Dones que deixen empremta, amb espenta i molt obertes

 

En relació amb el post del 2 d’octubre del 2021 en què escriguí uns comentaris de ma mare sobre les seues àvies, que “Eren unes feres treballant i organitzant la casa i la faena [de manera] solvent”, el mateix dia, Anna Vallespir[1] m’envià un correu electrònic, molt interessant i extens, titulat “L’àvia”, el qual diu així:

“L’àvia era una gran dona. Va néixer a Valls[2] el 1918. Quan ella tenia sis anys, el seu germà gran va morir d’una puntada de peu a la panxa, que li van donar a l’escola. El seu pare va emmalaltir de seguida, ella[3] deia que de tristesa i, un any més tard, va morir.

Van quedar soles la mare, la seva germana i ella. Va haver de deixar l’escola i començar a treballar de minyona en una casa bona de Valls. Tot i això, li agradava molt llegir i sempre va ser una dona molt cultivada.

Viure la guerra[4] tres dones, soles, en una ciutat petita no devia ser fàcil, però ella ho explicava com la més gran de les seves aventures[5]: s’amagaven a la masia d’una família amiga i, quan una de les dones de la masia sentia els avions, es desmaiava i, el seu marit, li pegava bufetades perquè tornés en si. ‘Pega-li fort, a la mama’, deia el fill petit, que estava aprenent a parlar. L’àvia reia quan ens ho explicava, com si fos el record d’un gran moment.

Quan els nacionals van agafar el fill de la masia, que tenia un parell d’anys més que ella[6], ella va córrer cap al camí per on sabien que passarien els camions que el prenien. Els va aturar i va demanar, molt seriosa, que deixessin el Josep Maria, que era el seu marit, que n’estava embarassada i que no tenia ningú més al món. No sé com ho va fer, però el Josep Maria va baixar del comboi. Ell sempre deia que, si no fos per l’àvia, hauria mort als pocs dies. Deia que era la dona més valenta que havia conegut.

El seu promès d’aleshores va morir a la guerra i va accedir a casar-se amb un home solter onze anys més gran que ella, hereu d’una casa i unes terres a un poble petit a uns 10km de Valls.

Es van veure un dia i van accedir a casar-se. Va tenir sort. L’avi era un bon home. Hauria pogut ser un desgraciat, però no. Van arribar a estimar-se molt. Ell era pagès i, ella, mestressa de casa i pagesa, és clar. Perquè les dones tenien també molta feina al tros, a més de la de rentar la roba al safareig, cosir, netejar, endreçar, ocupar-se dels dos fills que van tenir, el menjar… Tot això no era feina compartida.

De vegades, [l’àvia] ajudava a fer feines a altres cases o es feia càrrec d’algun altre nen, per guanyar alguns diners més.

Era valenta, treballadora i benhumorada. Xerrameca i riallera.

L’avi va caure de la mula, quan ma mare tenia 14 anys. Es va trencar l’esquena i va estar enguixat un any a l’hospital. Pensaven que no se’n sortiria, quan li estiressin l’esquena per posar les vèrtebres al lloc. Segurament, allò li segaria la medul·la i moriria o mai més podria caminar. Van ser temps difícils. L’avi se’n va sortir. Semblava un miracle. Però van seguir essent temps difícils.

L’àvia era molt creient i va prometre que, si el Pere se’n sortia, duria un any l’hàbit de monja carmelita. El va dur. No sé com es va fer càrrec de la vinya, dels olivers, de les quatre gallines i de la cabra…. i tota la feina de casa. Imagino que tindria ajuda de veïns i familiars. L’avi va quedar feble després de l’accident i tot es devia fer costera amunt. D’aquella època, no en parlava com de la guerra. Només deia que l’esquena encorbada que tenia quan era velleta li va sortir aleshores.

Imagino que, amb els fills ja grans, la vida devia ser més fàcil. Jo la recordo ja jubilada. L’avi, vellet. Ella es feia càrrec de tot. En aquella etapa, va ser una peça clau en la criança dels meus germans i jo. Quan l’avi va morir, va venir a Barcelona amb nosaltres. Els meus germans eren força més grans que jo. Així que, de mi, se’n va ocupar quasi en exclusiva.

La mare treballava molt i el pare havia marxat de casa quan el divorci encara era il·legal. Sort d’ella, en aquella casa. Ara penso que tampoc a casa meva devia ser fàcil, però jo era feliç, molt feliç. Gràcies a ella.

Cada any, per Sant Joan, ella i jo marxàvem al poble. ¡Que bé estàvem aquells quasi tres mesos de vacances en aquell poble de 200 habitants sense ni una sola botiga! Cotxe de línia amunt,  cotxe de línia avall. Cap a Valls, a carregar per tota la setmana. Com ho feia?? No teníem rentadora, ni aigua calenta, però ella i jo érem felices allà.

Ara que ja soc gran i mare, m’adono que, en tot aquell temps, no trobava gens a faltar la mare, ni els meus germans. Quasi no tinc records de si venien algun cap de setmana a veure’m. No em calia més que aquell ambient  de poble petit i la meva àvia.

Cap als 14 anys, em vaig posar malalta. Requeia constantment i, durant dos anys, vaig passar més temps al llit que a l’escola. Res de tele a l’habitació, aleshores. L’àvia seia hores i hores amb mi, explicant-me les seves grans aventures viscudes durant la guerra. També s’ocupava de tot, a casa: que la meva mare treballava molt i, allò del pare, va ser molt fort.

Quin greu em sap pensar quan, sent més adolescent, li deia, dient-li un lleig: ‘Àvia, aquesta història ja me la sé’. Tant debò les hagués apuntat totes!!

Però ella era sàvia i ja sabia d’aquestes etapes de la gent jove. Segur que també sabia com l’estimava. Es deia Maria. I, tot i que era de Valls, duia el renom de la casa que la va acollir quan es va casar. Perquè era clar que ella era l’ànima d’aquella casa.

Tant debò fos creient com era ella i estigués convençuda de que ens tornarem a trobar en una altra vida. Seria la primera persona que jo buscaria al paradís.

Si us plau, digues-me si et serveix aquesta història i si en fas alguna cosa. Crec que és un bon exemple de la importància silenciosa i discreta de les dones d’abans. Jo vaig tenir molta sort d’ella”.

Un poc després, acaba el relat, acompanyat d’un suggeriment i d’un agraïment (“Sort amb aquest recull!!”).

La meua resposta, del 3 d’octubre del 2021, entre altres coses, fou:

“Em sembla molt interessant i, com es sol dir, ompli un buit, com molts escrits que ja he rebut o com més d’un comentari en Internet.

Així, a poc a poc, fem possible que moltes persones puguen accedir a informació que no estava a l’abast o bé de què a penes haurien llegit però sí de què, en més d’un cas, podien haver parlat amb altres persones.

Una forta abraçada”.

Un testimoni i un escrit molt ple d’un ventall ampli de temes i des d’una visió oberta i no limitada només al tema de si manaven les dones o si ho feien els hòmens i, a banda, amb un estil de persones obertes.  Igualment, es pot veure que la dona està ben tractada per l’home i que és ella qui porta la iniciativa.

Agraesc la generositat i el detall que ha tingut Anna Vallespir d’enviar-me un escrit tan extens, en primera persona i amb un esperit obert i, a més, receptiu a la germanor  i no a una lluita contra els hòmens que podria portar a un femellisme, fruit d’una mena de dictadura del matriarcat, en semblança amb la dictadura del proletariat de què parla el marxisme. I, per descomptat, agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem emprat un pseudònim, en resposta a la seua demanda, del 2 d’octubre del 2021, que el seu nom no figuràs amb l’etiqueta en les xarxes socials.

[2] Valls és una població catalana de la comarca de l’Alt Camp.

[3] L’àvia.

[4] Durà entre 1936 i 1939.

[5] Veiem, per tant, una dona aventurera.

[6] L’àvia d’Anna Vallespir.

Print Friendly, PDF & Email