a lo vernacle.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)