Una altra narració recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es capta el matriarcalisme, és “El senyor de Lladurs i l’amor de la seva esposa”. En temps de guerres contra els sarraïns, “el senyor del castell de Lladurs, que feia poc que s’havia maridat amb una bella i jove donzella, va haver d’acudir a la crida del rei” (p. 130) i, a la jove esposa, “va prometre amor i retorn” (p. 130).
Tot seguit, el germà del senyor manifesta el seu amor cap a la jove “i li proposà compartir llurs vides.
La jove senyora sempre refusà aquestes propostes” (p. 130) i, com a opció, el germà opta per fer aplegar al palau un joglar que cantava cançons i noves de guerra, per a que ho fes respecte a la mort (falsa) del senyor.
A continuació, podem llegir que, “Així s’esdevingué, un dia, cap al tard, l’arribada d’un trobador que començà a cantar la mort del casteller de Lladurs” (p. 130). Tot i això, com que, en el cor de la dona, glatia l’esperança i que el seu marit no havia mort, “va prendre una resolució: volia comprovar-ho personalment (…).
L’endemà, a trenc d’alba, i vestida com anava el joglar la nit abans (…), sortia per la porta del castell (…) vers el llunyà camp on es guerrejava” (p. 131). Per tant, copsem una dona arriscada.
A més, en línia amb el matriarcalisme, “Quan al cap dels dies, arribà al campament de l’exèrcit cristià, començà a preguntar, primer, als soldats i, després, als caps, a veure si sabien on era el casteller senyor de Lladurs” (p. 131). És a dir, que, en primer lloc, comença pels més baixos de l’exèrcit i, al capdavall, pels alts càrrecs.
Un poc després, tots li comenten que el senyor és un home valent (motiu pel qual no l’han matat, sinó que l’han empresonat) i que demanen un fort rescat per ell. A banda, immediatament, es reflecteix un tret molt vinculat amb el matriarcalisme, català i tot, en què, sovint, la poesia i la música estan ben considerades: “El joglar passa el camp de batalla i comença a cantar pel pobles sarraïns i les seves facultats artístiques i melodioses van arribar a oïdes del mateix rei moro” (p. 131), el qual la rep i li ofereix presentalles que ella refusa i, al capdavall, el joglar (la dona) li comenta:
“-L’únic do i l’única presentalla que voldria, si vós voleu fer-me aquesta mercè i sou magnànim, és la llibertat del casteller de Lladurs” (p. 131) i, tot seguit, el rei, en recompensa a “la prova heroica d’un amic que ve de tan llunyanes terres per salvar un altre amic, mana que alliberin el presoner i el donin al joglar. Això sí, amb una sola condició: que el rei català torni a Lladurs, ja que no vol que torni a lluitar contra ell, quan li doni la llibertat” (p. 131). Per consegüent, la dona proposa i ell li ho accepta i, així, es fa lo que ella ha exposat a l’home i, igualment, la dona salva el noble: “El rei català accedeix a aquesta petició (…) i el senyor de Lladurs i el joglar marxen d’allí per anar a la terra solsonina” (p. 131).
Un poc després, els dos (primerament, el senyor) apleguen a Lladurs i el joglar (la dona) demana al noble “un record personal en agraïment de la seva llibertat” (p. 132). I ell hi accedeix i, així, es fa lo que vol la dona.
Quan ell torna al castell, el seu germà li diu que l’esposa ja fa mesos que és fora i, quan ella hi aplega, el senyor de Lladurs, a punt de fer-la fora, veu com la dona, davant seu, li ensenya “el bocí de camisa i el mocador que ell li havia donat, quan anava vestida de trobador (…).
El senyor mana que expulsin el seu germà, en lloc de la seva jove i bella esposa, amb qui s’abraça i recorda els moments de la seva llibertat” (p. 132).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.