Arxiu d'etiquetes: la Mare Terra com a protectora

La tardor, etapa maternal i matriarcal d’esperança i la Mare Terra

General, , , , , , ,

Tot seguit, plasmem unes quantes composicions en què l’escriptora de la Segarra trau la tardor o festes d’aquesta època femenina de l’any (vinculada amb la maduració, amb el període que deixa arrere la jovenesa i que no s’anticipa a la vellesa), sovint, associada a la pluja (p. 43):

“Plou

 

Tardor quan tu arribes

amb cara plorosa

llençant ton tresor

d’una pluja dolça.

Els camps en gaudeixen

i la terra troba

aquest gran tresor

collita a la porta”.

 

Per tant, la poetessa acull amb bona avinença la primavera d’hivern, entre d’altres coses, pel bon paper que pot fer a la terra: la fertilitat.

Igualment, relaciona l’etapa amb un esdevenidor pròsper per a la vida (representada pel jardí, un símbol prou habitual en rondalles vernacles i en poemes matriarcalistes):

“El jardí joiós

troba la bonança

d’unes flors sublims

que animen sa cara”.

 

No debades, afig

“Pluja benaurada

jo t’espero amb ànsia,

tu fas un gran bé

al pla i la muntanya,

tens una virtut

la de l’esperança.

I tots l’esperem

el tresor de l’aigua”.

 

Aquestes línies empiulen amb la Mare Terra i, a banda, ens podríem demanar si aquest esper té a veure amb el naixement que, en moltes cultures del món, se celebra amb el pas del dia més curt de l’any (en el cristianisme i en altres religions, la festa de Nadal, amb el Naixement d’un nen). Adduirem que l’escrit és de la vespra de Tots Sants de l’any 1992.

Un altre poema de la tardor (de finals de novembre de 1993), i en què captem trets matriarcals junt amb l’esperança (àdhuc, en nexe amb el camp), és “Vinya de les serres” (pp. 47-48). Al capdavall, després d’haver posat detalls agrícoles de secà i què feia ella en la sembra i en l’era, diu que

“És un camí alegre

i molt especial

sempre anar pujant,

però quan arribes

al bell mig del pla

el veus molt bonic

és de bon mirar”,

 

frases que, el 21 d’octubre del 2024 m’evocaren que els avis de ma mare (dels anys setanta i huitanta del segle XIX) visquessen de la terra i que ma mare, més d’una vegada, em comentàs que, tot i que ella (nascuda en 1943) no es guanyava la vida del camp, sí que hi gaudia de lo que es feia i que, per tant, hi havia un nexe estret entre la terra i ella.

En acabant, reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, al poble, a la comarca i que, en l’indret, Nostra Senyora faça de protectora dels pagesos i dels habitants, un detall matriarcalista:
“la vila molt jove

de nostre comtat,

Guissona és la joia

guardó preuat,

el Doll Segarrenc

és son capità.

Així en nostra vila

tenim gran tresor

la Verge del Claustre

i les nostres fonts”.

 

O siga que, 1) la terra és jove (el poble), 2) Guissona té bona acollida entre els qui hi viuen, 3) la dona figura com a font de vida de la comarca (de secà), ja que n’és el doll i, de pas, 4) qui l’encapçala. Per tant, captem la connexió entre el món rural i lo matriarcal, començant per lo terrenal.

En eixe sentit, ho copsem altra vegada, quan Teresa Bertran Tolosa comenta que lo més preciós i digne de ser conservat és… la Mare (ací, simbolitzada per la dona en forma de Nostra Senyora).

Finalment, el 21 d’octubre del 2024 consideràrem que ens podríem fer la qüestió de si, com escriuria l’antropòloga basca Mª Carmen Basterretxea, el claustre no tenia relació inicial amb una cova o bé amb unes esplugues pròximes al poble: en més d’una ocasió, s’han bastit monuments cristians on abans n’hi havia, de pagans (o bé, s’han adaptat els noms a formes en línia amb el cristianisme).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles amb humor (eròtic i tot) i capellans i dones protectores del Poble

General, , , , ,

Una altra rondalla, narrada per Conxita Pujol Farré, amb alguns passatges eròtics i, sobretot, d’humor relacionat amb capellans i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en què es plasmen trets matriarcals, és “Els cinc pans i els cinc peixos”. Així, en un poble que se’n diu Vilatorrada, hi havia “un capellà a qui feia molta il·lusió la festa major i les confessions de març” (p. 417). A més, “hi perdia més de la meitat dels seus quilos tot ensenyant les noies a cantar, a netejar,… però tot això compensava quan, en pujar les escales de l’altar i mirar endarrere, veia tota la seva parròquia aplegada” (p. 417). Com podem veure, hi havia una relació de proximitat entre el mossén i les jóvens i, igualment, amb els feligresos.

“El costum del poble era que, a més a més del capellà de la vila, vingués de fora una altra personalitat religiosa per celebrar la festa. A un home veí de Vilatorrada, el que el feia gaudir més eren els sermons (…).

Així que arribà el dia assenyalat, l’home anà a l’església” (p. 418). Cal dir que actes així eren típics en més d’una població i, de fet, algunes vegades, m’ha contat ma mare (nascuda en 1943) un acudit en què un capellà va a un poble, fa un sermó de manera barroca i, en acabant, una dona pregunta a una altra: “¿Saps què ha dit el capellà?” (si havia entés el sermó). I la segona li contesta “Doncs, no. ¡Però que bé ha parlat en tot el sermó!”.

Tot seguit, passem als detalls eròtics, encara que puntuals en el relat: “El nou predicador començà amb els sermons…: que si les dones van massa curtes, que què era allò d’ensenyar els genolls, així agafessin un constipat…, que si allò altre…” (p. 418). Quant a aquestes línies, podem relacionar (i encertaríem) aquest tipus de rector amb un castellanoparlant (recordem la visió castellana de la sexualitat) i, igualment, a obres de folklore escrites per persones catalanoparlants amb afinitat pel catolicisme  o que, àdhuc, han fet estudis de teologia (com ara, en llibres redactats entre la segona meitat del segle XIX i la primera del segle XX).

A continuació, passem a una altra part d’humor (ací, en nexe amb la generositat). Quan el predicador explica la paràbola dels pans i dels peixos, “en lloc de dir que, amb cinc peixos i cinc pans, havien donat menjar a 5.000 persones, va dir que, amb cinc mil pans i cinc mil peixos, havia alimentat a cinc persones. El que estava a sota la trona, en sentir això, va dir:

-Ep, noi, això també ho sabria fer jo” (p. 418). Per tant, primerament, copsem el tema de l’ambició i de ser agarrat amb els altres.

Ara bé, el capellà, que l’any vinent torna a fer el sermó amb motiu de la festa, pretenia deixar “amb la boca oberta el feligrès que l’any passat va gosar parlar. Tornà a explicar el miracle dels cinc peixos i els cinc pans:

-Nostre Senyor, mireu que n’era, de gran, que, amb cinc pans i cinc peixos, va donar menjar a cinc mil persones (…) i cridà: -Tu, el de sota, que ho faries això?

I l’altre (…) contestà:

-Sí, sí, senyor: amb els peixos i els pans que van sobrar l’any passat” (p. 418).

Per consegüent, el feligrés plasma la conveniència de repartir amb els altres part de lo que tenim i, per això, ho té assumit per segona vegada. 

Prosseguint amb la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, en la narració “La pell de bou”, es reflecteixen trets matriarcalistes. “Diu la llegenda que, a la partida de Sant Jordi, on es troben les restes d’un castell, hi ha una pell de bou enterrada, plena de monedes d’or” (p. 420). Cal dir que el bou està relacionat amb lo femení, amb la dona i, a més, que, com podem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, sota l’entrada “Pell”, “la pell de brau era emprada en els ritus d’iniciació, com un símbol de la mort amb la qual el neòfit es cobreix per desprendre-se’n després expressant el nou naixement”. Un neòfit és qui fa poc que ha abraçat una religió, un partit, una ideologia, etc..

A més, “Diu la llegenda o la tradició que, per recuperar-la, s’hi ha d’anar un dia al vespre, amb uns llibres i unes cançons molt concretes (que ningú no sap quines són) i que s’han de cantar allí. El dia que algú encerti (…), la terra s’obrirà i es recuperarà la pell amb tot l’or que guarda dintre” (p. 420). És a dir, cal anar-hi en un moment del dia en nexe amb lo femení i amb lo matriarcal: al vespre. Igualment, la foscor, en aquest relat, té a veure amb els llibres (lectura, accés a lo escrit) i amb la música (oral, més en línia amb el matriarcalisme).

Nogensmenys, ningú no ho ha assolit i, per això, la riquesa “està colgada a les entranyes de la terra (…), la pell de bou encara és allí” (p. 420), o siga, en l’interior de la mare, en la Mare Terra, en la terra. La dona desa l’or i, a banda, està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones garrides, ben considerades com la Mare Terra, fortes, transmissores i molt obertes

General, , , , , , ,

Una narració en què es plasma molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La geganta que dorm”. Primerament, direm que Bresca és un petit poble del terme del Baix Pallars (en la comarca del Pallars Sobirà). Així, “Des de Bresca, es divisa una bella panoràmica de la muntanya i el nostre amic ens ensenya un punt en què el perfil de la muntanya sembla que dibuixa el cos d’una dona gegantina. Aquell perfil és conegut per la gent de la terra com ‘la geganta que dorm’” (p. 118). En aquesta introducció, ja copsem trets matriarcals: una dona geganta (ben considerada), bella (com la panoràmica) i que dorm (i, per tant, en relació amb la nit i amb la foscor). A més, aquesta dona voluminosa ho és al costat de l’amic que presenta la perspectiva i de l’acompanyant. ¿Una mena de Gran Mare, des de la vessant artística, al costat de cada u dels fills de la zona o que, aleshores, hi són? Sí: dues persones junt amb una dona geganta.

Tot seguit, empiulem amb relats en què apareixen referències a la Mare Terra. En primer lloc, “Algú atribueix aquella figura (…) com la mare que va criar tota aquella bella terra i, després del part, s’adormí plàcidament al costat del seu fruit” (p. 118). Caldria comentar que és una de les poques narracions recopilades en obres de tipus general (quant a estils de relat de rondalles), en què es reflecteix el tema de l’origen de la vida en la Mare Terra. Igualment, el son d’aquesta mare podríem enllaçar-lo amb l’hivern. Recordem que, en aquesta estació, van unides la mort i el renaixement espiritual. ¿Com? La mort del dia més curt de llum en l’hemisferi nord i el naixement de l’esperança (reflectida, per exemple, en el cristianisme, pel Nen Jesús). El fruit equivaldria, en lo cristià, al Nen nascut a l’inici de l’hivern. A banda, malgrat aquest son, la Mare Terra està en relació amb els seus fills, amb els fruits que han sorgit de la terra, així com la part terrenal dels camps ho fa amb les llavors que hi colga el llaurador.

A continuació, figura una segona versió sobre l’esmentada muntanya: “Altres diuen que és la guardiana i la deessa de les muntanyes” (p. 118). I, d’aquesta manera, si, en primer lloc, copsem la interpretació de la son; ara, la d’estar amb els ulls oberts, ja que ella és qui fa de cap del territori, com si en fos la reina. Per consegüent, captem que, en aquesta narració matriarcal, es reflecteixen dos detalls que tenen a veure, àdhuc, amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: dones acollidores (les de la introducció del relat) i eixerides (les de la segona versió).

A banda, “Hi ha qui afegeix que aquella figura és la que va fer fugir els sarraïns quan van arribar aquí, ja que van pensar que aquesta terra era habitada per gegants contra qui no podrien lluitar i, per aquest motiu, recularen” (p. 118). Com veiem, a poc a poc, l’escrit exposa símbols que, sovint, figuren en moltes dones: la dona forta i valenta però no agressiva.

En acabant, la narració passa a la figura del cavaller gegantí Otger, qui, en la lluita contra els sarraïns, vencé en les Valls d’Àneu, i addueix que “aquesta geganta (…) dorm, simbolitzant aquella gran victòria, igual com el mall simbolitza Roland, i estaria aquí, a l’entrada del Pallars, per recordar a les tropes àrabs que la gent d’aquí eren de raça gegantina i que mai assolirien quedar-se en aquesta terra d’homes i dones de cor noble i generós. La geganta que dorm ens ho recorda encara avui” (p. 118).

En altres paraules, així com, en una casa, la dona n’és la senyora ama (o, sota altres noms, la mestressa o la madona), en l’entorn contat, també ho és una, qui, igualment, per mitjà del pas de les rondalles, de les llegendes, de les històries, d’altres narracions, etc., ho recorda als qui hi viuen així com ho faria una velleta en exercir el seu paper de transmissora de la cultura popular, per a que perdure de generació en generació. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, emparada per Nostra Senyora, per la Mare Terra i en la cultura popular

General, , ,

Un altre relat recollit per Francesc de S. Maspons i Labrós, el qual figura en l’obra “Lo Rondallaire” i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El sac de farina”, de què n’escriurem la major part. “Hi havia una noieta, formosa i bella com una flor de lliri, que era molt devota de Maria Santíssima i tenia per nom Maria, la qual, així que la gentil primavera s’esdevenia a la terra i omplia de flors i aromes els camps i els boscos, cada matí, a trenc d’alba, anava a fer un pomell de margarides i violes i el duia a una Mare de Déu que tenia en una capelleta i, després, quan venia l’hivern i fred i neu tot ho arrabassaven, collia brots de romaní que tot l’any flaireja o de farigola i, amb les flors que sempre el bosc en cria, també en formava un pomell, no tan bonic, mes sí tan vistós, i el duia també a la Verge” (p. 219).

En aquest passatge inicial, podem copsar l’estima per la terra, una religiositat popular en què la Mare Terra (ací, cristianitzada en la figura de Nostra Senyora) és qui ens proporciona vida i a qui rendim agraïment pel fet que, al llarg de l’any, la terra està viva, no erma. Igualment, captem que, tot i que la primavera siga una època de reviscolament, també hi ha vida en l’hivern. Des del moment en què preparava plasmar aquestes línies, vaig veure el fet que, en altres cultures matriarcals, com ara, la colla (d’Amèrica del Sud), també es fan ofrenes d’acció de gràcies a la Mare Terra…, un fet semblant al que té lloc en moltes poblacions catalanoparlants amb motiu de la celebració dels Sants de la Pedra (els quals formen part del matriarcalisme mediterrani).

Passa que, quan la noieta tornava a casa, comença a ploure i es banya un sac ple de farina que portava. Llavors, mentres ella s’havia aixoplugat i, amb la farina mullada, “se li aparegué un jove, alt i de bona presència, de parlar melós i ull que captivava, qui li preguntà què era lo que tenia” (p. 219). La jove li ho explica i, tot seguit, “ell, que li diu:

-(…) Jo faré que la farina se t’assequi i més: que no hagis d’anar mai més al molí a cercar-ne. Et donaré joies i riqueses com mai n’hagis vistes, i seràs rica, perquè és llàstima que noia de tanta gentilesa s’ocupi de feines tan baixes. Una sola condició t’exigeixo i és que et treguis el nom de Maria i siguis, per sempre més, meva” (pp. 219-220). Així, si, primerament, el jove se li ha presentat amb un parlar dolç i amb un físic garrit, en aquest segon passatge, la tempta 1) a vendre’s i a abraçar l’afany de riquesa, 2) a considerar de poca categoria les tasques que ella fa, simplement, pel fet de ser gentil (aquest detall encaixa amb la típica frase de l’actitud políticament correcta “Sembla mentira que una persona com tu, amb tant / tanta… com tens, faces això”), 3) a renunciar al seu nom, això és, a la seua identitat, 4) a deixar a banda la seua fe (adjunta al nom “Maria”, el mateix que el de “Nostra Senyora”) i 5) a acceptar que ell siga qui la manege.

En el punt 5), no descartem que, fins i tot, hi haja un significat sexual: que el jove, en aquest camp, tingués la darrera paraula i, igualment, que ell fos una mena de propietari de la dona, un tret que no s’ajusta ni amb la cultura matriarcal, ni amb la tradició de la cultura popular dels catalanoparlants, sobretot, dels nascuts abans de 1920. En eixe sentit, direm que aquesta rondalla fou publicada per Francesc de S. Maspons i Labrós en els anys setanta del segle XIX.

Ara bé, ella fuig del dimoni i, “El jove que va, l’encalça, agafa el sac, l’obre, llença tota la farina per terra i comença de pegar a la noia, amb tanta força, que l’hauria morta si aqueixa no hagués fet un crit de ‘Maria Santíssima’ i el jove no hagués desaparegut sens saber de quina manera” (p. 220). Com podem veure, la relació entre la noia i la Mare de Déu (que pot evocar-nos la que fa una filla amb la mare, entre altres coses, perquè, en sentit religiós, Nostra Senyora és la mare de tots els fills de la Terra, així com ho són de la Mare Terra) és lo que salva la xicota: “Nostra Senyora empara el futur dels fills de la terra”, escriguí el 5 de març del 2023.

I encara es reflecteix més, quan, en el passatge següent, “se li aparegué una senyora, semblant a la Mare de Déu que ella tenia en la capella, que va preguntar-li què tenia. (…) I la senyora, que li diu:

-No t’espantis, perquè, de seguida, la tindràs eixuta -i, estenent el braç, isqué un raig de sol per entremig de la nuvolada, tan fort que, en un minut, va assecar tota la farina i, una munió d’ocellets que hi havia pels arbres, baixaren tots cap al raig de sol i, quan foren a terra, de gra en gra, amb el seu bec, tornaren a omplir tot el sac de farina. I va desaparèixer la senyora” (p. 220). En aquestes línies, àdhuc, hi ha semblances amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal): el raig baixa a la terra (del Sol a la Mare Terra, la Pachamama entre els colles), els ocells (vinculats amb el cel, amb lo patriarcal) toquen els peus en terra i fan costat a la jove així com l’home, en les cultures matriarcals, fa de complement de la dona (qui té la paraula definitiva).

Finalment, la dona se’n va cap a casa, dona el sac a sa mare i, al capdavall, “se n’anà a donar gràcies a la Mare de Déu” (p. 220), és a dir, a la mare que, tant en la primavera (amb el renaixement de la vida) com també en l’hivern (amb la mort i amb la vida nova espiritual), permet que la vida continue i que la terra i la natura no romanguen terrelleres, sinó amb detalls que fan possible el gaudi de la vida. Afegirem que el passatge final de la rondalla és molt semblant a l’inici del relat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.