Arxiu d'etiquetes: la dona està ben tractada

Dones que salven l’home, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Un altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme, com ara, en el fet que l’home fa lo que li diu la dona, és “En Joanet Manent”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XI. Veiem que, primerament, un home molt fort i amb molta espenta, En Joanet Manent, coneix tres hòmens i aconsegueix que seguesquen les seues passes i que l’acompanyen en els seus objectius. Però ell, un dia, mentres cercava, troba una “fadrineta bella” (p. 29), que, a més, sabia el seu nom i li diu “Som tres filles de Rei –diu sa fadrineta- que aqueix frare (…) ens té aquí encantades” (p. 29), en un jardí grandiós i sota terra, on, a més, hi ha un casal.

La jove li diu què és lo que En Joanet haurà de fer, i ell segueix les indicacions que li dona,… i ell tomba una serp. Igualment, la fadrineta li comenta “Mira, la segona[1] està  dins aquell altre casal d’allà lluny” (p. 31), i En Joanet Manent, en trau la segona, després de tombar un brau (p. 32). I, quant a la tercera filla del rei, a qui ell troba tot seguit, li diu què haurà de fer amb una orella i amb una espasa rovellada que, com en algunes rondalles de Pineda de Mar, també apareixen en aquesta narració.

Aquesta orella, com li diu la tercera filla, la més jove,”per un cas de casos (…), li pegaràs una clavada i, tot d’una, et dirà: ‘Què mana, mi amo?’  I tu has de dir lo que vols i et serà concedit” (p. 33).

I En Joanet Manent, atrevit, ràpid i amb molta espenta com també molt obert, entra a on era el frare esmentat, tria l’espasa rovellada i, al capdavall, li guanya la mà (pp. 33-34).

Un poc després, En Joanet diu a la farinera més jove que, ara, cal anar a per les altres germanes i, sense pensar-s’ho dues vegades, li diu la tercera filla del rei: “Anem-hi ara mateix!” (p. 34) i fan marxa.

Però, quan totes tres, no sols ja juntes, se n’ixen del pou, ajudats pels companys al servici d’En Joanet, trien deixar En Joanet dins. I, aleshores, ell se n’eixirà gràcies a l’orella, mentres que, la filla més jove del rei, no sols ha aplegat a la cort sinó que diu que només es casaria junt amb tres penyores que li havien caigut en el pou i que…, com veiem en un altre moment de la rondalla, se les havia alçades En Joanet, per si li fessen paper en un futur.

A més, En Manent, aprofitant l’orella, no solament torna a cals seus pares, on veu que encara viu sa mare, sinó que, a banda, “un dia arriba sa notícia que el Reia havia fetes unes dictes que es fadrí que presentaria una arracada d’or, una sabateta d’or i un pera d’or, just com una arracada, una sabateta i una pera que tenia sa filla del Rei, es casaria amb ella” (p. 39).

Un poc després, En Joanet comenta a sa mare que ell ho farà i que hi anirà, “per casar-me amb ella” (p. 39). Sa mare li demana d’on traurà lo que li cal presentar en la cort i ell, uns dies després, li ensenya les tres penyores i li diu:

“-Hala anem a sa filla del Rei, ara mateix!” (p. 40), i la mare ho accepta perquè “va veure que li convenia anar-hi per veure com acabaria tot allò” (p. 41).

Un poc després, llegim que apleguen a la cort, que els rep la princesa, qui confirma a En Joanet lo que deien les dictes: qui trobàs les tres penyores, es casaria amb la filla del rei (p. 42), I, per això mateix, quan la filla veu que li ajusten l’arracada, la sabateta i la pera d’or (p. 42), se’n va corrent a son pare i a sa mare (p. 42) i els afig que “Ja hem trobat qui em desencantà i em llibertà. Vet aquí les tres penyores que jo li vaig tirar  quan em pujaven de dins es pou es tres missatges des meu desencantador, des meu llibertador!” (p. 42).

I, per això, immediatament, el rei i la reina digueren a la princesa i a En Manent que ja es podien casar (p. 42) i els dos jóvens diuen “Idà, ara mateix!” (p. 42).

Veiem que, tot i que hi ha molta col·laboració entre l’home i la dona i que, si bé l’home ha tret la dona, aconsegueix casar-se amb la filla del rei… perquè presenta a la cort les tres penyores de la filla més jove del monarca. Per tant, en el darrer passatge, no solament la dona salva l’home, sinó que ell fa lo que diu la dona (ací, la filla més jove del rei) i que és la dona qui marca les directrius que seguirà l’home i les condicions que ella posa per a acceptar-lo com a marit. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Fadrineta, la segona de les tres germanes i filles del rei.

Dones que trien, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

El 8 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què, en relació amb les àvies, si havien nascut abans de 1920, preguntava “Les vostres àvies (també conegudes com padrines o bé com majorales), ¿tenien molta facilitat per a aplegar a acords amb el marit i, fins i tot, per a portar-lo, amb bon cor, cap a l’opció que elles consideraven millor? Gràcies.

La meua àvia materna, com, algunes vegades, m’ha comentat, ma mare, sí. I el meu avi li ho aprovava”.

En el grup “Dialectes”, el 8 d’octubre del 2021, Rosa Garcia Clotet comentà “Sí, sense cap problema. També era així amb els pares.

De fet, es comentaven les coses i decidien entre els dos, normalment, el que proposava la dona” i, immediatament, li escriguí “Com els meus avis materns i com els meus pares”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “Bé. Jo tenia a la meua àvia, filla de ferrers. En l’any 1931 o 1933, li compraren un local i li ficaren un ‘casino’, … bar, ara. La major es va quedar amb la ferreria. Dos dones fortes i avançades als seues temps” (Teresa Sale Sanz), “Abans, quan venia algú a fer un negoci a casa o alguna reparació, sempre preguntava per l’ama.

Si era en un negoci o tenda, per l’amo” (Emilio Conca Puig), “La meua àvia paterna era l’ama… i la ‘directora’ del negoci de transports, cavalls i, després, cotxes. El meu avi, a les ‘órdens’ però a la seua” (Teresa Isabel Reig).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “A casa meva, manava, sense que es notés, la meva padrina. Ella era la que tenia els diners” (Maria Pons), “Jo puc parlar de la mare. Va néixer el 1912.

El pare treballava, però la mare administrava els diners. Vivien a Barcelona” (Dolors Canet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, que es fa lo que vol la dona, és “Es tres patrons”, que figura en el Tom XI. Així, veiem que, molt prompte, un home comenta als seus fills que considerava convenient “que tenguessen ofici amb què es poguessen guanyar la vida” (p. 123), però a ningú dels tres fills els fa l’ofici que ell els havia proposat. Així, el més gran (En Joan) tria fer de patró de barca i, son pare, li ho posa molt fàcil i, a més, li diu “però va amb uns pactes” (p. 123), com també ho farà als altres dos: “que no pots tocar en es port de la reina d’Hongria” (p. 123), on “hi ha una reina (…) que dóna set voltes as homes més deixondits” (p. 123). Ara bé, En Joan li ho promet i, tot seguit, es fa amb una barca, amb mariners i amb lo que considerava que li calia i fa marxa cap a la terra de la reina d’Hongria.

En Joan hi aplega i és ben acollit en la cort on, immediatament, la reina el convida a sopar i li comenta que, “Si demà, de matí, vós em donau es bon dia primer que jo no el vos doni a vós, totes ses meues barques, es port, es castell i jo mateixa serem vostres. Ara, si jo vos don es bon dia primer que no vós el me doneu, a mi, sa vostra barca serà meua i vós menjareu i beureu, però sense cap paga i fareu lo que jo vos manaré” (p. 125). I, a continuació, podem llegir que En Joan “allargà es coll” (p. 125), és a dir, acceptà lo que li proposava la reina.  I la reina posa dormissons en el menjar d’En Joan i, l’endemà, ella el saluda primer i li diu “vós romaneu a ses meues ordes” (p. 126). A més, veiem que “Tot lo que dispongué la reina, es feu” (p. 126) i que els mariners que acompanyaven En Joan accepten posar-se sota les órdens de la reina així com també faran els d’En Toni, el germà segon.

En Toni, comenta lo mateix que havia fet En Joan, a son pare: que volia fer de patró de barca. I el pare li tracta lo mateix que al fill gran, sobre la reina d’Hongria. Però En Toni no seguirà els pactes amb el pare, sinó que farà via cap al regnat de la reina i es presenta en la cort reial.

En la cort, la reina li comenta l’oferiment del sopar i la proposta relativa a la salutació de bon matí. I En Toni l’accepta. Un exemple més en què es fa lo que vol la dona: “Tot lo que dispongué la reina, se féu” (p. 129).

Ara bé, el germà més jove, En Tià, després de fer el pacte amb son pare i de fer via cap a les terres on vivia la reina d’Hongria, i amb molta espenta, s’hi troba amb els dos germans, que el reconeixen i que li comenten com actua la reina.

Aleshores, En Tià accepta la proposta de la reina (i, de nou, lo que li indica la dona, “Lo que vulga Vossa Reial Majestat”, p. 134), segueix les indicacions de la reina i, immediatament, el patró va cap a on és la reina i li diu:

“-Bon dia tenga, senyora reina!” (p. 135).

I, la reina, un poc després, sense embuts, comenta a En Tià “Som fadrina i, si em vols, ens podrem casar en voler!

Ja ho crec que es patró Tià digué que sí tot d’una (…).

La reina cridà tota la cort, contà tot s’endiumenjat que hi havia hagut amb so patró Tià i que estava resolta a casar-se amb ell” (p. 135). I el patró En Tià i la reina es casen (p. 135).

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt col·laboradores, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme, “En Tià des forn d’En Mata-ronyes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XI, plasma com un jove, En Tià, que estava avorrit, tria fer via “per dins un grandiós bosc” (p. 109) i, molt prompte, s’adona que “El rei ha fetes unes dictes que es qui matarà aquest gegant, es casarà amb sa seua filla i serà s’hereu de la corona” (p. 109). I això li dona espenta i va cap a on es dirigeix la pols del vent (els vents que li serien favorables, p. 110).

Un poc després, aplega a unes casetes  blanques i troba uns hòmens que li parlen del gegant i una dona que, a més, és madona i fada. Aquesta madona l’acull, li dona posada i li regala una carrasca que li permetrà anar a on ell vullga. Ell accepta el regal i l’endemà fa marxa cap a la cort.

A mitjan camí, passa per unes altres casetes blanques i, de nou, si bé uns hòmens li parlen del gegant, una segona madona l’acull i li dona un present, ara, una barretina verda que permetrà que no el vegen però que ell actue allà on siga i que sí que els puga veure i oir (p. 112). I, una vegada més, de bon matí, camina caminaràs i cap enllà et faràs (p. 112).

A més, veu més casetes blanques i hòmens que són més reservats que la madona d’una caseta, qui també l’acull (p. 112). “En Tià entra dins aquelles casetes i conta que anava pel món” (p. 112). Aquesta dona li dona unes corretges per a quan li calga entrar en batalla i desfer-se d’enemics.

Però, quan ja feia un temps que havia caminat, després d’haver eixit  d’aquesta tercera casa, En Tià considera que “seria hora que començàs a servir de ses coses que m’han donades ses madones de ses tres casetes blanques a on m’han donat cobrit. Comencem per la carrasca” (p. 113). I, un poc després, la carrasca el porta molt a prop de la casa del gegant, parla amb la muller del gegant i aquesta li diu què és lo que cal fer per a matar-lo: tirar-li tres ous. Aquest detall ja figura en unes altres rondalles semblants.

D’aleshores ençà, En Tià combina els regals que li han donat les tres madones, les necessitats del moment (p . 114), un poc després que la carrasca el porte al rei dels tres peixos, un ermità. Doncs bé, el rei dels peixos, molt obert, pregunta si algú sap on podria trobar En Tià una fadrineta. I, el molar, un cetaci, li diu que sí i, immediatament, li porta una caixa que En Tià necessita.

Però, com que aquest rei dels peixos és molt obert, li diu que coneix un altre rei (i germà seu) que li ho posarà molt fàcil: el rei dels aucells (p. 117). D’aquest segon rei, passem a un falcó, qui…, aprofitant el vol, el porta ràpidament a cal gegant.

En cal gegant, En Tià recorre a la barretina verda, per a poder esclafar al gegant els tres ous, sense que l’homenot el veja. I així ho fa.

I, aprofitant la carrasca (que li permetia anar on En Tià volgués), demana que el porte a cal rei. El rei l’acompanya a la casa del gegant i veu que, efectivament, En Tià l’ha mort.

Però, al moment, un home intenta fer-se passar per qui ha tombat el gegant, però En Tià comenta al rei que ell pot aportar-li detalls que plasmen que ell l’ha mort i no l’home que tracta d’enganyar al rei.

El rei aprovarà la versió d’En Tià i, immediatament, sorgeix una guerra. Aleshores, En Tià fa ús del tercer regal (a què havia accedit mitjançant la tercera madona) i comenta al rei “Que em menin allà on és sa guerra i veuran que aviat és acabada” (p. 120).

I, efectivament, la guerra finalitza ràpidament, per mitjà de les corretges i de poder actuar En Tià sense que el vegen els contraris i, partidaris del rei amb qui En Tià ha parlat, no sols el porten a cal rei (p. 121) , sinó que el rei l’accepta com a hereu i, així, “el príncep Sebastià es casà amb sa filla del rei” (p. 121).

Com veiem, les dones porten la iniciativa i l’home (ací, En Tià), segueix amb bon gust lo que li indiquen, les tres dones.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones amb molta iniciativa, de tracte fàcil i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla, també recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què es plasma que la dona és qui marca el compàs i qui té la darrera paraula, és “Es tres mantells d’or”, que figura en el Tom XI. En ella, per exemple, En Bernadet, fill d’un rei, diu a una jove: “Escolta (…). Som fill de rei. Mon pare féu sa sentència de que no tengués repòs fins que no hagués trobats es tres mantells d’or. Els he trobats aquí (…). Si vols que ens casem, digues-ho!

-Però ha d’anar amb uns pactes –diu ella.

-Hi consent! –diu En Bernadet- Digues quins!

-Que no has de mostrar mai aquest mantell a ningú. El dia que ningú el veja, ja no em veuràs pus a mi! –diu ella.

-Feta està sa barrina” (pp. 63-64).

A més, en un altre passatge de la mateixa rondalla, En Bernadet intueix que, en un castell, deu haver res interessant per a ell, i es posa cames al coll i fa marxa cap al castell (p. 66).

En aplegar-hi, en Bernadet veu que “aquella jove (…) és sa mateixa dona seua” (p. 67). El jove diu a l’al·lota que voldria casar-se amb ella, però ella li recorda que “Aquell aucellet verd que ton pare tenia tan ben guardat dins sa gàbia dins aquella cambra i que tu el volgueres veure i et va fugir, era un germà meu, encantat. S’acabà s’encantament el dia que et fugí” (p. 67).

Però, com que En Bernadet feu mal al pare de l’al·lota i ella també l’estima, l’al·lota diu al jove: “-Lo millor serà que tu, et posis el capell de vidre i no surtes per res d’aquesta alcova fins que jo haja parlat amb mon pare i el tenga guinyat a fer ses paus.

Ho feren així, i aquella princesa en sabé tant i tant que dugué son pare a fer tot lo que ella volia” (p. 68). Com podem veure, àdhuc, hi ha una frase molt significativa que va en línia amb dites com “L’home comanda i la dona fa lo que vol”  i moltes semblants[1] i “A can Mussol, sa dona fa lo que vol” , ja plasmada en una obra de 1944 sobre Eivissa[2].

De fet, la dona aconsegueix que son pare (el rei) accepte la proposta que ella li planteja i que la porte avant, fins al punt que el rei, al capdavall, li diu:

“-Estic dispost a fer tot quant em proposes. Però, i, en Bernadet, ¿per on para?

-Demà de matí, sol sortint, venga Vossa Reial Majestat dins aqueixa alcova i hi trobarà En Bernadet” (p. 69).

Com veiem, la jove opta per fer possible que son pare no veja, en l’acció que ha preparat ella, un engany. De fet, l’al·lota el convenç d’una manera que va molt en línia amb més d’un comentari que hem rebut sobre les relacions entre l’home i la dona, per part de dones nascudes abans de 1920 en parelles catalanoparlants:  moltes d’aquestes dones recorrien a l’enginy, com ara, per a conduir el marit cap a l’opció que elles preferien, però de manera oberta, com més d’una vegada m’ha comentat, ma mare, respecte als seus pares. I, amb paraules de Rosa Garcia i Clotet, plasmades el 8 d’octubre del 2021, en el grup “Dialectes”, els seus avis com també els pares d’ella, “es comentaven les coses i decidien entre els dos, normalment, el que proposava la dona”. Novament, la dona porta la iniciativa.

I l’endemà, de bon matí, el rei va a l’alcova, troba En Bernadet, “li allarga sa mà, l’aixeca en senyal de perdó i l’abraça, prenent-lo per gendre; l’abracen tots els de la casa i abracen i besen tots es minyonet fill d’En Bernadet i de la senyora princesa, esposa seua” (p. 69). Afegirem que, de nou, la dona rep el tractament de “senyora”, semblant al de “senyora ama” que figura en rondalles valencianes.

I, al capdavall, veiem que, després de celebrar-se les noces en el castell on vivia la princesa, ara, junt amb En Bernadet (p. 69), s’acomiaden de tota la família reial, “es posen damunt aquell mantell d’or de la princesa, que diu:

-Val Déu i En Bernadet!

Prenen sa fulla a l’aire i amb una exhalació foren a can Bernadet” (p. 70). Així, passem per un altre tret vinculat amb el matriarcalisme: que, en casar-se, primerament, l’home passa a viure en la terra de la dona (ací, en el castell), tot i que, en acabant, per a fer-ho saber als pares d’En Bernadet, els dos jóvens se’n van, ràpidament, a la terra on vivien els parents d’En Bernadet (p. 70), on són ben rebuts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.  

 

 

Notes:[1] Es poden veure en l’entrada “L’home comanda i la dona fa el que vol” (https://pccd.dites.cat/paremiotipus=L%27home+comanda+i+la+dona+fa+el+que+vol) de la web “Paremiologia catalana comparada digital”, a què accedírem el 4 d’octubre del 2021.

[2]  Es poden veure en l’entrada “A ca’n Mussol sa dona fa lo que vol” (https://pccd.dites.cat/?paremiotipus=A+ca%27n+Mussol+sa+dona+fa+lo+que+vol) de la web “Paremiologia catalana comparada digital”, a què accedírem el 4 d’octubre del 2021.

Dones que deixen empremta, amb espenta i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb el post del 2 d’octubre del 2021 en què escriguí uns comentaris de ma mare sobre les seues àvies, que “Eren unes feres treballant i organitzant la casa i la faena [de manera] solvent”, el mateix dia, Anna Vallespir[1] m’envià un correu electrònic, molt interessant i extens, titulat “L’àvia”, el qual diu així:

“L’àvia era una gran dona. Va néixer a Valls[2] el 1918. Quan ella tenia sis anys, el seu germà gran va morir d’una puntada de peu a la panxa, que li van donar a l’escola. El seu pare va emmalaltir de seguida, ella[3] deia que de tristesa i, un any més tard, va morir.

Van quedar soles la mare, la seva germana i ella. Va haver de deixar l’escola i començar a treballar de minyona en una casa bona de Valls. Tot i això, li agradava molt llegir i sempre va ser una dona molt cultivada.

Viure la guerra[4] tres dones, soles, en una ciutat petita no devia ser fàcil, però ella ho explicava com la més gran de les seves aventures[5]: s’amagaven a la masia d’una família amiga i, quan una de les dones de la masia sentia els avions, es desmaiava i, el seu marit, li pegava bufetades perquè tornés en si. ‘Pega-li fort, a la mama’, deia el fill petit, que estava aprenent a parlar. L’àvia reia quan ens ho explicava, com si fos el record d’un gran moment.

Quan els nacionals van agafar el fill de la masia, que tenia un parell d’anys més que ella[6], ella va córrer cap al camí per on sabien que passarien els camions que el prenien. Els va aturar i va demanar, molt seriosa, que deixessin el Josep Maria, que era el seu marit, que n’estava embarassada i que no tenia ningú més al món. No sé com ho va fer, però el Josep Maria va baixar del comboi. Ell sempre deia que, si no fos per l’àvia, hauria mort als pocs dies. Deia que era la dona més valenta que havia conegut.

El seu promès d’aleshores va morir a la guerra i va accedir a casar-se amb un home solter onze anys més gran que ella, hereu d’una casa i unes terres a un poble petit a uns 10km de Valls.

Es van veure un dia i van accedir a casar-se. Va tenir sort. L’avi era un bon home. Hauria pogut ser un desgraciat, però no. Van arribar a estimar-se molt. Ell era pagès i, ella, mestressa de casa i pagesa, és clar. Perquè les dones tenien també molta feina al tros, a més de la de rentar la roba al safareig, cosir, netejar, endreçar, ocupar-se dels dos fills que van tenir, el menjar… Tot això no era feina compartida.

De vegades, [l’àvia] ajudava a fer feines a altres cases o es feia càrrec d’algun altre nen, per guanyar alguns diners més.

Era valenta, treballadora i benhumorada. Xerrameca i riallera.

L’avi va caure de la mula, quan ma mare tenia 14 anys. Es va trencar l’esquena i va estar enguixat un any a l’hospital. Pensaven que no se’n sortiria, quan li estiressin l’esquena per posar les vèrtebres al lloc. Segurament, allò li segaria la medul·la i moriria o mai més podria caminar. Van ser temps difícils. L’avi se’n va sortir. Semblava un miracle. Però van seguir essent temps difícils.

L’àvia era molt creient i va prometre que, si el Pere se’n sortia, duria un any l’hàbit de monja carmelita. El va dur. No sé com es va fer càrrec de la vinya, dels olivers, de les quatre gallines i de la cabra…. i tota la feina de casa. Imagino que tindria ajuda de veïns i familiars. L’avi va quedar feble després de l’accident i tot es devia fer costera amunt. D’aquella època, no en parlava com de la guerra. Només deia que l’esquena encorbada que tenia quan era velleta li va sortir aleshores.

Imagino que, amb els fills ja grans, la vida devia ser més fàcil. Jo la recordo ja jubilada. L’avi, vellet. Ella es feia càrrec de tot. En aquella etapa, va ser una peça clau en la criança dels meus germans i jo. Quan l’avi va morir, va venir a Barcelona amb nosaltres. Els meus germans eren força més grans que jo. Així que, de mi, se’n va ocupar quasi en exclusiva.

La mare treballava molt i el pare havia marxat de casa quan el divorci encara era il·legal. Sort d’ella, en aquella casa. Ara penso que tampoc a casa meva devia ser fàcil, però jo era feliç, molt feliç. Gràcies a ella.

Cada any, per Sant Joan, ella i jo marxàvem al poble. ¡Que bé estàvem aquells quasi tres mesos de vacances en aquell poble de 200 habitants sense ni una sola botiga! Cotxe de línia amunt,  cotxe de línia avall. Cap a Valls, a carregar per tota la setmana. Com ho feia?? No teníem rentadora, ni aigua calenta, però ella i jo érem felices allà.

Ara que ja soc gran i mare, m’adono que, en tot aquell temps, no trobava gens a faltar la mare, ni els meus germans. Quasi no tinc records de si venien algun cap de setmana a veure’m. No em calia més que aquell ambient  de poble petit i la meva àvia.

Cap als 14 anys, em vaig posar malalta. Requeia constantment i, durant dos anys, vaig passar més temps al llit que a l’escola. Res de tele a l’habitació, aleshores. L’àvia seia hores i hores amb mi, explicant-me les seves grans aventures viscudes durant la guerra. També s’ocupava de tot, a casa: que la meva mare treballava molt i, allò del pare, va ser molt fort.

Quin greu em sap pensar quan, sent més adolescent, li deia, dient-li un lleig: ‘Àvia, aquesta història ja me la sé’. Tant debò les hagués apuntat totes!!

Però ella era sàvia i ja sabia d’aquestes etapes de la gent jove. Segur que també sabia com l’estimava. Es deia Maria. I, tot i que era de Valls, duia el renom de la casa que la va acollir quan es va casar. Perquè era clar que ella era l’ànima d’aquella casa.

Tant debò fos creient com era ella i estigués convençuda de que ens tornarem a trobar en una altra vida. Seria la primera persona que jo buscaria al paradís.

Si us plau, digues-me si et serveix aquesta història i si en fas alguna cosa. Crec que és un bon exemple de la importància silenciosa i discreta de les dones d’abans. Jo vaig tenir molta sort d’ella”.

Un poc després, acaba el relat, acompanyat d’un suggeriment i d’un agraïment (“Sort amb aquest recull!!”).

La meua resposta, del 3 d’octubre del 2021, entre altres coses, fou:

“Em sembla molt interessant i, com es sol dir, ompli un buit, com molts escrits que ja he rebut o com més d’un comentari en Internet.

Així, a poc a poc, fem possible que moltes persones puguen accedir a informació que no estava a l’abast o bé de què a penes haurien llegit però sí de què, en més d’un cas, podien haver parlat amb altres persones.

Una forta abraçada”.

Un testimoni i un escrit molt ple d’un ventall ampli de temes i des d’una visió oberta i no limitada només al tema de si manaven les dones o si ho feien els hòmens i, a banda, amb un estil de persones obertes.  Igualment, es pot veure que la dona està ben tractada per l’home i que és ella qui porta la iniciativa.

Agraesc la generositat i el detall que ha tingut Anna Vallespir d’enviar-me un escrit tan extens, en primera persona i amb un esperit obert i, a més, receptiu a la germanor  i no a una lluita contra els hòmens que podria portar a un femellisme, fruit d’una mena de dictadura del matriarcat, en semblança amb la dictadura del proletariat de què parla el marxisme. I, per descomptat, agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem emprat un pseudònim, en resposta a la seua demanda, del 2 d’octubre del 2021, que el seu nom no figuràs amb l’etiqueta en les xarxes socials.

[2] Valls és una població catalana de la comarca de l’Alt Camp.

[3] L’àvia.

[4] Durà entre 1936 i 1939.

[5] Veiem, per tant, una dona aventurera.

[6] L’àvia d’Anna Vallespir.

Dones organitzadores, que trien i molt obertes

General, ,

 

En l’entrevista “Amparín Gascó, ‘la Polida’. El treball de les dones a la Jutera i a la Seda” (https://www.moncada.es/pagina/amparin-gasco-polida-treball-dones-jutera-seda), a què accedírem el 27 de setembre del 2021 i publicada per l’Ajuntament de Montcada (població de la comarca de l’Horta de València), podem llegir[1]:

“-Una xica com vostè, ¿guanyava per a vostè o tenia que donar en casa els diners?

Jo li entregava el sobre a ma mare[2]. Ma mare, quan el veia i el comptava, feia ‘Pobres amos’. Mon pare, igual. I el meu germà, igual. Quan treballava el meu germà i tots, tot.

Vicent: -Ací, la matriarca era l’àvia [rialles].

I ma mare,… No és que ella ens ho exigia, eh? Mon pare… I mon pare, qual li entregava el sobre, li feia: ‘Ara, dona’m per a tabac’. ‘-Sempre et dic que t’ho quedes tu. Fes-te una part i, així, fas açò’. Doncs, mon pare, mai. Sempre feia… I ma mare, doncs li donava lo que li pareixia, més o menys. I feia: ‘De quant en quant, vés a dinar amb els hòmens’” (p. 1). Per tant, no sols era la dona qui portava la casa, com ara, en relació amb els fills, sinó que, a més, és qui tria en què s’invertiran els diners que el marit aporta a la casa i, així, és ella qui té la darrera paraula, àdhuc, en lo econòmic. A banda, la dona (això sí, de manera oberta i, així, sense actuar amb mà dura), diu a l’home on ha d’anar (en aquest cas, a dinar amb els hòmens).

En una altra entrevista, també publicada per l’Ajuntament de Montcada, “El forn dels Quatre Cantons. Tradició i evolució” (https://www.moncada.es/pagina/forn-dels-quatre-cantons-tradicio-evolucio), podem veure que, a més, hi hagué dones que, fins i tot, eren les emprenedores (fet que no es limita només, com ara, a una quantitat interessant de rondalles). Així, podem llegir:

“-Jo[3] sóc filla de Luis Palomares i de Rosario Doménech, que són els que varen obrir el forn. Bé, primer el llogà la meua àvia. La meua àvia perquè, clar, era la matriarca…

-La tercera generació.

Sí… No, bé, ella el llogà, però per a que ja es posaren mon pare i ma mare, quan es casaren (…). Però, clar, la que ho llogà i organitzà tot va ser la meua àvia, que era la que va firmar (…) el contracte, també ella”. I, a més, Mariló comenta que, fins i tot, quan ja havia transcorregut un temps, “Eixe forn encara estava a nom de la meua àvia, imagina’t aleshores”.

En relació amb aquesta segona entrevista, direm que, el 1r d’octubre del 2021, llisquí aquestes línies a ma mare (nascuda en 1943) i em vingué a dir que, per exemple, la seua àvia paterna era qui portava la casa i qui marcava el compàs com també que el seu home (l’avi patern de ma mare) estava prou determinat pel ritme de la dona (qui “era molt treballadora”). 

Agraesc la col·laboració de les persones que hui m’han fet comentaris sobre el tema, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem fet retocs lingüístics al text original.

[2] Sobre açò, hi ha moltes persones catalanoparlants que fan comentaris molt semblants.

[3] De nom, Mariló.

Dones laborioses, amb molta iniciativa i disposades a tots

General, , ,

 

 

En el document “Llibret de Falla Taüt 2017 by Falla Taüt Cullera – issuu” (https://issuu.com/fallatautcullera/docs/llibret_taut_2017_issuu), que es tracta d’un llibret de falla (això és, d’un informatiu que es reparteix amb motiu de la celebració de la festa de les falles i en què, entra altres coses, es fa una explicació en versos, sobre la falla gran i la falla infantil), de la “Falla Taüt”, de Cullera (la Ribera Baixa),  publicat en el 2017, hi ha un poema de línia matriarcal (el qual també podíem haver inclòs en l’apartat sobre sexualitat o bé en el de literatura matriarcal) titulat “De Juan Soler a Rosa Romero”, en què la dona està ben tractada i, a banda, en què se’ns parla sobre una dona amb molts trets com els que podem veure en molts escrits sobre dones catalanoparlants i que hem triat. Diu així:

“Com a oli en un cresol,

quan tu agafes el timó,

amb treball i il·lusió,

no hi ha cap detall

que es quede sol.

 

Un cabet ben moblat,

una ment com no hi ha.

Casolana i de bon plat,

del cuinar has fet un clam!

 

Gran matriarca i familiar,

sempre estàs disposada a tots.

Servicial i detallista

i sempre, sempre,

rodejada de nebots!

 

Filla i germana disposada,

una dona treballadora,

una mare d’experiències,

i una tia… consentidora!” (p. 48).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i als que em fan costat dia rere dia.

Dones amb caràcter, arriscades i molt obertes

General, , ,

 

Un altre document en què se’ns parla de matriarcat, és l’article “La figura femenina a Els Joglars: conversa amb Glòria Rognoni”, d’Anna Corral Fullà, dins del llibre “Dona i teatre al segle XXI. IV Jornades de debat sobre el repertori teatral català” (https://pdfslide.net/documents/dona-i-teatre-al-segle-xxi.pdf), a cura de Jordi Lladó i de Jordi Vilaró, publicat en el 2013. En aquest article, es pot llegir que, en Els Joglars, “francament, no hi havia gaires diferències: ens barallàvem com tots els grups, però sense aquest masclisme habitual. Tots i totes teníem la mateixa edat i hi havia tres dones (…). Quasi acovardíem en Boadella, que ens deia que formàvem un matriarcat. Ell anava al gra i nosaltres érem les que matisàvem, les que posàvem la sensibilitat; ens sentíem diferents perquè, com a dones, aportàvem una mirada pròpia, semblava que manàvem i ens sentíem satisfetes; per tant, la diferència i la desigualtat són fets obvis”. A més, addueix que l’obra que feren, “sense pretendre ser feminista oferíem una visió nova en què parlàvem amb molt d’afecte, però desacomplexadament de coses de dones: parlàvem de la regla, per exemple” (p. 110).

En el mateix article, hi ha una entrevista que Anna Corral fa a Glòria Rognoni, una de les membres del grup Els Joglars, qui respon “Jo gosaria dir que totes les dones que hem estat a Els Joglars hem estat dones fortes, amb caràcter; calia ser forts i entusiastes i valents –tots: homes i dones- per afrontar les responsabilitats d’una companyia. En la primera època, l’Albert sempre deia ‘això és un matriarcat’. Però no ho era, tots érem igual, i cadascú buscava i omplia el lloc que cobejava, i aportàvem el que volíem, en el bon sentit de la paraula. (…) i entre tots ho fèiem tot. Sabíem que ens havíem d’implicar i col·laborar en totes les tasques (…). De les dones, en puc dir que érem fortes, amb caràcter, i potser amb més caràcter que alguns dels nois del grup” (p. 120).

A continuació, Anna Corral pregunta a Glòria Rognoni “No éreu ‘bledes’, doncs?” i la primera part de la resposta és prou significativa: “No, no, això sí que no” (p. 120).

Veiem com, aquest article, com ara, va en una línia molt semblant a la de l’escrit “El misteri de la padrina”, redactat amb el pseudònim Llucieta i que figura en Internet, en què es plasma que “L’àvia Quima, la meva padrina, era una persona d’aquell temps, pastada a l’antiga, de costums tradicionals i molt fervorosa. En la seva joventut i fins molt entrada la vellesa va ser una dona valenta i voluntariosa, i una bona masovera d’aquell mas tan entranyable ubicat a Sant Climent. Llavors, en aquell temps, la padrina feinejava tot el dia a la masia, en les feines casolanes i en els treballs típics de la pagesia; a més, tenia cura dels seus fills, uns marrecs molt entremaliats que sovint la feien sortir de polleguera.

El seu espòs, en Pep, el meu padrí, era un home de pau i de caràcter reposat. (…) La padrina, era tot el contrari, era enèrgica i res li feia mandra. En fi, el que intento dir-vos és que aquella dona era una treballadora incansable i una gran matriarca” (p. 1).

Com veiem, bé en relació amb la companyia Els Joglars, bé sobre com era i com actuava aquesta padrina, en ambdós casos, reflecteixen molt la manera d’actuar matriarcal i, quant a l’escrit sobre la padrina (i, com, més d’una vegada, he comentat a ma mare), que la dona estiga més vinculada amb lo actiu i, en canvi, l’home ho faça més amb lo passiu o a una manera de respondre, si més no, més suau, ho he viscut, no sols en la meua família (començant pels meus pares), sinó, a banda, en moltes rondalles i en més d’un comentari en Facebook. Igualment, podem veure que la dona està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben tractades, ben considerades i molt obertes

General, ,

 

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 19 de setembre del 2021, els comentaris en relació amb l’escrit de Mercè Romeu foren “Avui en dia, la dona valenciana, com la resta de dones d’Espanya i del món, ja no és tan respectada. Portem dues dècades que són maltractades, anul·lades i assassinades per les seues parelles.

El món continua evolucionant però molta part de la població ha donat un pas enrere en quant a tolerància, respecte, igualtat… Quina pena, tant que hem lluitat per defensar els drets de les dones, les minories, la condició social, la tolerància, etc. Què estem fent malament?” (Pura Escriva Eleneta) . A aquesta pregunta, responguí a Pura Escriva: “Ho veig ben plasmat en Internet i et convide a fer-ho: les persones de setanta anys, de parelles catalanoparlants, són molt més obertes i van molt en línia amb el matriarcalisme, Pura. Els seus comentaris ho reflecteixen”. Pura Escriva, tot seguit, em constesta “Clar. Tu parles dels nostres avis i besavis, però hui en dia, no ho veig tan clar”.  I, immediatament, li escriguí “Eixe tenir-ho més clar, al meu coneixement, passa per assumir que el contacte amb una altra cultura fa que, mentres que, per exemple, aprenem una llengua, hi ha una manera d’entendre la vida que no és aliena a eixa llengua i que, durant eixe procés, n’hi ha coses que considerem bones, d’interessants i de roïns. Segons les que triem, tenim els resultats posteriors associats a l’aprenentatge”, com està plasmat en el document “Saviesa ancestral” (http://www.fundaciontierra.es/sites/default/files/web_antiga/ca/data/pa47.pdf), dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), publicat per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat” (pp. 22-23).

Igualment, el 19 de setembre del 2021, en el grup “Dialectes”, les respostes foren “Dos factors:

-Aquí no tenim (Deo Gratias[1]), el ‘macho ibérico’.

-Els forasters, com emigrants que són, sovint provenen dels sectors més desarrelats i desangelats de la societat on la violència està dins el seu brou.

Ara, el que diu aquesta senyora és un fet. Incòmode i comprovable” (Joan Cubells Fullana), a qui contestí “Totalment d’acord amb les teues paraules”. Com a exemple diré que, quan era xiquet, els dos primers anys d’ensenyament primari, els fiu en uns baixos que deixaven molt a desitjar i, segons informació que es presentà en l’associació de pares de l’escola, un 90% de les persones de l’escola no tenien accés a servicis bàsics a nivell casolà. Doncs bé, una cosa que vull destacar és que, si bé hi havia castellanoparlants de tots els gusts, els primers insults forts que aprenguí foren en castellà (parlem dels cursos 1977-1979). Vinc de família catalanoparlant per part de pare i de mare i dels avis i dels besavis, tant hòmens com dones.

Un altre comentari, del 19 de setembre del 2021, en el mateix grup, però de Narcís Ramió Diumenge, fou “En un poble de les Guilleries[2], un foraster borratxo pegava la dona davant els tres fills. L’alcalde, en persona, i el jutge de Pau, el van agafar a part, quan estava seré, i li van dir: ‘En aquest poble, no es pega cap dona’. No va tornar a alçar la mà. Al cap d’uns mesos, fugí sol.

Al cap d’uns anys, uns portuguesos vingueren per treballar al bosc: el més fort, quan bevia, picava la dona i en estat. Vaig anar a dir-ho a l’alcalde i, en dos dies, solucionat. Aquest també abandonà el poble.

Els fills de les dues famílies han crescut bé, són treballadors i bones persones.

Vull dir que, en les poblacions més petites, és més difícil que el mateix poble permeti aquests actes denigrants”. Al moment de llegir aquest comentari, escriguí a Narcís Ramió “Efectivament. És més propi d’ambients en grans ciutats”.

El 20 de setembre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Montserrat Bosch Angles comentà “També en tenim aquí i de no tant llunys, que són ben bèsties i assassins”.

Comentarem que, el 31 d’agost del 2021, vaig rebre un correu electrònic de Montserrat Carulla Paüls, en què em deia “Contestant a la  teva pregunta de Facebook[3], els meus quatre avis, i també els meus besavis, eren catalans i de parla catalana. Tota la meva família fins avui dia són de parla catalana. I tots s’entenien molt bé: els avis, i els pares, també”.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en relació aquest tema i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Gràcies a Déu”, en llatí.

[2] En Catalunya.

[3] Sobre les relacions entre els membres de famílies catalanoparlants.