El 15 d’octubre del 2021 posí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, unes paraules que feia poc havia plasmat Margalida Juan Taberner, en relació amb una anècdota contada per son pare, en què una dona, a l’hora de triar cavall, era qui tancava el tracte, ja que el marit li preguntava “Maria, quin vols?” i, per tant, era la dona qui tenia la darrera paraula.

Jo demaní “¿Com era, en el cas de les vostres àvies (o bé de les vostres mares), si havien nascut abans de 1920?”.

En el grup “Dialectes”, el 15 d’octubre del 2021, les respostes foren “Boníssim i ben real” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Jo, a Mallorca (als pobles), sempre havia tengut clar que la madona és la que mana” (Merce Serra), “L’home és el cap de la casa,… i la dona, el coll.

No hi ha cap cap que bellugui si no mous el coll. A casa i a tot el món” (Marina Josa Vellve).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 15 d’octubre del 2021, les respostes foren “És lo de sempre: ‘En aquesta casa, es farà lo que jo sigui manat’ i vius com a calius.

Sempre vaig veure ses padrines” (Francisco González Paparfrancisco), “A Mallorca, comanden ses dones, de tota sa vida. A ca nostra, ma mare sempre se’n surt” (Johnny Ra), “Tenc un amic que sempre diu que, la darrera paraula, la té ell: ‘Sí, carinyo’” (Rosa Galmes).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 15 d’octubre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “Sa madona duia es comptes. Qui paga, mana” (Carlos Bonet Haber), “Aquesta, ja fa temps que la vaig explicar, semblantment, però ubicada a la casa del ferrer i en unes juguesques (…), però el resultat serà el mateix: MANEN LES DONES!

Es tracta de dos homes, pel que sembla, de la broma, que es van proposar qui manava en els matrimonis: si manava l’home o manava la dona. I anaven pels pobles amb aquesta intenció. Sí, manaven els homes i, si ho demostraven, els donarien un cavall; si manava la dona, un ou.

Van passar per un poble i anaven passant per les cases i es van fer un fart de repartir ous: arreu, manaven les dones.

Però va resultar que van anar a petar al ferrer del poble:

-Bon dia. Venim a veure qui mana en aquesta casa, si vós o la vostra muller.

-A casa, mano -va respondre, picant amb el martell sobre l’enclusa. Només faltaria això -insistia, llençant uns improperis! ‘Maria, porta’m el càntir de l’aigua’.

I Maria li portà el càntir d’aigua.

-Maria, porta’m un cafè.

I la dona li va portar el cafè. I així, amb diverses ordes, que aquell parell d’homes es van quedar convençuts que allí sí que manava el ferrer, i li van donar un cavall, blanc.

-Mira, Maria: m’han donat un cavall blanc, aquest parell! -exclamà amb joia i orgull el ferrer.

-Un cavall blanc? -exclamà la Maria. ‘Home, un cavall blanc a cal ferrer?’ -protestà. ‘Què no veus que s’embrutarà molt? Digues-los-hi que te’l canviïn per un de negre, home!’.

-Doncs, potser sí que tens raó!

I va sortir al carrer cridant els dos homes:

-Eh, eh, veniu!

Els dos homes es miraren entre ells i un digué a l’altre:

-Prepara l’ou!

-Digueu, senyor!

-És que la dona m’ha dit que un cavall blanc, aquí, s’embrutarà, que si me’l podríeu canviar.

Li van donar un ou i es van quedar el cavall.

Quedava ben demostrat que qui manava era la dona” (Ricard Jové Hortoneda).

El 16 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí unes paraules de Francoise Ramon, del 14 d’octubre del 2021, en què aquesta dona comentava que, “Com deia es meu home, [les dones] fan moure muntanyes”. Doncs bé, el 16 d’octubre del 2021, en el meu mur, Montserrat Cortadella escrigué que “Hi ha un programa que veig a estones, que busquen parelles, i em fa gràcia perquè, quan es diuen que sí, les dones agafen la mà de l’home i elles van davant estirant. L’home va al darrere”. I, més en línia amb el fet que la dona és qui marca les directrius i el ritme i, a més, amb molta espenta, fou el que, el mateix dia, però en el grup “Dialectes”, plasmà Esperança Ventayol: “Sa meva padrina, una dia, em va contar un fet que [ella] deia va passar de bon de veres quan era jove.

Un home es va casar amb una al·lota amb doblers[1].

Després de casats, el sendemà, ella el va cridar per anar a fer feina, però ell li diu: ‘Feina? No mos fa falta fer feina: tenim doblers’, però ella escometé: ‘A fer feina tots,… Sa rica som jo’”. I, en el grup “Cultura mallorquina”, el 16 d’octubre del 2021, Catalina Romaguera comentà: “La meva mare, 1919, i en contaré de les meves padrines, i dones d’aquella època: sí que movien muntanyes. Però, una altra cosa és que la gran majoria no es valorava”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: Hem retocat, formalment, el comentari de Ricard Jové Hortoneda, per a fer-lo diàleg.

[1] Amb diners.