Una altra composició en què copsem el sentiment de pertinença a la terra (ara, mitjançant els balls) és “La Plaça de la Vila” (p. 22), en l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, com ara, quan diu
“A la Plaça de la Vila
les sardanes van tocant,
jo des del llit les escolto;
(…) l’esperit se sent ben lliure
superant ceps i paranys.
Les notes de la sardana
jo mai més podré oblidar,
en mi viuran nit i dia
fins que baixi en el fossar.
Són la veu del nostre poble
que volien fer callar,
una veu honrada i noble
la del poble català”.
Com podem veure, en els pitjors moments i tot, el poeta connecta amb la terra, podríem dir que ella li tira. I, a banda, Miquel Banús i Blanch no es deixa seduir per decantar-se, com a preferent, cap a altres terres, cap a altres cultures: les notes del balls seran evocades allà on ell visca, així com, per exemple, en la meua família, ma mare (nascuda en 1943) ho feia amb la música valenciana mentres que, durant uns mesos, residí en Madrid, com m’ha dit algunes vegades.
Igualment, els darrers versos ens confirmen els anteriors i, així, continua amb el nexe amb la mareta i, per consegüent, com ara, no fa una lloança (ni propaganda) de balls forasters i que, àdhuc, puguen no ser de línia matriarcalista. Al cap i a la fi, la sardana forma part del Poble, de lo vernacle.
Uns poemes després, en el titulat “A cau d’orella” (p. 24), apareix, com si fos una semblança, el poble de Rupit i la nit, dos trets (lo tel·lúric i l’obagor) que enllacen amb lo aborigen:
“Encaixonat dins la muntanya
hi ha un poble molt petit,
una riera l’acompanya.
I que n’és de rebonic!”.
En acabant, posa alguns llocs de Rupit i, més avant, escriu
“a Rupit, dolç salm d’amor.
Ben fluixet i a cau d’orella
et diré, com si resés,
que ets un poble amb bona estrella.
Com tu no en conec cap més!” (p. 24).
Per consegüent, en compte de menysprear lo xicotet, lo rural, els poblets, els llogarets, etc., o siga, lo que no és urbà, en fa poesia i podríem dir que són el caliu que atorga vida a l’escriptor, un senyal més que la dona (lo terrenal) “salva” l’home (ací, Miquel Banús i Blanch) i del sentiment esmentat.
En eixe sentit, encara que l’ermita de Montdois pateix el pas del temps, en la composició vinent, “Requiem per l’ermita de Montdois” (pp. 24-25), comenta que,
“com petjada dins la sorra
el teu record restarà.
(…) Sols en queda una desferra
de l’ermita de Montdois”.
Prosseguint amb Montdois, ara, per mitjà de Nostra Senyora, en el poema “Molí del Rodó” (pp. 27-28), no sols indica que “el molí era un sagrari” (p. 27), sinó que empiula amb la
“Verge de Montdois,
oh Mare estimada,
(…) heu set destronada,
però del meu cor
Vós sou reina encara” (p. 28).
I és que, com plasma més avall, la Mare de Déu forma part de Rupit, el poble del poeta, “el meu bressol i el meu llit” (p. 28), és a dir, l’indret on ell nasqué i on ell viu (àdhuc, el seu sopluig, possiblement, també creatiu).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
