Arxiu d'etiquetes: la figura de la mare

Les flors, els arbres, el simbolisme de la vida i la mare com a jardinera

Un altre poema del llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, i en què capim trets de la literatura matriarcal, és “Ens agraden molt les flors” (p. 79):

“Ens agraden molt les flores

perquè alegren nostra vida,

i engalanen els records

No ho sé, ni me’n recordo

del dia del naixement,

quina flor o quina joia

hi va ser-hi més present.

 

I tampoc no me’n recordo

del dia del meu bateig,

els meus pares em posaren

nom de flor pel meu festeig.

Sovint sí, que me’n recordo

de la meva Comunió,

lliris blancs per la diada

i nebulosa en branquilló.

 

Casaments, tampoc no hi falten

ni pels nuvis, ni padrins,

i per a les bones mares

les més maques dels jardins.

Per les festes d’alegria,

per les festes de record,

t’acompanyen cada dia

i també a la teva mort.

 

I llavors, ploren amb fúria

totes plenes de tristor,

esperant una mà noble

deixi caure una llavor.

Ens agraden molt les flors

perquè alegren nostra vida,

i engalanen els records

amb el goig de la florida”.

 

Podríem dir que aquesta composició és plena de símbols relatius a la vida i al pas a pas fins que, amb noblesa, la figura del jardiner colga unes llavors en l’hivern biològic i de l’any, esperant amb confiança que, així com l’home dóna semen (del mot “sement”) a la dona, hi arrele i que, amb el temps, genere una planta, un arbre…, els fruits dels quals es colliran en l’estiu de la vida (en la jovenesa).

Altrament, la poetessa fa un repàs de la seua vida, defén l’evocació i, amb naturalitat, comenta que no recorda tot de quan era xiqueta.

Més avant, lliga les noces amb una de les parts més boniques de sa vida i amb el simbolisme del jardí: els resultats de la bona avinença entre dues persones que abans no es coneixien.

A més, es posa en pro de la membrança, en un moment que Rosa Rovira Sancho, a tot estirar, té quasi seixanta anys. En altres paraules, l’autora és en la maduresa de la vida, la qual viu amb optimisme, en lloc d’associar la primavera d’hivern amb la malenconia.

Al capdavall, com a senyal del seu sentiment de pertinença a la terra, trau una persona (al meu coneixement, bé un horticultor, ella, amant de la jardineria, com ens escrigué un dia, bé un pagès) que estima la terra, que la llaura bé, amb afecte, amb la mateixa amor que en els Pobles matriarcalistes: la terra com a Mare nostra, qui ens ha proporcionat el naixement i a qui tornem el favor (el permís que se li demana, com a representació del respecte que se li té i de l’agraïment cap a ella) i, àdhuc, a qui ens acostem, bé per contar-li coses positives, bé en moments de necessitat de sentir-nos acollits, bé sota el sopluig d’algú que ens empare, etc.

Per això, remata la composició dient que “engalanen els records / amb el goig de la florida”, la qual aplega amb la primavera i amb la celebració religiosa (d’arrels paganes) de la Pasqua Florida, també coneguda com la Pasqua de les flors.

Un altre poema semblant en simbolisme, i en la mateixa obra de la poetessa de Monistrol de Calders, és “El tresor de Nadal” (p. 97), amb detalls que enllacen amb el matriarcalisme i amb la infantesa:

“Si les festes de Nadal són l’esbarjo

el Nadal guarda el secret,

per gaudir de la mainada

del pessebre i de l’avet.

 

Obre els ulls a la infantesa

esclatant llum i color,

del misteri que ens emplena

nostre cor de germanor”.

 

I, de pas, reflecteix una amistança. Després, afig que

“Descobreix amb valentia

escoltant l’ànima endins,

es retroba amb delectança

la riquesa que hi ha dins.

 

Comparteix-la amb alegria

amb els éssers estimats,

que són dies de gran joia

com tresors ben resguardats”.

 

Aquests versos estan en nexe amb uns que exposa en el poema “L’avet de Nadal”, Nadala del 2010, en què parla sobre un avet que ha crescut pròxim a casa:

“Ja fa uns anys, de matinada

un avet molt eixerit

em va dir quatre cosetes

amb el cor molt afligit:

Molta gent passa i em mira

pel costat del caminet,

per Nadal volen tallar-me

perquè pujo recte i dret.

 

Jo vull viure llarga vida

fer-me gran i esplendorós

per donar-vos bona ombra

quan l’estiu és calorós”.

 

Per consegüent, copsem una relació bona entre l’escriptora i l’arbre (u dels símbols de la dona que alleta, de la mare fecundadora i de les arrels de la persona i amb la terra). Igualment, la poetessa reflecteix la seua estima per la natura i per la infantesa (etapa que representa el creixement). Per això, en acabant, li escriu

“De vegades, vaig a veure’l

Déu n’hi do! Com ha crescut!

Treu el cap per sobre els altres,

està ferm, ple de salut”,

 

mots que ens porten a la flor de la vida, als anys posteriors a l’adolescència.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui  em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, la política matriarcal i la mare

Continuant amb altres poemes relatius al sentiment de pertinença a la terra i inclosos en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, hem triat “Fe i amor del meu poble” (p. 14), en què diu

“Tinc fe en el meu poble i l’estimo,

(…) la cultura fonament de les seves muralles,

no tanca portes, facilita l’entrada a tothom”,

 

és a dir, un territori culturalment obert i sobre el qual, uns versos després, ens reflecteix un escriptor en línia amb el matriarcalisme:

“Profeta fidel dels missatges del cosmos,

lector atent de lliçons de la terra”,

 

o siga, que el poeta català connecta amb la Mare Terra (el cosmos) i és receptiu a la mare (la terra) i amb lo que se’n pot aprendre com també afegir a l’educació rebuda junt amb els qui viuen en Catalunya (la terra, en el sentit polític).

En acabant, l’autor de l’obra, d’acord amb els seus principis i amb el seu model de vida, exposa uns versos que desglossarem:

“Catalunya, avui és fe i esperança,

Catalunya, demà serà pau i amor.

Catalunya és el jo de l’evangeli,

Catalunya és mà estesa als humils,

Catalunya és veu de democràcia global.

Fe i amor del meu poble”.

 

Com podem veure, Joan Sala Vila 1) uneix lo que podríem dir la part de la seua visió del cristianisme (la fe i la pau) i la de lo que podria semblar més terrenal (l’esperança i l’amor), 2) ell empiula amb lo cristià (òbviament, amb el de línia matriarcalista i anterior a la relació de poder Estat i Església), 3) no deixa caure les persones senzilles (no necessàriament les més pobres), 4) trau l’estil polític, històric i etnològic de Catalunya (la democràcia global, ni tan sols la participativa) i, així, l’enllacem amb la cultura vernacla (la qual també copsem en la política a nivell familiar o, per exemple, en el barri) i, per descomptat, Catalunya es basteix per mitjà de la implicació de tots els catalans i, de rebot, es fa possible l’esperança i el rebuig a qualsevol proposta (o temptació) de renegar de la terra.

Això explicaria que, com posa uns poemes després (en “El meu camí de llibertat”, en la pàgina 17),

“La natura em vol artista

modelant el meu jo amb amor.

Ser artista de l’amor,

és camí de la meva llibertat”.

 

En altres paraules, la natura (la figura de la mare) l’educa per a la creativitat, però amb intenció que ell puga forjar el seu futur unit amb unes relacions en què no es promoga l’agressivitat i que, així, ell (fins i tot, mitjançant la poesia) connecte amb lo aborigen i amb la mare, fet que li aplanarà la seua emancipació dels intents de sotmetre’l a qualsevol  subjecció que pretenga fer xixines lo maternal i lo vernacle.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la figura de la mare, la sardana i germanor

Una altra persona dedicada a la poesia i molt en nexe amb la terra (no sols amb el poble, sinó, igualment, amb la comarca i amb Catalunya), és Teresa Bertran Tolosa, autora del llibre “Camins del Record”, publicat en 1996 per Pagès editors, a què accedírem en el 2024 gràcies a una donació que ens féu Rosa Rovira, una dona que, més d’una vegada, escriu composicions.

Teresa Bertran Tolosa (1920-2004), d’acord amb la informació en la contraportada, “va néixer a Guissona (Lleida) el 2 de febrer de 1920 en una família d’agricultors. Al cor de la Segarra.

‘La vida ha fet que jo exposi les meues inquietuds escrivint sobre la vellesa i que, al mateix temps, parli de la joventut amb to irònic i alegre. El meu vici és escriure, és així com la pau i la serenor del meu esperit, captiu d’aquestes senzilles lletres, m’ajuden a viure i tal vegada en permeten de ser feliç. La meua infantesa fins als catorze anys vaig passar-la a l’escola de les dominiques de Guissona. M’agradava llegir i escriure, sobretot poesia catalana, que és com dir l’essència pura del nostre poble que és Catalunya”. 

Primerament, direm que, per mitjà d’un correu electrònic que ens envià Rosa Rovira el 16 d’octubre del 2004, accedírem a la data de la mort de la poetessa, la qual li havia proporcionat una llibreria de Guissona estant.

En passar al pròleg, de 1995, el poeta Jordi Pàmias i Grau (també nat a Guissona, en 1938), exposa trets que, posteriorment, copsem en l’obra junt amb el bon cor, la natura (a vegades, simbolitzant la Mare Terra) i la facilitat per a connectar amb els més petits (i amb persones de diferents edats): “hem d’esmentar els poemes dedicats a les persones més estimades: la filla, la néta, la mare… Més que per la bellesa de les imatges, destaquen per la força dels sentiments. (…).

Cal dir també que, al llarg del recull, predomina el vers curt (…), amb rima assonant a gairebé tots els poemes. Ens arriba, doncs, l’eco de la poesia popular (romanç, corranda). Sembla com si aquesta dona senzilla, plenament integrada en la vida del poble, seguís la tradició literària” (p. 10).

Afegirem que aquest sentiment ja el podem veure en el primer poema, “Poesia a la sardana” (p. 15), amb un estil molt present al llarg del llibre i que empiula amb el matriarcalisme i amb lo maternal:

“A la plaça de la Vila

avui és festa major,

no hi podem faltar nineta

hem d’anar-hi amor,

que al compàs de la sardana

farem vibrar els nostres cors,

i juntant les mans enlaire

ens agermanarem millor,

i farem que tots nosaltres

vivim amb més il·lusió.

Perquè aquesta bella dansa

purifiqui els nostres cors

i com més gran fem l’anella

la festa serà millor.

Germans, visca Catalunya,

visca la pau i l’amor.

 

                                       24-IV-1986″

 

 

Com que, en els primers versos, es dirigeix a una nineta, al meu coneixement, la nena simbolitza una néta i, tot seguit, li ho expressa amb unes paraules que evoquen la figura de la mare.

A banda, de manera amena, explica a la xiqueta per què considera ella que cal anar-hi: agermanament, la joia de viure i, per descomptat, amb intenció que la nineta participe de lo vernacle (ací, d’un ball).

En referència a l’anella, durant un viatge al Pirineu català, viu ballar una sardana. I, primerament, es feien grups solts i de poques persones; en acabant, s’unien a uns altres; i, al capdavall, entre tots, formaven una gran anella (feien rotllana, feien rogle).

En eixe sentit, finalment, l’escriptora de Guissona posa “germans” (bona avinença) i “Catalunya” (la terra), dos detalls que tenen a veure amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.