Arxiu d'etiquetes: “Europa indígena matrilineal” (Mari Carmen Basterretxea)

L’estima per la terra, amb força i bon cor, lideratge i molt oberts

General, , , , , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme, per exemple, per mitjà de l’estima per la terra, és “Els barons de la Fama”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, “Una de les llegendes que ens parlen de la Reconquesta a Catalunya fa referència al gran Otger i als barons de la Fama.

(…) pels volts de l’any 754, va aparèixer per les terres pirinenques un valent i gegantí cavaller que era conegut amb el nom d’Otger, el qual es disposà a lluitar contra els sarraïns i a retornar a Catalunya allò que, de terreny, ens havia estat arrabassat” (p. 103). 

Adduirem que, com escriu Mari Carmen Basterretxea en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, sovint, en el relat, “es fa esment del gegant com una casta o raça remota de grandesa que seria la cultura matrilineal” (p. 51).

Prosseguint amb la narració, veiem que “Otger tenia un cor noble (…). Les armes que ell duia eren tan pesants (…) i, en canvi, ell les duia com si de palla es tractés” (p. 103). Així, captem un ensenyament en línia amb lo matriarcal: la força pot conviure amb el bon cor, fins i tot, en hòmens.

A continuació, la llegenda exposa el tema del lideratge: “aquest gran home féu ressonar la seva trompeta de la lluita contra els sarraïns i, al seu so, acudiren molts, entre els quals hi havia uns barons (…), el nom dels quals s’ha conservat” (p. 103). I, de pas, veiem que la transmissió de lo referent al passat, en la cultura catalana, durant moltes generacions, s’ha fet oralment i ha restat garantida.

Més avant, llegim que Otger i els seus barons aconseguiren una victòria, la qual “va ser l’inici de moltes altres” (p. 104) i que, malgrat que Otger “no va poder veure acabat el seu somni de netejar totes les terres catalanes, (…) ell havia començat i la Reconquesta ja no es deturaria fins que tot Catalunya quedés neta d’invasors” (p. 104). Com podem veure, aquests relats plasmen, de nou, el sentiment de formar part de les terres catalanoparlants i del col·lectiu catalanoparlant, motiu pel qual, finalment, el narrador comenta que “Els comtes d’Erill eren allí, fidels (…) a la seva terra. Ells van contribuir en gran manera a tota la tasca” (p. 104).

Per consegüent, no sols es fa una defensa de lo relacionat amb les arrels, sinó a prosseguir en la mateixa línia i, a més, de manera comunitària i molt oberta com també ja ho feren els ancestres catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

La noia que salva el jove, amb bona avinença i que fa de cap de colla

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Vall de la Mora”, la qual s’empra per a explicar l’origen del nom d’aquest indret. En un moment en què, “per aquestes terres, corrien vents de pau entre cristians i moros” (p. 98), el rei moro s’interessava per la seua filla, com ara, quan ell li comentava què considerava que li aniria millor per a que no li passàs res: no l’obligava (p. 98).

Un bon dia, “aquella bella noia conegué un galant molt ben plantat i que, per damunt de tot, tenia unes qualitats com a persona molt poc comunes. Aquest jove era fill d’un cristià molt conegut” (p. 98).

I, malgrat que els dos jóvens eren de dues religions diferents, hi havia bona avinença. A més, “La noia, tot i ser filla del cabdill, anava amb les serventes a cercar aigua al riu” (p. 99), fet que ens plasma una dona plana i en relació amb “la font de vida”, amb la fluïdesa i amb lo matriarcal: l’aigua i el riu com també ho podria fer, per exemple, una font.

Un altre detall matriarcalista és l’ensenyament del pare cap a la filla: el pare “creia que la seva filla es quedava fruint del sol i la bellesa dels camps” (p. 99): el contacte amb la natura, tan bo per al cor i per a la ment. En canvi, tots dos, enamorats, “s’asseien a l’herba a garlejar” (p. 99), això és, a raonar.

En un passatge immediat, veiem que, com que el pare de la jove “no consentiria que es casés amb un que no fos musulmà” (p. 99), els dos jovenets s’organitzen per a poder viure plegats, ja que “ni l’un, ni l’altre podien viure separats (…).

Un dia, al vespre, el noi es presentà sota la finestra de l’estimada amb un cavall, i aquesta es despenjà i (…) emprengueren  fugida (…) vers el lloc on, en aquell temps, hi havia una cova, per tal de refugiar-s’hi i poder viure el seu amor” (p. 99).

Aquest darrer paràgraf admet algunes interpretacions. Per exemple: 1) que la dona, com en alguns relats o, com ara, com en una cançó valenciana en què un xicot (Cento) va a ca Maria Rosa (la núvia) a demanar-li la mà, 2) la mare, simbolitzada per la cova, en línia amb l’úter que, com indica Mari Carmen Basterretxea en l’obra “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, alhora, representa “l’origen de l’ésser humà, el començament de la vida, mare, cordó umbilical, criatura” (p. 45), la vida nova que sorgirà fruit de les relacions sexuals de la parella i 3) la cova com a lloc on “covar”, així com una au ho fa amb els ous per a que s’hi desenvolupe l’embrió i en puguen nàixer pollets (en aquest relat, un nen o més, com a recompensa de les bones relacions).

No obstant això, el pare de la noia s’adona del fet i agafa una esquadra de soldats, amb intenció de cercar la parella, “i no trigà a localitzar el lloc on s’havien refugiat” (p. 99). Ara bé, la xicota veu que disparen una fletxa al seu nuvi i, com que ella volia salvar-lo, “s’interposà entre el seu estimat i la fletxa enviada, clavant-se, aquesta, en el preciós cos de la noia, que caigué (…) a terra mentre els seus llavis deien als soldats del seu pare:

-Detureu-vos, no li feu res a ell.

Diu la tradició que la noia es guarí i el seu pare va entendre la gran dimensió de l’amor” (p. 99).

A diferència de moltes narracions, la jove fa un paper semblant al de la mare que, com es diu, popularment, faria lo que calgués per salvar la vida del seu fill (ací, representat pel noi, el qual, del primer moment ençà, juga un paper més passiu que la fadrina).

En eixe sentit, ella li fa de mare i exerceix el seu paper maternal (el protegeix de la mort) i, igualment, actiu (es mou i, com es pot intuir, fa que ella no muira i que els soldats no maten el jove).

A banda, copsem el premi que té per a la dona la seua generositat i el seu interés per una sexualitat (ací, matriarcal): 1) que es guareix de les ferides… i no mor i 2) que son pare els atorga llibertat per a fruir la sexualitat a la manera que els dos fadrins prefereixen en eixe moment i, per tant, la dona assoleix el seu objectiu.

Afegirem que el relat presenta dues maneres de concebre la sexualitat. Per una banda, oberta i suau, forjadora de ponts i no possessiva: la matriarcal, plasmada en la jove. Per una altra, la que no aprova lo que no vaja en línia amb la visió paterna (i, com es pot veure, de signes patriarcals): la del parent de la jove. Un noia que, al contrari que el pare, ha abraçat la cultura matriarcal que, en la rondalla, va associada a la figura cristiana (o siga, a la catalana).

Per consegüent, una narració, simple i curta, que plasma trets matriarcals interessants, àdhuc, relacionats amb lo sexual i amb la cosmovisió de la cultura catalana.

Adduirem que, com a fruit de la lectura, de l’anàlisi, de la interpretació (i, en més d’un cas, de comentaris), etc. sobre més de sis-centes narracions, una de les coses que penses i que tries escriure, és que, per sort, hi ha persones que sí que creuen (i amb proves que t’aporten i tot, sovint, des de la vessant de la saviesa popular o referent a dones nascudes abans de 1920) que la cultura catalana és matriarcal. La resta, paraules boniques, per exemple, per a més d’un míting polític.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les dones i la terra, ben tractades i ben considerades´.

General, , , , , , ,

Afegirem que, en el relat “En Malacara i la pell de bou”, també recopilat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, es plasma un passatge amb trets matriarcals. Una nit, un home de bon cor se’n va a un poble a dir que un representant d’un senyor faria regirar totes les cases i prendre’n tot el que tingués aquella gent i que fos valuós. “Un cop assabentats del fet, decidiren, aquella mateixa nit, posar tot el que, de valuós, poguessin tenir, dintre d’una pell de bou que tenien i anar-ho a colgar a un lloc on no pogués trobar-ho mai el malcarat encarregat.

I així ho feren aquella mateixa nit” (pp. 94-95). Per tant, no sols copsem que la reunió es fa de nit (detall vinculat amb la dona i amb lo matriarcal), sinó que els habitants del poble confien en la terra, ja que hi depositen la seua confiança, fins i tot, com a protectora, així com ho fan, com ara, els llauradors i, tradicionalment, el Poble català. Cal dir que, com escriu Mari Carmen Basterretxea (en consonància amb Angie Simonis i amb el llibre “El matriarcalismo vasco”) en l’obra “Europa indígena matrilineal”, publicada per Cauat Editorial en el 2022, “Quant a la banya, cal afegir que el bou i la vaca són animals sagrats en les societats matriarcals. El bou és símbol de fertilitat i generador de vida; i la vaca simbolitza la vida, la terra i és font d’aliment” (p. 40).

En la narració que ve a continuació, “El senyor d’Ivorra”, en la mateixa obra, es reflecteix el matriarcalisme, per mitjà del símbol de la germanor. Així, un dia, el senyor d’Ivorra i el de Corbins, com que les enganxades i les picabaralles que tenien entre ells, els feien empobrir, “van decidir fer les paus, d’una manera (…) significativa. En signe de concòrdia -com era costum entre els cavallers-, establiren canviar-se les dones. És a dir, la dona del senyor d’Ivorra va anar a viure set dies (un per any que havien tingut hostilitats), amb el senyor de Corbins, i la dona d’aquest va anar al castell d’Ivorra” (p. 95).

Tot seguit, veiem reflectit un detall en línia amb l’arquetip del rei: la prosperitat (simbolitzada en la fertilitat i en el naixement de fills) quan hi ha bones relacions polítiques o, almenys, entre els caps (els reis) i els súbdits (els habitants del regne): “al cap de nou mesos, una i altra van tenir un fill, amb el goig dels respectius marits, ja que cap dels dos matrimonis no en tenia, encara que prou que ho desitjaven. La filla del senyor d’Ivorra era un clar espill de la fesomia del senyor de Corbins, i el fill de la muller d’aquest cavaller era pastat amb el senyor d’Ivorra” (p. 95). En altres paraules, ambdues parts tenien molts punts en comú.

Àdhuc, “Les dues famílies es van reunir i van decidir de prendre les dues el mateix nom, així com també adoptar el mateix escut” (pp. 95-96).

I, finalment, com que havien de posar un nom i els sabia greu haver-ne de renunciar, cada u, al seu, tiraren uns daus a l’aire i, malgrat el resultat, continuà havent-hi avinença entre ambdues bandes. Per això, podem llegir que, “a pesar de les diferents coses que van sorgir, mai més no van tornar a separar-se, ni a tenir picabaralles” (p. 96).

En el relat immediat, “El peix”, recollit per Joan Bellmunt i Figueras en el seu llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, captem característiques en línia amb el matriarcalisme, com ara, l’estima per la terra. Al principi, veiem que, en Montfalcó, la gent lluitava “per a defensar el seu poble” (p. 96).

Més avant, copsem que, des de fora, els temptaven a rendir-se: “van llençar a l’interior, per sobre de les muralles, un missatge incitant-los a rendir-se, que anava lligat a… una barra de pa!” (p. 96).

Ara bé, des de dins, els de Montfalcó, “rebutjaven la rendició tot tirant fora un altre missatge lligat… a un peix fresc!” (p. 96). Adduirem que, el 1r d’abril del 2023, mentres preparàvem comentar aquesta narració, captàrem una possible relació simbòlica entre el pa, lo calent i el sol,… amb Castella i amb els castellans. Recordem que Castella és un territori amb molta superfície amb camps de forment, des de fa segles. I, quant al peix, en trobàrem un lligam amb Catalunya, la mar i el Consolat de Mar i, òbviament, amb la dona i amb lo fosc (com l’aigua, associada al color blau, la qual ho és més que el pa, sovint, pintat de color groc o daurat).

Igualment, veiem que, “posteriorment, s’esbrinà que hi havia una mina que anava de les Olugues a Montfalcó, per la qual entraven els aliments cada dia.

Conten els vells que deia la llegenda que la mina tenia unes dimensions tan grans, que s’hi podia passar muntant a cavall” (p. 97). Afegirem que aquests dos passatges els podríem relacionar 1) amb la figura de la dona que, per mitjà del cordó, subministra el nadó abans del naixement, 2) per descomptat, amb la dona, amb la terra com a font de futur i de pervivència (l’escena es desenvolupa en un subterrani, però des d’on passa lo material cap a fora) i 3) amb una societat en què la dona està molt apreciada (de grans dimensions).

Finalment, direm que aquest relat fou narrat per dues dones i per un home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.